diumenge, 29 de novembre del 2009
Antoni Morell
Foto: Jaume Riba Sabaté
La creació és cosa de déus. La creació seriosa és cosa de déus seriosos. Els creadors de tota mena m’inspiren un respecte quasi místic. L’Antoni Morell, escriptor, advocat i diplomàtic, m’és particularment proper com a escriptor –sobretot amb els seus primers llibres, les “Set lletanies de mort” i “Boris I, rei d’Andorra” .
És un creador d’un univers imaginari andorrà ric, fantasmagòric i estrany. Un altre exemple dels seus llibres que més m’agraden són els “693 anys després” que va escriure conjuntament amb Elidà Amigó: un testimoni de l’època inapreciable.
Imagineu-me al seu despatx, amb cara de jovent que ve al Cirque du Soleil. Tenia la premonició de quedar-me parada mirant les cares dels gimnastes, pintades de colors brillants. Gairebé veia, amb els ulls de la meva ment, la brillantor dels teixits de la roba dels domadors. Simpatitzava amb els pobres animals ballarins imaginaris, i amb els pallassos de cara maquillada i ulls desamparats. Em sentia a la porta d’un espectacle que canviava la vida: no pas la vida quotidiana, sinó l’aparença de totes les coses al món del somni, en la invisibilitat. Sap que en aquell despatx, jo hi hagués passat totes les tardes, tots els matins, molts dies.
Antoni Morell em fascina. En la seva personalitat, reuneix contrastos bruscos. La seva cortesia a l’antiga captiva instantàniament. Els seus retrets arriben al cor. La bona paraula que et dirigeix pot contenir ironia oculta. Té interès pels cementiris i una passió per la història, mai no va a bodes i viu en una casa de l’any dels Pareatges. Quan era petit, vivia a Barcelona. Per arribar a Andorra, agafaven el tren i cotxe de línia, i després, fins a Escàs, en mula. Des d’aleshores, Andorra ha canviat tant que he de reconèixer que l’exotisme dels mitjans de transport viscut a la seva infància s’assembla més a la meva memòria dels pobles russos que no pas a les meves experiències andor-ranes. Ambdós vam tenir una infància semirural. Ambdós hem passat mitja vida llegint. De fet, una gran part de la nostra segona entrevista la passarem fent malabarismes de noms d’autors llegits, lector a lectora. Em recità Dant en italià; em recità “Beatus ille”, en llatí, i deia que li agradaria poder-se dirigir a mi en rus.
Antoni Morell és clau. Si no el tinguéssim, qui l’inventaria? Té una visió d’Andorra generosa, Andorra com a centre del món pirinenc. Per a ell, “l’andorranitat és la universalitat”: per a mi l’andorranitat, si mai la definissim, seria la particularitat més destacada.
Un andorrà que pensa és un home sol. Acostuma pensar en solitari, intentant construir el seu propi univers, reconstruir la seva pròpia vall – “en realitat som una vall”, recordeu?... L’Andorra d’Òscar Ribas no és la mateixa que la d’Antoni Morell – se sent distinta. Pere Moles, Josep Dallerès, Àlvar Valls, Albert Villaró descriuen Andorres que s’assemblen marginalment.
En el terreny literari, filosòfic i teòric no es percep una presència d’escoles. Cadascú se separa de la resta dels pensadors i forma la seva pròpia escola d’un home sol, apropiadament andorrana. Aquest fundador reuneix les característiques d’un profeta al desert, un mestre ignorat, un alumne abandonat i un enamorat – de la Pàtria! – insatisfet. I no hi ha ningú, al meu parer, que reuneixi aquestes característiques en més totalitat que el nostre Antoni Morell.
Els llibres, un cop escrits, s’escapen del seu autor. Ell deixa de participar-hi. La personalitat de l’escriptor és alhora semblant i distinta de la dels seus personatges.
Antoni Morell s’assembla a un llibre, vell, savi i ple de secrets. Un manuscrit antic, difícil d’obrir i de mantenir obert. Dels noms d’Andorra amb els que em quedo per sempre, sempre tindré un sentiment especial per l’Antoni Morell.
(Publicat al http://forum.ad el 29 de novembre del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Àlvar Valls,
Andorra,
andorranitat,
Antoni Morell,
cultura,
escriptor,
Fòrum.ad,
Josep Dalleres,
oficis,
Òscar Ribas Reig,
Pere Moles Aristot,
Villaró Albert
dimecres, 25 de novembre del 2009
Acaronant eriçons
Per ser objectiva, m’he de declarar partidària de la inútil i trista pràctica d’acaronar eriçons. Els eriçons ja em coneixen: solen marxar corrent cercant refugi. Es podria dir que els tinc ensenyats. Qualsevol ésser viu que sobrevisqui a la meva proximitat ha de ser independent, ple de recursos i sofisticàdament intel•ligent. De tant en tant, però, es dóna el cas d’un eriçó mig adormit o despistat que involuntàriament es troba objecte de les meves atencions. He arribat a convèncer alguns que no passa res, que de fet els ajudo a integrar-se plenament a la condició d’animals de companyia, que és una teràpia pels dos i si em ploren els ulls, serà pel fred. Però no és del tot cert. Els rumors de la meva integritat estructural són lleugerament exagerats. Així que he decidit aprendre la tècnica d’acaronar eriçons des d’un punt de vista científicament correcte. Estic segura que amb un bon enfocament del problema es poden aconseguir uns resultats idonis. És molt aconsellable una distància prudent. Me’n he comprat un manual a l’Amazon.com: “Estimar eriçons a distància” (“Love hedgehogs at a distance”). Deu ser un llibre molt entretingut, però encara no m’ha arribat: amb el Nadal que ve i tot, els ordres postals triguen més de l’habitual. Mentre, Andorra es vesteix de llums i tots estem cansats de portar la feixuga càrrega dels onze mesos del vell 2009. La meva filla vol un puzzle de Hanna Montana. El meu home riu de la meva interacció amb la naturalesa viva. Us escric amb les mans embenades fins als colzes, enormes i blanques. Si m’equivoco de tecla, esborro i torno a començar.
(Publicat al Diari Obert el 25 de novembre del 2009)
(Publicat al Diari Obert el 25 de novembre del 2009)
El nostre futur
El dissabte dia 14 de novembre vaig participar a les XV Jornades de la Societat Andorrana de Ciències “Quina formació per la vida laboral?”, organitzades conjuntament amb la Fundació Crèdit Andorrà, com a oient. Una sèrie d’idees expressades al llarg del dia em van semblar especialment importants, i voldria compartir les conclusions que em suggeriren. Naturalment no reflecteixen el punt de vista de tots els ponents.
S’ha ressaltat la necessitat de donar la prioritat a la selecció dels mestres per sobre de l’elaboració dels programes educatius. És una idea que trobo controvertida ja que una bona metodologia, en gran part, ajuda a formar els professors i assegura que tots els aprenents rebin un mínim requerit de continguts acadèmics. Tot i així, no es pot discutir que, tal com van apuntar diversos participants, un alumne es forma per mimetisme, i no perquè memoritzi el que li manen fer. Esdevenim semblants als nostres mestres, no tant en les idees com en les actituds, fins al moment quan arriba el dia d’actuar com a mestres, nosaltres mateixos. L’objectiu d’un mestre és el de formar “rebels competents” – segons l’expressió de Gunnar Myrdal citada en una de les ponències.
S’ha indicat que ens hauríem d’allunyar de l’arrelada idea de l’obligatorietat de l’educació, ja que l’alimentació, la respiració i l’educació no poden ser obligatòries. La seva necessitat és percebuda per cada persona naturalment i s’ha de poder mesurar per la mateixa persona interessada si no la volem perjudicar amb l’excés de nutrients, oxigen o paraules apreses de memòria. La recerca de la veritat no es potencia amb l’aprenentatge de veritats ja conegudes. La veritat s’arriba a cercar per inspiració, i no per imposició. Hem d’assegurar al jovent el dret de rebre una formació adequada per la vida laboral, però no ens podem permetre arribar a la situació d’obligar a persones joves i dinàmiques a estar retinguts a l’escola per força quan el que voldrien és començar a treballar.
En la percepció de les empreses, la formació teòrica dels treballadors recentment entrats al mercat laboral es podria millorar. L’extensió universal del model americà fa que avui en dia prestem més atenció a les habilitats pràctiques que no pas a la formació del pensament, mentre que la universitat – apuntava un dels ponents – ha de liderar, no “estar al servei de...”. El nostre futur, en gran part, s’estructura a través de la nostra universitat, com a cultiu d’idees i entorn de formació de la joventut, tot i que no podem descartar la gran importància de la formació professional tècnica, ja que som essencialment un país de serveis.
S’ha apuntat també que si acceptem que Andorra s’ha de convertir en un país encara més especialitzat en comerç, turisme i esquí, seria irresponsable pensar que és possible donar feina a totes les persones nascudes a Andorra en el marc del país. Hi ha tota una sèrie de professions que els nostres joves poden triar que condicionaran la necessitat de buscar feina en un altre lloc. És físicament impossible assegurar que tots els cardiòlegs, astrònoms, compositors, cineastes, matemàtics, geògrafs i un llarg etcètera de professionals trobin un lloc adequat pel seu desenvolupament professional al nostre territori petit. Si hi incloem orientalistes, escriptors de llibres de viatge i exploradors del fons marí, l’exemple esdevé encara més clar.
Necessitem acords amb altres països per assegurar que els nostres ciutadans puguin exercir diferents professions en diversos llocs del món.
(Publicat al BonDia el 25 de novembre del 2009)
S’ha ressaltat la necessitat de donar la prioritat a la selecció dels mestres per sobre de l’elaboració dels programes educatius. És una idea que trobo controvertida ja que una bona metodologia, en gran part, ajuda a formar els professors i assegura que tots els aprenents rebin un mínim requerit de continguts acadèmics. Tot i així, no es pot discutir que, tal com van apuntar diversos participants, un alumne es forma per mimetisme, i no perquè memoritzi el que li manen fer. Esdevenim semblants als nostres mestres, no tant en les idees com en les actituds, fins al moment quan arriba el dia d’actuar com a mestres, nosaltres mateixos. L’objectiu d’un mestre és el de formar “rebels competents” – segons l’expressió de Gunnar Myrdal citada en una de les ponències.
S’ha indicat que ens hauríem d’allunyar de l’arrelada idea de l’obligatorietat de l’educació, ja que l’alimentació, la respiració i l’educació no poden ser obligatòries. La seva necessitat és percebuda per cada persona naturalment i s’ha de poder mesurar per la mateixa persona interessada si no la volem perjudicar amb l’excés de nutrients, oxigen o paraules apreses de memòria. La recerca de la veritat no es potencia amb l’aprenentatge de veritats ja conegudes. La veritat s’arriba a cercar per inspiració, i no per imposició. Hem d’assegurar al jovent el dret de rebre una formació adequada per la vida laboral, però no ens podem permetre arribar a la situació d’obligar a persones joves i dinàmiques a estar retinguts a l’escola per força quan el que voldrien és començar a treballar.
En la percepció de les empreses, la formació teòrica dels treballadors recentment entrats al mercat laboral es podria millorar. L’extensió universal del model americà fa que avui en dia prestem més atenció a les habilitats pràctiques que no pas a la formació del pensament, mentre que la universitat – apuntava un dels ponents – ha de liderar, no “estar al servei de...”. El nostre futur, en gran part, s’estructura a través de la nostra universitat, com a cultiu d’idees i entorn de formació de la joventut, tot i que no podem descartar la gran importància de la formació professional tècnica, ja que som essencialment un país de serveis.
S’ha apuntat també que si acceptem que Andorra s’ha de convertir en un país encara més especialitzat en comerç, turisme i esquí, seria irresponsable pensar que és possible donar feina a totes les persones nascudes a Andorra en el marc del país. Hi ha tota una sèrie de professions que els nostres joves poden triar que condicionaran la necessitat de buscar feina en un altre lloc. És físicament impossible assegurar que tots els cardiòlegs, astrònoms, compositors, cineastes, matemàtics, geògrafs i un llarg etcètera de professionals trobin un lloc adequat pel seu desenvolupament professional al nostre territori petit. Si hi incloem orientalistes, escriptors de llibres de viatge i exploradors del fons marí, l’exemple esdevé encara més clar.
Necessitem acords amb altres països per assegurar que els nostres ciutadans puguin exercir diferents professions en diversos llocs del món.
(Publicat al BonDia el 25 de novembre del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
Jornades,
rebels competents,
SAC,
Societat Andorrana de Ciències
dimarts, 24 de novembre del 2009
Preparats per actuar
La Creu Roja Andorrana va ser fundada l’any 1980. Compta amb uns 150 voluntaris i encoratja totes les persones disposades a ajudar els altres perquè ho facin. “Fa molt temps que estem estructurats, estem preparats en cas d’emergència,” ressalta el Cap d’Àrea de Socorrisme i Formació de la Creu Roja, Joaquim Fenoll.
La relació de cooperació que té la Creu Roja Andorrana amb el Govern d’Andorra sempre ha sigut fructífera i ben coordinada. El dia de l’accident van rebre la demanda de tenir preparades dues o tres ambulàncies amb tècnics pels desplaçaments a l’hospital de la Seu, en el cas que l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell es trobés saturat. En aquell moment es van mobilitzar xofers d’ambulància i tècnics que es van encar-regar de fer el transport quasi permanent de familiars, voluntaris, materials i àpats. Més tard el Gabinet de Crisi de l’Hospital els va informar de la necessitat d’activar el grup de suport psicològic.
En tot moment es va seguir el Pla intern d’actuació. Els voluntaris de la Creu Roja Andorrana estan dividits per àrees. Aquestes estan subdividides en diferents grups d’actuació. D’aquesta forma, en lloc de mobilitzar tots els voluntaris, s’envien missatges telefònics als equips que han de ser mobilitzats en el moment concret.
El Grup de Suport Psicològic de la Creu Roja es va crear fa 2 anys, i els seus integrants porten més de 36 hores formatives, que inclouen 6 hores de formació bàsica de França i 30 hores de formació de la Creu Roja espanyola. L’estructura de l’organització permet una actuació ràpida en molt poc temps: 30 minuts després de la demanda, els primers voluntaris arribaven a l’hospital per fer l’acompanyament de les famílies – tot i que el 7 de novembre va ser el de la primera actuació d’aquest servei en vida real. Durant els 4 dies els voluntaris de la Creu Roja van treballar dia i nit per oferir un servei continu, en torns de 5-7 hores cadascun, en equips de 5-8 persones. Durant aquests dies, hi van intervenir 37 persones voluntàries.
La 3ª demanda que va arribar a la Creu Roja va ser la de crear un alberg provisional per als cossos de rescat. Es va habilitar una carpa amb dos mòduls que servia per actuar en tot moment per donar suport als professionals que treballaven al lloc de l’accident, per donar-los menjar i beure i perquè la gent hi pogués dormir. La tasca de Joaquim Fenoll com a cap d’emergències va ser la de gestionar i coordinar tots els voluntaris. La seva formació com a formador en suport psicològic i socorrisme i Màster en Protecció Civil i Gestió d’Emergències acompanya els coneixements adquirits en funció de voluntari i socorrista de la Creu Roja.
La Salima K. Iglesias, Coordinadora de Voluntariat de la Creu Roja Andorrana, m’apropa una mica a la realitat dels voluntaris que van formar part del grup de suport psicològic que va actuar a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell.
La formació en suport psicològic és una obligació per a tots els voluntaris, però les persones més idònies per realitzar aquesta tasca en vida real ja solen disposar d’una certa experiència en el voluntariat de l’àrea social. La confiança que el voluntariat té en els seus coordinadors és vital. Coneixen molt bé les persones que cedeixen el seu temps per un bé de la seva comunitat i la seva societat, i poden assegurar que la tasca que se’ls confia cor-respon perfectament al seu perfil de voluntari.
En tot el temps de la seva estada a l’hospital en cap moment no s’ha deixat cap persona desatesa. Si una persona començava a trobar-se malament, de seguida es contactava un psicòleg o algun altre professional de l’hospital. “El que procuràvem, - diu la Salima – és que si aixecaven la vista o demanaven alguna cosa, sigui informació, sigui un got d’aigua, un entrepà, - que hi hagués una persona per poder-los acompanyar”. Molts han fet 1.200 quilòmetres per venir. Molts no coneixien Andorra, sabien que els seus homes estaven allà, però no sabien què era, i el fet de tenir voluntaris de la Creu Roja de parla portuguesa va servir de gran ajuda tant als altres voluntaris com a les persones afectades.
Els voluntaris, a l’igual que els professionals, han fet tot el possible per poder donar una molt bona atenció. “Andorra ha demostrat sempre que ha passat alguna cosa, que és un país molt solidari,” comenta la Salima. “Tot el poble surt a ajudar”.
(Publicat al Fòrum.ad el 23 de novembre del 2009)
La relació de cooperació que té la Creu Roja Andorrana amb el Govern d’Andorra sempre ha sigut fructífera i ben coordinada. El dia de l’accident van rebre la demanda de tenir preparades dues o tres ambulàncies amb tècnics pels desplaçaments a l’hospital de la Seu, en el cas que l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell es trobés saturat. En aquell moment es van mobilitzar xofers d’ambulància i tècnics que es van encar-regar de fer el transport quasi permanent de familiars, voluntaris, materials i àpats. Més tard el Gabinet de Crisi de l’Hospital els va informar de la necessitat d’activar el grup de suport psicològic.
En tot moment es va seguir el Pla intern d’actuació. Els voluntaris de la Creu Roja Andorrana estan dividits per àrees. Aquestes estan subdividides en diferents grups d’actuació. D’aquesta forma, en lloc de mobilitzar tots els voluntaris, s’envien missatges telefònics als equips que han de ser mobilitzats en el moment concret.
El Grup de Suport Psicològic de la Creu Roja es va crear fa 2 anys, i els seus integrants porten més de 36 hores formatives, que inclouen 6 hores de formació bàsica de França i 30 hores de formació de la Creu Roja espanyola. L’estructura de l’organització permet una actuació ràpida en molt poc temps: 30 minuts després de la demanda, els primers voluntaris arribaven a l’hospital per fer l’acompanyament de les famílies – tot i que el 7 de novembre va ser el de la primera actuació d’aquest servei en vida real. Durant els 4 dies els voluntaris de la Creu Roja van treballar dia i nit per oferir un servei continu, en torns de 5-7 hores cadascun, en equips de 5-8 persones. Durant aquests dies, hi van intervenir 37 persones voluntàries.
La 3ª demanda que va arribar a la Creu Roja va ser la de crear un alberg provisional per als cossos de rescat. Es va habilitar una carpa amb dos mòduls que servia per actuar en tot moment per donar suport als professionals que treballaven al lloc de l’accident, per donar-los menjar i beure i perquè la gent hi pogués dormir. La tasca de Joaquim Fenoll com a cap d’emergències va ser la de gestionar i coordinar tots els voluntaris. La seva formació com a formador en suport psicològic i socorrisme i Màster en Protecció Civil i Gestió d’Emergències acompanya els coneixements adquirits en funció de voluntari i socorrista de la Creu Roja.
La Salima K. Iglesias, Coordinadora de Voluntariat de la Creu Roja Andorrana, m’apropa una mica a la realitat dels voluntaris que van formar part del grup de suport psicològic que va actuar a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell.
La formació en suport psicològic és una obligació per a tots els voluntaris, però les persones més idònies per realitzar aquesta tasca en vida real ja solen disposar d’una certa experiència en el voluntariat de l’àrea social. La confiança que el voluntariat té en els seus coordinadors és vital. Coneixen molt bé les persones que cedeixen el seu temps per un bé de la seva comunitat i la seva societat, i poden assegurar que la tasca que se’ls confia cor-respon perfectament al seu perfil de voluntari.
En tot el temps de la seva estada a l’hospital en cap moment no s’ha deixat cap persona desatesa. Si una persona començava a trobar-se malament, de seguida es contactava un psicòleg o algun altre professional de l’hospital. “El que procuràvem, - diu la Salima – és que si aixecaven la vista o demanaven alguna cosa, sigui informació, sigui un got d’aigua, un entrepà, - que hi hagués una persona per poder-los acompanyar”. Molts han fet 1.200 quilòmetres per venir. Molts no coneixien Andorra, sabien que els seus homes estaven allà, però no sabien què era, i el fet de tenir voluntaris de la Creu Roja de parla portuguesa va servir de gran ajuda tant als altres voluntaris com a les persones afectades.
Els voluntaris, a l’igual que els professionals, han fet tot el possible per poder donar una molt bona atenció. “Andorra ha demostrat sempre que ha passat alguna cosa, que és un país molt solidari,” comenta la Salima. “Tot el poble surt a ajudar”.
(Publicat al Fòrum.ad el 23 de novembre del 2009)
Etiquetes de comentaris:
accident,
Andorra,
Creu Roja,
La Massana,
túnel dels Dos Valires,
voluntaris
dimecres, 18 de novembre del 2009
Pont de Portugal
L’accident del túnel dels Dos Valires ens afectat a tots, en una mesura més o menys gran però a tots. L’Alexis Estopiñan, a la seva columna d’El Periòdic d’Andorra del divendres 13 de novembre, proposa que es posi el nom de pont de Lisboa o pont d’Oporto al pont on va passar l’accident. Jo m’afegeixo a la seva súplica, però no em quedaria amb un nom d’una ciutat concreta. Proposaria que es digués pont de Portugal.
Les paraules de vegades serveixen per fer un homenatge als qui han donat la seva vida per nosaltres. La comunitat portuguesa, en gran part, ha construït els nostres ponts, les nostres cases i els nostres túnels. Són les persones que han construït el nostre país amb les seves mans, amb la suor de cada dia. Els qui poseu noms a ponts i túnels, si em llegiu, us ho demanaria, si us plau, i crec que molts lectors hi donarien suport. Jo vull que Andorra, el meu país, tingui un pont de Portugal.
El que compta són els fets, però el que dóna sentit als fets són les paraules. Les coses són impensables sense el seu nom. Si es pogués fer – ai, si es pogués fer! – quan s’acabessin les obres, cadascú que passés pel pont de Portugal retria homenatge als morts i als vius, a les famílies senceres, a totes les ciutats, regions i pobles que van ser pàtria dels nostres constructors i els esperaven pacientment mentre ells construïen el nostre present i el nostre futur, honestament i humilment, perquè era la seva feina.
També retria homenatge, indirectament, a tots els qui van intervenir durant l’accident, tant els professionals com els voluntaris – aquells que van pujar l’envelat de la Creu Roja amb un jeep i una ambulància i plovent, nevant, la van muntar, els que coneixien a la gent que estava atrapada i no volien anar-se’n a dormir, els que no van fer res i encara ploren, els que es van fer forts per poder ajudar els altres, els que van passar els dies d’infern, tots els que no volien que passés i preguen que no torni a passar mai.
Que no ens torni a passar. Que totes les estructures s’aguantin. Que tots poguem morir com ens agradaria. Que tots tinguem la vida digna. Que no ens separi el nostre origen. Que Déu beneeixi les dues terres que ploren pels seus fills.
(Publicat al BonDia el 18 de novembre del 2009)
Les paraules de vegades serveixen per fer un homenatge als qui han donat la seva vida per nosaltres. La comunitat portuguesa, en gran part, ha construït els nostres ponts, les nostres cases i els nostres túnels. Són les persones que han construït el nostre país amb les seves mans, amb la suor de cada dia. Els qui poseu noms a ponts i túnels, si em llegiu, us ho demanaria, si us plau, i crec que molts lectors hi donarien suport. Jo vull que Andorra, el meu país, tingui un pont de Portugal.
El que compta són els fets, però el que dóna sentit als fets són les paraules. Les coses són impensables sense el seu nom. Si es pogués fer – ai, si es pogués fer! – quan s’acabessin les obres, cadascú que passés pel pont de Portugal retria homenatge als morts i als vius, a les famílies senceres, a totes les ciutats, regions i pobles que van ser pàtria dels nostres constructors i els esperaven pacientment mentre ells construïen el nostre present i el nostre futur, honestament i humilment, perquè era la seva feina.
També retria homenatge, indirectament, a tots els qui van intervenir durant l’accident, tant els professionals com els voluntaris – aquells que van pujar l’envelat de la Creu Roja amb un jeep i una ambulància i plovent, nevant, la van muntar, els que coneixien a la gent que estava atrapada i no volien anar-se’n a dormir, els que no van fer res i encara ploren, els que es van fer forts per poder ajudar els altres, els que van passar els dies d’infern, tots els que no volien que passés i preguen que no torni a passar mai.
Que no ens torni a passar. Que totes les estructures s’aguantin. Que tots poguem morir com ens agradaria. Que tots tinguem la vida digna. Que no ens separi el nostre origen. Que Déu beneeixi les dues terres que ploren pels seus fills.
(Publicat al BonDia el 18 de novembre del 2009)
Etiquetes de comentaris:
accident,
Andorra,
Creu Roja,
pont,
pont de Portugal,
Portugal,
túnel dels Dos Valires
diumenge, 15 de novembre del 2009
La tècnica del nus africà
Vaig triar la perruqueria on em pentino perquè és bona, ràpida, barata i està a prop d’on he de ser tot el dia: a l’avinguda doctor Mitjavila. També tinc una palmària debilitat per les cançons del Fari que s’hi poden sentir a qualsevol hora de la setmana laboral. És un negoci que va bé: així ho veig i per poder-ho dir em van prometre que no anaven a la fallida. Treballen molt, comencen d’hora, pleguen tard i no tenen temps per sortir a dinar.
La Mari, la Maria, la Tània i la Sílvia pentinen, depilen, fan la manicura, tallen el cabell i l’hi canvien el color en un tres i no res. El local sempre està ple de gent: clientes, marits i fills de les clientes, família de les perruqueres, amics de la família de les perruqueres i algun que altre espectador ociós. Entre tots aquests i els participants de les trucades telefòniques, es desenvolupa una obra inacabada de teatre còmic en llengua castellana amb elements de català i portuguès. Alguna vegada agafen el telèfon amb la frase “La peluquería de los chistes, dígame?”
Els amants de tots els gèneres populars i folklòrics s’hi troben ben a gust, i gaudeixen de l’espectacle. La Mari, una dels divuit germans d’una família nombrosa, es posa a ballar als matins i anima la festa.
Sempre estan farcides d’idees de diverses menes. Algun error ha portat a resultats perfectes. Expliquen anècdotes de treball conjunt i es fan bromes interminables. Van organitzar reunions Tappersex per les clientes on es donava informació sobre els productes dels sex-shops amb la possibilitat de comprar-los. La formació resultant va portar la propietària al costum d’espantar els visitants de gènere masculí amb les descripcions dels artefactes adquirits. El riure és constant, normalment per raons simpàtiques. Si algú avisa amb antelació que és l’aniversari d’una de les clientes, li canten el “Cumpleaños feliz”.
Van ser les autores de l’estil de pentinat que portava la representant andorrana a l’Eurovisió Sussane Georgi. Fa dies que parlen de la possibilitat d’organitzar a Andorra una gala de perruqueria on es faria el color i es pentinaria els voluntaris en directe. Una de les integrants de l’equip va ser una de les assessores d’imatge de Miss Andorra del 2005. Però el que més distingeix la perruqueria Fascinació, la raó per la qual de vegades els vénen clientes de les altres perruqueries del país per recomanació del seu perruquer, és el fet de ser l’única perruqueria d’Espanya i Andorra on s’utilitza l’anomenada tècnica del nus africà. Després de tot el que us vaig explicar, potser pensareu que és una manera exquisida de fer plaer a les persones, però de fet es tracta d’una enginyosa tècnica de col·locació d’extensions de cabell natural.
La tècnica del nus africà és efectiva i popular. Una perruquera de França, impressionada pels resultats que va donar a una de les seves clientes, les va trucar per telèfon per felicitar-les. Els representants d’una casa important de perruqueria a Espanya els van proposar dedicar-se a donar cursos d’aquesta tècnica als professionals espanyols. S’hi van negar i ara per ara en tenen el coneixement exclusiu.
Es tracta de col·locar les extensions de la manera òptima per no fer mal als cabells, sense utilitzar pegues artificials ni grapes, que representa una fusió de tècniques nadiues africanes amb les europees. Amb aquesta tècnica, les extensions s’han de repassar cada quatre mesos, en lloc de cada mes, i es pot utilitzar per cobrir els cabells amb les extensions completament: és especialment recomanada a les persones d’origen africà que busquen l’efecte llis.
Si us voleu posar extensions, és el lloc idoni. Jo, de moment, no me les he posat, tot i que vaig demanar els detalls: el preu per a que jo tingui, demà mateix, una cabellera fins a la cintura, seria el de 200 euros aproximadament. Les meves amigues, les perruqueres, segueixen treballant i tenen moltíssima gent. Pentinen, maquillen i canvien els cabells de color en un obrir i tancar d’ulls. Si voleu demanar hora, és recomanable trucar amb antelació. I recordeu: millor que us agradi allò del “Torito bravo”.
(Publicat al Fòrum.ad el 16 de novembre del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
Fascinació,
Fòrum.ad,
oficis,
perruqueria
Pinzellada a pinzellada
El fet d’estar en aquest despatx és, per a mi, un petit miracle. El meu interlocutor, que es defineix com a un híbrid entre un andorrà de tota la vida i el seu pare, refugiat català, té infinites històries a explicar. El ritme del seu discurs és dens i sincopat sense arribar a ser esgotador. Té la velocitat dels rius muntanyencs, i jo, tal truita salmonada, passo hores pujant pels corrents de les idees.
Davant seu, escolto, callo i aprenc. Assaboreixo l’experiència estirant dels fils de conversa, i passem amb lleugeresa de l’orgull d’haver servit al país cap a l’andorranitat que neix com a consciència de parròquia, de la història dels avantpassats a les frases dels líders polítics coneguts. Ve d’una llarga tradició política familiar. El seu pare, que considera la persona que més el va influenciar, era republicà que es va enllistar voluntari per lluitar contra Franco, va perdre i es va refugiar a Andorra. A una de les parets del despatx, hi ha una foto del pare i la miro, curiosa: conec la seva trajectòria, he llegit els seus escrits.
L’entrevistat, assegut a la taula del seu despatx, m’explica la història política contemporània. La comparo amb les altres versions que conec, i no hi trobo incoherència: m’il•lumina els conceptes que tenia per obscurs; és una lliçó explicada des d’un punt de vista concret, plena d’anècdotes que il•lustren el sentit dels fets.
Em sobta la sinceritat que percebo. Intento dir-me que com a bon polític, m’ha fet creure el que ha volgut, però aquesta reflexió no em fa canviar de parer: ara mateix, si jo pogués votar i ell es presentés allà on sigui, tindria una votant. Parlem de les perspectives del futur, dels polítics que veu com una promesa. Riem de la naturalesa críptica de la premsa andorrana (tot i que hi veu una evolució enorme des del temps de La Tribuna i El Poble Andorrà), i m’explica el sentit d’uns quants articles del Diari que jo no havia entès.
Parlem de botigues de música Marrugat, de les estacions d’esquí, de la possibilitat de comprar un whisky de l’any 1946 al Cava Benito. Diu que és molt bona la carn de bou que hi ha a Andorra, que plantejant-nos el nostre futur comercial, hem de pensar en positiu, de les bones perfumeries, de la referència internacional que representa Caldea.
Cap al final de la conversa, començo a xerrar de més a més. Resulta que ambdós vam aprendre a escriure en català “sobre la marxa”, practicant. M’explica que es va casar religiosament a la muntanya a disset graus sota zero i en botes de neu, amb una creu feta de dues fustes; no és un casament gaire corrent, i crec que s’hauria de promulgar com una cosa típicament andorrana. Primer menjar i beure, després fer la boda. La seva primera opció havia sigut la de casar-se al mig del llac dels Pessons, sobre gel; no va ser possible degut a les condicions atmosfèriques, i el capellà de Sant Julià va donar permís al mossèn Ramon de Canillo de casar-los a la Rabassa.
Surto del despatx ple de memòries de moments feliços i difícils, decisions crucials i victòries inesperades, amistats personals i rivalitats polítiques. Mentalment remeno les imatges del guardades en la memòria: què triaria per descriure’l, la fotografia de boda en moto de neu o la terrible imatge d’allau d’Arinsal?.. Faria esment de l’accident en el qual podria haver mort, o del debat televisiu del qual em va parlar? El complex mosaic de la vida té peces de mida i aspecte diferent.
Pinzellada a pinzellada, ressalto els punts del seu retrat; serà el retrat del dia d’avui, li falten ombres, algun detall es quedarà mig esbossat, però esperem que a distància es pugui reconèixer amb facilitat. Tindrà la qualitat momentània, la lleugeresa esquemàtica de plasmar el moviment.
La seva direcció és precisa, els seus moviments, decisius. Capaç de prendre una decisió ràpidament i no penedir-se mai, té un do d’empatia. Quan parla d’algú, se li assembla. Té simpaties profundament arrelades: un cop li ets amic, per moltes baralles que poden haver-hi, li ets amic per sempre. Hi reconec certs trets del republicanisme català: preparat per la lluita, armat amb la paraula, té una resistència inherent a ser decebut. Per sobre de totes les coses, té l’esperança: per si mateix, per tot el que fa, per tot el que estima. Aprenem-ne doncs, i esperem de tot cor el millor futur pel nostre món petit i fràgil, per la nostra terra, la terra de tots.
(Publicat al BonDia l'11 de novembre del 2009)
Davant seu, escolto, callo i aprenc. Assaboreixo l’experiència estirant dels fils de conversa, i passem amb lleugeresa de l’orgull d’haver servit al país cap a l’andorranitat que neix com a consciència de parròquia, de la història dels avantpassats a les frases dels líders polítics coneguts. Ve d’una llarga tradició política familiar. El seu pare, que considera la persona que més el va influenciar, era republicà que es va enllistar voluntari per lluitar contra Franco, va perdre i es va refugiar a Andorra. A una de les parets del despatx, hi ha una foto del pare i la miro, curiosa: conec la seva trajectòria, he llegit els seus escrits.
L’entrevistat, assegut a la taula del seu despatx, m’explica la història política contemporània. La comparo amb les altres versions que conec, i no hi trobo incoherència: m’il•lumina els conceptes que tenia per obscurs; és una lliçó explicada des d’un punt de vista concret, plena d’anècdotes que il•lustren el sentit dels fets.
Em sobta la sinceritat que percebo. Intento dir-me que com a bon polític, m’ha fet creure el que ha volgut, però aquesta reflexió no em fa canviar de parer: ara mateix, si jo pogués votar i ell es presentés allà on sigui, tindria una votant. Parlem de les perspectives del futur, dels polítics que veu com una promesa. Riem de la naturalesa críptica de la premsa andorrana (tot i que hi veu una evolució enorme des del temps de La Tribuna i El Poble Andorrà), i m’explica el sentit d’uns quants articles del Diari que jo no havia entès.
Parlem de botigues de música Marrugat, de les estacions d’esquí, de la possibilitat de comprar un whisky de l’any 1946 al Cava Benito. Diu que és molt bona la carn de bou que hi ha a Andorra, que plantejant-nos el nostre futur comercial, hem de pensar en positiu, de les bones perfumeries, de la referència internacional que representa Caldea.
Cap al final de la conversa, començo a xerrar de més a més. Resulta que ambdós vam aprendre a escriure en català “sobre la marxa”, practicant. M’explica que es va casar religiosament a la muntanya a disset graus sota zero i en botes de neu, amb una creu feta de dues fustes; no és un casament gaire corrent, i crec que s’hauria de promulgar com una cosa típicament andorrana. Primer menjar i beure, després fer la boda. La seva primera opció havia sigut la de casar-se al mig del llac dels Pessons, sobre gel; no va ser possible degut a les condicions atmosfèriques, i el capellà de Sant Julià va donar permís al mossèn Ramon de Canillo de casar-los a la Rabassa.
Surto del despatx ple de memòries de moments feliços i difícils, decisions crucials i victòries inesperades, amistats personals i rivalitats polítiques. Mentalment remeno les imatges del guardades en la memòria: què triaria per descriure’l, la fotografia de boda en moto de neu o la terrible imatge d’allau d’Arinsal?.. Faria esment de l’accident en el qual podria haver mort, o del debat televisiu del qual em va parlar? El complex mosaic de la vida té peces de mida i aspecte diferent.
Pinzellada a pinzellada, ressalto els punts del seu retrat; serà el retrat del dia d’avui, li falten ombres, algun detall es quedarà mig esbossat, però esperem que a distància es pugui reconèixer amb facilitat. Tindrà la qualitat momentània, la lleugeresa esquemàtica de plasmar el moviment.
La seva direcció és precisa, els seus moviments, decisius. Capaç de prendre una decisió ràpidament i no penedir-se mai, té un do d’empatia. Quan parla d’algú, se li assembla. Té simpaties profundament arrelades: un cop li ets amic, per moltes baralles que poden haver-hi, li ets amic per sempre. Hi reconec certs trets del republicanisme català: preparat per la lluita, armat amb la paraula, té una resistència inherent a ser decebut. Per sobre de totes les coses, té l’esperança: per si mateix, per tot el que fa, per tot el que estima. Aprenem-ne doncs, i esperem de tot cor el millor futur pel nostre món petit i fràgil, per la nostra terra, la terra de tots.
(Publicat al BonDia l'11 de novembre del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
Antoni Forné Jou,
Cava Benito,
Marc Forné Molné,
Marrugat,
mossèn Ramon
dimecres, 11 de novembre del 2009
Amb la música al cap
Tothom ens ha dit que ens assemblàvem; ens hem trobat, i ens mirem. Els nostres mons imaginaris, que ens acompanyen pertot arreu, es dirigeixen mirades furtives. Dos universos protectors, joiosos del primer contacte. Les nostres llegendes s’amaguen a dins de les frases de cortesia. Som lectores i intèrprets, i ens encisaria interpretar-nos.
Jo sóc la petita. Ella escriu els textos per a les imatges que més m’agraden. Les seves frases són inspirades per una música que la penetra. És una harmonia complexa: es construeix a base de mites grecs, del bagatge de la literatura francesa, de la tragèdia, del teatre.
Som dones, i sabem que en els instants que ens dediquem a les tasques de la creació les muses ens jutgen amb rigorositat. No tenim la mateixa facilitat d’esdevenir les seves favorites que els homes, perquè les muses també són dones, i com a dones, ho entenem. Els homes tenen una veu més baixa, més melòdica. Com a norma, les muses preferirien que cantessin els nois, i a nosaltres ens fan una cara seriosa; els favors que ens concedeixen són més mesurats. Els hem de demostrar la nostra vàlua amb esforç i estructura, les hem de sorprendre constantment: si no, ens condemnaran a l’oblit. I quan les muses decideixen abandonar una dona creadora, la nostra dolçor esdevé massa dolça, i les poques guspires de genialitat es moren en l’aiguat de l’emoció. Ens destruïm amb una facilitat imperiosa. Els homes ens miren perplexos, i ho accepten tranquil•lament.
Darrere d’un gran home hi ha una dona sorpresa o decebuda, abandonada o heroica. Darrere de nosaltres hi ha homes tranquils, ocupats i metòdics. Acostumats a la nostra propensió a ferir-nos en cada moment, tenen a l’abast l’aigua calenta, l’alcohol iodat i el cotó fluix. Accepten la descripció detallada de les nostres ferides com a bona literatura, els nostres enlluernaments com a fonts d’inspiració, les excentricitats com a vena poètica. Expliquem les històries que els homes callen, i els agrada sentir-les explicades. Com a Sheherezade, portem a dins mil i una nit de relats, i gràcies a ells, vivim.
Portem unes vides pacífiques. El nostre dia a dia no té un puntet tràgic, és més aviat alegre, és una vida de llibertat, d’elegància i benestar, i els amics se sorprenen del fet d’escriure sobre el verí de la primavera adolescent. Filles de joia i confort, caminem el nostre camí i, al mig d’aquest, baixant del cotxe o comprant taronges, comencem a sentir una música. És persistent, i l’hem de fer paraula. Pagada la compra, anem pel carrer amb una expressió absent, recitant les frases mig fetes amb els llavis immòbils. D'aquesta música interior podem dir-ne inspiració, o la deixem sense nom, o hi donem el seu propi nom de música. El seu origen normalment són unes imatges, el seu resultat són lletres impreses. Assegudes davant l’ordinador, teclegem els monòlegs dictats pel seu ritme i la seva melodia, i de la muntanya estant ens miren les muses, amb una cara solemne i blanca, ulls verds i intensos, cabells enredats de color coure. Ens miren serioses i pensatives, ens miren atentament.
(Publicat al BonDia el 14 d'octubre del 2009)
Jo sóc la petita. Ella escriu els textos per a les imatges que més m’agraden. Les seves frases són inspirades per una música que la penetra. És una harmonia complexa: es construeix a base de mites grecs, del bagatge de la literatura francesa, de la tragèdia, del teatre.
Som dones, i sabem que en els instants que ens dediquem a les tasques de la creació les muses ens jutgen amb rigorositat. No tenim la mateixa facilitat d’esdevenir les seves favorites que els homes, perquè les muses també són dones, i com a dones, ho entenem. Els homes tenen una veu més baixa, més melòdica. Com a norma, les muses preferirien que cantessin els nois, i a nosaltres ens fan una cara seriosa; els favors que ens concedeixen són més mesurats. Els hem de demostrar la nostra vàlua amb esforç i estructura, les hem de sorprendre constantment: si no, ens condemnaran a l’oblit. I quan les muses decideixen abandonar una dona creadora, la nostra dolçor esdevé massa dolça, i les poques guspires de genialitat es moren en l’aiguat de l’emoció. Ens destruïm amb una facilitat imperiosa. Els homes ens miren perplexos, i ho accepten tranquil•lament.
Darrere d’un gran home hi ha una dona sorpresa o decebuda, abandonada o heroica. Darrere de nosaltres hi ha homes tranquils, ocupats i metòdics. Acostumats a la nostra propensió a ferir-nos en cada moment, tenen a l’abast l’aigua calenta, l’alcohol iodat i el cotó fluix. Accepten la descripció detallada de les nostres ferides com a bona literatura, els nostres enlluernaments com a fonts d’inspiració, les excentricitats com a vena poètica. Expliquem les històries que els homes callen, i els agrada sentir-les explicades. Com a Sheherezade, portem a dins mil i una nit de relats, i gràcies a ells, vivim.
Portem unes vides pacífiques. El nostre dia a dia no té un puntet tràgic, és més aviat alegre, és una vida de llibertat, d’elegància i benestar, i els amics se sorprenen del fet d’escriure sobre el verí de la primavera adolescent. Filles de joia i confort, caminem el nostre camí i, al mig d’aquest, baixant del cotxe o comprant taronges, comencem a sentir una música. És persistent, i l’hem de fer paraula. Pagada la compra, anem pel carrer amb una expressió absent, recitant les frases mig fetes amb els llavis immòbils. D'aquesta música interior podem dir-ne inspiració, o la deixem sense nom, o hi donem el seu propi nom de música. El seu origen normalment són unes imatges, el seu resultat són lletres impreses. Assegudes davant l’ordinador, teclegem els monòlegs dictats pel seu ritme i la seva melodia, i de la muntanya estant ens miren les muses, amb una cara solemne i blanca, ulls verds i intensos, cabells enredats de color coure. Ens miren serioses i pensatives, ens miren atentament.
(Publicat al BonDia el 14 d'octubre del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
Dúnia Ambatlle
dimarts, 10 de novembre del 2009
Traços de llum sobre un fons fosc
Un ex-libris és una vinyeta -habitualment un gravat al boix- que conté el nom del propietari d’un llibre. A Gran Bretanya, l’autor que més excel·lí en la producció dels ex-libris va ser Walter Crane. A Catalunya, l’exlibrisme va ser especialment important durant l’època del Modernisme. Hi destacaren les figures d’Alexandre de Riquer i Josep Triadó.
La imatge que s’hi veu sol ser fruit d’una complicitat entre el bibliòfil i l’exlibrista. Pot ser una representació gràfica del sentit literal del nom i/o cognoms del propietari del llibre (en aquest sentit, si et dius Molins Rius, per exemple, és probable que hi aparegui un molí d’aigua), o un retrat psicològic d’aquesta persona: sol tenir contingut simbòlic o al·legòric. Crec que els símbols també hi poden aparèixer a demanda. La meva filla, després d’haver mirat tota una sèrie d’ex-libris de Sergi Mas, em va dir de seguida que volia un ex-libris de grandalles que posi “Laura” en rus i català. Segur que hi ha gent més gran de quatre anys amb la mateixa claredat d’objectius.
A la portada del llibre “Ex-libris i altres gravats de petit format de Sergi Mas” editat l’any 2004 per la Societat Andorrana de Ciències amb el suport d’Enric Palmitjavila i Ribó trobem un ex-baculis: el de la gossa d’atura “Rúbia”. A la pàgina 11 del mateix llibre, Maria Carme Illa i Munné (bibliotecària de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i Conservadora responsable de la col·lecció d’ex-libris Pepita Pallé) ens informa sobre la recent aparició d’una “nova gamma, anàloga als ex-libris, destinada a uns altres objectes culturals: ex-musicis, ex-discis, etc.” L’ex-baculis de la gossa d’atura es deu ajustar en aquests nous fenòmens: la gossa col·leccionista necessita que els objectes de la seva propietat estiguin marcats amb una impremta de la seva personalitat, semblant als escuts dels nobles de la Edat Mitjana. És un dels exemples del costumisme original característic de Sergi Mas: no és ben bé un retrat d’un passat real i perdut. De fet, retrata un passat mai ocorregut, amb un somriure d’amor.
¿Acabo de dir que no era real? Però ¿què és real? ¿Quantes vegades hem dubtat de l’existència de la realitat enfora de les nostres percepcions? Tot i així volem fer-la nostra, tota la realitat que es pot tenir a l’abast, fictícia o existent. Ens mou la passió de conèixer-la, de compartir els nostres sabers amb ella, de fer-ne ús, d’explicar-nos i fer-nos entendre. Volem canviar-la: sempre volem canviar-la, ni que fos precisament per protegir-la. Treiem l’entrellat a la realitat reconeixent-hi les històries que se’ns expliquen. Les emocions són el motor ocult de la vida.
La gossa dorm, rodejada per una multitud d’ovelles fetes de neu, fetes de llum. Aquesta és l’essència de la xilografia: deixar traços de llum en un fons originalment fosc, fixar-los profundament en la matèria dura. La gossa somnàmbula camina pel bàcul del seu pastor; les ovelles passegen per l’altre costat del mateix bàcul; el cel nocturn s’il·lumina amb flocs de neu i estels en forma dels ornaments tradicionals de talla de fusta andorrana. La composició és exquisida, en tota la seva complexitat tridimensional; té un sentit d’equilibri genial. El fet d’estar limitat al blanc i negre potencia l’experimentació amb l’ombrejat que captiva l’espectador i no el deixa anar mai més.
De tots els ex-libris que hi trobem, els que Sergi Mas ha fet per si mateix semblen els més austers. Tenen el màxim espai blanc: només una part de la planxa de fusta, petita i essencial, s’ha quedat intacta, sense cap modificació. L'espai blanc simbolitza la presència de l'artista a través de les seves eines.
Els ex-libris de Sergi Mas parlen dels seus destinataris d’una manera subtil i sincera. He passat llargues estones mirant els ex-libris dedicats a les persones que conec o que m’agradaria conèixer: el mussol que llegeix atentament al llum d’una llàntia , acompanyat d’un altre ocell, la canya de pescar a mosca, a punt d’atrapar la truita de riu enorme; l’au fènix angulós i noble; dues mosques estudioses desplegant una grandalla a sobre d’un llibre...
La superfície dels gravats és rica, molt treballada, amb una varietat de traços sorprenent. Algunes imatges són francament fantasmagòriques. Com per exemple l’orella que s’està fabricant de llana, sense que hi hagi mans visibles fent mitja.
Tinc el plaer i el privilegi de ser destinatària d’un ex-libris que porta la imatge de Sant Sergi: en coincidir-hi el nom del seu autor amb el nom del meu pare, per a mi sempre serà la imatge d’un sant que em protegeix.
(Publicat al Fòrum.ad el 2 de novembre del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
ex-libris,
exlibrista,
oficis,
Sergi Mas
Un be negre amb potes rosses
Tots tenim la nostra gent preferida. Una de les meves persones preferides utilitza, per dir “i ara!”, una expressió que designa una situació ridícula i inexistent: “I un be negre amb potes rosses!”
He arribar a imaginar el be negre amb potes rosses diverses vegades; si s’escau, el puc dibuixar. No és difícil d’imaginar. Formaria part de la realitat quotidiana amb una certa facilitat. Podria ser la mascota de tots els projectes descabellats, símbol de totes les construccions mentals que no arriben a tenir futur.
No és un personatge simpàtic. Quan tenim una idea brillant i pensem que hauria de funcionar perquè sí, en el moment més inesperat arriba el be negre amb potes rosses i ens desmunta els esquemes. Tinc com a mínim dos amics que han sentit la presència d’un be negre amb potes rosses a la seva vida diverses vegades, i fins i tot s’hi han arribat a acostumar, com a mínim parcialment. Porta una esquella al coll per a que tots sàpiguen que ha arribat. No serveix per a res, però la seva imaginària realitat hauria d’ajudar-nos a ésser, paradoxalment, més realistes.
També pot impedir que siguim emprenedors i atrevits, descoratjar els ànims dels que s’arrisquen fàcilment, robar els somnis dels somniadors, fer-nos sentir inútils i inadequats. Tanmateix, la seva naturalesa d’element fantasmagòric i personatge de broma ens impedeix percebre’l com un animal especialment dolent. Al cap i a la fi, no té la culpa de ser un desbaratador – aquell que tira pel terra les coses encaminades a un fi - : només és una modesta figura retòrica dissenyada per assenyalar l’impossible. No ens vol fer cap mal, no mossega i fa la seva feina tan bé com li permet la seva naturalesa lingüística i idiomàtica. Per la qual raó li he volgut retre aquest homenatge, ben merescut.
(Publicat al BonDia el 4 de novembre del 2009)
He arribar a imaginar el be negre amb potes rosses diverses vegades; si s’escau, el puc dibuixar. No és difícil d’imaginar. Formaria part de la realitat quotidiana amb una certa facilitat. Podria ser la mascota de tots els projectes descabellats, símbol de totes les construccions mentals que no arriben a tenir futur.
No és un personatge simpàtic. Quan tenim una idea brillant i pensem que hauria de funcionar perquè sí, en el moment més inesperat arriba el be negre amb potes rosses i ens desmunta els esquemes. Tinc com a mínim dos amics que han sentit la presència d’un be negre amb potes rosses a la seva vida diverses vegades, i fins i tot s’hi han arribat a acostumar, com a mínim parcialment. Porta una esquella al coll per a que tots sàpiguen que ha arribat. No serveix per a res, però la seva imaginària realitat hauria d’ajudar-nos a ésser, paradoxalment, més realistes.
També pot impedir que siguim emprenedors i atrevits, descoratjar els ànims dels que s’arrisquen fàcilment, robar els somnis dels somniadors, fer-nos sentir inútils i inadequats. Tanmateix, la seva naturalesa d’element fantasmagòric i personatge de broma ens impedeix percebre’l com un animal especialment dolent. Al cap i a la fi, no té la culpa de ser un desbaratador – aquell que tira pel terra les coses encaminades a un fi - : només és una modesta figura retòrica dissenyada per assenyalar l’impossible. No ens vol fer cap mal, no mossega i fa la seva feina tan bé com li permet la seva naturalesa lingüística i idiomàtica. Per la qual raó li he volgut retre aquest homenatge, ben merescut.
(Publicat al BonDia el 4 de novembre del 2009)
L'encís de la Nit Literària andorrana
Les societats amb una llarga tradició de burgesia benestant, què es fa partícip de la cultura actuant com a mecenes, són les que tenen més rellevància cultural en el món d’avui. L’Andorra del segle XIX i els començaments del segle XX no disposava d’una presència important de burgesia benestant, tret d’unes poques i notables excepcions. Al llarg del segle XX es va produir una millora general de la situació econòmica de la població. S’havia de forjar una aliança entre el sector financer, el sector públic i el moviment associatiu, una aliança que ajudés a portar a terme les iniciatives culturals. El Cercle de les Arts i de les Lletres va ser pioner d’aquesta tasca.
Com es produeix el naixement d’una tradició?.. Pot fer arrels espontàniament, però ha de ser cultivada, alimentada i tractada amb respecte. L’altra via és la de tenir un començament planificat i el desenvolupament controlat. Qui dóna vida a tradicions, cases i jardins, i assegura la seva conservació, són les persones que en tenen cura. Aquest any se celebra el 40è aniversari del Cercle de les Arts i de Les Lletres: desitgem-li molts anys de vida plena i temps feliç.
El 29 d’octubre, a Canillo, es va celebrar la 32ª Nit Literària. El fet de disposar de premis literaris per les obres escrites en la nostra llengua és bo i imprescindible. Esperem que l’any que ve compti amb una participació d’un nombre encara més important d’autors, tant d’Andorra com de regions diferents dels Països Catalans, i que les seves obres siguin dignes de guanyar els premis corresponents: tant de bo que no quedi cap premi declarat desert.
L’Arnalda de Caboet, en el gravat commemoratiu dedicat als quaranta anys de la labor del Cercle, entrega el Llorer a les Arts d’Andorra. La seva figura es veu majestuosa; en comparació amb ella som petits. Arts d’Andorra, us demanem de tot cor que hi sigueu l’any vinent, que competiu per l’honor, humilment i merescudament, que hi sigueu en tota la vostra presència real i sincera, que hi sigueu per rebre el seu llorer.
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 4 de novembre del 2009)
Com es produeix el naixement d’una tradició?.. Pot fer arrels espontàniament, però ha de ser cultivada, alimentada i tractada amb respecte. L’altra via és la de tenir un començament planificat i el desenvolupament controlat. Qui dóna vida a tradicions, cases i jardins, i assegura la seva conservació, són les persones que en tenen cura. Aquest any se celebra el 40è aniversari del Cercle de les Arts i de Les Lletres: desitgem-li molts anys de vida plena i temps feliç.
El 29 d’octubre, a Canillo, es va celebrar la 32ª Nit Literària. El fet de disposar de premis literaris per les obres escrites en la nostra llengua és bo i imprescindible. Esperem que l’any que ve compti amb una participació d’un nombre encara més important d’autors, tant d’Andorra com de regions diferents dels Països Catalans, i que les seves obres siguin dignes de guanyar els premis corresponents: tant de bo que no quedi cap premi declarat desert.
L’Arnalda de Caboet, en el gravat commemoratiu dedicat als quaranta anys de la labor del Cercle, entrega el Llorer a les Arts d’Andorra. La seva figura es veu majestuosa; en comparació amb ella som petits. Arts d’Andorra, us demanem de tot cor que hi sigueu l’any vinent, que competiu per l’honor, humilment i merescudament, que hi sigueu en tota la vostra presència real i sincera, que hi sigueu per rebre el seu llorer.
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 4 de novembre del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
Cercle de les Arts i de les Lletres,
Nit Literària
Tal com ho veiem
La meva òptica preferida es troba a Sant Julià, adjunta a la farmàcia Creu Verda. Està situada davant de l’antiga oficina de turisme, al costat d’una font de múltiples braços i a pocs metres del bust del síndic Francesc Cairat, fet per Josep Viladomat. Sempre he tingut una curiositat pels síndics d’abans i he pensat que quan es va introduir la institució de cap de Govern, hauria d’haver heretat la indumentària d’aquells –i en canvi, el president del parlament podria portar vestit més modern. Els síndics d’abans combinaven les funcions de cap de govern i president de parlament: per descomptat les combinaven en una mesura molt més reduïda que avui dia.
L’única mostra visible d’una relació existent entre el síndic Cairat amb l’òptica situada a prop del seu cap coronat pel bicorni és que l’avinguda on es troba la botiga porta el seu nom. No hi anava a comprar ulleres. L’òptica és relativament nova – fa uns cinc anys que hi és – tot i que la farmàcia a la qual està adjunta és força més antiga.
Quan hi vas, el llicenciat, Bertrand Pagès, et dóna hora per un examen ocular extensiu: depenent dels problemes de vista que pots tenir, aquest pot durar de trenta minuts a una hora. T’explica el procediment en gran detall i et familiaritza amb els diferents tipus de lents que s’ajusten millor a les teves necessitats. Hi ha gent que s’acostuma als seus defectes de vista i prefereix veure-hi malament que canviar, com a una persona de caràcter marcadament tradicionalista, els entenc molt bé! Però la gran majoria de la població acceptem qualsevol tipus de canvis a millor amb il·lusió. Veure-hi millor et dóna la garantia d’una vida més conscient.
En Bertrand assegura que sempre intenta trobar la muntura més corresponent a la personalitat del client. Se’m fa difícil imaginar com es pot endevinar la personalitat d’algú a la primera aproximació – a part de les memòries sinistres de “El silenci dels anyells” conec pocs exemples d’un mestratge de retrat psicològic instantani – però he de reconèixer que les persones que he vist comprar ulleres en aquesta botiga les trobo més atractives amb ulleres que sense, tant si es tracta d’ulleres de sol com de les que serveixen per corregir els problemes de vista. Naturalment, l’elecció és fruit de complicitat entre la persona interessada i el professional que l’atén. Tots ens trobem bonics, i la temptació de fer-nos encara més bonics pot ser irresistible.
En Bertrand defineix la seva manera de portar el negoci com a “romàntica”. Els seus consells i les decisions resultants poden tenir una gran influència en la salut de les persones: però no solament en els temes de salut sinó també en qüestions d’imatge és bàsic d’aprendre que guanyar diners és secundari. Vol creure que l’única manera de portar una òptica és la de construir una confiança absoluta entre el client i el seu òptic.
En el seu ofici, confessa tenir defectes d’un artista que necessita inspiració: de vegades la visita pot durar més estona del previst; intenta tenir, a la seva botiga, alguns tipus de muntura poc coneguts que només satisfaran uns pocs clients però per a aquests, seran idonis. Algunes de les marques que ven no deixen vendre el seu producte a totes les botigues: elegeixen personalment els venedors que corresponen a la seva filosofia, i prefereixen que a la botiga no hi hagués més d’un exemplar de cada muntura.
En un moment de la conversa en Bertrand desenvolupa una teoria de l’òptica que em sembla força “comunista”. Diu que li agradaria que aquest fos un servei per la societat, un d’aquells llocs on els ciutadans saben que els professionals cobren un sou fix i no depenen de cap comissió ni la quantitat de muntures venudes.
No és el seu cas, però treballa com si fos així. No fa cap mena de publicitat de la botiga, la majoria dels clients hi vénen perquè algú l’ha recomanat. No hi ha descomptes especials; les ulleres no porten cap etiqueta amb el preu. L’òptic fa la seva feina amb la major honestedat, i li fem confiança. Poden haver-hi altres maneres de portar negocis però ja us he dit que és la meva òptica preferida.
Tots anem a botigues que més s’ajusten al nostre ideal, i quan les expectatives del client corresponen a les intencions del botiguer, ningú, mai, no es queda completament decebut. Almenys així ho volem veure; així ho veiem.
(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 9 de novembre del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
Bertrand Pagés,
Creu Verda,
oficis,
òptica,
Sant Julià de Lòria,
síndic Cairat
Que hi hagi feina per a tots i totes
“Pensàvem que no teníem res”, escrivia una de les grans poetes de Rússia del segle passat Anna Akhmàtova, anys després de la revolució russa, “i en començar a perdre-ho tot, una cosa darrere de l’altra, ens vam posar a cantar la glòria de la generositat immensa de Déu i de les nostres riqueses passades”.
Nosaltres també pensàvem que no teníem res. Que érem víctimes del consumisme, productes de l’època de solidaritat escassa i globalització triomfant. Ara resulta que el consumisme era una cosa bona, el motor de l’economia.
Ja no farem més viatges exòtics. Pensant-ho fredament, com se’ns havia acudit, de joves i acabats de casar, allò d’agafar un crèdit al banc i passar la lluna de mel a les Maldives? Que no la podíem passar a l’Estartit? Estàvem bojos. Bojos i joves i feliços, i gràcies a Déu, us parlo d’un préstec retornat fa anys. És clar, tenim la hipoteca, però aquests són els diners per a un lloc per viure, no per pagar les vacances d’abans.
Érem uns inconscients. Ara ja ho sabem. Pensàvem que totes les coses bones eren per sempre, i ens comparàvem amb els que es podien permetre el xalet aquell i no pas amb els habitants de països menys afortunats del món, o amb els nostres avis, i fins i tot els pares, quan eren joves. Érem uns inconscients, i encara no hem deixat de ser-ho, no del tot. Costa reconèixer-ho, però és veritat.
Ara tots parlen d’estalviar, i jo diria el contrari –els que encara podeu gastar alguna cosa, gasteu aquí a Andorra! És el que fa moure l’economia, és el que ajuda els botiguers i els professors d’idiomes, la senyora que es dedica als treballs domèstics i el senyor que fa salers de fusta (no puc mencionar tots els que se’n beneficiarien, però crec que la idea queda clara).
Donem-nos feina, els uns als altres, i tirarem endavant. Ens esperen uns anys difícils, més difícils del que ens podem imaginar. Que hi hagi feina per a tots i totes i il·lusió per fer-la, salut per poder-la fer i família i amics per estimar sense condicions.
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 22 de juliol del 2009)
Nosaltres també pensàvem que no teníem res. Que érem víctimes del consumisme, productes de l’època de solidaritat escassa i globalització triomfant. Ara resulta que el consumisme era una cosa bona, el motor de l’economia.
Ja no farem més viatges exòtics. Pensant-ho fredament, com se’ns havia acudit, de joves i acabats de casar, allò d’agafar un crèdit al banc i passar la lluna de mel a les Maldives? Que no la podíem passar a l’Estartit? Estàvem bojos. Bojos i joves i feliços, i gràcies a Déu, us parlo d’un préstec retornat fa anys. És clar, tenim la hipoteca, però aquests són els diners per a un lloc per viure, no per pagar les vacances d’abans.
Érem uns inconscients. Ara ja ho sabem. Pensàvem que totes les coses bones eren per sempre, i ens comparàvem amb els que es podien permetre el xalet aquell i no pas amb els habitants de països menys afortunats del món, o amb els nostres avis, i fins i tot els pares, quan eren joves. Érem uns inconscients, i encara no hem deixat de ser-ho, no del tot. Costa reconèixer-ho, però és veritat.
Ara tots parlen d’estalviar, i jo diria el contrari –els que encara podeu gastar alguna cosa, gasteu aquí a Andorra! És el que fa moure l’economia, és el que ajuda els botiguers i els professors d’idiomes, la senyora que es dedica als treballs domèstics i el senyor que fa salers de fusta (no puc mencionar tots els que se’n beneficiarien, però crec que la idea queda clara).
Donem-nos feina, els uns als altres, i tirarem endavant. Ens esperen uns anys difícils, més difícils del que ens podem imaginar. Que hi hagi feina per a tots i totes i il·lusió per fer-la, salut per poder-la fer i família i amics per estimar sense condicions.
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 22 de juliol del 2009)
Viure sense diners
Cadascú somnia amb allò que li passa pel cap. Em vaig quedar adormida al sofà del menjador, envoltada de llibres i retalls d’articles, i m’he despertat cansada de discutir amb els personatges de les fotografies de fa vint anys, mig confosa entre el món d’avui i la realitat dels temps passats, els seus reptes, somnis i altres temes.
“Els diners no serveixen per a res.” Ho he dit tantes vegades (sempre davant dels que en tenen) que gairebé m’ho crec. Els anys de la prosperitat imparable semblen haver acabat. Surto de casa i passejo pels carrers del centre d’Escaldes recitant en veu molt baixa "Els raïms immortals" del meu estimat Josep Carner: “Aquest raïm, o Cronos, t’ha plagut;/ els grans daurats les teves mans m’arrenquen. (...)”. Em sorprèn l’ambient d’aquells carrers de mil botigues tancades, mil il·lusions trencades, silenciosos i buits, més estimats ara a la seva decadència del que mai ho havien estat abans. No sé per què ens estressem: mai no havíem sigut rics. Potser arriba l’hora de tornar-nos més pobres.
Les ajudes són necessàries en molts aspectes, però també hem d’ajudar la gent que s’ajudin a si mateixos. Donar feina, dignament pagada. Comprar a les botigues, contractar serveis, crear negocis. Fer negocis. Comprar i vendre. La meva infància comunista em va donar una inclinació general de repartir- ho tot, sense ordre ni concert, a parts iguals, però no funcionaria; la riquesa repartida dura poc.
Tota activitat benèfica és digna d’admiració, i si creieu que podeu compartir una part dels vostres ingressos amb les persones menys afortunades, sigui quina sigui l’organització que els gestioni (ara mateix em passa pel cap com a candidat perfecte el Patronat de Dames de Meritxell, però segur que en trobareu multitud si hi penseu uns minuts), teniu tota la meva admiració i suport.
Segur que ens en sortirem, sempre ens n’hem sortit, amb il·lusió i coratge.
I mentrestant, ¿com ho farem, per viure sense diners?
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 29 de juliol del 2009)
“Els diners no serveixen per a res.” Ho he dit tantes vegades (sempre davant dels que en tenen) que gairebé m’ho crec. Els anys de la prosperitat imparable semblen haver acabat. Surto de casa i passejo pels carrers del centre d’Escaldes recitant en veu molt baixa "Els raïms immortals" del meu estimat Josep Carner: “Aquest raïm, o Cronos, t’ha plagut;/ els grans daurats les teves mans m’arrenquen. (...)”. Em sorprèn l’ambient d’aquells carrers de mil botigues tancades, mil il·lusions trencades, silenciosos i buits, més estimats ara a la seva decadència del que mai ho havien estat abans. No sé per què ens estressem: mai no havíem sigut rics. Potser arriba l’hora de tornar-nos més pobres.
Les ajudes són necessàries en molts aspectes, però també hem d’ajudar la gent que s’ajudin a si mateixos. Donar feina, dignament pagada. Comprar a les botigues, contractar serveis, crear negocis. Fer negocis. Comprar i vendre. La meva infància comunista em va donar una inclinació general de repartir- ho tot, sense ordre ni concert, a parts iguals, però no funcionaria; la riquesa repartida dura poc.
Tota activitat benèfica és digna d’admiració, i si creieu que podeu compartir una part dels vostres ingressos amb les persones menys afortunades, sigui quina sigui l’organització que els gestioni (ara mateix em passa pel cap com a candidat perfecte el Patronat de Dames de Meritxell, però segur que en trobareu multitud si hi penseu uns minuts), teniu tota la meva admiració i suport.
Segur que ens en sortirem, sempre ens n’hem sortit, amb il·lusió i coratge.
I mentrestant, ¿com ho farem, per viure sense diners?
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 29 de juliol del 2009)
Viure eternament
Un dels meus interlocutors més admirats i inconstants m’ha escrit un d’aquells correus electrònics curts i punyents que acostuma a compondre. Em preguntava si jo “de veritat” no veia que ens estàvem convertint en pols, que ens estàvem autodestruint: una pregunta retòrica, amarga i un xic condescendent.
Tot i que jo tenia un matí que es podria anomenar lliure, un matí que s’havia de dedicar a estudiar i escriure articles, no em vaig poder quedar al meu lloc de treball habitual. Vaig agafar un parell de llibres que devia a la Biblioteca Nacional i vaig marxar de casa amb la idea de continuar-los llegint a la mateixa biblioteca, però el cor em bategava fort i no m’acabava de decidir a prendre el camí de la Casa Bauró: al fi nal em vaig posar a caminar en direcció contrària, cap al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany.
Guiada pels pòsters publicitaris, hi vaig arribar amb la clara idea de veure l’exposició L’Egipte: el pas a l’eternitat, del Museu Egipci de Barcelona - Fundació Arqueològica Clos: res no va millor que un cop d’ull a la pols dels segles i urnes funeràries si t’acaben de dir que t’estàs convertint en coses semblants. Els objectes trets de tombes em solen fer un cert respecte, però aquesta vegada m’hi vaig dirigir, a la recerca d’inspiració i consol.
Vaig observar fragments de cambres sepulcrals ocupades “amb tot allò que es pot desitjar per a tota una eternitat” (ho vaig llegir a la paret del costat). Les eines per passar l’eternitat incloien miralls, collarets i destrals de combat. Mirava als ulls de les màscares funeràries i les imatges de les cobertes de taüts, ulls negres, tristos i indiferents. Els egipcis, obsessionats amb la mort, dedicaven la seva vida a la vida eterna – al país de l’Eternitat que es guanyava mitjançant la repetició del nom i de la imatge de la persona interessada.
A l’exposició hi havia un grup d’adolescents que venien d’excursió i entre ells i la guia van explicar la història de la dona d’Osiris –Isis–, que fabricà la primera mòmia amb les restes del seu marit i aconseguí tornar-li la respiració amb el moviment dels seus braços transformats en ales. Entre els escrits citats, trobats a les columnes del Caire, hi havia paraules dels homes que desitjaven que la seva joventut es renovés com la lluna i que el seu nom no fos oblidat per l’eternitat.
Vaig tornar a pensar en tots aquells que creuen morir, que encara en vida –gent irònica i educada– es veuen com a senyors de la Necròpolis, i em vaig prometre que abans que ens convertíssim en runa, ni que fos metafòricament, els faria tants retrats com jo pugui perquè no desapareguin. Mantinc la fe dels antics egipcis que la persona el nom i la imatge de la qual es conserva és un ésser etern.
Els amants de l’art egipci poden visitar l’exposició al CAEE, oberta fi ns al 27 de setembre de 2009, de dilluns a divendres de les 9.30 h a les 13.30 h i de les 15 h a les 19 h, i els dissabtes al matí.
Tot i que jo tenia un matí que es podria anomenar lliure, un matí que s’havia de dedicar a estudiar i escriure articles, no em vaig poder quedar al meu lloc de treball habitual. Vaig agafar un parell de llibres que devia a la Biblioteca Nacional i vaig marxar de casa amb la idea de continuar-los llegint a la mateixa biblioteca, però el cor em bategava fort i no m’acabava de decidir a prendre el camí de la Casa Bauró: al fi nal em vaig posar a caminar en direcció contrària, cap al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany.
Guiada pels pòsters publicitaris, hi vaig arribar amb la clara idea de veure l’exposició L’Egipte: el pas a l’eternitat, del Museu Egipci de Barcelona - Fundació Arqueològica Clos: res no va millor que un cop d’ull a la pols dels segles i urnes funeràries si t’acaben de dir que t’estàs convertint en coses semblants. Els objectes trets de tombes em solen fer un cert respecte, però aquesta vegada m’hi vaig dirigir, a la recerca d’inspiració i consol.
Vaig observar fragments de cambres sepulcrals ocupades “amb tot allò que es pot desitjar per a tota una eternitat” (ho vaig llegir a la paret del costat). Les eines per passar l’eternitat incloien miralls, collarets i destrals de combat. Mirava als ulls de les màscares funeràries i les imatges de les cobertes de taüts, ulls negres, tristos i indiferents. Els egipcis, obsessionats amb la mort, dedicaven la seva vida a la vida eterna – al país de l’Eternitat que es guanyava mitjançant la repetició del nom i de la imatge de la persona interessada.
A l’exposició hi havia un grup d’adolescents que venien d’excursió i entre ells i la guia van explicar la història de la dona d’Osiris –Isis–, que fabricà la primera mòmia amb les restes del seu marit i aconseguí tornar-li la respiració amb el moviment dels seus braços transformats en ales. Entre els escrits citats, trobats a les columnes del Caire, hi havia paraules dels homes que desitjaven que la seva joventut es renovés com la lluna i que el seu nom no fos oblidat per l’eternitat.
Vaig tornar a pensar en tots aquells que creuen morir, que encara en vida –gent irònica i educada– es veuen com a senyors de la Necròpolis, i em vaig prometre que abans que ens convertíssim en runa, ni que fos metafòricament, els faria tants retrats com jo pugui perquè no desapareguin. Mantinc la fe dels antics egipcis que la persona el nom i la imatge de la qual es conserva és un ésser etern.
Els amants de l’art egipci poden visitar l’exposició al CAEE, oberta fi ns al 27 de setembre de 2009, de dilluns a divendres de les 9.30 h a les 13.30 h i de les 15 h a les 19 h, i els dissabtes al matí.
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
art egipci,
exposicions,
Marc Vila Amigó
Sorolla
L’altre dia estàvem jugant a un joc de taula. No teníem daus, així que vam agafar sis trossos de paper i hi vam escriure números del 1 al 6. No teníem peces, així que vam agafar dues monedes, de cinc i deu cèntims. Escollint un paper a l’atzar i movent les monedes, passàvem d’una casella a l’altra, i es tractava d’explicar un somni, un projecte o una memòria de quan tenies l’edat determinada per la casella on paraves. També hi havia preguntes, i em va tocar contestar què volia ser de gran quan tenia 10 anys. Vaig dir que volia ser enginyera agrònoma, perquè aquesta era la professió que em tenia escollida l’avi Miquel. Li dèiem Mikhaïl, és clar: tots els meus avis eren russos.
Vaig dir allò de l’agrònoma sense pensar perquè en realitat no me’n vaig recordar del veritable somni de la meva infància: fer de vigilant en un museu de belles arts. No pas un senyor de seguretat d’aquests que miren els visitants amb cara de militar; una d’aquelles àvies assegudes a les cadires de cada sala de l’Hermitage de St Peterburg que coneixien tots els raconets del museu. Sempre he tingut clar que de gran vull ser vella i estar rodejada de coses boniques, sense cap necessitat de ser-ne propietària: en tinc prou en contemplar-les.
Me’n vaig recordar en entrar a l’exposició de Sorolla i els seus contemporanis; de seguida vaig entendre que desitjaria viure al Museu del Tabac fins al dia 11 d’octubre, hi passaria hores i hores, mirant i remirant. És una exposició perfecta, prou petita per recordar tots els quadres un cop has sortit, prou gran per ser una joia i una benedicció de Déu.
N’escriuré un text més endavant, i de moment només us dic això: feu-me cas, aneu-hi tots, no us ho podeu perdre. Tres euros. Si creieu que hi ha massa crisi per aquests gastos, estalvieu com pugueu, però això s’ha de veure. De dimarts a dissabte, de 10 a 18.30 h (tanquen a les 20h), els diumenges de 10 h a 13h (tanquen a les 14.30 h). Sacrifiqueu un matí de festa. No importa si us agrada l’art. És una illa de llum, és un regal dels més bonics. Feu-me cas: visiteu l'exposició.
El 20 de juny del 2009
Vaig dir allò de l’agrònoma sense pensar perquè en realitat no me’n vaig recordar del veritable somni de la meva infància: fer de vigilant en un museu de belles arts. No pas un senyor de seguretat d’aquests que miren els visitants amb cara de militar; una d’aquelles àvies assegudes a les cadires de cada sala de l’Hermitage de St Peterburg que coneixien tots els raconets del museu. Sempre he tingut clar que de gran vull ser vella i estar rodejada de coses boniques, sense cap necessitat de ser-ne propietària: en tinc prou en contemplar-les.
Me’n vaig recordar en entrar a l’exposició de Sorolla i els seus contemporanis; de seguida vaig entendre que desitjaria viure al Museu del Tabac fins al dia 11 d’octubre, hi passaria hores i hores, mirant i remirant. És una exposició perfecta, prou petita per recordar tots els quadres un cop has sortit, prou gran per ser una joia i una benedicció de Déu.
N’escriuré un text més endavant, i de moment només us dic això: feu-me cas, aneu-hi tots, no us ho podeu perdre. Tres euros. Si creieu que hi ha massa crisi per aquests gastos, estalvieu com pugueu, però això s’ha de veure. De dimarts a dissabte, de 10 a 18.30 h (tanquen a les 20h), els diumenges de 10 h a 13h (tanquen a les 14.30 h). Sacrifiqueu un matí de festa. No importa si us agrada l’art. És una illa de llum, és un regal dels més bonics. Feu-me cas: visiteu l'exposició.
El 20 de juny del 2009
Etiquetes de comentaris:
estiu,
exposicions,
Museu del Tabac,
Sorolla
dilluns, 9 de novembre del 2009
Boletaire
Fa uns sis anys la meva sogra es va perdre al bosc buscant bolets. Va marxar a la muntanya al matí amb la seva germana i una altra amiga, i a la nit no van tornar. Vam avisar als bombers, a cos de policia, i vam passar la nit buscant-les. Ningú sabia on havien anat exactament, i feiem la cerca per no quedar-nos a casa, amb una boja esperança de trobar-les per Sant Julià, per algun lloc. Començava a borrufar, de vegades paravem el cotxe i la Cecília cridava “mama” a la nit. Anavem en el mateix cotxe, amb la Cecília i el Jordi.
Jo feia pregàries a tots els sants, argumentant el meu cas amb la necessitat que tindrien els meus fills, en aquell moment encara no concebuts, de tenir una àvia com Déu mana. La meva mare és una àvia llunyana i elegant, necessitaven una àvia cuinera i casolana, una àvia com la que vaig tenir jo. No es podia perdre al bosc abans de complir amb la seva tasca de padrina; senzillament no podia morir.
Les van trobar els bombers a les sis de la matinada, tres senyores saltant per escalfar-se en un bosc de La Seu, davant d’un barranc. S’havien perdut, s’havia fet fosc i al veure un barranc davant, van decidir quedar-se on estaven. Una decisió sàvia. Van passar la nit ballant i explicant històries, i ni tan sols tenien abrics, els havien deixat al cotxe. Quan vam arribar, el Jordi va sortir del cotxe i la seva mare immediatament es va treure la manta que li havien donat els bombers i va intentar posar-se-la a ell: “on vas, sense abric?..” Sabeu això, i ja sabeu com és, la Trini. Ai, la Trini.
Ara fa de iaia. Van decidir, amb el Nestor, que ella serà la iaia, i ell serà el padrí. Així els diu: la iaia i el padrí. Ni padrina ni iàio. Ni àvia ni avi. La iaia i el padrí són una part clau de la vida de la meva filla, la qual es troba més “a casa” a casa seva que no pas a Les Bons. Hi té disfresses i collars, hi coneix tots els llocs per amagar-se, hi té una tauleta per pintar, amb cadires de la seva mida, una supermercat amb verdures de plàstic, dues habitacions pràcticament seves... És la princesa de la casa que s’assembla a la iaia com una còpia en petit, els mateixos ulls verds que es posen blaus o marrons segons el temps, un nas petit, una expressió de bona nena.
El català de la meva filla, la seva llengua vehicular (el rus de la mare el té rovellat) té l’encant especial del català andorrà de la iaia que va arribar a Andorra amb un any d’edat. Van arribar a Engordany, i vivien a Cal Jaumetó. Va anar a l’escola fins als nou anys, i a partir dels nou es va posar a vendre melons a la plaça de l’església de les Escaldes: parlem del principi de Fruites Molina. L’escola no li agradava, les monges et picaven les mans si no et portaves bé. El que sí que li agradava era brodar, i en va aprendre d’una senyora que vivia a prop, i n’ha fet tota la vida.
Quan va néixer la Laura, li va fer un llençol amb el seu nom; quan va començar al col•le, li va brodar el nom a les bates. Tenim tovalloles brodades amb els inicials del Jordi, brodats artístics, lletres fantasioses.
Quan era petita, també treballava als camps de tabac, a rentar la roba a mà al safareig comunal. Li agradava patinar; en va aprendre d’adolescent. Va conèixer al Nestor quan tenia setze anys, i segueix al costat del seu primer amor ara ja jubilat, que coneixeu en funció de padrí de la Laura.
Encara va a buscar bolets... però ara molt menys freqüentment, i porta telèfon mòbil.
(Publicat al BonDia el 3 de juny del 2009)
Jo feia pregàries a tots els sants, argumentant el meu cas amb la necessitat que tindrien els meus fills, en aquell moment encara no concebuts, de tenir una àvia com Déu mana. La meva mare és una àvia llunyana i elegant, necessitaven una àvia cuinera i casolana, una àvia com la que vaig tenir jo. No es podia perdre al bosc abans de complir amb la seva tasca de padrina; senzillament no podia morir.
Les van trobar els bombers a les sis de la matinada, tres senyores saltant per escalfar-se en un bosc de La Seu, davant d’un barranc. S’havien perdut, s’havia fet fosc i al veure un barranc davant, van decidir quedar-se on estaven. Una decisió sàvia. Van passar la nit ballant i explicant històries, i ni tan sols tenien abrics, els havien deixat al cotxe. Quan vam arribar, el Jordi va sortir del cotxe i la seva mare immediatament es va treure la manta que li havien donat els bombers i va intentar posar-se-la a ell: “on vas, sense abric?..” Sabeu això, i ja sabeu com és, la Trini. Ai, la Trini.
Ara fa de iaia. Van decidir, amb el Nestor, que ella serà la iaia, i ell serà el padrí. Així els diu: la iaia i el padrí. Ni padrina ni iàio. Ni àvia ni avi. La iaia i el padrí són una part clau de la vida de la meva filla, la qual es troba més “a casa” a casa seva que no pas a Les Bons. Hi té disfresses i collars, hi coneix tots els llocs per amagar-se, hi té una tauleta per pintar, amb cadires de la seva mida, una supermercat amb verdures de plàstic, dues habitacions pràcticament seves... És la princesa de la casa que s’assembla a la iaia com una còpia en petit, els mateixos ulls verds que es posen blaus o marrons segons el temps, un nas petit, una expressió de bona nena.
El català de la meva filla, la seva llengua vehicular (el rus de la mare el té rovellat) té l’encant especial del català andorrà de la iaia que va arribar a Andorra amb un any d’edat. Van arribar a Engordany, i vivien a Cal Jaumetó. Va anar a l’escola fins als nou anys, i a partir dels nou es va posar a vendre melons a la plaça de l’església de les Escaldes: parlem del principi de Fruites Molina. L’escola no li agradava, les monges et picaven les mans si no et portaves bé. El que sí que li agradava era brodar, i en va aprendre d’una senyora que vivia a prop, i n’ha fet tota la vida.
Quan va néixer la Laura, li va fer un llençol amb el seu nom; quan va començar al col•le, li va brodar el nom a les bates. Tenim tovalloles brodades amb els inicials del Jordi, brodats artístics, lletres fantasioses.
Quan era petita, també treballava als camps de tabac, a rentar la roba a mà al safareig comunal. Li agradava patinar; en va aprendre d’adolescent. Va conèixer al Nestor quan tenia setze anys, i segueix al costat del seu primer amor ara ja jubilat, que coneixeu en funció de padrí de la Laura.
Encara va a buscar bolets... però ara molt menys freqüentment, i porta telèfon mòbil.
(Publicat al BonDia el 3 de juny del 2009)
Gris
Us he de dir que no sóc gran amant de l’oci. Quan no hi ha una cosa concreta a fer, em desespero. Fins i tot la participació en un acte públic on no tinc un paper definit em posa nerviosa. Per això fa dies que no agafo festa. Treballo sempre que puc, escric articles a la parada de l’autobús, faig sis assignatures a la UOC, però fins i tot una estona semilliure em treu de polleguera.
La necessitat de treballar sense parar és, en aquest país, universal. No es tracta precisament de guanyar tots els diners del món, es tracta de sentir-se útil. I és clar, guanyar diners. I del protagonisme: tots som protagonistes, el cor i la diana del nostre propi centre d’acció. En grups de tres, de cinc, de set, movem el món arreu nostre. És més difícil fer un grup de vint; formar un grup de vuit cents representaria un veritable problema. En els nostres petits col•lectius, hi poden haver discussions o no; la decisió, però, sempre la prenen dos, i de vegades, un.
Un amic artista un dia em va comentar que li havien demanat quin és, per a ell, el color d’Andorra, i ell va pensar: gris. Ara mateix, gris. Un tènue gris metàl•lic, un gris d’un matí de treball, un gris de cel, un gris de núvols, un gris de fums no emportats pel vent...
Fins i tot els colors que portem no tenen res a veure amb la gamma de tons que representen els habitants de Barcelona, Tarragona, qualsevol poble de platja. Anem elegants, arreglats, vestits de grisos, negres, blancs i blaus foscos. Si hi ha un marró o un verd, són foscos igualment. En la vestimenta dels habitants d’Andorra hi persisteix la sobrietat d’un dia de treball.
Serà aquesta la raó per la qual molts de nosaltres necessitem sortir de les Valls per passar les vacances en un altre lloc. No percebem el nostre país com un món de l’oci, no sortim a fer tapes amb els companys després de treballar, no passem llargues estones prenent cafès a la terrassa al costat del riu: sempre m’he preguntat com és que no són més populars les cafeteries que donen al riu. Som gent treballadora, gent que no passarà dues hores a la cafeteria.
Amb tot això s’ha de dir que quan l’oci es presenta en la seva vessant cultural o educativa, hi participem. L’oci organitzat, planificat, semblant a la feina, ens convenç: anem a les presentacions de llibres, al cinema, als concerts. A les escoles d’art, de dansa, de teatre sempre hi ha alumnes. Fem música, fem esport, i si parem a pensar, potser tenim l’oci millor planificat del món, nosaltres i els nostres nens. El que no dominem és la mandra...
Per això tenim aquesta expressió preocupada quan caminem cap a l’aparcament. I no em digueu que és per la crisi, que portem com a mínim dotze anys amb la mateixa expressió. Per això parlem de treball sempre que ens trobem en un moment lliure. Per això som secs i seriosos, i tenim aquella llum gris als ulls intents i intensos, la llum reflexa dels miralls dels edificis financers.
(Publicat al BonDia el 27 de maig del 2009)
La necessitat de treballar sense parar és, en aquest país, universal. No es tracta precisament de guanyar tots els diners del món, es tracta de sentir-se útil. I és clar, guanyar diners. I del protagonisme: tots som protagonistes, el cor i la diana del nostre propi centre d’acció. En grups de tres, de cinc, de set, movem el món arreu nostre. És més difícil fer un grup de vint; formar un grup de vuit cents representaria un veritable problema. En els nostres petits col•lectius, hi poden haver discussions o no; la decisió, però, sempre la prenen dos, i de vegades, un.
Un amic artista un dia em va comentar que li havien demanat quin és, per a ell, el color d’Andorra, i ell va pensar: gris. Ara mateix, gris. Un tènue gris metàl•lic, un gris d’un matí de treball, un gris de cel, un gris de núvols, un gris de fums no emportats pel vent...
Fins i tot els colors que portem no tenen res a veure amb la gamma de tons que representen els habitants de Barcelona, Tarragona, qualsevol poble de platja. Anem elegants, arreglats, vestits de grisos, negres, blancs i blaus foscos. Si hi ha un marró o un verd, són foscos igualment. En la vestimenta dels habitants d’Andorra hi persisteix la sobrietat d’un dia de treball.
Serà aquesta la raó per la qual molts de nosaltres necessitem sortir de les Valls per passar les vacances en un altre lloc. No percebem el nostre país com un món de l’oci, no sortim a fer tapes amb els companys després de treballar, no passem llargues estones prenent cafès a la terrassa al costat del riu: sempre m’he preguntat com és que no són més populars les cafeteries que donen al riu. Som gent treballadora, gent que no passarà dues hores a la cafeteria.
Amb tot això s’ha de dir que quan l’oci es presenta en la seva vessant cultural o educativa, hi participem. L’oci organitzat, planificat, semblant a la feina, ens convenç: anem a les presentacions de llibres, al cinema, als concerts. A les escoles d’art, de dansa, de teatre sempre hi ha alumnes. Fem música, fem esport, i si parem a pensar, potser tenim l’oci millor planificat del món, nosaltres i els nostres nens. El que no dominem és la mandra...
Per això tenim aquesta expressió preocupada quan caminem cap a l’aparcament. I no em digueu que és per la crisi, que portem com a mínim dotze anys amb la mateixa expressió. Per això parlem de treball sempre que ens trobem en un moment lliure. Per això som secs i seriosos, i tenim aquella llum gris als ulls intents i intensos, la llum reflexa dels miralls dels edificis financers.
(Publicat al BonDia el 27 de maig del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
andorranitat
Jaume Riba i la guineu
El Déu “nostro Senyor”, com sol entonar en Sergi Mas, creà la guineu. Depredadora despietada, la llisa joia del Pallars. Generacions de guineus amb la pell sedosa i ulls intents menjaren conills i feren caus. Vingueren homes, i les guineus retrocediren a la foscor dels boscos que les quedaven. Un dia, al Déu el nostro Senyor li agafà la melangia que a dures penes suportava: es trobava sol i abandonat de la mà de l’home. Rondinà una llarga estona, però al cap d’un temps, es posà a crear de nou, per omplir el buit que l’envaïa.
L’any de la part, 1950, el Deu nostro Senyor creà al Jaume Riba. En Jaume obrí els ulls, veié el món, i entengué que tot moria. Volgué aturar la mort i buscà una eina per fer-ho, desesperadament. La Mare de Deu de l’Ecologia tingué pietat del seu fill i li donà una càmera fotogràfica i uns ulls d’àliga espantada. Obrí els ulls d’àliga, agafà la càmera amb les mans tremoloses i mirà de nou. Veié muntanyes i glaciars, un salar amb la textura d’una girafa blava, els avis que se’l volien emportar al cel i els nens ballarins que no duien sabates. Davant de la seva mirada ferida el món adquiria el sentit de les formes, i combinava colors afanyant-se per a no morir. Amb cada treball el fotògraf es feia més gran, i les seves mans s’assemblaven cada dia més a les arrels dels arbres.
Un dia assolellat i alegre, veié la guineu amb dents innocents, depredadora digna, criatura de llum i moviment.
Visiteu l’exposició al Col•legi d’Arquitectes.
El 18 de març del 2009
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra)
L’any de la part, 1950, el Deu nostro Senyor creà al Jaume Riba. En Jaume obrí els ulls, veié el món, i entengué que tot moria. Volgué aturar la mort i buscà una eina per fer-ho, desesperadament. La Mare de Deu de l’Ecologia tingué pietat del seu fill i li donà una càmera fotogràfica i uns ulls d’àliga espantada. Obrí els ulls d’àliga, agafà la càmera amb les mans tremoloses i mirà de nou. Veié muntanyes i glaciars, un salar amb la textura d’una girafa blava, els avis que se’l volien emportar al cel i els nens ballarins que no duien sabates. Davant de la seva mirada ferida el món adquiria el sentit de les formes, i combinava colors afanyant-se per a no morir. Amb cada treball el fotògraf es feia més gran, i les seves mans s’assemblaven cada dia més a les arrels dels arbres.
Un dia assolellat i alegre, veié la guineu amb dents innocents, depredadora digna, criatura de llum i moviment.
Visiteu l’exposició al Col•legi d’Arquitectes.
El 18 de març del 2009
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
Col·legi d'Arquitectes,
exposicions,
Jaume Riba,
Sergi Mas
Corona de princesa
“Mira, mama! La magrana té una corona de princesa.” Al món de la meva filla les corones de princesa ocupen un lloc d’honor: és un món on la disfressa és obligatòria per tots, els nens són prínceps i les nenes porten vestits llargs i lleugers.
“Per què parlo rus?..” (M’ho diu en català: és una nena de parla catalana.) “Perque la mama és russa”. (Ho dic en rus: li parlo rus).
“Mama, parla català!...”
“Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”.
“Això és català?”
“Sí, Laura”.
“No, mama: això és una broma”.
Una barreja estranya dels trets de l’àvia russa i la iàia d’aquí, és una nena d’ulls verds, idees clares, dibuixos creatius. Va a la classe de les Girafes a l’Andorrana d’Encamp. Els seus mestres es diuen Olga i Sergi, i Vero. El seu príncep es diu Jordi Pires. Va a les Trapelles a la tarda; a la piscina els dimarts i els dijous. Ja sap saltar a la piscina i passar pel sota de l’aigua. No li agraden els gossos grans: només els gossets petits.
La pel•lícula preferida ara mateix és el “Cascanueces de la Barbi”. La versió del Trencanous protagonitzada per la nina simbòlica del nostre bitxet és un dibuix animat fet amb ordinadors, amb un fort protagonisme del color rosa i coreografia prou decent. Els productors tenien prou clar que la música de Txaikovski farà que la mare més pedant no tingui arguments per no comprar la pel•lícula: entre la meva princesa i ells, em tenen vençuda. Ja visualitzo la compra següent de la Barbi: el Llac dels Cignes.
“Jo seré la mama, i tu seràs la filleta. Filleta!...”
“Sí, mama”.
“Abraça’m: em trobes a faltar?”
“Mama!..”
“Sí, Laura”.
“Jo sóc la mama. Jo sóc gran. Tu ets molt petita. Per què ets molt petita, filleta?”
“Perquè encara no m’he fet gran”.
“Jo sóc molt gran. I menjo molt bé, i em faré molt gran. Ens amaguem, i el papa no ens trobarà?”
“On et vols amagar?”
“A la cortina. Papa! Estem aquí. A que no ens trobes!... Mama, riu.”
En Jordi és un pare exemplar, igual que els padrins i la tieta Cecília. “Mama, truquem a la tieta. Tinc ganes de veure-la…”
A voltes em sembla que realment em considera petita. El seu món gira al voltant dels padrins, la tieta i el pare, i amb la mama, quan la veu, canta, balla i dibuixa princeses. En el seu món, jeràrquic i ordenat, la mama habitualment se’m a va treballar, tal i com ho feia la meva mare quan jo tenia la seva edat. Amb la iàìa i el pardrí té un dia organitzat: en el marc d’aquesta organització la mama treballa.
“Mama, t’agrada el color rosa?”
“No, no pas gaire”
“Sí que t’agrada. Ets una nena, i a les nenes els agrada el color rosa. Quants anys tens, mama? Trenta-cinc?”
“Sí, trenta-cinc”
“I el papa, trenta-quatre? Per què el papa té trenta-quatre?
“Perquè és més petit que la mama”.
“Sí: el papa és molt petit. I jo en faré quatre a la primavera. Sóc gran.”
La meva nena dels ulls verds i vius, la nena d’idees clars, farà quatre anys el dia vuit d’abril. És gran.
(Març 2009)
“Per què parlo rus?..” (M’ho diu en català: és una nena de parla catalana.) “Perque la mama és russa”. (Ho dic en rus: li parlo rus).
“Mama, parla català!...”
“Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”.
“Això és català?”
“Sí, Laura”.
“No, mama: això és una broma”.
Una barreja estranya dels trets de l’àvia russa i la iàia d’aquí, és una nena d’ulls verds, idees clares, dibuixos creatius. Va a la classe de les Girafes a l’Andorrana d’Encamp. Els seus mestres es diuen Olga i Sergi, i Vero. El seu príncep es diu Jordi Pires. Va a les Trapelles a la tarda; a la piscina els dimarts i els dijous. Ja sap saltar a la piscina i passar pel sota de l’aigua. No li agraden els gossos grans: només els gossets petits.
La pel•lícula preferida ara mateix és el “Cascanueces de la Barbi”. La versió del Trencanous protagonitzada per la nina simbòlica del nostre bitxet és un dibuix animat fet amb ordinadors, amb un fort protagonisme del color rosa i coreografia prou decent. Els productors tenien prou clar que la música de Txaikovski farà que la mare més pedant no tingui arguments per no comprar la pel•lícula: entre la meva princesa i ells, em tenen vençuda. Ja visualitzo la compra següent de la Barbi: el Llac dels Cignes.
“Jo seré la mama, i tu seràs la filleta. Filleta!...”
“Sí, mama”.
“Abraça’m: em trobes a faltar?”
“Mama!..”
“Sí, Laura”.
“Jo sóc la mama. Jo sóc gran. Tu ets molt petita. Per què ets molt petita, filleta?”
“Perquè encara no m’he fet gran”.
“Jo sóc molt gran. I menjo molt bé, i em faré molt gran. Ens amaguem, i el papa no ens trobarà?”
“On et vols amagar?”
“A la cortina. Papa! Estem aquí. A que no ens trobes!... Mama, riu.”
En Jordi és un pare exemplar, igual que els padrins i la tieta Cecília. “Mama, truquem a la tieta. Tinc ganes de veure-la…”
A voltes em sembla que realment em considera petita. El seu món gira al voltant dels padrins, la tieta i el pare, i amb la mama, quan la veu, canta, balla i dibuixa princeses. En el seu món, jeràrquic i ordenat, la mama habitualment se’m a va treballar, tal i com ho feia la meva mare quan jo tenia la seva edat. Amb la iàìa i el pardrí té un dia organitzat: en el marc d’aquesta organització la mama treballa.
“Mama, t’agrada el color rosa?”
“No, no pas gaire”
“Sí que t’agrada. Ets una nena, i a les nenes els agrada el color rosa. Quants anys tens, mama? Trenta-cinc?”
“Sí, trenta-cinc”
“I el papa, trenta-quatre? Per què el papa té trenta-quatre?
“Perquè és més petit que la mama”.
“Sí: el papa és molt petit. I jo en faré quatre a la primavera. Sóc gran.”
La meva nena dels ulls verds i vius, la nena d’idees clars, farà quatre anys el dia vuit d’abril. És gran.
(Març 2009)
Cecs, muts i sords
Aquest mes d’abril ens està costant. La primavera plujosa castiga els óssos reumàtics, i el llibre d’Àlvar Valls ens deixa sense paraules. Amb el cor encongit, repassem el recull de detalls de la història recent i no tan recent. En la seva majoria són fets que ja coneixíem; tot i així, la llista que en fa l’escriptor en la seva veu calculadament imparcial els fa aparèixer en una nuesa que ens produeix estupor.
Fins i tot el títol del llibre, “Andorra entre l’anacronisme i la modernitat”, escriu el lloc on vivim com a país que tot i que sembla haver sortit del que s’anomena anacronisme (paraula que sona molt malament), no acaba d’entrar a la modernitat (paraula que sona molt bé). Passem les pàgines amb la sensació d’estar suspesos en aquell enorme buit entre les coses no pròpies del temps al qual es refereix i les idees i actituds oposades a les de l’antiguitat.
Recordo com de petita em van ensenyar un dibuix d’una ratlla que creuava el full blanc en diagonal. Es deia “La nena i el gosset” i portava un comentari apropiat: “La nena ja ha passat, i el gosset encara no ha aparegut”. Els lectors del llibre d’Àlvar Valls ens sentim atrapats en un espai semblant, en un moment d’història quan sembla que no passi res. En cap moment vull dir que aquesta percepció de la realitat andorrana sigui inventada o inexistent: cadascú percep la realitat a la seva manera, i deu correspondre a la percepció d’una part, més gran o més petita, de la població. No correspon a la meva, però s’ha de dir que la entonació d’Àlvar Valls es convincent, tan convincent que de vegades has de parar de llegir per fer un descans i tornar a pensar en les teves pròpies paraules, sense fer ús de les seves.
Llegint les descripcions que fa del caràcter andorrà comences a plantejar-te la ironia del fet que ben sovint, la única manera d’evitar la violència és tornar-te cec, mut i sord. A la pàgina 32 del llibre es fa menció de l’àmplament coneguda màxima 28 del Manual Digest que aconsella “tolerar alguna cosa i fer el desentès a fi d’evitar un gran dany o lograr algun profit”. El consell de Fiter i Rossell té una gran rellevància cultural, ja que ens fa reflexionar sobre els destins de les nacions neutres al llarg de la història. Els pobles que no toleren molèsties suportables a fi d’evitar danys més importants són els que comencen guerres i mai no se’n cansen.
El meu home diu que la característica més destacada del caràcter andorrà és la paciència. No necessites guanyar; no necessites arribar primer; deixes passar i esperes. Et fas el desentès i treus profit de les coses. No és la definició d’un poble heroic: és la d’un poble viu, una identitat col•lectiva que ha sabut sobreviure durant molts segles, amb els seus mitjans particulars.
Com a filla d’un poble mogut i impetuós (mireu el meu cognom), em deixa bocabadada la gairebé incòmoda honestedat i l’aplicabilitat de la idea de Fiter i Rossell: quan les paraules poden ferir més que els silencis, calla; quan l’acció et pot portar a la perdició, atura’t; quan has vist i has sentit més del que puguis suportar, fes-te l’andorrà.
És molt més difícil detenir-te que actuar. Fer-te el cec, mut i sord no és una cosa particularment típica de la humanitat en general i cal tenir molt entrenament per fer cas de la màxima 28. La curiosa combinació de l’ostentació i la prudència que representa el caràcter andorrà d’avui en dia ha sabut conservar la pràctica dels segles d’ignorar les coses que no pot canviar. No hi ha caràcters bons o dolents, ni entre persones, ni entre pobles. La personalitat tradicional del poble on vivim ens pot agradar més o menys, però té el mateix dret d’existir que les personalitats de tots els pobles de tot el món. Podem criticar uns fets puntuals, actituds en situacions precises, tenim (com tots!) molt que corregir, però el caràcter del poble seguirà sent tal i com l’han format aquestes muntanyes. És curiós que els consells de Fiter i Rossell hagin sobreviscut durant segles guiant l’actitud d’un país que va saber mantenir la pau al mig de les guerres sanguinàries.
Tot i felicitant qualsevol iniciativa dedicada a l’anàlisi de la realitat del país on visc i reconeixent una gran capacitat literària i periodística d’Àlvar Valls, torno a recordar les màximes de Manual Digest mencionades al seu llibre i penso que a l’hora de decidir quins trets de la nostra societat són veritables anacronismes i quins en són propis per naturalesa, tindria sentit conservar tota mena d’usos i costums que no representin una injustícia, perquè encara que algunes coses del passat “pareixen a primera vista ridícules, és perquè no penetrem bé sa finesa”.
El passat, el present i el futur es nodreixen mútuament.
(Publicat al BonDia el 29 d'abril del 2009)
Fins i tot el títol del llibre, “Andorra entre l’anacronisme i la modernitat”, escriu el lloc on vivim com a país que tot i que sembla haver sortit del que s’anomena anacronisme (paraula que sona molt malament), no acaba d’entrar a la modernitat (paraula que sona molt bé). Passem les pàgines amb la sensació d’estar suspesos en aquell enorme buit entre les coses no pròpies del temps al qual es refereix i les idees i actituds oposades a les de l’antiguitat.
Recordo com de petita em van ensenyar un dibuix d’una ratlla que creuava el full blanc en diagonal. Es deia “La nena i el gosset” i portava un comentari apropiat: “La nena ja ha passat, i el gosset encara no ha aparegut”. Els lectors del llibre d’Àlvar Valls ens sentim atrapats en un espai semblant, en un moment d’història quan sembla que no passi res. En cap moment vull dir que aquesta percepció de la realitat andorrana sigui inventada o inexistent: cadascú percep la realitat a la seva manera, i deu correspondre a la percepció d’una part, més gran o més petita, de la població. No correspon a la meva, però s’ha de dir que la entonació d’Àlvar Valls es convincent, tan convincent que de vegades has de parar de llegir per fer un descans i tornar a pensar en les teves pròpies paraules, sense fer ús de les seves.
Llegint les descripcions que fa del caràcter andorrà comences a plantejar-te la ironia del fet que ben sovint, la única manera d’evitar la violència és tornar-te cec, mut i sord. A la pàgina 32 del llibre es fa menció de l’àmplament coneguda màxima 28 del Manual Digest que aconsella “tolerar alguna cosa i fer el desentès a fi d’evitar un gran dany o lograr algun profit”. El consell de Fiter i Rossell té una gran rellevància cultural, ja que ens fa reflexionar sobre els destins de les nacions neutres al llarg de la història. Els pobles que no toleren molèsties suportables a fi d’evitar danys més importants són els que comencen guerres i mai no se’n cansen.
El meu home diu que la característica més destacada del caràcter andorrà és la paciència. No necessites guanyar; no necessites arribar primer; deixes passar i esperes. Et fas el desentès i treus profit de les coses. No és la definició d’un poble heroic: és la d’un poble viu, una identitat col•lectiva que ha sabut sobreviure durant molts segles, amb els seus mitjans particulars.
Com a filla d’un poble mogut i impetuós (mireu el meu cognom), em deixa bocabadada la gairebé incòmoda honestedat i l’aplicabilitat de la idea de Fiter i Rossell: quan les paraules poden ferir més que els silencis, calla; quan l’acció et pot portar a la perdició, atura’t; quan has vist i has sentit més del que puguis suportar, fes-te l’andorrà.
És molt més difícil detenir-te que actuar. Fer-te el cec, mut i sord no és una cosa particularment típica de la humanitat en general i cal tenir molt entrenament per fer cas de la màxima 28. La curiosa combinació de l’ostentació i la prudència que representa el caràcter andorrà d’avui en dia ha sabut conservar la pràctica dels segles d’ignorar les coses que no pot canviar. No hi ha caràcters bons o dolents, ni entre persones, ni entre pobles. La personalitat tradicional del poble on vivim ens pot agradar més o menys, però té el mateix dret d’existir que les personalitats de tots els pobles de tot el món. Podem criticar uns fets puntuals, actituds en situacions precises, tenim (com tots!) molt que corregir, però el caràcter del poble seguirà sent tal i com l’han format aquestes muntanyes. És curiós que els consells de Fiter i Rossell hagin sobreviscut durant segles guiant l’actitud d’un país que va saber mantenir la pau al mig de les guerres sanguinàries.
Tot i felicitant qualsevol iniciativa dedicada a l’anàlisi de la realitat del país on visc i reconeixent una gran capacitat literària i periodística d’Àlvar Valls, torno a recordar les màximes de Manual Digest mencionades al seu llibre i penso que a l’hora de decidir quins trets de la nostra societat són veritables anacronismes i quins en són propis per naturalesa, tindria sentit conservar tota mena d’usos i costums que no representin una injustícia, perquè encara que algunes coses del passat “pareixen a primera vista ridícules, és perquè no penetrem bé sa finesa”.
El passat, el present i el futur es nodreixen mútuament.
(Publicat al BonDia el 29 d'abril del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Alvar Valls,
Àlvar Valls,
anacronisme,
Andorra,
andorranitat,
manual digest,
modernitat
Estimat país
Vam nèixer fora, i voldríem ser d’aquí. Voldríem ser la pedra d’aquestes muntanyes, els pins ben arrelats i vells. Distints dels arbres, som fills de dos mons. Fullejo el llibre dels poemes de la persona amb la que parlo, i sols hi veig la mar. Potser em diria que és la mar d’amor, però aquella mar d’amor té veles i gavines, aquell món de fantasia té magnòlies fragants. A l’altre llibre trobo ciutats i llargues distàncies, a l’altre aventures... Els camins de la seva imaginació són horitzontals, i porten a terres llunyanes, exòtiques, mai vistes. Quan deixa enrere les coses d’ara i aquí, el seu estil esdevé refinat, elegant, exquisit.
“No tinc el passaport, però em sento andorrà”. Al mig de la conversa sobre Andorra menciona algú que no em sona, i comença a explicar: “Mira, estava casada amb el fill del que tenia la botiga al costat de...” No se’n adona de que encara veig estranya aquesta manera de referenciar la gent: aquestes explicacions, les entenc. Al cap d’uns minuts, ja sé quina botiga, del cunyat de qui, recordo com es diu el germà i on treballa. En coses trivials, tenim els costums d’aquí. En el nostre cor secret, en la nostra essència, sempre serem un amalgama de les dues coses, fills biològics i nostàlgics de la nostra terra d’orígen, fills adoptius i necessitats d’afecte de la terra d’acollida, terra callada i reservada, terra que et dóna les mans i t’amaga l’ànima. Mariners per sempre, navegants adelerats, ens li donem i ens entristeix la seva practicalitat quotidiana. Voldríem el seu amor i admiració. Ens els voldríem merèixer.
No crec que trobi a faltar cap terra en concret. Més aviat diria que sense voler compara les coses que ens rodegen amb la tramuntana que el porta per les ones assolellades dels versos que ha escrit. Allà, a l’aura marinera dels seus somnis, la gent és noble amb una noblesa suprema, els objectes són lluminosos i tot té sentit. És escriptor – per molt que s’anomeni periodista, per molts llibres periodístics que pugui arribar a escriure. És una criatura màgica, i com a tal, ve dels boscos de les muses, dels astres naixents, de les fondàries del mar. Potser la seva terra són els somnis on veiem aquelles cares que ens estimem tant sense conèixer-les encara...
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 3 de juny del 2009)
“No tinc el passaport, però em sento andorrà”. Al mig de la conversa sobre Andorra menciona algú que no em sona, i comença a explicar: “Mira, estava casada amb el fill del que tenia la botiga al costat de...” No se’n adona de que encara veig estranya aquesta manera de referenciar la gent: aquestes explicacions, les entenc. Al cap d’uns minuts, ja sé quina botiga, del cunyat de qui, recordo com es diu el germà i on treballa. En coses trivials, tenim els costums d’aquí. En el nostre cor secret, en la nostra essència, sempre serem un amalgama de les dues coses, fills biològics i nostàlgics de la nostra terra d’orígen, fills adoptius i necessitats d’afecte de la terra d’acollida, terra callada i reservada, terra que et dóna les mans i t’amaga l’ànima. Mariners per sempre, navegants adelerats, ens li donem i ens entristeix la seva practicalitat quotidiana. Voldríem el seu amor i admiració. Ens els voldríem merèixer.
No crec que trobi a faltar cap terra en concret. Més aviat diria que sense voler compara les coses que ens rodegen amb la tramuntana que el porta per les ones assolellades dels versos que ha escrit. Allà, a l’aura marinera dels seus somnis, la gent és noble amb una noblesa suprema, els objectes són lluminosos i tot té sentit. És escriptor – per molt que s’anomeni periodista, per molts llibres periodístics que pugui arribar a escriure. És una criatura màgica, i com a tal, ve dels boscos de les muses, dels astres naixents, de les fondàries del mar. Potser la seva terra són els somnis on veiem aquelles cares que ens estimem tant sense conèixer-les encara...
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 3 de juny del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Alvar Valls,
Àlvar Valls,
Andorra,
andorranitat
El dolç parlar d'abans
No hi ha cap poble a la faç de la terra que no sigui un aficionat del passat. Cada nen, des d’una edat més tendra, vol saber com eren els seus pares i padrins de petits, amb qui jugaven, de què tenien por, tots els petits detalls. Reconstruïm les biografies a partir dels documents que es troben a la nostra disposició, i procurem que la història resultant sigui vertadera. No volem imaginar-nos coses que no hagin existit. La realitat del passat és la seva característica més pertinent. Podem tenir preferència per les revolucions i les guerres o per la pau i estabilitat, i escollir a pastors o pagesos, fargaires o contrabandistes com a objecte de la investigació: l’important és que realment hagin existit, i que la seva vida tingui sentit i continuació en nosaltres.
La conferència del Sr. Pere Canturri Montanya a la Biblioteca Nacional casa Bauró em va semblar una ocasió èpica i ritual. Vaig tenir la impressió que gran part de l’audiència ja coneixia la història de la consòrcia de casats d’Andorra la Vella i Santa Coloma de memòria, i de fet no hi eren per aprendre’n més. Havien vingut per celebrar la seva existència. Fins a un cert punt, era una reunió d’historiadors i antropòlegs amb els seus subjectes d’estudi, percebuda com una festa. Els membres de la consòrcia d’avui en dia ocupaven un parell de files de la sala, i al finalitzar-se la conferència van cantar una cançó tradicional de la germandat. Crec que era “La Margarideta”, ja sabeu, aquella de “qui en tocarà el cunill” i “lo peu” i totes les parts del cos, però no us ho puc assegurar. No la van cantar per a nosaltres, la van cantar entre ells, i en lloc d’acabar-se com s’acabem les cançons de recital, es va acabar en rialles i exclamacions de pura diversió. L’harmònica cadència de la veu del historiador del poble, aquell “dolç parlar d’abans”, manllevant l’expressió d’en Sergi Mas, que el caracteritza, enllaçava els fets del passat cert amb el present viu i concret. No és un present del qual una encampadana d’origen rus pugui pretendre formar part, però la seva existència té un encís especial de “les coses de sempre”, coses que han existit durant 233 anys.
Segons el Sr. Pere Canturri que forma part de la consòrcia de casats personalment i va ser el seu cònsol durant disset o divuit anys, avui en dia la germandat compta amb uns 200 associats. Pràcticament tots els andorrans recent casats de la parròquia d’Andorra entren a la consòrcia – aproximadament mitja dotzena cada any.
D’acord amb les “Constitucions de la consòrcia de l’any 1777”, abans d’admetre a un nou cofrare, la germandat deu mirar “sí es home de bona fama, ÿ bons costums, que sia alegre, ÿ vulliciòs, ÿ que no sia Borratxò, ni Escandalòs ni Alborotado, ni Aucell de rapíña o altres semblants” (cito amb l’edició de “La Consòrcia d’Andorra” de Pere Canturri de l’any 1989 a les mans, amb l’ortografia del segle XVII), i avui en dia segueixen sent estatuts vigents.
(Publicat al BonDia el 10 de juny del 2009)
La conferència del Sr. Pere Canturri Montanya a la Biblioteca Nacional casa Bauró em va semblar una ocasió èpica i ritual. Vaig tenir la impressió que gran part de l’audiència ja coneixia la història de la consòrcia de casats d’Andorra la Vella i Santa Coloma de memòria, i de fet no hi eren per aprendre’n més. Havien vingut per celebrar la seva existència. Fins a un cert punt, era una reunió d’historiadors i antropòlegs amb els seus subjectes d’estudi, percebuda com una festa. Els membres de la consòrcia d’avui en dia ocupaven un parell de files de la sala, i al finalitzar-se la conferència van cantar una cançó tradicional de la germandat. Crec que era “La Margarideta”, ja sabeu, aquella de “qui en tocarà el cunill” i “lo peu” i totes les parts del cos, però no us ho puc assegurar. No la van cantar per a nosaltres, la van cantar entre ells, i en lloc d’acabar-se com s’acabem les cançons de recital, es va acabar en rialles i exclamacions de pura diversió. L’harmònica cadència de la veu del historiador del poble, aquell “dolç parlar d’abans”, manllevant l’expressió d’en Sergi Mas, que el caracteritza, enllaçava els fets del passat cert amb el present viu i concret. No és un present del qual una encampadana d’origen rus pugui pretendre formar part, però la seva existència té un encís especial de “les coses de sempre”, coses que han existit durant 233 anys.
Segons el Sr. Pere Canturri que forma part de la consòrcia de casats personalment i va ser el seu cònsol durant disset o divuit anys, avui en dia la germandat compta amb uns 200 associats. Pràcticament tots els andorrans recent casats de la parròquia d’Andorra entren a la consòrcia – aproximadament mitja dotzena cada any.
D’acord amb les “Constitucions de la consòrcia de l’any 1777”, abans d’admetre a un nou cofrare, la germandat deu mirar “sí es home de bona fama, ÿ bons costums, que sia alegre, ÿ vulliciòs, ÿ que no sia Borratxò, ni Escandalòs ni Alborotado, ni Aucell de rapíña o altres semblants” (cito amb l’edició de “La Consòrcia d’Andorra” de Pere Canturri de l’any 1989 a les mans, amb l’ortografia del segle XVII), i avui en dia segueixen sent estatuts vigents.
(Publicat al BonDia el 10 de juny del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
andorranitat,
Biblioteca Nacional casa Bauró,
Consòrcia d'Andorra,
Pere Canturri
La gràcia de la sal
Quan et poses a guardar secrets, tens un parlar mesurat. Tothom que ha pres un jurament a la seva vida ho sap. Els teus secrets, i amb ells els secrets dels altres, creixen amb tu i t'influeixen. La gent d'abans creia que no es podia deixar la sal a la veïna: en deixar-l'hi, tot i que tornava el saler i probablement la quantitat prestada, es perdia la gràcia de la sal, i la veïna se n'apoderava. La gent que en guarda a la memòria no et revela els secrets: perdrien la gràcia de la sal i, sense voler, te n'apoderaries.
T'expliquen els fets amagant-ne un gra del sentit. T'eduquen en la ciència d'endevinar l'aparent. Et parlen molt a poc a poc, introduint-te dia a dia en el món del misteri allà on no l'havies esbrinat, ensenyant-te a intuir l'essencial en la fredor dels silencis.
Les generacions posteriors es preocupen que la tradició no es perdi. Per als que guarden la gràcia de la sal, el que es mor no es perd: es desgasta, es desintegra i torna a formar part d'una nova vida amb la naturalitat d'uns draps reciclats. La cosa que es perd no és aquella que s'ha mort: és aquella que s'ha deixat al foraster i està ben aprofitada a casa seva. La cosa perduda no és morta: ha marxat a fer un
tomb antropològic després de deixar la casa pairal.
La gent gran d'avui en dia no es considera gran. Ja m'ho deia el mossèn Ramon; els padrins que no van a l'associació de la gent gran pensen que no són grans. En lloc d'associació de gent gran en podríem dir associació de gent, per dissimular. Els seus padrins sí que n'eren, de grans; des que hi ha carretera, la gent del poble és jove.
Deixant de banda les circumstàncies de la segona joventut de Faust (de Goethe), que són, al cap i a la fi , de domini públic, recordem que cap al fi nal de l'obra del geni alemany el protagonista es va fer vell de bell nou i es va convertir en un ferm defensor de la noció de progrés, del creixement del poble, de la gent lliure a la seva terra lliure. La nova construcció i la llibertat de la seva gent van ser els
ingredients del seu moment perfecte que ha volgut parar: ni l'amor, ni el poder, ni la saviesa l'entusiasmaven tant com el progrés, tal com diríem avui en dia, econòmic i polític del seu poble.
En cada bugada es perd un llençol. Això, segons he après, ho deien els padrins dels padrins, que eren contraris a la noció de progrés. La gent nascuda al segle XX ha fet la vida amb la consciència que la desintegració progressiva dels llençols és menys dramàtica si es fa en nom de la higiene. Els joves d'avui en dia ens atansem als objectes dels dies passats, i els progressistes d'edat avançada ens miren amb
curiositat divertida: han viscut decennis de la seva vida construint el nou món, i ara els néts, ociosos i ben alimentats, s'han posat a reconstruir les miques de tot el que ells havien volgut deixar enrere.
El bastiment de la nova Andorra és el seu llegat. Ells, i ningú més que ells, ens poden ajudar a entendre el creixement singular, únic en el món, d'aquest país durant el segle passat, si és que el volem entendre com a creixement sa d'una societat sana. He viscut uns anys de la meva vida a l'estranger al niu d'una relativa misèria, i els faria cas. Han fet, per nosaltres, una societat pròspera de la qual hem d'estar orgullosos, tant d'ella com d'ells, i si "no penetrem bé sa fi nesa", pitjor per a nosaltres.
Tot i així, en els seus petits silencis es desdibuixen els secrets de les èpoques passades, es desintegren en l'aire i tornen a formar part d'aquestes valls, les seves roques, els seus llacs. Dels rius, dels arbres, del vent.
(Publicat el BonDia el 17 de juny del 2009)
T'expliquen els fets amagant-ne un gra del sentit. T'eduquen en la ciència d'endevinar l'aparent. Et parlen molt a poc a poc, introduint-te dia a dia en el món del misteri allà on no l'havies esbrinat, ensenyant-te a intuir l'essencial en la fredor dels silencis.
Les generacions posteriors es preocupen que la tradició no es perdi. Per als que guarden la gràcia de la sal, el que es mor no es perd: es desgasta, es desintegra i torna a formar part d'una nova vida amb la naturalitat d'uns draps reciclats. La cosa que es perd no és aquella que s'ha mort: és aquella que s'ha deixat al foraster i està ben aprofitada a casa seva. La cosa perduda no és morta: ha marxat a fer un
tomb antropològic després de deixar la casa pairal.
La gent gran d'avui en dia no es considera gran. Ja m'ho deia el mossèn Ramon; els padrins que no van a l'associació de la gent gran pensen que no són grans. En lloc d'associació de gent gran en podríem dir associació de gent, per dissimular. Els seus padrins sí que n'eren, de grans; des que hi ha carretera, la gent del poble és jove.
Deixant de banda les circumstàncies de la segona joventut de Faust (de Goethe), que són, al cap i a la fi , de domini públic, recordem que cap al fi nal de l'obra del geni alemany el protagonista es va fer vell de bell nou i es va convertir en un ferm defensor de la noció de progrés, del creixement del poble, de la gent lliure a la seva terra lliure. La nova construcció i la llibertat de la seva gent van ser els
ingredients del seu moment perfecte que ha volgut parar: ni l'amor, ni el poder, ni la saviesa l'entusiasmaven tant com el progrés, tal com diríem avui en dia, econòmic i polític del seu poble.
En cada bugada es perd un llençol. Això, segons he après, ho deien els padrins dels padrins, que eren contraris a la noció de progrés. La gent nascuda al segle XX ha fet la vida amb la consciència que la desintegració progressiva dels llençols és menys dramàtica si es fa en nom de la higiene. Els joves d'avui en dia ens atansem als objectes dels dies passats, i els progressistes d'edat avançada ens miren amb
curiositat divertida: han viscut decennis de la seva vida construint el nou món, i ara els néts, ociosos i ben alimentats, s'han posat a reconstruir les miques de tot el que ells havien volgut deixar enrere.
El bastiment de la nova Andorra és el seu llegat. Ells, i ningú més que ells, ens poden ajudar a entendre el creixement singular, únic en el món, d'aquest país durant el segle passat, si és que el volem entendre com a creixement sa d'una societat sana. He viscut uns anys de la meva vida a l'estranger al niu d'una relativa misèria, i els faria cas. Han fet, per nosaltres, una societat pròspera de la qual hem d'estar orgullosos, tant d'ella com d'ells, i si "no penetrem bé sa fi nesa", pitjor per a nosaltres.
Tot i així, en els seus petits silencis es desdibuixen els secrets de les èpoques passades, es desintegren en l'aire i tornen a formar part d'aquestes valls, les seves roques, els seus llacs. Dels rius, dels arbres, del vent.
(Publicat el BonDia el 17 de juny del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
andorranitat,
gent gran,
tradició
Temps i espai
Els andorrans de soca-rel vénen de cases molt velles. Gent respectada, ocupada i críptica, els nascuts el primer terç del segle XX em diuen que és important omplir el temps amb les nobles accions de solidaritat, il·lusió i esperança.
Som molt distints. Tot i així, tant ells com jo recordem una infància de sopes per esmorzar i farinetes per sopar, l’alegria de menjar pollastre el dia de festa, la tasca de vigilar els porcs i collir patates a l’època de les vacances escolars. Compartim la transició dels esclops, amb mitjons de llana fets per la padrina, al calçat de marca, de l’aigua freda de pou a l’aigua corrent. Recordem l’orgull de tenir instal·lada una dutxa, de tenir aigua calenta. Hem ballat als carrers acompanyats d’acordionista, hem anat a mirar la televisió a casa dels veïns perquè no en teníem. Teníem llits amb el capçal de ferro, havíem sentit les històries de la gana i misèria dels padrins. Vivíem en un poble on la gent tenia fama de sorruda, de desconfiada, de silenciosa. Havíem vist els nens jugar a tirarse pedres al cap. A la gran majoria dels
nostres companys d’estudi els pegaven a casa regularment.
Recordem l’arribada dels treballadors de les regions llunyanes, habitualment del sud, la desconfiança que els teníem nosaltres i els nostres parents, el fet de no entendre la llengua que parlaven, la curiositat de veure els seus estranys costums, les ganes que marxessin, la decepció de veure’ls marxar. Recordem les ganes de modernitzar-ho tot i la tristor d’haver-ho fet. Tots hem llençat algun vell trast pel qual els antiquaris ara donarien una fortuna, i no ens en penedim.
A casa nostra, no hi creixien préssecs ni taronges. Hi havia remolatxes, cols i naps. Tallàvem llenya amb una destral, recollíem els fems de les vaques per abonar els camps. La taula del menjador era llarga, de fusta esquerdada. De petits, anàvem als enterraments dels veïns, en què les nostres padrines preparaven el dinar per a la família del difunt. A l’armari de la casa, les padrines tenien un vestit especial i sabates guardats perquè les vestissin el dia de morir.
Havíem jugat amb les herbes i amb les granotes. Quan arribava el cotxe de línia, sempre anàvem corrents a veure qui portava. Si un foraster arribava al poble, el miràvem, mig amagats darrere de les portes. Tots sortíem al carrer per veure passar la vacada, fins i tot els que no hi teníem cap vaca.
Les portes no es tancaven amb clau; el cadenat es posava de vegades quan marxàvem a la fira perquè se sabés que no hi érem, però no es tancava, i es demanava als veïns que donessin menjar als animals durant la nostra absència. Si un amic et venia a veure i eres a la muntanya buscant bolets, sortia la veïna i li explicava a quina hora te n'havies anat, amb qui i en quina direcció. De nens, somniàvem a convertir-nos en gent de pes, agrònoms, fusters o mecànics.
De vegades, la nostra diferència d’edat pot arribar a cinquanta anys o sobrepassar-los. Vam néixer a mig món els uns dels altres. Parlem de festes dels dies passats; en la meva infància, no n'hi havia tantes com en la seva. A casa meva, gairebé ningú va viure tants anys com ells; quan els pregunto l’any de naixement, sempre tinc com a referència l’any que nasqué la meva àvia Olga, el 1923, i penso: la iaia seria quatre anys més gran, la iaia seria dos anys més jove. Em pesa el temps que passo sense ells, tan buit com el que passen ells sense els joves. Sóc plenament conscient que entre aquells joves que troben a faltar no hi figuro jo. M’intento convèncer que quan els vaig a veure, hi vaig per feina; frenèticament
busco material complementari que justifi qui el fet de tornar.
Recordem les coses trivials d’un tros de vida perduda que atresorem: a voltes, el que per a ells és la terra llunyana de les èpoques passades per a mi simplement és terra llunyana. El seu dol és digne: la seva terra del passat només es guarda en el record, per moltes ganes que es tinguin d’agafar “un eixartell i cavar de nou el meu país”, com ens diu Antoni Morell, com es canta amb la música de Natàlia Solà; la meva terra llunyana és una terra física i existent. Sigui com sigui, l’hem deixat o ens l’han presa, i per molts eixartells o cotxes que s’agafin, no som els mateixos que érem. Ajuntant els nostres records, construïm el present, i tot present és fet de memòries i paraules. Sumant els nostres esforços, construirem la vida del record, en un racó de l’ara i aquí, perquè al lloc de què parlem, agosarats allunyats i orfes, no tornarem, no tornarem, no tornarem.
(Publicat al BonDia el 15 de juny del 2009)
Som molt distints. Tot i així, tant ells com jo recordem una infància de sopes per esmorzar i farinetes per sopar, l’alegria de menjar pollastre el dia de festa, la tasca de vigilar els porcs i collir patates a l’època de les vacances escolars. Compartim la transició dels esclops, amb mitjons de llana fets per la padrina, al calçat de marca, de l’aigua freda de pou a l’aigua corrent. Recordem l’orgull de tenir instal·lada una dutxa, de tenir aigua calenta. Hem ballat als carrers acompanyats d’acordionista, hem anat a mirar la televisió a casa dels veïns perquè no en teníem. Teníem llits amb el capçal de ferro, havíem sentit les històries de la gana i misèria dels padrins. Vivíem en un poble on la gent tenia fama de sorruda, de desconfiada, de silenciosa. Havíem vist els nens jugar a tirarse pedres al cap. A la gran majoria dels
nostres companys d’estudi els pegaven a casa regularment.
Recordem l’arribada dels treballadors de les regions llunyanes, habitualment del sud, la desconfiança que els teníem nosaltres i els nostres parents, el fet de no entendre la llengua que parlaven, la curiositat de veure els seus estranys costums, les ganes que marxessin, la decepció de veure’ls marxar. Recordem les ganes de modernitzar-ho tot i la tristor d’haver-ho fet. Tots hem llençat algun vell trast pel qual els antiquaris ara donarien una fortuna, i no ens en penedim.
A casa nostra, no hi creixien préssecs ni taronges. Hi havia remolatxes, cols i naps. Tallàvem llenya amb una destral, recollíem els fems de les vaques per abonar els camps. La taula del menjador era llarga, de fusta esquerdada. De petits, anàvem als enterraments dels veïns, en què les nostres padrines preparaven el dinar per a la família del difunt. A l’armari de la casa, les padrines tenien un vestit especial i sabates guardats perquè les vestissin el dia de morir.
Havíem jugat amb les herbes i amb les granotes. Quan arribava el cotxe de línia, sempre anàvem corrents a veure qui portava. Si un foraster arribava al poble, el miràvem, mig amagats darrere de les portes. Tots sortíem al carrer per veure passar la vacada, fins i tot els que no hi teníem cap vaca.
Les portes no es tancaven amb clau; el cadenat es posava de vegades quan marxàvem a la fira perquè se sabés que no hi érem, però no es tancava, i es demanava als veïns que donessin menjar als animals durant la nostra absència. Si un amic et venia a veure i eres a la muntanya buscant bolets, sortia la veïna i li explicava a quina hora te n'havies anat, amb qui i en quina direcció. De nens, somniàvem a convertir-nos en gent de pes, agrònoms, fusters o mecànics.
De vegades, la nostra diferència d’edat pot arribar a cinquanta anys o sobrepassar-los. Vam néixer a mig món els uns dels altres. Parlem de festes dels dies passats; en la meva infància, no n'hi havia tantes com en la seva. A casa meva, gairebé ningú va viure tants anys com ells; quan els pregunto l’any de naixement, sempre tinc com a referència l’any que nasqué la meva àvia Olga, el 1923, i penso: la iaia seria quatre anys més gran, la iaia seria dos anys més jove. Em pesa el temps que passo sense ells, tan buit com el que passen ells sense els joves. Sóc plenament conscient que entre aquells joves que troben a faltar no hi figuro jo. M’intento convèncer que quan els vaig a veure, hi vaig per feina; frenèticament
busco material complementari que justifi qui el fet de tornar.
Recordem les coses trivials d’un tros de vida perduda que atresorem: a voltes, el que per a ells és la terra llunyana de les èpoques passades per a mi simplement és terra llunyana. El seu dol és digne: la seva terra del passat només es guarda en el record, per moltes ganes que es tinguin d’agafar “un eixartell i cavar de nou el meu país”, com ens diu Antoni Morell, com es canta amb la música de Natàlia Solà; la meva terra llunyana és una terra física i existent. Sigui com sigui, l’hem deixat o ens l’han presa, i per molts eixartells o cotxes que s’agafin, no som els mateixos que érem. Ajuntant els nostres records, construïm el present, i tot present és fet de memòries i paraules. Sumant els nostres esforços, construirem la vida del record, en un racó de l’ara i aquí, perquè al lloc de què parlem, agosarats allunyats i orfes, no tornarem, no tornarem, no tornarem.
(Publicat al BonDia el 15 de juny del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
andorranitat,
gent gran,
tradició
Llenguatge matemàtic
Per primera vegada en totes les meves entrevistes, recordo la cara del meu interlocutor molt vagament:
va ser un comentari al seu taller d’artista, la veu que acompanya l’obra. El veia a través de la seva feina.
—Aquesta és la cadira que utilitzo per pensar.
Seu.
M’assec a la cadira per pensar (és blanca). Rebo les explicacions del mètode de treball del meu interlocutor.
Prepara les seves teles amb cola de conill, feta a base d'ossos de conill, i utilitza blanc d’Espanya, ocres, blaus. Sempre treballa a terra, amb llums petits. Fa apunts de quadres en un bloc. La inspiració per als seus dibuixos són principalment paisatges. Ho cataloga tot. Guarda tots els seus treballs des del principi.
Sé que em porta al seu món, el món de la música d’imatge. Conscient d’haver travessat la porta entre la vida visible i l’univers escrit en xifres, en el llenguatge matemàtic de la música, no li miro la cara, miro els dibuixos davant meu.
—Les quatre orenetes que volen emportar-se un tros de cel.
...
M’ensenya un quadre de vermells molt intensos. “¿Vols que li tregui el plàstic?”. “Sí”. “Són molt importants,
les textures. Toca-les”. Temptativa, passo els dits per la superfície rugosa. “No tinguis por, els quadres s’han de tocar”. Deixo que la mà senti la textura amb més llibertat, i em diu: “És una ferida.” Retrocedeixo d’un salt. Em cremen les mans.
Treu una capsa plena d’escorces i pedres, les troballes descobertes per les muntanyes d’aquí, barrejades
amb petits dibuixos. Un d’aquests em fascina, em pregunta: “¿El necessites?” En veure’m indecisa, reitera: “¿El vols?”. “Sí!”. “Són escorces dels arbres que he trobat pel terra als boscos d’Andorra.” Per mi, són dues plomes que cauen, dos ulls que et miren, dues plantes al mig d’una clariana.
Els seus dibuixos tenen un sentit d’equilibri, tant geomètric com pel que fa a colors. Mirant-ne alguns, els ulls es queden saciats. El plaer que hi trobo és semblant a la satisfacció que em donava, a la meva època de col·legi, la geometria elemental. Cada axioma m’omplia de joia.
Els seus vermells i negres m’esveren; els liles, blaus i ocres donen més tranquil·litat. Alguns dels seus quadres contenen un moment d’ironia: n'hi ha un que és una pizza de llapis, hi ha una lluna amb
banyes i un sol triangular. Alguns expliquen històries, o me les explico jo.
Voldria saber el perquè dels triangles, per què m’impacta un tros de fusta, què tenen els plecs de tela encolada i com és que em fan parar una atenció seriosa uns forats rectangulars. En el seu cas no es tracta, com a norma, de pintura d’impulsos violents: hi ha quadres tensos i tristos, però la integritat de l’espectador, en mirar-los, queda intacta. Hi ha quadres que em fan somniar. N'hi ha d’altres que no em suggereixen res més que ells mateixos.
La pintura abstracta és una mena de música; té la seva cadència i disciplina, arriba a la plenitud com un triomf.
L’harmonia caòtica del taller de l’Alfons Valdés –bé, la memòria que en guardo– m’ha acompanyat al llarg dels últims mesos. Des de l’estanteria del meu despatx em mira el dibuix de les escorces en moviment, record d’un bosc assolellat amb les seves ombres entre els arbres, amb la seva festa de colors.
)Publicat al BonDia l'1 de juliol del 2009)
va ser un comentari al seu taller d’artista, la veu que acompanya l’obra. El veia a través de la seva feina.
—Aquesta és la cadira que utilitzo per pensar.
Seu.
M’assec a la cadira per pensar (és blanca). Rebo les explicacions del mètode de treball del meu interlocutor.
Prepara les seves teles amb cola de conill, feta a base d'ossos de conill, i utilitza blanc d’Espanya, ocres, blaus. Sempre treballa a terra, amb llums petits. Fa apunts de quadres en un bloc. La inspiració per als seus dibuixos són principalment paisatges. Ho cataloga tot. Guarda tots els seus treballs des del principi.
Sé que em porta al seu món, el món de la música d’imatge. Conscient d’haver travessat la porta entre la vida visible i l’univers escrit en xifres, en el llenguatge matemàtic de la música, no li miro la cara, miro els dibuixos davant meu.
—Les quatre orenetes que volen emportar-se un tros de cel.
...
M’ensenya un quadre de vermells molt intensos. “¿Vols que li tregui el plàstic?”. “Sí”. “Són molt importants,
les textures. Toca-les”. Temptativa, passo els dits per la superfície rugosa. “No tinguis por, els quadres s’han de tocar”. Deixo que la mà senti la textura amb més llibertat, i em diu: “És una ferida.” Retrocedeixo d’un salt. Em cremen les mans.
Treu una capsa plena d’escorces i pedres, les troballes descobertes per les muntanyes d’aquí, barrejades
amb petits dibuixos. Un d’aquests em fascina, em pregunta: “¿El necessites?” En veure’m indecisa, reitera: “¿El vols?”. “Sí!”. “Són escorces dels arbres que he trobat pel terra als boscos d’Andorra.” Per mi, són dues plomes que cauen, dos ulls que et miren, dues plantes al mig d’una clariana.
Els seus dibuixos tenen un sentit d’equilibri, tant geomètric com pel que fa a colors. Mirant-ne alguns, els ulls es queden saciats. El plaer que hi trobo és semblant a la satisfacció que em donava, a la meva època de col·legi, la geometria elemental. Cada axioma m’omplia de joia.
Els seus vermells i negres m’esveren; els liles, blaus i ocres donen més tranquil·litat. Alguns dels seus quadres contenen un moment d’ironia: n'hi ha un que és una pizza de llapis, hi ha una lluna amb
banyes i un sol triangular. Alguns expliquen històries, o me les explico jo.
Voldria saber el perquè dels triangles, per què m’impacta un tros de fusta, què tenen els plecs de tela encolada i com és que em fan parar una atenció seriosa uns forats rectangulars. En el seu cas no es tracta, com a norma, de pintura d’impulsos violents: hi ha quadres tensos i tristos, però la integritat de l’espectador, en mirar-los, queda intacta. Hi ha quadres que em fan somniar. N'hi ha d’altres que no em suggereixen res més que ells mateixos.
La pintura abstracta és una mena de música; té la seva cadència i disciplina, arriba a la plenitud com un triomf.
L’harmonia caòtica del taller de l’Alfons Valdés –bé, la memòria que en guardo– m’ha acompanyat al llarg dels últims mesos. Des de l’estanteria del meu despatx em mira el dibuix de les escorces en moviment, record d’un bosc assolellat amb les seves ombres entre els arbres, amb la seva festa de colors.
)Publicat al BonDia l'1 de juliol del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Alfons Valdés,
Andorra,
art
Terminologia de pernil
En primer lloc, el meu profund respecte a tota mena de famílies. La tradició i la continuïtat de totes les coses bones és sagrada. Podem estar orgullosos dels nostres avantpassats perquè sempre s’han quedat al mateix lloc, o podem estar-ne orgullosos perquè van veure món. Podem estar contents perquè van guardar la tradició, o bé perquè van viure l’aventura. No hi ha res com tenir àvies i besàvies, avis i besavis per recordar.
M’agrada la terminologia relacionada amb el món de les plantes. Quan un interlocutor es defineix com a andorrà d’arrel fonda, hi veig una imatge que té una força important. L’expressió catalana "de soca-rel" té la mateixa forma, i força, d’arbre. No vull pensar en mi mateixa com a desarrelada, però tinc trossets de les meves arrels enterrades a la terra dels Urals, i quan sento parlar de la necessitat de tornar a les arrels, sé de què em parlen.
L'única definició de les famílies que em deixa vagament incòmoda és la relacionada amb productes d’alimentació. Potser és degut a la meva procedència forana, al fet que el català no és la meva llengua materna, però sempre tinc l'estranya sensació que si parlem de gent de pota negra, els altres ens hauríem de distribuir, seguint l’analogia amb els pernils, en els del país i els d’importació, i aquí ja m’embolico. L’expressió "de pota negra" la veig tan relacionada amb la tradició ibèrica, castellana, que cada vegada que la sento al terreny andorrà em preocupa.
Podríem ser com els vins; doncs hi hauria gent de gran reserva (molt reservats, probablement). Podríem anomenarnos curats, semicurats o tendres, com els formatges. Però se m’escapa la gràcia de la terminologia de pernil, per molt que me la miri i remiri.
(Publicat al BonDia el 8 de juliol del 2009)
M’agrada la terminologia relacionada amb el món de les plantes. Quan un interlocutor es defineix com a andorrà d’arrel fonda, hi veig una imatge que té una força important. L’expressió catalana "de soca-rel" té la mateixa forma, i força, d’arbre. No vull pensar en mi mateixa com a desarrelada, però tinc trossets de les meves arrels enterrades a la terra dels Urals, i quan sento parlar de la necessitat de tornar a les arrels, sé de què em parlen.
L'única definició de les famílies que em deixa vagament incòmoda és la relacionada amb productes d’alimentació. Potser és degut a la meva procedència forana, al fet que el català no és la meva llengua materna, però sempre tinc l'estranya sensació que si parlem de gent de pota negra, els altres ens hauríem de distribuir, seguint l’analogia amb els pernils, en els del país i els d’importació, i aquí ja m’embolico. L’expressió "de pota negra" la veig tan relacionada amb la tradició ibèrica, castellana, que cada vegada que la sento al terreny andorrà em preocupa.
Podríem ser com els vins; doncs hi hauria gent de gran reserva (molt reservats, probablement). Podríem anomenarnos curats, semicurats o tendres, com els formatges. Però se m’escapa la gràcia de la terminologia de pernil, per molt que me la miri i remiri.
(Publicat al BonDia el 8 de juliol del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
andorranitat
Carn o peix
L’altre dia parlàvem amb un bon amic, integrant de la nombrosa tribu dels (temporalment) decebuts de la política andorrana. Ell defensava la hipòtesi que a Andorra encara hi és present la lògica segons la qual les persones de cases "humils" se suposa que s'han d'agrupar arreu dels representants de les cases fortes. Jo no ho discutia: de fet, no sé si és veritable o fals. És una de les qüestions que m’interessen des de fa temps, i no des del punt de vista de cap judici valoratiu: com a persona nascuda en una altra cultura i amb un paper més que modest en la vida pública, crec que em puc permetre el luxe de no avaluar aquesta situació, si és que és real. Simplement m’agradaria saber si és així o no, i l’aplec de les opinions de la població nativa respecte d'això forma part dels meus passatemps més entretinguts. Ho pregunto als rics i als pobres, als hereus i cabalers, i els resultats són d’un cert interès.
Els representants de les cases objectivament fortes (crec que és possible utilitzar l’expressió si allò a què em refereixo és el fet de procedir d’una casa benestant, antiga i políticament rellevant) es divideixen en les seves opinions respecte d'això. Hi ha un percentatge de les persones que pensen que, efectivament, el fet de pertànyer a un tipus de casa determinat automàticament comporta l’obligació d’exercir de líder de la comunitat, sense que això necessàriament comporti la presència d’un projecte polític personal clarament defi nit o alguna mena d’estudis especialitzats. L’altra part del mateix contingent de persones creu fermament que el paper exercit en la política ha de dependre exclusivament de la capacitat de la persona, les ganes que té de desenvolupar una activitat en aquest àmbit i, fins a un cert punt, del seu nivell d’estudis, sense que això hagi de dependre de la seva procedència familiar o ètnica, tot i que quasi tots admeten que un cert nivell de benestar deixa més temps per dedicar-te a la vida pública que l’escassetat de fons i ingressos. No sabria dir-vos de quin percentatge parlem en cada cas, però tinc la impressió honesta que les dues opinions hi són presents en una proporció força semblant.
Si ens referim a l’opinió dels representants de les cases menys imposants, el quadre canvia totalment. Tinc la impressió que la grandíssima majoria d’aquestes persones pensa que la participació política no vinculada a una casa "rellevant" és impossible. Quan intento arribar als fonaments d’aquesta opinió, no puc evitar la impressió que es tracta més d’una fe ferma que no pas d’una conclusió resultant d’uns esdeveniments concrets. Es descriu com una mena d'"ús i costum" que la persona que parla pot veure d’una manera més o menys positiva, però no en sol qüestionar la realitat; així, parlem del clima, de la salut i la malaltia, de la vida i la mort. Les persones en qüestió són propenses a ubicar-se a si mateixes com a (perdoneu l’expressió futbolera) "fans", o bé com a persones properes als "equips" liderats per les persones d'una procedència familiar determinada. Els són igual de "fidels" que els del Barça i els del Madrid, tot i que n'hi ha que canvien d’equip. Preocupada per quedar-me sense equip, he preguntat segons quins criteris es decideix l’adjunció als uns o als altres, i he rebut més referències a la tradició familiar o a la situació personal dels meus interlocutors.
Si és veritat allò que m’han explicat, encara no sé com funciona; no és com si fos un partit polític: no hi ha carnets, propaganda, reunions... Per a una etnògrafa, dificilíssim d’investigar i de verificar; per a un particular, una font d’estrès addicional: ¿com és que no sé de quins sóc? Encara no sé si serà una història semblant a l’organització de la caça del tamarro, especial per als forasters crèduls... O si no, potser trobaré, el dia menys pensat, aquell lloc on et donen les explicacions sobre la qüestió i et fan omplir la sol·licitud.
(Publicat al BonDia el 22 de juliol del 2009)
Els representants de les cases objectivament fortes (crec que és possible utilitzar l’expressió si allò a què em refereixo és el fet de procedir d’una casa benestant, antiga i políticament rellevant) es divideixen en les seves opinions respecte d'això. Hi ha un percentatge de les persones que pensen que, efectivament, el fet de pertànyer a un tipus de casa determinat automàticament comporta l’obligació d’exercir de líder de la comunitat, sense que això necessàriament comporti la presència d’un projecte polític personal clarament defi nit o alguna mena d’estudis especialitzats. L’altra part del mateix contingent de persones creu fermament que el paper exercit en la política ha de dependre exclusivament de la capacitat de la persona, les ganes que té de desenvolupar una activitat en aquest àmbit i, fins a un cert punt, del seu nivell d’estudis, sense que això hagi de dependre de la seva procedència familiar o ètnica, tot i que quasi tots admeten que un cert nivell de benestar deixa més temps per dedicar-te a la vida pública que l’escassetat de fons i ingressos. No sabria dir-vos de quin percentatge parlem en cada cas, però tinc la impressió honesta que les dues opinions hi són presents en una proporció força semblant.
Si ens referim a l’opinió dels representants de les cases menys imposants, el quadre canvia totalment. Tinc la impressió que la grandíssima majoria d’aquestes persones pensa que la participació política no vinculada a una casa "rellevant" és impossible. Quan intento arribar als fonaments d’aquesta opinió, no puc evitar la impressió que es tracta més d’una fe ferma que no pas d’una conclusió resultant d’uns esdeveniments concrets. Es descriu com una mena d'"ús i costum" que la persona que parla pot veure d’una manera més o menys positiva, però no en sol qüestionar la realitat; així, parlem del clima, de la salut i la malaltia, de la vida i la mort. Les persones en qüestió són propenses a ubicar-se a si mateixes com a (perdoneu l’expressió futbolera) "fans", o bé com a persones properes als "equips" liderats per les persones d'una procedència familiar determinada. Els són igual de "fidels" que els del Barça i els del Madrid, tot i que n'hi ha que canvien d’equip. Preocupada per quedar-me sense equip, he preguntat segons quins criteris es decideix l’adjunció als uns o als altres, i he rebut més referències a la tradició familiar o a la situació personal dels meus interlocutors.
Si és veritat allò que m’han explicat, encara no sé com funciona; no és com si fos un partit polític: no hi ha carnets, propaganda, reunions... Per a una etnògrafa, dificilíssim d’investigar i de verificar; per a un particular, una font d’estrès addicional: ¿com és que no sé de quins sóc? Encara no sé si serà una història semblant a l’organització de la caça del tamarro, especial per als forasters crèduls... O si no, potser trobaré, el dia menys pensat, aquell lloc on et donen les explicacions sobre la qüestió i et fan omplir la sol·licitud.
(Publicat al BonDia el 22 de juliol del 2009)
Etiquetes de comentaris:
anacronisme,
Andorra
Món estimat
Aquesta casa és sagrada per a tots que hi entren. Tothom s’hi sent acollit, tots sabem que hi podríem acudir per compartir les alegries i les penes més amargues. Naturalment no és l’únic lloc d’aquesta mena, però la seva naturalesa, en combinació amb les característiques esmentades, el fa únic. No és una església, no és un hospital ni una associació caritativa: és una casa de colònies.
Nens i adults sentim el caràcter especial d’aquesta casa: un caràcter solidari, alegre, muntanyenc. Hi he vingut a parlar amb la persona que la porta, el seu centre, inspiració i esperança. És un senyor amb cara de pagès i botes de muntanya, amb expressió de bon humor i energia incommesurable.
Amb l’eterna convicció de metge de l’ànima, des del principi de la conversa el mossèn em parla de la fe. Reconec que la infància comunista em deu haver deixat una invisible marca: davant de les persones d’estricta formació religiosa, adopto una postura laica. He vingut a parlar amb el meu interlocutor en la seva funció d’intel•lectual, autor de llibres i articles, figura pública, fundador de l’AINA. Em fa de guia espiritual, igualment; el seu missatge de la bona nova és tan captivador que gairebé desitjo tornar-me agnostica per ser convençuda i convertida. Tot i així, no vull que dubti de la sinceritat de les meves conviccions: els russos de cara rodona, amb ulls de plaer i patiment, no duem la disciplinada expressió de verges romàniques, però som ferventment devots.
Tant el mossèn com jo som professors. Especialistes de l’ànima, ens asseiem l’un davant de l’altre, i esperem confessions. Tant l’un com l’altre revelem pocs detalls que puguin provocar la curiositat. Acostumats a dibuixar visions celestials davant dels ulls dels feligresos o oients, tenim una vida ordenada i tranquil•la, una vida de treball i il•lusió. Les nostres transgressions són imaginàries, els nostres pecats són pecats d’estar per casa: des de l’última confessió, res del que no s’arregli amb quatre parenostres. Admiradors de la bellesa, l’associem amb la bondat i la veritat.
Em parla del mossèn Cinto Verdaguer que era tremendament enamoradís, i com això no contradeia la seva vocació religiosa. Sé de primera mà que qualsevol compromís, sigui eclesiàstic, sigui matrimonial, no ens allibera de la propensió a l’admiració. Havent pres els nostres compromisos, controlem les nostres vides del pensament; som part de la nostra terra d’adopció, i com a totes les Valls d’Andorra, ens salva la Mare de Déu de Meritxell, ens sostenen les mans dels cants. La Casa Pairal de tots ens acull, i cada pam de terra ens és sagrat. Els dos som conscients que cada primavera Crist, amb la terrible càrrega de la nostra salvació, es queda sense vida per un temps, per fruir de la Pasqua.
No som tan diferents: gran part dels seus llibres preferits me’ls sé de memòria: “El Petit príncep”, el “Canigó”, l’Evangeli. Els meus llavis recorden el gust del dol, i tantes vegades com ell he estat a punt d’ofegar-me en la profunditat del mar desesperada per culpa de dubtes inesperats. No ens ofegarem: la fe ens allarga una ma amiga, i tornem a caminar per les ones de l’oceà, contràriament a tota evidència de la realitat física i mental, preciosa i quotidiana, del nostre món estimat.
(Publicat al BonDia el 29 de juliol del 2009)
Nens i adults sentim el caràcter especial d’aquesta casa: un caràcter solidari, alegre, muntanyenc. Hi he vingut a parlar amb la persona que la porta, el seu centre, inspiració i esperança. És un senyor amb cara de pagès i botes de muntanya, amb expressió de bon humor i energia incommesurable.
Amb l’eterna convicció de metge de l’ànima, des del principi de la conversa el mossèn em parla de la fe. Reconec que la infància comunista em deu haver deixat una invisible marca: davant de les persones d’estricta formació religiosa, adopto una postura laica. He vingut a parlar amb el meu interlocutor en la seva funció d’intel•lectual, autor de llibres i articles, figura pública, fundador de l’AINA. Em fa de guia espiritual, igualment; el seu missatge de la bona nova és tan captivador que gairebé desitjo tornar-me agnostica per ser convençuda i convertida. Tot i així, no vull que dubti de la sinceritat de les meves conviccions: els russos de cara rodona, amb ulls de plaer i patiment, no duem la disciplinada expressió de verges romàniques, però som ferventment devots.
Tant el mossèn com jo som professors. Especialistes de l’ànima, ens asseiem l’un davant de l’altre, i esperem confessions. Tant l’un com l’altre revelem pocs detalls que puguin provocar la curiositat. Acostumats a dibuixar visions celestials davant dels ulls dels feligresos o oients, tenim una vida ordenada i tranquil•la, una vida de treball i il•lusió. Les nostres transgressions són imaginàries, els nostres pecats són pecats d’estar per casa: des de l’última confessió, res del que no s’arregli amb quatre parenostres. Admiradors de la bellesa, l’associem amb la bondat i la veritat.
Em parla del mossèn Cinto Verdaguer que era tremendament enamoradís, i com això no contradeia la seva vocació religiosa. Sé de primera mà que qualsevol compromís, sigui eclesiàstic, sigui matrimonial, no ens allibera de la propensió a l’admiració. Havent pres els nostres compromisos, controlem les nostres vides del pensament; som part de la nostra terra d’adopció, i com a totes les Valls d’Andorra, ens salva la Mare de Déu de Meritxell, ens sostenen les mans dels cants. La Casa Pairal de tots ens acull, i cada pam de terra ens és sagrat. Els dos som conscients que cada primavera Crist, amb la terrible càrrega de la nostra salvació, es queda sense vida per un temps, per fruir de la Pasqua.
No som tan diferents: gran part dels seus llibres preferits me’ls sé de memòria: “El Petit príncep”, el “Canigó”, l’Evangeli. Els meus llavis recorden el gust del dol, i tantes vegades com ell he estat a punt d’ofegar-me en la profunditat del mar desesperada per culpa de dubtes inesperats. No ens ofegarem: la fe ens allarga una ma amiga, i tornem a caminar per les ones de l’oceà, contràriament a tota evidència de la realitat física i mental, preciosa i quotidiana, del nostre món estimat.
(Publicat al BonDia el 29 de juliol del 2009)
Etiquetes de comentaris:
AINA,
Andorra,
andorranitat,
Canillo,
mossèn Ramon,
Valls d'Andorra
Néstor
No tothom té un hort al petit balcó de casa: tomàquets, patates, pebrots, maduixes i raïms en testos. També hi ha un meló amb un futur incert: tot el conjunt és una barreja d’una empresa pràctica de proporcionar una guarnició exquisida als plats que cuina per a la néta i l’aventura de cultivar plantes més exòtiques. La passió per l’agricultura li ve de família: el seu pare, el Josep, s’hi dedicava seriosament i recordo haver vist algun document referent als seus camps de remolatxa.
El solen veure com a lauredià, tot i que viu a Escaldes-Engordany des que es va casar amb la Trini. Aquesta idea té fonaments, ja que és un dels pocs membres de la Germandat de Sant Sebastià que no resideixen a la parròquia de Sant Julià. Hi té amics i l’escudella, hi sol passar els dissabtes. És apassionat i excèntric; demana cava fresc sempre que en troba l'ocasió, canta i balla si es munta una festa, i la gent el recorda. Quan el Jordi i jo ens anàvem a casar, em prometia que el dia de la recepció em tiraria a la piscina, i jo m’emprenyava en la justa mesura. S’ha de dir que a l’hora de la veritat se’n va abstenir, probablement pel fet que em mantenia ben allunyada de l’aigua. Per si algú encara no té clara l’estructura familiar, jo sóc la jove, ja se’m veu.
És tot un personatge, un cuiner esdevingut camioner, ara jubilat de fa poc. Aquesta jubilació ens feia una por tremenda. No l’imaginàvem capaç de parar per casa durant més de tres hores seguides: sempre havia treballat intensament, sense pausa i de gust, però els temps canvien, i nosaltres canviem amb ells, i ens ha sorprès.
Quan ve la Laura –la néta– el padrí s’amaga darrere de les portes o dels sofàs; ella ja ho sap i el busca. Conjuntament van inventar un "joc del carallot" per a mi incomprensible, amb la participació d’un cocodril que toca l’acordió i que fa una sèrie d’acrobàcies. Es disfressen d’habitants de terres llunyanes (els mexicans i els sevillans hi juguen una part destacada) i bufen les trompetes. Després de la tarda d’espectacle que munten amb la néta, se sol adormir davant de la televisió i ronca com un heroi de les epopeies cavalleresques de la meva terra de naixement; es desperta si canviem de canal.
Cada diumenge cuina per a tota la família: l’arròs i el pollastre en diverses versions hi tenen un protagonisme especial. Té la idea que jo sóc una inútil de la cuina, una idea ben fonamentada però elevada a l’absurd, ja que un dia m’ha promès ensenyar-me com es fa un ou fregit.
Vull que la meva fi lla n’hereti la capacitat de celebrar les petites ocasions i ser feliç celebrant-les.
(Publicat al BonDia el 5 d'agost del 2009)
El solen veure com a lauredià, tot i que viu a Escaldes-Engordany des que es va casar amb la Trini. Aquesta idea té fonaments, ja que és un dels pocs membres de la Germandat de Sant Sebastià que no resideixen a la parròquia de Sant Julià. Hi té amics i l’escudella, hi sol passar els dissabtes. És apassionat i excèntric; demana cava fresc sempre que en troba l'ocasió, canta i balla si es munta una festa, i la gent el recorda. Quan el Jordi i jo ens anàvem a casar, em prometia que el dia de la recepció em tiraria a la piscina, i jo m’emprenyava en la justa mesura. S’ha de dir que a l’hora de la veritat se’n va abstenir, probablement pel fet que em mantenia ben allunyada de l’aigua. Per si algú encara no té clara l’estructura familiar, jo sóc la jove, ja se’m veu.
És tot un personatge, un cuiner esdevingut camioner, ara jubilat de fa poc. Aquesta jubilació ens feia una por tremenda. No l’imaginàvem capaç de parar per casa durant més de tres hores seguides: sempre havia treballat intensament, sense pausa i de gust, però els temps canvien, i nosaltres canviem amb ells, i ens ha sorprès.
Quan ve la Laura –la néta– el padrí s’amaga darrere de les portes o dels sofàs; ella ja ho sap i el busca. Conjuntament van inventar un "joc del carallot" per a mi incomprensible, amb la participació d’un cocodril que toca l’acordió i que fa una sèrie d’acrobàcies. Es disfressen d’habitants de terres llunyanes (els mexicans i els sevillans hi juguen una part destacada) i bufen les trompetes. Després de la tarda d’espectacle que munten amb la néta, se sol adormir davant de la televisió i ronca com un heroi de les epopeies cavalleresques de la meva terra de naixement; es desperta si canviem de canal.
Cada diumenge cuina per a tota la família: l’arròs i el pollastre en diverses versions hi tenen un protagonisme especial. Té la idea que jo sóc una inútil de la cuina, una idea ben fonamentada però elevada a l’absurd, ja que un dia m’ha promès ensenyar-me com es fa un ou fregit.
Vull que la meva fi lla n’hereti la capacitat de celebrar les petites ocasions i ser feliç celebrant-les.
(Publicat al BonDia el 5 d'agost del 2009)
Etiquetes de comentaris:
BonDia,
escudella,
Néstor,
Sant Julià de Lòria
OCELL DE FOC
Si sou amics meus i m’heu vingut a veure alguna vegada, sabeu que la meva taula de treball està poblada de fi gures de ceràmica fetes pel Sergi Mas. És una taula molt gran i de moment hi caben, però si en compro més potser hauré de plantejar-me l’adquisició d’un altre moble. Hi ha una velleta boletaire, un contrabandista de mida reduïda amb un paquet a l’esquena que deu pesar, per a ell, aproximadament uns trenta quilos; un conseller; un ànec petitó i un dimoni conegut com a Llimoi Carnús. Hi ha la Meritxell, sens dubte, i una florera decorada per la Maria Canalís. Veniu-me a veure, és molt divertit. També podríeu baixar a Aixovall, a la placeta de Santa Filomena, i comprar-hi personatges de ceràmica per al vostre propi món. Potser ja en teniu; en aquest cas, mireu-los bé: ara parlarem d’ells i del seu pare creador.
Hi ha llocs del món on la vida, per molt que canviï, conserva una mena d’estructura interna, veritable, d’abans. Les persones que la saben discernir pateixen durament. L’ànima dels llocs, per elles, s’amaga, cada cop més, sota les capes de brutícia.
Cada dècada costa més veure el pur cor de les coses. Si acluques l’ull dret i poses el cap de costat esquerre, i t’hi concentres de debò, encara es veu, encara es pot desxifrar. Però hi ha dies de l’any que pel fred o per la calor, o potser perquè et fas vell, o perquè a causa la contaminació lumínica els estels han deixat de brillar com solien fer-ho, ja no saps amb tota seguretat si l’estàs reconeixent o inventant.
¿Ets un clarivident que penetra les tenebres amb la mirada de profeta o t’has emborratxat amb aquell vi dolç tan bo i natural? Et poses davant d’una pila de cendres i et preguntes si ets davant de l’au fènix en un moment prosaic de la seva vida, o si estàs perdent la memòria i són les cendres ben reals del puro de la fàbrica de tabac ja tancada que t’acabes de fumar.
Tots els restauradors saben que, com a mínim, hi ha dues maneres de tractar el patrimoni cultural. Quan el passat està perdut irremeiablement, pots seguir la fi losofi a de Viollet-le-Duc (la fortalesa de Carcassona, Notre-Dame de París) i intentar reconstruir l’edifici per perpetuar-lo com a obra d’art o bé donar prioritat a la conservació dels elements restants. Tots els guardians del patrimoni cultural d’avui en dia opten per salvaguardar el missatge històric. En Sergi, com a creador, és, a la vegada, un gran restaurador del passat perdut i un gran reconstructor d’un passat alternatiu.
El passat reconstruït pel Sergi Mas pot ser tan exquisidament precís com una obra de pura fantasia. Encara no sé discernir entre les dues varietats. Els que hi reconeixen el seu passat sabran si és un passat real o fantasmagòric; per mi forma part del present. D’aquell present amb les seves nostàlgies dels andorrans "des yeux de velur" –com deien els francesos–, ai, com ens falten! Escolto bocabadada: jo mai abans havia trobat a faltar els personatges de la vella Sant Julià. Aquell present amb la seva grisor i desesperança, amb la seva prosaica veritat, però ple d’amics, de memòries i de gats.
Recordo com un dia em va explicar un gravat que havia ideat per encàrrec del primer Govern, inicialment destinat a Salvador Espriu. Hi havia una vella que es transformava en ocell de foc. Acabava la història dient que potser la nostra Andorra encara es transformarà com aquell ocell de foc, amb els colors mai vistos… Tant de bo, senyor Sergi, tant de bo.
(Publicat al BonDia el 12 d'agost del 2009)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
Salvador Espriu,
Sergi Mas
Subscriure's a:
Missatges (Atom)