diumenge, 9 de novembre del 2008

Valors contradictoris i l’equilibri de la realitat andorrana

(Ponència a les Jornades de la SAC "Valors de la societat andorrana avui" el 22 de novembre de 2008)

Bon dia a tothom. Sóc l’Alexandra Grebennikova, i amb el poc temps que tinc avui només puc fer-vos una petita introducció al meu estudi, però us demano que tingueu en compte que es tracta d’un embrió de treball que espera ser més.

El tema de valors és la part de l’estudi de les cultures més maltractada per la visió apocalíptica del present. La serenitat s’esvaeix fàcilment, el seu record fa patir, i per a la mirada nostàlgica de la ment, qualsevol passat se’ns presenta com a perfecte. Les societats, com a éssers vius, respiren un aire diferent en cada moment de la seva existència. La visió de la bondat, de la bellesa, fins i tot de la utilitat de les coses canvia en el curs de la vida d’una persona i en el curs de la vida d’una societat. No podem parlar de la pèrdua de la bellesa i la bondat en cap moment històric prolongat. Ara sí, no és la mateixa bondat o la mateixa bellesa de vint anys enrere.

Les societats que fan patir la majoria dels seus constituents són malaltisses. No vivim en una societat d’aquest tipus: mai no hem prohibit que ningú marxi, al contrari, hem de regular la immigració. Això significa que vivim en un lloc on la vida és més agradable que a una multitud d’altres llocs del planeta, per raons econòmiques, polítiques o sentimentals.

Els canvis bruscs de la condició econòmica de les persones i la constitució demogràfica de la població poden tenir el mateix efecte que qualsevol altre canvi brusc, sigui climàtic, sigui social. Quan parlem de la crisi de valors a Andorra, normalment ens referim al fet de que la transició d’una societat petita i pobra a una societat amb alta densitat de població, multicultural i benestant, es va sentir com un canvi brusc. La nova Andorra construïda en els últims cent anys encara necessita els pensadors que defineixin la seva essència. Necessitem una clara definició del que som actualment que correspongui a la realitat, que ens faci sentir còmodes en el nostre espai al temps present. Els “orfes d’un passat llunyà... adoptats per un passat recent”, segons l’expressió de l’any 1976 de l’admirable Lídia Armengol, ens hem fet majors d’edat i necessitem saber què som, qui som, aquí i ara.

No cal donar la culpa a la història: no la canviarem. Des del meu punt de vista de ciutadana adoptiva, la transició d’un país que sacrificava els seus fills a les terres alienes per a poder mantenir la continuïtat del patrimoni a un país d’acollida, que ha esdevingut la llar de tantes persones que altrament es trobarien a altres llocs del món abandonades, infelices, i al temps de les guerres i les dictadures simplement assassinades, per a mi és una transició molt bonica. Els andorrans, un poble tradicionalment i profundament territorial, han fet a la seva dolça terra un lloc per a molts. És un procés dolorós, i s’ha de tenir un infinit respecte per a tots els que ara ressenten l’impacte que va tenir l’arribada dels immigrants. Un infinit respecte pels que han vist la seva vida trasbalsada pel fet de poder-nos acollir. I ens han acollit, hi som: els espanyols, els francesos, els portuguesos, els russos, no puc passar llista durant més temps però estic pensant en totes les nacions que formem part d’Andorra avui. Respecte i gratitud per a les muntanyes ferides per la nova construcció, que ens han permès viure al seu medi. Admiració i solidaritat per les persones que troben a faltar el so de la seva pròpia llengua al seu propi lloc de naixement, tot i que amb persistència anecdòtica continuïn parlant castellà amb els immigrants, per innata cortesia o errònia convicció.

Pensem-hi tots els que hem vingut de fora, els que recordem el poble de l’àvia situat a les terres llunyanes, pensem-hi nosaltres que ja no hi vivim: com ploraríem si arribéssim a saber que ja no s’hi parla la llengua de la nostra infància!.. Pensem-hi, i tots sense falta passarem als nostres fills una tendresa i respecte per la llengua catalana, la llengua d’aquí. Tots guardem alguna tradició de les nostres terres de naixement: el Govern facilita la propagació de les associacions culturals, i hem portat a Andorra les festes, els menjars i l’accent nadiu d’una gran quantitat d’idiomes. Però recordem-ho sempre que aquestes Valls són el poble de l’àvia de la gent que ens ha acollit, i els nostres nens que són andorrans gràcies a la decisió d’aquestes persones són part d’aquesta terra, com les roques. Els nostres nens, tot i tenint alguns la mare estrangera, són fills de la terra andorrana: respectem aquesta terra, la nostra llar, la terra dels braços oberts.

Contribuïm a la seva riquesa material: naturalment. De la mateixa forma, contribuirem a la seva riquesa cultural i la conservació de totes les coses bones que queden per conservar, del patrimoni andorrà, de la natura, d’aquesta terra, amb tota la força del cor, tot l’entusiasme del que estima i es fa estimar, tot l’amor que tenim els fills que érem de fora, però, com fan les plantes, hem fet arrels, som de la casa, som d’aquí, com el tabac o les trumfes – les patates!, flora d’origen forà.

La realitat andorrana es basa en l’equilibri de pesos desiguals: els nostres Coprinceps són un cap d’estat europeu i un bisbe d’una regió de l’altre estat; les parròquies, que tenen drets iguals, tenen dimensions diferents territorialment i demogràficament. Els pesos desiguals de la tradició i la modernitat, la població autòctona i els ciutadans d’adopció, els diferents idiomes presents a la nostra realitat quotidiana ens ajuden a mantenir el delicat equilibri d’aquest petit país, l’únic del món.

El que constituïa la vida dels andorrans de segles enrere s’ha transformat. El present s’alimenta de valors que a primera vista semblen contradictoris: al mateix temps, volem fomentar l’ús del català i l’aprenentatge de cinc idiomes diferents, volem combinar la vida cultural i financera de ciutat amb la seguretat i tranquil·litat de poble, moltes prestacions socials amb impostos limitats. La magnitud dels nostres reptes i els pocs precedents de la solució satisfactòria de problemes semblants a la resta del món fan pensar que a casa nostra, s’ha fet un bon camí.

Per a sentir-nos més segurs en totes les nostres iniciatives, necessitem pensadors que ens ajudin a definir els nostres valors existents amb més claredat. Els valors que sorgeixen de totes les conviccions personals i de grup a primera vista poden semblar contradictoris però en el seu conjunt son la base del nostre equilibri, la nostra salut com a societat, la nostra condició de ciutadans d’Andorra, ara i aquí.

Volia acabar amb el poema de Miquel Martí i Pol que apareix a la introducció del llibre de Manuel Anglada “Andorra, nació pirinenca” de l’any 1983, i es diu “ARA MATEIX”:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som: més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en que els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada, i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Moltes gràcies.

dissabte, 1 de novembre del 2008

A la recerca de l'espai perdut

Durant els últims mesos, he agafat la costum de perdre’m abans de les entrevistes. Quan tinc la possibilitat, arribo al barri en qüestió abans, i m’hi perdo. En lloc de pujar per Cal Guem, vaig girar a la dreta a l’Urbanització Guem, i vaig continuar cap amunt. És el barri que recomano a qualsevol que desitgi perdre’s a la parròquia d’Escaldes-Engordany. La zona de Sacalma és l’Andorra màgica d’Esteve Albert, i tots els seus noms porten la inspiració de molts segles. Les cases que hi trobem són els “Cal Diumenges” dels que parla a l’esmentat llibre; a les deu del matí d’un dimarts de la tardor hi canten els ocells, l’aire és transparent, per tota la muntanya visible hi regna una festa de colors.

Quan finalment (puntualment) arribo a la casa del meu interlocutor, situada en un indret un xic més remot amb magnífiques vistes, em fa passar a un espai que representa el meu somni d’un despatx ideal: petit, ple de llum i llibres sobre el país, amb els “Cassigals” de Sergi Mas (un petit llibre d’històries amb il·lustracions precioses) en un lloc visible. Home de conversa brillant i trista, l’amfitrió parla d’Andorra com hom parla d’una joventut passada, d’un vell amor, dels fills que han marxat de casa: amb malenconia, respecte i un toc de sorpresa i incomprensió.

La seva trajectòria vital m’inspira admiració seriosa: polític, Cònsol, Síndic, sempre i universalment respectat, un home de talla política que es troben en ocasions comptades. Les traces de la seva presència a l’ambient espiritual i físic del país són clares. L’espai de la Vall agrupat arreu de la brillant agulla de Caldea no és ni podria ser el mateix que era anys enrere; capdavanter de la idea de la Constitució, fou una de les persones que pogueren veure la concreta materialització dels seus somnis i projectes. Tanmateix l’Andorra que descriu amb enyorança pertany al temps remot abans de mi. En el regne ideal de solidaritat entre veïns, persones d’arrel profunda i tarannà pirinenc, reconec les mateixes Valls del passat que freqüentment sento descrites per la gent gran com a país de vida monòtona i pobra.

Em parla dels nouvinguts que no volen parlar català i no s’adapten perquè són d’arrel forana, i contra tota evidència que puc recollir em sento arma de destrucció del dolç passat, em veig desarrelada més que mai, i protesto: “No som precisament un arbre; quan deixes la terra dels pares, t’arreles a la terra dels fills”, però no em dóna la raó.

Al sortir de la casa em torno a perdre. Arribo a la capella de Sant Jaume, segueixo cap als Vilars. Passo pels petits caminets plens de fulles de la tardor, arreglats pel Comú, pròpiament senyalitzats. L’estimada terra de color coure, verda i taronja, amb uns moments de gris diàfan, avui no la sento meva. Recordo les cabaleres que durant segles marxaven cap a Barcelona perquè no s’hi podien quedar, els treballadors de mines i veremes franceses, tota la gent que deixava el paradís de les Valls per no poder quedar’s-hi, i el dia d’avui em sembla una època de promesa i felicitat, però em consumeix el dubte. “Sou russa,” deia Josep Maria Beal. “Si deixéssiu de ser russa, què seríeu?” “Andorrana?” vaig preguntar i no hi hagué resposta. Arribo al centre, i el tènue gris de la Vall esdevé metàl·lic. Em dissoldré a l’aire de la parròquia, i trobaré l’encís dels vells espais. Aprendre els noms de les cases i la distribució dels territoris. Transmetré els usos i costums als meus néts, i parlaré català a les botigues. Passaran els anys, i un dia deixarem de ser russos; però aquell dia, què serem?..

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Sota gel

Començo a ensenyar els meus primers escrits, a emportar-me els primers ensurts. A base d'una, dues, sis hores és difícil conèixer l'interlocutor. Quan et dibuixen, tret de quan ho fa un gran professional, sempre et quedes descontent amb el resultat. Recordo que no m'agradava veure'm dibuixada. Des de fa anys, però, només em dibuixen els mestres, o no em dibuixa ningú, i me n'havia oblidat.

Intentaria ser el més precisa possible, pintant a pinzellades. Una de les entrevistades em deia que a la seva classe hi havia un nen a qui tothom deia "tu què sabràs, que ets de fora". Sóc de fora, estic aprenent, la meva veu és ronca ("ma voix aigre et fausse"), i no és pas per un refredat. Qui no sap cantar ha de cantar amb compte. Per què no callo per sempre?...

És fàcil, callar. No dius res, i el temps passa. Potser d'això es tracta, la frase de fer l'andorrà, de no dir res a no ser que sigui estrictament necessari. Déu sap que no és necessari. Escoltarem el silenci.

Quan la meva amiga MªCarme era petita, anava a estudi a Ransol, des de l'Aldosa de Canillo. Pel camí hi havia un lloc que es deia Clot del Salze, perquè hi havia un salze en aquella part del camí. En arribar-hi, els nens grans cridaven als petits "Que vénen les mandres!", i tots es tiraven pel terra. Era a l'època quan es menjaven farinetes, es collien flors per a festes majors, es regalaven taronges per Reis.

Què són les mandres? No ho sé: que no m'agafin. A la casa Batista em van ensenyar un canut d'agulles, d'aquells on, segons una de les meves fonts, suposadament vivien els meneirons: em faria petita per amagar-m'hi. A la xemeneia del mig, entre les lloses del forn, sota el gel dels rius d'hivern. No em veieu. No em sentiu.

La gent del poble, que es parla de vós, que es diu entre els uns i els altres pel nom de les cases, no pas pel seu nom de pila, no fa cap gest per saludar-se. Es diuen hola, però no inclinen el cap, ni donen dos petons, ni s'agafen la mà. Et saluden de lluny, i entres a casa.

T'ofereixen beure, contesten les teves preguntes, i pensen que no trobaràs gràcia a les respostes. La frase "no sé si servirà" és molt corrent. "No sé si t'interessa, això". Intento desaparèixer al màxim, que se sentís només la seva veu, la seva veu i res més. Parlaria per ells si no en tinguessin; en tenen, de sobres. Quedem així: des de el meu amagatall, la pobra de mi, escoltaré.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

De la natura

La parròquia de Canillo va ser la primera parròquia d'Andorra que vaig estimar. Vivia a Santa Coloma, treballava a Andorra la Vella i les Escaldes, m'hi trobava raonablement còmoda, i no vaig pujar a cap de les parròquies altes per res fins a 6 o 7 mesos més tard, quan la Federació de Patinatge Artístic va necessitar un traductor voluntari de rus.

Encara se'm encongeix el cor cada vegada que l'autobús passa la curva de Sant Romà de les Bons i comença la parròquia de Canillo. Sé que les limitacions geogràfiques són convencions humanes, però les raons del cor no tenen lògica: de totes les muntanyes d'Andorra, entre les que tinc una preferència especial a la Vall d'Incles, les muntanyes de Canillo van ser les primeres que em van enamorar.

S'ha de dir que tret de la meva amiga MªCarme Naudí i la seva família, no hi vaig conèixer, fins a anys més tard, a ningú amb qui formar un lligam: naturalment hi havia gent per a la que jo traduïa, però no vàrem desenvolupar un interès mutu que hagués anat més enllà de la interpretació correcta de les paraules catalanes en rus i vice versa, i ens vam oblidar. La meva impressió d'aquell dia era una preferència paisatgística.

Fins a més tard no vaig entendre que el tracte atentament distant que em feien aquelles persones no era mostra d' indiferència, sinó d'un caràcter local particular i digne d'estudi. De la mateixa manera que tots els meus amics andorrans que han visitat l'Europa de l'Est van treure la conclusió que està poblada d'infeliços, ja que no li és pròpia la costum de somriure al carrer i als llocs de relació formal (Govern, oficines etc., com oposades a l'espai privat de les cases particulars), vaig pensar que els russos no patinadors no provocaven curiositat dels habitants de Canillo, i ho vaig deixar córrer.

L'entorn físic de la parròquia, al contrari, m'ha encisat sense més. Encara crec que s'hi respira millor, que les flors i les herbes, les roques i els rius hi són bonics. La parròquia d'Encamp on visc és la parròquia de naixement de la meva filla Laura; m'hi he arrelat. Però els llacs que conec millor són els de la Vall d'Incles, i per a mi anar a la muntanya és Siscaró, Juclar, Cabana Sorda, Fontargent. La única vegada que per miracle no ens vam matar a la muntanya, amb el Jordi, va ser intentant pujar el Pic de la Coma de Varilles sense camí senyalitzat.

Els sons hi són més tendres, les ombres més fresques, la casa pairal de les Valls que els forasters, al igual que els andorrans, ens fem nostra - Meritxell - en forma part, i sempre tinc una estranya tendresa per aquesta terra de les grandalles, dels abarsets i de la gavernera del meu cor.

Igualtat, prosperitat, modernitat

Des de el meu punt de vista de forastera, la política de la nova Andorra té pocs personatges tan emblemàtics com el meu interlocutor d'avui. En cada professió hi ha gent que per alguna raó, als ulls del públic, és més representativa que els altres. S'ho ha guanyat: sé que treballa tot el dia, que ho dóna tot, que el poble és la seva vida, però en conec d'altres que fan el mateix, i el senyor cònsol té totes les facetes agradables de la seva personalitat reflectides a la imatge pública. És un detall digne d'admiració: forma part de la seva feina, forma part de totes les feines que conec; no n'hi ha prou de ser un bon professor o bon metge: per anar bé, cal ser percebut com a tal.

He arribat uns minuts abans, em surt a rebre, em fa passar al despatx i a grans trets, els primers minuts dels seu discurs es poden resumir de la forma següent: tot ha canviat i tot és nou, s'han de fer coses noves per a la nova gent, per al bé del poble, per a la igualtat, prosperitat i modernitat.

El conec com a gestor hàbil de l'equip professional i dedicat; mirant-lo, però, el veig molt artístic: més creatiu que calculador, més inspirat que lògic. El seu tarannà sembla ser més de gaudir de les coses ben fetes que de patir per les definicions exactes. Els ciutadans del poble fet ciutat, del país on tot se sap però no tot es diu, li donen suport entusiàsticament.

El vell concepte de les cases ja no és el mateix, però la novetat de les ciutats no m'enlluerna: hi busco més els trets de cal Tomàs, de cal Dotet, i el desconcerto. El meu afany de la conservació, de part de l'estrangera que no vota, li és estrany. Li sembla que aquestes coses les hauria de parlar amb la gent de la generació del seu pare. Parlo amb generacions diferents, però vull veure, en ell, la continuïtat. No perquè sigui necessària pels propòsits de les eleccions o popularitat, sinó perquè n'hi ha d'haver. Torno a insistir, i me'n parla amb un esperit de respecte tangible, íntim, total.

M'acomiado. De cor, li agraeixo la confiança. La tradició perdura, callada, venerada i estable. El que ens ajuda a construir el nou món és la memòria del passat. Marxo tranquil·la: els dies d'abans han preparat les èpoques noves, i res no els destrueix.

(Publicat al Butlletí de la UdA del mes de febrer del 2011)

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Entre el somriure i el somni

No sé per què tothom que ha anat a casa de l'Artista es recorda, primer de tot, dels gats. Hi ha una raó senzilla, com a tot arreu: n'hi ha uns quants. Diu que un d'ells marcava molt el territori, i va decidir parlar per telèfon amb el veterinari amb la idea d'arreglar l'assumpte. El pobre gat, en sentir la conversa telefònica, va reconsiderar el seu comportament i a partir del dia en qüestió va ampliar els termes dels seus dominis fins al jardí. L'altre (o deu ser el mateix?) es diu Tuti, recordant les proeses de segons quins líders polítics en l'aprenentatge de la llengua anglesa i l'obtenció de tes (dos) de mans de cambrers angloparlants.

Al jardí, hi creix la ruda. Un xic més lluny, a la primavera, floreixen els presseguers.

A les parets, en quadres, hi ha la història de la seva vida. De les seves visions d'Andorra que m'han enamorat, n'hi ha de celestials, n'hi ha de fosques: a les parets del menjador són totes angèliques. Diu que no sap per què s'estima Andorra, i que quan va venir se li dibuixava com un paradís. Jo, si hi entenc, diria que tant li és mare com filla: és la mare adoptiva, com per a tots nosaltres, vinguts de fora. Filla dels seus ulls perquè la nostra Andorra imaginària, i part de l'Andorra real, l'ha modelat amb les seves mans, la seva ment, les seves eines de treball.

Li parlo d'un article que he llegit sobre ell, que diu que "aquesta altra Andorra que ens presenta com a tradicional quan no és irònica, és onírica", i assenteix amb el cap. Per sempre convertida en el fruit de les seves visions, bromes negres, fragments de converses i personatges semiinventats, aquesta Andorra tradicional i feta a mà, mai no podrà deixar d'estimar-la. Ni jo ho podria fer, ni tots els que hem participat (mirant cartells, parant davant de les escultures, això és participar!) a les seves creacions. En tota la seva realitat, la meva Andorra va ser parcialment creada per ell.

Quan Salvador Espriu parla de la "trista, bruta, dissortada pàtria", es refereix, segur, a Catalunya. Però també va dir que es considerava andorrà tot i que no ho fos. La màgica Andorra del meu interlocutor és tant la dissortada pàtria de Salvador Espriu com el nostre cel dels refugiats. Les seves obres i les històries que expliquen són l'himne que molts hem après de memòria com s’aprèn, a poc a poc, a viure, a veure, a compartir.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra del mes de gener del 2011)

dilluns, 8 de setembre del 2008

L'andorranitat

El següent escrit és la meva resposta a la petició publicada a http://www.sac.ad/ :

"Dissabte 23 d'agost del 2008

21a Diada Andorrana a la XL Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent
L'andorranitat

ens agradaria poder disposar de la vostra opinió sobre aquest concepte o paraula, i el que us suggereix.
Us agrairíem que ens poguéssiu expressar el vostre pensament al respecte en unes poques línies de text i enviar-les al correu electrònic sac@andorra.ad abans del 20 d’agost.

Ponències i debat per tot el dia al liceu Renouvier, a Prada de Conflent"

Benvolguts i benvolgudes,

Estic a la fase inicial del meu estudi, així que les meves intuïcions sobre el tema de l’andorranitat no són més que unes hipòtesis inicials inspirades per les converses que he tingut amb els habitants d’Andorra que es senten arrelats a aquesta terra, “arrelats a la pedra”. Una de les característiques principals i més evidents d’aquests és el fet de sentir-se pirinencs: “les meves muntanyes” són les paraules que amb més freqüència he sentit en el curs dels nostres diàlegs. S’hi respira millor, al arribar a Pons; les muntanyes ens acaronen, ens protegeixen, ens fan seus, ens hi sentim a casa.

La casa com a centre del món. La família és el més important; millor fer negocis amb la família que amb amics; conservar el patrimoni que ens han deixat els padrins i els pares.

La parròquia com a propietat comuna i assumpte comú de famílies, cases i patrimonis agrupats. Els “arrelats a la pedra” defensen la seva parròquia amb fervor envejable. No necessàriament i no solament es tracta d’anar a veure al Cònsol per una esquerda a la voravia o sentir-se orgullosos del ball de la Marratxa o la coca del Canal. Un s’identifica amb el ritme de vida de la seva parròquia, més juvenil i progressista o més tradicional i sobri, amb les seves festes, els seus carrers i el seu govern; per molt o poc que m’agradi, és meva i em costaria anar-me’n a viure en un altre lloc.

La fascinació amb ànimes obertes. “Sóc molt obert”, “s’ha de ser més obert”, “el país ha d’obrir-se”, són les frases clau. La gent fantàstica, atenta, sensible, sincera, que per alguna raó inconcebible per a forasters es considera “tancada” com a col·lectiu. La eterna terra d’acollida que ha agafat la estranya tendència a sentir-se culpable per no acollir lo suficientment bé, tot i que si hem vingut i ens hi hem quedat, no és pas per afecció a patir, és per milers de coses bones.

La prudència. Les ganes de fer les coses amb seny, sense prendre res a la lleugera.

L’individualisme excepcional. La necessitat de sentir-se diferents de la resta del món: els més moderns, els més prudents, els més petits, tancats, oberts, rics o insignificants. Els més del món.

Fer coses per la comunitat. Sigui la Creu Roja, sigui l’organització de festes, voluntariat per a esdeveniments esportius o la participació a les associacions culturals. Esperit d’ajuda mútua i construcció comuna.

El sentiment de responsabilitat, de la necessitat de complir amb les teves obligacions: pel teu país, per les noves generacions, pels avantpassats, per la família, per superar la crisi, per aguantar com sempre, i com de costum, tirar endavant.

Moltes gràcies per tot i ens veiem a Prada!

Salutacions,
Alexandra Grebennikova.