dissabte, 4 de juny del 2016

Memòries pròdigues

Vaig viure molts anys sense records a llarg termini. Si us he de dir la veritat, encara no en conec la raó. Potser tot té una explicació, en aquesta vida, i tot ocorre per confirmar o contradir una llei universal, per inèrcia, pel canvi climàtic, pels efectes de les tempestes geomagnètiques; o tal vegada hi ha coses que no en tenen i passen perquè han de passar.

Sigui com sigui, en un moment donat el meu cap va fer una mena de reset, com si canviés de sistema operatiu. Com si el cap fos d’un robot que s’havia actualitzat en versió beta. S’hi va quedar guardada la informació apresa dels llibres, matèries escolars, pel·lícules vistes, dades exactes, mentre els colors i els olors del passat esdevenien més i més tènues. Gradualment es van tornar invisibles, imperceptibles. Recordava els noms i les cares, adreces i aniversaris, fins i tot els números de telèfon vells de la gent que havia deixat una empremta a la meva vida, però la punxada real de l’amor, de la rivalitat, de la nostàlgia viscuda havia desaparegut sense rastre. Era com si en lloc d’haver viscut una infància, una adolescència i una joventut, n’hagués llegit un llibre acadèmic de mida substancial en preparació d’un examen rigorós sobre la meva pròpia biografia. Un llibre poblat de milers de persones que recordava amb equanimitat i respectava igual sense fer-ne distinció especial, amb un interès suau i més aviat circumstancial, sense passió ni patiment. No ho vaig percebre mai com un trauma real ni com una mancança clarament des­agradable. Tot i sospitar que no es tractava d’una experiència humana habitual, no em percebia com un ésser incomplet. Més aviat em sentia tota nova. Vivia amb l’avidesa de qui encara no ha viscut. Deia que la meva circumstància s’havia d’agafar com una cosa positiva, com la capacitat de deixar anar el passat i viure el present mirant al futur.

Aquells qui teniu fills, o sou aficionats als dibuixos animats, segurament heu vist la pel·lícula Inside Out (Del revés), on els protagonistes són les personetes divertides que viuen dins dels nostres caps. Doncs era com si els homenets encarregats de la memòria selectiva haguessin aparcat les emocions del primer quart de segle de la meva existència i m’haguessin deixat amb la pura constància documental i fotogràfica dels fets.

I vet aquí que un dia, de sobte, sense previ avís, em van començar a retornar les memòries. Memòries inútils, no lligades a la necessitat pràctica. Van aparèixer a poc a poc, com papallones que volen des dels llocs ombrívols cap a la llum. Era meravellós; m’era igual si eren bons o dolents, els meus records pròdigs. Són meus. No els jutjo ni els separo en tristos i feliços. Eren morts i han tornat a la vida; estaven perduts i els he retrobat.

(Publicat al BONDIA el 25 de maig de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

dimecres, 1 de juny del 2016

A la 7a cursa popular Illa Carlemany


Tres samarretes de color taronja, de mides diferents. Tres cintes per als cabells, de dos colors. Tres bosses blaves que al final deixem a casa, perquè hem escollit el recorregut curt, el de 2 quilòmetres, i no necessitem dur res. Sempre hi participem, però mai no sabem com procedir amb els dorsals: fa dos anys els vam enganxar amb imperdibles, l’any passat els vaig cosir amb fil blanc. Els imperdibles ja se’ns han perdut, i al Jordi se li acut ficar els dorsals amb una grapadora: queden un xic arrugats, però la feina està feta.

Sortim de casa a temps per poder trobar aparcament a prop d’Illa Carlemany. Hi ha samarretes taronja a cada cantonada, petites illes de felicitat a l’espai urbà. Hi ha qui porta colors dels anys passats, poma verda, rosa fúcsia, però la majoria anem de taronja: els preus del material són populars, a tres euros per persona, i una part de la recaptació de la venda de les samarretes es destina al banc d’aliments de Càritas Andorrana, i els carrers ja s’omplen de nens i adults vestits del color de la nova temporada.

Pares i mares joves porten bebès en cotxets: després els explicaran que van participar en la Cursa popular des de l’any del seu naixement. Així, a poc a poc, naixen les tradicions familiars. Fins i tot hi ha gossos vestits com si fossin esportistes participants en la cursa: la Laura, quan era més petita, sempre ens demanava si hi havia una categoria separada per a gossos, i si hi podien guanyar trofeus com tothom. Els nens, a més a més de les dades habituals, llueixen el nom de la seva escola: hi haurà premi per a l’escola amb el nombre més gran d’alumnes inscrits. La Laura espera que sigui la seva, l’Escola Andorrana d’Encamp, la més activa de totes. És natural: tots els nens volen que la seva escola guanyi.

Enguany som 3.500, els inscrits. No hi som tots, però Déu n’hi do: des dels temps immemorials, l’esport ha potenciat l’amistat i la pau (¿recordeu les treves olímpiques de la Grècia antiga?), i les tendències polítiques s’hi barregen. A tot arreu veig amics i coneguts, també la gent que em sona, com aquell senyor de la barba que sempre dubto si és ministre o periodista, i sempre acabo entenent que no és pas ni l’un ni l’altre. En arribar al lloc de la sortida, sento els turistes francesos comentar entusiasmats l’afluència de gent. Encara podríem ser més si la Cursa popular d’Illa Carlemany no coincidís amb Andorflora a la Masana i la Jornada de ball Xic & Dans al Centre de Congressos d’Andorra.

Ja queda poc per al tret de sortida, i sona la música i tots saltem d’alegria. Córrer és llibertat: per gaudir-ne, no cal competir, però sempre hi ha il·lusió especial quan s’hi afegeix la competició. Quines ganes de guanyar, i si no guanyem, d’arribar al parc Central, per estirar-nos a l’herba i fer la festa, entre els 100 primers.


(Publicat al BONDIA l’1 de juny de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).