dijous, 29 de desembre del 2011

La nova felicitat


Hi havia una vegada un nen que plorava el dia de Nadal. No es tractava d’un moment precís del calendari. Cada vegada que començaven a aparèixer pels carrers les garlandes de llums, l’omplia una tristesa que li semblava insòlita. La casa on vivien era freda, tan freda que havies de dormir amb guants i amb mitjons de llana per no congelar-te al mig d’un desembre nevat. També estava plena de fum, perquè tots els adults fumaven: per entrar en calor, per costum, i també perquè els cigarrets i els cigars es consideraven un plaer. De cigarrets i de cigars, sempre n’hi havia. Les particularitats de la indústria local potenciaven la seva presència. Segons els estàndards d’avui en dia, la vida era més aviat dura, però tots els humans ens comparem amb els veïns: i en termes de comparació, era una bona vida. El menjar no faltava. Els Reis portaven regals. El nen pensava que posar-se trist aquells dies de la festa se sortia de la normalitat. Tanmateix, amb el pas dels anys, va anar entenent que arreu del món, hi havia moltes persones que compartien la melangia nadalenca. I passaren els anys...

Hi havia una vegada un vell. Si obeeixo les lleis de l’imperi de la narrativa, hauria de dir que ha trobat la saviesa i l’equilibri. No m’equivocaria. Però els humans som humans, i tots, fins i tot els més equilibrats, tenim els nostres moments de feblesa. Com una bona russa, tinc una por supersticiosa de predir felicitat, present i futura. A més a més, jo que encara no he trobat ni l’equilibri ni la saviesa, ¿com puc saber què són si encara no els he trobat?.. ¿En què consistiran? ¿En saber que plorar és bo? ¿En plorar – com diria Jordi Corominas – perquè tot va bé? ¿En no plorar mai?.. ¿Com trobaré un final per la meva història?.. Us he de confessar que em costa molt imaginar-me les vostres festes nadalenques, tant les passades com les presents: quan les dibuixo, s’hi barreja una gran part de fantasia. Les poetitzo més del compte, perquè naturalment, culturalment, els russos en això som diferents, no som especialment sensibles al moment del solstici d’hivern.

Al temps de la meva infantesa,  “l’esperit de Nadal”, com a tal, no s’imposava. Era l’època de l’any quan els nens mitjans reptaven als petits a llepar el pom de porta fet de ferro, o simplement una clau metàl·lica – i els petits descobrien que la llengua s’hi quedava enganxada. M’imagino que feia molt mal, tot i que no recordo haver tingut l’experiència descrita jo mateixa. Si un borratxo queia al carrer (hi ha molts borratxos que cauen al carrer, a Rússia), en tota probabilitat es congelava i es moria. Les mares feien cua a les botigues per comprar taronges i mandarines que només s’importaven per aquella època de l’any. Les mandarines i les nous es penjaven a l’arbre, entre les joguines, i es menjaven pel Cap d’Any. Cap al final de desembre, unes ciutats de gel precioses es començaven a aixecar a les places centrals de ciutats i grans barris. Tobogans, laberints i figures gegantesques es feien al voltant dels enormes avets coronats amb estrelles roges - jo, de petita, no m’imaginava que l’arbre de l’Any Nou pogués portar una estrella nadalenca: era l’estrella comunista, l’estrella de Kremlin, l’estrella del color de la sang dels que s’han mort per la llibertat.

L’ambient de la meva ciutat era una mica semblant a l’ambient d’Andorra avui en dia: la gent estava neguitosa, tot sabent que no podia continuar vivint com havia viscut fins a aquell moment. Preveiem canvis: quins canvis, ningú sabia del cert. No hi havia ni guerres, ni epidèmies, ni cataclismes atmosfèrics inusuals, i crec que ningú sabia com exactament s’havia de començar a canviar tot, però ens faltava una cosa que es podia definir com a “aire fresc”... Des d’aquella època, sé que no em senten bé els temps dels canvis, les èpoques interessants... Tot i així, quan arribava el dia 31, l’Avi Gel – l’equivalent siberià de Santa Claus – seguia la vella tradició russa, i afirmava que ens portaria la nova felicitat.  

Siguis on siguis, pensa que falten tres dies per a que s’acabi el mes de desembre. Que sigui tranquil, l’any que vindrà, l’any que ens espera. Que tota la nova felicitat sigui més gran i millor que la vella. Passi el que passi, que sigui millor del que ens imaginem.

(Publicat al BONDIA el 28 de desembre del 2012) 

diumenge, 25 de desembre del 2011

"Brilla el grèvol, fuig la boira"



Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

 'Ilex aquifolium'

«Les estrelles espurnegen el vent glaçat.
Aquesta nit és de vetlla, nit de Nadal.
Del cel estant les estrelles el miracle han espiat.
I llisquen meravellades damunt els marges nevats...»

Amb les línies del llibre de Tomàs Garcés i Miravet "Grèvol i molsa. Vint-i-quatre poemes de Nadal", arribem a la vigília de Nadal, avui.

Tot i tractant-se d'un llibre ple de dolços descobriments, el grèvol, a part del títol, no hi apareix més que un parell de vegades. Els nens al poema «Nadal dels infants» canten: «Tots volem anar-hi, mare,/ i volem anar-hi amb tu./ Per l'Infant de l'Establia/ l'estelada volta i lluu./ Li darem el grèvol tendre, / n'ompliràs el davantal». I continuen, com a cada estrofa: «Per Nadal/ collirem la satalia./ Per Nadal/ ha florit el penical».

El poc protagonisme del grèvol, la discreció de les seves aparicions al llibre que porta el seu nom, és natural. Té més sentit prestar l'atenció al pessebre, on «el branquilló de pi, tan fi,/ simula un arbre sense fulles”, exclamant amb delit: «I si les pedres del Portal/ l'heura cobria amb fulla clara,/ la llar serà més dolça encara,/ ara que ve Nadal». Per als cristians, el grèvol té un paper passiu als misteris nadalencs: només és una decoració, un ornament. Així – com a ornament que afegeix color als esdeveniments – el poeta torna a mencionar-lo a "El camí de l'establia": «Brilla el grèvol, fuig la boira,/ el cel tiba de tan blau...»

Diu una llegenda cristiana que la creu de Jesús es va fabricar de grèvol: la resta dels arbres es van negar a prestar-s'hi i feien que la seva fusta es partís amb el primer cop de la destral; només el grèvol va resistir. L'altra llegenda diu que les baies d'aquest arbre, fa milers d'anys, eren blanques com el pa fet amb farina de blat. El patiment de Crist els va tornar vermells: la sang vessada per ell els va fer canviar de color.

Als temps més antics, el grèvol, un arbre eternament verd que alimenta als ocells i és perillós per als humans, tenia un paper més important, molt menys ornamental. No se sap del cert si el culte del grèvol ve dels celtes o dels romans. L'arbre del món, l'arbre de la vida, per als celtes, era el roure: el Rei Roure era el rei de l'any mentre els dies s'augmentaven. Quan els dies començaven a minvar, arribava el torn del Rei Grèvol, l'arbre dels morts, «el roure punxegut». Creien que en aquella època, el Roure i el Grèvol suportaven els dos costats del pont que s'estenia des de la terra dels vius fins a la terra dels morts. Els druides cremaven les seves branques el dia del solstici d'hivern, i les dedicaven al Sol.

Per als romans antics, el grèvol era l'arbre de Saturn, déu de l'agricultura. Adornaven les seves imatges amb les branques de grèvol, i les regalaven als amics i familiars com a símbol de la sort i de la protecció contra el mal durant els dies de les Saturnàlies (del 17 al 23 de desembre).

Per acabar aquesta breu excursió al món dels arbres i dels humans que els estimen, voldria desitjar-vos unes bones festes amb un altre fragment del llibre Grèvol i molsa, del qual ja n'he citat tant: «Tendres albades de Nadal! Boires i fum no les apaguen. Sota la cendra hi ha la neu, sota l'escorça hi ha la saba».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de desembre del 2011)

dijous, 22 de desembre del 2011

Om, l'arbre guerrer


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

En un poble veí, prou proper per a que s'hi pugui arribar a peu, però massa llunyà per anar-hi jo ara mateix, hi ha un om que segueix viu per miracle. Pateix d'una malura que mata els oms, però aconsegueix treure fulla cada primavera. Tanco els ulls i dibuixo un retrat mental de l'om; com tots els retrats de persones i arbres imaginats però desconeguts, pateix una considerable influència de la literatura. Me l'imagino vell i sec, amb un exèrcit de formigues en filera que n'han fet una ruta predilecta d'excursions.

Deu ser un om centenari, farcit de teranyines –les teles grises de les aranyes, tal i com les va descriure el poeta. Sempre m'havien dit que l'om, per a Machado, era la imatge d'Espanya, l'Espanya eternament moribunda i eternament a l'espera de miracles insòlits i primaverencs, tal i com era fa més d'un segle, tal i com és avui en dia.

El més probable, però, és que es tractés d'una imatge feta a la semblança del poeta, reflectit en el món vegetal. La combinació d'un tronc podrit i ple de pols amb les branquetes verdes, grapats de fulles alegres del mes de maig. L'om invencible o com a mínim, no vençut.

Des del punt de vista de la màgia blanca dels arbres, l'om es considera protector dels veritables lluitadors. No suporta als perdedors innats que es compadeixen amb facilitat, preparats a tirar la tovallola abans de fer tot el possible per vèncer.

Diuen que si ets un d'aquests, no li demanis ajuda a un om: l'arbre et reconeixerà, endevinarà el teu caràcter i restarà indiferent als teus planys.

En canvi, a aquells que malden per mantenir l'equilibri amb totes les seves capacitats, als que s'aixecaran mil vegades malgrat les dificultats i ho recomençaran tot des de zero sense perdre mai la fe i l'esperança, les branques d'un om ajuden a arribar a la llum. Un bon contacte amb un om, ple de mútua comprensió, us omplirà de força per molts anys.

Els russos, antigament, decoraven les seves cases amb figures de galls i de caps de cavall fets de fusta d'om –els galls de fusta, per protegir la casa del foc, els caps de cavall, per protegir-la de les forces del mal. N'he trobat, descrits, d'altres usos curiosos.

Un d'ells és el de portar les cendres d'om en una bosseta com a talismà per protegir a si mateix i als amics de les tafaneries. També es recomana posar un penjoll d'escorça d'om al coll d'un infant: l'ha de portar per a que li doni la capacitat de parlar amb convenciment quan es faci adult.

Ara bé, el més elaborat és el de buscar un cordó o fil de color groc, fer un nus amb ell i llençar-lo al foc fet amb llenya d'om, per esdevenir immune a la mala gent i a les seves males llengües. Diuen també que durant els anys de fam, la població rural se sostenia menjant l'escorça d'om, tallada en trossos petits i bullida.

L'om sempre s'ha venerat com un arbre guerrer, un arbre protector. Els cavallers medievals feien les seves llances amb fusta d'om perquè els donaven més coratge i els portaven sort a les batalles. La resistència de la fusta també hi jugava un paper important. Encara avui en dia, la fusta d'om s'utilitza en la decoració de la part exterior i interior dels vaixells, en la construcció de canals i preses.
La seva fusta es considerava particularment preuada pels habitants de la Roma antiga. Tant per a ells com per als primers cristians, l'om simbolitzava la dignitat.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de desembre del 2011)

dijous, 15 de desembre del 2011

Ara que la nit s'ha fet més llarga

En un ambient mixt de por, ansietat i esperança, arriba el Nadal dels petits comerciants d’Andorra. L’estat d’ànim d’aquells qui viuen del turisme és qualsevol menys festiu. Diuen que totes les malalties del món venen del cap – i si penses que et farà mal el coll, te’n farà, i si penses que estàs en crisi, estaràs en crisi. Això és cert fins a un cert punt, i també – fins a un cert punt – és fals.  

És cert perquè fins i tot la gent que aparentment prospera, va pel carrer envoltada d’una espessa capa de desconfiança en el futur. És una capa gairebé visible, de tons grisencs: “¿Com va el comerç?” “Mai no se sap què tindrem el dia de demà...” És fals perquè conec tota una colla d’hipocondríacs (el mal d’hipocondria em ve de família) que aconsegueixen viure molts anys sense que els pertorbi un veritable problema de salut. Conec a un munt de gent profundament pessimista que passa la vida rodejada d’amor i admiració. Com també conec a aquells que han fracassat en els negocis no obstant la ferma fe que el seu destí era el de ser rics.  

És ben sabut, i fàcil d’observar, que el moment més fosc de l’any és el presagi del retorn de dies més assolellats. El que ens passa és que no sabem quan arribarà la nit més llarga del nostre esperit, i pressentim mesos de foscor. Al cor dels andorrans del desembre de 2011, hi viu la tardor. Hi viu una nit de tardor freda i seca, i sembla que quedin mil anys fins a l’alba i la llum, i falten segles fins a que arribi la neu i els Reis.  

Mentrestant, els carrers s’han disfressat de llums i de colors, com és l’ús i el costum de desembre. Els nens de l’Escola Andorrana d’Encamp estan aprenent la cançó de Josep Thió “Quan somrius”: una melodia molt fàcil de retenir combinada amb una lletra que no aconsegueixo recordar, tot i que se suposa que tinc una memòria excel·lent per a tot tipus de versos. “Ara que la nit s’ha fet més llarga... Ara que les fulles ballen danses al racó...”  

A casa, hem decorat un arbre de Nadal amb una pota coixa, és a dir, amb una base trencada: hauria sigut més lògic portar-lo a la deixalleria, però el vot majoritari dels habitants del pis ha decidit salvar-lo i arreglar-lo. A més a més de l’arbre ressuscitat, en tenim un altre, minúscul, i dos tions: un de petit i un de gran. La Laura els dóna el menjar (s’ho mengen tot, com a bons tions disciplinats) i el beure, amb palletes que els arriben a la boca dibuixada. Ara que la nit es fa més freda, mentre bufa el vent, al mig d’un buit que ha deixat la gent que ha marxat i no torna, no torna, és Nadal al meu cor.

(Publicat al BONDIA el 15 de desembre del 2011)

dimecres, 7 de desembre del 2011

La sauna al mig d'un bosc

L’altre dia parlava amb un senyor rus que es va construir una sauna al mig d’un bosc. Les saunes al mig d’un bosc són una cosa força típica de Rússia. La majoria de la gent que té una mica de terreny hi té un tros de bosc. S’hi construeix una sèrie de petites casetes: una cuina separada de la casa principal (amb una llar de foc i una taula gran, on es fan els dinars quan el temps ho permet), petites glorietes o quioscos de jardí per prendre-hi el te i, per descomptat, la sauna. És gairebé impensable el repòs al camp rus sense la sauna. Pot ser més o menys luxosa. Normalment té una sala de vapor humit –una mena de hammam turc on la gent es pega amb un estri especial de branques de bedoll (per millorar la circulació)–, una sala de vapor sec, un lloc de repòs i una dutxa. Quan surts de qualsevol dels espais de vapor calent, t’has de dutxar amb aigua freda o tirar-te al mig d’un munt de neu que sol haver-hi a l’exterior durant vuit o nou mesos de l’any. A l’estiu, et pots banyar al llac.

L’anècdota del senyor rus, però, no es referia a les tradicions del poble. Em va explicar com, un cop construïda la seva sauna perfecta, després de la primera sessió de hammam, s’hi va posar a descansar amb una tassa de te. Va observar el paisatge preciós, i va pensar: “Això és vida.” Només pensar-ho, va sentir com el picava a la cama un borinot enorme. És cert que de borinots, de mosques i de mosquits, aquelles contrades idíl·liques n’estan farcides. “I vaig pensar –continuava en un to didàctic– que mai no pots abaixar la guàrdia, perquè un cop ho fas arriben mosques gegants per empaitar-te.” 

“Els andorrans –deia– els veig molt relaxats, com si acabessin de sortir d’un hammam. Els russos no som així: tota l’estona pensem com es pot millorar el que tenim.” I, veient la cara d’escèptica que tenia jo, continuava. “¿Vols dir que no ho fem?” Perquè un no es pot relaxar mai. Tots els d’aquí esperen que vingui algú i els rescati. Mentrestant, no hi ha neu, el temps no acompanya, el deute creix, no hi ha noves fonts d’ingrés. La legislació sobre patents i marques s’hauria de canviar; avui en dia, és més barat patentar una cosa a Suïssa que a Andorra; hi hauria d’haver més incentius a la indústria, al comerç, més tractats de col·laboració amb la Unió  Europea... i “¿per què no hi fan un casino?...” “Un casino no, que el bisbe no ho permetria...”  “Con la Iglesia hemos topado, Sancho...” “La relació d’Andorra amb l’Església forma part de la seva identitat...” “Sí, sí, con la Iglesia hemos topado... 

Que consti que no crec que estiguem a la sauna al mig d’un bosc, a l’espera de picades de mosques gegants. Tampoc sóc partidària de la creació urgent de casinos, ni em sembla que les persones de procedència russa en tinguin més, d’iniciativa emprenedora –que ja ve “de sèrie”  que els andorrans. Això no obstant, és alarmant que des de fora no se’ns vegi gaire dinàmics. 

Els últims dies, l’oposició ha estat comentant que el fet que un sol partit hagi arribat a tenir un poder absolut, executiu, judicial i legislatiu, tant al Govern com als comuns, no necessàriament és positiu. Per a algunes coses pot resultar cert, però la situació sí que té un megapunt a favor: avui, no tenim cap excusa per no treballar tots junts, per no fer front comú. Felicitats a tots els guanyadors de les eleccions: la gent us ha fet gran confiança. Teniu –tenim– una enorme responsabilitat per no defraudar-la en un moment tan delicat. Tots desitgem que la unió faci la força. Tots desitgem que es pugui treballar.

(Publicat al BONDIA el 7 de desembre del 2011)

dilluns, 5 de desembre del 2011

"Arbre, mon cor t'enveja"


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.
Quan baixo pels carrers i quan vaig per la muntanya, sóc més conscient que mai de la presència dels arbres als quals he dedicat dies i pensaments. El roure i el grèvol, dos reis bessons, rivals eterns, s'enfronten en una eterna baralla. La seva lluita per la corona de l'any té un sentit especial al desembre: l'arribada de l'hora més fosca significa que les coses estan a punt de millorar. M'embruixa el groc de les últimes fulles dels bedolls. Em fan llumetes les moixeres. M'envolten històries del seu passat.
Un cop us he parlat de la naturalesa màgica dels salzes, a casa ens hem adonat que allà on queda Caldea, abans n'hi havia uns quants, i ara, només n'hi queda un. Als camps de golf, a les pistes d'esquí, als parcs urbans i al mig de les places, els arbres es tallen o se substitueixen pels altres, de creixement ràpid, de procedència forana, més convenients o més decoratius.
Quin ésser més digne d'estimar, un arbre! És viu i noble, es mor i no es venja. Massa sovint, el condemnem a perdre la guerra amb desenvolupaments urbans: això és encara més cert en un país petit com Andorra que arreu. Tots en coneixem l'argument: no tenim massa terra. ¿Qui pot alçar ciutats enmig d'un bosc? Fora dels límits dels parcs naturals, ¿com decidim quins arbres conservarem, i de quins podríem –que em perdonin la paraula– prescindir? ¿Com establim la frontera entre l'obligació de no tocar-hi res, de protegir allò que es té, i la necessitat d'emprendre nous projectes? ¿Qui s'atreviria a oposar-se a les necessitats humanes, privades i públiques, qui s'atreviria a oposar-se a la necessitat de crear riquesa, per defensar el paisatge?
Sembla que tots estem d'acord que és una pena, és una gran tristor, malmetre els nostres entorns naturals: ara bé, els que no formem part de l'administració, els que no som especialistes en planificació urbana, ¿com ens és possible saber el que els poders polítics i fàctics hi poden fer i no hi poden fer?
Fins i tot quan es tracta d'uns paisatges que ens hem proposat conservar, els únics entorns que es poden considerar efectivament protegits són els que disposen d'un pla de gestió que organitza i regula les actuacions que s'hi poden fer, un pla de gestió aprovat i posat en pràctica. Fins a que no hi sigui, ¿qui pot garantir el futur d'un paisatge? Fins a que no es comenci a implementar un pla de gestió de la Vall del Madriu –i vull dir un pla acceptat per la UNESCO–, ¿com ens assegurem de la seva protecció? Pensem, sentim i intuïm el que no haurien de fer-hi: això és, no ens hauríem de perdre la Vall. ¿Com ho farem, per conservar-la millor? Encara és una incògnita.
El paisatge, per als nostres avantpassats, era sagrat. ¿Encara el veiem com a un valor sagrat, o merament com una utilitat que no voldríem perdre? En tot cas, el seu avenir, el seu destí, depèn de la mà humana. El paisatge no es preocupa del seu futur: és un tresor inconscient. ¿El guardarem? ¿El veurem morir?
Un arbre només existeix o deixa de fer-ho, i no s'hi oposa, i no ho qüestiona; mai és responsable de la destrucció de la bellesa que l'envolta. Ja feia bé el poeta en cantar la glòria de l'arbre que «aguaita l'infinit», enamorat del cel i fill de les muntanyes, gloriós mentre els llamps el rodegen, al mig dels oratges, dels vents, de la «llum ardent»– «¡Oh vida, oh noble sort!».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 4 de desembre de 2011)

"Jo visc sols per plànyer lo que de mi és mort"


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor
Tinc un amor especial pels boscos de la Rabassa. No és que els hagi visitat gaire, de fet he passejat molt més a Encamp i a Canillo que a totes les altres parròquies. Puc intentar trobar-ne raons, més o menys vàlides i més o menys creïbles: el meu home hi anava amb els seus pares i la seva germana quan era petit; la meva sogra, amb les seves amigues, hi va a buscar bolets sempre que pot; per dir-vos la veritat, hi tinc més raons i més amics que hi han deixat un tros de cor. No es tracta de buscar el perquè. Els sentiments són una cosa delicada, difícil de controlar, efímera de mesurar: són sentiments. Diguem simplement que tinc un amor especial, inexplicable, únic, pels boscos de la Rabassa. No hi he anat des de fa molt temps: sols els recordo. Avui, mirant els enllaços que, durant aquesta setmana, havien compartit els meus amics a la web, he arribat a la pàgina web dels Amics de la Rabassa. I m'he quedat immòbil. I us ho dic.
A la pàgina web dels Amics de la Rabassa llegim l'immensament trist poema de Joan Alcover «Desolació»: «Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir...», el monòleg d'un arbre mig mort que es plany: «mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí». Aquest poema acompanya les tristes imatges de la destrucció dels entorns naturals del paisatge que, en les paraules de Noemí Rodríguez, «es va transformant, deformant, emmalaltint». Tot observant aquelles fotografies de terror, forats per la tanca perimetral, els primers pals clavats, excavacions allà on jugaven els nens, la cimentada al Planell de Conangle, la plantada d'estaques dins del bosc, entens que allò que passa en la nostra i tan propera realitat és més desolador que totes les paraules de l'arbre moribund nascut del cor del poeta. Aquell, almenys, va ser ferit per un llamp de la tempesta; els nostres arbres, els estem destruint avui, mentre ens diuen, silents: «al cel he vist anar-se'n la millor part de mi».
Recordant la feliç (i en tota certesa, profundament irònica) expressió de Marc Vila, em considero una «russa optimista». Agraeixo el fet de viure en un país on tant un ciutadà normal i corrent com un ciutadà carregat de diamants no temen que els matin per treure'ls la cartera. Si es tracta de la natura, recordo que la majoria de les varietats d'activitat humana la destrueixen irreversiblement, i no per això hem deixat de fer –per donar-vos només un exemple– pistes d'esquí, o construir blocs de pisos o aparcaments als llocs on abans es trobaven prats verds plens de grandalles. Però ¿realment és necessari aniquilar els tresors que ens envolten, sense deixar-ne cap record als nostres fills? Sempre havia pensat que el projecte de Naturlandia es portaria a terme amb cura i seny, però des que he vist les imatges del començament de la destrucció, en tinc malsons. M'agrada pensar en positiu, però hi hem de pensar, ara, i ens hem de plantejar seriosament si es tracta d'un projecte que té sentit. I si no el té, i si ja és massa tard, aquella Andorra que estimem amb bogeria no tardarà en dir-nos, de si mateixa, dels boscos que ens donaven ombra encara fa poc, això:
"Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:/sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;/jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort".
 (Publicat a El Periòdic d'Andorra el 27 de novembre del 2011)

dimarts, 22 de novembre del 2011

Vern, l'arbre de frontera

Il·lustració: Jordi Casamajor

Davant meu, mentre escric, tinc un quadre de Francisco Sànchez: prové de la galeria Ara Art. Un típic Francisco Sànchez significa un paisatge impossible i increïble a la vegada, amb una pluralitat de punts de llum. Tot hi és en blanc i negre, amb una gran varietat de grisos. El centre del quadre el travessa un camí de pedra, de granit brillant i relliscós, limitat a la dreta per uns penya-segats verticals i l'aigua de mar, i a l'esquerra, per un idil·li muntanyenc de pics salvatges amb un rierol alpí que cau al buit i gradualment desapareix. A la dreta, al mar, hi plou. A l'esquerra, hi fa un sol incert. El camí de granit s'acaba en un castell que a mi em sembla una atracció turística de nova construcció; l'Eva Arasa hi situa al Dràcula; l'Antònia Escoda hi veu la terra sinistra de Mordor. A baix, a l'esquerra del començament del camí, hi creix un arbre mig viu, mig sec, mig vestit, mig despullat, un arbre solitari nascut en un terreny que semblaria fet de vidre si no fos per una certa irregularitat de la seva superfície. És un arbre que existeix entre la pena i la glòria, d'aquells que he vist diverses vegades a Rússia i a França, tot i que no necessàriament l'associaria amb Andorra. És un vern.
Segons la tradició esotèrica, el vern és un «arbre de frontera», un pont que connecta les entranyes de la Terra amb el Regne de l'Aire. Vaig començar a pensar en els verns quan ens en va parlar Jordi Marquet, entre blinis de foie gras i vins d'Hongria, en mig de l'illa encantada dels formatges poc comuns, en un racó de la Plaça Roc Blanc. L'existència de Jordi Marquet dóna suport a la teoria que la realitat andorrana es guia per les mateixes lleis que els quadres de Francisco Sànchez: grups de miracles inconnexos a l'univers eclèctic. Així, mentre combinàvem delícies gastronòmiques amb la tertúlia sobre les obres de Brassens traduïdes al català, els fonaments de les cases venecianes i els dialectismes lauredians i canillencs, ens va explicar, quant al tema que ens ocupa, que les ciutats que pertanyen a parts iguals als reialmes terrestre i aquàtic, com ara Venècia i Amsterdam, solien ser construïdes amb un protagonisme de la fusta de vern, perquè –tallada en bona lluna–, no es podreix mai. La fusta del mateix arbre va ser utilitzada en la construcció de molins d'aigua a les illes d'Escòcia i de la catedral de Winchester.
El vern, conegut –segons el diccionari de Noms de plantes del Centre de Terminologia TermCat–, com a l'arbre negre, lladern, morera borda i mosquiter, és un símbol de resurrecció. La fusta del vern, quan és tallada, canvia del blanc al roig, com si comencés a sagnar. Segons les llegendes dels pobles nòrdics, els verns i els freixes van servir de material base per a la creació dels primers humans. Va haver-hi un temps quan a Irlanda, tallar un vern, arbre sagrat, es considerava una ofensa criminal que, automàticament, t'atribuïa la responsabilitat per tots els crims del poble. N'hi ha qui manté la creença que la casa d'aquell que talli un vern prendrà foc i es destruirà en flames.
La mitologia irlandesa associa el vern amb les profecies, la protecció i la capacitat de preveure el futur. Per als grecs, era l'arbre emblemàtic de Pan, associat amb les festes del foc i la primavera. Per als russos, és l'arbre protector de la família com a clan, un arbre que afavoreix la unió dels pares i fills, dels avis i néts.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 20 de novembre del 2011)

dimecres, 16 de novembre del 2011

La cigonya i el petit elefant

Mama, ¿ets pobre, de diners?”, pregunta la Laura. M’ho rumio seriosament i decideixo que: a)la resposta correcta hauria de ser un, i b) no m’agradaria dir-ho, i opto per ser cautelosa: “Sóc... normaleta. En aquest sentit, res d’extraordinari.” “Jo sí que sóc rica.” “¿Tinc una filla rica?” “Sóc rica, perquè estalvio.” “No té res a veure. Estalviant, un no es fa ric.” Realment, no hauria de dir aquestes coses. D’on ho he tret, ¿això? Però a la nena, no la impressiono: “Jo sí que estalvio, perquè quan sigui gran em compraré una casa.” “Tu sí que arribaràs lluny si estalvies des que tens sis anys,” remarca el seu pare. “Papa, t’equivoques. Jo estalvio des que en tenia tres.”

El vell problema de la distribució de les riqueses em preocupa des de fa aproximadament vint anys. Com qualsevol persona que viu en una realitat mínimament allunyada d’un conte de fades, entenc el valor que tenen els diners per satisfer les necessitats bàsiques. Sé que el concepte de necessitats bàsiques varia d’un moment a l’altre, però ara no hi entrarem. Les necessitats bàsiques són les necessitats que nosaltres mateixos considerem bàsiques, per molt que siguin distintes per a gent diferent. Conec un home molt ric, molt ric (rus) que diu: “No t’imagines com en sóc, de pobre. Sóc pobre com una rata.” Humor rus a part, pots ser a la vegada molt ric i molt pobre en comparació d’allò que t’atreu.

Mai he entès el valor dels diners, un cop les necessitats bàsiques –o les que ens semblin bàsiques– estan cobertes. Un cop tenim una feina que ens aporta diners per menjar, per vestir-nos, per pagar l’electricitat i el lloguer o la hipoteca, el transport, els estudis i fins i tot les vacances, arriba un moment que no saben en què consistiria, per a nosaltres, un benestar perfecte. De la triada clàssica de salut, diners i amor, només la salut i l’amor no em posen cap dubte. ¿Quines són, les coses materials que vull tenir? Un lloc de viure, sí. Un espai per estar-hi tranquils, tots junts. Però, ¿com de gran? ¿Per què voldria una casa gran per a tres persones que som a la família? ¿I on s’hauria de situar la hipotètica casa gran dels meus somnis? Un cotxe, d’acord. Però, més enllà de la idea d’un cotxe segur i modern, ¿quin cotxe necessitaria? Sóc pobre de diners, com diria la meva filla, però si tingués tots els diners del món, si em donessin el poder per canviar-lo, ¿em dedicaria a comprar cases enormes, cotxes de carrera, fàbriques que no sabria administrar, iots que no navego? ¿I no és trist? Suposo que en proporció a les meves possibilitats, seria aproximadament igual de solidària del que sóc ara. A part d’això, no tinc gens clar què faria amb el munt de diners que no tinc.

Mentrestant, l’atenció de la filla es desvia per un ocell que vola per sobre de la muntanya: “Mama, mira, una cigonya! I porta una cosa que sembla un mocador. Potser sí que és veritat allò que expliquen de les cigonyes!” “A tu, no t’ha portat cap cigonya”, contesto en un to rondinaire: “Tu has nascutde la meva panxa.” “Sí, però el que porten les cigonyes són els animals. Potser aquesta porta una vaqueta.” “O una ovelleta. O un petit hàmster.” “Sí, i les cigonyes també porten ous de cocodril. I els petits elefantets. Pesen molt.” “Potser els porten tres o quatre cigonyes juntes.” “Potser.” Fa un dia perfecte, i si mai aprenem a destriar el possible de l’impossible, el cert és que sabem adaptar el possible i l’impossible a les necessitats del moment.

(Publicat al BONDIA el 16 de novembre del 2011)

dimarts, 15 de novembre del 2011

El meu cor saltant pels salzes


Il·lustració: Jordi Casamajor
De salzes, en tenim a tot arreu. A Rússia, tenen diversos noms, depenent de si es tracta dels arbres més alts o més baixos, d'arbustos o d'arbres nans, de la freqüència de l'ús de la seva fusta per a la fabricació d'objectes decoratius, principalment cistells. El diumenge de la Palma, el que portem a l'església són unes branques de salze, d'una de les seves varietats: de fet, allà la festa religiosa es coneix com a Diumenge del Salze. Aquelles branques no són ni de bon tros tan elaboradament preparades com les palmes d'aquí, no hi ha cap foto típica d'un nen petit amb la seva primera branca de salze beneïda, però l'essència de l'esdeveniment és la mateixa. Cada primavera, amb branques de salze, celebrem l'entrada de l'eternitat als nostres cors.
Als Pirineus, on visc i escric, les colònies d'aquests arbres, típics dels boscos de ribera, es conserven, a prop dels rius canalitzats, amb una relativa facilitat. L'estudi de la vegetació de la ribera d'Andorra, publicat a la pàgina www.mediambient.ad, indica que les salzedes són la única comunitat forestal que es pot instal·lar just a tocar l'aigua sempre i quan la canalització dels trams fluvials no sigui total. Les freixenedes i les vernedes desapareixen; les salzedes, però, segueixen en estat de conservació mitjà, i representen la formació arbòria de ribera més abundant al Valira. N'hi ha, també, diversos tipus, i fa aproximadament un any, vam llegir la notícia del descobriment d'una nova espècie de salze, que abans no es coneixia a Catalunya, al Parc Natural de l'Alt Pirineu.
D'aquest arbre, en prové l'àcid salicílic (el seu nom es deu al salze), l'aspirina. Des dels temps immemorials, l'escorça del salze s'ha utilitzat per curar refredats. La consciència màgica popular tal com la conec –això és, la consciència màgica russa–, manté la creença que amb les cendres d'un salze cremat es pot curar l'angoixa amorosa. El salze es presenta com a l'arbre de la Lluna, l'arbre de les dones dedicades a la Terra i a l'Aigua, l'arbre indiferent als problemes del Bé i del Mal. No té sentit demanar-li felicitat pels teus éssers estimats, no és un arbre que doni l'harmonia familiar, però sí que és un arbre que et pot ajudar a inspirar passions. És l'arbre que potencia els forts sentiments, i els entén. Diuen que per impedir que el marit vagi amb altres dones, s'ha de lligar les potes del seu llit amb branques de salze. L'altra opció és la de cosir branquetes de salze a les costures de la seva roba. Si no tens parella, fes un collar o un braçalet d'escorça de salze, i tira'l al riu, la nit de Sant Joan: et portarà l'amor. Per enamorar a un home, deixa una corona de branques de salze al seu camí habitual.
Hi ha un poema amb el protagonisme dels salzes (No fou d'esperit ni ocell) a l'Antologia de la lírica nord-americana d'Agustí Bartra, publicada a Mèxic l'any 1951. Crec que la traducció és, també, d'Agustí Bartra; ara bé, no sé dir si Shoshona és el nom de l'autor o el nom de la llengua ameríndia en la qual fou escrit el poema. És la història d'un noi que explica a la dona desitjada (es diu Wacoba): «No fou d'esperit ni ocell / allò que vares sentir / fressejar prop de la riba, / dintre l'ombra de la nit». ¿Què era, doncs? «Fou el so de ma flauta», continua, i més endavant, encara més explícitament: «Fou el sanglot de ma sang / allò que vares oir, / entre la rosa i el salze, / molt a prop del riu, ahir».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de novembre del 2011)

dimecres, 9 de novembre del 2011

Mitja llimona

Arran del tema de pomes i pomeres sorgit diumenge passat a la contraportada d' El Periòdic d’Andorra, vam començar a parlar de la necessitat de tenir, a la vida, una mitja taronja i no una ceba ni una llimona d’aquelles ben àcides que es troben de vegades. La cosa anava de l’amor: però no s’hi limitava. En tot, en l’amistat, a la feina, al lloc on vivim, a les activitats que practiquem en el nostre temps lliure, voldríem una completesa perfecta, voldríem trobar la segona meitat de la pura llum interior que trobem en nosaltres mateixos.

Hi ha una opinió, relativament popular, que tot depèn de la seriositat dels nostres objectius. Explicat gràficament, significa que si se’ns veiés amb ganes de convertir-nos en fruites dolces i completes no ens perseguirien mitges cebes en totes les cantonades. Si s’hi presenten amb ànims d’amargar-nos, és hora de desconfiar de la nostra orientació emocional. Segons aquesta teoria, el nostre amor perfecte, el nostre amic perfecte, el nostre treball ideal i, per postres, la casa dels nostres somnis ens estan buscant desesperadament al laberint d’universos paral·lels, incapaços d’arribar a realitzar-se.

Vivim permanentment rodejats de multitud de mitges taronges en potència. És habitual que les condemnem a l’oblit i ens dediquem, en cos i ànima, a la recerca de l’impossible. Les rebutgem perquè allò que desitgem en realitat és una mitja llimona. Volem una vida amb un gust inoblidable, que ens talli la respiració. Volem convertir llimones en menjars exquisits, en llimonades, en melmelades amb un punt d’aspresa. Si això no ens resulta possible, les convertim en notes de violoncel, en quadres amb una superfície rugosa, en càntirs de fang, en històries per no dormir. Volem la unió de les polaritats, del riure amb el plor, de la serenitat amb la tempesta, i de les fosques més profundes amb un migdia de l’estiu.

I vet aquí aquell qui passa el dia sense sentit. Demana pa a les roques. Dóna almoina als rics. Intenta enfilar l’agulla amb un raig de sol de la matinada en lloc de fer-ho amb el fil d’un propòsit que no dic. Maquilla la pal·lidesa de color blanc. I així, al final del camí, troba la mitja llimona, o mitja ceba, o mitja vida.

(Publicat al BONDIA el 9 de novembre del 2011)

dilluns, 7 de novembre del 2011

"Menjarem pomes i ens direm l'amor"


Il·lustració: Jordi Casamajor
Tant treballem, últimament, que una hora al dia sense fer res dóna peu a tota una sèrie de dolços records. Durant la sessió d'osteopatia –amb Sabrina Riba– vaig recordar les pomeres silvestres en flor. Tenien flors blanques, brillants, lluminoses, grogues al mig. Jo n'havia tallat tres o quatre branques, amb unes tisores grans, de jardí, per posar-les en un pot de vidre enmig de la taula. El nostre apartament tenia pocs mobles, molta llum i parets de color verd i rosa (segons l'habitació). Sempre el solíem adornar amb flors. Sobretot en primavera.
Vaig començar a buscar pomeres al dia següent. L'Antoni Pol m'havia dit que es podien trobar per Canillo i Soldeu, i que abans n'hi havia unes quantes a Meritxell: tenien pomes dures, àcides, bones; les recordava haver recollit. Tot i que la majoria les havien tallat per l'ampliació de la carretera, encara es podien trobar per la pujada. També hi havia pomeres per Anyós, totes abandonades. També per Andorra la Vella, al camí dels camps de Palomera, aquell que comença al rec de l'Obac, es podia veure alguna pomera que ens indica que n'hi cultivaven, antigament, per aquelles terres.
Tot i que sí que s'hi poden trobar per les nostres muntanyes, avui dia ja quasi no queden pomeres. La vella llegenda manté que en un bosc d'Andorra –no diu a quina parròquia, potser precisament allà on jo us deia, passant aquell bosc de Solobre, el de pins roigs i ginebre, ple de pica-soques blaus, o potser ni tan sols en un bosc, sinó en un vell jardí abandonat– hi creix la pomera de la joventut. D'aquelles pomes, si un vell se'n menja una, es torna jove com era abans. El que no sé és si es tracta d'un efecte permanent, o si després et veus condemnat a alimentar-te exclusivament de pomes.
Si hi ha algú que tingui ànims de buscar-la, jo crec que es tractava d'una pomera silvestre, amb pomes tan petites i tan àcides que sols els follets de muntanya i els ocells se les podien menjar amb alegria i sense patir. Era semblant a la pomera de l'amor, les pomes de la qual s'han de partir per la meitat i menjar en parella, a parts iguals, per enfortir la passió. No s'hauria de confondre amb la pomera de la vellesa, els fruits de la qual, en lloc de treure't anys, te n'afegeixen. Amb les pomeres màgiques s'ha de tenir tant o més compte que amb els bolets desconeguts: abans, la gent del camp les coneixia molt millor que ara. A més a més, de pomes, se'n menjaven moltes, tot l'any, perquè eren tan dures que es podien guardar durant mesos. De pomes, se n'havia de tenir sempre. Perfumaven els armaris, la roba.
A la poesia catalana, els pomers i pomeres hi tenen la seva merescuda presència. ¿Recordeu Salvat-Papasseit? «Mentre la roba s'eixamora i vola/ i tot reposa dins la sesta al sol/ vine, manyaga, on s'escau la pomera/ menjarem pomes i ens direm l'amor».
Per trencar la dinàmica de recollir versos espirituals i melancòlics, també citarem a Joan Brossa, aquell passatge de Flor de fletxa tan amorós i irònic: «M'agraden quan alegen entre el fum/ o quan remouen brins de senzillesa;/ les teves mans són alegria encesa/ i fulles d'un pomer al clar de la llum».
M'agrada que les persones estimades es vegin com a arbres. Persones com a pomeres, i pomeres com a persones. Persones amb fulles de pomer, pomeres amb dits llargs i aroma seductor. Perquè al cap i a la fi, tots som una mateixa cosa: pomeres de la pau, pomeres de la vellesa, pomeres de la joventut.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 6 de novembre del 2011)

dimecres, 2 de novembre del 2011

Museu de l'Escalfor

Dissabte passat, la meva filla, de 6 anys, inspirada i més impressionada per la visita al Museu de l’Aigua del que jo veia possible, es va dedicar a muntar museus a casa. Al costat dret del llit dels pares, el Museu del Tacte. Als respatllers de dues cadires, va col·locar els fulls explicatius amb inscripcions: “suau”, “dur”, “rugós” i “llis”. Als seus seients, sota les mantes, hi havia objectes de cada tipus que el visitant del museu havia de tocar i havia d’endevinar, pel seu tacte, de què es tractava exactament. Al costat esquerre del mateix llit dels pares, el Museu de la Plastilina: unes palletes amb flors de plastilina, fruites de plastilina i objectes de cuina de plastilina. Al mig (dins del mateix llit) es trobava el Museu de l’Escalfor, la gràcia principal del qual era ficar-se sota l’edredó i escalfar-se a gust, preferentment abraçada pels altres membres de la família. “La nostra filla”, va dir el pare constatant l’obvi, amb aire festiu, “és andorrana; en quatre metres munta tres museus”.

Tal com us he dit, la inclinació museística ha sortit de la visita al Museu de l’Aigua de la setmana passada. És un museu fet a la seva mida, com ho és també el Museu de l’Electricitat, el Museu Postal o, el meu preferit, el Museu del Perfum, o el munt de jardinets botànics que es poden trobar, per exemple, a Sorteny i a les Pardines d’Encamp. Quan visitem els nostres petits museus, poblats de pantalles amb molta informació i moviment, poc ens adonem de l’efecte beneficiós que poden tenir en els nens. Sovint no en som conscients, però vénen d’un lloc tan minúscul, que ha canviat tant en els últims cent anys –ho vaig tornar a recordar ahir, a la planta -3 del nou edifici del Consell General, mirant els retrats de quatre consellers de l’any 1915, que vaig poder veure gràcies a la cortesia del Senyor Síndic–: no ens oblidem que les persones més importants del nostre poble, fa tot just cent anys, duien una vida de penúries i patiment. Ho podem veure a les seves cares. Podem pensar que eren millors que nosaltres –potser necessitem pensar que eren millors–. Podem pensar –si més no per portar la contrària als desitjos més profunds del nostre ésser col·lectiu– que vivien en un entorn de la més dura desconfiança dels uns envers els altres, el monument més significatiu de la qual seria el cèlebre armari de les sis –ara set– claus. És possible que no hagin sigut ni millors, ni pitjors. Igual que ells, vivim en un lloc on tot es veu, on tot se sap, i on tots depenem els uns dels altres, aprenem els uns dels altres, patim qualsevol desviació de la norma en la nostra interacció molt més que els habitants dels llocs més grans. A més a més, els nostres fills, en la gran part dels casos, vénen d’una impressionant barreja d’antecedents familiars. L’escola i el país han de donar-los la possibilitat, i totes les facilitats, per sentir-se totalment andorrans, per molt que resultin, en les seves arrels, parcialment russos, totalment portuguesos, fidelment catalans o francesos de tota la vida: si no és així, no sabran mai qui són. Això no significa que no vulguin, després, tornar a les arrels, o a la meitat d’elles, tornar als pobles dels seus pares i padrins llunyans, per passejar pels seus ponts, mirar les cases a la vegada desconegudes i properes. Això significa que els hem d’ajudar a estimar el lloc on van néixer o créixer, perquè vénen d’aquí, i els museus –encara que no donin beneficis, encara que a alguns els semblen innecessaris– hi contribueixen fins a un punt important.

Mentre ho estic escrivint, la meva filla munta, just al meu costat, un Museu de l’Aire. També hem portat, entre tots tres, una serp molt llarga de diversos colors al Museu de la Plastilina. És una nena andorrana, i també, segons ella mateixa, “una mica russa, tot i que no m’agrada el te”. A Rússia, fins i tot els nens petits beuen te negre amb molt de sucre. És difícil dir d’on voldríem ésser. Sortosament, no se’ns dóna l’opció d'escollir.

(Publicat al BONDIA el 2 de novembre del 2011)

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Un àlber amb el nom de Rosalind


Il·lustració: Jordi Casamajor

L'àlber va ser el primer arbre de la meva vida. Estava plantat al costat de l'edifici de les calderes de calefacció. El vèiem per les finestres de la cuina on es passava una gran part de les nostres vides: sempre estàvem fent un mos, com una bona família russa. Un dia, als anys cinquanta, els primers habitants d'aquells edificis havien sortit a plantar arbres al pati comunal: una activitat típica de la Rússia soviètica. Era un subbotnik («cosa de dissabte»). El meu avi hi va plantar un àlber. Quan jo vaig néixer, l'àlber ja era gran i l'avi ja no hi era. Les llavors de l'àlber portades pel vent eren un símbol de la primavera. No era un arbre especialment robust –pocs arbres de ràpid creixement ho són–, però per als nens, el seu tronc i les branques eren ideals per pujar al teulat de l'edifici de les calderes i passejar-hi desafiant els possibles perills que esperaven als herois que es passejaven per les teulades (des del punt de vista d'alumnes de primària, es tractava principalment de la fúria dels pares). Els adolescents gravaven a la seva escorça els noms dels seus éssers estimats i odiats: a l'igual que l'Orlando shakesperià va deixar a l'escorça d'un arbre les lletres del nom de Rosalind.

A Andorra, l'àlber es coneix com a auba o aube, i a la Cerdanya, segons explica Jordi Casamajor, com a pupulina. Al bloc Lo Vistaire, «el bloc que recull els trets del català que es perd a Andorra i Alt Urgell», podem llegir sobre els topònims d'Encamp i Ordino relacionats amb el seu nom, i veure els exemples del seu ús a l'obra de Ricard Fiter, Rosalia Pantebre i altres autors.

La meva introducció a la llengua catalana va ser tardana i molt gradual. He trigat molt en aprendre com parla dels «arbres de l'Albereda» Vicent Andrés Estellés. La majoria dels poemes relacionats amb els àlbers que recordo pertanyen als grans clàssics de la poesia castellana. Gràcies a les edicions bilingües de García Lorca, vaig aprendre com «las alamedas se van, pero nos dejan el viento». L'altre poema, el d'Antonio Machado, se'm va gravar a l'ànima com es devia gravar a l'escorça de l'àlber el nom de Rosalind: «¡Alamos del amor que ayer tuvisteis/ de ruiseñores vuestras ramas llenas;/ álamos que seréis mañana liras/ del viento perfumado en primavera...» Em feia pensar que l'autor de Los campos de Soria es veia a si mateix com un àlber daurat, lira del vent ell també, un àlber amb àlbers al cor.

Molt més tard, he après el poema Tan lluny de mi de Josep Sebastià Pons, el poema amb el qual s'identifica qualsevol que s'hagi dedicat a la desesperada contemplació de la Bellesa: «Tan lluny de mi, tan lluny de mi/ és la beutat que el pensament s'hi perd./ Quan vaig girant en el jardí/ primavera se'n riu amb el seu mirar verd». Us n'he citat la primera estrofa perquè és sublim, i em direu: «Això està molt bé, però ¿on s'amaguen els àlbers?» Hi seran de seguida: «L'àlber, per sostenir la fulla clara,/ té uns brancs de platejada voluptat./ El cel hi oneja tot just ara./ El cel que passa llis deixa l'home oblidat». És el mateix poeta, detallista, gràfic i coneixedor del paisatge, que us vaig citar quan parlàvem dels roures, la setmana passada. En un altre poema, immortalitza el bolets blancs que es fan a la soca de l'àlber.

Vet aquí unes fulles de l'àlber, arbre d'Hèrcules, arbre d'ombra. No us diré de quin àlber provenen. Si en coneixeu algun, que sigui el vostre: tot herbari – com diu l'Elisabeth – és un misteri.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 30 d'octubre del 2011)

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Feliç aniversari

Quan era petita felicitava a tothom pels seus aniversaris. També felicitava els amics i coneguts per Cap d’Any (el Nadal a casa nostra, aleshores, es considerava exclusivament una festa de l’Església), l’1 de maig (el dia de la solidaritat internacional dels treballadors, també conegut com la Festa del sol i de la primavera) i el 8 de març (la Festa de les mares). És probable que en aquell moment també els felicités pel dia de la Revolució d’Octubre (el 7 de novembre, també conegut aleshores com a la Festa de la llibertat), però no en tinc constància. Per totes les dates senyalades, comprava targetes postals en un quiosc o a l’ofi cina de correus (amb clavells, coloms de la pau i banderes roges per la Festa del sol i la primavera; amb avets, decoracions nadalenques i l’Avi Fred, la versió russa del Pare Noel, per Cap d’Any; amb roses i margarides, per la Festa de les mares i per als aniversaris), i sempre escrivia el mateix: “Estimat (o estimada)... de tot cor el felicitem en el dia brillant (del seu aniversari, de la primavera, del solstici d’hivern...), li desitgem que tingui moltes alegries, magnífica salut, èxit en totes les coses. Un petó, de part de la família Grebennikov.” Crec que ho vaig fer aproximadament fins a l’edat de 16 anys. Tenia una petita agenda amb tots els aniversaris dels amics i familiars. Enviava postals fi ns i tot a la gent que veia cada dia.

Vint anys més tard, sovint se m’obliden els aniversaris. Recordo el 23 d’octubre: el meu home va tenir la gràcia de néixer a la distància temporal de sis mesos exactes del seu sant, i és difícil oblidar-se de Sant Jordi, amb totes les roses i dracs i lectures contínues. Recordo el 23 de juny: ens vam casar, ara fa deu anys, la vigília de Sant Joan. Recordo els dies que van néixer la meva filla, la meva germana i els meus pares. Quant a la resta... bé, l’alerta del mòbil i la meva pàgina del Facebook ens ajuden a no oblidar-nos de quan va néixer una part dels nostres amics i coneguts; sempre resem perquè no fallin les tecnologies. Al Facebook, tendeixo a felicitar gent que es diuen Xarxa de Parcs Naturals i Biblioteques de València i amb tota probabilitat no reconeixeria els titulars d’aquests perfils si els veiés pel carrer tret que portessin un cartellet de “Biblioteques de València”–però què voleu que us digui, em fa il·lusió que hi hagi xarxes de parcs que compleixen anys–. I naturalment, fan il·lusió els aniversaris de la gent que conec.

Avui, el 26 d’octubre, és l’aniversari de quatre persones que conec. Mai no he trucat a cap d’elles per felicitar-les, ni mai no els he regalat res, ni per l’aniversari ni en cap altra ocasió. El seu aniversari, me l’han recordat les xarxes socials, però si avui, el dia 26 d’octubre, trobés qualsevol d’ells pel carrer, em faria molta il·lusió felicitar-lo. Els conec suficientment per dir que desafi n qualsevol teoria que manté que els nascuts el mateix dia s’assemblen entre ells –però hi deu influir la diferència d’edat entre el més jove i el més gran–. Avui, complint la tradició de la meva infància llunyana, agafo una postal imaginària, tota decorada amb flors d’Andorra, les flors de l’estiu que acaba de passar gencianes grogues, orquídies del bosc. Feliç aniversari, Òscar, Cristina, Anna, Marisol. Feliç aniversari, també, Elisa –jo crec que no et conec, però estàs en bona companyia–. El mes de octubre, mes groc (per les fulles dels bedolls), mes de l’òpal (per la seva pedra de naixement), mes de la lluna plena de l’hivern (perquè fa anys es creia que el dia de lluna plena d’octubre començava l’hivern) és un bon mes per néixer. Que siguin molt feliços tots els que hi fan anys.

(Publicat al BONDIA el 26 d'octubre del 2011)

Il·lustració: targeta postal "Per molts anys!" de l'artista G. Kurtenko (1983)

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Roure, temple obert

Il·lustració: Jordi Casamajor

Comença a fer fred, i aquesta vegada, li donem la benvinguda amb més ganes que mai, perquè no ha plogut, no hi va haver bolets i ja semblava que el temps s'havia parat al mes d'agost. Aquí, a Andorra, sempre comença a fer fresca just a partir del cap de setmana de la Fira, tot i que els arbres, aquest any, han començat a envellir més tard de l'habitual. Segons els anglesos, ho fan quan el Rei Roure perd el seu regne. Diuen que el Rei Roure, the Oak King, domina el temps de la claror, el temps d'estiu i primavera. Al Rei Grèvol, the Holly King, li pertany la meitat fosca de l'any. Estan lluitant eternament i, a partir de l'equinocci de la tardor, comença a guanyar el Rei Grèvol. No té sentit parlar dels poderosos –ni arbres, ni persones– si encara es troben al poder, i tot al començament del regne del Rei Grèvol, retré l'homenatge al seu rival destronat.

Quan vaig arribar a Andorra, fa quinze anys, vivia al costat d'un bosc de roures de Santa Coloma, al carrer Roureda Tapada. La meva primera memòria del país dels Pirineus és el soroll dels glans. Hi vaig aprendre la paraula catalana: “glans”. Vivíem “de cara a la paret”, en un pis fosc amb vistes de la muntanya de molt a prop, a la substància de la muntanya, la pedra, la llosa. Entre ella i nosaltres hi havia dos metros quadrats de ciment: “el balcó”. Hi queien les fulles mortes de roure i els glans, glans, glans, tot l'octubre. Era com viure en una cova a l'entrada de la roureda.

És una benedicció, viure a prop dels roures. Els amics que han anat al col·legi Janer, recorden aquell bosc com la millor part de la seva infància, de la seva experiència escolar. Quan eren petits, els bosc de l'escola els semblava un regne enorme i màgic on et podies perdre.

A l'imaginari d'un nen rus, l'entrada de Lucomòrie (mai he sabut què vol dir aquesta paraula, així que us la poso tal com es pronuncia en rus) la guarda un roure. El poema de Puixkin que ens hi introdueix explica que el rodeja una cadena d'or, i per la cadena es passeja un gat savi. Quan va cap a la dreta, canta; quan va cap a l'esquerra, explica un conte. El roure alberga, a les branques, dimonis del bosc, dones d'aigua i princeses perdudes. No sé si el bosc que s'obria als nens del col·legi Janer era així, però sobretot era un lloc per ser feliços: això val més que tota la bruixeria del món.

El roure –guardi o no guardi l'entrada a un regne màgic– es considera un arbre fort, l'analogia d'una persona sàvia i sana. «Més poderós que un roure» és el pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera, l'arbre que estima el seu cor. Als versos del mossèn Cinto Verdaguer, els roures també hi parlen amb els pins, al mig de la serra de Cerola («Mes lo Desert es sa millor capella:/ ab sospirs y murmuris parlen d'ella/ lo roure al pi, lo grèvol a la flor»). I de tots els poemes sobre roures, avui, quan sento el soroll dels glans, em quedo amb «El roure de Serrabona» de Josep-Sebastià Pons, un poeta de Rosselló en llengua catalana: «És deserta la serra on bat sempre el teu cor./ El repòs de ton ombra aparta el foc del día./ Ta dura soledat vigila son tresor/ i espera com un temple obert en nostra via».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 23 d'octubre del 2011)

dimarts, 18 d’octubre del 2011

La metamorfosi de la grandalla

                                                      Il·lustració: Jordi Casamajor

La meva filla, de sis anys, dibuixa flors, rodejades de fades i papallones. La que li surt millor és la grandalla, amb pètals grans i una tija corbada. Normalment la dibuixa a dalt d'una muntanya. Això em fa pensar que per a ella, alumna de l'escola andorrana d'Encamp, es tracta d'un símbol del país, après a estudi, i no d'una flor real. Sempre he vist les grandalles més aviat a la vall – a la Vall d'Incles – que no pas pel camí cap als pics.

Miro els dibuixos encuriosida. Gairebé espero trobar-hi set pètals, corresponents a les set parròquies, i una petita bandera andorrana per ambientar el paisatge. Jo, com a nena comunista, sabia dibuixar clavells vermells: la meva filla ha crescut rodejada per altres símbols. Ara per ara, però, les flors i les banderes no es barregen, i els pètals, als seus dibuixos, sempre són sis.

Us parlo de grandalles, però reconec que, als meus pensaments, es diuen narcisos. Vaig créixer sentint que Narcís tenia una germana bessona que amava profundament, i en morir-se ella, es consolava mirant el reflex de si mateix a l'aigua. No se'n podia retirar, i va morir de pena i d'amor. No es va morir ràpidament: a mesura que el seu cos s'aprimava, s'anava convertint, a poc a poc, en una flor silvestre, blanca i groga. Un dia, les nimfes d'aigua van mirar cap a la vora del riu, i ja no hi havia cap figura humana. Es va convertir, en la seva totalitat, en dolç perfum, en pura bellesa, en una flor.

Aquesta flor, en molts idiomes, s'ha continuat dient igual que el jove desafortunat. La parla andorrana li ha donat dos altres noms, més alegres o més sinistres, segons com es miri. Als Cassigalls, Sergi Mas ens explica que a Sant Julià, se li diu Garlanda, perquè tota l'estona garla, xerra, s'exalta, enamorada de si mateixa. M'agrada la idea de flors rialleres.

Ara bé, la meva percepció, secreta i particular, és la contrària: crec que els narcisos són flors silencioses. El nom de Grandalla, segons certifiquen els esperits dels prats lauredians – els Llimois – al mateix llibre, s'hauria d'entendre tallant-lo en dos: la Gran Dalla. La flor, Narcissus Poeticus, és mortal i no s'adona del seu destí, la «Gran Dalla» que porta l'ésser humà, envejós de la seva bellesa.
Al quadre de Dalí La metamorfosi de Narcís podem observar com un cos d'home pensatiu lentament es transforma, convertint-se en roques coronades amb una solitària flor. El seu mètode «paranoico-crític» recomanava que els quadres es contemplessin en un estat de «fixació distreta». Si arribem a fer-ho i entrem en una mena d'estat d'oblit atent, veiem que es tracta d'un retrat d'un home que venç la mort, salvat pel seu amor, Gala.

Les úniques grandalles que tinc davant meu avui, a mitjans d'octubre,són fràgils imatges guardades per l'herbari de la memòria. Si tanco els ulls i fixo la mirada just davant meu, veig com les flors i les roques lentament es transformen en carreteres i ciment, en edificis i murs de contenció, en objectes grotescs creats pels humans. Les valls desitjades per si mateixes, enamorades de si mateixes, es veuen al mirall de les seves dèries, i no es moren, mai no es moren, només canvien d'aspecte. A poc a poc, es crea un país enamorat de la seva germana bessona, l'Andorra de les Grandalles, d'un passat imprecís o d'un futur indefinit. El futur esdevé visible. El passat esdevé un símbol. I com diu el nostre poeta, «els meus ulls ja no saben/ sinó contemplar dies/ i sols perduts».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 d'octubre del 2011)

diumenge, 9 d’octubre del 2011

"El branc de la moixera, tot vermell..."




















Il·lustració: Jordi Casamajor

Com a una bona encampadana, tinc lloc al meu cor pels Cortals d'Encamp, i pel camí de les Pardines. El meu home i jo, sempre que sortim de casa amb la idea de fer-hi un passeig tranquil, deixem el cotxe al pàrquing on tot l'estiu es llogaven bicicletes, i al cap d'uns trenta metres ens desviem cap a l'esquerra i comencem a pujar. «La cabra –constata ell– tira al monte». Si tenim sort, trobem uns pals per ajudar-nos a caminar, i mentre els estem buscant, sempre ens confirmem en la idea de comprar-ne uns «de veritat» a les botigues del Viladomat: projecte que mai es realitza. Pugem cap a Prat del Gilet, i seguim el camí del refugi dels Agols, a través d'un bosc de pi negre i besurt, o moixera.
De tots els llocs dels Països Catalans, tan sols els Pirineus i Montseny alberguen l'arbre de l'amor i de la família, la moixera de guilla, parent llunyà de l'Arbre de la Bondat del paradís antic, assecat i desaparegut des de fa segles. Les llebres de muntanya mengen el seu fullatge i escorça. Els seus fruits, font d'alimentació d'ocells i de guineus, o guilles, són massa amargs per a que nosaltres els puguem menjar directament al mes d'octubre, quan acaben de madurar: per a poder consumir-los en el seu estat fresc, els hauríem de collir a l'hivern, després que s'hagin gelat, o deixar-los uns dies al congelador, abans de tastar-los. Els fruits de la moixera són rics en vitamines i en pectines, molt bones per la digestió, però tot i sabent de les seves propietats curatives, no gaires persones les prenen per postres, ni que es tractés de fruits de moixera gelats amb sucre. Després de congelar-los, no són amargs, però esdevenen àcids. Antigament se'n feia melmelada: es barrejava una part de fruits de la moixera amb una part igual de pomes àcides, amb dues parts de sucre, i es coïa. De vi, també se'n feia, de besurt, però no es bevia gaire: només te'n donaven en cas de pèrdua de forces i de la salut, s'utilitzava també com a remei per a depressions fortes.


























Per conservar l'amor a casa teva, posa dos branques de moixera amb fruits vermells, brillants, a prop de la finestra. La vella llegenda diu que la moixera prové del cos d'una dona que no va voler viure després que s'hagi mort el seu estimat: després de fer-li l'últim petó, va demanar a la Mare de Déu que la protegís dels assassins, i Ella la va convertir en un arbre que dóna fruits vermells i amargs. El besurt és un arbre guerrer, un arbre capaç de fomentar l'esperit de sacrifici al cor d'aquell qui l'admira. Els vells asseguren que si descanses recolzant l'esquena contra el tronc del besurt, al cap de cinc o deu minuts sentiràs com t'omple la seva tranquil·litat i energia.
Els bonsais de besurt són preciosos i sempre et faran sentir bé, però no es recomana passar més d'una hora al costat de moixeres grans, a no ser que hi estiguis acostumat: és un arbre que té molta força i pot provocar debilitat. Els russos, a l'antiguitat, feien amulets i creus de la fusta de la moixera. També feien infusions a base de fruits de moixera per curar el reumatisme. El patge Jonàs de Jaume Subirana, atrapat a les entranyes del ventre acollidor, de carn en forma de teulada, del Pallars Sobirà, duu al buit «el branc de la moixera, tot vermell, en comptes de la mirra, l'or, l'encens», complint així totes les seves promeses.


(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 d'octubre del 2011)

dimecres, 5 d’octubre del 2011

La bàrbara del nord

Tinc un amic que –quan li pregunten sobre la seva religió, o orientació confessional– invariablement declara que és un cristià de l’època anterior als concilis de Nicea i Efes. No sé ben bé què significa ser-ho avui en dia: és com si jo definís la meva ciutadania com a "bàrbara del nord". Ara bé, tant ha insistit en la irrellevància d’aquests concilis per a la seva vida espiritual que al final n’he après les dates: els anys 325 i 431. No m’és gens fàcil entendre la fe dels europeus de fa mil set-cents anys; me l’imagino com a l’ardent esperança del proper retorn de Crist, combinada amb tolerància religiosa. De fet, però, puc decidir entendre-la com vulgui: és home de poques paraules, i quan no vol donar explicacions se les reserva.

Quant a mi, em comporto com a catòlica tot i que, naturalment, vaig rebre el baptisme en el si de l’Església ortodoxa. Des del dia que un dels mossens de la catedral de Barcelona em va dir que continués anant a missa com hi anava abans, triant l’església que volgués, catòlica o ortodoxa, he arribat a casar-me a Meritxell i a batejar-hi a la meva filla. Tenint-ho tot en compte, les pràctiques espirituals més orientals tampoc no m’haurien de semblar alienes. El sentit comú raonaria així: no crec en déus que rivalitzin entre ells; ara bé, si hi ha només un Déu ha d’haver-hi diverses maneres de conèixer-lo en bona voluntat. I si suposem que no hi ha Déu –no vull suposar-ho, però és una opinió com qualsevol–, les pràctiques religioses de diferents pobles han de resultar antropològicament fascinants i, com a tals, no poden molestar de cap manera. A més a més, la pràctica del ioga a Rússia és força estesa, tot i que no vaig tenir cap contacte amb les seves ensenyances quan hi vivia.

Això no obstant, en trobar-me cantant un mantra abans d’estirar-me en un matalasset, em sento vagament culpable –com si estigués enganyant aquell mossèn que em va fer firmar l’obligació d’educar els meus fills en fe cristiana (tot i que, de moment, no he portat a cap fill a ioga)–. És una sensació curiosa: jo més aviat m’esperava sentir-me incòmoda pel fet de cantar la glòria a Déu –que és el que suposo que es canta– en sànscrit. En realitat, la incomoditat és el problema menys rellevant: els anys passats en el si de l’Església ortodoxa ja m’havien acostumat a cantar la glòria de Déu en un idioma gairebé incomprensible (eslau antic) en companyia de desconeguts aproximadament un cop per setmana, i fins i tot vaig arribar a formar part de la coral. Tota una sèrie de postures de ioga que podrien, d’entrada, resultar incòmodes a una persona amb costums totalment laics, coincideixen amb la pràctica de la pregària de l’Església ortodoxa. Les recordo de totes les pasqües que vaig passar agenollant-me i prostrant-me a terra, com tanta altra gent, vestida de gala i sense cap matalàs ni coixins, sense saber que era bo per a l’esquena. Sí, he tingut la sensació que els moviments rituals que segueixen les persones religioses russes en la seva pregària més ardent corresponen gairebé exactament a alguns exercicis que s’ensenyen als estudiants de ioga kundalini.

La posició del cor, segons els mestres de ioga, resulta ser exactament la mateixa que la posició del cor de la Mare de Déu a les icones ortodoxes: un cercle al mig del pit, on sempre porta al nen. Tocant el cor –aquest, i no el físic– ens concentrem en la respiració de la mateixa manera que un s’hi concentra durant la pregària incessant. La professora ens avisa que quan intentes posar la ment en blanc per a la meditació et poden visitar uns pensaments involuntaris i que d’entrada, no cal forçar-te per lluitar-hi. Sincronitzo el cap i el cor: però no m’hi vénen pensaments. El blanc de la meva ment és ple de noms de la gent important per a mi, la gent que m’ha tocat el cor en diferents moments de la vida, amics, família, alumnes, coneguts, estranys, vius, morts. Passo els minuts reservats a la meditació anomenant-los a tots, passant d’un nom a l’altre, i amb cada pas aconsegueixo situar-me millor en un món ple de noms.

Al cap del temps que dura la classe, ens acomiadem com ens havíem saludat: “El millor que hi ha en mi saluda el millor que hi ha en tu”, en un idioma per a mi incomprensible. La bàrbara del nord en mi es rebel·la –però a primera vista això del ioga té més punts de coincidència del que jo m’esperava amb les pràctiques espirituals de la meva joventut.

(Publicat al BONDIA el 5 d'octubre del 2011)

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Aglans de Júpiter

Noguer

Il·lustració: Jordi Casamajor

La idea de fer un herbari a la contraportada del diumenge es caracteritza per un punt de bogeria. Per això mateix, sembla haver tingut bona acceptació. Hi han contribuït, a parts desiguals, la dolçor dels gerds, la màgia dels beços i els poders protectors del roser silvestre. Els meus éssers propers i llunyans m'eduquen, dia i nit, sobre les plantes de les que hem parlat. Entre altres coses, he après que si tems que et toqui un llamp a la muntanya, t'has d'amagar sota una gavernera, i he avaluat la possibilitat de fer cistells de la pela de bedoll especialment per collir gerds, conjurant així una màgia doble, lluminosament blanca. A més a més, un amic erudita, entre poema i poema, em va intrigar amb unes referències a l'horòscop celta, i va desencadenar la meva obsessió pels noguers.
L'horòscop celta agrupa a persones nascudes a diferents moments de l'any sota la protecció d'arbres sagrats. Els noguers solen ajudar a fer política, ser directius i militars, i alberguen una sèrie d'il·lustres andorrans: Rosa Ferrer n'és un exemple. La virtut de les persones protegides per l'aglà de Júpiter (Jovis glans, Juglans) és la passió. Són implacables, contradictoris, sovint admirats, impulsius, sarcàstics. Tinc la sensació que el cap de Govern també es troba sota la protecció del mateix arbre, però no he pogut confirmar la seva data de naixement per Internet. Va néixer l'any 1963, però quin dia –oh, misteri. Si la meva informació sobre el seu aniversari fos correcta, formaria part d'una petita sèrie de caps de Govern d'Andorra nascuts sota la protecció de Juglans regia (com a mínim, n'hi va haver dos).
No sé que ens passa, als russos, amb les plantes. Les estimem, els donem importància. Quan era petita, em desesperava la quantitat de cançons sobre els acers, les moixeres, els pins, els viburns, les groselles i una multitud de flors que s'hi cantaven («¿que no sabem parlar de res més?», pensava). La terra era barata; tothom tenia un hort; tots anàvem al bosc, a buscar bolets i a collir nabius. Ara bé, de vegades la meva procedència lingüística em fa percebre coses similars a la natura com a distintes, i viceversa. Sempre havia pensat que el «rossinyol» català i la «lisitxka» («guineueta») russa eren dos bolets diferents, fins que un dia vaig descobrir que es tractava del mateix bolet. En canvi, donat que les nous, a Rússia, es diuen «avellanes de Grècia» (suposadament perquè els romans, fa uns 2000 anys, van importar noguers de Grècia), fins ara havia viscut en la seguretat que l'avellaner i el noguer eren arbres semblants, i projectant la poesia russa dedicada als avellaners (Pasternak, Akhmàtova, Nabokov...) cap als noguers. Ara, amb desmai, veig que són molt distints. Podria parlar-vos de les propietats de la fusta de noguer, les tècniques del seu conreu, la seva història, que es pot trobar detalladament descrita al bloc «Amics arbres», però avui em quedo sense cita literària, orfe d'un poema.
A la curiosíssima web «Apadrina un arbre fruiter», en referència als noguers, se cita la frase extreta de «Un any al camp» de Pere Puigbert i Núria Esponellà: «Les nous de casa s'esclovellen molt bé, són fàcils de trencar i molt gustoses. S'obren pel mig, en dos hemisferis, com un petit cervell vegetal». Niell i Agelet, en canvi, presten més atenció a l'ús medicinal de les fulles, que s'utilitzaven per curar tota una sèrie de mals, començant per l'alopècia, passant pels constipats i acabant per la hipertensió. És més: antigament, les fulles de noguer es posaven en una ferida que no es volia acabar de curar, i es curava.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 2 d'octubre del 2011)

dilluns, 26 de setembre del 2011

"Són els bedolls flama viva al bosc negre dels avets..."

Il·lustració: Jordi Casamajor
 
A la plaça, hi ha una foguera. A la vora, el jovent del poble beu vi calent: calent, i no pas bullit, que és una altra cosa. Els nens corren amunt i avall, prop del riu. A les mans, duen forcons coronats amb trossos d'escorça de beç, trossos llargs d'escorça seca que es crema. Els fan rodar, l'escorça cau al terra, i les guspires il·luminen la nit. Damunt les portes de les cases, s'han col·locat unes branques de beç que protegeixen dels mals esperits i fan fugir els dimonis.
Els habitants de totes les parròquies andorranes, menys els lauredians, li diuen beç. Tanmateix, el primer nom d'aquest arbre que vaig aprendre en català era bedoll - no tant per la meva predilecció per Sant Julià com pels versos de Josep Carner: «Mes val, però, que aquests bedolls s'acari/ el meu esment, i a aquest boiram somort./ En mos camins d'un temps, hom pot trobar-hi/ un àngel trist amb el seu glavi tort». També li deia bedoll Agustí Bartra, i el poema «Andorra a l'octubre», de Marià Manent, comença amb les paraules: «Són els bedolls flama viva/ al bosc negre dels avets», i el senyor Picolaire, de «Les valls desitjades» de Sergi Mas, té una capsa de pela de bedoll –d'escorça de beç– amb poders curatius. N'utilitzaré els dos noms, indistintament.
Segons la Guia de plantes d'Andorra de Michel Baracetti, en la mitologia celta, el beç corresponia a la lletra B (Beth) de l'alfabet dels arbres i també feia part dels set arbres sagrats. Era la primera lletra de l'alfabet dels Druides». Els celtes consideraven el beç l'arbre del sol. Enterraven als morts en barrets fets d'escorça de beç. En moltes terres i per a diversos pobles, els déus han fet servir els beços com a atributs seus. La deessa turca de la Natura –Umaia– va baixar del cel amb dos bedolls. El beç era el símbol de la Mare Terra dels escandinaus, la deessa Nerthus.
El beç és màgic. És l'arbre de l'amor, de la lluna i el aigua. Les millors escombres de les bruixes es fabriquen de les seves branques. Les ànimes dels morts que no han pogut, o no han volgut, pujar al cel i es queden a la terra viuen als troncs dels beços, de l'arbre de la mort i l'arbre de la vida. Si vols jurar una amistat eterna a una altra noia, heu de fer-vos una corona de branques de beç, i a través de la corona, intercanviar mocadors o anells: sereu germanes per sempre.
El beç és sempre flexible, sempre jove. Als Pirineus, els pastors en fabricaven tota mena d'estris i eines: amb la primera escorça, es feien gots per beure o «vasulles»; les branques primes s'empraven per lligar les garbes o els feixos de llenya. Al recull etnobotànic i etnomicològic de les Valls d'Andorra Remeis i plantes d'ús tradicional del Pirineu, de Manel Niell i Antoni Angelet, també llegim que el beç s'usava per elaborar la siscla, el fuet per conduir el bestiar, i les graneres: escombres per netejar el graner, el corral, el paller. De fusta de beç, es fabricaven els collars dels quals penjaven les esquelles del bestiar.
Diuen que els gitanos, per predir l'avenir, envolten el tronc d'un bedoll amb la seva camisa, i tot seguit, el primer so que senten els avisa del que passarà. A l'arribada de la tardor, però, els beços ens parlen del futur tot sols: si es comencen a engroguir des de dalt, la primavera serà primerenca. Si es comencen a engroguir des de baix, serà tardana.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de setembre del 2011)

dilluns, 19 de setembre del 2011

"Déu vos guard, gerdera hermosa..."

Il·lustració: Jordi Casamajor

La identitat que tenim s'ha format a través del paisatge. Les roques, els rius i les plantes que ens han vist néixer tenen tant a veure amb el que som com els pares que ens eduquen i la llengua que parlem. En formem part sense notar-ho. Sóc russa, procedent de la capital dels Urals, Ekaterinburg, i durant els primers anys de la meva estada, aleshores ja definitiva, a Andorra, em desesperava la diferència entre la naturalesa de casa meva i la d'aquí. En els arbustos, en els arbres, en tots els éssers vius hi havia petits matisos que els tornaven forans. Els gerds tenien un gust distint, els pins tenien una altra forma, i l'herba, la simple herba dels prats que hauria de ser la mateixa a tot arreu, em semblava massa verda, com si fos de mentida. Transcorreguda més d'una dècada, he canviat. Ara trobo entranyable la similitud de la flora i fauna de les dues regions muntanyenques.
La gerdonera és una de les plantes que els Pirineus i els Urals comparteixen –mentre per als habitants de Castella o València els gerds són fruits d'origen incert que es compren a supermercats. Me'n vaig adonar el passat estiu, quan vaig coincidir amb uns turistes madrilenys a una visita guiada a les bordes de Percanela. Al llarg del sender, tot era ple de gerdoneres. El guia parava per esperar el grup i mentrestant, menjava gerds; jo feia el mateix. Els de Madrid, pujant, ens observaven, i al final van preguntar, incrèduls: «¿Els...mengeu?». Per a nosaltres, però, l'estiu i part de la tardor són mesos de gerds. Gairebé totes les rutes per les que he passat recentment eren rutes de gerds i nabius: la Ruta del Ferro, una part del Camí del Gall, la part final – la d'Ordino – del Tomb de les Neres.
A casa meva, els gerds de bosc eren molt més petits que els d'aquí. També creixien en les clarianes, però aquí són de muntanya, i als Urals, es trobaven a les zones més baixes. El té amb confitura de gerd era un típic remei casolà per als refredats. La meva àvia en feia vi i l'avi se'l bevia abans que tingués temps per reposar i madurar; d'altres se'n fabricaven licors més forts. Amb les fulles de gerd es feien infusions. També les posàvem a les conserves: per exemple, els cogombres salats es preparaven amb alls, fonolls i fulles de groselles i gerds, de la varietat jardinera. Es considerava deliciosa la mel de gerd.
El nom de gerd, al folklore rus, significa un món de coses bones, la comoditat, la llibertat, el plaer. El gerd, per als russos, és el símbol de la pàtria, contraposat amb altres fruits – els del viburn – que simbolitzen l'amargor de les terres alienes. La vida que és «com els gerds» és una vida dolça. A l'univers poètic català, la goja de Fontargent, al sisè cant del Canigó de Cinto Verdaguer, li diu «gerdera» a la noia –o fada– que cull maduixetes: circumstància que fa pensar que el fruit més saborós del bosc antigament donava nom a collidores de tots els seus fruits. Els versos del Canigó són una delícia tant per als amants de la natura com per als de la literatura, tant per als golafres com per als enamorats: llegiu, llegiu com la fada canviava maduixetes per brins d'or dels quals els nuvis poden fer-se un «anell de cinta ampla/ que en dos se pot mitj-parti». Així, si mengeu gerds, recordareu el rencontre màgic de l'aurer i la fada on «cada gert era un carboncle,/ cada maduixa un rubí».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de setembre del 2011)

dimecres, 14 de setembre del 2011

Llibertat personal plena

“Contra la teva voluntat Ell et salvarà i et convertirà, perquè només en Ell es conté la veritat i la calma”, deia la princesa Maria, un dels personatges principals de Guerra i pau, posant una imatge de Crist al coll d’Andrei Bolkonski. Vaig recordar aquest episodi de la immortal novel·la de Tolstoi quan la conferenciant de la setmana passada, la benedictina Teresa Forcades, parlava del sentit d’un dels dogmes marians –els punts de referència que l’Església manté sobre la Mare de Déu–. Va remarcar que Déu sempre necessita la col·laboració humana per donar a llum la llum, per donar-li sentit al món. Contra la teva voluntat, no et convertirà: i això, si és cert, em sembla un tret d’una gran delicadesa d’una persona (la relació entre Déu i els humans que prediquen els cristians és inequívocament una relació personal) cap a les altres persones.

La conferència va ser tot un èxit. No entro més en detalls sobre el que s’hi va dir; ja en vaig fer un petit resum a la contraportada de El Periòdic d'Andorra del diumenge dia 11 de setembre ("Tot esperant Meritxell amb Teresa Forcades", a la secció “L’herbari forà”). D’entrada, em vaig trobar un xic desorientada, ja que basant-me en els diaris m’havia fet la idea que estaria dedicada a la teologia feminista i no a dogmes marians. Ara bé, el cert és que a l’hora de decidir-me a anar-hi l’important va ser la personalitat de la conferenciant, i no tant el tema de la seva dissertació. L’any 2009, quan es coïa el pànic en relació amb la grip A, vaig mirar el vídeo amb la participació de Teresa Forcades i vaig decidir fer-li cas anés com anés vestida i no vacunar la meva filla, que en aquell moment tenia 4 anys, ni vacunar-me jo tampoc. Teresa Forcades explicava que els riscos de la vacuna sobrepassaven els riscos de la malaltia. Ja en aquell moment em va sobtar el fet que a mi, que em considero una persona "oberta i tolerant", em costés molt prendre’m seriosament les paraules d’una metgessa vestida de monja, i pensava: “Si anés vestida amb una bata blanca, o com a mínim de paisà, no em costaria creure allò que diu.” Però allò que deia tenia tant sentit comú i es veia tan fonamentat que, monja o no monja,
em va convèncer. I, tal com preveia, no hi va haver epidèmia, ara ja ho sabem tots.

La desconfiança en el fet que una monja benedictina pugui ser metgessa i doctora en salut pública és molt característica. Una Església que ens ha acostumat a la idea que els monjos estudien teologia mentre les monges pinten ceràmica hauria de canviar els seus plantejaments. No es tracta de cap punt dogmàtic, només d’un costum força estès, d’una tradició absurda. No té cap sentit que es fomenti aquesta divisió de treball entre les persones que han agafat el compromís de vida comunitària. Que pintin ceràmica aquells qui hi tenen predisposició, i que estudiïn els que vulguin fer-ho. Tots –fins i tot els laics, que no sabem res d’ordre ni jerarquia eclesiàstics– ens sorprenem veient una monja llicenciada en teologia i ens quedem com més tranquils, més descansats quan arribem a saber que ja s’havia llicenciat en teologia abans de ser monja. Se’ns explica tot quan entenem que ja era metgessa i doctora en salut pública, de fa molt: com si tinguéssim, a la nostra ment, una línia invisible però molt clara entre el que és permès a les dones laiques i el que és permès a les dones religioses, mentre que, reconeguem-ho, quan es tracta d’homes ni tan sols se’ns acut la distinció de les possibles limitacions de l’activitat intel·lectual.

Fixeu-vos-hi, es tracta de limitacions a la vida intel·lectual que imposem a tota una sèrie de persones. Naturalment, és un plaer sentir la Teresa Forcades, que és una investigadora brillant i una conferenciant hàbil. Però el que encara estaria millor és que els ordes monàstics de vida contemplativa donessin facilitats a les dones amb talent que es troben en el seu si per poder participar en la vida pública. No es tracta de cap privilegi: només de facilitar el mateix accés als estudis i al treball intel·lectual als homes i a les dones. Avui en dia, entre els ordes religiosos femenins i masculins existeix una discriminació que s’hauria d’eradicar, com s’haurien d’eradicar totes discriminacions. No es pot esperar que Déu baixi del cel i canviï les situacions injustes: contra la nostra voluntat, no ho farà. ¿Per què? Perquè respecta la llibertat humana, una llibertat personal plena.

(Publicat al BONDIA el 14 de setembre del 2011)