L’església de Santa Coloma va ser construïda al segle IX o X en senyal d’agraïment a una de les santes més venerades de l’edat mitjana. Al llibre d’Àlvar Valls i Roser Carol Llegendes d’Andorra (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010), la història de la creació de l’església s’explica en un capítol deliciós titulat “Llegenda de Santa Coloma. Advocada contra els óssos”. Hi llegim com la devoció a la santa va salvar el petit llogaret de pastors, que més endavant es va convertir en el poble de Santa Coloma de la parròquia d’Andorra la Vella, dels óssos, que baixaven de les muntanyes a les nits per atacar els seus ramats.
Molts sants, tant en la tradició catòlica com també en l’ortodoxa, es presenten acompanyats d’un ós, però santa Coloma és una dels pocs que van ser salvats per una óssa en un moment clau i decisiu. La història –que té molts elements mítics– té el seu punt culminant en l’aparició d’una óssa, expressament per protegir la Coloma, una noieta cristiana de 16 anys. Després de la intercessió de l’óssa, totes dues –l’óssa i la noia– van ser condemnades a ser cremades a la foguera, però una pluja molt oportuna va apagar la foguera i va crear una distracció perquè l’óssa s’escapés sense prendre cap mal. La verge màrtir va ser decapitada, però la seva “amistat” amb els óssos va perdurar per segles i segles.
L’ós és l’animal més mitificat del bosc pirinenc. De fet, a Andorra i al Pallars Sobirà no parlem de l’ós sinó de l’óssa. Se li atribueix un paper clau en la formació topogràfica del terreny: diu la llegenda que Déu va crear la Terra plana, igual per tot arreu, però se’n va avorrir i hi va posar l’Óssa, que va començar a cavar amb les urpes i així hi tenim valls i muntanyes. A les llegendes, l’Óssa és un personatge ambivalent, perillós i fascinant alhora: és la guardiana del bosc que protegeix l’entrada al món dels morts. És capaç d’entendre la parla humana, i pot convertir-se en un ésser humà: hi havia la creença que també les bruixes eren capaces de convertir-se en ósses si feien una volta per sobre d’una pell d’óssa. En el context pirinenc, la devoció a la santa que protegeix la seva gent dels perills del bosc i de les forces del mal explica per què li va ser dedicada una de les esglésies més boniques i originals de les Valls, amb un esvelt campanar romànic de base cilíndrica.
Santa Coloma intercedeix per les bruixes i, alhora, està invocada per protegir-se’n; guarda els ramats d’ovelles dels atacs; retorna la vista als seus devots. A la iconografia, apareix amb una óssa, amb una gossa, amb una ploma de paó o amb un colom a la mà; o, de vegades, al costat d’una font, decapitada, o assegura sobre una foguera. Santa Coloma, verge de l’óssa, màrtir venerada, guardeu-nos del mal.
(Publicat al BONDIA el 10 d'agost de 2016).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.