Pren til·la

Tilia cordata

«¿Quin arbre tens avui?» – pregunta l'Eva, traient el pastís d'aniversari del seu embolcall. L'aniversari és el seu. La Laura, mentrestant, està acabant el dibuix: l'Eva amb un collaret de perles inspirat per la Lisa Simpson que abraça la seva gata negra, Filo. «Avui, el til·ler». «Que bé. Pren til·la». En lloc de la til·la, ha portat un Raimat blanc. Decorem el pastís amb mandarines, xocolata i raïm. Mirem, per celebrar, uns vídeos de la Katy Perry.

Malgrat les protestes ben fundades de la família, ja no hi sóc, m'endinso en les meves primeres memòries dels til·lers. Les seves branques baixaven quasi fins a la meva cara, però no hi arribaven del tot, encara havia de saltar per poder-les baixar i olorar: em deixaven el nas ple de pol·len groc. Recordo les seves flors amb aroma de mel, impregnades de rajos de sol, de pluges medicinals. Sempre s'havia dit que s'havien de recollir per poder-ne fer infusions, i potser en recollíem cent o dos-cents grams, els assecàvem a l'ombra i els perdíem en el desordre del trasllat del poble a la ciutat.

A pocs metres de casa nostra, hi havia una caseta petita i fosca amb un til·ler a la vora. Hi vivia la meva homònima, la tieta Alexandra, a la qual, seguint la tradició del poble, sempre li deien tieta Xura. No era tieta de ningú que jo conegués: suposo que utilitzàvem la paraula «tieta» com a eufemisme de «padrina», per afecte tradicional que es tenia cap als veïns. Tenia l'esquena molt corbada, caminava amb un bastó també corbat i al final de cada estiu s'acomiadava de mi dient que l'any vinent ja no ens veuríem perquè estaria morta. Des de petita em vaig acostumar a la idea que era molt vella i s'havia de morir durant l'any escolar; el ritual dels acomiadaments es va continuar durant uns deu anys, fins a que jo, ja adolescent, no hagués deixat de venir a passar els estius al poble. De fet, no sé quan va morir. Si estigués viva ara, aviat seria la dona més vella del món. Em sembla que va viure uns cent anys, o com a mínim noranta i llargs, contra tota evidència raonable.

Era precisament ella la que, anys enrera, es va negar a vendre la seva terra o fer la permuta amb l'estat quan es van començar les prospeccions per extreure l'or del riu. «Espereu que em mori», va dir. «Amb el poc que em queda, deixeu-me morir a casa meva». Van venir les enormes màquines i van canviar per sempre la silueta del riu Pixma. No sé què en van extreure, però decennis més tard, les males llengües continuaven dient que el jaciment d'or més important seguia sota el til·ler de la tieta Xura.

Pels pobles germànics, el til·ler era un arbre sagrat, el símbol de l'instint maternal i de la vida eterna, de la fertilitat i de la bondat, dedicat a la deessa de l'amor Freya.

A casa nostra, Íngrid Forell va fer servir la fusta de til·ler per tallar la imatge de la Mare de Déu de Meritxell que es venera a l'antic Santuari. Tot i tractant-se d'una còpia quasi exacta de la que el nostre Sergi Mas va fer per substituir l'original talla romànica, desapareguda a l'incendi de l'any 1972, l'escultora laurediana ha preferit treballar amb la fusta de til·ler i no la de pi negre. Segons llegíem a l'article d'Andrés Luengo a El PERIÒDIC D'ANDORRA a finals de maig d'enguany, es va optar pel til·ler perquè és aquesta una fusta «sense vetes, resistent però a la vegada tova, i agradable a l'hora de passar-hi la gúbia».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 d'octubre de 2014).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.