dimecres, 25 d’abril del 2012

La rosa dels secrets


Il·lustració: Jordi Casamajor

Torna a arribar el dia de Sant Jordi, de les roses nascudes de les ferides d'un drac moribund i dels llibres que es deuen haver començat a escriure's i regalar-se immediatament, per celebrar tal ocurrència descomunal. Cada rosa és un cor perdut, un vell símbol del patiment i del misteri (per designar que alguna cosa es deia en secret, hi havia una expressió «sub rosa»), de la tristesa, de la mort, de la passió, de la sensualitat.
A la coberta del llibre Agradezco tu amor, pero tengo otros planes d'Ester Fenoll García (el seu tercer llibre de poemes i el primer projecte d'ALOMA Editors), hi ha una dona –o una nena– que porta un ram de cors lligats amb fils vermells. Darrere seu, al mig d'un cel blanc, hi ha un cor que se n'ha anat volant. Un cor que no té ni un fil que el lligui. Desaparegut. Les il·lustracions d'Eva Armisen, els seus arbres i flors, ulls tancats i pluges, malabarismes amb boles de colors, són una meravella plena de felicitat inesperada. «La isla del tesoro, –diu Ester Fenoll– se ha hundido/ en la miseria». L'illa del tresor d'Eva Armisen, incapaç d'enfonsar-se, s'ha girat de cap per avall, convertint els seus contorns en una cadena penjada en un coll invisible, i la palmera, en un penjoll.
Entre els versos durs i els dibuixos dolços hi ha una harmonia especial. Cap altre il·lustrador sabria donar tant aire de bon humor a un pot ple de mosques que s'han salvat de les boques tancades, ni tanta esperança a la noció del desequilibri. «El paraíso nunca dio la talla», diu Ester Fenoll, –tanmateix, el petit paradís gràfic que acompanya les seves pàgines, estranyament, «dóna la talla», inspira per «disfrutar del durante», per gaudir-ne ni que fos plorant.
El poemari d'Ester Fenoll em recorda «El poema de la rosa als llavis» de Salvat-Papasseit: els dos descriuen un viatge espiritual. El camí que descriu Ester Fenoll, però, no és un camí d'un amor trobat: és una fugida mai aconseguida, un viatge en cercles. Camí d'una ànima que seguirà tancada en un infern no intercanviable per cap jardí paradisíac, «sin poder explicar que otra vez/ ningún sueño se ha hecho realidad». És «el brindis por lo que no sentiré jamás», «el fracaso sobresaliente de la columna que no ha aguantado nunca nada». «Otra noche más sin conseguir encontrar ninguna sonrisa con dueño fascinante» en la qual «muero por todo lo que no puedo vivir». És un llibre on «demasiadas ambigüedades hipnóticas me hacen cocinar siempre lo que no quiero comer», i la nostra claustrofòbia particular, local, a l'andorrana, se serveix com si fos un menjar típic, trinxats o truites.
Una guineu humana s'escapa dels caçadors, intenta fugir i no pot, per falta de desitjos conscients o inconscients. Un diàleg amb una persona incapaç de sentir-lo i comprendre'l (i sempre et queda un dubte si la falta d'interacció correcta no és deguda a la teva incapacitat de transmetre-li els pensaments). La resignació del silenci – i la relació secreta que busca amb tots nosaltres– queden poetitzats.
Deia Salvat-Papasseit que el temps no passa. Ara i aquí, però, «nadie pudo multar el tiempo por exceso de velocidad». Fenoll ha escrit un llibre sobre la impossibilitat de comunicació. Un llibre de boques callades. De somnis perduts a mig descobrir. I una mica d'agraïment per l'amistat sincera («Me acordaré de ti/ sin dolerme tu nombre/ cuando el barro y la lluvia/ se hagan verso...»). I un dolor real, el dolor de sentir, de percebre: «Ojos,/ solo/ ojos./ Inútiles/ en/ la/ oscuridad».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 23 d'abril del 2012)

Castell de Sonplosa

Foto: Jaciment de la Margineda


L'any 1982. Tinc 9 anys, i sóc la més petita de la classe. Comença la meva primera lliçó d'història. La professora surt a la pissarra i hi escriu dues paraules, amb lletres grans i rodones, paraules que hem de copiar: "jaciment arqueològic". Em mesmeritza la introducció al treball dels arqueòlegs, els descobridors de la història del meu país. L'any 2012, encara gaudeixo d'aquells moments llunyans i, a través del temps, recordo l'estranyíssim,  i molt tangible, orgull de no haver sortit d'un no-res, l'orgull de viure en un lloc on fa un mil·leni la gent patia, cuinava, obria portes tancades, jugava als escacs, pagava deutes amb monedes de coure, gravava pensaments en pedres, portava anells, ferrava cavalls, bastia cases. 

Tres decades més tard, i a 7000 km de distància de la ciutat de les meves primeres lletres - en obrir el llibre "Castell de Sonplosa. Jaciment Arqueològic Roureda de la Margineda",  amb les magnífiques fotografies d'Eduard Comellas, tinc la mateixa sensació d'orgull, tendresa i sorpresa. En veure la moneda emesa l'any 1271, amb el perfil de Jaume I, les tisores de ferro de la primera meitat del segle XIV, les puntes de fletxa i de llança, la guaspa de beina d'espasa, tinc la certesa d'estar davant d'un relat infinitament preciós. De presenciar un descobriment d'una veritat sobre el nostre país tan petit que, per força, ha de ser reveladora. Que bo, que saludable que és, per un poble, saber més sobre el passat de la seva terra, i identificar-se amb ell! No dic que sigui necessariament millor o pitjor que qualsevol altre passat possible, però - ai, l'alegria imparable de tenir un passat tangible, de trobar-ne vestigis, i de poder indagar les raons de la nostra existència!.. Potser a força de descobrir-ne més detalls, d'apropar-nos-hi més, d'adonar-nos-en amb més intensitat, la tan famosa frase de Lídia Armengol, - "els andorrans som orfes d'un passat llunyà adoptats per un passat recent," - un dia arribarà a perdre l'amarg regust de la veritat i es convertirà en una paradoxa divertida, un aforisme envellit que ja no produeix malsons. 

Darrere de cada una de les fitxes explicatives de "la construcció militar més rellevant de l'Andorra medieval", hi ha una història fascinant. Hi llegim - com s'ha dit ja diverses vegades als articles de premsa recents, - que "es tracta, amb tota probabilitat, de la fortalesa que van aixecar els comtes de Foix per reforçar la seva presencia a les Valls".  I sí, - ho he de dir: em faria molta il.lusió que es confirmés la hipòtesi que el jaciment de la Margineda és, de fet, el Castell de Sant Vicenç, la "materialització" del Segon Pareatge, l'acta de naixement del cosenyoriu, la sobirania indivisa exercida conjuntament pel bisbe d'Urgell i pel comte de Foix. 


(Publicat al BONDIA el 25 d'abril del 2012)

dimecres, 18 d’abril del 2012

Sota un llorer


Il·lustració: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova
'Laurus nobilis'
«Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar...»
J.V. Foix
Ja tinc la clau de Sant Julià. Ja fa tants dies que la tinc que la finíssima polsera de cuir on es troba muntada s'ha fet malbé en fragments. Dels complements MO «Les set claus d'Andorra» que evoquen la història de l'armari de les set claus (impossible d'obrir sense que les cònsols de les set parròquies hi introdueixin les set claus respectives), vaig escollir el símbol de Canòlich perquè –com diu J. V. Foix a la conclusió del ja citat poema– «m'exalta el nou i m'enamora el vell!», i feia dies que desitjava trobar una clau màgica que em fes comprendre el funcionament i l'esperit de la sisena parròquia, la de l'escut coronat amb branques de llorer, simbolitzada des de fa un temps per la monumental escultura de la rotonda de les Arades «Muntanyes sobre un carro» de Jordi Casamajor.
Imaginem l'artista amb la corona de llorer, –per protegir-lo de llamps i calamarsades que li puguin caure al damunt ( aquesta era la protecció que es buscava pels camps quan s'hi anava amb creus de llorer i olivera beneïdes) i per assegurar que a la seva ànima no hi hagin fet un niu les bruixes (això ho fa, a les cases, un ram de llorer beneït el Dia de Rams penjat a la porta o a la finestra)–, i sobretot, per celebrar la lluita i la victòria interior sobre les forces negatives, el triomf de l'harmonia de l'obra resultant sobre el caos que malda per obtenir un lloc destacat a l'univers. També són mereixedors d'una corona de llorer els guanyadors d'esdeveniments esportius. Avui, si pogués repartir corones de llorer per Andorra, n'assignaria unes quantes: d'entrada, a tot l'equip del River Andorra, per celebrar el seu ascens a la LEB Or, i als artistes del meravellós circ- museu Raluy que han estat amb nosaltres en la recta de La Margineda, fins ahir.
L'arbre de llorer no deu semblar gens exòtic a aquells qui sou de procedència mediterrània i sempre heu portat les seves branques a les processons de Setmana Santa i a les celebracions de Sant Joan. Jo, russa, de petita l'imaginava antic, testimoni del temps de Crist i dels primers cristians, tot i que trobava les seves fulles a la sopa. La palma, l'olivera i el llorer eren, per a mi, els arbres de misterioses terres caloroses poblades per déus i nimfes, sants i bruixes. Els russos –especialment aficionats a tota mena de màgia– utilitzen les fulles de llorer per purificar l'aura de la cuina i d'aquesta manera, millorar les habilitats culinàries de la persona a la que pertany. També se'n fa –de fulles de llorer en combinació amb altres herbes seques– un amulet per trobar feina.
No he trobat evidència clara de que el llorer s'hagi estès, en algun o altre moment històric, a la localitat de Sant Julià de Lòria. Josep Moran i Ocerinjauregui, a la introducció del llibre Laurèdia, fa cent anys, comenta que es tracta d'un topònim d'etimologia problemàtica possiblement relacionat amb el mot «laura»: paraula que designava, antigament, un grup de cel·les eremítiques. Considera probable que el nom Laurèdia s'hagi degut a la proximitat a un monestir creat en el període visigòtic. Això no obstant, sempre he associat la terra laurediana amb l'arbre consagrat a Apol·lo que antigament –així es creia– afavoria el guariment i allunyava la mort, l'arbre de la immortalitat i la virtut, l'arbre que just a aquesta època –mitjans d'abril– floreix.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 d'abril de 2012)

Palmeres del paradís perdut


Il·lustració: Jordi Casamajor      Text: Alexandra Grebennikova
El dia de Pasqua, els russos diuen, l'un a l'altre: «Crist ha ressuscitat!» – «I tant que ha ressuscitat!» Ahir, li ho vaig dir al meu pare, i es va quedar perplex: «No, no ha ressuscitat...» –«¿Com que no?» «No ha ressuscitat encara... Avui és el diumenge de Rams». I així era, segons el calendari de l'església ortodoxa. Aquest any, – quan els andorrans entonen el «Pasqua Florida, Pasqua arribada, Pasqua i ous, els ous són meus! Ja te'ls he guanyat! Bona Pasqua!!!»– hi ha una setmana de decalatge en el nostre temps còsmic: tota una terra espiritual de xiprers i de palmes, símbols de paradís perdut, que hauríem de creuar per trobar-nos al mateix lloc.
Per això, avui, el dia que estem o estarem menjant la Mona, he decidit de parlar-vos del Sant Diumenge dels Rams i de l'arbre que simbolitza el triomf sobre el pecat o la mort (n'hi ha qui diu que són la mateixa cosa), el símbol de fecunditat (espiritual i física) i de la celebració.
El diumenge de Rams a Rússia es coneix com a Diumenge dels Salzes: el salze és el primer arbre que forma borrons i brota a principis de la primavera. Les branques dels salzes feien de branques de palmera, de palmes de la victòria i de palmes del martiri, i les tallàvem nosaltres mateixos. Les fulles de palmera que utilitzem aquí, –de la mateixa planta amb la qual els habitants de Jerusalem van festejar l'entrada de Jesús – tendres, engroguides treballades amb tècniques de cistelleria, carregades de llaminadures en forma de rosaris («I entremig de les palmes, n'hi seu un Déu tan gran....»), van trigar en trobar un lloc a la meva consciència.
M'he pres dècades per assimilar la diferència entre les palmes i els palmons, el picar fort amb els palmons a terra, «fent escombra», desvetllant la natura, i la necessitat d'estrenar roba nova, i la freqüent presència dels senyors encaputxats. De diverses tradicions catalanes que s'hi relacionen, només en conec, de primera mà, les que es guarden a Andorra: mai he vist ni el famós Mercat del Ram de Vic, ni la Fira del Ram de Palma de Mallorca, ni la Processó de la Somereta, de Lleida, ni la Processó de la Burreta, de Barcelona.
A la pàgina de la mitologia catalana www.mitcat.net, a la secció dels arbres segons els mites clàssics, cristians i populars, llegim que «a Arenys de Mar, per la cerimònia de la Bóta de Sant Pere, es cremen palmes i palmons secs, beneïts el diumenge de Rams, juntament amb la bóta, reminiscència d'un sacrifici a les divinitats marines, per allunyar tempestes i naufragis». També mencionen la simbologia de la palmera com a l'arbre del naixement del sol i l'arbre de la perfecció, «ja que el seu fust és recte, es projecta cap al cel i les fulles són simètriques».
El professor titular de Geografia de la Universitat de Girona Josep Gordi i Serrat, a «Els valors cristians dels arbres», comenta que la palmera és un arbre molt preuat al desert tant per la seva ombra com pels dàtils, els seus fruits, i explica la història de l'origen de la gruta de la llet de Betlem i la raó per la qual la palmera es considera símbol d'acollida i hospitalitat: «quan la Sagrada Família fugia cap a Egipte i en un moment que Maria havia de donar el pit, es van aturar al peu d'una palmera i aquesta, per amagar-los dels soldats, es va ajupir per tapar-los amb la seva capçada. Aquest trasbals va generar que una gota de la llet de Maria caigués sobre la roca i aquesta es va tornar blanca».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 d'abril del 2012 i a Amics Arbres · Arbres Amics el 15 d'abril del 2012)

dimarts, 3 d’abril del 2012

Mel de bruc


Text: Alexandra Grebennikova.                  Il·lustració: Jordi Casamajor.
Erica arborea
Quan et fas gran, t'entren ganes de canviar la teva infància. M'agradaria poder dir que era una nena trapella, divertida, coratjosa, plena d'energia i d'inventiva, cor i ànima d'un cercle d'amics. En realitat, quan era petita, em tornava boja pels llibres. Diuen que vaig aprendre a llegir i a escriure a l'edat de quatre anys. En les fotografies que queden de les festes infantils d'arreu de l'any 1980 es poden distingir figures de nens feliços que corren amunt i avall, i una nena, ni trista ni alegre, ni guapa ni lletja, ni grossa ni prima, tranquil·la i seriosa, llegint un llibre en un racó. Sóc jo.
Recordo un llibre d'aquella època: es deia Mel de bruc. Basant-se en la balada de Robert Louis Stevenson, explicava la història d'un poble conquerit que vivia a les muntanyes escoceses, i fabricava una beguda a base de mel de bruc, més dolça que la mel, més forta que el vi. Els escocesos van capturar als dos únics supervivents d'aquella raça exterminada, dos nans, pare i fill, i el pare els va prometre que els donaria la recepta de la beguda (Heather ale, en anglès) si mataven al seu fill. Mort el jove, el vell va confessar que havia demanat que el matessin perquè no es fiava de que el seu fill pogués suportar les tortures i les promeses. Ell, en canvi, ja no tenia res a perdre: i el secret de la beguda tradicional moria amb ell. Filla d'un poble dels conqueridors, d'una ciutat de paisatge pla, la terra on –en les paraules de Josep Sebastià Pons, «gira escoladís el temps callat enllà de la bruguera»– vaig aprendre el nom i l'aparença del bruc a base d'aquest estrany himne a la resistència nacional i a la fidelitat als símbols del teu poble, a base del poema i de les seves il·lustracions.
El bruc (en llatí, Erica) i la bruguera (Calluna) formen part de la mateixa família de plantes amb flor (Ericaceae). En anglès, comparteixen el mateix nom comú: heather. La planta que creix a Andorra té el nom local de bruiera, i és la mateixa que creix a les pinedes dels Urals. La meva segona aproximació literària a aquesta «mata de troncs trencadissos, fulles fines, flors en ramells de campanetes diminutes», tal i com la descriu Jaume Vidal Alcover, va ser la novel·la d'Emily Brontë Cims borrascosos. El seu paisatge –el terreny dels amors impossibles i passions tortuoses– és protagonitzat pels tossals coberts de bruc. Fins i tot el lloc on fou cavada la tomba de la Catherine és descrit (en traducció de Montserrat de Gispert) com a «un verd pendent, a l'extrem del cementiri, on el mur és tan baix que el bruc i els nabius s'hi han enfilat des de l'erm i la torba gairebé el cobreix del tot». Aquell paisatge on Heathcliff no podia viure sense la seva vida, sense la seva ànima, Catherine, era «un talús cobert de bruc al mig dels erms, amb les abelles brunzint endormiscades al voltant de les flors».
A Catalunya, Bruc és el nom d'un municipi la gran part del qual es troba dins del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. També hi creix la planta màgica dels celtes que li ha donat el seu nom, l'arbust l'escorça del qual és la més resistent de totes les escorces de tots els arbres i arbustos del món. D'allà, prové la història d'un jove timbaler que, amb el seu repic de timbal, i l'eco de les muntanyes, va fer creure als enemics que s'enfrontaven a un exercit nombrós, salvant així el seu poble.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 2 d'abril del 2012 i a Amics Arbres · Arbres Amics el 10 d'abril del 2012)