Petits arbustos de boixerola
Arctostaphylos
uva-ursi
Dibuix: Jordi Casamajor
La boixerola, el raïm dels óssos, creix pel camí a l’estany Blau, a la
vall del Madriu, a Perafita, als boscos de la Rabassa. També és típica dels
boscos dels Urals.
No sé si podré viatjar quan sigui gran, però et prometo que aniré a la
muntanya. El meu futur és ple de llacunes, d’illots per descobrir, de terres encara
inhabitades. M’omple de pressentiments feliços: em sento jove, i potser és
crònic, aquest sentiment. Encara em queda decidir amb quina edat em penso fer
gran: ja m’arribarà. No sé si hauré fet alguna cosa de profit amb la meva vida.
No sé si hauré escrit res del que es vulgui rellegir vint anys més endavant.
D’una cosa n’estic segura, però: pujaré cap a dalt cada dia que faci bo. Coneixeré
els senders de totes les parròquies, tal i com ho havia fet la Wieisia Kelly,
una professora d’anglès d’origen polonès amb la que treballàvem juntes durant
els meus primers anys al país.
Llogava un petit pis preciós al cor del barri antic, ple de bons llibres,
roba elegant i sobretot sabates de tota mena a les quals estava especialment
aficionada, ja que no se les havia pogut permetre durant la seva joventut a la
Polònia comunista. Tenia dues filles angleses que de tant en tant arribaven de
Londres i corregien el seu anglès de la mateixa manera, si fa o no fa, que ella
corregia el meu, tot i que les dues n’érem professores. Els caps de setmana,
intentava inculcar-me un amor pels camins de muntanya, cosa a la qual jo em
resistia ja que – quina mala excusa – en aquell moment tenia vint-i-tres anys,
i el que més m’interessava era trobar un bon xicot amb el qual es podia
construir una vida conjunta. Als camins de muntanya, els bons xicots passaven
per davant teu amb un “bon dia” sec i desinteressat, i una servidora concloïa
que no era un lloc idoni per trobar-ne cap.
S’ha de reconèixer que tradicionalment, qualsevol dona russa està molt
més capficada en trobar parella estable i segura que les noies d’aquí, o com a
mínim, aquesta és la meva impressió. En tot cas, jo, als vint-i-tres anys,
percebia el fet de no estar casada o com a mínim, ben aparellada com un gran
fracàs de la vida i, per tant, preferia les discoteques als boscos per la
simple raó de poder-hi trobar una quantitat més considerable de nuvis en
potència que a l’aire lliure. Ni el fet que no hagués sabut mai ballar, ni la
magra afició que sentia pel tipus de música de les discoteques, ni tan sols
l’estadística que em demostrava que el percentatge de pretendents al meu cor,
mà o, si ens hi posem qualsevol altra part del cos equivalia a zero tant als
boscos com també als locals més plens de joventut borratxa no em descoratjava
del meu propòsit de trobar parella. Gràcies a tots els sants, però, no sempre
tenia prou diners per a les discoteques, ni cotxe per arribar-hi, ni transport
per marxar, així que vaig poder descobrir alguns raconets de la muntanya durant
uns fantàstics caps de setmana quan no podia pensar en cap altra cosa que fer.
Però pocs, encara ara, quinze anys després de que algú s’hagués enamorat de mi
a prop de la barra de la Bodegueta del Mig, en conec pocs. Quan sigui gran, ja
els coneixeré, fins i tot faré els senders de Sant Julià que més lluny em
queden, i passejaré pels boscos de pi roig que dominen el Camí del Llenyataire,
plens de petits arbustos de boixerola.