dimecres, 29 de desembre del 2010

Averanys

Les dues setmanes de Nadal (des del dia de Nadal fins al dia de Reis) es consideren, entre els russos, un moment perfecte per predir el futur. El solstici d’hivern propicia el retorn de les ànimes dels morts a la terra dels vius. La frontera entre l’any vell i l’any nou dóna una única perspectiva per visualitzar el que ens espera: ho garanteix la presencia invisible dels esperits entre nosaltres. Que jo recordi, a casa meva sempre ho han fet les dones, sobretot les noies joves i solteres; si els homes ho fan, deuen fer-ho en secret. Nosaltres no ens amaguem fins a tal punt.

Hi ha diferents tipus de presagis. L’auguri més conegut consisteix en tirar una sabata al camí davant de la casa, sense mirar, per torns. La direcció de la punta de la sabata de cada noia indica la direcció en la qual es troba el seu futur nuvi. La grandíssima majoria dels averanys són dedicats als futurs nuvis: som dones, ens mou l’amor, o potser més aviat és un somni d’amor, la seva ombra, la possibilitat. A mitjanit, una noia s’asseu, a les fosques, entre dos miralls, a la llum d’espelmes enceses, i intenta veure la imatge del seu futur espòs a la galeria de les reflexions. Us avanço, però, que jo ho vaig fer durant llargs anys d’adolescència i mai no hi veia res, per la qual raó estava convençuda que no em casaria (i avui en dia porto quasi una dècada feliçment casada); mai no he sigut prou mística. Però segons l’àvia Olga, la meva mare sí que hi va veure al meu pare, entre miralls, alt, prim i amb un barret de pell.

Penjant l’anell d’un fil, endevinem el sexe dels nostres futurs infants. Si l’anell es mou com un pèndul, tindràs un nen. Si fa moviments circulars, tindràs una nena. Ho repeteixes fins a que el fil no es deixi de moure. Si no es mou des d’un bon principi, no tindràs fills.

Hi ha una manera de conèixer la qualitat de la vida futura. En un bol es posen diversos objectes; les noies els agafen sense mirar. Si t’han tocat les cendres, tindràs una mala vida; si et toca el sucre, tindràs una vida dolça; si et toca la ceba, ploraràs; si et toca una copa, tindràs alegries; un anell d’or prediu les riqueses; etcètera.

L’altra forma de veure el teu destí són les ombres. Cada participant agafa un full de paper en blanc, l’arruga, el posa en un plat pla i li cala foc. Quan el foc s’apaga, es posa una espelma encesa davant, perquè l’ombra del full mig cremat es pugui veure a la paret. Mirant les ombres, s’intenta conèixer el futur.

Sempre he pensat que la globalització és una cosa bona, i que els pobles del món tenen moltes coses a aprendre els uns dels altres, per la qual raó proposo que es porti a terme una sessió d’averanys andorrans, preferentment al Consell. Els líders de tres grups parlamentaris agafen tres llumins i els encenen. Si els caps dels llumins cremats s’inclinaran l’un cap a l’altre, hi haurà acord l’any vinent; si s’inclinen cap a l’altre costat, res de res. Els líders dels grups parlamentaris planten tres cebes: la que brota primera, correspondrà al partit que guanyarà les properes eleccions. Una persona de confiança surt al carrer a mitjanit i demana el nom a la primera persona que trobi; aquest correspondrà al nom del futur cap de Govern.

Us animo a experimentar-ho; i recordeu: us toqui el que us toqui, només heu de creure en les coses bones, i les dolentes, oblideu-les. O en altres paraules: creieu en allò que us convé. Bones festes.

(Publicat al BONDIA el 29 de desembre del 2010)

divendres, 24 de desembre del 2010

Desitjos fets realitat

No érem rics, quan jo era petita, però no me’n adonava. Tenia roba i menjar, anava a l’escola i a música, feia un té amb pastes per berenar i tenia la meva pròpia habituació, passava les vacances amb l’àvia al poble i rebia regals quan tocava rebre’ls: era feliç. Sent nena i vivint en un país molt masclista, no m’inculcaven la necessitat d’adquirir un ofici que m’ajudés a guanyar-me bé la vida; m’instruïen en la necessitat de “tenir sort” i de fer el que m’agradés. Els meus pares concloïen que jo era “massa intel•ligent” per atreure diners o persones, però afortunadament, no tenia prou geni per morir en la misèria i en la soledat.

Amb una lògica adversa, vaig invertir anys en perfeccionar les coses que se’m donaven bé per naturalesa, en lloc d’obtenir habilitats pràctiques que no em són pròpies, i aprendre a administrar empreses o manipular màquines. En conseqüència, el meu relatiu benestar sempre ha depès de la capacitat i de la bona voluntat dels meus propers. Tot i així, recordo com a la meva joventut, la gent em solia preguntar “¿per què no esquies?”, “¿per què no passes el Nadal a Rússia?”, “¿per què no et compres un cotxe?” i la cara que posaven quan sentien “no m’ho puc permetre”. De cop i volta em convertia en un alien; en una extraterrestre rodejada de gent més ben vestida, més ben calçada, més lliure, més benestant.

Aleshores vaig descobrir que a les èpoques de les festes la gent menys avantatjada se sentia encara més pobre, més abandonada, més solitària o vella o malalta. Un orfe, el dia de Nadal, és encara més orfe de l’habitual. Un exiliat sembla estar més lluny de casa. La gent propensa a la tristesa s’enfonsa en la pitjor de les malenconies anuals. El solstici d’hivern, amb el seu verd i triangular símbol de la vida eterna, amb les decoracions de paper, porcellana i or, és una època de gel que necessita contrarrestar-se amb molta bondat, molta compassió, molt tacte. En un temps simbòlic i litúrgic, el nen Jesús naix en una establia, en una terra llunyana, per enfrontar-se a les misèries de la vida. Per als cristians, el Nadal és la festa de l’esperança, però també és un dia quan recordem que quan Déu, innocent, petit i indefens, vingué el món, el món no el va saber reconèixer.

Fa poc, vaig recordar la definició de la felicitat que donava un dels personatges de Nekrasov (un poeta rus del segle XIX). Aquell personatge (un mossèn de poble) definia la felicitat com a “tranquil·litat, abundància i honor”. Vaig pensar, aleshores, que per a mi, l’abundància es referia a l’abundància de tot: salut, amor, coses necessàries. A les portes de Nadal, desitjo a tots allò que em desitjaria a mi mateixa: desitjo que no us falti mai res, que tingueu la consciència tranquil·la i que us apreciï la gent que us importa. I que ens en recordem d’ajudar als nostres éssers més propers i més llunyans.

Sempre ens diuen que ajudem als qui ho necessiten en la mesura de les nostres possibilitats. És veritat, i desitjo que no ens permetem a nosaltres mateixos a rebaixar a la mesura de les nostres possibilitats en qüestions d’ajuda als altres. No té sentit donar menys del que podem: espero que puguem fer els millors regals del món. Regaleu felicitat, alegrement, sense pensar-hi. Que cada regal es converteixi en un desig fet realitat. Que porti felicitat tot el que feu i oferiu: cada acte de solidaritat, cada somriure, cada jersei o capsa de neules. Bon Nadal, i que en tots els camins us acompanyin la tranquil·litat, l’abundància i l’honor.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 de desembre del 2010)

dimecres, 22 de desembre del 2010

La cançó del pirulet

“Papa,” diu la Laura amb autoritat, “busca’m la cançó del pirulet.” “Què vols dir, cançó del pirulet?”, pregunta el seu pare, distret. “La cançó del pirulet de Sant Pere.” “Laura, no sé què vol dir “pirulet”. Aquesta paraula no existeix.” “Papa, si la busques al Internet, ja veuràs com sí”. “El pare, resignat, cerca “pirulet” al Youtube. De pas, hi busca la “piruleta”. Hi busca a Sant Pere i a Sant Pau. Hi troba un concert de Nadal a Sant Pere de Rotary Club de Terrassa que compta amb la participació del cor de pares i mares que representen “Ave verum corpus” de Mozart. No ens serveix. “Però, ¿què és, una nadala, això?” “Papa, és una cançó de Nadal.” “Canta-me-la, va!” “Pirulet Sant Pere... no me’n recordo. Però la cantarem al Pare Noël quan vingui.” A falta de la “cançó del pirulet”, escoltem l’altra cançó que els nens de la classe de La Tardor volen cantar al Pare Noël, la cançó en francès – “C’est la belle nuit de Noël” de Tino Rossi. Marxem a dormir. Demà ja buscarem la cançó en català.

Al dia següent, arriba de l’escola amb l’aire triomfant. “Ja he après la cançó. Papa, ara la trobaràs.” I canta, feliç: “Virolet Sant Pere, virolet Sant Pau, la caputxa us queia, la caputxa us cau”. Cerquem “la caputxa us queia, la caputxa us cau” al Google, i naturalment, la trobem de seguida. La cançó té la lletra escrita, i la Laura ja se la sap. Cantem i ballem tots. La mama (o sigui, jo) fa d’arbre de Nadal que balla, fent una mena de triangle per sobre del cap amb els braços, mentre la Laura representa els gats que “ja miolen”. “Hem de fer gatzara, hem de fer sarau, celebrem la festa de sant Nicolau”. Celebrem l’entrada d’hivern, de la nostra manera habitual, eclèctica, exòtica, multilingüe, on els herois de contes russos es barregen amb tota una tropa de Barbies i personatges de Disney, on el Tió conversa amb la Sireneta i els Reis Mags ballen amb el Caganer. I “la rateta puja dintre del seu cau.” Bones festes i que siguin alegres. “Cap aquí, de pressa, cap allà, si us plau”. Els adults, amb els petits, tornen a viure les festes de la infància, com si tornessin a ser nens. “Per molts anys la festa puguem fer en pau.” Per molts anys, i bon Nadal.

(Publicat al BONDIA el 22 de desembre del 2010)

dijous, 16 de desembre del 2010

En boca tancada no entren mosques

Fa aproximadament una setmana que em turmenta sempre la mateixa pregunta: ¿qui ens ha qualificat per opinar? Quan diem que “l’últim llibre de Quim Monzó” (posem per cas) “és pitjor que l’anterior”, o “aquesta escudella porta massa sal”, ¿qui ens ha qualificat per mesurar les proeses literàries d’una autoritat reconeguda o la quantitat exacta de clorur de sodi que correspon a l’escudella perfecta? ¿Fins a quin punt se’ns és permès parlar, i a partir de quan se suposa que estem insultant a escriptors i cuiners amb la nostra ignorància d’alta cuina i alta literatura?..

Sempre havia pensat que hi havia dos casos en els quals el públic general s’havia de reservar tots els comentaris menys l’expressió de profunda i sincera satisfacció: en el cas de la producció especialitzada, destinada a un grup reduït de consumidors, quan hom no n’és destinatari (no puc opinar sobre un llibre de química per a universitaris) i en el cas de la producció no professional i gratuïta que no persegueix l’objectiu d’esdevenir competitiva (si la meva tia m’escriu una carta, no hi corregiré els errors d’ortografia). Que quan es tracta d’un producte que es comercialitza i està fet per a un públic general, s’ha d’opinar. Que si trobo que el cotxe és perfecte però el seient és incòmode, i ho explico, la fàbrica de cotxes no em farà saber que comparativament amb els seients dels anys cinquanta són una meravella, i que si no m’agraden els seus seients, que me’ls fabriqui jo soleta, a casa meva amb els meus estris. Que si he anat a un hotel preciós on el servei és pèssim, puc tenir-ne una opinió mixta, puc fer el balanç dels avantatges i desavantatges i anar-hi igualment, però continuar opinant que el servei podria millorar, i fins i tot exigir-ho.

M’han explicat una història d’un professor de fotografia que deia que a partir d’un cert moment de la seva vida, cada vegada que li volien ensenyar les fotos de les vacances, va començar a preguntar: “¿Vols que les admiri, o vols que te’n doni la meva opinió professional?” Hi ha persones que sempre esperem que s’admirin totes les coses fetes per nosaltres, incondicionadament. Qualsevol comentari que ens fa sospitar que l’admiració és incompleta el trobem ofensiu. Em costa rebre crítiques – i per aquesta raó, gairebé mai m’atreveixo a criticar res. En un petit país, rodejat de muntanyes, a voltes és difícil decidir si pots obrir la boca, si has de considerar els productes locals productes comercials i millorables des del punt de vista de l’estructura, comoditat d’ús per a tots els públics, correspondència a les expectatives inicials o una simple impressió general, o bé si els has d’acceptar plenament, amb gratitud i sense la més mínima objecció, per la simple raó que en un radi de 100 quilòmetres no es produeix res de semblant.

Tinc un amic que repeteix, amb una certa freqüència: “No es tracta de salvar el món. Es tracta de fer feliços als teus amics”. De vegades pensem que els nostres amics seran més feliços amb una opinió honesta i crítica (tot i que naturalment, com totes, pot resultar equivocada) que amb un elogi fet per compromís. De vegades pensem que compartir les nostres pors és saludable, que la nostra visió pot aportar una nova riquesa als fenòmens analitzats. De vegades ens equivoquem. No he volgut ofendre a ningú mai de la meva vida, i demano disculpes a tothom que s’hagi pogut sentir descontent amb les meves opinions sobre qualsevol tema. Accepto que sóc una persona tancada, profundament pessimista, i fins i tot que de vegades he vist algun fantasma l’existència objectiva del qual no puc demostrar científicament. Accepto que hi ha una certa probabilitat que m’equivoqui – donades les meves qualificacions i experiència, hi posaria aproximadament un 8% del total de les opinions expressades per any. Accepto que el grau d’equivocació pot ser més elevat de l’esmentat anteriorment. Accepto que pugui haver-hi gent que no vol saber què penso. No prometo callar. No prometo deixar de llegir i escriure. Sigueu molt feliços.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de desembre del 2010)

dimecres, 15 de desembre del 2010

Veïns

Fa una setmana vam baixar a La Seu, a passejar al Parc del Segre. A Andorra, estava tot gelat. Primer volíem jugar a golf, a Aravell, però el camp estava tancat i ple de neu, i després de decidir definitivament que quan ens toqui la loteria, compràvem un xalet amb vistes al Cadí (perquè el Cadí és preciós), vam marxar. Estem segurs que guanyarem la loteria, perquè al cap i a la fi, tot està a la ment, només és qüestió d’acabar-nos-ho de creure, i tenim disputes recurrents sobre la manera de gastar els diners que vindran. Ho trobo racional, perquè hom no pot quedar-se indefens davant d’una davallada d’euros. S’ha de saber exactament què fer-ne.

La Seu d’Urgell és la ciutat de les fleques i cafeteries, t’hi pots passar tot el matí esmorzant. Quasi totes són petites i antigues, amb un servei amable – el típic servei amable de La Seu d’Urgell que no em deixa de commoure. Hi ha pocs llocs del món on t’atenen tan bé. Ens hi vam menjar un entrepà de pa fresc i cruixent, amb pernil dolç, i un tros de coca de cabell d’àngel, i vam prendre cafès amb llet. Després, cap al mercat. Hi havia mercat de Santa Llúcia, on vam trobar un tió petit i somrient, fet a mà per la mateixa persona que hi era a la paradeta. Portava una manta i una barretina, i un pal petit per fer-lo cagar: ara ens fa companyia a casa. També, com cada dissabte, hi havia mercat de carrer, mercat d’olives i mandarines, codonyat i llenguados, espardenyes i jerseis.

Al Parc del Segre, uns nens en canoa trencaven el gel amb els rems. Hi havia gel per trencar, però suposo que ho feien com a exercici, ja que també hi havia força aigua per moure’s. A la ribera, una senyora amb una ràdio petita i auriculars feia semblança d’un molí de vent, suposo que també abans de posar-se a fer càiac o canoa, mai no he sabut la diferència. Hi havia gel al terra, però poc; els horts dels costats estaven buits i serens, plens d’arbres dels quals no coneixem els noms. Vam fer quatre voltes pel parc abans de tornar al passeig per dinar: unes favetes amb pernil, i un entrecot de mida exagerada.

La Seu d’Urgell té un segell d’autenticitat, per a mi d’una gran estranyesa. En els tretze anys que porto a Andorra, hi he baixat en ocasions comptades, a veure el Retaule de Sant Ermengol, a comprar una cosa puntual o simplement de visita. És ordenat i pulcre, com ha de ser un bon poble dels Pirineus, i sembla atreure aquell mateix “turisme de qualitat” amb el qual somiem a Andorra alguna vegada: un turista intel•ligent i atent que gasta molt poc i ho mira tot, arriba amb una motxilla enorme i està preparat a admirar el romànic. Tot i no tenir universitat, el fet de tenir un seminari – tot i que diuen que ara hi ha molt pocs seminaristes – li dóna un aire de ciutat universitària. No sé en què consisteix exactament: però tinc la sensació que una universitat s’hi trobaria a gust.

No s’hi veu gran riquesa material; no sé si és més barat que Andorra, però té la fesomia d’estalvi. Hi fa fresc; hi ha terreny pla; m’hi falten les muntanyes. Les cases són sòbries; al claustre de la Catedral hi viu la inspiració. Es pot anar a peu allà on vulguis, i és un lloc per a mi exòtic: perquè l’any vinent aplegaran gegants de tota Catalunya, i perquè tenen catedral, palau i castell.

(Publicat al BONDIA el 15 de desembre del 2010)

divendres, 10 de desembre del 2010

La por de ser província

"La bellesa existeix,” diu en Iago Andreu, i em mira amb un aire didàctic, com si em sospités d’un desig ardent de revocar l’existència de la bellesa. Per la seva veu intueixo que la “B” de Bellesa la pensa en majúscula. No seria capaç de contradir a un bon amic, fervent adepte de l’ordre i àngel portador de torrons de la pastisseria familiar de Montblanc. Acabada la feina, parteixo en busca de la bellesa al món dels oficis. Una de les destinacions més evidents del panorama cultural recent és la revista “Portella”: molt bon paper, maquetació perfecta i una llista de creadors que fa néixer l’esperança d’un món de nous somnis. Però la lectura atenta també fa néixer dubtes, mai dubtes sobre la bondat del projecte, sinó dubtes concrets sobre petits detalls.

El nom del grup, i de la revista, suggereix la idea de l’obertura al món. Tanmateix no hem d’oblidar que la metàfora de la portella amaga la necessitat inherent de tancament. Una portella no és un túnel, no és un forat en la roca que permet el pas. La creació d’una portella implica una delimitació de les possibles entrades a un espai inicialment obert, salvatge. De la mateixa manera que les portes es fan amb la idea de poder-les tenir tancades (si no fos així, en lloc de portes tindríem forats a les parets), per fer una portella d’entrada cal “tancar” el camp amb roques. Llegim el Manifest del Col·lectiu Portella per determinar de quina mena de camp, i de quina mena de delimitacions es tracta.

Al Manifest s’expressa l’objectiu de “generar un fòrum de cultura decididament andorrà, però alhora obert i permeable a totes les influències de contrades veïnes i llunyanes, amb les quals tenim lligams ancestrals”. Al camp de la cultura, em costa acostumar-me a les coses “decididament nacionals”. Una revista que volgués ser “decididament russa” o “decididament anglesa” em provocaria malestar. Quan es tracta d’un país tan petit com el nostre, el rebuig és menor, però segueixo pensant que el bo seria que la crítica – i la població - veiés el resultat del seu treball com a “decididament andorrà”, i no que es decideixi fer-ho “per decret” (o Manifest). ¿No serà una idea nascuda, - ella també! - d’aquella “por andorrana de ser província”, “die andorranische Angst, Provinz zu sein”, de la qual parla Max Frisch i que evoquen els autors de la revista?...

Quant a les influències de les contrades veïnes i llunyanes amb les quals es tenen lligams ancestrals, m’hi perdo definitivament. O bé s’accepten totes les influències, i no cal dir-ho, o bé s’exclouen específicament les possibles influències de les contrades llunyanes o veïnes que han tingut la mala fortuna de no haver format cap lligam ancestral amb Andorra. En aquest últim cas, resultaria que les influències espanyoles, franceses i portugueses – o russes, britàniques i italianes, si hi trobem el requerit lligam ancestral – són benvingudes, en canvi, les influències sueques o sud-africanes no, per falta de precedent.

M’hagués agradat llegir-hi un Manifest d’intencions estètiques en lloc d’un Manifest de construcció identitària (no és que es digui així, però ho és). Sembla que als autors, la comprensió de la realitat andorrana els resulti més atractiva que la creació de noves realitats. La revista no parla del cinema, de la música ni de les galeries de l’art; el teatre de Max Frisch (“una recerca infructuosa del que és i com es construeix la identitat” en “un país de mides tan reduïdes, inversament proporcionals al seu sentit d’autocrítica”, segons Txema Díaz-Torrent), i la fotografia, essencialment de Pep Aguareles, amb participacions puntuals de Jaume Riba i Tony Lara, hi tenen un cert protagonisme, però essencialment, es tracta d’una revista de pensament andorrà... això ja la fa una cosa curiosa.

A la revista hi ha un text en portuguès, un text en francès i un text en castellà; si hi és la traducció, no he sabut trobar-la. El fet d’incloure contribucions en altres llengües és original, però si Manel Gibert i Quim Torredà, en citar Òssip Mandelstam, l’haguessin citat a l’original en rus, ningú no els entendria. I que consti que em fa moltíssima il·lusió que citin un gran poeta rus. Trobo que quan es tracta de contribucions en llengües estrangeres, les traduccions són essencials.

La qualitat literària dels textos varia, com és inevitable en qualsevol publicació, però trobo que generalment és molt bona. En un petit article, és impossible analitzar totes les coses bones, i només mencionaré que, entre d’altres, és mil vegades digne d’atenció el dossier “La por andorrana”, sobre “Andorra” de Max Frisch, els autors del qual fan paral·lels interessants entre el “model andorrà” fictici, un món poblat de desconfiança envers les coses llunyanes i properes, i l’Andorra real: amb il·lustracions genials de Jordi Casamajor... Els homenatges a Antoni Morell, Sergi Mas i Casi Arajol, sense els quals la visió del nostre petit món seria incompleta, són tendres i sincers. No oblidem tampoc la presència del Don Quixot de la Manxa, Conquistador d’Andorra, del qual hem pogut fer la coneixença gràcies a Iñaki Rubio.

Estic perduda entre la ficció i la realitat. La Bellesa segueix existint, però li plau amagar-se, com a la natura, segons Heràclit (vegeu l’epígraf a “El so discret” de Gibert i Torredà). Al meu món, les sensacions i les idees que les provoquen ocupen un lloc més definit que la bellesa. A l’article de Díaz-Torrent, un intel·lectual es defineix com “un personatge ridícul, víctima d’un compromís excessiu amb el seu context, que malda per desentrellar la veritat de les coses.” M’agradaria fer-ho; m’agradaria que fos possible; m’agradaria que algú hi arribés. Desitgem una llarga vida a la publicació recentment nascuda. Llarga vida de molts feliços anys.

(Publicat al Fòrum.ad el 10 de desembre del 2010)

divendres, 3 de desembre del 2010

La vida és un circ

Cirque du Soleil és obra d’una ment intrèpida. El seu coratge és encara més lloable si es tracta d’una ment col·lectiva. I si les ments no generen idees, sinó que són les idees les que conquisten als febles humans, també les aplaudeixo. Celebro l’aparició d’una bogeria que un dia assolellat va entrar victoriosa a un cervell receptiu, amb una senyera que duia “Gosa somiar”. Celebro la retirada dels dubtes dictats pel sentit del costum, elevo a un pedestal les voluntats doblegades per l’imparable geni. El Cirque du Soleil és orgànic, real, vertader. L’honestedat dels moviments dels seus fills, dels seus acròbates, gimnastes i actors, és pròpia d’un mite viu, dúctil, incontestable. Si són humans, els escauria ser humans del segle d’or, ideat pels setcentistes, també inventors del moribund concepte del circ modern.

El naixement del Cirque du Soleil honora la memòria dels primers circs estables, anglesos i parisencs. No se’ls assembla en res (a part del nom), i tanmateix ens ha tornat la percepció d’u n circ com a espectacle selecte. És car – trobo que és molt car – però crea l’entrada a un món l’existència del qual sempre havíem sospitat, però ignoràvem. És un d’aquests somnis quasi fronterers amb la temuda terra dels malsons, però estranger a ella. Com qualsevol plaer intens, per naturalesa s’apropa al patiment. Com qualsevol realitat per a nosaltres nova i dolçament singular, resisteix la descripció.

A què s’assembla l’olor de les castanyes? Com descriuries el color groc sense fer referència a altres coses grogues? Què és un plor per a algú que no l’ha experimentat? Podríem començar dient el que el Cirque du Soleil “no és”, però no acabaríem mai i ens enfonsaríem en el llac de la desesperança. Un plor no és un riure, per molt que pugui produir un so que se li assembli vagament; no és una reacció al·lèrgica per molt que enrogeixi la pell; no és un símptoma d’excés de líquids; no és un tic; és un plor. Seguint la lògica de la cadena de les negacions, direm que el Cirque du Soleil està tan allunyat de la idea d’un circ nòmada amb quatre pallassos patètics i tres tristes girafes com podria estar-ho una pel·lícula de Tim Burton, una representació de danses folklòriques o una competició d’esports de risc. N’agafa certs elements prestats – la forma de l’envelat, el nom de circ, trapezistes xineses, saltimbanquis russos, i una barreja d’erotisme i perill amb una lògica que els adapta per l’ànima d’un infant – però també incorpora els elements d’un musical, d’un espectacle de varietats, d’un teatre de titelles, d’un carnaval de carrer.

L’espectacle “Varekai” que podeu veure a Barcelona fins al 2 de gener incorpora una sèrie de coses que sense voler ens fan por. Atreviment, destresa, minusvalidesa, homosexualitat, religió, rivalitat, amor són al principi de la llista dels pensaments que ens assetgen. Totes i tots s’hi amaguen, i hi són també els grassos i els prims, els grans i els petits, els cínics, els maldestres, els representants de nacions minoritàries, les llengües incomprensibles, els àngels caiguts, la tecnologia i el riure. La paraula “varekai” significa “en qualsevol lloc” en la llengua romaní, la llengua dels gitanos. És el lloc on ens porta la vida, sigui quin sigui el nostre camí. Com a camí d’eterns nòmades, és un camí tortuós, un camí interminable, en fi, un camí de la llibertat.

(Publicat al Fòrum.ad el 3 de desembre del 2010)

dilluns, 29 de novembre del 2010

Hawaii

Fa fred i ha nevat una mica, no gaire, però hi ha neu a fora. Al terra del menjador, la Laura, de cinc anys i mig, està jugant a nines. Avui les seves Barbies (en té com a mínim catorze) se’n van a Hawaii. Amb la manta, fabrica una illa amb coves i volcans. “Laura, com saps que a Hawaii hi ha volcans?” “Mama, que no te’n recordes que vam llegir un llibre de la Terra, i allà es deia que a Hawaii hi havia molts volcans?” “Tens molt bona memòria.” “Sí”.

“Papa, tu hi has anat, a Hawaii?” “Sí, Laura”. “I a Hawaii, hi havia hawaians?” “Sí que n’hi havia, sí”. “I hawaianes?” “També.” “I què et deien, les hawaianes?” El pare riu. “No em deien res. Aloha, em deien.” “Alooha?.. Pensaven que eres un hawaià?” “Sí, filla, segur. És que jo feia una pinta de hawaià...” “Ah, val. I quins animals hi havia a Hawaii? Hi havia peixos?” “Sí, n’hi havia molts, de peixos.” “I dofins?” “També hi havia dofins.” “I taurons?” “I taurons.” Busca taurons al sac de les joguines, sense gaire èxit. Hi troba un peix de color rosa, se’n alegra i continua preguntant. “Papa, i tu tenies por dels taurons?” Contesto jo: “No, Laura, els taurons tenien por del papa, perquè sabien que a Cuba havia menjat tauró a la planxa”. “Havies menjat tauró a la planxa, a Cuba?” “Sí.” “I ells ho sabien, i et tenien por?” “No, no em tenien por, els feia pena, perquè estava molt prim i no era bo per menjar.”

Ara sembla preocupada. “No trobo res que pugui ser l’aigua.” Li dono una samarreta lila. “Lila no pot ser, seria aigua bruta.” Li porto un pijama blau. “Massa clar, no pot ser un blau tan claret”. “Laura, és la meva última oferta, o tens aquest blau, o no en tens cap.” S’ho pensa i l’agafa. Havent solucionat el problema de l’aigua, torna als animals. “Papa, quins animals més hi havia a Hawaii?” “N’hi havia de tot.” Troba un poni, una abella i una tortuga al sac de joguines. “Tots aquests?” “Sí, tots aquests. I també hi havia dragons.” Intento intervenir per informar el públic que de dragons no n’hi havia, tot i que mai no hi he anat, però no em fan ni cas. “Sí que n’hi havia, de dragons. I sí que hi has anat.” Deixo passar el tema dels dragons i m’interesso per la segona part de l’assumpte. “Hi he anat, a Hawaii? Quan?” “Avui, mama. Avui.”

(Publicat a la secció "Parlem?" del Butlletí de la Universitat d'Andorra)

dimecres, 24 de novembre del 2010

Chicken at work

Hi ha molta gent que té literatura instructiva als lavabos. Nosaltres no en som cap excepció. Al lavabo petit, a sobre d'una capsa de plàstic blanc (ara que hi penso, no sé què tenim a dins, sempre està tancada) hi jeuen un manual de golf per a principiants, un comentari il•lustrat a "Evgeni Onegin" de Puixkin i un divertidíssim llibre per a gestors de projectes anomenat "Pasturant pollastres" (Herding Chickens). També podria significar "Pasturant gallines".

Ara mateix, mentre ho escric, estem tenint una discussió semàntica amb el meu home, enginyer informàtic i cap de projectes, sobre el sentit de la paraula "chickens" al títol del llibre, i la possible traducció del terme "chicken" amb la paraula castellana "pollo", que en el seu context quotidià significa "un problema". Crec tenir dubtes prou fonamentats sobre la possibilitat de traduir la frase habitual entre els meus amics i coneguts "hoy hemos tenido un pollo en el trabajo" com a "today we've had a chicken at work". Fins i tot la versió catalana de "avui hem tingut un pollastre a la feina" no m'acaba de sonar bé.

Això no obstant, l'argument d'en Jordi és prou sòlid. La feina en qüestió és la seva i no la meva, i es veu que habitualment consisteix en gestionar problemes i no pas en pasturar gallines, tot i que sospito que les dues tasques no tenen per què ésser mútuament excloents. Segons l'entenc jo, la idea de pasturar gallines s'aproxima al conegut concepte anglès de "pasturar gats" (herding cats), de vegades aplicat a la política. En ambdós casos, es tracta d'una feina inacabable i desesperant que requereix inventiva i esforç. El problema s'agreuja amb la circumstància que ni l'un ni l'altre no hem acabat de llegir l'esmentat llibre sobre la gestió de projectes. Només sabem que és bo a base de llegir-ne fragments.

Ja ho sé, el terme "bo" emprat aquí és molt relatiu. Tots els llibres d'aquesta mena són compendis de dictaments del sentit comú. Però ja se sap (i sempre ho repeteixo) que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i normalment no fa mal repassar les idees que li corresponen. A més a més, utilitza l'argumentació "ad absurdum", i inclou consells sobre la pèrdua més efectiva de temps, el mite del multi-tasking (ja sabeu, aquella gent que escriu els informes, parla per telèfon i menja l'amanida mentre condueix) i instruccions per a que les reunions durin eternament que trobo encertades. I sobretot, ens recorda que el camí més cert cap al fracàs és el de no tenir cap pla d'acció.

És cert. L'última vegada que vaig tenir una conversa sense cap pla d'acció, la hora se'n va anar en orris. I la penúltima vegada, també. Els meus llibres del lavabo no arriben a tenir en mi l'efecte desitjat. Potser hi hauria de tenir la “Crítica de la Raó pura”, a veure si ens instruïm.

(Publicat al BONDIA el 24 de novembre del 2010)

divendres, 19 de novembre del 2010

Dona, pobre, estrangera

Fa uns mesos, Teresa Colom parlava a la seva columna setmanal al Diari d’Andorra sobre les desavantatges que pot portar el fet de ser dona, jove i bonica. En aquells moments no m’hi vaig identificar gaire. No represento cap bellesa – o, dit en altres paraules, sempre he sigut menys bonica que m’agradaria ser. Fins i tot quan era jove, no se’m veia jove. Recordo que quan tenia vint-i-tres anys, els meus alumnes em demanaven si en tenia trenta. Ara estic arribant “a la meitat del camí de la vida”, i a les cafeteries em diuen “senyora”.

Per últim, em sentia molt bé sent dona. Sabia que hi havia dones mal pagades, que en alguns sectors laborals teníem menys possibilitats de promoció, però també tenia present que les dones metges, advocades i arquitectes no cobraven menys que els seus col·legues homes, que al món de la música, de la moda i del cinema ser dona no representava cap inconvenient, i pensava que a les altres esferes de la vida social, al cap i a la fi, tot depenia de les persones. Si eres una persona forta, alegre, tranquil·la, arribaries allà on volies arribar.

De vegades, però, tendeixo a canviar d’opinió. Avui mateix, estàvem en el dinar col·loqui amb Raül Romeva i Francesc Pané, convocat pels Verds d’Andorra i obert al públic general, quan un amic periodista m’ha vingut a saludar un moment, i comentar tres coses: que sóc de dretes, que escric massa, i que els meus articles de fet els escriu ell. La última part me l’he pres com una floreta exòtica, perquè com a mínim deu significar que li agrada allò que escric: si no, no ho voldria vendre com a seu ni en broma (escriu molt bé). No queda gaire clar per què voldria fer-me l’estrany favor de signar amb el meu nom, i amb quina moneda li pagaria si se’n donés el cas, però suposo que la intenció, fos quina fos, era bona.

Tanmateix em va fer recordar com fa més d’un any, a l’estand de l’associació Casa Rússia a la Fira d’Andorra, una senyora andorrana summament amable em va preguntar qui em corregia el català dels articles signats per mi que sortien als diaris. Al principi, no vaig entendre la pregunta, i li vaig dir que els mitjans de comunicació disposaven d’un equip de correctors, però després el sentit es va fer evident: de fet, volia preguntar qui traduïa els meus articles cap al català – del castellà, o de qualsevol altre idioma en el qual els estrangers s’explicaven amb facilitat. Els estrangers, al seu univers, no parlaven català, o si més no, no l’escrivien.

Sempre serem estrangers. Sempre – fins a un cert punt – es dubtarà si el que dic, ho dic veritablement jo, si no sóc un pseudònim del meu marit o fins i tot d’un amic benintencionat. Això és com quan diuen que Margaret Thatcher representava els valors masculins, i no femenins, a la política. Des de quan, jo pregunto, des de quan els valors – més bons o més dolents, indistintament, - tenen atributs masculins i femenins? I si en tenen, com es distribueixen entre gèneres?..

L’altre tema és el de ser de dretes. No crec que se’m pugui acusar de cap extravagància característica de l’extrema dreta de cap país. No sóc, ni he sigut mai, nacionalista, seria estrany esperar que defensi els interessos del gran capital, i no recordo haver-me pronunciat mai en contra de cap política social. Però cal dir que l’extrema esquerra, tot i que en teoria, estèticament, em cau més simpàtica que l’extrema dreta, tampoc no m’acaba de convèncer. Tinc els meus dubtes sobre l’intervencionisme de les administracions públiques, m’espanta l’ateisme entès com a religió, com la creença en l’absència obligatòria de Déu, i valoro els drets individuals per sobre dels drets col·lectius. Com a la majoria de persones racionals, m’agradaria posicionar-me al centre, i no als extrems, però m’agrada la idea de conservar les coses que serveixen, m’agrada la idea de no destruir la tradició i les cultures. Tinc un caràcter més aviat conservador i prudent, i moltes vegades arribo a entendre les propostes de centredreta millor que les de l’esquerra comunista, anarquista o republicana. Quin problema hi ha? Doncs hi ha un problema ridícul: ser pobre i de dretes està mal vist. Amb lo bé que queda un ric d’esquerres, un pobre de dretes queda fatal.

Quan dic que sóc pobre, no vull insinuar que necessiti res. Sempre he treballat tant com he pogut, mentre tingui vida i salut, penso fer-ho. Però també és evident que no sóc cap gran propietària, ni podria viure de la renda si ho volgués fer, ni tinc de qui heretar cap fortuna. Sabent-ho, la gent s’enfada perquè no sóc tan radical com ho demanarien els interessos de la meva classe social, procedència ètnica i militància de gènere. La gent s’enfada perquè no actuo de la manera que demana la meva condició de dona, de pobre i d’estrangera. I reconec – sempre ho dic – que em sap molt greu no poder agradar a tothom. Només intento ser jo mateixa. Ser jo mateixa, i fer-ho tal com ho dicta, en primer lloc, la consciència, i en segon lloc, el cor. Ser jo mateixa, i prou.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de novembre del 2010)

dimecres, 17 de novembre del 2010

Cosins imaginaris

Avui m’ha passat una cosa que gràcies a Déu no he tingut temps de comentar a ningú abans que s’aclarís l’assumpte. En confiança, us l’explico. Avui una amiga meva ha mencionat, inesperadament, que està emparentada amb la família reial de... en fi, amb una de les famílies reials. Ja us sento riure perquè entenc que vosaltres, que sou gent normal i no extraterrestres com la que us escriu, no us ho hauríeu cregut, ja que aquestes coses, si passen, se saben de seguida.

A mi, en canvi, m’ha semblat plausible. Tothom que conec és família més o menys llunyana d’algú famós, o com a mínim famós a Andorra, doncs per què no ho anava a ser ella. A més a més, acabava d’arribar de vacances de la terra dels reis en qüestió, i he pensat: “És clar, havia anat a veure als cosins, com qui no vol la cosa”. I em diu: “Sobretot no ho comentis a ningú, perquè jo ho negaré”. I jo, és clar, d’entrada em poso a tranquil•litzar-la: “No et preocupis, si no vols que se sàpiga, jo no ho dic. No passa res, tothom té alguna cosa rara entre els parents. No l’escollim, la família, ja ens ve donada”. Li ho deia, i mentrestant, rumiava: “Si ja t’entenc, pobreta meva. I tant que s’han de callar, aquestes coses, perquè si no, vindran els paparazzis i no et deixaran ni viure tranquil•la, ni respirar a soles, ni sortir de nit. Per a nosaltres, a Andorra, ja ens aniria bé una mica de glamur estranger, però per a tu i per a tots els teus, seria un incordi.”

D’una altra banda, em sabia greu el que pensava fer en cas que es fes pública la seva connexió familiar. Com se sentirien, els pobres cosins germans, si arribessin a saber que havia renegat d’ells públicament? Per molt reis que fossin, no es mereixien tal tracte inhumà. Potser no eren reis per culpa seva, sinó per accident de naixement. No se’ls podia fer un lleig d’aquesta forma. I naturalment, li he dit més o menys el següent: “No pots renegar de la família. Intentarem mantenir-ho en secret, però si mai se sabés ho hauries d’afrontar amb coratge. Segur que són bona gent i t’ho agrairan de cor. I no passa res que siguin reis.” I és clar, aquest és el moment quan em diu: “Ja veig que t’ho has cregut. Rectifico. Era broma. Estàs com un llum.”

I té tota la raó. Ho estic. És evident que acabo de guanyar el concurs a la russa més crèdula de les Valls d’Andorra. Però mantinc el que deia abans: no es pot renegar de la família, sigui quina sigui. Podem assemblar-nos-hi més o menys, però hem de reconèixer el seu valor. Els nostres pares, germans i avis són nostres, i cal estimar-los. Ara bé, si es tracta d’uns cosins imaginaris, no cal.

(Publicat al BONDIA el 17 de novembre del 2010)

Tirans

Recordo el que deia l’inoblidable Patrici del llibre “Guàrdies! Guàrdies!” de Terry Pratchett a l’alcoholitzat idealista Sam Vimes: “Els dolents són bons en una cosa: la planificació. Forma part de la seva descripció de treball. Qualsevol tirà malèvol té un pla per regnar el món. Les bones persones, no sembla que siguin capaces de tenir-ne un”. Segons l’esmentat governant, que veia el poble com una massa uniforme i gris de pecat sense pretensió a l’originalitat, els tirans eren necessaris. Els herois complien l’objectiu de combatre als dictadors especialment cruels, però resultaven absolutament inadequats per a substituir-los. O tal com ho deia, segons les meves fonts no comprovades, Winston Churchill, “aquell qui governa el seu poble en temps de guerra, no serveix per governar en temps de pau”. No he pogut trobar aquesta cita; buscant per “Churchill temps de guerra” (en anglès) al Google, n’he trobat una altra, igualment preciosa, tot i que no ve al cas: “En temps de guerra, quan el que més s’atresora és la veritat, aquesta deu anar protegida pels seus fidels guardaespatlles: les mentides”.

Segons la lògica del Patrici, el problema d’Andorra consistiria en no haver tingut mai cap tirà malèvol. El desordre poc artístic del casc urbà, la quantitat d’immigrants que no s’han adaptat, la falta de diners a les arques de l’estat són una clara indicació de la bondat de la gran majoria dels nostres governants des d’un temps ja gairebé immemorial. Això ens fa propicis a creure en moviments polítics sense projectes clars, en l’esperança que arribin a ser encapçalats per bones persones: a un cert percentatge de la població, el mou la fe. Però per convèncer als qui volen viure còmodes i tranquils, cal una ambició mesurada, una mirada freda i una capacitat de planificació.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 17 de novembre del 2010)

divendres, 5 de novembre del 2010

No vagis a Miami

L’ofici de viatger és aquell que m’hagués agradat tenir quan era petita. No em movia del meu lloc, i pensava que el fet de viatjar – com el fet de llegir – et feia millor persona. Naturalment, era ingènua, tant per raons d’edat com per les de la personalitat. Tothom que ha llegit mínimament sap que amb els llibres, això no funciona, a no ser que sàpigues fer molt bé la tria. Hi ha multitud de novel·les de mal gust que transfereixen idees vulgars a ments ineducades – però el fet de llegir, llegir qualsevol cosa, se sol veure com a bo, intel·lectual i saludable. Un llibre – pel sol fet de ser un llibre – es respecta. Des de l’escola maternal, a mi m’ho havien inculcat: respecta el llibre. La paraula escrita té una força tremenda, qualsevol dictador ho entén. Ningú em deia que respectés la tele.

Una cosa semblant passa amb els viatges. El fet de viatjar gaudeix d’un respecte universal, ja que té la fama d’obrir la ment. Potser és veritat; no en sóc experta. Conec els llibres, he crescut amb ells, i encara que hi hagi gent molt més qualificada per parlar-ne que jo, en puc tenir una opinió formada. Quant als viatges, n’he fet molt menys que qualsevol dels meus amics i coneguts. En conseqüència, sóc una persona tancada. De tant en tant, m’entusiasmo i vull veure món: quan el veig, em decep.

Hi ha tants llocs on no he estat que se’m fa estrany pensar que existeixen. Limito el món a allò que he arribat a veure, i la meva primera impressió de les ciutats, i fins i tot dels països, sovint ha sigut la última. A l’igual que aquell americà que va passar per aquestes Valls fa gairebé una dècada, i després de quaranta hores mal comptades en una pensió del nom del qual no va voler recordar-se’n, on hi feia mala olor i no hi havia ascensor per arribar al cinquè pis, va ser l’autor d’un article desafortunadament ben escrit i esbiaixat, titulat “No vagis a Andorra la Vella”, jo també podria acabar sent l’autora d’un cicle d’articles “No vagis a...”. Començaria per Miami. I no t’estic parlant del Miami Platja al costat de Salou que mai he vist i senzillament no sé com és (no crec que sigui gaire diferent de Salou), sinó de la ciutat de Miami, a Florida, la qual molts dels meus amics somien conèixer.

Totes les percepcions solen dependre, almenys parcialment, dels nostres companys de viatge, i tenint en compte que la vida em va separar de la persona que m’hi acompanyava per una sèrie de raons que ara es podrien percebre com un gegantesc malentès, el meu rebuig d’aquella ciutat podria haver sigut fonamentat per la total i absoluta indiferència de l’acompanyant en qüestió cap a la meva persona. Tot i així, tinc la impressió que Florida em va desagradar honestament, per si mateixa. Hi vaig anar fa una mica més de mitja vida, al mes de desembre del 1992. Una de les coses que ho van agreujar deu haver sigut el canvi de temperatures de cinquanta graus – als Urals, hi feia menys vint, mentre a l’aeroport de Miami estaven a trenta graus positius.

L’altra circumstància per a mi desafortunada era el fet que els cinc-cents dòlars que hi vaig portar de Rússia, a Rússia, en aquell moment, eren una fortuna, i a Miami, no arribaven a cobrir el cost de les cinc excursions. Un vell motel amb llençols gastats al costat d’una platja passable, però gens espectacular, un servei que difícilment es podria definir com a amable, la presència gairebé universal de la variant cubana de la llengua castellana que jo, en aquell moment, no entenia gaire bé, una contaminació atmosfèrica més aparent que aquella a la qual jo havia estat acostumada (a la meva ciutat natal, segur que n’hi havia, de contaminació; però no es notava de la mateixa manera), quantitats impensables de vehicles motoritzats i la incòmoda sensació de ser pobre (objectivament, no ho era, però a Miami, resultava ser-ho) van fer que la ciutat resultés, per a mi, hostil.

Les grans superfícies dels centres comercials on et perdies de seguida i no arribaves a decidir què volies comprar, si és que volies comprar-hi alguna cosa, em desesperaven. Els somriures exagerats de la multitud multicolor semblaven falsos, tot un xoc cultural per a algú que no havia vist, en aquell moment, gaires pel·lícules americanes. Ni tan sols el parc d’Everglades em va conquerir. Crescuda molt a prop de la natura, no entenia la noció de la natura com a espectacle. Havia estat als parcs zoològics, però eren recintes petits i artificials. A la natura, hi vivies, no l’ensenyaves als passants. Fer l’espectacle dels caimans em semblava tan estrany com ho hauria sigut passejar a la gent de ciutat en un tot-terreny pel bosc a prop de la casa dels meus avis per a que veiessin llops (i ara que hi penso, em sembla una idea boníssima d’un negoci; potser ara ja es fa; en aquells moments, no es feia). L’omnipresent llum blanca de Key West em cegava; les seves cases tenien un punt d’irreal. La presència de les palmeres arrencades per l’huracà encoratjava la imaginació malaltissa.

Una de les poques coses que em va sorprendre agradablement era l’abundància de velletes en cotxes espectaculars. Les dones grans, a casa meva, no conduïen. Ser dona i conduir semblava cosa de joves. En canvi, a Miami, la gent arrugada portava els cotxes més grans.

Si em demanes consell, et diré que no hi viatgis a no sigui que t’hi enviïn en missió oficial. Hi fa calor, és car, és massa gran, les noies van tan sexy que en comparació, t’hi veus pàl·lida i lletja; ballen tan bé que t’amagaries sota la barra del bar; la gent és exuberant, orgullosa, classista i no et parla en anglès. El luxe és tan luxós que fins i tot ofèn. La pobresa és tan alegre que sembla extraterrestre. Hi ha massa color, massa sol, massa moviment. Ja no et parlo de l’avió, de la durada del viatge, de l’emprenyament que suposen els aeroports. Queda’t a casa i si et sobren diners, regala’ls. No vagis a Miami.

(Publicat al Fòrum.ad el 5 de novembre del 2010)

dimecres, 3 de novembre del 2010

Reeducant les cèl·lules

M'han explicat avui la teoria d’un americà, no sé com es diu però és genial. Resulta que les cèl•lules del cos tenen memòria. Això és lògic i necessari, però es veu que en tenen molta, de memòria: se’n recorden de tot. Tenen el que es coneix popularment com a memòria d’elefant.

A més a més, són costumistes: reprodueixen tot allò al que estan acostumades. Imagineu-vos, per exemple, una persona habituada a estar trista. Bé, resulta que les cèl•lules del seu cos s’acostumen a l’estat de la tristesa. I si un dia, per qualsevol circumstància, s’alegra, les cèl•lules del cos es rebel•len, perquè reclamen la seva porció habitual de tristesa a la qual estan addictes, i xof!, un altre cop es posa trista per no contradir els usos i costums del seu cos.

Es necessita tot un cicle de reeducació per vèncer l’addicció a la tristesa, a la ràbia, a la desesperació... A poc a poc, acostumaràs les cèl•lules a l’estat habitual d’alegria, tranquil•litat i pau. Així el dia que per casualitat tinguis estrès, et matarà directament, perquè a part del disgust que aporta el fet d’estressar-se, a sobre se’t rebel•larà el cos. Facis el que facis, estàs fotut.

Però almenys mentre no et passi res de veritablement greu, no acabaràs amargat per bestieses. No et posaràs trist perquè sí, ni t’enfadaràs fàcilment. No se’t menjarà la inclinació natural per la ironia, ni t’atabalaràs per una mica de feina. Jo, a partir d’avui, he decidit reeducar les cèl•lules del meu cos per prendre-m’ho tot amb calma. No sé quins resultats tindrà, que prou feina tenen les pobretes amb l’addicció al sucre i la cafeïna que els toca assumir.

Tampoc no sé si puc recomanar-ho a algú altre: al cap i a la fi, he vist a la persona que m’ho ha explicat passar mig minut donant-se copets regulars al voltant de l’orella dreta. Diu que ho feia per visualitzar les coses bones que li havien de passar.

(Publicat al BONDIA el 3 de novembre del 2010)

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Bon camí

Diuen que el camí segur cap a l’èxit encara no s’ha descobert, però el que sí que es coneix són els camins segurs cap al fracàs. Són tan segurs, que la gent aficionada a la seguretat i planificació previsible, com una servidora, els sol agafar per costum i per norma, si més no, perquè ens dóna una certa tranquil•litat el fet de saber exactament el que hi ha al seu final.

N’hi ha uns quants, alguns d’ells ben senyalitzats, amb un rètol “Fracàs” gran, intel•ligible i d'acord amb les normes de la Unió Europea. Un d’ells passa per voler agradar a tothom: l’he agafat tantes vegades, que al final d’aquesta carretera, a la ciutat del Fracàs ja em fan descompte en gasolina, de tanta que n’he arribat a comprar per poder tornar cap a casa. Em poso malalta quan m’assabento de que a algú no li agrada el que faig. Si em voleu burxar, ja em podeu dir que no sé escriure. Això em deprimeix immediatament, està comprovat, és matemàtic.

L’altra és l’ambició desmesurada, l’avarícia que trenca el proverbial i fràgil sac. Agafes més feina de la que pots fer, més responsabilitats de les que humanament podries assumir. Per tot el seu perímetre, com si estiguessis jugant a un dels jocs d’ordinador antics, reculls els petits èxits, que cap al final fan una bola, com si fossin una colla de goblins, i aleshores t’ofeguen i, ja inconscient, et condueixen al llarg de l’últim tros del camí de la perdició. D’això se’n diu morir-se de l’èxit, i no te’n mors, no pas definitivament, però passes una bona estona en un estat aproximat al del coma etílic.

El tercer camí que m’agrada especialment és el de voler tenir sempre la raó, sempre guanyar, no voler reconèixer que t’has equivocat. La ridiculesa d’una persona competitiva per definició no té límits, i com totes les altres coses que us explico, ho conec en la meva pròpia pell. És ben sabut que una persona guanyadora no es mesura en funció dels seus rivals: apunta cap a l’infinit, i no té més rival que ella mateixa. En canvi, els perdedors professionals, com jo i probablement – només probablement – alguns dels amables lectors, no volem ser bons, simplement bons: volem ser “millors” que els altres, en tot el que hi ha o en tot el que ens sembla que ens importa. Podríem estar en primer lloc durant vint anys, torturant-nos amb la idea que un dia vindrà algú per emportar-se’l.

Hi ha tants camins al fracàs i m’ho passo tan bé descrivint-los que quasi m’oblido del fet obvi que no importen a ningú. Quasi se’m oblida que el fracàs i l’èxit no existeixen, només són etapes, etapes de la vida. Que el sol il•lumini els vostres camins, i allà on sigui que us portin, que siguin honests i nobles, que siguin pintorescs i divertits. Bona setmana, i bon camí.

(Publicat al BONDIA el 27 d'octubre del 2010)

divendres, 22 d’octubre del 2010

La Gavina

Vam decidir rellegir “La Gavina”, de Txèkhov, amb l’Elena, una tarda de diumenge, mentre les nenes jugaven a les nines. Som russes, i per això la gent ens considera expertes en la literatura russa. No sé si hi ha una colla de catalans fent d’experts en literatura catalana al mig de Moscou: però aquí, com a russes, no en tenim escapatòria. De la mateixa manera que l’efecte secundari d’haver-se adaptat a Andorra és que la gran part dels meus amics no poden imaginar que no hagi vist la última sessió del Consell General – no importa si tinc feina, si tinc vida, si en tinc ganes, se suposa que és la meva obligació mirar-les totes, – ningú s’imagina que puc haver-me saltat algun capítol de “Germans Karamazov”, quedar-me indiferent davant dels patiments d’Anna Karenina o no recordar el contingut del “Oncle Vània”. És un dels efectes secundaris de ser rus, un fet científic i provat. Per això, després d’haver tingut una conversa que ens portà a entendre que l’únic que recordàvem de “La Gavina” era que ens treia de polleguera quan érem adolescents, vam decidir que teníem el deure sagrat de familiaritzar-nos amb aquesta obra de teatre. Ergo, vam dedicar una hora a la lectura d’una obra mestra de llenguatge bonic, descripcions precises i contingut depriment.

“La Gavina” no té cap personatge atractiu. Tothom hi és mediocre, cruel, dèspota, exagerat, cornut o tocat dels nervis. N’hi ha qui pateix la seva pobresa i és odiat per la dona que estima, n’hi ha qui no suporta l’ambient de poble i està condemnat a passar-hi els últims anys de la seva vida, n’hi ha qui s’avorreix i fa mal als altres per avorriment... la llista és interminable. Per adobar-ho, un dels protagonistes se suïcida, sense raó, inesperadament, i en aquest moment entens que tot el que havia passat a l’obra des del seu principi fins al final era, de fet, la història de la seva mort. El perquè del suïcidi d’un jove escriptor prometedor. De passada, és la història del seu amor ridiculitzat i menyspreat, de la seva vida i obra que potser no tenien sentit ni valor i en tot cas, no importaven a ningú. Una de les coses que n’aprenem inequívocament és que la vida és lletja, un afer estúpid i buit. La metàfora central de l’obra és una gavina morta que serveix de tema d’un petit conte per al rival d’aquell qui se suïcida, un escriptor famós que surt amb la seva mare: una actriu deu anys més gran que ell. Diu el conte que en un petit poble, al costat d’un llac, hi vivia una noia bonica i jove. Un dia va arribar-hi un home i la va portar a la perdició perquè estava avorrit i no tenia res a fer.

El director de teatre David Selvas que va adaptar “La Gavina” al segle XXI i als ulls dels espectadors catalans, comenta que tota aquesta obra de teatre representa una metàfora de la maldat gratuïta. Recordo que a l’escola ens explicaven que Txèkhov era una bellíssima persona, un home generós, estimat universalment. No ho dubto ni un sol moment, però els seus personatges – o si més no, els personatges de “La Gavina” – no s’assemblen absolutament en res a la imatge del seu creador. Són homes i dones que s’odien a si mateixos i menyspreen als seus pròxims, en veu baixa, sense grans gestos i tranquil•lament. El seu món és un món amb alguna idea del seu passat, però pràcticament sense cap noció del seu present i futur, és un limbe on pateixen les ànimes de tots aquells que creuen haver volgut ser més, fa un temps indefinit, en un “ahir” idealitzat”. Són personatges que no poden ni tan sols anomenar-se malvats, no són gent dolenta, simplement són gent que sap que ha malgastat les seves forces, els seus talents, les esperances del seu cor, inútilment.

“Vostè està ben alimentat i indiferent, i per aquesta raó està predisposat a filosofar; jo tinc ganes de viure i per això bec xerès a l’hora de dinar i fumo puros, això és tot. És tot,” diu un personatge secundari, Sorin, vell i malalt, a l’altre personatge secundari, el metge que està embolicat amb una dona casada i prescriu un tranquil•litzant a tothom i en qualsevol ocasió. En un món que ha perdut la noció del temps, l’esperança, l’amor, la fe, les coses només poden anar a pitjor. Txèkhov retrata un món desagradable, poblat de dones possessives i homes incapaços de prendre una decisió.

De fet, tothom és dèbil en aquest món que es deu assemblar al món de moltes persones encara al segle XXI. Les dones són dèbils perquè no tenen força espiritual que compensi la seva força emocional: són dones amb molta passió que les domina i les subjuga. Els homes de Txèkhov semblen tenir una mica de por a les dones. Són la joguina de les seves passions, i no les saben resistir, no saben dir que no, i després pateixen. Les dones a les obres de Txèkhov sempre semblen ser les responsables per destrossar la vida d’un home, i no perquè el matin o el maltractin, sinó perquè resulten indignes del seu amor, i els homes – per alguna raó que no m’acaba de resultar clara – no ho poden suportar. Qualsevol diria que la vida de l’ésser humà no deuria estar condicionada per la vàlua de les altres persones que el rodegen, però la vida d’un personatge de Txèkhov depèn absolutament dels altres personatges. És un món on les persones es fereixen mútuament, però són incapaces d’existir les unes sense les altres. Normalment la seva dependència no és estrictament i solament emocional, és una dependència financera, filial o eròtica, agreujada pels deures familiars i socials.

“La gavina” de Txèkhov encara no ha perdut la seva força magnètica i és una de les obres que el converteixen en un dels autors més escenificats del món avui en dia.

(Publicat al Butlletí de la Universitatd'Andorra del mes d'octubre 2010)

Andorra als ulls dels russos


És obvi que Rússia està plena de russos pobres i molt pobres que deuen tenir tota mena de problemes econòmics i socials i mai no es queixarien de la vida si per un toc de màgia poguessin arribar-se a trobar al mig d’Andorra avui mateix. Dit això, també s’ha de reconèixer que, en primer lloc, Rússia és un país de contrastos brutals, i té un petit percentatge de gent insanament rica, i en segon lloc, que la gran majoria dels russos pobres mai no tindran l’oportunitat de venir a Andorra, i per això no té sentit imaginar qual podria ser la seva hipotètica opinió sobre les coses que en teoria hi podrien veure. Pels propòsits del present article, hem d’entendre que tot el que hi nombraré representa l’opinió de russos rics o molt rics. Són minoria al seu país, però són aquells qui vénen aquí a fer turisme o per aconseguir una residència passiva. De fet, la majoria de les coses que diré les he sentit dir als russos que de fet venen a Andorra, viuen a Andorra o hi han vingut alguna vegada.

Comencem per les coses que els agraden. Són estrangers, però no extraterrestres, per la qual raó el que veritablement els agrada aquí és la muntanya, les pistes d’esquí i les seves fabuloses instal·lacions. Majoritàriament, consideren que la relació qualitat - preu que ofereixen les nostres pistes d’esquí és una de les millors a Europa i infinitament millor que qualsevol cosa semblant que podrien trobar a prop de casa seva. Afegim-hi el nostre hivern assolellat, el nostre temps d’eterna primavera i el nostre cel d’un color blau pràcticament mai vist a Rússia a l’hivern, i podem concloure que vivim en un perfecte paradís. No els he sentit queixar-se de les botigues de marca, tret d’unes poques ocasions de ser mal atesos. Generalment no els sembla que el nostre paisatge arquitectònic sigui especialment lleig. Els nostres monuments no els apassionen, però tampoc no els provoquen un rebuig decisiu.

Les coses que els desagraden o els desconcerten són, de fet, poques. Una és el pèssim servei que reben a les cafeteries, bars i, fins i tot, alguns hotels. Als restaurants molt cars i opulents, els atenen correctament. En canvi, a llocs petits, on no es ve a gastar cinc-cents euros, sinó que s’hi para a fer un cafè, a menjar un tros de pastís de xocolata o un gelat, no es fa el més mínim esforç d’ajudar-los, ni d’atendre’ls amablement. Ho he vist: els cambrers triguen vint minuts a aparèixer, i quan apareixen, són bruscs, la selecció de gelats i pastes és mínima, les teteres arriben sense tapa i acabes bevent-te un poleo-menta quan de fet havies demanat té verd. I per cert, si els demanes un suc de tomàquet, la majoria s’espanta com si demanessis un suc de col. “No, no en tenim”, –però ho diuen amb una expressió que sembla afegir: “I de coses rares, no n’hem tingut mai”. Per què? No en tinc ni idea.

No us dic que aquestes coses em facin cap gràcia especial a mi, però quan estàs en companyia de la gent que pagaria 5 euros per una tassa de te amb una sola condició, que sigui bo, i no saps on portar-los perquè volen luxe, i, de luxe, en tenim –que jo vegi– molt poc... Sempre acabo portant-los a la cafeteria del Plaza, que és un lloc que està prou bé, i m’agrada, però no es pot presentar com un lloc típicament andorrà perquè, naturalment, s’associa amb una cadena internacional d’hotels. No hi puc fer res. Des del punt de vista d’un rus adinerat, tots els llocs d’Andorra destinats a fer un cafè són semblants a bars de treballadors de fàbrica, cosa molt digna d’existir però tan allunyada de la idea d’unes vacances de somni com un Kentucky Fried Chicken. Fins i tot a Rússia soviètica de la meva infància, sempre hi va haver una noció d’un servei exclusiu, del qual podien disposar poques persones, però que es podia comprar amb diners, influència o amistat: els russos rics que se’n van de vacances, busquen aquesta mena de servei, i no el troben.

De fet, gairebé sempre es tracta de serveis. Un altre problema que hi veuen –sobretot aquells que hi viuen– és el servei mèdic. A Rússia, quan una persona està greument malalta, els metges la visiten a casa. A part d’això, existeixen assegurances mèdiques especials que, en cas de tenir un problema de salut, et donen preferència a l’hora d’agafar una visita al metge. Aquí, ni una cosa, ni l’altra.

Si tens un nen de dos anys i estàs preparat a pagar sumes desorbitades per estar segur que si té febre un dissabte a la tarda, un metge vindrà a casa a visitar-lo, ja pots ser un rus milionari: això és impossible. I se’n sorprenen. Se sorprenen que no hi hagi botigues obertes tota la nit: que siguin més cares, però que hi siguin! Se sorprenen que el taxista no truqui des de baix quan ha arribat a casa teva: que em cobrin, però que em truquin! Se sorprenen que no hi hagi un estadi decent, una sala de concerts com Déu mana, que l’escenari de l’Auditori Nacional sigui tan petit, que no hi hagi –ni es potenciï– l’afició al teatre... Però aquestes són les coses de les quals us parlaré a la segona part d’aquest article.

Foto: Reinaldo Márquez
Article publicat al Fòrum.ad el 22 d'octubre del 2010

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Et sents feliç

Arriba el fred, i tot sembla més net. L’aire, els carrers i fins i tot els pensaments. Cada octubre, cada octubre comença el món. Les fulles perden el seu color de pau, de salut, de joventut, per a tornar-se més variades, més admirades, més adorades. Úniques totes elles, malaltes, fràgils, irrepetibles, juntes formen paisatges que percebem com a malenconiosos, per molta bellesa que puguin tenir.

Quan les recollim, les acaronem, mirem les seves línies de prop, quan en formem composicions, cadascuna d’elles aporta una guspira de llum i d’alegria a les cases i als llocs de treball, i cadascuna sembla que ens demani: et sents feliç?.. I mai no sabem què dir-les. Si les diem que no, les ofendrem en tota la seva esplendor del vespre de l’any, els deurem una explicació: quin dret tenim de no seguir els nostres somnis, no recordar-los, no convertir-nos en una petita joia de la tardor, com elles, aquelles que saben que no són eternes? Quin dret tenim de menysprear la vida que se’ns regala? Nosaltres, que tot ho tenim per davant, quin dret tenim de dubtar-ne davant d’elles, d’aquelles que es troben – magnifiques – ja al final d’una vida?.. I si les diem que som felices, hi hem de correspondre, perquè fins i tot els miralls de mercuri indiquen que amb la cara que portem no ho semblem.

Un dia ho aconseguirem. Semblar alegres i ser alegres. Sembrar llavors de la pau, collir bons fruits. Fruits de plaers interminables, d’amors inacabables. Callar. Cantar. Fins i tot cosir. Ser llum sense fer mal als ulls. Ser fortes, flexibles i fabuloses.

Faré un ram de fulles de la tardor. El posaré al mig de la taula llarga, per celebrar tots els aniversaris i tots els sants que hem de celebrar. Seré feliç, per vocació, per dret, per deure i per complaure. Faré servir la llar de foc, havent-ne retirat tots els objectes que no hi haurien de pertànyer. Faré una festa amb pastissets de carbassa i castanyes torrades. El cafè serà negre, i el te serà bo, i per sentir-me estimada seré tal com em voleu. Cuinaré, serviré, netejaré i jugaré. Estalviaré. Tornaré a tocar el piano. Restituiré tots els llibres i totes les pel•lícules que dec als seus propietaris legítims. Trucaré a la família, recordaré les cares i les dates, repartiré el que tinc, us entendré a tots a la primera. Tindré cura de les plantes, les regaré i els parlaré. Respectaré la muntanya. Escoltaré més Händel. Coneixeré la saviesa i la tristor, i a la vista dels meus amics, dels seus trets meravellosos i efusius, em trobaré a mi mateixa, i així sabré parlar amb ells, parlar-hi sincerament, pausadament, en veu baixa, dolça i tranquil•la.

(Publicat al BONDIA el 20 d'octubre del 2010)

A Betlem me'n vull anar

Dimecres passat, estàvem baixant d’Encamp el meu home i jo, per anar a treballar. De cop i volta ell produí una mena d’exclamació barrejada amb un sospir desesperat: “No pot ser!” “Què et passa?”,- li vaig preguntar, preocupadíssima. “Mira, això està per deprimir-se!”

Jo sóc capaç de guanyar un concurs de desastres domèstics, i si m’ho arribés a dir a casa, ràpidament trobaria una raó per donar pes a les seves paraules. Ara bé, acabàvem d’entrar en cotxe a la parròquia d’Escaldes, notòria per la seva bona gestió, així que vaig haver de precisar: “I què hi veus de depriment?” “Acabo de veure un llum de Nadal,” contestà amb una veu trista i derrotada. “Ha! Doncs ara en veuràs un altre”. I efectivament, ja n’hi havia un parell.

“Llums de Nadal. El 13 d’octubre. Quan arribi Nadal, estarem fins els nassos de veure’ls”. “Sí, carinyo: l’acceleració.” “Quina acceleració ni punyetes! Ja posen llums de Nadal abans de Tots Sants, a principis d’octubre. Cada any, més aviat. Encara no ha passat la Castanyada i la nena ja demanarà regals del Pare Noël.” “Potser no s’hi fixarà.” “Ja hi pots comptar, ja”...

Diuen que la terra cada cop es gira més ràpid i per això acabem tenint una sensació que el temps passa més de pressa i mai no en tenim prou. Si fa cinquanta anys anàvem en cotxe a cinquanta quilòmetres per hora, ara anem a cent vint. Les rebaixes d’agost comencen a finals de juny. Acaba de començar el dissabte, i ja s’acaba el diumenge. Dinem en un quart d’hora, vint minuts. Fins i tot les eleccions ens arribaran anticipades. Bé, què hi farem: si les figues són verdes, ja maduraran. No em semblaria estrany si a partir d'ara es comencessin a sentir nadales a tot arreu, cors de gent desesperada que expressa el desig d’agafar les seves coses i anar-se’n a Betlem.

(Publicat al Diari Obert el 20 d'octubre del 2010)

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Mare nostrum

Jo no sé què té de dolent, la globalització. Per a mi, personalment, són tot avantatges. Noms divertits, de l’estil de Kevin Costner de Jesús. Un munt de gent exòtica que viu lluny de casa seva. Jo mateixa, per posar-vos-en un exemple. L’economia de països pobres millorada amb els diners que els emigrants treballadors envien a les seves famílies. L’equilibri de l’ànima d’uns quants executius estressats retornat en un retir en un poble d’Índia. Vuvuzeles, nems i sushi per a tots els que en volen. Com a mínim un idioma en el qual estàs segur que algú, almenys algú, té tota la sagrada obligació d’entendre’t, ni que siguis al mig de la selva amazònica. Hamburgueses a tot arreu. Música soul. Dragons xinesos. Iglús i izbas, cinema hindú, té vermell i salsa. Halloween – que no m’agrada, però la meva filla n’està encantada. M’ha dibuixat una “casa de por” amb ratpenats nena amb llacets de color rosa, bruixes malvades que empaiten als bons i fantasmes de colors tan bonics que ja he deixat de fer campanya per la defensa dels drets de la Castanyera. A la Castanyera, també l’espera. De tot en un petit país, i tots feliços.

El que sí que és veritat és que cada dia ens assemblem més els uns als altres. Es pot agafar qualsevol lloc, escriure’n, i canviar-lo de nom, i queda bé. Ja no cal fer geografia: a tot arreu, tenim de tot. Hi ha diaris, com ara el Marca, que ja ho practiquen. L’altre dia van dir que s’havia obert una botiga de Ferrari al esplèndid passeig marítim del centre d’Andorra. El meu home m’ha dit que l’anava a veure, i fa hores que l’espero per dinar. Li he trucat al mòbil, i diu que encara està buscant aquell esplèndid passeig marítim, que havia començat pel Port d’Envalira, perquè és clar, el Passeig Marítim s’havia de trobar a prop del port, i de Ferraris, n’ha vist uns quants, però tots en moviment, i encara no veu el mar. Serà per la boira.

Jo crec que són els efectes de la globalització. Les distàncies llargues esdevenen curtes, i les curtes, per compensar, es tornen llargues. L’enganyós concepte de l’espai ha deixat d’existir, i el temps és irrellevant (i en aquest cas, el periodista de Madrid té una visió d’Andorra que correspon al seu paisatge geogràfic fa uns quants milions d’anys). O potser, tal com havien proposat uns independentistes radicals, Catalunya ha declarat la guerra a Andorra i s’ha deixat guanyar: i en conseqüència, el Consell General, amb l’aprovació dels coprínceps, ha traslladat la capital a la recentment annexada llunyana província de Barcelona. O, com a mínim, els habitants de Salou i Miami Platja han decidit unànimement que ja no té sentit ocultar el fet que són majoritàriament andorrans, i han demanat l’adhesió de les seves terres a la pàtria mare. O simplement, escric tant que ja fa dies que no surto al carrer, i el dia que hi tregui el nas, veuré que la Illa Carlemany és, de fet, una illa, rodejada per les ones blaves del mar immens, del qual només la separen uns metres de passeig, de sorra blanca, adornat amb les majestuoses palmeres, i no hi ha res més en aquesta càlida terra, només Ferraris clàssics que desfilen, la platja, els iots i el sol.

En fi, que ens hem globalitzat. I els del Marca deuen haver agafat un becari de Madagascar per escriure d’Andorra. No vull dir que procedeixi de Madagascar, és que hi viu. I no n’ha sortit. I té pocs minuts d’Internet cada dia, només per enviar el seu article, no té temps de consultar la Wikipèdia. Però suposo que això no els importa. El que els importa és el futbol. I una mica el bàsquet. I també la Formula 1. Tot el que no ho és, per a ells, és molt esplèndid, però com si no existís. Vaja, com el passeig marítim d’Andorra.

(Publicat al BONDIA el 13 d'octubre del 2010)

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Atena


(Foto: Reinaldo Márquez)

Aquest mussol d’ulls grocs, estrictes, amb una expressió obsessionada amb un sol pensament (possiblement, menjar) o, a voltes, desenfocada, ha arribat a ser, per a nosaltres, el símbol de la saviesa. Sembla que això ho devem a Hegel, que, al final del prefaci de la seva Filosofia del Dret, recuperà de l’oblit l’òliba de la deessa Atena, posant-li el nom genèric poc precís que s’aplica, en alemany, a totes les aus rapaces nocturnes: Eule der Minerva. Alguns dels seus traductors van traduir la paraula “Eule” com a mussol. Des d’aquell moment començàrem a associar a mussols, i en general, a totes les aus rapaces nocturnes, amb la intel·ligència i el coneixement. Conjuntament amb l’altre símbol de la saviesa –la serp– els considerem uns animals misteriosos, perillosos, cauts.

Recordo que jo, de nena, volia assemblar-me a la deessa Atena, nascuda del cap del deu suprem adulta i armada. Tenia un llibre –“Llegendes i mites de Grècia antiga”,– i coneixia tots els seus protagonistes; de fet, hi creia, com si fossin una mena d’àngels o sants. Atena era el meu personatge preferit. De les tres pretendents a la poma de la discòrdia, jo, si hagués pres el lloc de París –aquell pastor poc assenyat que amb les seves decisions descabellades va provocar la guerra de Troia i la destrucció total del seu poble–, sens dubte l’hauria escollit a ella.

Afrodita no s’hi podia comparar: m’agradava estèticament, però ja era conscient que la bellesa no es podia limitar a l’harmonia de les faccions, a l’harmonia del cos. A més a més, ella estava aparellada amb Ares, i jo, propensa al pacifisme, sempre la veia a l’origen de les guerres. El seu naixement de l’escuma sortida del membre immortal del deu Urà tallat pel seu fill, el Temps, amb una falç adamantina, tampoc no m’acabava de convèncer. És clar que tots naixem a la nostra manera, però em semblava més apropiat d’una deessa el fet de procedir d’un cervell en plenes facultats que no pas de l’últim esforç dels genitals divins.

El naixement del cap tallat per la meitat no és pas més net que l’altre, probablement és menys poètic, però jo el trobava més idoni. Quant a Hera, la seva gelosia inútil, simbolitzada pels cent ulls d’Argos, sembrats a les plomes de paó (l’au consagrat a ella) per evitar les eternes infidelitats del seu marit Zeus, m’incomodava. Encara m’incomoda la inutilitat de la gelosia, tot i que no en sóc exempta. Amb el pas dels anys, m’he tornat més conformista i he ampliat el meu panteó particular per poder servir les tres deesses. El temps m’ha convertit en una dona casada i possessiva, tan, o potser encara més, fascinada per l’amor i el poder com per la integritat i la mirada freda d’una estratega hàbil, capaç de vèncer sense necessitat de vessar sang.

Em faig gran i insensata, i més oberta als compromisos. Però quan era petita, entenia la necessitat d’escollir per a no arriscar-te a fer enrabiar totes tres deesses que et subornen. Sabia que no era possible repartir la poma de la discòrdia en tres parts iguals i obtenir l’autoritat, l’amor i la glòria combinats en justa mesura.

S’havia de ser fidel a una de les tres deesses i perseguida per les altres dues, i jo escollia la saviesa. Vaig escollir Atena, amiga d’Hèracles, Aquil·les i Odisseu, la deessa dels vencedors. M’agradava que anés armada. M’estava bé que ella no hagués tingut infància –perquè jo havia passat els primers cinc anys de la meva vida enmig d’adults, sense anar a l’escola i en aquell moment, sense germans o germanes, i tenia l’absurda sensació d’haver nascut adulta i armada, també. I no descartava la probabilitat d’haver aparegut d’un cap d’algú (el del meu pare hauria servit perfectament, però posats a imaginar, pensava que s’havia de tractar d’un ésser més sobrenatural que un metge anestesista). Les àvies m’havien ensenyat a fer mitja i fins i tot teixir una mica, i m’entusiasmava que la meva protectora fos la deessa dels teixits, de la ceràmica i dels filòsofs.

El pas del temps s’emporta els dons que puc haver tingut, o aspirava a tenir, d’infant. Amic lector, la idea que això es pot deure a la meva eterna necessitat de parlar-te i d’explicar-te històries em deixa glaçada. Diuen que Atena, un dia, va decidir apartar la cornella parladora del seu costat, per a que els homes no confonguessin la capacitat de l’oratòria amb la saviesa, i la substituí amb una òliba silent.

(Publicat al Fòrum.ad el 9 d'octubre del 2010)

divendres, 8 d’octubre del 2010

Somnis

Què has somiat? – pregunta la meva filla cada dia, i jo mai no me’n recordo. Així que li explico tot allò que hauria d’haver somiat. Les excursions de muntanya, les flors i les papallones, els cels nocturns i les seves estrelles, el meu poble quan era petita i tots els animals que teníem a casa (porquets, conills, gallines), la meva àvia Olga, el nen de la meva germana que està gairebé a punt de néixer, el mar i el castell de Cotlliure, amb les seves platges de pedra i cases de color taronja i groc. Més ciutats... Florència quan la vaig veure per primera vegada, Venècia que mai he vist, Itàlia en general, i mira que gairebé no la conec, mai no he tingut cap equivalent d’unes “vacances a Roma”. Tampoc no he vist la pel•lícula de “Les vacances a Roma”, només tinc la consciència de que es tracta de les pel•lícules d’Audrey Hepburn on està tan maca com la meva mare de jove... Audrey Hepburn, aquella que deia que per a tenir llavis bonics calia dir coses bones, per a tenir ulls bonics, calia veure la bellesa dels altres, i per a caminar amb dignitat, recordar que mai no camines sol.

Sí, jo hauria d’haver somiat coses bones. Se m’hauria haver obert la bellesa del món. Hauria d’haver-me despertat amb la consciència que mai no caminaré sola. Però els únics somnis que recordo de les últimes setmanes és una versió (que em va semblar prou bona) de la tercera pel•lícula del Indiana Jones (aquella on Sean Connery, vull dir doctor Jones el pare, li fa comptar fins a vint en grec abans de començar a parlar, i on s’explica la mania que té per les serps), i el somni on un autobús ple de polítics de relativa rellevància internacional entrà al meu pis, per la porta. La veritat és que visc al primer, i tècnicament la nostra porta d’entrada no està preparada pel pas d’autobusos ple de gent, però no van trencar res. Van baixar de l’autobús i es van muntar una festa amb còctels i canapès. La veritat és que no era gens desagradable, però estaven fent la seva festa, i a mi no em feien ni cas. No sé on estava la meva família, però considerant que es tractava d’un somni, dic jo que continuaven dormint, mentre jo em vaig despertar indignadíssima per la poca consideració que els personatges públics de l’autobús havien demostrat pels sentiments del ciutadà humil (o sigui, jo), entrant al seu pis en transport públic. Em va costar cinc minuts ben bons resituar-me en la realitat. Mentida: en fa cinc dies, i encara no els ho perdono. Especialment a Barack Obama. D’aquest sí que no esperava aquesta mena d’actuacions.

Com és, la realitat? Fins a quin punt ens la inventem? Fins a quin punt la influencien els nostres somnis, les pel•lícules que hem vist, les històries de la nostra infància, i simplement les coses que ens havíem inventat, per fer bonic, per espantar-nos a nosaltres mateixos, o per fer feliç a algú que estimem?.. Com construïm el nostre món real, i fins a quin punt ens és permès viure en un món fictici, teixit amb fils de fantasia?.. En rus, per dir “bona nit”, es desitja una nit tranquil•la. Que siguin tranquil•les totes les nits. I que tingueu bonics somnis.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra el 7 d'octubre del 2010)

divendres, 1 d’octubre del 2010

Falcons, formatges i faquirs


(Foto: Reinaldo Márquez)

Fiodor Dostoievski va remarcar que les ruïnes de la vella Europa diuen més al cor d’un rus que als cors dels mateixos europeus. Vaig créixer amb la idea que el passat medieval dels pobles d’Europa era infinitament més important que el passat llunyà del meu propi poble. I no em servia per a res la reflexió que els russos, a l’edat mitjana, també havien actuat com els corresponia a l’època. Els meus avantpassats, habitants de petits comtats en disputa constant entre si, ja eren susceptibles a la idea d’assimilar conceptes prestats de les altres cultures, sobretot si es tractava de cultures llunyanes, de cultures més riques i de cultures que es defensaven millor.

Un dels treballs historiogràfics més famosos escrits sobre Rússia comença per la decisió d’unes tribus, explicada a les cròniques antigues, d’agafar un governador estranger perquè posés ordre a les seves terres. Les terres, segons els cronistes, eren riques. L’únic que hi faltava era l’ordre. Els suecs (o noruecs? la llegenda no ho té gaire clar) van venir de seguida, i van fundar la primera dinastia reial. La terra, però, els va conferir les qualitats característiques del poble nadiu, i l’ordre llegendari, ferventment desitjat, no sembla haver arribat fins avui. Ja veieu que els russos (potser no tots els russos, però almenys aquells que poden presumir d’una sòlida formació en humanitats) sempre hem idealitzat els europeus i tot allò que és europeu. I si és europeu antic, millor.

Recordo com fa uns mesos, en una conversa pausada, un senyor summament agradable es referia a la seva parròquia natal de Sant Julià de Lòria com a “la Nice des Vallées”. Davant de l’escèptica mirada d’una servidora, argumentava que la diferència de les temperatures entre Sant Julià i les parròquies altes era significativa. “La meva mare, al mes de maig, té uns enciams així.” I feia, amb les mans, la forma d’un enciam molt gran, rodó, com tots els bons enciams. El coneixement que tinc d’Andorra dels enciams és limitat: els veig per la finestra al jardí dels veïns, però no hi tinc un contacte directe. Tot i així, no obstant la meva ignorància quant a les particularitats del món de la verdura, ja veia que l’absència de vistes al Mediterrani, del Passeig dels Anglesos, de lligams amb Itàlia i d’un port que no sigui un port de muntanya, no impedia que el meu interlocutor veiés Laurèdia com un poble feliç, elegant i càlid, per molt que hagi pogut canviar durant els darrers quaranta anys. L’encís de les seves velles cases, per l’esforç de la seva memòria i descripció, es percebia com a distint, enorme, especial.

Sí, com la gran majoria dels llocs del món, Sant Julià de Lòria, vist amb els ulls de benvolença, es diferencia de si mateix descrit per un passant apàtic. Un cop has vist, o bé imaginat, un poble a través de les descripcions d’algú que el té en estima, és difícil, si no és impossible, desfer-te de la sensació que és bonic. Potser és per això, o també per la inconscient admiració dels russos per a tota mena de coses suposadament medievals que s’organitzen en un entorn que guarda una gran part de la memòria d’aquella època llunyana, vaig anar a la Fira Medieval de Sant Julià de Lòria, i tot m’hi va agradar. No m’importava pas que els cartells de les parades del mercat fossin quasi tots en castellà (tot i que espero que de cara a les futures edicions això canviï), que no hi hagin pres part gaires comerciants del país, que no es tractés d’una antiga tradició que compta amb la participació de tot el poble.

L’edat mitjana no es preocupava tant de pobles i identitats com ho semblem fer nosaltres, i les identitats es construïen d’una manera provisional, situacional. Els senyors demanaven la fidelitat dels seus vassalls basant-se en el seu jurament relativament recent i no pas en el seu lloc de procedència. Tot el carrer ple de banderes i instruments de tortura em semblava perfecte per esdevenir medieval. L’exposició de les aus –voltors, mussols, àligues– hi afegia un toc genuí i fantasmagòric. Vaig comprar un fulard enorme –de pura seda– per un bon preu, i estava tota cofoia d’haver-me firat. La Fira Medieval de Sant Julià de Lòria és considera una de les fires medievals més interessants i per a mi, com per a molts visitants locals i estrangers, és un plaer presenciar la seva exòtica barreja de falcons, formatges i faquirs, de danses i cultures.

(Publicat al Fòrum.ad l'1 d'octubre del 2010)

dimecres, 29 de setembre del 2010

Tot va bé

Una canonada rebentada, un autobús avariat enmig de la carretera, un furt, un intent de suïcidi són notícies. Aquest fet, fins a un cert punt, és indicatiu de l’estabilitat de la nostra societat. Si les canonades es rebentessin cada dia, si les carreteres estiguessin habitualment plenes d’autobusos avariats, si els furts fossin una ocurrència habitual i els suïcidis tan freqüents que ningú en volgués saber res, tot això no seria notícia. En tindríem altres, de notícies. O potser no. Les tindríem allà, les mateixes, sempre les mateixes però moltes, i les llegiríem igualment.

Agafem un exemple de manual. Els diferents grups parlamentaris no es posen d’acord. És notícia des del principi de la legislatura, i la seguim llegint d’edició en edició, i ens indigna com si fos el primer dia. Ja sé que és una desgràcia, però no és cap novetat. No és cap novetat, però segueix sent notícia. De vegades algú suggereix que potser s’arribaran a posar d’acord, però al cap de poc, tornem-hi: que no. I ho tornem a posar a les portades. De fet, els detalls de l’anàlisi política semblen ser els mateixos des de fa dies, setmanes i mesos. La possibilitat que Antoni Martí, algun dia, lideri alguna formació al nivell nacional i arribi a cap de Govern, s’ha previst tantes vegades que ja podria sortir a la categoria de coneixements generals sobre Andorra” en algun concurs televisiu. “Un polític escaldenc que probablement arribarà a liderar el Govern andorrà d’aquí un temps”. Bingo. I així continuaríem. “Un polític lauredià que sempre ha volgut ser un número dos i mai el número u”. Ai, perdoneu, pot haver-n’hi més d’un. Volia que escollíssiu l’opció més coneguda. Va, una de fàcil: “Un polític amb un caràcter difícil, una capacitat de treball formidable i un ample grup de col•laboradors que el defensen a mort.” Cap problema (¿o no?). Un altre. “El “follonero” de la política andorrana”. Crec que no és difícil d’endevinar. I així passaríem una estona.

Les velles notícies omplen els diaris, disfressades de noves. Hi ha com a mínim una formació política que té un visible problema: no tenen pla d’acció. (Grosso modo, en tenen un: volen guanyar les eleccions. Els falta precisar els petits detalls d’orientació ideològica.) Els residents espanyols s’indignen per la discriminació. Els grups de dones demanen la legalització de l’avortament en casos extrems i particulars. L’atur creix. Vénen pocs turistes. La crisi - tota mena de crisi – també és una qüestió recurrent, i no hi ha ningú que se’n cansi. L’obra pública costa molts diners. Importem molt, i no exportem res. Els bancs treballen per millorar (el sistema informàtic, per exemple). Hi ha qüestions recurrents que s’utilitzen cada vegada que no hi ha notícies.

Sí, hi ha unes qüestions que es repeteixen molt, i després n’hi ha d’altres que mai no es mencionen. El tancament dels diumenges a la tarda ha fet córrer més tinta que l’apropament a Europa. No ho dic com cap hipèrbole ni comparació inventada. És així. És clar que és una qüestió més fàcil d’abordar, però que jo hagi vist a la premsa hi ha hagut molt poc debat sobre la qüestió d’Andorra i la Unió Europea. No veig que es parli gaire sobre la gestió més adequada que s’hauria de fer de la vall del Madriu. La creació d’uns espais sense fum ha sigut considerada per poca gent, i no ha estat adoptada per cap dels grups parlamentaris. En canvi, el recent jurament d’un nou conseller ha tingut una cobertura espectacular, no tan sols de part dels diaris sinó també, de part dels columnistes d’opinió.

Som lliures de decidir sobre què expressem les opinions, però em costa, em segueix costant, trobar-hi un sentit d’equilibri.

(Publicat al BONDIA el 29 de setembre del 2010)

dissabte, 25 de setembre del 2010

Entre les ombres i la llum


Foto: Reinaldo Márquez

Uns lliris taronges floreixen darrere de les reixes. Semblen princeses, tresors del castell encantat. La llum elèctrica i blanca encercla el seu espai, com una serp que les guarda. Els murs impenetrables ens desafien. El nostre sentit comú remarca que les coses solen ser allò que semblen. I es contradiu, tot afegint que les aparences enganyen.

Quan érem més joves, pensàvem que se’ns devia la felicitat. Ja no érem verges, ni res, però seguíem sent aquelles dones encara incompletes, a qui les faltava arribar a una mena de terra promesa. Ho teníem ben clar, algú ens l’havia promès. Hauríem dit que era un àngel. Podia haver sigut un dimoni. L’un o l’altre, s’havia emportat la nostra ànima a canvi de la felicitat. No et dic que penséssim que ens l’havia ofert o descrit cap persona de carn i ossos. Però es tractava d’una certesa geogràfica, la certesa de l’existència real del seu dolç país, del món perfecte. Sense haver-hi arribat encara, ja ens en crèiem ciutadanes i, de tot cor, obeíem les seves lleis. La felicitat era la nostra terra. La sentíem a les nostres venes, a les nostres arrels, com els fills d’emigrants de vegades arriben a sentir el país de procedència dels pares.

La felicitat era el nostre dret, deliri i obligació, i ens consideràvem les seves filles escollides. No representava un, més o menys llarg, moment de satisfacció, i no tenia res a veure amb la suma dels bons records del passat: era el lloc on arribaríem tard o d’hora. També suposàvem que hi portaríem altres persones, perquè érem generoses. Vèiem l’opció de desviar-nos del camí com una desgràcia impensable, improbable. Per molt que hagués sigut –en teoria– possible, era un malson independent de l’existència objectiva del regne promès. No importaven els obstacles que ens en separaven, perquè es podia conjurar, trobar sense voler, o bé guanyar-se a base de sacrificis. No hi posàvem nom, hi crèiem, vidents, pelegrines, heroïnes del nostre futur.

Els somnis penetren el teixit de la vida, paralitzant-la. S’han emportat els nostres anys que se solen qualificar com a millors. Potser hi vam perdre, en la nostra creuada fantàstica, l’oportunitat de ser més pràctiques, més riques, més famoses, més influents? Com és que els homes volien guanyar, destacar, competir, i nosaltres només volíem ser fidels al nostre objectiu? I no necessitàvem res més que la felicitat. I ara que t’ho dic, hi penso: com ha passat que ja no la busquem? Si un dia ens vam despertar i ja no ens hi dirigíem, potser això significava que ja hi havíem arribat? Sí, és l’opció més plausible. Ja ens hi trobem, al regne encantat de les princeses que, tot sigui dit, comencen a semblar granotes, un regne fred i força verd, però el fred és bo per la salut i el verd, què vols que et digui, és ecològic. El temps, aquell se-nyor de “la barba trista i la mirada errant”, ens ha fet reines de la terra que somniàvem.

Som reines del regne dels somnis i, com a tals, ens toca el paper de les madrastres més o menys decents d’unes boniques aspirants a Ventafocs. T’hi has fixat quantes n’hi ha, últimament? Amb una sabata o amb una espardenya, però mai les dues coses a la vegada. Per mi, ni que caminin del tot descalces. Que tinguin sort. Mentrestant, nosaltres, després d’esmorzar, o fins i tot abans, agafem el mirall màgic, el de tota la vida, i emprenyades, preguntem: “Qui és, aquesta bruixa que hi veig?” I el mirall, amb tota cordialitat i afecte, ens contesta: “Tu mateixa, filleta.” I afegeix, tendre i respectuós: “Fes el favor de maquillar-te” i, és clar, li fem aquest favor. A ell, i a tot el món sencer. La cosa millora.

La bruixa segueix semblant allò que és, però una bruixa maquillada té personalitat, té... bé, caràcter. No és cap bruixa avorrida. És tot un ésser màgic amb poders de convicció. Per això ens comencem a ocupar de les lleis del món més físic i polític, del món sobre el qual estem molt menys d’acord que sobre aquell que pressentíem, que coneixíem per intuïció. Ja no ens escrivim aquelles cartes interminables, llargues, incomprensibles, plenes de pressentiments i d’il·lusions, perquè una bona bruixa no es dedica al gènere epistolar. Ella balla sola. O acompanyada, però ella balla. Crea les lleis del món que la rodeja. Les distorsiona. Atreu la llum, basteix els ferros. Si mai s’atura, es converteix en flor.

(Publicat al Fòrum.ad el 25 de setembre del 2010)

dimecres, 22 de setembre del 2010

La pedra

Jo tinc les meves creences religioses, però intento no parlar-ne gaire. Parla d’aquestes coses, i la gent pot pensar que et consideres una mena de Papa de Roma (i sense salvar les distàncies). És una idea popular que només les persones sense pecat, els irreprotxables per experiència i per convicció (o en certs casos, també els pecadors professionals) tenen el dret d’interessar-se per la moral. No ho sóc, ni l’una cosa (segurament), ni (de moment) l’altra. “Ergo”, el meu interès per l’ètica i per les normes és un interès de caràcter clandestí... També tinc les meves conviccions polítiques . No en parlo gairebé mai, perquè el fet de pertànyer a una ideologia ajuda a que un gran percentatge de gent t’associï amb els pitjors representants de la ideologia en qüestió. M’aniria millor ser cínica i riure de tot, però els cínics no em volen enmig d’ells, per la meva incapacitat innata de dir quatre paraulotes amb gràcia. M’acabo definint partint de tot allò que no sóc. No sóc budista. Ni anarquista. Què sóc? Una cosa amorfa que es mor de por de definir el que, de fet, és. Ja m’hem definit. Sóc covarda.

M’hem definit. Tornem, doncs, a la religió. He llegit l’Evangeli moltes vegades. El solia llegir al metro, i també, als estius, a la casa de camp dels meus pares. La vida d’universitària em deixava rebentada, i els últims anys de la carrera, cap als finals de juliol, em retirava a l’habitació petita, al costat de la de la meva àvia, i em dedicava a estudiar, i de vegades, a llegir l’Evangeli (que en la traducció que jo tenia, portava el títol de Bones Notícies – els traductors devien haver pensat que Bona Nova em sonaria a barri de Barcelona, i la paraula grega d’Evangeli no em sonaria a res), i per dormir. No m’ho invento. Els progenitors anaven a la platja i em consideraven ben boja perquè m’hi negava rotundament. En tot cas, em vaig arribar a aprendre tant les quatre biografies canonitzades de Jesús de Nazaret, com les cartes dels apòstols, prou bé. Llegia, després dormia, i de tant en tat somiava amb les versions més insòlites del text acabat de llegir.

Recordeu aquella part del vuitè capítol de la part escrita per sant Joan, on les autoritats religioses demanen l’opinió del Mestre sobre una norma jurídica vigent en aquella època i lloc? Sempre m’he meravellat de com s’acaba. Vull dir: sens dubte, és admirable la saviesa dels arguments de Jesús, però és encara més asombrós que la gent, segons sant Joan, els entengui. Imagineu una versió alternativa.

La persona culpable, un mal exemple per a la joventut i per a la gent més madura, està posada al davant de tots. La multitud, amb pedres, es prepara per fer, diguem-ne, justícia. Li pregunten al Mestre com s’ha de procedir. Ell, amb les ara famoses paraules, incita qualsevol que es consideri del tot innocent, a tirar la primera pedra. Passen uns segons, la gent reflexiona. I al cap d’uns instants, un ciutadà d’aquells no especialment virtuosos qui hi són presents, pensa: “Abans que es comenci a investigar per què no estic sense pecat – a fer punyetes!” I tira la pedra. I com que només era qüestió de qui tirava la primera, les pedres volen. El condemnat pateix les conseqüències del sistema jurídic del seu moment històric. El profeta – al qual li queden pocs dies abans de patir un destí encara més cruel - continua escrivint a terra amb el dit. No seria més lògic, això? Però no, al llibre de les bones notícies, la gent s’avergonyeix i es retira. Per què? Com és que en aquella multitud particular no va haver-hi ningú que, pel mer desig de semblar innocent, condemnés als culpables?..

Dec haver vist massa pel•lícules dels Monty Python.

(Publicat al BonDia el 22 de setembre del 2010)

dissabte, 18 de setembre del 2010

L’evanescent regne de les olors


(Foto: Reinaldo Márquez)

Recordeu aquell llibre de Patrick Süskind? “El perfum.” L’evanescent regne de les olors. La idea de reunir l’essència de l’atracció en un flascó és deliciosament creïble. Tots, en algun moment de les nostres vides, hem quedat fascinats per algú (ni que fos per un sol instant) per una raó inexplicable. Podem suposar que és la seva ànima, però què en sabem, de l’ànima d’un desconegut? No seria més lògic explicar el poder de la seducció que algunes persones tenen, i les altres desitgen i perceben, però no arriben a tenir, per una cosa molt més física, tangible, i per això possible de dissenyar, d’imitar, de compondre? Sabem que la primera impressió no és produïda per les paraules. Potser les persones ens entren per la vista? Potser, en part. Però hi ha gent que té una aparença harmoniosa i no ens provoca aquella impressió inequívoca. Escoltem les paraules, veiem com els nostres interlocutors es mouen, però el que percebem no es limita a la vista ni a l’oïda, sentim una altra cosa.

Definitivament, podria ser la fragància de les persones. Sí, podria ser la seva olor. I de la mateixa manera que la bellesa física consisteix, en una gran part, dels “afegits”, del pentinat, del maquillatge, de l’estil i els teixits de la roba que portem, la nostra bellesa sensual deu dependre del disseny de les nostres fragàncies, de la seva composició, de la relació de la nostra olor natural amb les aromes que ens envolten. Per això els nobles dels temps passats tenien els seus propis perfumistes que preparaven combinacions d’aromes que eren només per a ells, que els complaïen i corresponien a l’estat del seu ànim.

No sóc ningú que pugui donar cap classe de seducció. L’únic home que afirma haver-se quedat instantàniament fascinat per mi és el meu marit; devem ser compatibles. Les multituds de persones que trobo cada dia no tenen cap tendència a enamorar-se de mi. Això es podria explicar pel fet que jo distingeixo poques olors, poques essències bàsiques. Si es tractés de sons, se’m consideraria sorda, però en tractar-se d’aromes, crec que no hi ha paraula que descrigui el meu olfacte desentrenat. De la mateixa manera que sóc incapaç d’identificar més de dues veus en una peça musical polifònica, sóc incapaç de distingir les fragàncies d’un perfum. Les seves notes altes, designades per atreure, les notes mitjanes, el cor del perfum i el seu esperit, les notes baixes, que hi donen una harmonia, són totes un misteri per a mi. No elegeixo un perfum a base de les seves notes; altres sentits em guien, precedint l’olfacte. Primer de tot, miro el nom de la casa. Després ve el nom de la fragància. Afegiu-hi l’impacte visual causat per la publicitat, la forma del flascó, i les característiques que suposadament té el perfum a escollir. N’hi ha que es venen com a salvatges, sensuals, dolços, frescs, i ho assumeixo abans d’olorar-los. L’aroma ve després, un cop aplacades la vista i la oïda, la memòria i la vanitat. En el món del perfum, com en una gran part del nostre món, m’influeixen els creadors d’imatge.

L’educació del sentit d’olfacte és tan, o més, rellevant com l’educació dels altres sentits. La secció del Museu del Perfum de la Fundació Júlia Bonet que gaudeix d’un èxit més gran entre el seu públic jove i adult és l’Àmbit Zero, o l’estació olfactiva. La possibilitat de convertir-se, per uns pocs instants, en el teu propi perfumista, en un nas privilegiat capaç de produir una màgica combinació d’olors, és atractiva per a tothom menys per als al•lèrgics al pol•len. Després de passar una estona familiaritzant-nos amb les aromes bàsiques, aspirant essències de mandarina, llimona, canyella i roses, jo també em vaig fer el meu propi perfum, i la meva filla de cinc anys, el seu. La seva versió final em va semblar més agradable que la meva; com a perfumista, la nena té més futur que jo.

La creació immediata dels nostres perfums fou possible gràcies a la màquina construïda especialment per al Museu del Perfum d’Andorra pel Rosendo Mateu, nas de Puig. Diverses escoles, principalment les de Barcelona i Badalona, acostumen a portar els seus alumnes a visitar aquest museu, ja que ofereix una bona manera de desenvolupar la cultura de l’olfacte des de petits. La composició d’olors s’assembla a una composició musical: has de recordar les aromes essencials que t’interessen, experimentar-hi per aconseguir la proporció correcta, i comprovar el resultat.

El museu està situat a l’Avinguda Carlemany, 115, 1a planta, Escaldes-Engordany.

(Publicat el 18 de setembre del 2010 al Fòrum.ad)