dissabte, 31 de març del 2012

"Entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes..."


Text: Alexandra Grebennikova. Il:lustració: Jordi Casamajor.

'Cupressus sempervirens'
El xiprer és un arbre mediterrani, arbre de dol i de l'eternitat, arbre de l'esperit que s'alça cap al cel com una flama. A Andorra, no en tenim o no n'hauríem de tenir, ja que és un arbre que no suporta les glaçades pirinenques, però al nord i sud de Catalunya els xiprers es planten en parcs, jardins i cementiris i, arrenglerats, com a paravents: per defensar els conreus de la tramuntana i del mestral.
Ovidi, a les «Metamorfosis», explica la història de Cyparissus, un bell jove estimat per Apol·lo. Sembla que a l'antiguitat, tots els bells joves eren estimats pels déus, i tots queien víctimes d'alguna desgràcia inesperada. Així, Cyparissus va ferir a mort un cérvol sagrat – i veient com patia i com se li escolava la vida, va morir de pena ell mateix. Apol·lo va convertir el cos exànime del seu amant en l'arbre de la tristor, dels sentiments duradors, de la poesia. En caixes fetes de fusta de xiprer els romans guardaven els manuscrits més importants. «Apol·lo i Cyparissus», pintat per Giorgio Andreoli entre el 1525 i el 1530, explica la història d'Ovidi gràficament.
«No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes»,
deia Màrius Torres, qui es descrivia com a «aquesta cosa absurda: un poeta líric». A mi, en canvi, se m'ha fet de prosa: no pensaria en la seva «ciutat dolça i secreta», de boira fidel, d'anys d'alegria breus com una nit, –en Lleida–, com a una terra dels xiprers. ¿Quina seria, per a mi, la terra dels xiprers, quin lloc definiria com a tal? Potser la Creta, o el Xipre– per la similitud, probablement intencionada, de nom. Pels meus records d'infantesa, el xiprer, «feresta torre de la ciutat de la Mort», tal com el descriu Marià Aguiló i Fuster, s'associa amb la ciutat russa de Sotxi, a Caucas, on aquests arbres creixen en grans quantitats.
La vida dels xiprers a la literatura és quasi tan llarga com la història de la humanitat. Els estudiosos de l'Antic Testament tenen la hipòtesi que el nom l'arbre de gofer, de la fusta del qual es va fabricar l'arca de Noé, de fet era l'arbre de «guparu» en llengua assiri-babilònica: el xiprer. El xiprer més antic que es conserva avui en dia creix a Mèxic i té més de 2.000 anys. L'art folklòric i la màgia de diversos pobles troben una connexió entre la bonica forma piramidal del xiprer (probablement aconseguida com a resultat de la selecció) i el poder de la seva fusta per ajudar als homes (als homes, només) en temes d'amor.
A la cultura catalana, el xiprer és i sempre ha sigut un símbol de l'hospitalitat. Francesc Roma i Casanovas, a «La simbologia del xiprer a Catalunya», explica que «a Montseny, si hi havia un xiprer davant la casa es tenia dret a un petit àpat, el pa i trago, és a dir, vi, pa i una mica d'embotit. Si n'hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Tres xiprers volia dir que, a més, es tenia el dret de passar-hi la nit.» En les masies de la Garrotxa, el xiprer servia per indicar als frares mendicants que allí se'ls donaria acolliment de franc. A la cançó «Fandango de la Fresneda» al disc «Oco!», Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreies canten sobre els masos de Matarranya que tenen un xiprer a la porta per donar-nos la benvinguda: «Aquí a l'entrada del mas/ voràs plantat un xiprer/ per dar-te la benvinguda/ sigos veí o foraster».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 26 de març del 2012 i a Amics Arbres · Arbres Amics el 4 d'abril del 2012)

divendres, 23 de març del 2012

L'ànima de l'albercoquer


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.
Prunus armeniaca
La pàtria històrica de l'albercoquer és impossible de precisar. Algunes fonts anomenen la Xina i el Japó com a possibles llocs del seu origen, les altres, Corea del Nord o Mongòlia. L'únic que sembla indiscutible i prou ben documentat és que els albercoquers van ser portats a Europa des de l'Àsia per Alexandre el Gran. Els hi va portar d'Armènia, d'allà d'on ve, també, el nom llatí d'aquest arbre fruiter, prunus armeniaca.
A Armènia, l'albercoquer és l'arbre nacional: com els bedolls per als russos, com les grandalles per als andorrans, els albercoquers simbolitzen, per als armenis, la veritable ànima de la seva natura, de les seves muntanyes. Els tres colors de la bandera armènia sovint s'expliquen com el vermell del foc a través del qual el seu poble ha passat a través dels segles, de les passions, de la sang vessada, el blau de la calma i la pau que ha pogut aconseguir, i el groc ataronjat, dels albercocs: no pas de mandarines ni de taronges, sinó dels albercocs, com a representació més idònia del seu paisatge. L'albercoc també simbolitza la força i el desenvolupament de les arts: el festival internacional de cine que s'organitza anualment a Erevan porta el nom de «L'albercoc d'or».
Un dels instruments nacionals més populars dels armenis és el duduk, la música del qual va ser reconeguda per la UNESCO com a un dels tresors del patrimoni cultural immaterial: l'any 2005 el duduk va ser declarat una obra d'art del patrimoni intangible de la Humanitat. El nom armeni del duduk – tsiranapok – que sovint es tradueix com a «flauta d'albercoc», però també es podria traduir literalment com a «l'ànima de l'albercoquer». És un dels instruments més antics del seu grup; és indiscutible que té més de 1.500 anys, i els musicòlegs armenis afirmen que en té 3.000.
Als altres països, el duduk es fabrica de fusta d'avellaner i de pruner, però el duduk armeni, que tradicionalment i sempre es fa de fusta d'albercoquer, té una capacitat única de ressonància. El seu so dolç, una mica més greu que el dels altres instruments tradicionals de llengüeta doble de les mateixes dimensions, s'assembla a la veu humana, i produeix una sensació de misticisme, de solemnitat i grandesa, de tranquil·litat i pau d'esperit.
El so del duduk armeni es va popularitzar gràcies als enregistraments del gran músic Jivan Gasparian, i es va incloure en les bandes sonores de diverses pel·lícules. Entre elles, destaca Gladiator de Ridley Scott, amb la música de Hans Zimmer i Jivan Gasparian, banda sonora que va ser nominada per als Oscars i va obtenir un Globus d'Or. A Armènia, la seva música acompanya cançons i danses populars, celebracions festives i solemnes, bodes i funerals.
A la cultura catalana, l'albercoquer té una importància especial sobretot a les Illes Balears, però també per tota Catalunya. Josep Lozano, de la Llosa de Ranes, al seu bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/141165 hi cita una versió divertida de la coneguda Cançó de l'albercoquer que us deixo explorar per vosaltres mateixos. Al nivell d'una estètica més refinada, recordarem el meravellós poema «Els albercocs i les petites collidores» de Josep Carner, sobre dues nenes que parlen al peu d'un vell albercoquer, en ple juliol. És un poema que ens recorda la dolcesa de tenir a mà, al mig de l'hivern i de la tristor sobrevinguda, «vora el foc rabent», per «bell atzar», a les persones que ens facin reviure la calor i el riure d'estiu, i «un pot amb confitures de préssecs i albercocs».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 19 de març del 2012 i a Amics Arbres · Arbres Amics el 30 de març del 2012)

divendres, 16 de març del 2012

"El faig és gòtic com l'avet..."

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor

'Fagus sylvatica'

Al municipi català de Santa Pau, damunt la colada de lava del volcà del Croscat es troba la Fageda d'en Jordà: una gran família de faigs que creix sobre un ample mar de pedra, degut a les propietats extraordinàries del terreny volcànic de la Garrotxa. És un bosc que es pot recórrer a peu, a cavall o en carro. Per a la majoria de nosaltres, la realitat geogràfica de la Fageda d'en Jordà es inseparable de la seva realitat literària. Aquells qui hi entren recorden la sensació descrita pel gran Joan Maragall, «un dolç oblit de tot lo món/ en el silenci d'aquell lloc profond», la mística unió amb els arbres, la deslliurant presó de la natura.

 «El caminant, quan entra en aquest lloc,/ comença a caminar-hi a poc a poc;/ compta els seus passos en la gran quietud:/ s'atura, i no sent res, i està perdut». Tant a Catalunya com a Andorra abunden boscos màgics, –a casa nostra, hi inclouria aquell bosc de pins que has de creuar quan puges el Casamanya des del Coll d'Ordino, el bosc d'avets que passes pujant cap a l'estany de Juclar de la Vall d'Incles, el Bosc del Campeà de la parròquia d'Encamp–, però a la Fageda d'en Jordà s'han ajuntat per sempre la força espiritual dels arbres i l'encís dels versos immortals.

 Des del temps immemorials, els humans hem associat el faig amb la literatura i amb el món sagrat. El faig es va relacionar amb les deesses celtes. A les llengües romàniques, les paraules faig i fada estan emparentades; la paraula fayard a la llengua francesa medieval tenia ambdós significats. A les fagedes europees, sempre hi han viscut elfs i fades. Canten amb veus dolces per atreure visitants als seus boscos i convertir-los-hi en serenalles i llebres: així contribueixen a que les fagedes llueixin encara més, en tota la seva bellesa. Si et perds en una fageda sense haver-te convertit en llebre, en caure la nit t'espera una batalla amb els gegants i dragons que s'hi amaguen.

 Les primeres runes de l'Europa septentrional s'escrivien en les branques de faig, o en l'escorça de faig, i ho reflecteixen les llengües germàniques: la paraula bok en suec i noruec significa, al mateix temps, faig i llibre, i la paraula danesa bog, també. En alemany, el llibre es diu Buch I el faig, Buche; el beech i el book anglès tenen el mateix origen etimològic. Els faigs i la literatura –i, en particular, els faigs i els poetes–, guarden un lligam centenar que, en combinació amb el paisatge fantàstic de la Garrotxa i el geni del modernisme català, ha fet d'una fageda un bosc ideal que ens fa presoners del silenci. Mai no hi podrem distingir el paisatge somiat del paisatge real.

 A França, al poble Domremi hi ha un faig que des de fa segles és objecte d'adoració dels seus habitants. Li'n diuen l'Arbre de la Dama o La Bellesa de Maig. El bosc on creix és diu el Bosc de les Fades: és una fageda on tots els arbres estan torçats, que és coneix com a bosc on les fades ballen. Al judici de Joana d'Arc onze persones han citat el testimoni d'aquest arbre, com si es tractés de les paraules d'un ésser humà. És ben sabut, també, que la primera visió que va tenir Joana d'Arc als dies de la seva primera joventut, li va aparèixer sota un faig enorme de bellesa incomparable. Aquella visió va condicionar tota la seva vida posterior.

 Guerau de Liost –de qui vam parlar en el capítol dels avets– va immortalitzar la qualitat artística, arquitectònica, humana del faig que somriu, trèmul, amb son fullatge transparent.

 (Publicat a El Periòdic d'Andorra el 12 de març del 2012 i a Amics Arbres · Arbres Amics el 22 de març del 2012)

dimecres, 7 de març del 2012

Cirerer d'arboç, símbol d'immortalitat


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor
La vella llegenda romana explica que l'arbocer estava consagrat a la nimfa Cardea, que vivia en un bosc a les ribes del Tíber. La seva aparença seductora atreia als homes al cor del bosc; en arribar-hi, la perdien de vista. Un dia, el déu de dues cares, Janus, es va enamorar d'ella. No se'n va poder amagar. A canvi del seu amor, el déu li va concedir el poder de curar els nens i els embruixats de totes les malalties, espantar les bruixes i esvair tot el mal. Per invocar-la, es tocava tres cops a les portes i els portals de les cases amb una vareta d'arboç.
El més primer dels cirerers d'arboç, però, –l'original, el patriarca–, segons un mite grec que no podem dubtar, brotà de la sang del gegant Gerió, mort per Hèrcules en el desè treball. Les seves fulles verdes i la facilitat que té de rebrotar després d'un incendi o una tala, l'han convertit en un símbol d'immortalitat. Ovidi inclou les cireres d'arboç entre els fruits que menjaven els humans a l'edat d'or, quan a la Terra hi regnava l'eterna primavera. També el trobem al Jardí de les delícies de Hieronymus Bosch.
La fusta d'arboç és dura, de densitat molt alta i fàcil de treballar. S'utilitza en ebenisteria i torneria. «El petit vailet» de la cançó nadalenca («Jo sóc un petit vailet/ cansadet del mal camí, / que vinc amb el meu gaiatet/ adorar l'infant diví...»), diu, a la tercera estrofa: «Si portés jo més recaptes,/ també seria per vós./ Heus aquí el gaiat que porto/ que és de cirerer d'arboç».
El nom llatí del cirerer d'arboç, unedo, procedeix de les paraules edo (menjar) i unus (un), i significa «menjar només un»: referint-se la fama que tenen els fruits de produir mal de cap i d'emborratxar. El cert és que el fruit, quan és madur, conté fins a un 0.5% d'alcohol: es tracta de quantitats molt petites. Per a que emborratxin, veritablement, s'han de fermentar i produir-ne un licor (com, per exemple, el aguardente de medronho portuguès).
Les seves baies serveixen d'aliment, principalment, als porcs senglars i als ocells. La poetessa nord- catalana Simona Gay en fa referència al seu poema «La vinya perduda», del llibre La gerra al sol: ara que no hi és la vinya, «el gaig golut,/ la perdiu roja, / han de cercar per tot el bosc/ grans de ginebra i cireres d'arboç». Simona Gay era el pseudònim de la Simona Pons, germana del poeta que a L'herbari forà hem citat diverses vegades, Josep-Sebastià Pons.
En anglès, l'arbocer es diu strawberry tree, l'arbre de les maduixes. De fet, és una de les quatre espècies distintes conegudes com a arbres de les maduixes (també n'hi ha un que és xinés, l'altre, americà...) És veritat que els seus fruits vermells, de textura terrosa, es poden assemblar a les maduixetes del bosc. Contenen moltes llavors petites . Ara bé, el seu gust recorda més aviat el préssec.
N'hi ha qui troba les cireres d'arboç (també conegudes com a cireres de pastor) una mica «insípides» de gust, i recomana menjar-les acompanyades de natilles de canyella, preferentment casolanes. Triguen un any en madurar; maduren a l'hivern. D'octubre a febrer, a la mateixa branca es poden veure flors i baies madures de l'any anterior.
Al bloc de Carme Rosanas Martí, Col·lecció de moments, hi ha un bonic dibuix d'un cirerer d'arboç, i un petit poema que li dedica: «Recullo fruits vermells/ en un cistell menut./ Assaborir-los sense saciar-me mai./ Les flors, les deixo a l'arbre/ una promesa que perfuma el matí».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 5 de març del 2012 i a Amics Arbres · Arbres Amics el 12 de març del 2012)

diumenge, 4 de març del 2012

Entre el saüc i l 'heura


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor
"Entre el saüc i l'heura"
Sambucus nigra
Entre la multitud de contes de Hans Christian Andersen n'hi ha un que es diu «La mare del saüc». A les velles llegendes daneses, hi apareixia un ésser que habitava els troncs dels saücs i protegia els seus arbres de la malèfica mà humana. Encara avui en dia, diversos pobles consideren que canviar un arbre de saüc de lloc és perillós, i tallar-lo, és una bogeria.
En la història d'Andersen, però, es parla d'un nen que es va refredar explorant un rierol al costat de la seva escola, i estava a casa, al llit, malalt. La mare li va fer un te amb flors de saüc que, com bé sabem, ajuda a curar les malalties respiratòries. El va venir a veure un veí seu, un vell al cap del qual sempre hi venien contes, i li picaven al front, com si fos a la porta, quan hi volien entrar.
El nen també volia que un conte nou, mai explicat, entrés al seu cap. I vet aquí que quan va dirigir la mirada a la tetera, va veure que la tapa s'estava aixecant.
De cop, les flors de saüc en van sortir, tendres i blanques; foren seguides per llargues branques, que creixien en totes les direccions. Era un arbust esplèndid de saüc, un veritable arbre que va arribar fins al llit, apartant les cortines; hi havia tantes flors, i tan dolç era l'aroma!..
Al mig de l'arbre seia una velleta amb cara de simpàtica. Duia un vestit estrany, del mateix color verd que les fulles, adornat amb enormes flors blanques, així que era difícil esbrinar si estava fet d'una tela de veritat, o de fulles i flors de l'arbre de saüc.
–¿Com es diu aquesta senyora?– va preguntar el nen. –Veuràs,– va respondre el vell, –els grecs antics li'n deien la Dríada, però nosaltres no entenem aquest nom. Al barri dels mariners li han posat un nom millor. L'hi diuen la Mare del Saüc. «
El nen va tornar a mirar la fada, i la va veure convertida en una nena preciosa, d'ulls blaus, amb el mateix vestit verd amb les flors blanques. Li va donar una flor de saüc, una flor blanca d'aroma dolça, i tot seguit, se'l va endur a dins de l'arbre que creixia de la tetera. Li va mostrar tota la vida dels seus besavis, que era el passat, i tota la seva vida, que era el futur. Després, el va tornar al seu dormitori, i li va dir: «Sóc la petita mare del Saüc: alguns em diuen fada, d'altres, Dríada. Però el meu veritable nom és la Memòria. Sóc la que viu a l'arbre que creix i creix contínuament. Puc recordar el passat i explicar-lo. Però deixa'm veure si encara conserves la flor que et vaig donar...»
Molts poetes han parlat dels saücs. Maria Àngels Anglada, al poema «De vegades, pel març», deia que quan l'aire es tornava tebi, als jardins de les cases «entre el saüc i l'heura s'acoblaven les merles», mentre «encara era l'hivern als jardins de la sang».
Salvador Espriu va fer una obscura referència a les varetes de saüc a «La primera història d'Esther». La poetessa russa Marina Tsvetàieva li deia «verí xuclat pels ulls» i estava preparada a oblidar tots els palaus d'arts davant d'un saüquer. A Andorra, no se n'han escrit poemes, però de les seves baies madures se'n feien sucs i melmelades, se'n feia vi.
Quasi a les portes de la primavera, vull desitjar-vos que us envolti la poesia, i que us guardin les fades que viuen a les branques del saüc.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 27 de febrer del 2012, i a Amics Arbres, Arbres Amics el 4 de març del 2012)