dissabte, 29 de setembre del 2012

L'olivera d'argent


Molts pobles, tant d'Àsia com d'Europa, tant avui com als temps immemorials, han escollit l'olivera com a símbol de la pau. Els grecs la consideraven un arbre sagrat: segons la llegenda, la primera olivera havia sigut plantada per la deessa de la saviesa, de l'estratègia militar i de les ciències, Atena, en competició amb Posidó pels cors dels atenencs. Encara existeix una creença que si escrius el nom d'Atena en una fulla d'olivera i l'apropes al front, ajuda a combatre el mal de cap.
A Grècia Antiga, a les bodes, els nuvis i les núvies duien corones de branques d'olivera, que simbolitzaven futura riquesa i abundància de fills. L'oliverar al mont Olimp era un santuari en temps de pau i en temps de guerra. Els participants de les negociacions entre dos països que estaven en guerra, es reconeixien per una branca d'olivera que havien de portar.
Hi ha poques oliveres a Andorra: som un poble tan manifestament pacífic que no necessitem cap signe exterior que ho demostri... i el clima no és idoni per a elles; tot i que són arbres que es poden adaptar a condicions climàtiques molt extremes, a casa nostra els deu faltar la llum. Hi ha una olivera a la part alta d'Escaldes, com un bonsai enorme rodejat d'asfalt. Ens va molt bé: diuen que les fulles de l'olivera serveixen per protegir persones i poblacions dels encanteris foscos etzibats pels esperits malèvols, de tota mena de màgia dolenta.
Mirant l'olivera, sabem que els millors temps arribaran. Tot tornarà al seu lloc. No en va, a la Bíblia (Gènesi 8:11), el colom dugué una branca d'olivera a Noé com a senyal de l'acabament del diluvi universal i el renaixement de la vida a la Terra.
A la pel·lícula La nit de la iguana, hi ha un poema que un vell cec escriu abans de morir. Tal com m'ho va fer recordar l'entrada del bloc «Amics arbres, arbres amics» que parla de les oliveres i cita Tennessee Williams, el vell es dedica a escriure el poema durant tota la pel·lícula. En els seus versos, demana que el coratge habiti en dos llocs al mateix temps: al tronc de l'olivera daurada i «al meu cor atemorit» – «Not only in that Golden tree/ But in the frightened heart of me». Jo també el vull, el coratge: la calma que té l'olivera. No vull un cor atemorit.
Tinc tantes ganes de ser valenta que he demanat a la Déborah, la professora de ioga kundalini, un mantra que ajudi a tenir coratge. Me n'ha enviat un que diu «Gobinday Mukunday Udaaray Apaaray Hariang Kariang Nirnamay Akamay». Li tinc confiança; crec que seré capaç d'aprendre'l. I mentre no me l'hagi après, intento trobar la força als llibres, als versos, l'agafo prestada als arbres nascuts de llavor. A l'olivera, resistent al pas dels anys i a la secada.
Els arbres, per a un poeta, són una finestra al món desitjat, a la pàtria eterna i enyorada: són muses inamovibles. I quan els descrivim, es converteixen en retrats de nosaltres mateixos, de la millor, més sòlida, més íntegra meitat d'allò que som. Es converteixen en la part de l'infinit que amb més precisió simbolitza la perfecció i l'esperança. «Em tornes joventut perduda», deia Josep Lluís Pons i Gallarza a l'olivera, i també li deia: «Tu al cor m'has donat força», «arbre amic del qui plora». Rosa Leveroni i Valls, al seu «Testament», demanava, per a quan morís, «l'olivera d'argent». «L'olivera d'argent, un xiprer més ardit/ i la rosa florint al bell punt de la nit».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de setembre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor 

Una bola blanca plena de llum


“Imagina’t –m’han dit– dins d’una bola blanca plena de llum. L’energia que ve de les teves mans ha format aquesta esfera. Tota la teva felicitat es concentra en ella.” Fet. Ja hi sóc, al centre d’un cabdell de fi bres d’energia, blanques, com si fossin fetes de cotó, però més radiants. M’hi sento bé. S’hi respira a ple pulmó. M’hi he fet un niu.

“Ara deixa que hi entri una persona que hi vulguis incloure.” És fàcil, fer la tria. Que vingui la meva filla. És una nena curiosa. Segur que voldrà venir. Viurem en un món fantàstic.

“Ara intenta incloure-hi tota la terra, totes les persones.” La bola blanca plena de llum comença a créixer, a obrir-se. Amb els segons que se’m deixen per fer-hi entrar a tots, no hi arriben a entrar més de vint persones. Bé, potser quaranta. La selecció que en faig és arbitrària. Sí, la família. I tots els que, ara mateix, es troben al meu costat. I tu, que saps que hi entres. I aquella senyora que treballa a la biblioteca. I els conductors d’autobús. I el Morell. I els gats.

“Inhala. Aplica el mulbanda.” La part del mulbanda us l’explicaré en una altra ocasió; és una cosa que forma part de les classes de ioga. “Exhala. Desfés la posició.” Avui, de nou, com ja m’havia passat abans, no he pogut fer entrar tota la terra a la meva bola blanca plena de felicitat. Només hi han arribat alguns, i en desfer la posició em desespero en saber que encara queden milions d’estimats que no he pensat a convidar-hi. Vius i morts.

“M’has de donar més temps”, protesto. “M’has de donar més temps.” No he pogut incloure tota la terra en una bola blanca plena de llum. Tota la sala plena d’amics i amigues (ells rai, a ells sí que els hi he inclòs!) riuen meravellats. “La propera vegada ho fas més ràpid i hi inclous tot l’univers.” Ho intentaré. És un bon propòsit. Potser la magnitud de l’objectiu m’ajudarà a complir la tasca.

Ara que escric, en fa vint-i-quatre hores. Segueixo pensant en amics i enemics, coneguts i estranys que, sense voler, havia deixat a fora. Judit. Ramon. Mònica. Rosa. David. Jaume. Formo cadenes de noms, de records, de lligams. Recordeu! Mai he volgut oblidar-vos. Ànimes, ombres, veniu. Us vull en la meva bola blanca plena de llum.

(Publicat al BONDIA el 26 de setembre del 2012)

dijous, 20 de setembre del 2012

La casa pirinenca

A la varietat de costums del món, trobem cases que no tenen portes ni parets. N'hi ha que són un tros de terra on viu una família. Els detalls arquitectònics depenen del clima i regulen la presència de gent aliena a la propietat. A les cases pirinenques, hi ha parets per aguantar l'estructura i protegir del fred. Tradicionalment, no estan tancades amb clau, però per entrar-hi obres la porta. Només hi entres quan hi ets convidat. Per això es diu que la gent és tancada. 

La meva interlocutora pensa que avui en dia, la informació esdevé de més a més efímera. Antigament les paraules estaven gravades en pedra; els pergamins eren més destructibles; els papers s'havien de guardar amb cura; els llibres electrònics s'apaguen i desapareixen. Des dels principis de la digitalització tots trobem llacunes a la història personal. Les nostres paraules i imatges es perden amb més facilitat. Fins i tot al nivell ideològic, la contaminació acústica va augmentant. Vivim en un món més fascinant però menys tangible, ens falta la solidesa de silencis, de compromisos i conviccions. 

Els valors de la solidaritat i llibertat, internacionals i universals, poden ser entesos de diverses maneres. La pertinença ideològica perfila el seu caràcter humà sense fer-los exclusius per a rics o pobres, dretes o esquerres, advocats o pagesos. Tots busquem justícia, intentant desfer-nos de les contradiccions innecessàries. És necessari oferir oportunitats iguals a les persones nascudes en condicions de desigualtat. La protecció de la dignitat del que pateix té la prioritat sobre la conservació de la comoditat dels privilegiats. Aquestes conviccions estan fortament arrelades als valors religiosos. És difícil encertar la solució beneficiosa pel poble, trobant l'equilibri entre l'opinió professional i la comoditat pràctica dels ciutadans.

Busco contradiccions al raonament de Rosa Ferrer, i no n'hi trobo. Hi ha diverses menes de veritats i edificis. Davant meu veig una sòlida casa pirinenca amb cara i ulls, amb portes i parets, construïda des dels fonaments fins al teulat.

(Publicat al Diari d'Andorra el 10 de juny del 2009).


dimecres, 19 de setembre del 2012

La ment neutral


Ahir em van explicar la necessitat de tenir la ment neutral. Es veu que la ment positiva és molt important (per no morir de tristesa), i la ment negativa és molt important (per no saltar per la finestra per excés de confiança), però la ment neutral ho és encara més (perquè ho equilibra tot). S'aconsegueix amb l'ajuda d'una sèrie d'exercicis, un dels quals consisteix a seure a terra, apujar la cama dreta fins que el peu s'anivelli amb la cara aproximadament, agafar el peu dret amb les dues mans i apujar i abaixar la cama esquerra rítmicament, respirant amb la panxa. A mi no em surt. Crec que li surt a poca gent.

Cada vegada que intento apujar la cama esquerra caic a terra. Quan les cames intercanvien de posició, l'efecte resultant és el mateix. Això signica que no tinc preparació física adequada. Però tampoc tinc una ment neutral. L'estat de la meva ment sol oscil.lar entre el desig de donar bots de tan contenta que em poso i la malenconia més desenfrenada. Sóc inestable, com el meu cul quan intento seure a terra i aixecar les dues cames. De vegades crec que visc en el millor dels móns possibles (les meves sinceres salutacions al pobre Pangloss). Per a aquells qui no recorda qui era el pobre Pangloss: era un senyor que creia en que vivim en el millor dels móns possibles amb tanta intensitat que li va caure damunt tota una sèrie de desgràcies, incloent-hi, si no em traeix la memòria, l'amputació del nas. Sí, és un personatge de ficció. Però tantes vegades se m'ha acusat de mirar el món amb els seus ulls que tinc una gran sort de conservar el nas intacte.

No és qüestió de viure en el millor dels móns possibles. Hi ha móns imaginables molt millors que el nostre. Però desgraciadament, en la majoria dels casos són móns imaginaris, poblats d'éssers irreals, on tenen lloc diversos fets ficticis. El món real és tràgic: ningú ho discuteix. Per això és un món real. Un món on tots cerquem i desitgem la perfecció, sabent que és impossible aconseguir-la. Ho intentem perquè som fets per intentar-ho, perquè el desig d'harmonia és la nostra esséncia. O, si més no, és l meva esséncia, perquè l'esséncia dels altres no és fàcil d'intuir. Vull fer l'esforç per viure en el millor dels móns possibles. I sé que no ho aconseguiré. Però, com a mínim, ho intento. I caic de cul, que és una cosa molt humana. Perquè no tinc la ment neutral. 

(Publicat al BONDIA el 19 de setembre del 2012)

divendres, 14 de setembre del 2012

El nostre retrat de Déu

L'ésser humà construeix la seva vida a base de les eternes absències
L'únic sentit que pot tenir escriure sobre un bon llibre és encoratjar els potencials lectors a que el llegeixin. Quan reconeixem, en les paraules de l'altre, el que sentim com a la nostra pròpia veritat, el mínim que podem fer és compartir-la, remetent el lector a la font original de la saviesa, per a que pugui gaudir-ne allà on l'havíem trobat.
Fa tant que vull escriure sobre Lluís Duch que la idea de fer-ho ha esdevingut una part orgànica de la meva percepció de mi mateixa: “Tinc trenta-vuit anys, visc a Les Bons d'Encamp, i un dia escriuré sobre Lluís Duch.” I cada vegada que em poso a fer-ho, tinc la justificada sensació de no haver pogut indagar en més que trets petits del seu pensament, de fer-vos una imatge molt aproximada i esquemàtica d'un dels seus vessants. Avui parlaré sobre el llibre “Religió i comunicació”, publicat l'any 2010 per la Editorial Fragmenta, dedicat, entre d'altres temes, al paper que té tot allò que és absent a les nostres vides: poden ser coses, persones i tota una sèrie de realitats.
L'ésser humà és un ésser paradoxal. Lluís Duch li dona diverses definicions. El defineix com a un ésser que està sempre “in fieri”, sempre encaminat a algun lloc, sempre fent camí. I a més a més, “un ésser interrogatiu”. I també, com a “un ésser fronterer”, un «paradoxal esperit encarnat». Ho explicita citant Pascal: «L'home no és ni àngel, ni bèstia, i qui fa l'àngel, fa la bèstia». L'ésser humà és un ésser paradoxal que construeix la seva vida - o la seva visió de la vida, que és pràcticament el mateix, - a base de les eternes absències. La majoria de les persones que són, per a nosaltres, essencials, es troben físicament absents en la majoria dels moments quan hi pensem. I quan són físicament presents, cada vegada que ens separem d'ells, tenim la necessitat de fixar la seva futura presència a les nostres vides mitjançant una frase convencional: «fins demà», «fins després», «fins aviat», que ens donen la seguretat que l'ésser estimat, proper o simplement conegut no està a punt de desaparèixer a l'infinit de l'univers sense que mai més sapiguem que se n'ha fet. Lluís Duch - tant als seus llibres com en les seves ponències i conferències – sovint ha repetit la frase del poeta Rilke que diu que els éssers humans constantment estem acomiadant-nos, «tothora prenent comiat». El mateix Rilke, segons llegim a «Religió i comunicació», defineix els símbols com a «absències que ens fan viure». El que ens fa viure és la representació simbòlica de tot allò que trobem absent.
A «Religió i comunicació», Lluís Duch parla de la possibilitat d'entendre «el sagrat» precisament com a absència, «és a dir, com el que es troba - i es trobarà sempre - separat, com el que solament pot arribar a estar present en forma d'absència» (p. 193). I es cert que podríem arribar a definir la transcendència com «l'absent absolut» (p. 155). Som éssers paradoxals, i en conseqüència, la nostra relació amb «l'absent absolut» també és paradoxal. Hem de parlar de Déu, perquè parlar - o «representar» d'alguna manera que no es limita necessàriament a paraules, sinó que engloba tots els llenguatges humans possibles, musicals, pictòrics etc. - és la manera que tenim per calmar, per fer empal•lidir, la nostra universal, humana i eterna angoixa de l'inassolible, el nostre desig de perfecció. Perquè – a causa de la nostra “teatralitat inherent a la condició humana” (p. 194) - la necessitat imperiosa de representar, de posar en paraules, “emparaular” la realitat és imprescindible, insubstituïble per a la nostra constitució com a humans.
Es podria discutir que només una part de la humanitat (tot i que es tracta d'una molt gran part de la humanitat) té aquesta necessitat de “emparaular” la imatge de Déu. Tot i així, Lluís Duch afirma positivament que “la possibilitat religiosa de l'ésser humà és comuna a tots els membres de la humanitat com a conseqüència de la finitud compartida entre ells”. En altres paraules, si els éssers humans mai arribessin a vèncer la mort que en el nostre estat present, ens espera a tots, si esdevinguessin immortals, potser esdevindrien “areligiosos”, però en aquest cas es tractaria d'uns éssers fonamentalment distints del que som nosaltres avui. Tal i com som, “l'ésser humà és i serà sempre un possible homo religiosus” (p.45)
D'altra banda, el mateix Lluís Duch fa patent que qualsevol representació simbòlica de Déu resulta «contaminada» per les condicionants històrico-culturals del subjecte que la intenta. És més: donat que Déu sobrepassa qualsevol possible descripció humana, qualsevol intent de simbolització que en podem fer és necessàriament incomplet, parcial. Déu és tan intrínsecament distint del món, que l'intent de la seva descripció pot resultar tan và com l'intent de descriure, diguem-ne, el nostre millor amic en el llenguatge de les xifres, o trobar una figura geomètrica que englobi la seva essència («Miquel és un hexàgon»). Però si hi pensem, qualsevol intent de fer present l'absent, qualsevol representació (ni que es tracti de la representació d'en Miquel mitjançant hexàgons) no és mai la recreació perfecta d'un tal “Miquel” sinó la creació d'una altra, nova realitat que, per molt que pugui correspondre a l'objecte que intentem descriure en la seva essència, mai no li és totalment equivalent.
Mai no arribarem a descriure Déu correctament. Tampoc som capaços de deixar de parlar-ne. Tal i com llegim en un altre llibre del mateix autor (“Un extraño en nuestra casa”, Herder, 2007, p. 251): “D'alguna manera, la nostra imatge de Déu és el nostre propi autoretrat”. Només em queda afegir-hi que potser totes les imatges que fem de qualsevol realitat que hem experimentat, somniat o pressentit, siguin retrats de persones, paisatges, novel·les o simfonies, quadres abstractes, cançons d'amor o anàlisis dels llibres que hem llegit, són els nostres propis autoretrats.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 14 de setembre del 2012)

dimecres, 12 de setembre del 2012

El dia preferit d'Andorra

La Laura té set anys. Aviat no em deixarà ni esmentar-la als articles. Mentre encara pugui fer-ho, aprofito. És el matí del 8 de setembre, el matí de Meritxell. A la tarda, pujarem al santuari a peu. M'agradaria haver-hi pogut pujar de bon matí, amb els primers pelegrins matiners que il.luminen la carretera amb llanternes i frontals, tal com sempre hi hem pujat quan hi hem anat amb la Trini i les seves amigues. Arribar-hi més tard em sembla poc correcte, menys festiu. Però el nostre minúscul consell familiar ha decidit no despertar la filla massa aviat. Que dormi, que descansi. I ser-hi tots junts és més bo que anar-hi per separat. A la tarda hi pujarem, igualment.

És Meritxell. Ahir la Laura em deia que es pintaria la cara de colors d'Andorra, i encara avui volia convertir una samarreta blanca del seu pare en una bandera d'Andorra improvitzada. Mogut pel sentit pràctic, el pare no s'ha deixat. El que volíem fer els tres era posar la bandera - una bandera de veritat, gran i preciosa que tenim especialment per a les ocasions com aquesta - al balcó; l'hem estat buscant; i no sabem on és, encara. Sempre apareix en moments poc festius i no la trobem en moments senyalats: hauríem d'acostumar-nos a desar-la sempre al mateix lloc. Resulta que el kit de colors per pintar la cara també es va quedar a casa dels padrins. I finalment, la Laura es limita, pel que fa als objectes de vestuari patriòtic, al fulard d'AINA com a signe de pertinença andorrana, com si fos una petita bandera personal. I no perd l'esperit alegre ni la resolució de fer que la festa nacional se percebi com una gran festa. "Mama, - em pregunta, - oi que l'hem de celebrar com cal? Oi que Meritxell és el dia preferit d'Andorra?" "Sí, filla, sí: el dia preferit d'Andorra."

Baixem a l'Illa Carlemany.  "Obert per festa," diu el cartell a la paret. La Laura es posa a saltar al castell inflable que barreja els colors d'Andorra amb temes marins. La miro des d'una de les tauletes on l'esperen, per ser pintats, els fulls d'activitats preparats per als nens: el mapa d'Andorra, l'escut d'Andorra, la bandera d'Andorra, diverses grandalles. S'ha de dir, de passada, que em trec el barret davant dels qui organitzen les activitats infantils a l'Illa Carlemany. Bé, tant les infantils com les d'adults: molt ben pensat, molt ben organitzat. A les 12, anem cap al cine: a veure la pel.lícula "Rio" que no havíem vist en el seu moment. Les altres opcions de la sessió gratuïta del dia de la Festa Nacional, "Up" i "Toy Story 3", ja les coneixem. Mentre esperem escoltem l'orquesta que toca al vestíbul. Emportats pel moment, gastem una milionada en llaminadures i crispetes. Després entrem a la sala, plena de bat a bat.

A la tarda, just abans de sortir caminant cap al santuari de Meritxell, comença a ploure. Armats amb un paraigua enorme de golfista (quasi tan gran com un para-sol de mida regular) i un miniparaigua infantil de color rosa, enfilem el Camí de l'Oratori. A l'esquerra hi ha un dels paisatges més preciosos imaginables. A tot arreu pluja i vent. Els pelegrins segueixen pujant i baixant, gairebé constantment: joves i vells, en grups, en parelles i un a un. Aquesta vegada no veig a ningú descalç; l'any passat em va impactar que hi hagués gent que hi pujava descalça..  Suposo que avui, tots els que hi anaven complint promeses ja hi han passat de bon matí.

Mullats, però contents, arribem al Santuari de Meritxell. Ja hi ha començat el concert dels Petits Cantors Lliures, i gairebé no hi ha lloc per seure. Escoltem tres cançons (tan boniques!) i anem a saludar la Mare de Déu. A l'altre costat dels cantors, just davant de la imatge venerada, tot és ple de ciris encesos. No hi queda lloc per a més espelmes. Bé doncs, al cap i a la fi, una ofrena i una pregària són com una candela encesa: dues manifestacions d'una mateixa cosa, del mateix sentiment. Un petó al medalló cadascú, ja l'hem saludat, ja li hem desitjat la bona diada, i anem cap a la cafeteria del poble a prendre xocolata calenta amb la coca tradicional (boníssima), per escalfar-nos. La gent segueix pujant, "hereus venturosos de la llegenda d’aquestes valls i muntanyes, callades i fidels testimonis d’aquells homes i dones que s’aplegaven, i s’apleguen encara avui, el dia de Meritxell, per deixar de costat les diferències i recordar la unió anhelada i compartida," com deia el Síndic en el seu discurs. Hi veig molts amics.

"Sempre ha sigut així, - explica el pare a la Laura, de camí de tornada a Encamp- si ets a Andorra el 8 de setembre has de pujar a Meritxell. Si no hi ets, no passa res. Però si hi ets, hi has de pujar. I millor, a peu. Oi que t'ho has passat bé?" "Sí," contesta la pelegrina mullada des de les bambes fins a la caputxa, amb la seva jaqueta suposadament impermeable i fulard d'AINA per sobre. 
 
Sí, s'ho passa bé. Com no pot ser d'una altra manera. És el dia preferit d'Andorra. 
 
(Publicat al BONDIA el 12 de setembre del 2012)

diumenge, 9 de setembre del 2012

Dolça França...


Des de la meva primera estada, sóc una enamorada de França. De forma semblant a la que havien pres, sempre, tots els amors de la meva vida, inicialment es tractava d'un enamorament que no es podia explicar amb racionalitat: ja sabeu, aquella cosa que tenen les famoses raons del cor. Quan em vaig enamorar de França tenia 23 anys. Els propietaris de l'apartament on els meus pares, a través de l'agència, m'havien llogat l'habitació eren uns parisencs votants de Le Pen, molt religiosos i setmanalment practicants, amb una casa antiga a Normandia i un arbre genealògic que ocupava tot un àlbum, cosa que em fascinava tremendament: potser no tant com a ells mateixos, però molt i de veritat. El seu cognom començava per "de"; l'arbre genealògic d'una de les línies arribava al segle XVI. El pis estava ple de mobles d'antiquari, d'aquests que són a punt de desfer-se cada cop que t'hi apropes a una distància suficient per veure com són. No tenien televisió, i potser per aquesta raó em donaven molta conversa. Quan anaven en cotxe, en lloc d'escoltar música, cantaven. Una dels cançons deia: "Douce France, cher pays de mon enfance..." Em portaven a l'església els diumenges, al poble de Mauperthuis, si mal no recordo (preciós, preciós era aquell poble, tan bell que em trencava el cor), de tant en tant em demanaven que ajudés amb coses molt petites de cuina i de neteja, i suposo que devien estar encantats amb mi, ja que ho feia - tot i que no tenia cap obligació de fer-ho. Vull dir, ara sé que no tenia cap obligació de fer-ho. En aquell moment, no em preocupava en absolut dels meus drets i deures: m'agafava l'estada a casa seva, - naturalment pagada per avançat, - com si fos una estada a casa d'uns parents llunyans i de parla francesa, i intentava fer-me tan agradable com podia. La veritat és que me'ls vaig estimar molt, durant els tres mesos de la meva estada: a tota la família, però sobretot als pares (les filles eren una mica més joves que jo). Després, vam perdre el contacte. Ara no sabria on trobar-los. Però la seva visió de França va condicionar la visió que en tinc jo. Potser m'equivoco. Potser en realitat és diferent. Però la veig centralista, unificadora, unilineal. No puc deixar de pensar que no en và, les llengües minoritàries que li eren nadives gairebé es van extingir. La veig com un estat pensat per conquerir els interessos particulars per la glòria dels interessos de l'Estat. I hi ha un matís més...

La meva "família d'acollida" pensava que tots els problemes de França venien dels immigrants: venien a treure feina als nadius, a canviar el faç del dolç país de la seva infància. Recordo el meu primer viatge a través de França en el qual - mirant els paisatges  preciosos - vaig pensar que necessito defensar aquest meravellós país de mi mateixa.ho vaig pensar sense una gota d'ironia, tan honestament com es pot prendre la decisió de no molestar a un ésser estimat si no et vol. Em vaig prometre que no faria res per alterar la terra preciosa que tant m'agradava. Els altres ho podien fer si eren destinats a fer-ho. Jo mai ho faria. I vaig marxar a Barcelona: cap a una altra terra que també, vaig estimar moltíssim, però de forma molt diferent: més recíprocament. Sí, la meva visió de França és i sempre ha sigut distinta de la meva visió dels seus veïns del sud. A Catalunya -  i més tard, a Andorra, - sempre he sentit que puc ser útil. Puc ser estrangera; puc ser diferent; però també, puc aportar la meva visió de les coses, puc fer que pel fet de la meva presència, el país on visc sigui més ric, més bonic, m'atreviria a dir, més interessant potser. Catalunya i Andorra sempre han sigut, per a mi, terres que permeten - sempre en el marc d'un gran respecte per la tradició - un gran marge de diversitat. En canvi, França no em necessitava. I probablement està millor per no tenir-me, i es pot sentir una mica més autèntica perquè no hi visc. Però me l'estimo. És bonica. És tan bonica, aquesta terra. I no me'n canso. I sempre que marxo d'Andorra - tot i que no marxo gaire -  intento dividir les meves vacances entre les terres catalanes i les terres franceses, a parts més o menys iguals. 

(Publicat al BONDIA el 8 d'agost del 2012)

dimecres, 5 de setembre del 2012

La meva Rússia estranya

Déu no vulgui que cap de vosaltres arribi a viure mai sota una dictadura. Déu no vulgui que us desperteu mai en un país on veure les coses d'una manera distinta de l'oficialment adoptada pot equivaler a un suicidi. Hi ha tantes raons per les quals és dolent ser esclau d'una ideologia oficial que aquí no les repassarem: em referiré únicament a la percepció artística del món.

 En aquest sentit, arriba un moment en què l'ànima es troba, simbològicament, en una terra de ningú: està cansada de les "vides dels sants comunistes" , plasmades en pintures monumentals pels reconeguts genis del realisme soviètic, tals com, per exemple, Kuzma Petrov-Vodkin, Aleksandr Deineka o Boris Ioganson. Entén el valor artístic de les obres mestres de propaganda oficial, però silenciosament, a la intimitat del seu cor, els rebutja pel simple fet de ser publicistes del règim imperant, servents de la tirania totpoderosa. Tampoc s'identifica amb els clandestínament coneguts no conformistes, com per exemple Aleksandr Arefiev, molts d'ells força propers a l'art americà i europeu. No és ni sistema, ni antisistema. Vol - com deien a les notícies sobre l'exposició Rússia. Segle XX al Museu del Tabac que han sortit als diferents mitjans de comunicació aquest estiu,  - "refugiar-se en la bellesa", i no sap com. L'únic referent de la bellesa pura, semblantment apolítica, d'una mirada no contaminada per aquell dia a dia suposadament comunista que viu un ciutadà sota la dictadura, són les obres d'art del segle anterior, exposades als museus i galeries d'art estatals.

La influència dels realistes russos i europeus de la segona meitat del segle XIX, dels impressionistes francesos, de Picasso del període blau i dels mateixos, inevitables, pintors oficials de la cort soviètica, forma un canó estètic popular eclèctic i nostàlgic que en un cert moment vam tenir molts. I naix la pintura d'abast popular que es venia i es comprava amb l'ajuda d'amics i coneguts (no hi havia galeries d'art privades). Habitualment emmirallava - a l'igual que els pintors de la cort - una realitat desitjada més que una realitat existent, - però corresponia al desig d'una persona russa culta, educada i profundament espantada per totes les coses quotidianes d'identificar-se amb uns tòpics inofensius de jardins florits i carrers poc transitats, paisatges de camps tranquils i barques de colors. El desig de tornar enrere, i en l'esperit, viure cap al final del segle XIX, començament del segle XX. 

 El fet d'assemblar-se, en la tècnica, en la llum o en la composició, a algun pintor de la vella època imperialista ja requeria coratge. El fet de tenir, a la paret, uns quadres on els teus contemporanis tenien una expressió que no glorifiqués la victòria del comunisme, ja podia resultar un crim que mereixeria un cruel càstig. L'exposició dels fons de Dolores Tomás em va fer recordar aquella època estranya quan tota expressió artística mínimament distinta de l'iconografia comunista oficialment elaborada et podia portar a la presó o a l'exili forçat. I la gent s'hi arriscava. Ara mateix, d'Andorra estant, ens costa entendre l'abast d'aquell coratge. Ens costa entendre el valor de les pintures que s'hi exposen sense posar-nos a comparar-les amb l'obra dels reconeguts mestres d'art soviètic, alguns dels quals van arribar a elaborar un estil nou i original, a assolir la representació d'una utopia creïble i inspiradora. Recordeu, però, que a Rússia soviètica, totes les formes d'expressió artística espontània, no sponsoritzada ni encoratjada pel règim, corrien el risc de ser considerades antisoviètiques i per tant, de ser cruelment perseguides. Corrien els temps quan la paraula antisovetxik ("antisoviètic") servia d'insult. Penseu que entre els artistes les obres dels quals formen part de la mostra poden haver-hi alguns que arribaven a passar gana per poder comprar pintures i a treballar de rentaplats o personal de neteja per no dibuixar la felicitat allà on no la trobaven. La col.lecció té un evident interès antropològic per a qualsevol persona que vol familiaritzar-se amb les preferències artístiques d'un rus culte que es dedicava al treball inte.lectual a l'època soviètica. A més a més, és evident l'alt valor sentimental i personal que la mateixa col.leccionista dóna a les obres que ha pogut reunir durant gairebé quaranta anys - i la bona acollida que l'exposició ha tingut a Barcelona, Màlaga i altres ciutats del país veí. 

És una exposició curiosa, i us la recomano. Hi veureu les típiques cares i els típics paisatges de Rússia, els típics carrers i autobusos, els típics retrats de polítics i la gairebé arquetípica "datxa", la casa de camp. Els materials complementaris per als nens que s'ofereixen com a suport a l'exposició, com sempre, són impecables i molt divertits (només hi falta alguna pel.lícula dedicada a Rússia soviètica, probablement acompanyada de cançons de Vladimir Visotski o Bulat Okudjava). Estic segura que pot oferir una experiència interessant a qualsevol que estigui interessat en una primera aproximació a l'art rus soviètic d'aquell que m'agradava d'adolescent: ni oficial, ni antioficial; mig clandestí, mig permès; mig comunista, mig antiquat. És cert que no representava la única forma d'evasió existent en aquells moments: el món de la il.lustració de la literatura clàssica, infantil i estrangera i el món dels dibuixos animats van oferir refugi a molts creadors de ment oberta i inquieta. Al món de l'obra gràfica soviètica, trobem figures d'indiscutible genialitat, entre les quals tinc una admiració especial per Nadya Rusheva. 

A una persona que vulgui aprofundir en el coneixement de l'art rus soviètic, encara li quedarà molt camí per recórrer, - però us proposo començar aquell llarg camí per la visita a dues sales del Museu de Tabac, on les escenes quotidianes fan costat a la desesperada recerca d'un paradís perdut, i les dues conviuen amb els retrats dels líders del règim rodejats d'obrers i agricultors, on els marcs d'una gran part dels quadres són tan típicament i fantasmagòticament russos, i on trobareu el retrat d'una nena que és diu Màxinka que és una còpia clavada de la meva cosina Elena tal i com era quan anava a l'escola primària de la ciutat de Krasnodar. 

(Publicat al BONDIA el 5 de setembre del 2012)