Hawaii

Fa fred i ha nevat una mica, no gaire, però hi ha neu a fora. Al terra del menjador, la Laura, de cinc anys i mig, està jugant a nines. Avui les seves Barbies (en té com a mínim catorze) se’n van a Hawaii. Amb la manta, fabrica una illa amb coves i volcans. “Laura, com saps que a Hawaii hi ha volcans?” “Mama, que no te’n recordes que vam llegir un llibre de la Terra, i allà es deia que a Hawaii hi havia molts volcans?” “Tens molt bona memòria.” “Sí”.

“Papa, tu hi has anat, a Hawaii?” “Sí, Laura”. “I a Hawaii, hi havia hawaians?” “Sí que n’hi havia, sí”. “I hawaianes?” “També.” “I què et deien, les hawaianes?” El pare riu. “No em deien res. Aloha, em deien.” “Alooha?.. Pensaven que eres un hawaià?” “Sí, filla, segur. És que jo feia una pinta de hawaià...” “Ah, val. I quins animals hi havia a Hawaii? Hi havia peixos?” “Sí, n’hi havia molts, de peixos.” “I dofins?” “També hi havia dofins.” “I taurons?” “I taurons.” Busca taurons al sac de les joguines, sense gaire èxit. Hi troba un peix de color rosa, se’n alegra i continua preguntant. “Papa, i tu tenies por dels taurons?” Contesto jo: “No, Laura, els taurons tenien por del papa, perquè sabien que a Cuba havia menjat tauró a la planxa”. “Havies menjat tauró a la planxa, a Cuba?” “Sí.” “I ells ho sabien, i et tenien por?” “No, no em tenien por, els feia pena, perquè estava molt prim i no era bo per menjar.”

Ara sembla preocupada. “No trobo res que pugui ser l’aigua.” Li dono una samarreta lila. “Lila no pot ser, seria aigua bruta.” Li porto un pijama blau. “Massa clar, no pot ser un blau tan claret”. “Laura, és la meva última oferta, o tens aquest blau, o no en tens cap.” S’ho pensa i l’agafa. Havent solucionat el problema de l’aigua, torna als animals. “Papa, quins animals més hi havia a Hawaii?” “N’hi havia de tot.” Troba un poni, una abella i una tortuga al sac de joguines. “Tots aquests?” “Sí, tots aquests. I també hi havia dragons.” Intento intervenir per informar el públic que de dragons no n’hi havia, tot i que mai no hi he anat, però no em fan ni cas. “Sí que n’hi havia, de dragons. I sí que hi has anat.” Deixo passar el tema dels dragons i m’interesso per la segona part de l’assumpte. “Hi he anat, a Hawaii? Quan?” “Avui, mama. Avui.”

(Publicat a la secció "Parlem?" del Butlletí de la Universitat d'Andorra)

Tu ja m'entens

Hi ha un típic somriure maliciós que et treu de polleguera cada vegada que se’n dóna el cas. “He anat de vacances a Cuba.” Vet aquí el somriure maliciós. Potser hi feies un curs de jazz, a Cuba: és igual. La noció de “vacances a Cuba” implica una connotació de turisme sexual per a la grandíssima part de la població. “La meva dona és russa”. Somriure maliciós equiparable amb l’exemple de les vacances cubanes. Ja pots explicar que l’has conegut a Andorra: només et servirà per rebre el segon somriure. “Guaita què bé: i què hi feia, a Andorra?” – “Treballar”. Un somriure molt comprensiu: - “Quina casualitat. Treballar de què?” - “De professora d’idiomes.” (poso el meu propi exemple) – “Mira quines coses. Una professora de llengües russa a Andorra.” I no et desfàs de somriures maliciosos en tota una dècada. Això et passa quan la teva vida presenta un encreuament accidental amb els tòpics
existents. Si haguessis anat de vacances a Viena i t’haguessis casat amb una finlandesa, no et passaria res de l’estil. Que no hi havies pensat? Doncs ets una presa fàcil. Aguanta’t i somriu amablement.

- I a mi, - em dirà l’amable lector, - què m’importa aquesta història?.. És fàcil i senzill: hi ha un tercer maliciós somriure. Imagineu-vos una colla de milionaris al seu iot al mig del Carib. “I tu, on tens els teus diners?” “A Andorra.” Vet aquí el somriure maliciós. “Guaita què bé: diners a Andorra.” Ja pots explicar als cotertulians que tens una relació excel•lent amb la hisenda, tots els documents en regla, i has escollit la teva banca andorrana perquè et dóna les millors condicions i el millor servei. No et desfaràs dels somriures comprensius: “Ja t’entenc, ja t’entenc: les millors condicions.”

Com es canvia d’imatge, sense deixar de ser qui ets? Com gaudir de les avantatges que t’ofereixen els tòpics, havent après a viure amb el seu costat dolent? No en tinc ni idea. Probablement val la pena. Jo sé de què us estic parlant: el meu home està casat amb una russa. També s’ha de dir que ha anat de vacances a Cuba. Dues vegades.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra l'1 de setembre del 2010)