Als anys seixanta del segle passat, a la Rússia soviètica hi havia una obra de teatre d’Eugeni Schwartz, també convertida en pel·lícula, que es deia El conte del temps perdut. No és gaire probable que hàgiu vist aquesta pel·lícula, així que us l’explico. Quatre mags vils, ja vells, decideixen retornar a la seva joventut. Com tot allò que forma part del món de la màgia negra o blanca, és força simple. Han de trobar quatre nens que estiguin perdent el temps, recollir aquell temps que han perdut, fer-ne uns panets i menjar-los. Dit i fet. Els mags dolents localitzen quatre nens ganduls i recullen el temps perdut per ells en uns sacs enormes. Els nens es fan vellets en un tres i no res. Els mags, en canvi, fan panets de temps perdut i es converteixen en nens de primària. Ingènua de mi, fins ara havia pensat que era un conte, sense més. No és això. És pura veritat. Alguna cosa de l’estil deu haver passat, als anys seixanta.
Pilarín Bayés és una nena. És una nena atrapada dins del cos d’una senyora. S’hi va trobar un dia i es va posar a dibuixar. Passen els anys. En un taller semblant a una cova amagatall d’Ali Babà, la nena dibuixa. Totes les coses que els adults, pensant equivocadament que és adulta, li ensenyen, les repensa a la seva manera i les redibuixa. Reinventa el món. Somriu. No fa ni esborranys, ni planificació. No té horari de feina. No sap que treballa. Els nens són caòtics. Si vol fer un regal a un adult que estima, dibuixa. Si s’avorreix, dibuixa. Si vénen i li diuen que ha de recollir la seva habitació, s’inventa una excusa i dibuixa. Se surt amb la seva. Es distreu fàcilment, però li agrada dibuixar, i doncs dibuixa. Entre una cosa i l’altra, il·lustra quasi un miler de llibres. Quan surt del taller, es posa barrets divertits.
A l’entrada del Museu del Tabac, m’explica com va visitar Rússia. A la primera pàgina d’Una petita història del Museu del Tabac dibuixa la meva Laura, que fa de ballarina de ballet. “Per a Laura, que gaudeix d’aquest país sense perdre les seves arrels, spasiva!”, llegeixo des de l’alçada que em confereixen els talons. Al catàleg de Benvinguts al circ de la Pilarín em dibuixa a mi de petita fent patinatge artístic, mans calentetes en un maniguet. Només al circ de Pilarín Bayés poden passar aquestes coses. S’obre la porta i entra Sergi Mas, amb una caixeta de fusta musicada i un ex-libris dins. “Sergi –li dic a cau d’orella–, aquesta senyora és un Sergi Mas en senyora i amb barret.” “Amb un barret de copa!” –riu en Sergi, feliç com un anís–. Admira la Pilarín. Ambdós creen móns de xocolata i de sucre. Si les emocions es poguessin menjar, aquests cuiners de siluetes i colors serien pastissers i confiters.
(Publicat al BONDIA l'11 de març de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada