dimecres, 18 de març del 2015

Cireres dolces, madures, carnoses


“Les coses no van bé, l’hemoglobina glucosilada està pels núvols; no faig bondat. El terror puja un esglaó, ara ja és pànic.” Dins de Flaixos de llum blanca, un llibre prim i elegant que més que una edició de butxaca sembla una exquisida obra d’art, la narració no té una estricta seqüència cronològica. El primer relat és de l’any 2006, després ve el de l’any 2011, el segueix un altre, de l’any 1997. Aquests apunts, petites peces musicals que daten de diversos anys, s’ajunten en un autoretrat fet sense miraments, sense por, sense ganes de semblar algú distint, més maco, més heroic, més responsable. Ja sé que no té gaire sentit parlar de música i de la pintura a la vegada, però els dos arts els governa l’emoció, i és amb emoció que Pilar Burgués dibuixa els seus propis trets. Els reprodueix amb pinzellades molt precises. No sé si s’adona de com ho fa. M’agradaria esbrinar si sap com ho fa. Potser la música naix sola –i l’autora del llibre només li serveix de mitjà–. “La màquina salvavides de diàlisi em xucla la sang i la filtra com una depuradora, extreu les toxines del meu cos malalt”, escriu Burgués, i tal vegada pensa que ho ha escrit per explicar la seva vida, per superar l’horror de la malaltia, per teràpia. Res pot ser més allunyat de la realitat. Escriure per fer teràpia és una cosa bona i noble, però el llibre resultant tindria pocs lectors: potser la família més propera, quatre amics, però ningú més. Jo, per posar-ne un exemple, no el llegiria, encara que anés acompanyat d’unes il·lustracions tan maques com les de Berta Oromí. Si us el recomano, no ho faig perquè pensi que us pot interessar com una història de patiments d’un cos malalt, o com un diari personal d’una senyora andorrana que ha tingut problemes greus de salut. No és això. Encara que no us interessin les drogues, Les paradis artificiels de Baudelaire no deixa de ser una meravella de lectura. Encara que no tingueu la més mínima curiositat pels prostíbuls de Barcelona del començament del segle passat, val la pena conèixer el quadre Les senyoretes del carrer Avinyó, de Picasso. No és la fascinació morbosa pels desastres de la guerra el que ens fa estudiar i admirar l’obra de Goya. És clar que el tema de les obres és important per al seu creador, però no és el tema de les obres allò que fa l’artista. El tema només representa els contorns, l’aspecte exterior de l’obra, i el que ens ocupa és la flama que l’il·lumina per dins. Flaixos de llum blanca són pura música, els cants a les olives desitjades i cireres dolces no són apunts documentals, són poesia. “Cap a tres quarts, un dels meus companys expressa en veu alta el desig de menjar-se unes olivetes, enyorades; ara prohibides”, explica la narradora, i a poc a poc, imperceptiblement, ens absorbeix el món dels dents de lleó mig pansits, de les sargantanes somniades.  Hi trobem la felicitat efímera com les cireres dolces, “madures, carnoses, d’un color vermell fosc intensíssim”, i el desig de l’impossible, “la guinda que corona el pastís de nata i trufa dels meus malsons de diabètica” . No sé si tot el que escriu Pilar Burgués és tan impecable com el que produeix quan parla de la mort, quan ens descriu el tortuós univers de la malaltia i la “presó blanca de l’hospital”. ¿Qui m’havia de dir que pot haver-hi un llibre perfecte amb la paraula renopancreàtica a dins? ¿Com pot haver-hi tanta bellesa en un món on es troben “ofec, oxigen i transfusió de sang”, ronyons artificials, peus tallats i altes mèdiques? No ho entenc. És un misteri. És un misteri d’allò que fa d’un llibre, una obra mestra. És el misteri d’un llibre que quedarà.

(Publicat al BONDIA el 18 de març de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)

dijous, 12 de març del 2015

Sergi Mas, creador de llegendes



Una tarda assolellada d’estiu, sortim a la placeta Santa Filomena de Sant Julià de Lòria per fer fotos de la ceràmica preparada per a l’exposició. La parra puja per la finestra. La ruda creix al costat. És una plaça on el temps s’ha congelat sense voler. No l’arribo a identificar amb l’Andorra que s’ha construït al seu voltant durant l’últim mig segle. Aquesta part del poble d’Aixovall ignora la modernitat. Viu la vida del record endolcit pels colors, adobat amb ironia.

Si em prometeu que no ho direu a ningú, us confiaré un secret. Pareu-hi esment. Entre les pedres de cal Duró, a les parets semidestruïdes de cal Guineu, fent companyia al dibuixant, escultor i ceramista Sergi Mas, hi viu la Poesia. Què hi fa i com s’hi ha colat, no ho sabria dir ni el més dedicat inspector d’habitatge. Si intentéssiu emportar-vos-la cap a un altre lloc, hi tornaria l’endemà al matí, com l’au de mil colors que guardava la roca de la troballa de la Verge de Canòlic. És com si la nostàlgia d’un passat de poble barrejat amb un futur mig inventat hagi creat un present alternatiu, ple de llegendes i de llum, especialment adaptat per a gats i poetes.  No importa que alguns dels gats hagin vingut del carrer per poder-hi menjar a gust. Tant se val que alguns dels poetes només ho siguin en potència i mai arribin a escriure res. Un gat hi és benvingut pel fet de ser gat, té ànima de gat vingui d’on vingui. Un poeta hi ve perquè té ànima de poeta, per molt invisible, pobre o mesquina que sigui l’ànima poètica que té.

         “Mai no he cregut en mi mateix,” diu el Sergi, i afegeix, amb una rialla: “I per això, sempre he fet el ruc.” És, i ha sigut, admirat, però no hi ha cap pàgina a l’internet que parli de la seva obra amb una mica de detall. Cap de les recerques que se m’acudeixen - “Sergi Mas obra”, “Sergi Mas dibuixos”, “Sergi Mas segells”, “Sergi Mas ex-libris” – no dóna una resposta rica en imatges. Mai ha parat de treballar, però no ha fet fortuna. Sí, senyors meus, un artista no té mai un destí com el de la gent de bé. No té el mateix sentit comú i la bonhomia que són característics d’un pagès o d’un estadista. Si mai recrea el passat, el pobla de quimeres. I tanmateix, tal com ho feia el flautista d’Hamelín amb els rosegadors molestos i amb infants crèduls, ens emporta al seu món on els consellers són de xocolata, el gran Carlemany renta els peus al riu Valira, les flors serveixen de marcs als paisatges bucòlics, sant Josep toca el violoncel i les padrines de poble pugen al cel volant. “Només estic bé quan dibuixo,” diu el Sergi, i dibuixa com un endimoniat, tota l’estona. Si no està dibuixant, fa talla de fusta, o pinta, o decora la seva ceràmica. Si no, llegeix o escriu. Els jocs de la imaginació són jocs d’atzar, jocs perillosos, corrosius per a la realitat.  Amb Keats i el seu traductor Marià Manent, tots exclamem, donant-los la benvinguda: “Les melodies que sentim són dolces, /però més les no oïdes. Soneu, doncs, fines flautes”.

Ja ens ho deia l’Andrés Luengo, molts ens n’aniríem a viure en una estampa de Sergi Mas i ens hi quedaríem una bona temporada. No és un fenomen exclusivament andorrà, la preferència de l’art sobre la vida. La realitat prosaica sempre acaba vençuda per la realitat artística. Tothom ho sap: Sherlock Holmes és una persona més real i tangible que Conan Doyle. A Verona, hi anem a veure la casa de Julieta, una adolescent que hi va viure només a la imaginació d’un autor anglès de fa mig mil·lenni. L’art ens enganya i ens salva, ens enreda i ens transforma en éssers millors, una mica millors dels que érem abans. Per atzar o per designi propi, l’obra de l’artista pren el lloc de la seva vida; és més, la vida del seu barri, del seu país, de la seva regió gradualment acaba substituïda per la seva obra. Per a molts catalans, Andorra és la terra que s’amaga als dibuixos de Sergi Mas.

A Sergi Mas li agrada definir-se com a artesà, però per a mi, no és la seva faceta més important. No és tan sols artesà, ni tan sols escultor, gravador, pintor, ceramista, ex-librista, autor i il·lustrador de llibres. Si he de donar la definició del meu Sergi Mas, aquell qui més m’ha influenciat a la meva trajectòria, és el Sergi Mas creador de llegendes, l’únic que conec. ¿Què en sabríem, dels galejadors del Ball de Santa Anna i dels teixidors de la Cofraria de Paraires, sense Sergi Mas? ¿Qui ens dibuixaria els andosins que baixaven de les muntanyes a les valls cap al final del període terciari? ¿Sabríem com són els llimois, sense ell? ¿Qui més faria l’homenatge a l’ONCA dibuixant els Reis Mags com un trio de cordes dirigint-se a Belen? I en tot cas, ¿qui ho faria com ell?

I no em vingueu amb romanços que els llimois no existeixen, que les padrines no saben volar i les gosses d’atura no somnien amb les ovelles. No em digueu si us plau que Carlemany no havia vingut a Andorra i Sant Josep no tocava el violoncel. Us podria contestar que no en sabeu res i que hi ha un munt de teories filosòfiques que dubten la vostra pròpia existència. I tanmateix, no us ho diré perquè no hi ha ningú tan enamorat de la realitat prosaica de fets i xifres com jo. Defenso, però, que els fets i les xifres demostren que una cosa dibuixada és més real que tot el que viu i mor sense esdevenir llegenda. A més a més, conec un altre secret. La realitat, com a tal, no existeix. Només existeix la forma que li donem quan la interpretem. I sempre que la interpretem, estem sota la influència d’un artista. Tot el que quedarà de nosaltres és la interpretació poètica que se’ns ha pogut donar. No en quedarà res més. «Veritat es bellesa, bellesa és veritat», ens diuen les llegendes creades pel Sergi Mas; i és tot el que a la terra ara sabem, i més ja no ens caldria.

        (Publicat al catàleg de l'exposició antològica de Sergi Mas al Centre d'Art d'Escaldes-Engordany.) 

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

dimecres, 11 de març del 2015

El conte del temps guanyat


Als anys seixanta del segle passat, a la Rússia soviètica hi havia una obra de teatre d’Eugeni Schwartz, també convertida en pel·lícula, que es deia El conte del temps perdut. No és gaire probable que hàgiu vist aquesta pel·lícula, així que us l’explico. Quatre mags vils, ja vells, decideixen retornar a la seva joventut. Com tot allò que forma part del món de la màgia negra o blanca, és força simple. Han de trobar quatre nens que estiguin perdent el temps, recollir aquell temps que han perdut, fer-ne uns panets i menjar-los. Dit i fet. Els mags dolents localitzen quatre nens ganduls i recullen el temps perdut per ells en uns sacs enormes. Els nens es fan vellets en un tres i no res. Els mags, en canvi, fan panets de temps perdut i es converteixen en nens de primària. Ingènua de mi, fins ara havia pensat que era un conte, sense més. No és això. És pura veritat. Alguna cosa de l’estil deu haver passat, als anys seixanta. 

Pilarín Bayés és una nena. És una nena atrapada dins del cos d’una senyora. S’hi va trobar un dia i es va posar a dibuixar. Passen els anys. En un taller semblant a una cova amagatall d’Ali Babà, la nena dibuixa. Totes les coses que els adults, pensant equivocadament que és adulta, li ensenyen, les repensa a la seva manera i les redibuixa. Reinventa el món. Somriu. No fa ni esborranys, ni planificació. No té horari de feina. No sap que treballa. Els nens són caòtics. Si vol fer un regal a un adult que estima, dibuixa. Si s’avorreix, dibuixa. Si vénen i li diuen que ha de recollir la seva habitació, s’inventa una excusa i dibuixa. Se surt amb la seva. Es distreu fàcilment, però li agrada dibuixar, i doncs dibuixa. Entre una cosa i l’altra, il·lustra quasi un miler de llibres. Quan surt del taller, es posa barrets divertits. 

A l’entrada del Museu del Tabac, m’explica com va visitar Rússia. A la primera pàgina d’Una petita història del Museu del Tabac dibuixa la meva Laura, que fa de ballarina de ballet. “Per a Laura, que gaudeix d’aquest país sense perdre les seves arrels, spasiva!”, llegeixo des de l’alçada que em confereixen els talons. Al catàleg de Benvinguts al circ de la Pilarín em dibuixa a mi de petita fent patinatge artístic, mans calentetes en un maniguet. Només al circ de Pilarín Bayés poden passar aquestes coses. S’obre la porta i entra Sergi Mas, amb una caixeta de fusta musicada i un ex-libris dins. “Sergi –li dic a cau d’orella–, aquesta senyora és un Sergi Mas en senyora i amb barret.” “Amb un barret de copa!” –riu en Sergi, feliç com un anís–. Admira la Pilarín. Ambdós creen móns de xocolata i de sucre. Si les emocions es poguessin menjar, aquests cuiners de siluetes i colors serien pastissers i confiters.

(Publicat al BONDIA l'11 de març de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 4 de març del 2015

Jordi Barceló i els quaranta temes d’amor


Hi ha dos plaers perfectes a la vida: l’amor i la música. L’amor és més bonic, més divertit, menys solitari, però també és una melodia. 

Demà dijous, dia 5 de març, us espera un petit miracle. Si la vostra agenda us permet assistir al concert de Jordi Barceló a les set de la tarda, al número 6 del passeig Colom de Barcelona, no us el perdeu. És possible que no hi pugueu entrar: és un concert gratuït i la sala Mompou, la seu de la SGAE, té un aforament de 120 persones. Ara bé, si us ve de camí, arribeu ben d’hora, agafeu un lloc i prepareu-vos per meravellar-vos: valdrà la pena. El músic andorrà va començar la seva carrera musical als 10 anys com a concertista als creuers la direcció artística dels quals portava el seu pare, i va compondre la seva primera peça, “que tingués principi i fi”, dedicada a la seva àvia materna, la yaya Maria, a l’edat de 17 anys. L’any 2009, després d’uns deu anys de silenci, va tornar a començar a compondre i no va tornar a mirar enrere. “¿Quants temes ha compost, si no comptem els arranjaments?” li pregunto. “Uns quaranta.” En les seves composicions, trobarem les olors del bosc de Vandellós, poble on se’l coneix com el fill del Paco de cal Cosmet, les experiències de les llargues estades al mar, les memòries de les grans sales de festa de Barcelona, el dolor de la mort del seu pare, l’amor a les seves filles, la muntanya andorrana. 

Una de les civilitzacions que es prenien la música amb molta serietat, gens a la lleugera, van ser els grecs antics. Per Plató, la bona música era aquella que aconseguia expressar la virtut de l’ànima i del cos; la música dolenta era aquella que n’expressava el vici, la decadència. La música de Jordi Barceló és bona sobretot en el sentit platònic: és una música d’un virtuós, d’un virtuoso en el sentit italià de la paraula, d’un intèrpret excepcionalment hàbil, però també és una música capaç de fer-nos més bones persones, d’educar els caràcters per a una vida plena de llum. Si no us ho creieu, és que no heu vist la meva filla ballar al so d’allò que es diu Estudi n. 3. El Suplement (probablement anomenat així en honor al conegut manual d’improvisació de jazz). 

Mai m’ha sabut tant greu no saber dibuixar com avui. No sóc un Walt Disney arrelat a Andorra que pugui donar formes plàstiques a les criatures fantàstiques nascudes a la imaginació de Jordi Barceló. Ell diu que escriu música cinematogràfica però sense que hi hagi pel·lícula que l’acompanyi. Segons el compositor, la pel·lícula l’hem de fer els oients directament, però m’agradaria exterioritzar allò que veig, ser la directora d’aquella pel·lícula plena de vitalitat, de sentiment i d’ironia. Cada peça instrumental del disc Esperança és un descobriment, una part distinta d’una vida feliç. Matins evoca les memòries dels bons temps passats en companyia de grans amics. A la peça El Moderador, el piano ajuda a trobar equilibri entre el saxo exuberant i el violoncel melancòlic. Somniant despert ens fa sentir a bord d’un creuer enmig del mar i dirigir-nos als indrets que es poden veure tan sols una vegada a la vida. El despertar ens retorna a la infància més tendra dels nostres fills. Arabesque és plena d’aromes del sud, de la terra natal d’aquella àvia del nostre director de l’Escola de Música de les Valls del Nord, la yaya Maria, que té 92 anys i vindrà al concert per poder-hi ser amb tots vosaltres. Per sentir el nou disc, que es diu Esperança, un disc ple de vida, de vida que és bona.

(Publicat al BONDIA el 4 de març de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)