dimarts, 28 d’abril del 2015

Rodamons de la mar



Diu la llegenda urbana que quan Edward i Clare Allcard es van presentar al servei de la immigració del Principat d’Andorra per primera vegada, el funcionari que els va atendre es va mostrar aprensiu: “Després de 34 anys a bord d’un veler, ¿no us pesaran pas, les muntanyes?” “Tot al contrari, senyor: les muntanyes d’Andorra ens recordaran les ones de l’oceà.” El funcionari en qüestió encara es deu estar preguntant quina mena de condicions meteorològiques, a hores d’ara nostàlgicament evocades, havien acompanyat els nostres intrèpids viatgers al llarg dels seus viatges pel Carib i la Mediterrània, la mar Roja i l’oceà Índic. Des que conec l’Edward, sempre m’ha esmentat el temps, sempre el recordo etzibant algun comentari d’un front atmosfèric que arriba, com si, als 100 anys, encara estigués navegant pels oceans imprevisibles. La Clare, en canvi, no correspon al tòpic popular d’una persona d’origen britànic obsessionada amb el moviment de les masses de l’aire. Escriu, i viu, amb naturalitat, posant en evidència els costats tan ridículs com entranyables de totes les experiències viscudes. 

Quan ens imaginem un viatge d’aventura, els seus detalls concrets habitualment se’ns escapen. La vida a bord d’un veler se’ns confon amb les vacances en un iot de luxe on es beu més ginebra del que es navega. No arribem a pensar en les goteres i els escarabats, les rates i el plaer de rentar la roba amb aigua freda, el reciclatge d’escombraries, la cuina que és un fogonet de querosè, una galleda al racó que serveix de vàter, els marejos i la possibilitat de morir després d’empassar-se accidentalment uns quants filets de barracuda verinosa. No se’ns acut la possibilitat de ser robats per la màfia, atacats per la marina comunista del sud de Iemen o ser empresonats, acusats d’espionatge. Dit tot això, llegint Rodamons de la mar acabes tenint unes ganes de viure totes aquestes peripècies que no venç ni el fet de disposar d’una rentadora i vitroceràmica, ni una dutxa calenta, ni el lliurament de la compra a domicili. 

Els anys que Edward i Clare Allcard han viscut a Andorra són gairebé tants com els de l’etapa passada a bord del Johanne Regina. La vida a Andorra no és fàcil, tots ho sabem, tots ens hi hem estat a punt d’ofegar alguna vegada. Les nostres muntanyes són terra feta mar, un paisatge majestuós i amenaçador d’una fragilitat immensa. Els seus habitants tenim una certa semblança als tripulants d’un mercant embarcats amb la ferma determinació que serà un vaixell feliç. I no hi ha lectura més emocionant que pugui gaudir un resident a Andorra aquest Sant Jordi que Rodamons de la mar, de Clare Allcard, un llibre d’aventures en una obra mestra de traducció al català portada a terme per Josep Estruch Trairé, publicada per Viena Edicions gràcies a la iniciativa de l’Associació Amics del Quetx Ciutat Badalona. 

Vull dedicar aquest article a tots els qui tenen una passió i la segueixen fins a les últimes conseqüències que porta, i sobretot als nens del Club de Natació d’Encamp amb els quals hem compartit, aquest cap de setmana passat, l’emoció de la competició del Trofeu de la Ciudad de Huesca. Tot viatge comença per un primer pas. Tot somni comença per una dèria incerta. Si us hi poseu, podeu arribar allà on us porti el cor i el coratge. Feliç Sant Jordi i bones batalles. Bones victòries. I bones lectures, per descomptat.

(Publicat al BONDIA el 22 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 22 d’abril del 2015

La veu melodiosa


Tots els secrets, algun dia, s’han de conèixer, tots els misteris s’han de resoldre i, quan s’hagin resolt, ha d’haver-hi vida al davant. He sigut estudiant de dret durant els últims cinc anys, però si us sóc franca, mai he entès allò que es fa en nom de la justícia. Hi ha tantes maneres d’entendre el significat de la paraula que totes les justícies contenen en si alguna injustícia profunda i més gran. Els qui lluitem pels drets perduts i necessaris, els qui defensen els drets adquirits de fa temps, tots, tots som injustos, els rics i els pobres, els liberals i els comunistes, els herois i els terroristes, els botxins i els lluitadors per la llibertat, els transgressors i els fidels servents de l’ordre, aquells qui busquen la vida millor i aquells qui defensen la vida tranquil·la, ningú s’escapa de ser injust, i per ser innocent s’ha de ser inconscient, cec, mut i sord i privat de l’enteniment, i no ho sóc. I vós tampoc ho sou. 

Sempre he preferit les obres de ficció a la realitat. Crec que ho va dir Françoise Sagan, que la il·lusió fa creure que la literatura és molt similar a la vida i és ben el contrari: la vida és amorfa, la literatura és formal. La formalitat de la literatura és per a mi una salvació: sempre hi pots pretendre que els protagonistes són uns símbols i no gent de carn i ossos. De fet, aquells qui viuen als llibres no són pas gent de carn i ossos, són gent de tinta i paper, de lletres, punts i comes, i per això, si ens ve de gust, podem treure una clara moralitat de la seva existència. La seva vida és un relat amb fase prèvia, crisi, culminació i desenllaç, i transcorre segons les lleis que el tàndem de l’escriptor i el lector hi donen. És per això que em sap un xic de greu que les memòries d’Àlvar Valls Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998), un gran volum metòdic i ponderat, documentat i sobri, no siguin una obra de ficció. Si ho fossin, quina llibertat tindria jo per discórrer sobre els ideals i les idees, les motivacions i la bogeria dels seus personatges! Quin gust seria separar l’autor del protagonista! Quina gràcia m’haurien fet les gallines vestides amb samarretes amb la inscripció “Amnistia” que es dispersaven per les Rambles! I els altaveus que transmeten Els segadors des d’un balcó de l’hotel Duval. I la senyera catalana que s’autodestrueix abans de ser agafada pels seus enemics. 

Amb Àlvar Valls, sempre m’hi ha unit allò que ell anomena “complicitat literària”. Es tracta d’un fil invisible que no té cap sentit, no té raó de ser però existeix sense cap mena de dubte. Res no anul·la l’existència d’un lligam que uneix aquells qui han passat més hores de la vida fent sonets que planificant una jubilació digna. El vaig conèixer com a poeta i escriptor abans d’assabentar-me de la seva trajectòria política. Quan, fa molts anys, en un despatx d’Escaldes, em va resumir en poques paraules el seu camí d’activisme independentista i lluita armada, ara explicat amb gran detall al volum de les seves memòries, ho vaig assumir i m’hi vaig adaptar com hom s’adapta a un canvi de clima, per molt que no m’hauria pogut sobtar més si m’hagués comunicat que en realitat era i sempre havia sigut un himenòpter extraterrestre disfressat d’Àlvar Valls. Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998) és una història d’algú que, com l’Espardenya, la Virgínia i la Mundeta de Montserrat Roig, va ser empresonat per un intent inoportú i fútil de millorar el món. Va ser torturat. Va canviar el seu nom com a conseqüència de “pujar al turó i baixar al pou” a la seva manera, com a part d’una vida i una lluita que no és obra de ficció. Oh! Quin llibre seria si fos una novel·la d’aventures.

(Publicat al BONDIA el 15 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dijous, 2 d’abril del 2015

El meu full de bones idees


A tots els meus dispositius d’Apple (en tinc tres, i treballo amb tots tres pràcticament tota l’estona) hi viu un corrector de textos català simpàtic i estrany. Cada vegada que hi escric una paraula que comença amb les lletres tem o tes, automàticament em suggereix “t’estimo molt!”. Així, començat amb minúscula i acabat amb el signe d’exclamació. És una cosa que funciona en tots els comptes de correu, tant el de la UOC com el de Yahoo, i he de vigilar als fòrums de dret ja que corro el risc que dins dels missatges on apareixen “temes”, “testimonis”, “temeraris”, o fins i tot el simple “temps”, confessaré l’amor insospitat pels consultors de penal o de bioètica. Ignoro si li passa a tothom o bé si el meu marit que, al cap i a la fi, és informàtic i friki de la informàtica, me l’ha arribat a colar per dins del corrector de textos perquè em senti estimada de tant en tant. “Sentir-me estimada” és el número u a la meva llista d’addiccions. I per a aquells qui no s’ho creuen, ho torno a confirmar: tinc una llista d’addiccions escrita i numerada per ordre d’importància de cada punt. Bromes a part, tots volem una mica d’alegria a la vida. Aquella guspira que ens faci gràcia, ni que sigui diminuta. Fa tres setmanes que no hem respirat tranquils, ningú del país, fa tres setmanes que intentem lluitar amb una mena de núvol negre que ens envolta. Tinc davant meu L’efecte Actitud, de Victor Küppers. “La gestió de l’entusiasme en la vida personal i professional.” Hi haurà qui em dirà que he escollit un moment nefast per enraonar de la gestió de l’entusiasme, sobretot tenint en compte que el llibre de Küppers fa gairebé deu anys que s’ha escrit i segurament es referia a un moment molt més propici a l’actitud positiva. No és així. A la vida, sempre hi ha lloc per a la llum. Potser és el moment per a l’inventari personal, per al pla de millora personal, per analitzar aquell esquema que diu que l’autoestima és el que resulta si restem el nostre “autoideal” de la nostra “autoimatge”. Potser és el moment d’entendre què volem ser si és que no som allò que volem, i fer un full de ruta per arribar a estar orgullosos de nosaltres mateixos, tal com som i tal com ens hem construït. I si és que hi ha gent que opina que ja estan orgullosos d’allò que som, que ensenyin a aquells qui hi estan d’acord a gaudir-ne sense complexos. ¿Ens ho passem bé, sent el que som? Si la resposta és que sí, lluitem per continuar sent-ho. Si la resposta és que no, ¿què podem fer per millorar, què podem fer per aconseguir, sobretot, un “èxit interior”, una felicitat de correspondre als nostres principis i als nostres objectius, de tenir valors clars i la responsabilitat de respectar-nos i de fer-nos respectar? La resposta de Victor Küppers és allò que anomena “optimisme intel·ligent”. Tenir un “full de bones idees”, ple de bones idees, i millorar contínuament, amb força de voluntat, cap clar i expectatives positives. No és fàcil. No és gens senzill. Tots coneixem aquella bretxa que es troba entre allò que necessitem i allò que voldríem. I tinc la impressió que el que voldríem com a país avui en dia és sentir-nos estimats. Que sense voler, entre els interminables “temes”, “testimonis” i “temps que s’escola”, saltés a les pàgines de la premsa catalana “t’estimo molt!” “Andorra, t’estimo.” Que ja sé que hi ha gent que ho diu, però veient el panorama, ai quin plaer faria que ho diguessin més estona, que ho diguessin tots els amics que hi hagi, que ho diguessin fort, i una mica més.

(Publicat al BONDIA l1 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).