dimecres, 27 d’octubre del 2010

Bon camí

Diuen que el camí segur cap a l’èxit encara no s’ha descobert, però el que sí que es coneix són els camins segurs cap al fracàs. Són tan segurs, que la gent aficionada a la seguretat i planificació previsible, com una servidora, els sol agafar per costum i per norma, si més no, perquè ens dóna una certa tranquil•litat el fet de saber exactament el que hi ha al seu final.

N’hi ha uns quants, alguns d’ells ben senyalitzats, amb un rètol “Fracàs” gran, intel•ligible i d'acord amb les normes de la Unió Europea. Un d’ells passa per voler agradar a tothom: l’he agafat tantes vegades, que al final d’aquesta carretera, a la ciutat del Fracàs ja em fan descompte en gasolina, de tanta que n’he arribat a comprar per poder tornar cap a casa. Em poso malalta quan m’assabento de que a algú no li agrada el que faig. Si em voleu burxar, ja em podeu dir que no sé escriure. Això em deprimeix immediatament, està comprovat, és matemàtic.

L’altra és l’ambició desmesurada, l’avarícia que trenca el proverbial i fràgil sac. Agafes més feina de la que pots fer, més responsabilitats de les que humanament podries assumir. Per tot el seu perímetre, com si estiguessis jugant a un dels jocs d’ordinador antics, reculls els petits èxits, que cap al final fan una bola, com si fossin una colla de goblins, i aleshores t’ofeguen i, ja inconscient, et condueixen al llarg de l’últim tros del camí de la perdició. D’això se’n diu morir-se de l’èxit, i no te’n mors, no pas definitivament, però passes una bona estona en un estat aproximat al del coma etílic.

El tercer camí que m’agrada especialment és el de voler tenir sempre la raó, sempre guanyar, no voler reconèixer que t’has equivocat. La ridiculesa d’una persona competitiva per definició no té límits, i com totes les altres coses que us explico, ho conec en la meva pròpia pell. És ben sabut que una persona guanyadora no es mesura en funció dels seus rivals: apunta cap a l’infinit, i no té més rival que ella mateixa. En canvi, els perdedors professionals, com jo i probablement – només probablement – alguns dels amables lectors, no volem ser bons, simplement bons: volem ser “millors” que els altres, en tot el que hi ha o en tot el que ens sembla que ens importa. Podríem estar en primer lloc durant vint anys, torturant-nos amb la idea que un dia vindrà algú per emportar-se’l.

Hi ha tants camins al fracàs i m’ho passo tan bé descrivint-los que quasi m’oblido del fet obvi que no importen a ningú. Quasi se’m oblida que el fracàs i l’èxit no existeixen, només són etapes, etapes de la vida. Que el sol il•lumini els vostres camins, i allà on sigui que us portin, que siguin honests i nobles, que siguin pintorescs i divertits. Bona setmana, i bon camí.

(Publicat al BONDIA el 27 d'octubre del 2010)

divendres, 22 d’octubre del 2010

La Gavina

Vam decidir rellegir “La Gavina”, de Txèkhov, amb l’Elena, una tarda de diumenge, mentre les nenes jugaven a les nines. Som russes, i per això la gent ens considera expertes en la literatura russa. No sé si hi ha una colla de catalans fent d’experts en literatura catalana al mig de Moscou: però aquí, com a russes, no en tenim escapatòria. De la mateixa manera que l’efecte secundari d’haver-se adaptat a Andorra és que la gran part dels meus amics no poden imaginar que no hagi vist la última sessió del Consell General – no importa si tinc feina, si tinc vida, si en tinc ganes, se suposa que és la meva obligació mirar-les totes, – ningú s’imagina que puc haver-me saltat algun capítol de “Germans Karamazov”, quedar-me indiferent davant dels patiments d’Anna Karenina o no recordar el contingut del “Oncle Vània”. És un dels efectes secundaris de ser rus, un fet científic i provat. Per això, després d’haver tingut una conversa que ens portà a entendre que l’únic que recordàvem de “La Gavina” era que ens treia de polleguera quan érem adolescents, vam decidir que teníem el deure sagrat de familiaritzar-nos amb aquesta obra de teatre. Ergo, vam dedicar una hora a la lectura d’una obra mestra de llenguatge bonic, descripcions precises i contingut depriment.

“La Gavina” no té cap personatge atractiu. Tothom hi és mediocre, cruel, dèspota, exagerat, cornut o tocat dels nervis. N’hi ha qui pateix la seva pobresa i és odiat per la dona que estima, n’hi ha qui no suporta l’ambient de poble i està condemnat a passar-hi els últims anys de la seva vida, n’hi ha qui s’avorreix i fa mal als altres per avorriment... la llista és interminable. Per adobar-ho, un dels protagonistes se suïcida, sense raó, inesperadament, i en aquest moment entens que tot el que havia passat a l’obra des del seu principi fins al final era, de fet, la història de la seva mort. El perquè del suïcidi d’un jove escriptor prometedor. De passada, és la història del seu amor ridiculitzat i menyspreat, de la seva vida i obra que potser no tenien sentit ni valor i en tot cas, no importaven a ningú. Una de les coses que n’aprenem inequívocament és que la vida és lletja, un afer estúpid i buit. La metàfora central de l’obra és una gavina morta que serveix de tema d’un petit conte per al rival d’aquell qui se suïcida, un escriptor famós que surt amb la seva mare: una actriu deu anys més gran que ell. Diu el conte que en un petit poble, al costat d’un llac, hi vivia una noia bonica i jove. Un dia va arribar-hi un home i la va portar a la perdició perquè estava avorrit i no tenia res a fer.

El director de teatre David Selvas que va adaptar “La Gavina” al segle XXI i als ulls dels espectadors catalans, comenta que tota aquesta obra de teatre representa una metàfora de la maldat gratuïta. Recordo que a l’escola ens explicaven que Txèkhov era una bellíssima persona, un home generós, estimat universalment. No ho dubto ni un sol moment, però els seus personatges – o si més no, els personatges de “La Gavina” – no s’assemblen absolutament en res a la imatge del seu creador. Són homes i dones que s’odien a si mateixos i menyspreen als seus pròxims, en veu baixa, sense grans gestos i tranquil•lament. El seu món és un món amb alguna idea del seu passat, però pràcticament sense cap noció del seu present i futur, és un limbe on pateixen les ànimes de tots aquells que creuen haver volgut ser més, fa un temps indefinit, en un “ahir” idealitzat”. Són personatges que no poden ni tan sols anomenar-se malvats, no són gent dolenta, simplement són gent que sap que ha malgastat les seves forces, els seus talents, les esperances del seu cor, inútilment.

“Vostè està ben alimentat i indiferent, i per aquesta raó està predisposat a filosofar; jo tinc ganes de viure i per això bec xerès a l’hora de dinar i fumo puros, això és tot. És tot,” diu un personatge secundari, Sorin, vell i malalt, a l’altre personatge secundari, el metge que està embolicat amb una dona casada i prescriu un tranquil•litzant a tothom i en qualsevol ocasió. En un món que ha perdut la noció del temps, l’esperança, l’amor, la fe, les coses només poden anar a pitjor. Txèkhov retrata un món desagradable, poblat de dones possessives i homes incapaços de prendre una decisió.

De fet, tothom és dèbil en aquest món que es deu assemblar al món de moltes persones encara al segle XXI. Les dones són dèbils perquè no tenen força espiritual que compensi la seva força emocional: són dones amb molta passió que les domina i les subjuga. Els homes de Txèkhov semblen tenir una mica de por a les dones. Són la joguina de les seves passions, i no les saben resistir, no saben dir que no, i després pateixen. Les dones a les obres de Txèkhov sempre semblen ser les responsables per destrossar la vida d’un home, i no perquè el matin o el maltractin, sinó perquè resulten indignes del seu amor, i els homes – per alguna raó que no m’acaba de resultar clara – no ho poden suportar. Qualsevol diria que la vida de l’ésser humà no deuria estar condicionada per la vàlua de les altres persones que el rodegen, però la vida d’un personatge de Txèkhov depèn absolutament dels altres personatges. És un món on les persones es fereixen mútuament, però són incapaces d’existir les unes sense les altres. Normalment la seva dependència no és estrictament i solament emocional, és una dependència financera, filial o eròtica, agreujada pels deures familiars i socials.

“La gavina” de Txèkhov encara no ha perdut la seva força magnètica i és una de les obres que el converteixen en un dels autors més escenificats del món avui en dia.

(Publicat al Butlletí de la Universitatd'Andorra del mes d'octubre 2010)

Andorra als ulls dels russos


És obvi que Rússia està plena de russos pobres i molt pobres que deuen tenir tota mena de problemes econòmics i socials i mai no es queixarien de la vida si per un toc de màgia poguessin arribar-se a trobar al mig d’Andorra avui mateix. Dit això, també s’ha de reconèixer que, en primer lloc, Rússia és un país de contrastos brutals, i té un petit percentatge de gent insanament rica, i en segon lloc, que la gran majoria dels russos pobres mai no tindran l’oportunitat de venir a Andorra, i per això no té sentit imaginar qual podria ser la seva hipotètica opinió sobre les coses que en teoria hi podrien veure. Pels propòsits del present article, hem d’entendre que tot el que hi nombraré representa l’opinió de russos rics o molt rics. Són minoria al seu país, però són aquells qui vénen aquí a fer turisme o per aconseguir una residència passiva. De fet, la majoria de les coses que diré les he sentit dir als russos que de fet venen a Andorra, viuen a Andorra o hi han vingut alguna vegada.

Comencem per les coses que els agraden. Són estrangers, però no extraterrestres, per la qual raó el que veritablement els agrada aquí és la muntanya, les pistes d’esquí i les seves fabuloses instal·lacions. Majoritàriament, consideren que la relació qualitat - preu que ofereixen les nostres pistes d’esquí és una de les millors a Europa i infinitament millor que qualsevol cosa semblant que podrien trobar a prop de casa seva. Afegim-hi el nostre hivern assolellat, el nostre temps d’eterna primavera i el nostre cel d’un color blau pràcticament mai vist a Rússia a l’hivern, i podem concloure que vivim en un perfecte paradís. No els he sentit queixar-se de les botigues de marca, tret d’unes poques ocasions de ser mal atesos. Generalment no els sembla que el nostre paisatge arquitectònic sigui especialment lleig. Els nostres monuments no els apassionen, però tampoc no els provoquen un rebuig decisiu.

Les coses que els desagraden o els desconcerten són, de fet, poques. Una és el pèssim servei que reben a les cafeteries, bars i, fins i tot, alguns hotels. Als restaurants molt cars i opulents, els atenen correctament. En canvi, a llocs petits, on no es ve a gastar cinc-cents euros, sinó que s’hi para a fer un cafè, a menjar un tros de pastís de xocolata o un gelat, no es fa el més mínim esforç d’ajudar-los, ni d’atendre’ls amablement. Ho he vist: els cambrers triguen vint minuts a aparèixer, i quan apareixen, són bruscs, la selecció de gelats i pastes és mínima, les teteres arriben sense tapa i acabes bevent-te un poleo-menta quan de fet havies demanat té verd. I per cert, si els demanes un suc de tomàquet, la majoria s’espanta com si demanessis un suc de col. “No, no en tenim”, –però ho diuen amb una expressió que sembla afegir: “I de coses rares, no n’hem tingut mai”. Per què? No en tinc ni idea.

No us dic que aquestes coses em facin cap gràcia especial a mi, però quan estàs en companyia de la gent que pagaria 5 euros per una tassa de te amb una sola condició, que sigui bo, i no saps on portar-los perquè volen luxe, i, de luxe, en tenim –que jo vegi– molt poc... Sempre acabo portant-los a la cafeteria del Plaza, que és un lloc que està prou bé, i m’agrada, però no es pot presentar com un lloc típicament andorrà perquè, naturalment, s’associa amb una cadena internacional d’hotels. No hi puc fer res. Des del punt de vista d’un rus adinerat, tots els llocs d’Andorra destinats a fer un cafè són semblants a bars de treballadors de fàbrica, cosa molt digna d’existir però tan allunyada de la idea d’unes vacances de somni com un Kentucky Fried Chicken. Fins i tot a Rússia soviètica de la meva infància, sempre hi va haver una noció d’un servei exclusiu, del qual podien disposar poques persones, però que es podia comprar amb diners, influència o amistat: els russos rics que se’n van de vacances, busquen aquesta mena de servei, i no el troben.

De fet, gairebé sempre es tracta de serveis. Un altre problema que hi veuen –sobretot aquells que hi viuen– és el servei mèdic. A Rússia, quan una persona està greument malalta, els metges la visiten a casa. A part d’això, existeixen assegurances mèdiques especials que, en cas de tenir un problema de salut, et donen preferència a l’hora d’agafar una visita al metge. Aquí, ni una cosa, ni l’altra.

Si tens un nen de dos anys i estàs preparat a pagar sumes desorbitades per estar segur que si té febre un dissabte a la tarda, un metge vindrà a casa a visitar-lo, ja pots ser un rus milionari: això és impossible. I se’n sorprenen. Se sorprenen que no hi hagi botigues obertes tota la nit: que siguin més cares, però que hi siguin! Se sorprenen que el taxista no truqui des de baix quan ha arribat a casa teva: que em cobrin, però que em truquin! Se sorprenen que no hi hagi un estadi decent, una sala de concerts com Déu mana, que l’escenari de l’Auditori Nacional sigui tan petit, que no hi hagi –ni es potenciï– l’afició al teatre... Però aquestes són les coses de les quals us parlaré a la segona part d’aquest article.

Foto: Reinaldo Márquez
Article publicat al Fòrum.ad el 22 d'octubre del 2010

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Et sents feliç

Arriba el fred, i tot sembla més net. L’aire, els carrers i fins i tot els pensaments. Cada octubre, cada octubre comença el món. Les fulles perden el seu color de pau, de salut, de joventut, per a tornar-se més variades, més admirades, més adorades. Úniques totes elles, malaltes, fràgils, irrepetibles, juntes formen paisatges que percebem com a malenconiosos, per molta bellesa que puguin tenir.

Quan les recollim, les acaronem, mirem les seves línies de prop, quan en formem composicions, cadascuna d’elles aporta una guspira de llum i d’alegria a les cases i als llocs de treball, i cadascuna sembla que ens demani: et sents feliç?.. I mai no sabem què dir-les. Si les diem que no, les ofendrem en tota la seva esplendor del vespre de l’any, els deurem una explicació: quin dret tenim de no seguir els nostres somnis, no recordar-los, no convertir-nos en una petita joia de la tardor, com elles, aquelles que saben que no són eternes? Quin dret tenim de menysprear la vida que se’ns regala? Nosaltres, que tot ho tenim per davant, quin dret tenim de dubtar-ne davant d’elles, d’aquelles que es troben – magnifiques – ja al final d’una vida?.. I si les diem que som felices, hi hem de correspondre, perquè fins i tot els miralls de mercuri indiquen que amb la cara que portem no ho semblem.

Un dia ho aconseguirem. Semblar alegres i ser alegres. Sembrar llavors de la pau, collir bons fruits. Fruits de plaers interminables, d’amors inacabables. Callar. Cantar. Fins i tot cosir. Ser llum sense fer mal als ulls. Ser fortes, flexibles i fabuloses.

Faré un ram de fulles de la tardor. El posaré al mig de la taula llarga, per celebrar tots els aniversaris i tots els sants que hem de celebrar. Seré feliç, per vocació, per dret, per deure i per complaure. Faré servir la llar de foc, havent-ne retirat tots els objectes que no hi haurien de pertànyer. Faré una festa amb pastissets de carbassa i castanyes torrades. El cafè serà negre, i el te serà bo, i per sentir-me estimada seré tal com em voleu. Cuinaré, serviré, netejaré i jugaré. Estalviaré. Tornaré a tocar el piano. Restituiré tots els llibres i totes les pel•lícules que dec als seus propietaris legítims. Trucaré a la família, recordaré les cares i les dates, repartiré el que tinc, us entendré a tots a la primera. Tindré cura de les plantes, les regaré i els parlaré. Respectaré la muntanya. Escoltaré més Händel. Coneixeré la saviesa i la tristor, i a la vista dels meus amics, dels seus trets meravellosos i efusius, em trobaré a mi mateixa, i així sabré parlar amb ells, parlar-hi sincerament, pausadament, en veu baixa, dolça i tranquil•la.

(Publicat al BONDIA el 20 d'octubre del 2010)

A Betlem me'n vull anar

Dimecres passat, estàvem baixant d’Encamp el meu home i jo, per anar a treballar. De cop i volta ell produí una mena d’exclamació barrejada amb un sospir desesperat: “No pot ser!” “Què et passa?”,- li vaig preguntar, preocupadíssima. “Mira, això està per deprimir-se!”

Jo sóc capaç de guanyar un concurs de desastres domèstics, i si m’ho arribés a dir a casa, ràpidament trobaria una raó per donar pes a les seves paraules. Ara bé, acabàvem d’entrar en cotxe a la parròquia d’Escaldes, notòria per la seva bona gestió, així que vaig haver de precisar: “I què hi veus de depriment?” “Acabo de veure un llum de Nadal,” contestà amb una veu trista i derrotada. “Ha! Doncs ara en veuràs un altre”. I efectivament, ja n’hi havia un parell.

“Llums de Nadal. El 13 d’octubre. Quan arribi Nadal, estarem fins els nassos de veure’ls”. “Sí, carinyo: l’acceleració.” “Quina acceleració ni punyetes! Ja posen llums de Nadal abans de Tots Sants, a principis d’octubre. Cada any, més aviat. Encara no ha passat la Castanyada i la nena ja demanarà regals del Pare Noël.” “Potser no s’hi fixarà.” “Ja hi pots comptar, ja”...

Diuen que la terra cada cop es gira més ràpid i per això acabem tenint una sensació que el temps passa més de pressa i mai no en tenim prou. Si fa cinquanta anys anàvem en cotxe a cinquanta quilòmetres per hora, ara anem a cent vint. Les rebaixes d’agost comencen a finals de juny. Acaba de començar el dissabte, i ja s’acaba el diumenge. Dinem en un quart d’hora, vint minuts. Fins i tot les eleccions ens arribaran anticipades. Bé, què hi farem: si les figues són verdes, ja maduraran. No em semblaria estrany si a partir d'ara es comencessin a sentir nadales a tot arreu, cors de gent desesperada que expressa el desig d’agafar les seves coses i anar-se’n a Betlem.

(Publicat al Diari Obert el 20 d'octubre del 2010)

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Mare nostrum

Jo no sé què té de dolent, la globalització. Per a mi, personalment, són tot avantatges. Noms divertits, de l’estil de Kevin Costner de Jesús. Un munt de gent exòtica que viu lluny de casa seva. Jo mateixa, per posar-vos-en un exemple. L’economia de països pobres millorada amb els diners que els emigrants treballadors envien a les seves famílies. L’equilibri de l’ànima d’uns quants executius estressats retornat en un retir en un poble d’Índia. Vuvuzeles, nems i sushi per a tots els que en volen. Com a mínim un idioma en el qual estàs segur que algú, almenys algú, té tota la sagrada obligació d’entendre’t, ni que siguis al mig de la selva amazònica. Hamburgueses a tot arreu. Música soul. Dragons xinesos. Iglús i izbas, cinema hindú, té vermell i salsa. Halloween – que no m’agrada, però la meva filla n’està encantada. M’ha dibuixat una “casa de por” amb ratpenats nena amb llacets de color rosa, bruixes malvades que empaiten als bons i fantasmes de colors tan bonics que ja he deixat de fer campanya per la defensa dels drets de la Castanyera. A la Castanyera, també l’espera. De tot en un petit país, i tots feliços.

El que sí que és veritat és que cada dia ens assemblem més els uns als altres. Es pot agafar qualsevol lloc, escriure’n, i canviar-lo de nom, i queda bé. Ja no cal fer geografia: a tot arreu, tenim de tot. Hi ha diaris, com ara el Marca, que ja ho practiquen. L’altre dia van dir que s’havia obert una botiga de Ferrari al esplèndid passeig marítim del centre d’Andorra. El meu home m’ha dit que l’anava a veure, i fa hores que l’espero per dinar. Li he trucat al mòbil, i diu que encara està buscant aquell esplèndid passeig marítim, que havia començat pel Port d’Envalira, perquè és clar, el Passeig Marítim s’havia de trobar a prop del port, i de Ferraris, n’ha vist uns quants, però tots en moviment, i encara no veu el mar. Serà per la boira.

Jo crec que són els efectes de la globalització. Les distàncies llargues esdevenen curtes, i les curtes, per compensar, es tornen llargues. L’enganyós concepte de l’espai ha deixat d’existir, i el temps és irrellevant (i en aquest cas, el periodista de Madrid té una visió d’Andorra que correspon al seu paisatge geogràfic fa uns quants milions d’anys). O potser, tal com havien proposat uns independentistes radicals, Catalunya ha declarat la guerra a Andorra i s’ha deixat guanyar: i en conseqüència, el Consell General, amb l’aprovació dels coprínceps, ha traslladat la capital a la recentment annexada llunyana província de Barcelona. O, com a mínim, els habitants de Salou i Miami Platja han decidit unànimement que ja no té sentit ocultar el fet que són majoritàriament andorrans, i han demanat l’adhesió de les seves terres a la pàtria mare. O simplement, escric tant que ja fa dies que no surto al carrer, i el dia que hi tregui el nas, veuré que la Illa Carlemany és, de fet, una illa, rodejada per les ones blaves del mar immens, del qual només la separen uns metres de passeig, de sorra blanca, adornat amb les majestuoses palmeres, i no hi ha res més en aquesta càlida terra, només Ferraris clàssics que desfilen, la platja, els iots i el sol.

En fi, que ens hem globalitzat. I els del Marca deuen haver agafat un becari de Madagascar per escriure d’Andorra. No vull dir que procedeixi de Madagascar, és que hi viu. I no n’ha sortit. I té pocs minuts d’Internet cada dia, només per enviar el seu article, no té temps de consultar la Wikipèdia. Però suposo que això no els importa. El que els importa és el futbol. I una mica el bàsquet. I també la Formula 1. Tot el que no ho és, per a ells, és molt esplèndid, però com si no existís. Vaja, com el passeig marítim d’Andorra.

(Publicat al BONDIA el 13 d'octubre del 2010)

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Atena


(Foto: Reinaldo Márquez)

Aquest mussol d’ulls grocs, estrictes, amb una expressió obsessionada amb un sol pensament (possiblement, menjar) o, a voltes, desenfocada, ha arribat a ser, per a nosaltres, el símbol de la saviesa. Sembla que això ho devem a Hegel, que, al final del prefaci de la seva Filosofia del Dret, recuperà de l’oblit l’òliba de la deessa Atena, posant-li el nom genèric poc precís que s’aplica, en alemany, a totes les aus rapaces nocturnes: Eule der Minerva. Alguns dels seus traductors van traduir la paraula “Eule” com a mussol. Des d’aquell moment començàrem a associar a mussols, i en general, a totes les aus rapaces nocturnes, amb la intel·ligència i el coneixement. Conjuntament amb l’altre símbol de la saviesa –la serp– els considerem uns animals misteriosos, perillosos, cauts.

Recordo que jo, de nena, volia assemblar-me a la deessa Atena, nascuda del cap del deu suprem adulta i armada. Tenia un llibre –“Llegendes i mites de Grècia antiga”,– i coneixia tots els seus protagonistes; de fet, hi creia, com si fossin una mena d’àngels o sants. Atena era el meu personatge preferit. De les tres pretendents a la poma de la discòrdia, jo, si hagués pres el lloc de París –aquell pastor poc assenyat que amb les seves decisions descabellades va provocar la guerra de Troia i la destrucció total del seu poble–, sens dubte l’hauria escollit a ella.

Afrodita no s’hi podia comparar: m’agradava estèticament, però ja era conscient que la bellesa no es podia limitar a l’harmonia de les faccions, a l’harmonia del cos. A més a més, ella estava aparellada amb Ares, i jo, propensa al pacifisme, sempre la veia a l’origen de les guerres. El seu naixement de l’escuma sortida del membre immortal del deu Urà tallat pel seu fill, el Temps, amb una falç adamantina, tampoc no m’acabava de convèncer. És clar que tots naixem a la nostra manera, però em semblava més apropiat d’una deessa el fet de procedir d’un cervell en plenes facultats que no pas de l’últim esforç dels genitals divins.

El naixement del cap tallat per la meitat no és pas més net que l’altre, probablement és menys poètic, però jo el trobava més idoni. Quant a Hera, la seva gelosia inútil, simbolitzada pels cent ulls d’Argos, sembrats a les plomes de paó (l’au consagrat a ella) per evitar les eternes infidelitats del seu marit Zeus, m’incomodava. Encara m’incomoda la inutilitat de la gelosia, tot i que no en sóc exempta. Amb el pas dels anys, m’he tornat més conformista i he ampliat el meu panteó particular per poder servir les tres deesses. El temps m’ha convertit en una dona casada i possessiva, tan, o potser encara més, fascinada per l’amor i el poder com per la integritat i la mirada freda d’una estratega hàbil, capaç de vèncer sense necessitat de vessar sang.

Em faig gran i insensata, i més oberta als compromisos. Però quan era petita, entenia la necessitat d’escollir per a no arriscar-te a fer enrabiar totes tres deesses que et subornen. Sabia que no era possible repartir la poma de la discòrdia en tres parts iguals i obtenir l’autoritat, l’amor i la glòria combinats en justa mesura.

S’havia de ser fidel a una de les tres deesses i perseguida per les altres dues, i jo escollia la saviesa. Vaig escollir Atena, amiga d’Hèracles, Aquil·les i Odisseu, la deessa dels vencedors. M’agradava que anés armada. M’estava bé que ella no hagués tingut infància –perquè jo havia passat els primers cinc anys de la meva vida enmig d’adults, sense anar a l’escola i en aquell moment, sense germans o germanes, i tenia l’absurda sensació d’haver nascut adulta i armada, també. I no descartava la probabilitat d’haver aparegut d’un cap d’algú (el del meu pare hauria servit perfectament, però posats a imaginar, pensava que s’havia de tractar d’un ésser més sobrenatural que un metge anestesista). Les àvies m’havien ensenyat a fer mitja i fins i tot teixir una mica, i m’entusiasmava que la meva protectora fos la deessa dels teixits, de la ceràmica i dels filòsofs.

El pas del temps s’emporta els dons que puc haver tingut, o aspirava a tenir, d’infant. Amic lector, la idea que això es pot deure a la meva eterna necessitat de parlar-te i d’explicar-te històries em deixa glaçada. Diuen que Atena, un dia, va decidir apartar la cornella parladora del seu costat, per a que els homes no confonguessin la capacitat de l’oratòria amb la saviesa, i la substituí amb una òliba silent.

(Publicat al Fòrum.ad el 9 d'octubre del 2010)

divendres, 8 d’octubre del 2010

Somnis

Què has somiat? – pregunta la meva filla cada dia, i jo mai no me’n recordo. Així que li explico tot allò que hauria d’haver somiat. Les excursions de muntanya, les flors i les papallones, els cels nocturns i les seves estrelles, el meu poble quan era petita i tots els animals que teníem a casa (porquets, conills, gallines), la meva àvia Olga, el nen de la meva germana que està gairebé a punt de néixer, el mar i el castell de Cotlliure, amb les seves platges de pedra i cases de color taronja i groc. Més ciutats... Florència quan la vaig veure per primera vegada, Venècia que mai he vist, Itàlia en general, i mira que gairebé no la conec, mai no he tingut cap equivalent d’unes “vacances a Roma”. Tampoc no he vist la pel•lícula de “Les vacances a Roma”, només tinc la consciència de que es tracta de les pel•lícules d’Audrey Hepburn on està tan maca com la meva mare de jove... Audrey Hepburn, aquella que deia que per a tenir llavis bonics calia dir coses bones, per a tenir ulls bonics, calia veure la bellesa dels altres, i per a caminar amb dignitat, recordar que mai no camines sol.

Sí, jo hauria d’haver somiat coses bones. Se m’hauria haver obert la bellesa del món. Hauria d’haver-me despertat amb la consciència que mai no caminaré sola. Però els únics somnis que recordo de les últimes setmanes és una versió (que em va semblar prou bona) de la tercera pel•lícula del Indiana Jones (aquella on Sean Connery, vull dir doctor Jones el pare, li fa comptar fins a vint en grec abans de començar a parlar, i on s’explica la mania que té per les serps), i el somni on un autobús ple de polítics de relativa rellevància internacional entrà al meu pis, per la porta. La veritat és que visc al primer, i tècnicament la nostra porta d’entrada no està preparada pel pas d’autobusos ple de gent, però no van trencar res. Van baixar de l’autobús i es van muntar una festa amb còctels i canapès. La veritat és que no era gens desagradable, però estaven fent la seva festa, i a mi no em feien ni cas. No sé on estava la meva família, però considerant que es tractava d’un somni, dic jo que continuaven dormint, mentre jo em vaig despertar indignadíssima per la poca consideració que els personatges públics de l’autobús havien demostrat pels sentiments del ciutadà humil (o sigui, jo), entrant al seu pis en transport públic. Em va costar cinc minuts ben bons resituar-me en la realitat. Mentida: en fa cinc dies, i encara no els ho perdono. Especialment a Barack Obama. D’aquest sí que no esperava aquesta mena d’actuacions.

Com és, la realitat? Fins a quin punt ens la inventem? Fins a quin punt la influencien els nostres somnis, les pel•lícules que hem vist, les històries de la nostra infància, i simplement les coses que ens havíem inventat, per fer bonic, per espantar-nos a nosaltres mateixos, o per fer feliç a algú que estimem?.. Com construïm el nostre món real, i fins a quin punt ens és permès viure en un món fictici, teixit amb fils de fantasia?.. En rus, per dir “bona nit”, es desitja una nit tranquil•la. Que siguin tranquil•les totes les nits. I que tingueu bonics somnis.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra el 7 d'octubre del 2010)

divendres, 1 d’octubre del 2010

Falcons, formatges i faquirs


(Foto: Reinaldo Márquez)

Fiodor Dostoievski va remarcar que les ruïnes de la vella Europa diuen més al cor d’un rus que als cors dels mateixos europeus. Vaig créixer amb la idea que el passat medieval dels pobles d’Europa era infinitament més important que el passat llunyà del meu propi poble. I no em servia per a res la reflexió que els russos, a l’edat mitjana, també havien actuat com els corresponia a l’època. Els meus avantpassats, habitants de petits comtats en disputa constant entre si, ja eren susceptibles a la idea d’assimilar conceptes prestats de les altres cultures, sobretot si es tractava de cultures llunyanes, de cultures més riques i de cultures que es defensaven millor.

Un dels treballs historiogràfics més famosos escrits sobre Rússia comença per la decisió d’unes tribus, explicada a les cròniques antigues, d’agafar un governador estranger perquè posés ordre a les seves terres. Les terres, segons els cronistes, eren riques. L’únic que hi faltava era l’ordre. Els suecs (o noruecs? la llegenda no ho té gaire clar) van venir de seguida, i van fundar la primera dinastia reial. La terra, però, els va conferir les qualitats característiques del poble nadiu, i l’ordre llegendari, ferventment desitjat, no sembla haver arribat fins avui. Ja veieu que els russos (potser no tots els russos, però almenys aquells que poden presumir d’una sòlida formació en humanitats) sempre hem idealitzat els europeus i tot allò que és europeu. I si és europeu antic, millor.

Recordo com fa uns mesos, en una conversa pausada, un senyor summament agradable es referia a la seva parròquia natal de Sant Julià de Lòria com a “la Nice des Vallées”. Davant de l’escèptica mirada d’una servidora, argumentava que la diferència de les temperatures entre Sant Julià i les parròquies altes era significativa. “La meva mare, al mes de maig, té uns enciams així.” I feia, amb les mans, la forma d’un enciam molt gran, rodó, com tots els bons enciams. El coneixement que tinc d’Andorra dels enciams és limitat: els veig per la finestra al jardí dels veïns, però no hi tinc un contacte directe. Tot i així, no obstant la meva ignorància quant a les particularitats del món de la verdura, ja veia que l’absència de vistes al Mediterrani, del Passeig dels Anglesos, de lligams amb Itàlia i d’un port que no sigui un port de muntanya, no impedia que el meu interlocutor veiés Laurèdia com un poble feliç, elegant i càlid, per molt que hagi pogut canviar durant els darrers quaranta anys. L’encís de les seves velles cases, per l’esforç de la seva memòria i descripció, es percebia com a distint, enorme, especial.

Sí, com la gran majoria dels llocs del món, Sant Julià de Lòria, vist amb els ulls de benvolença, es diferencia de si mateix descrit per un passant apàtic. Un cop has vist, o bé imaginat, un poble a través de les descripcions d’algú que el té en estima, és difícil, si no és impossible, desfer-te de la sensació que és bonic. Potser és per això, o també per la inconscient admiració dels russos per a tota mena de coses suposadament medievals que s’organitzen en un entorn que guarda una gran part de la memòria d’aquella època llunyana, vaig anar a la Fira Medieval de Sant Julià de Lòria, i tot m’hi va agradar. No m’importava pas que els cartells de les parades del mercat fossin quasi tots en castellà (tot i que espero que de cara a les futures edicions això canviï), que no hi hagin pres part gaires comerciants del país, que no es tractés d’una antiga tradició que compta amb la participació de tot el poble.

L’edat mitjana no es preocupava tant de pobles i identitats com ho semblem fer nosaltres, i les identitats es construïen d’una manera provisional, situacional. Els senyors demanaven la fidelitat dels seus vassalls basant-se en el seu jurament relativament recent i no pas en el seu lloc de procedència. Tot el carrer ple de banderes i instruments de tortura em semblava perfecte per esdevenir medieval. L’exposició de les aus –voltors, mussols, àligues– hi afegia un toc genuí i fantasmagòric. Vaig comprar un fulard enorme –de pura seda– per un bon preu, i estava tota cofoia d’haver-me firat. La Fira Medieval de Sant Julià de Lòria és considera una de les fires medievals més interessants i per a mi, com per a molts visitants locals i estrangers, és un plaer presenciar la seva exòtica barreja de falcons, formatges i faquirs, de danses i cultures.

(Publicat al Fòrum.ad l'1 d'octubre del 2010)