divendres, 17 de novembre del 2017

‘Quan lo novembre esfulladís s’acosta...’

“Ma dolça Catalunya”, ploraven els esperits foragitats de les cimes, quan els sobris guerrers van voler substituir la frivolitat juganera i perillosa de les goges per la sòbria pregària dels monjos, amants de la veritat. És al començament del cor de Les fades, partint: “Quan lo novembre esfulladís s’acosta,/ s’apleguen en la costa/ les aurenetes per passar la mar;/ aixís de tu, ma dolça Catalunya,/ lo nostre vol s’allunya,/ girant-se sols per veure’t i plorar”. Ja té raó mossèn Ramon de Canillo: el Canigó sempre serveix per meditar. Al fons de la vall, per a unes coses europea i per a les altres no-europea, tan propera a les lluites i desacords dels pobles veïns i a la vegada tan llunyana d’ells, tan aliena a tots ells, en un país sense exèrcit ni armes, país vulnerable i fràgil, el Canigó, com la Bíblia, és la nostra actualitat atemporal, un petit encenall a què agafar-nos quan a les portes del gelat novembre em va semblar per un moment que s’obria un mar immens entre la nostra diminuta illa i la frontera del sud. Ma dolça Catalunya. No sé què esperaries de nosaltres, però no et som ni capa ni escut. Et som germans; us som veïns; no som valents; només volem la pau.
Deia Arthur Terry que Canigó, exemple diàfan de la pervivència del romanticisme a la poesia catalana de finals del XIX, demostra “la insistència romàntica en l’harmonia, en l’esforç per reconciliar el subjecte i l’objecte, l’Home i la Natura, la consciència i l’inconscient”. El llenguatge de Verdaguer, ple d’imaginació i moviment, reconcilia l’amor i la fe, les arrels geogràfiques i les arrels històriques, l’encantament i la lluita. I la tristor, en recitar “lo vol de nostres il·lusions s’esbulla/ com un esbart de papallons al vent” es torna esperança. ¿Esperança de què? Qui ho sap. Per mi –que tot vagi, d’alguna manera, bé. Que tot s’arregli. De bon veïnatge. D’entendre’ns, perdonar-nos i estimar-nos, sense més ni més. Tots. Vius i morts, víctimes i venjadors, esperits i sants, “enmig d’eix caos de revolta roca”.
Canigó, l’etern poema català dedicat “als catalans de França”, és una obra de gran importància per a lectors andorrans, tant per les múltiples referències als nostres estanys i cims que hi són presents com perquè és aquí, a les valls pirinenques, on, fa dotze segles, es forjava la llengua i la identitat recuperats pel poeta de la Renaixença. Tot i no haver format mai part dels mateixos estats històrics que Catalunya (¿quantes vegades hem de dir que no som ni serem ni França, ni Espanya, ni Catalunya, ni Portugal, ni res de res que no sigui Andorra?), també busquem una “pàtria ideal, on regna idealment l’harmonia, on la conciliació del bé i del mal s’imposa sobre la discòrdia”, pàtria celestial de la qual puguem dir, amb orgull i malenconia: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,/ Mes resta sempre el monument de Déu,/ I la tempesta, el torb, l’odi i la guerra/ [...]/ No esbrancaran l’altívol Pirineu.”
(Publicat al BONDIA el 15/11/2017. Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova)