dilluns, 22 d’agost del 2016

Santa Coloma, la verge de l’óssa

L’església de Santa Coloma va ser construïda al segle IX o X en senyal d’agraïment a una de les santes més venerades de l’edat mitjana. Al llibre d’Àlvar Valls i Roser Carol Llegendes d’Andorra (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010), la història de la creació de l’església s’explica en un capítol deliciós titulat “Llegenda de Santa Coloma. Advocada contra els óssos”. Hi llegim com la devoció a la santa va salvar el petit llogaret de pastors, que més endavant es va convertir en el poble de Santa Coloma de la parròquia d’Andorra la Vella, dels óssos, que baixaven de les muntanyes a les nits per atacar els seus ramats.
Molts sants, tant en la tradició catòlica com també en l’ortodoxa, es presenten acompanyats d’un ós, però santa Coloma és una dels pocs que van ser salvats per una óssa en un moment clau i decisiu. La història –que té molts elements mítics– té el seu punt culminant en l’aparició d’una óssa, expressament per protegir la Coloma, una noieta cristiana de 16 anys. Després de la intercessió de l’óssa, totes dues –l’óssa i la noia– van ser condemnades a ser cremades a la foguera, però una pluja molt oportuna va apagar la foguera i va crear una distracció perquè l’óssa s’escapés sense prendre cap mal. La verge màrtir va ser decapitada, però la seva “amistat” amb els óssos va perdurar per segles i segles.
L’ós és l’animal més mitificat del bosc pirinenc. De fet, a Andorra i al Pallars Sobirà no parlem de l’ós sinó de l’óssa. Se li atribueix un paper clau en la formació topogràfica del terreny: diu la llegenda que Déu va crear la Terra plana, igual per tot arreu, però se’n va avorrir i hi va posar l’Óssa, que va començar a cavar amb les urpes i així hi tenim valls i muntanyes. A les llegendes, l’Óssa és un personatge ambivalent, perillós i fascinant alhora: és la guardiana del bosc que protegeix l’entrada al món dels morts. És capaç d’entendre la parla humana, i pot convertir-se en un ésser humà: hi havia la creença que també les bruixes eren capaces de convertir-se en ósses si feien una volta per sobre d’una pell d’óssa. En el context pirinenc, la devoció a la santa que protegeix la seva gent dels perills del bosc i de les forces del mal explica per què li va ser dedicada una de les esglésies més boniques i originals de les Valls, amb un esvelt campanar romànic de base cilíndrica.
Santa Coloma intercedeix per les bruixes i, alhora, està invocada per protegir-se’n; guarda els ramats d’ovelles dels atacs; retorna la vista als seus devots. A la iconografia, apareix amb una óssa, amb una gossa, amb una ploma de paó o amb un colom a la mà; o, de vegades, al costat d’una font, decapitada, o assegura sobre una foguera. Santa Coloma, verge de l’óssa, màrtir venerada, guardeu-nos del mal.
(Publicat al BONDIA el 10 d'agost de 2016).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

diumenge, 14 d’agost del 2016

“A les Bons, penya elegida...”

El 3 d’octubre de l’any 1959, el poeta Melcior Font va morir a Barcelona, havent-se acomiadat dels seus amics de joventut. Un d’ells, Marià Manent, en deia: “No has volgut aquells oms altíssims de París, ni el celatge feixuc davant la teva cambra, has tornat –com un cérvol sagnant o enyoradís– al bosc de mel i d’ambre...” Hi havia arribat una setmana abans, després de 23 anys d’exili parisenc, ja sabent que es moria. Un altre amic seu, Tomàs Garcés, li va dedicar un poema, En la mort de Melcior Font, dolç homenatge, un cant trist. Hi repeteix, com un mantra: “Àngels volaven vora teu, ara ja sé quins àngels eren.” Sempre m’he preguntat quins àngels devien volar a prop de Melcior Font: ¿àngels de la mort? ¿àngels cantaires?
L’any 1959, la festa de Sant Romà es va passar al darrer diumenge d’octubre, i durant uns anys s’hi van cantar els goigs en llaor de Sant Romà, amb lletra de Melcior Font i música de Narcís Bonet. “De les Bons, penya elegida, mirador i colomar...” Pocs anys més tard, la festa es va tornar a traslladar de dia, aquest cop al primer diumenge després de Pasqua, i els goigs nous van ser substituïts pels antics, de lletra i música anònima i popular. Aquest nou canvi devia ser inevitable, entre altres raons, perquè al text de Melcior Font s’hi feia referència a la “capella germana” amb les paraules “la d’Aubinyà és tan ferida que té per sostre cel clar”: l’any 1963 la preromànica capella de sant Romà d’Aubinyà va ser restaurada, i els antics goigs, molt més didàctics quant a la vida i miracles del sant i gens crítics amb l’estat de les esglésies andorranes, s’adaptaven més a la nova realitat. Tot i així, els goigs de Melcior Font parlaven de la connexió de Sant Romà d’Antioquia i la petita església romànica de les Bons amb “la vila arrupida que puja fins a l’altar”, “cards blaus i d’argent i clavells de pastoria”, “l’heura fidel” que enfila al roquer: parlaven del meu estimat poble de les Bons i del seu sant patró amb amor i amb coneixement de causa.
Font és un dels poetes catalans més misteriosament oblidats, probablement perquè la seva producció lírica no ha estat mai recollida i publicada. La voluntat de la vídua del poeta era publicar-la amb el pròleg d’un altre amic de Melcior Font, el poeta Josep Carner, però no hi ha constància d’aquesta edició. Sé que estimava Sant Romà de les Bons per la claredat amb què es veu la silueta de la nostra església ,“l’absis i el cloqueret” tan propers al cel net, al cel clar, quan llegim les seves paraules: “Cada pollanc del Valira se us dreça com un xiprer. Sota el pont, el riu us mira, però no us veu gaire bé. I reprèn nova embranzida per veure-us de més enllà... Beneïu la nostra vida, o gloriós sant Romà.”
(Publicat al BONDIA el 3 d'agost de 2016)