dilluns, 31 d’octubre del 2011

Un àlber amb el nom de Rosalind


Il·lustració: Jordi Casamajor

L'àlber va ser el primer arbre de la meva vida. Estava plantat al costat de l'edifici de les calderes de calefacció. El vèiem per les finestres de la cuina on es passava una gran part de les nostres vides: sempre estàvem fent un mos, com una bona família russa. Un dia, als anys cinquanta, els primers habitants d'aquells edificis havien sortit a plantar arbres al pati comunal: una activitat típica de la Rússia soviètica. Era un subbotnik («cosa de dissabte»). El meu avi hi va plantar un àlber. Quan jo vaig néixer, l'àlber ja era gran i l'avi ja no hi era. Les llavors de l'àlber portades pel vent eren un símbol de la primavera. No era un arbre especialment robust –pocs arbres de ràpid creixement ho són–, però per als nens, el seu tronc i les branques eren ideals per pujar al teulat de l'edifici de les calderes i passejar-hi desafiant els possibles perills que esperaven als herois que es passejaven per les teulades (des del punt de vista d'alumnes de primària, es tractava principalment de la fúria dels pares). Els adolescents gravaven a la seva escorça els noms dels seus éssers estimats i odiats: a l'igual que l'Orlando shakesperià va deixar a l'escorça d'un arbre les lletres del nom de Rosalind.

A Andorra, l'àlber es coneix com a auba o aube, i a la Cerdanya, segons explica Jordi Casamajor, com a pupulina. Al bloc Lo Vistaire, «el bloc que recull els trets del català que es perd a Andorra i Alt Urgell», podem llegir sobre els topònims d'Encamp i Ordino relacionats amb el seu nom, i veure els exemples del seu ús a l'obra de Ricard Fiter, Rosalia Pantebre i altres autors.

La meva introducció a la llengua catalana va ser tardana i molt gradual. He trigat molt en aprendre com parla dels «arbres de l'Albereda» Vicent Andrés Estellés. La majoria dels poemes relacionats amb els àlbers que recordo pertanyen als grans clàssics de la poesia castellana. Gràcies a les edicions bilingües de García Lorca, vaig aprendre com «las alamedas se van, pero nos dejan el viento». L'altre poema, el d'Antonio Machado, se'm va gravar a l'ànima com es devia gravar a l'escorça de l'àlber el nom de Rosalind: «¡Alamos del amor que ayer tuvisteis/ de ruiseñores vuestras ramas llenas;/ álamos que seréis mañana liras/ del viento perfumado en primavera...» Em feia pensar que l'autor de Los campos de Soria es veia a si mateix com un àlber daurat, lira del vent ell també, un àlber amb àlbers al cor.

Molt més tard, he après el poema Tan lluny de mi de Josep Sebastià Pons, el poema amb el qual s'identifica qualsevol que s'hagi dedicat a la desesperada contemplació de la Bellesa: «Tan lluny de mi, tan lluny de mi/ és la beutat que el pensament s'hi perd./ Quan vaig girant en el jardí/ primavera se'n riu amb el seu mirar verd». Us n'he citat la primera estrofa perquè és sublim, i em direu: «Això està molt bé, però ¿on s'amaguen els àlbers?» Hi seran de seguida: «L'àlber, per sostenir la fulla clara,/ té uns brancs de platejada voluptat./ El cel hi oneja tot just ara./ El cel que passa llis deixa l'home oblidat». És el mateix poeta, detallista, gràfic i coneixedor del paisatge, que us vaig citar quan parlàvem dels roures, la setmana passada. En un altre poema, immortalitza el bolets blancs que es fan a la soca de l'àlber.

Vet aquí unes fulles de l'àlber, arbre d'Hèrcules, arbre d'ombra. No us diré de quin àlber provenen. Si en coneixeu algun, que sigui el vostre: tot herbari – com diu l'Elisabeth – és un misteri.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 30 d'octubre del 2011)

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Feliç aniversari

Quan era petita felicitava a tothom pels seus aniversaris. També felicitava els amics i coneguts per Cap d’Any (el Nadal a casa nostra, aleshores, es considerava exclusivament una festa de l’Església), l’1 de maig (el dia de la solidaritat internacional dels treballadors, també conegut com la Festa del sol i de la primavera) i el 8 de març (la Festa de les mares). És probable que en aquell moment també els felicités pel dia de la Revolució d’Octubre (el 7 de novembre, també conegut aleshores com a la Festa de la llibertat), però no en tinc constància. Per totes les dates senyalades, comprava targetes postals en un quiosc o a l’ofi cina de correus (amb clavells, coloms de la pau i banderes roges per la Festa del sol i la primavera; amb avets, decoracions nadalenques i l’Avi Fred, la versió russa del Pare Noel, per Cap d’Any; amb roses i margarides, per la Festa de les mares i per als aniversaris), i sempre escrivia el mateix: “Estimat (o estimada)... de tot cor el felicitem en el dia brillant (del seu aniversari, de la primavera, del solstici d’hivern...), li desitgem que tingui moltes alegries, magnífica salut, èxit en totes les coses. Un petó, de part de la família Grebennikov.” Crec que ho vaig fer aproximadament fins a l’edat de 16 anys. Tenia una petita agenda amb tots els aniversaris dels amics i familiars. Enviava postals fi ns i tot a la gent que veia cada dia.

Vint anys més tard, sovint se m’obliden els aniversaris. Recordo el 23 d’octubre: el meu home va tenir la gràcia de néixer a la distància temporal de sis mesos exactes del seu sant, i és difícil oblidar-se de Sant Jordi, amb totes les roses i dracs i lectures contínues. Recordo el 23 de juny: ens vam casar, ara fa deu anys, la vigília de Sant Joan. Recordo els dies que van néixer la meva filla, la meva germana i els meus pares. Quant a la resta... bé, l’alerta del mòbil i la meva pàgina del Facebook ens ajuden a no oblidar-nos de quan va néixer una part dels nostres amics i coneguts; sempre resem perquè no fallin les tecnologies. Al Facebook, tendeixo a felicitar gent que es diuen Xarxa de Parcs Naturals i Biblioteques de València i amb tota probabilitat no reconeixeria els titulars d’aquests perfils si els veiés pel carrer tret que portessin un cartellet de “Biblioteques de València”–però què voleu que us digui, em fa il·lusió que hi hagi xarxes de parcs que compleixen anys–. I naturalment, fan il·lusió els aniversaris de la gent que conec.

Avui, el 26 d’octubre, és l’aniversari de quatre persones que conec. Mai no he trucat a cap d’elles per felicitar-les, ni mai no els he regalat res, ni per l’aniversari ni en cap altra ocasió. El seu aniversari, me l’han recordat les xarxes socials, però si avui, el dia 26 d’octubre, trobés qualsevol d’ells pel carrer, em faria molta il·lusió felicitar-lo. Els conec suficientment per dir que desafi n qualsevol teoria que manté que els nascuts el mateix dia s’assemblen entre ells –però hi deu influir la diferència d’edat entre el més jove i el més gran–. Avui, complint la tradició de la meva infància llunyana, agafo una postal imaginària, tota decorada amb flors d’Andorra, les flors de l’estiu que acaba de passar gencianes grogues, orquídies del bosc. Feliç aniversari, Òscar, Cristina, Anna, Marisol. Feliç aniversari, també, Elisa –jo crec que no et conec, però estàs en bona companyia–. El mes de octubre, mes groc (per les fulles dels bedolls), mes de l’òpal (per la seva pedra de naixement), mes de la lluna plena de l’hivern (perquè fa anys es creia que el dia de lluna plena d’octubre començava l’hivern) és un bon mes per néixer. Que siguin molt feliços tots els que hi fan anys.

(Publicat al BONDIA el 26 d'octubre del 2011)

Il·lustració: targeta postal "Per molts anys!" de l'artista G. Kurtenko (1983)

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Roure, temple obert

Il·lustració: Jordi Casamajor

Comença a fer fred, i aquesta vegada, li donem la benvinguda amb més ganes que mai, perquè no ha plogut, no hi va haver bolets i ja semblava que el temps s'havia parat al mes d'agost. Aquí, a Andorra, sempre comença a fer fresca just a partir del cap de setmana de la Fira, tot i que els arbres, aquest any, han començat a envellir més tard de l'habitual. Segons els anglesos, ho fan quan el Rei Roure perd el seu regne. Diuen que el Rei Roure, the Oak King, domina el temps de la claror, el temps d'estiu i primavera. Al Rei Grèvol, the Holly King, li pertany la meitat fosca de l'any. Estan lluitant eternament i, a partir de l'equinocci de la tardor, comença a guanyar el Rei Grèvol. No té sentit parlar dels poderosos –ni arbres, ni persones– si encara es troben al poder, i tot al començament del regne del Rei Grèvol, retré l'homenatge al seu rival destronat.

Quan vaig arribar a Andorra, fa quinze anys, vivia al costat d'un bosc de roures de Santa Coloma, al carrer Roureda Tapada. La meva primera memòria del país dels Pirineus és el soroll dels glans. Hi vaig aprendre la paraula catalana: “glans”. Vivíem “de cara a la paret”, en un pis fosc amb vistes de la muntanya de molt a prop, a la substància de la muntanya, la pedra, la llosa. Entre ella i nosaltres hi havia dos metros quadrats de ciment: “el balcó”. Hi queien les fulles mortes de roure i els glans, glans, glans, tot l'octubre. Era com viure en una cova a l'entrada de la roureda.

És una benedicció, viure a prop dels roures. Els amics que han anat al col·legi Janer, recorden aquell bosc com la millor part de la seva infància, de la seva experiència escolar. Quan eren petits, els bosc de l'escola els semblava un regne enorme i màgic on et podies perdre.

A l'imaginari d'un nen rus, l'entrada de Lucomòrie (mai he sabut què vol dir aquesta paraula, així que us la poso tal com es pronuncia en rus) la guarda un roure. El poema de Puixkin que ens hi introdueix explica que el rodeja una cadena d'or, i per la cadena es passeja un gat savi. Quan va cap a la dreta, canta; quan va cap a l'esquerra, explica un conte. El roure alberga, a les branques, dimonis del bosc, dones d'aigua i princeses perdudes. No sé si el bosc que s'obria als nens del col·legi Janer era així, però sobretot era un lloc per ser feliços: això val més que tota la bruixeria del món.

El roure –guardi o no guardi l'entrada a un regne màgic– es considera un arbre fort, l'analogia d'una persona sàvia i sana. «Més poderós que un roure» és el pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera, l'arbre que estima el seu cor. Als versos del mossèn Cinto Verdaguer, els roures també hi parlen amb els pins, al mig de la serra de Cerola («Mes lo Desert es sa millor capella:/ ab sospirs y murmuris parlen d'ella/ lo roure al pi, lo grèvol a la flor»). I de tots els poemes sobre roures, avui, quan sento el soroll dels glans, em quedo amb «El roure de Serrabona» de Josep-Sebastià Pons, un poeta de Rosselló en llengua catalana: «És deserta la serra on bat sempre el teu cor./ El repòs de ton ombra aparta el foc del día./ Ta dura soledat vigila son tresor/ i espera com un temple obert en nostra via».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 23 d'octubre del 2011)

dimarts, 18 d’octubre del 2011

La metamorfosi de la grandalla

                                                      Il·lustració: Jordi Casamajor

La meva filla, de sis anys, dibuixa flors, rodejades de fades i papallones. La que li surt millor és la grandalla, amb pètals grans i una tija corbada. Normalment la dibuixa a dalt d'una muntanya. Això em fa pensar que per a ella, alumna de l'escola andorrana d'Encamp, es tracta d'un símbol del país, après a estudi, i no d'una flor real. Sempre he vist les grandalles més aviat a la vall – a la Vall d'Incles – que no pas pel camí cap als pics.

Miro els dibuixos encuriosida. Gairebé espero trobar-hi set pètals, corresponents a les set parròquies, i una petita bandera andorrana per ambientar el paisatge. Jo, com a nena comunista, sabia dibuixar clavells vermells: la meva filla ha crescut rodejada per altres símbols. Ara per ara, però, les flors i les banderes no es barregen, i els pètals, als seus dibuixos, sempre són sis.

Us parlo de grandalles, però reconec que, als meus pensaments, es diuen narcisos. Vaig créixer sentint que Narcís tenia una germana bessona que amava profundament, i en morir-se ella, es consolava mirant el reflex de si mateix a l'aigua. No se'n podia retirar, i va morir de pena i d'amor. No es va morir ràpidament: a mesura que el seu cos s'aprimava, s'anava convertint, a poc a poc, en una flor silvestre, blanca i groga. Un dia, les nimfes d'aigua van mirar cap a la vora del riu, i ja no hi havia cap figura humana. Es va convertir, en la seva totalitat, en dolç perfum, en pura bellesa, en una flor.

Aquesta flor, en molts idiomes, s'ha continuat dient igual que el jove desafortunat. La parla andorrana li ha donat dos altres noms, més alegres o més sinistres, segons com es miri. Als Cassigalls, Sergi Mas ens explica que a Sant Julià, se li diu Garlanda, perquè tota l'estona garla, xerra, s'exalta, enamorada de si mateixa. M'agrada la idea de flors rialleres.

Ara bé, la meva percepció, secreta i particular, és la contrària: crec que els narcisos són flors silencioses. El nom de Grandalla, segons certifiquen els esperits dels prats lauredians – els Llimois – al mateix llibre, s'hauria d'entendre tallant-lo en dos: la Gran Dalla. La flor, Narcissus Poeticus, és mortal i no s'adona del seu destí, la «Gran Dalla» que porta l'ésser humà, envejós de la seva bellesa.
Al quadre de Dalí La metamorfosi de Narcís podem observar com un cos d'home pensatiu lentament es transforma, convertint-se en roques coronades amb una solitària flor. El seu mètode «paranoico-crític» recomanava que els quadres es contemplessin en un estat de «fixació distreta». Si arribem a fer-ho i entrem en una mena d'estat d'oblit atent, veiem que es tracta d'un retrat d'un home que venç la mort, salvat pel seu amor, Gala.

Les úniques grandalles que tinc davant meu avui, a mitjans d'octubre,són fràgils imatges guardades per l'herbari de la memòria. Si tanco els ulls i fixo la mirada just davant meu, veig com les flors i les roques lentament es transformen en carreteres i ciment, en edificis i murs de contenció, en objectes grotescs creats pels humans. Les valls desitjades per si mateixes, enamorades de si mateixes, es veuen al mirall de les seves dèries, i no es moren, mai no es moren, només canvien d'aspecte. A poc a poc, es crea un país enamorat de la seva germana bessona, l'Andorra de les Grandalles, d'un passat imprecís o d'un futur indefinit. El futur esdevé visible. El passat esdevé un símbol. I com diu el nostre poeta, «els meus ulls ja no saben/ sinó contemplar dies/ i sols perduts».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 d'octubre del 2011)

diumenge, 9 d’octubre del 2011

"El branc de la moixera, tot vermell..."




















Il·lustració: Jordi Casamajor

Com a una bona encampadana, tinc lloc al meu cor pels Cortals d'Encamp, i pel camí de les Pardines. El meu home i jo, sempre que sortim de casa amb la idea de fer-hi un passeig tranquil, deixem el cotxe al pàrquing on tot l'estiu es llogaven bicicletes, i al cap d'uns trenta metres ens desviem cap a l'esquerra i comencem a pujar. «La cabra –constata ell– tira al monte». Si tenim sort, trobem uns pals per ajudar-nos a caminar, i mentre els estem buscant, sempre ens confirmem en la idea de comprar-ne uns «de veritat» a les botigues del Viladomat: projecte que mai es realitza. Pugem cap a Prat del Gilet, i seguim el camí del refugi dels Agols, a través d'un bosc de pi negre i besurt, o moixera.
De tots els llocs dels Països Catalans, tan sols els Pirineus i Montseny alberguen l'arbre de l'amor i de la família, la moixera de guilla, parent llunyà de l'Arbre de la Bondat del paradís antic, assecat i desaparegut des de fa segles. Les llebres de muntanya mengen el seu fullatge i escorça. Els seus fruits, font d'alimentació d'ocells i de guineus, o guilles, són massa amargs per a que nosaltres els puguem menjar directament al mes d'octubre, quan acaben de madurar: per a poder consumir-los en el seu estat fresc, els hauríem de collir a l'hivern, després que s'hagin gelat, o deixar-los uns dies al congelador, abans de tastar-los. Els fruits de la moixera són rics en vitamines i en pectines, molt bones per la digestió, però tot i sabent de les seves propietats curatives, no gaires persones les prenen per postres, ni que es tractés de fruits de moixera gelats amb sucre. Després de congelar-los, no són amargs, però esdevenen àcids. Antigament se'n feia melmelada: es barrejava una part de fruits de la moixera amb una part igual de pomes àcides, amb dues parts de sucre, i es coïa. De vi, també se'n feia, de besurt, però no es bevia gaire: només te'n donaven en cas de pèrdua de forces i de la salut, s'utilitzava també com a remei per a depressions fortes.


























Per conservar l'amor a casa teva, posa dos branques de moixera amb fruits vermells, brillants, a prop de la finestra. La vella llegenda diu que la moixera prové del cos d'una dona que no va voler viure després que s'hagi mort el seu estimat: després de fer-li l'últim petó, va demanar a la Mare de Déu que la protegís dels assassins, i Ella la va convertir en un arbre que dóna fruits vermells i amargs. El besurt és un arbre guerrer, un arbre capaç de fomentar l'esperit de sacrifici al cor d'aquell qui l'admira. Els vells asseguren que si descanses recolzant l'esquena contra el tronc del besurt, al cap de cinc o deu minuts sentiràs com t'omple la seva tranquil·litat i energia.
Els bonsais de besurt són preciosos i sempre et faran sentir bé, però no es recomana passar més d'una hora al costat de moixeres grans, a no ser que hi estiguis acostumat: és un arbre que té molta força i pot provocar debilitat. Els russos, a l'antiguitat, feien amulets i creus de la fusta de la moixera. També feien infusions a base de fruits de moixera per curar el reumatisme. El patge Jonàs de Jaume Subirana, atrapat a les entranyes del ventre acollidor, de carn en forma de teulada, del Pallars Sobirà, duu al buit «el branc de la moixera, tot vermell, en comptes de la mirra, l'or, l'encens», complint així totes les seves promeses.


(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 d'octubre del 2011)

dimecres, 5 d’octubre del 2011

La bàrbara del nord

Tinc un amic que –quan li pregunten sobre la seva religió, o orientació confessional– invariablement declara que és un cristià de l’època anterior als concilis de Nicea i Efes. No sé ben bé què significa ser-ho avui en dia: és com si jo definís la meva ciutadania com a "bàrbara del nord". Ara bé, tant ha insistit en la irrellevància d’aquests concilis per a la seva vida espiritual que al final n’he après les dates: els anys 325 i 431. No m’és gens fàcil entendre la fe dels europeus de fa mil set-cents anys; me l’imagino com a l’ardent esperança del proper retorn de Crist, combinada amb tolerància religiosa. De fet, però, puc decidir entendre-la com vulgui: és home de poques paraules, i quan no vol donar explicacions se les reserva.

Quant a mi, em comporto com a catòlica tot i que, naturalment, vaig rebre el baptisme en el si de l’Església ortodoxa. Des del dia que un dels mossens de la catedral de Barcelona em va dir que continués anant a missa com hi anava abans, triant l’església que volgués, catòlica o ortodoxa, he arribat a casar-me a Meritxell i a batejar-hi a la meva filla. Tenint-ho tot en compte, les pràctiques espirituals més orientals tampoc no m’haurien de semblar alienes. El sentit comú raonaria així: no crec en déus que rivalitzin entre ells; ara bé, si hi ha només un Déu ha d’haver-hi diverses maneres de conèixer-lo en bona voluntat. I si suposem que no hi ha Déu –no vull suposar-ho, però és una opinió com qualsevol–, les pràctiques religioses de diferents pobles han de resultar antropològicament fascinants i, com a tals, no poden molestar de cap manera. A més a més, la pràctica del ioga a Rússia és força estesa, tot i que no vaig tenir cap contacte amb les seves ensenyances quan hi vivia.

Això no obstant, en trobar-me cantant un mantra abans d’estirar-me en un matalasset, em sento vagament culpable –com si estigués enganyant aquell mossèn que em va fer firmar l’obligació d’educar els meus fills en fe cristiana (tot i que, de moment, no he portat a cap fill a ioga)–. És una sensació curiosa: jo més aviat m’esperava sentir-me incòmoda pel fet de cantar la glòria a Déu –que és el que suposo que es canta– en sànscrit. En realitat, la incomoditat és el problema menys rellevant: els anys passats en el si de l’Església ortodoxa ja m’havien acostumat a cantar la glòria de Déu en un idioma gairebé incomprensible (eslau antic) en companyia de desconeguts aproximadament un cop per setmana, i fins i tot vaig arribar a formar part de la coral. Tota una sèrie de postures de ioga que podrien, d’entrada, resultar incòmodes a una persona amb costums totalment laics, coincideixen amb la pràctica de la pregària de l’Església ortodoxa. Les recordo de totes les pasqües que vaig passar agenollant-me i prostrant-me a terra, com tanta altra gent, vestida de gala i sense cap matalàs ni coixins, sense saber que era bo per a l’esquena. Sí, he tingut la sensació que els moviments rituals que segueixen les persones religioses russes en la seva pregària més ardent corresponen gairebé exactament a alguns exercicis que s’ensenyen als estudiants de ioga kundalini.

La posició del cor, segons els mestres de ioga, resulta ser exactament la mateixa que la posició del cor de la Mare de Déu a les icones ortodoxes: un cercle al mig del pit, on sempre porta al nen. Tocant el cor –aquest, i no el físic– ens concentrem en la respiració de la mateixa manera que un s’hi concentra durant la pregària incessant. La professora ens avisa que quan intentes posar la ment en blanc per a la meditació et poden visitar uns pensaments involuntaris i que d’entrada, no cal forçar-te per lluitar-hi. Sincronitzo el cap i el cor: però no m’hi vénen pensaments. El blanc de la meva ment és ple de noms de la gent important per a mi, la gent que m’ha tocat el cor en diferents moments de la vida, amics, família, alumnes, coneguts, estranys, vius, morts. Passo els minuts reservats a la meditació anomenant-los a tots, passant d’un nom a l’altre, i amb cada pas aconsegueixo situar-me millor en un món ple de noms.

Al cap del temps que dura la classe, ens acomiadem com ens havíem saludat: “El millor que hi ha en mi saluda el millor que hi ha en tu”, en un idioma per a mi incomprensible. La bàrbara del nord en mi es rebel·la –però a primera vista això del ioga té més punts de coincidència del que jo m’esperava amb les pràctiques espirituals de la meva joventut.

(Publicat al BONDIA el 5 d'octubre del 2011)

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Aglans de Júpiter

Noguer

Il·lustració: Jordi Casamajor

La idea de fer un herbari a la contraportada del diumenge es caracteritza per un punt de bogeria. Per això mateix, sembla haver tingut bona acceptació. Hi han contribuït, a parts desiguals, la dolçor dels gerds, la màgia dels beços i els poders protectors del roser silvestre. Els meus éssers propers i llunyans m'eduquen, dia i nit, sobre les plantes de les que hem parlat. Entre altres coses, he après que si tems que et toqui un llamp a la muntanya, t'has d'amagar sota una gavernera, i he avaluat la possibilitat de fer cistells de la pela de bedoll especialment per collir gerds, conjurant així una màgia doble, lluminosament blanca. A més a més, un amic erudita, entre poema i poema, em va intrigar amb unes referències a l'horòscop celta, i va desencadenar la meva obsessió pels noguers.
L'horòscop celta agrupa a persones nascudes a diferents moments de l'any sota la protecció d'arbres sagrats. Els noguers solen ajudar a fer política, ser directius i militars, i alberguen una sèrie d'il·lustres andorrans: Rosa Ferrer n'és un exemple. La virtut de les persones protegides per l'aglà de Júpiter (Jovis glans, Juglans) és la passió. Són implacables, contradictoris, sovint admirats, impulsius, sarcàstics. Tinc la sensació que el cap de Govern també es troba sota la protecció del mateix arbre, però no he pogut confirmar la seva data de naixement per Internet. Va néixer l'any 1963, però quin dia –oh, misteri. Si la meva informació sobre el seu aniversari fos correcta, formaria part d'una petita sèrie de caps de Govern d'Andorra nascuts sota la protecció de Juglans regia (com a mínim, n'hi va haver dos).
No sé que ens passa, als russos, amb les plantes. Les estimem, els donem importància. Quan era petita, em desesperava la quantitat de cançons sobre els acers, les moixeres, els pins, els viburns, les groselles i una multitud de flors que s'hi cantaven («¿que no sabem parlar de res més?», pensava). La terra era barata; tothom tenia un hort; tots anàvem al bosc, a buscar bolets i a collir nabius. Ara bé, de vegades la meva procedència lingüística em fa percebre coses similars a la natura com a distintes, i viceversa. Sempre havia pensat que el «rossinyol» català i la «lisitxka» («guineueta») russa eren dos bolets diferents, fins que un dia vaig descobrir que es tractava del mateix bolet. En canvi, donat que les nous, a Rússia, es diuen «avellanes de Grècia» (suposadament perquè els romans, fa uns 2000 anys, van importar noguers de Grècia), fins ara havia viscut en la seguretat que l'avellaner i el noguer eren arbres semblants, i projectant la poesia russa dedicada als avellaners (Pasternak, Akhmàtova, Nabokov...) cap als noguers. Ara, amb desmai, veig que són molt distints. Podria parlar-vos de les propietats de la fusta de noguer, les tècniques del seu conreu, la seva història, que es pot trobar detalladament descrita al bloc «Amics arbres», però avui em quedo sense cita literària, orfe d'un poema.
A la curiosíssima web «Apadrina un arbre fruiter», en referència als noguers, se cita la frase extreta de «Un any al camp» de Pere Puigbert i Núria Esponellà: «Les nous de casa s'esclovellen molt bé, són fàcils de trencar i molt gustoses. S'obren pel mig, en dos hemisferis, com un petit cervell vegetal». Niell i Agelet, en canvi, presten més atenció a l'ús medicinal de les fulles, que s'utilitzaven per curar tota una sèrie de mals, començant per l'alopècia, passant pels constipats i acabant per la hipertensió. És més: antigament, les fulles de noguer es posaven en una ferida que no es volia acabar de curar, i es curava.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 2 d'octubre del 2011)