Començo a ensenyar els meus primers escrits, a emportar-me els primers ensurts. A base d'una, dues, sis hores és difícil conèixer l'interlocutor. Quan et dibuixen, tret de quan ho fa un gran professional, sempre et quedes descontent amb el resultat. Recordo que no m'agradava veure'm dibuixada. Des de fa anys, però, només em dibuixen els mestres, o no em dibuixa ningú, i me n'havia oblidat.
Intentaria ser el més precisa possible, pintant a pinzellades. Una de les entrevistades em deia que a la seva classe hi havia un nen a qui tothom deia "tu què sabràs, que ets de fora". Sóc de fora, estic aprenent, la meva veu és ronca ("ma voix aigre et fausse"), i no és pas per un refredat. Qui no sap cantar ha de cantar amb compte. Per què no callo per sempre?...
És fàcil, callar. No dius res, i el temps passa. Potser d'això es tracta, la frase de fer l'andorrà, de no dir res a no ser que sigui estrictament necessari. Déu sap que no és necessari. Escoltarem el silenci.
Quan la meva amiga MªCarme era petita, anava a estudi a Ransol, des de l'Aldosa de Canillo. Pel camí hi havia un lloc que es deia Clot del Salze, perquè hi havia un salze en aquella part del camí. En arribar-hi, els nens grans cridaven als petits "Que vénen les mandres!", i tots es tiraven pel terra. Era a l'època quan es menjaven farinetes, es collien flors per a festes majors, es regalaven taronges per Reis.
Què són les mandres? No ho sé: que no m'agafin. A la casa Batista em van ensenyar un canut d'agulles, d'aquells on, segons una de les meves fonts, suposadament vivien els meneirons: em faria petita per amagar-m'hi. A la xemeneia del mig, entre les lloses del forn, sota el gel dels rius d'hivern. No em veieu. No em sentiu.
La gent del poble, que es parla de vós, que es diu entre els uns i els altres pel nom de les cases, no pas pel seu nom de pila, no fa cap gest per saludar-se. Es diuen hola, però no inclinen el cap, ni donen dos petons, ni s'agafen la mà. Et saluden de lluny, i entres a casa.
T'ofereixen beure, contesten les teves preguntes, i pensen que no trobaràs gràcia a les respostes. La frase "no sé si servirà" és molt corrent. "No sé si t'interessa, això". Intento desaparèixer al màxim, que se sentís només la seva veu, la seva veu i res més. Parlaria per ells si no en tinguessin; en tenen, de sobres. Quedem així: des de el meu amagatall, la pobra de mi, escoltaré.
Intentaria ser el més precisa possible, pintant a pinzellades. Una de les entrevistades em deia que a la seva classe hi havia un nen a qui tothom deia "tu què sabràs, que ets de fora". Sóc de fora, estic aprenent, la meva veu és ronca ("ma voix aigre et fausse"), i no és pas per un refredat. Qui no sap cantar ha de cantar amb compte. Per què no callo per sempre?...
És fàcil, callar. No dius res, i el temps passa. Potser d'això es tracta, la frase de fer l'andorrà, de no dir res a no ser que sigui estrictament necessari. Déu sap que no és necessari. Escoltarem el silenci.
Quan la meva amiga MªCarme era petita, anava a estudi a Ransol, des de l'Aldosa de Canillo. Pel camí hi havia un lloc que es deia Clot del Salze, perquè hi havia un salze en aquella part del camí. En arribar-hi, els nens grans cridaven als petits "Que vénen les mandres!", i tots es tiraven pel terra. Era a l'època quan es menjaven farinetes, es collien flors per a festes majors, es regalaven taronges per Reis.
Què són les mandres? No ho sé: que no m'agafin. A la casa Batista em van ensenyar un canut d'agulles, d'aquells on, segons una de les meves fonts, suposadament vivien els meneirons: em faria petita per amagar-m'hi. A la xemeneia del mig, entre les lloses del forn, sota el gel dels rius d'hivern. No em veieu. No em sentiu.
La gent del poble, que es parla de vós, que es diu entre els uns i els altres pel nom de les cases, no pas pel seu nom de pila, no fa cap gest per saludar-se. Es diuen hola, però no inclinen el cap, ni donen dos petons, ni s'agafen la mà. Et saluden de lluny, i entres a casa.
T'ofereixen beure, contesten les teves preguntes, i pensen que no trobaràs gràcia a les respostes. La frase "no sé si servirà" és molt corrent. "No sé si t'interessa, això". Intento desaparèixer al màxim, que se sentís només la seva veu, la seva veu i res més. Parlaria per ells si no en tinguessin; en tenen, de sobres. Quedem així: des de el meu amagatall, la pobra de mi, escoltaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada