dimarts, 22 de novembre del 2011

Vern, l'arbre de frontera

Il·lustració: Jordi Casamajor

Davant meu, mentre escric, tinc un quadre de Francisco Sànchez: prové de la galeria Ara Art. Un típic Francisco Sànchez significa un paisatge impossible i increïble a la vegada, amb una pluralitat de punts de llum. Tot hi és en blanc i negre, amb una gran varietat de grisos. El centre del quadre el travessa un camí de pedra, de granit brillant i relliscós, limitat a la dreta per uns penya-segats verticals i l'aigua de mar, i a l'esquerra, per un idil·li muntanyenc de pics salvatges amb un rierol alpí que cau al buit i gradualment desapareix. A la dreta, al mar, hi plou. A l'esquerra, hi fa un sol incert. El camí de granit s'acaba en un castell que a mi em sembla una atracció turística de nova construcció; l'Eva Arasa hi situa al Dràcula; l'Antònia Escoda hi veu la terra sinistra de Mordor. A baix, a l'esquerra del començament del camí, hi creix un arbre mig viu, mig sec, mig vestit, mig despullat, un arbre solitari nascut en un terreny que semblaria fet de vidre si no fos per una certa irregularitat de la seva superfície. És un arbre que existeix entre la pena i la glòria, d'aquells que he vist diverses vegades a Rússia i a França, tot i que no necessàriament l'associaria amb Andorra. És un vern.
Segons la tradició esotèrica, el vern és un «arbre de frontera», un pont que connecta les entranyes de la Terra amb el Regne de l'Aire. Vaig començar a pensar en els verns quan ens en va parlar Jordi Marquet, entre blinis de foie gras i vins d'Hongria, en mig de l'illa encantada dels formatges poc comuns, en un racó de la Plaça Roc Blanc. L'existència de Jordi Marquet dóna suport a la teoria que la realitat andorrana es guia per les mateixes lleis que els quadres de Francisco Sànchez: grups de miracles inconnexos a l'univers eclèctic. Així, mentre combinàvem delícies gastronòmiques amb la tertúlia sobre les obres de Brassens traduïdes al català, els fonaments de les cases venecianes i els dialectismes lauredians i canillencs, ens va explicar, quant al tema que ens ocupa, que les ciutats que pertanyen a parts iguals als reialmes terrestre i aquàtic, com ara Venècia i Amsterdam, solien ser construïdes amb un protagonisme de la fusta de vern, perquè –tallada en bona lluna–, no es podreix mai. La fusta del mateix arbre va ser utilitzada en la construcció de molins d'aigua a les illes d'Escòcia i de la catedral de Winchester.
El vern, conegut –segons el diccionari de Noms de plantes del Centre de Terminologia TermCat–, com a l'arbre negre, lladern, morera borda i mosquiter, és un símbol de resurrecció. La fusta del vern, quan és tallada, canvia del blanc al roig, com si comencés a sagnar. Segons les llegendes dels pobles nòrdics, els verns i els freixes van servir de material base per a la creació dels primers humans. Va haver-hi un temps quan a Irlanda, tallar un vern, arbre sagrat, es considerava una ofensa criminal que, automàticament, t'atribuïa la responsabilitat per tots els crims del poble. N'hi ha qui manté la creença que la casa d'aquell que talli un vern prendrà foc i es destruirà en flames.
La mitologia irlandesa associa el vern amb les profecies, la protecció i la capacitat de preveure el futur. Per als grecs, era l'arbre emblemàtic de Pan, associat amb les festes del foc i la primavera. Per als russos, és l'arbre protector de la família com a clan, un arbre que afavoreix la unió dels pares i fills, dels avis i néts.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 20 de novembre del 2011)

dimecres, 16 de novembre del 2011

La cigonya i el petit elefant

Mama, ¿ets pobre, de diners?”, pregunta la Laura. M’ho rumio seriosament i decideixo que: a)la resposta correcta hauria de ser un, i b) no m’agradaria dir-ho, i opto per ser cautelosa: “Sóc... normaleta. En aquest sentit, res d’extraordinari.” “Jo sí que sóc rica.” “¿Tinc una filla rica?” “Sóc rica, perquè estalvio.” “No té res a veure. Estalviant, un no es fa ric.” Realment, no hauria de dir aquestes coses. D’on ho he tret, ¿això? Però a la nena, no la impressiono: “Jo sí que estalvio, perquè quan sigui gran em compraré una casa.” “Tu sí que arribaràs lluny si estalvies des que tens sis anys,” remarca el seu pare. “Papa, t’equivoques. Jo estalvio des que en tenia tres.”

El vell problema de la distribució de les riqueses em preocupa des de fa aproximadament vint anys. Com qualsevol persona que viu en una realitat mínimament allunyada d’un conte de fades, entenc el valor que tenen els diners per satisfer les necessitats bàsiques. Sé que el concepte de necessitats bàsiques varia d’un moment a l’altre, però ara no hi entrarem. Les necessitats bàsiques són les necessitats que nosaltres mateixos considerem bàsiques, per molt que siguin distintes per a gent diferent. Conec un home molt ric, molt ric (rus) que diu: “No t’imagines com en sóc, de pobre. Sóc pobre com una rata.” Humor rus a part, pots ser a la vegada molt ric i molt pobre en comparació d’allò que t’atreu.

Mai he entès el valor dels diners, un cop les necessitats bàsiques –o les que ens semblin bàsiques– estan cobertes. Un cop tenim una feina que ens aporta diners per menjar, per vestir-nos, per pagar l’electricitat i el lloguer o la hipoteca, el transport, els estudis i fins i tot les vacances, arriba un moment que no saben en què consistiria, per a nosaltres, un benestar perfecte. De la triada clàssica de salut, diners i amor, només la salut i l’amor no em posen cap dubte. ¿Quines són, les coses materials que vull tenir? Un lloc de viure, sí. Un espai per estar-hi tranquils, tots junts. Però, ¿com de gran? ¿Per què voldria una casa gran per a tres persones que som a la família? ¿I on s’hauria de situar la hipotètica casa gran dels meus somnis? Un cotxe, d’acord. Però, més enllà de la idea d’un cotxe segur i modern, ¿quin cotxe necessitaria? Sóc pobre de diners, com diria la meva filla, però si tingués tots els diners del món, si em donessin el poder per canviar-lo, ¿em dedicaria a comprar cases enormes, cotxes de carrera, fàbriques que no sabria administrar, iots que no navego? ¿I no és trist? Suposo que en proporció a les meves possibilitats, seria aproximadament igual de solidària del que sóc ara. A part d’això, no tinc gens clar què faria amb el munt de diners que no tinc.

Mentrestant, l’atenció de la filla es desvia per un ocell que vola per sobre de la muntanya: “Mama, mira, una cigonya! I porta una cosa que sembla un mocador. Potser sí que és veritat allò que expliquen de les cigonyes!” “A tu, no t’ha portat cap cigonya”, contesto en un to rondinaire: “Tu has nascutde la meva panxa.” “Sí, però el que porten les cigonyes són els animals. Potser aquesta porta una vaqueta.” “O una ovelleta. O un petit hàmster.” “Sí, i les cigonyes també porten ous de cocodril. I els petits elefantets. Pesen molt.” “Potser els porten tres o quatre cigonyes juntes.” “Potser.” Fa un dia perfecte, i si mai aprenem a destriar el possible de l’impossible, el cert és que sabem adaptar el possible i l’impossible a les necessitats del moment.

(Publicat al BONDIA el 16 de novembre del 2011)

dimarts, 15 de novembre del 2011

El meu cor saltant pels salzes


Il·lustració: Jordi Casamajor
De salzes, en tenim a tot arreu. A Rússia, tenen diversos noms, depenent de si es tracta dels arbres més alts o més baixos, d'arbustos o d'arbres nans, de la freqüència de l'ús de la seva fusta per a la fabricació d'objectes decoratius, principalment cistells. El diumenge de la Palma, el que portem a l'església són unes branques de salze, d'una de les seves varietats: de fet, allà la festa religiosa es coneix com a Diumenge del Salze. Aquelles branques no són ni de bon tros tan elaboradament preparades com les palmes d'aquí, no hi ha cap foto típica d'un nen petit amb la seva primera branca de salze beneïda, però l'essència de l'esdeveniment és la mateixa. Cada primavera, amb branques de salze, celebrem l'entrada de l'eternitat als nostres cors.
Als Pirineus, on visc i escric, les colònies d'aquests arbres, típics dels boscos de ribera, es conserven, a prop dels rius canalitzats, amb una relativa facilitat. L'estudi de la vegetació de la ribera d'Andorra, publicat a la pàgina www.mediambient.ad, indica que les salzedes són la única comunitat forestal que es pot instal·lar just a tocar l'aigua sempre i quan la canalització dels trams fluvials no sigui total. Les freixenedes i les vernedes desapareixen; les salzedes, però, segueixen en estat de conservació mitjà, i representen la formació arbòria de ribera més abundant al Valira. N'hi ha, també, diversos tipus, i fa aproximadament un any, vam llegir la notícia del descobriment d'una nova espècie de salze, que abans no es coneixia a Catalunya, al Parc Natural de l'Alt Pirineu.
D'aquest arbre, en prové l'àcid salicílic (el seu nom es deu al salze), l'aspirina. Des dels temps immemorials, l'escorça del salze s'ha utilitzat per curar refredats. La consciència màgica popular tal com la conec –això és, la consciència màgica russa–, manté la creença que amb les cendres d'un salze cremat es pot curar l'angoixa amorosa. El salze es presenta com a l'arbre de la Lluna, l'arbre de les dones dedicades a la Terra i a l'Aigua, l'arbre indiferent als problemes del Bé i del Mal. No té sentit demanar-li felicitat pels teus éssers estimats, no és un arbre que doni l'harmonia familiar, però sí que és un arbre que et pot ajudar a inspirar passions. És l'arbre que potencia els forts sentiments, i els entén. Diuen que per impedir que el marit vagi amb altres dones, s'ha de lligar les potes del seu llit amb branques de salze. L'altra opció és la de cosir branquetes de salze a les costures de la seva roba. Si no tens parella, fes un collar o un braçalet d'escorça de salze, i tira'l al riu, la nit de Sant Joan: et portarà l'amor. Per enamorar a un home, deixa una corona de branques de salze al seu camí habitual.
Hi ha un poema amb el protagonisme dels salzes (No fou d'esperit ni ocell) a l'Antologia de la lírica nord-americana d'Agustí Bartra, publicada a Mèxic l'any 1951. Crec que la traducció és, també, d'Agustí Bartra; ara bé, no sé dir si Shoshona és el nom de l'autor o el nom de la llengua ameríndia en la qual fou escrit el poema. És la història d'un noi que explica a la dona desitjada (es diu Wacoba): «No fou d'esperit ni ocell / allò que vares sentir / fressejar prop de la riba, / dintre l'ombra de la nit». ¿Què era, doncs? «Fou el so de ma flauta», continua, i més endavant, encara més explícitament: «Fou el sanglot de ma sang / allò que vares oir, / entre la rosa i el salze, / molt a prop del riu, ahir».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de novembre del 2011)

dimecres, 9 de novembre del 2011

Mitja llimona

Arran del tema de pomes i pomeres sorgit diumenge passat a la contraportada d' El Periòdic d’Andorra, vam començar a parlar de la necessitat de tenir, a la vida, una mitja taronja i no una ceba ni una llimona d’aquelles ben àcides que es troben de vegades. La cosa anava de l’amor: però no s’hi limitava. En tot, en l’amistat, a la feina, al lloc on vivim, a les activitats que practiquem en el nostre temps lliure, voldríem una completesa perfecta, voldríem trobar la segona meitat de la pura llum interior que trobem en nosaltres mateixos.

Hi ha una opinió, relativament popular, que tot depèn de la seriositat dels nostres objectius. Explicat gràficament, significa que si se’ns veiés amb ganes de convertir-nos en fruites dolces i completes no ens perseguirien mitges cebes en totes les cantonades. Si s’hi presenten amb ànims d’amargar-nos, és hora de desconfiar de la nostra orientació emocional. Segons aquesta teoria, el nostre amor perfecte, el nostre amic perfecte, el nostre treball ideal i, per postres, la casa dels nostres somnis ens estan buscant desesperadament al laberint d’universos paral·lels, incapaços d’arribar a realitzar-se.

Vivim permanentment rodejats de multitud de mitges taronges en potència. És habitual que les condemnem a l’oblit i ens dediquem, en cos i ànima, a la recerca de l’impossible. Les rebutgem perquè allò que desitgem en realitat és una mitja llimona. Volem una vida amb un gust inoblidable, que ens talli la respiració. Volem convertir llimones en menjars exquisits, en llimonades, en melmelades amb un punt d’aspresa. Si això no ens resulta possible, les convertim en notes de violoncel, en quadres amb una superfície rugosa, en càntirs de fang, en històries per no dormir. Volem la unió de les polaritats, del riure amb el plor, de la serenitat amb la tempesta, i de les fosques més profundes amb un migdia de l’estiu.

I vet aquí aquell qui passa el dia sense sentit. Demana pa a les roques. Dóna almoina als rics. Intenta enfilar l’agulla amb un raig de sol de la matinada en lloc de fer-ho amb el fil d’un propòsit que no dic. Maquilla la pal·lidesa de color blanc. I així, al final del camí, troba la mitja llimona, o mitja ceba, o mitja vida.

(Publicat al BONDIA el 9 de novembre del 2011)

dilluns, 7 de novembre del 2011

"Menjarem pomes i ens direm l'amor"


Il·lustració: Jordi Casamajor
Tant treballem, últimament, que una hora al dia sense fer res dóna peu a tota una sèrie de dolços records. Durant la sessió d'osteopatia –amb Sabrina Riba– vaig recordar les pomeres silvestres en flor. Tenien flors blanques, brillants, lluminoses, grogues al mig. Jo n'havia tallat tres o quatre branques, amb unes tisores grans, de jardí, per posar-les en un pot de vidre enmig de la taula. El nostre apartament tenia pocs mobles, molta llum i parets de color verd i rosa (segons l'habitació). Sempre el solíem adornar amb flors. Sobretot en primavera.
Vaig començar a buscar pomeres al dia següent. L'Antoni Pol m'havia dit que es podien trobar per Canillo i Soldeu, i que abans n'hi havia unes quantes a Meritxell: tenien pomes dures, àcides, bones; les recordava haver recollit. Tot i que la majoria les havien tallat per l'ampliació de la carretera, encara es podien trobar per la pujada. També hi havia pomeres per Anyós, totes abandonades. També per Andorra la Vella, al camí dels camps de Palomera, aquell que comença al rec de l'Obac, es podia veure alguna pomera que ens indica que n'hi cultivaven, antigament, per aquelles terres.
Tot i que sí que s'hi poden trobar per les nostres muntanyes, avui dia ja quasi no queden pomeres. La vella llegenda manté que en un bosc d'Andorra –no diu a quina parròquia, potser precisament allà on jo us deia, passant aquell bosc de Solobre, el de pins roigs i ginebre, ple de pica-soques blaus, o potser ni tan sols en un bosc, sinó en un vell jardí abandonat– hi creix la pomera de la joventut. D'aquelles pomes, si un vell se'n menja una, es torna jove com era abans. El que no sé és si es tracta d'un efecte permanent, o si després et veus condemnat a alimentar-te exclusivament de pomes.
Si hi ha algú que tingui ànims de buscar-la, jo crec que es tractava d'una pomera silvestre, amb pomes tan petites i tan àcides que sols els follets de muntanya i els ocells se les podien menjar amb alegria i sense patir. Era semblant a la pomera de l'amor, les pomes de la qual s'han de partir per la meitat i menjar en parella, a parts iguals, per enfortir la passió. No s'hauria de confondre amb la pomera de la vellesa, els fruits de la qual, en lloc de treure't anys, te n'afegeixen. Amb les pomeres màgiques s'ha de tenir tant o més compte que amb els bolets desconeguts: abans, la gent del camp les coneixia molt millor que ara. A més a més, de pomes, se'n menjaven moltes, tot l'any, perquè eren tan dures que es podien guardar durant mesos. De pomes, se n'havia de tenir sempre. Perfumaven els armaris, la roba.
A la poesia catalana, els pomers i pomeres hi tenen la seva merescuda presència. ¿Recordeu Salvat-Papasseit? «Mentre la roba s'eixamora i vola/ i tot reposa dins la sesta al sol/ vine, manyaga, on s'escau la pomera/ menjarem pomes i ens direm l'amor».
Per trencar la dinàmica de recollir versos espirituals i melancòlics, també citarem a Joan Brossa, aquell passatge de Flor de fletxa tan amorós i irònic: «M'agraden quan alegen entre el fum/ o quan remouen brins de senzillesa;/ les teves mans són alegria encesa/ i fulles d'un pomer al clar de la llum».
M'agrada que les persones estimades es vegin com a arbres. Persones com a pomeres, i pomeres com a persones. Persones amb fulles de pomer, pomeres amb dits llargs i aroma seductor. Perquè al cap i a la fi, tots som una mateixa cosa: pomeres de la pau, pomeres de la vellesa, pomeres de la joventut.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 6 de novembre del 2011)

dimecres, 2 de novembre del 2011

Museu de l'Escalfor

Dissabte passat, la meva filla, de 6 anys, inspirada i més impressionada per la visita al Museu de l’Aigua del que jo veia possible, es va dedicar a muntar museus a casa. Al costat dret del llit dels pares, el Museu del Tacte. Als respatllers de dues cadires, va col·locar els fulls explicatius amb inscripcions: “suau”, “dur”, “rugós” i “llis”. Als seus seients, sota les mantes, hi havia objectes de cada tipus que el visitant del museu havia de tocar i havia d’endevinar, pel seu tacte, de què es tractava exactament. Al costat esquerre del mateix llit dels pares, el Museu de la Plastilina: unes palletes amb flors de plastilina, fruites de plastilina i objectes de cuina de plastilina. Al mig (dins del mateix llit) es trobava el Museu de l’Escalfor, la gràcia principal del qual era ficar-se sota l’edredó i escalfar-se a gust, preferentment abraçada pels altres membres de la família. “La nostra filla”, va dir el pare constatant l’obvi, amb aire festiu, “és andorrana; en quatre metres munta tres museus”.

Tal com us he dit, la inclinació museística ha sortit de la visita al Museu de l’Aigua de la setmana passada. És un museu fet a la seva mida, com ho és també el Museu de l’Electricitat, el Museu Postal o, el meu preferit, el Museu del Perfum, o el munt de jardinets botànics que es poden trobar, per exemple, a Sorteny i a les Pardines d’Encamp. Quan visitem els nostres petits museus, poblats de pantalles amb molta informació i moviment, poc ens adonem de l’efecte beneficiós que poden tenir en els nens. Sovint no en som conscients, però vénen d’un lloc tan minúscul, que ha canviat tant en els últims cent anys –ho vaig tornar a recordar ahir, a la planta -3 del nou edifici del Consell General, mirant els retrats de quatre consellers de l’any 1915, que vaig poder veure gràcies a la cortesia del Senyor Síndic–: no ens oblidem que les persones més importants del nostre poble, fa tot just cent anys, duien una vida de penúries i patiment. Ho podem veure a les seves cares. Podem pensar que eren millors que nosaltres –potser necessitem pensar que eren millors–. Podem pensar –si més no per portar la contrària als desitjos més profunds del nostre ésser col·lectiu– que vivien en un entorn de la més dura desconfiança dels uns envers els altres, el monument més significatiu de la qual seria el cèlebre armari de les sis –ara set– claus. És possible que no hagin sigut ni millors, ni pitjors. Igual que ells, vivim en un lloc on tot es veu, on tot se sap, i on tots depenem els uns dels altres, aprenem els uns dels altres, patim qualsevol desviació de la norma en la nostra interacció molt més que els habitants dels llocs més grans. A més a més, els nostres fills, en la gran part dels casos, vénen d’una impressionant barreja d’antecedents familiars. L’escola i el país han de donar-los la possibilitat, i totes les facilitats, per sentir-se totalment andorrans, per molt que resultin, en les seves arrels, parcialment russos, totalment portuguesos, fidelment catalans o francesos de tota la vida: si no és així, no sabran mai qui són. Això no significa que no vulguin, després, tornar a les arrels, o a la meitat d’elles, tornar als pobles dels seus pares i padrins llunyans, per passejar pels seus ponts, mirar les cases a la vegada desconegudes i properes. Això significa que els hem d’ajudar a estimar el lloc on van néixer o créixer, perquè vénen d’aquí, i els museus –encara que no donin beneficis, encara que a alguns els semblen innecessaris– hi contribueixen fins a un punt important.

Mentre ho estic escrivint, la meva filla munta, just al meu costat, un Museu de l’Aire. També hem portat, entre tots tres, una serp molt llarga de diversos colors al Museu de la Plastilina. És una nena andorrana, i també, segons ella mateixa, “una mica russa, tot i que no m’agrada el te”. A Rússia, fins i tot els nens petits beuen te negre amb molt de sucre. És difícil dir d’on voldríem ésser. Sortosament, no se’ns dóna l’opció d'escollir.

(Publicat al BONDIA el 2 de novembre del 2011)