Connexió canillenca

Per parlar amb meva connexió canillenca m’he posat un vestit formal i m’he maquillat el mínim. Porto talons i cabells recollits; per saludar-nos ens hem donat la mà. Encara no ens coneixem, i veig que la intriga la meva postura inclinada d’estrangera, freqüentment i ben erròniament qualificada de submissió, el meu tracte de “vostè”, el meu català accentuat.

La parròquia de Canillo es coneix popularment com una parròquia “afrancesada”, “de pas”, i poblada de gent de caràcter fort i fesomia singular. “Pujant cap a Canillo, són el llamp del cel, porten calça curta, la màscara i el pèl”. Parlem de les hipòtesis de la màscara i el pèl, de la “calça curta” com un possible vestit tradicional. Menciona que també es diu “que guarden una pedra a la faixa”, i em mira amb un somriure lluminós i singular, tota una barreja de timidesa i orgull. No és la primera vegada que sento parlar de la pedra a la faixa, i comentem les possibles interpretacions d’aquesta expressió, com a cautela inherent dels habitants de la parròquia, o possiblement el fet que sempre es guarda alguna cosa al rebost i que s’aprofita tot. Mai no és fàcil esbrinar el significat més idoni d’una frase, però aquesta pedra, la veig. Sento la seva presència. Potser com una mena de talismà, d’un tros de roca estimada que ajuda a superar la invasió del món exterior.

Parlem de nens, un tema còmode entre dones, entre mares treballadores amb interès per la vida social. Passem a la política, tema que no domino però intento aprendre ràpid, a les associacions voluntàries, als símbols nacionals, i em fa palès el respecte universal que es té a la bandera andorrana, no perquè es tregui gaire al carrer, sinó perquè a tots, als autòctons i als forasters, ens faria mal veure-la maltractada. “A vostè, aquest país també li ha robat un tros de cor”, em diu, i li retorno el somriure: no sé com és el meu, però el seu em sorprèn cada vegada que el veig. Pensant-hi, em vénen a la ment les paraules d’Albert Pintat a l’obertura de la Universitat d’Estiu dedicada al patrimoni cultural immaterial: deia que als andorrans tradicionalment se’ls caracteritzava com a “pobrets i alegrets”. Tot i ser una nació benestant, la gent de soca i arrel ha guardat el somriure de pobrets i alegrets, i la mirada dels amos de la muntanya, la gent que té, a les seves pedres, gravada l'hora de la sortida del sol.

Tres hores més tard, surto al carrer, agraint l’acollida, l’atenció i una referència important que més endavant esdevindrà la base de la sèrie d’entrevistes que trobo inestimables. Parlant de la integració, m’ha dit que “aquest país té els braços oberts, i els braços oberts agraden”. A les nou del vespre, camí de Prat de la Creu a Santa Coloma, jo, forastera, sense dret a vot i opinió formada, prenc el compromís de defensar aquest país d’acollida, les meves muntanyes, la meva gent.

(Publicat al Bondia el 17 de març del 2010)

Món estimat

Aquesta casa és sagrada per a tots que hi entren. Tothom s’hi sent acollit, tots sabem que hi podríem acudir per compartir les alegries i les penes més amargues. Naturalment no és l’únic lloc d’aquesta mena, però la seva naturalesa, en combinació amb les característiques esmentades, el fa únic. No és una església, no és un hospital ni una associació caritativa: és una casa de colònies.

Nens i adults sentim el caràcter especial d’aquesta casa: un caràcter solidari, alegre, muntanyenc. Hi he vingut a parlar amb la persona que la porta, el seu centre, inspiració i esperança. És un senyor amb cara de pagès i botes de muntanya, amb expressió de bon humor i energia incommesurable.

Amb l’eterna convicció de metge de l’ànima, des del principi de la conversa el mossèn em parla de la fe. Reconec que la infància comunista em deu haver deixat una invisible marca: davant de les persones d’estricta formació religiosa, adopto una postura laica. He vingut a parlar amb el meu interlocutor en la seva funció d’intel•lectual, autor de llibres i articles, figura pública, fundador de l’AINA. Em fa de guia espiritual, igualment; el seu missatge de la bona nova és tan captivador que gairebé desitjo tornar-me agnostica per ser convençuda i convertida. Tot i així, no vull que dubti de la sinceritat de les meves conviccions: els russos de cara rodona, amb ulls de plaer i patiment, no duem la disciplinada expressió de verges romàniques, però som ferventment devots.

Tant el mossèn com jo som professors. Especialistes de l’ànima, ens asseiem l’un davant de l’altre, i esperem confessions. Tant l’un com l’altre revelem pocs detalls que puguin provocar la curiositat. Acostumats a dibuixar visions celestials davant dels ulls dels feligresos o oients, tenim una vida ordenada i tranquil•la, una vida de treball i il•lusió. Les nostres transgressions són imaginàries, els nostres pecats són pecats d’estar per casa: des de l’última confessió, res del que no s’arregli amb quatre parenostres. Admiradors de la bellesa, l’associem amb la bondat i la veritat.

Em parla del mossèn Cinto Verdaguer que era tremendament enamoradís, i com això no contradeia la seva vocació religiosa. Sé de primera mà que qualsevol compromís, sigui eclesiàstic, sigui matrimonial, no ens allibera de la propensió a l’admiració. Havent pres els nostres compromisos, controlem les nostres vides del pensament; som part de la nostra terra d’adopció, i com a totes les Valls d’Andorra, ens salva la Mare de Déu de Meritxell, ens sostenen les mans dels cants. La Casa Pairal de tots ens acull, i cada pam de terra ens és sagrat. Els dos som conscients que cada primavera Crist, amb la terrible càrrega de la nostra salvació, es queda sense vida per un temps, per fruir de la Pasqua.

No som tan diferents: gran part dels seus llibres preferits me’ls sé de memòria: “El Petit príncep”, el “Canigó”, l’Evangeli. Els meus llavis recorden el gust del dol, i tantes vegades com ell he estat a punt d’ofegar-me en la profunditat del mar desesperada per culpa de dubtes inesperats. No ens ofegarem: la fe ens allarga una ma amiga, i tornem a caminar per les ones de l’oceà, contràriament a tota evidència de la realitat física i mental, preciosa i quotidiana, del nostre món estimat.

(Publicat al BonDia el 29 de juliol del 2009)

Sota gel

Començo a ensenyar els meus primers escrits, a emportar-me els primers ensurts. A base d'una, dues, sis hores és difícil conèixer l'interlocutor. Quan et dibuixen, tret de quan ho fa un gran professional, sempre et quedes descontent amb el resultat. Recordo que no m'agradava veure'm dibuixada. Des de fa anys, però, només em dibuixen els mestres, o no em dibuixa ningú, i me n'havia oblidat.

Intentaria ser el més precisa possible, pintant a pinzellades. Una de les entrevistades em deia que a la seva classe hi havia un nen a qui tothom deia "tu què sabràs, que ets de fora". Sóc de fora, estic aprenent, la meva veu és ronca ("ma voix aigre et fausse"), i no és pas per un refredat. Qui no sap cantar ha de cantar amb compte. Per què no callo per sempre?...

És fàcil, callar. No dius res, i el temps passa. Potser d'això es tracta, la frase de fer l'andorrà, de no dir res a no ser que sigui estrictament necessari. Déu sap que no és necessari. Escoltarem el silenci.

Quan la meva amiga MªCarme era petita, anava a estudi a Ransol, des de l'Aldosa de Canillo. Pel camí hi havia un lloc que es deia Clot del Salze, perquè hi havia un salze en aquella part del camí. En arribar-hi, els nens grans cridaven als petits "Que vénen les mandres!", i tots es tiraven pel terra. Era a l'època quan es menjaven farinetes, es collien flors per a festes majors, es regalaven taronges per Reis.

Què són les mandres? No ho sé: que no m'agafin. A la casa Batista em van ensenyar un canut d'agulles, d'aquells on, segons una de les meves fonts, suposadament vivien els meneirons: em faria petita per amagar-m'hi. A la xemeneia del mig, entre les lloses del forn, sota el gel dels rius d'hivern. No em veieu. No em sentiu.

La gent del poble, que es parla de vós, que es diu entre els uns i els altres pel nom de les cases, no pas pel seu nom de pila, no fa cap gest per saludar-se. Es diuen hola, però no inclinen el cap, ni donen dos petons, ni s'agafen la mà. Et saluden de lluny, i entres a casa.

T'ofereixen beure, contesten les teves preguntes, i pensen que no trobaràs gràcia a les respostes. La frase "no sé si servirà" és molt corrent. "No sé si t'interessa, això". Intento desaparèixer al màxim, que se sentís només la seva veu, la seva veu i res més. Parlaria per ells si no en tinguessin; en tenen, de sobres. Quedem així: des de el meu amagatall, la pobra de mi, escoltaré.

De la natura

La parròquia de Canillo va ser la primera parròquia d'Andorra que vaig estimar. Vivia a Santa Coloma, treballava a Andorra la Vella i les Escaldes, m'hi trobava raonablement còmoda, i no vaig pujar a cap de les parròquies altes per res fins a 6 o 7 mesos més tard, quan la Federació de Patinatge Artístic va necessitar un traductor voluntari de rus.

Encara se'm encongeix el cor cada vegada que l'autobús passa la curva de Sant Romà de les Bons i comença la parròquia de Canillo. Sé que les limitacions geogràfiques són convencions humanes, però les raons del cor no tenen lògica: de totes les muntanyes d'Andorra, entre les que tinc una preferència especial a la Vall d'Incles, les muntanyes de Canillo van ser les primeres que em van enamorar.

S'ha de dir que tret de la meva amiga MªCarme Naudí i la seva família, no hi vaig conèixer, fins a anys més tard, a ningú amb qui formar un lligam: naturalment hi havia gent per a la que jo traduïa, però no vàrem desenvolupar un interès mutu que hagués anat més enllà de la interpretació correcta de les paraules catalanes en rus i vice versa, i ens vam oblidar. La meva impressió d'aquell dia era una preferència paisatgística.

Fins a més tard no vaig entendre que el tracte atentament distant que em feien aquelles persones no era mostra d' indiferència, sinó d'un caràcter local particular i digne d'estudi. De la mateixa manera que tots els meus amics andorrans que han visitat l'Europa de l'Est van treure la conclusió que està poblada d'infeliços, ja que no li és pròpia la costum de somriure al carrer i als llocs de relació formal (Govern, oficines etc., com oposades a l'espai privat de les cases particulars), vaig pensar que els russos no patinadors no provocaven curiositat dels habitants de Canillo, i ho vaig deixar córrer.

L'entorn físic de la parròquia, al contrari, m'ha encisat sense més. Encara crec que s'hi respira millor, que les flors i les herbes, les roques i els rius hi són bonics. La parròquia d'Encamp on visc és la parròquia de naixement de la meva filla Laura; m'hi he arrelat. Però els llacs que conec millor són els de la Vall d'Incles, i per a mi anar a la muntanya és Siscaró, Juclar, Cabana Sorda, Fontargent. La única vegada que per miracle no ens vam matar a la muntanya, amb el Jordi, va ser intentant pujar el Pic de la Coma de Varilles sense camí senyalitzat.

Els sons hi són més tendres, les ombres més fresques, la casa pairal de les Valls que els forasters, al igual que els andorrans, ens fem nostra - Meritxell - en forma part, i sempre tinc una estranya tendresa per aquesta terra de les grandalles, dels abarsets i de la gavernera del meu cor.