No sé des de fa quan el que busco als llibres és la consolació. No sé, no recordo qui va dir que l'ésser humà és un ésser que necessita ser consolat. No sé si és cert. En tot cas, és cert si parlem de mi. Jo sóc aquell ésser. Necessito la pau. Necessito - la tingui o no la tingui - l'harmonia. Necessito l'amor. Potser per això, la idea de comprar el llibre de Francesc Torralba "L'amor que ve de dins" (Ara Llibres, 2011) , per llegir-lo durant les vacances, em va semblar bona. L'índex, d'entrada, semblava prou zen. Les meves lectures anteriors de Francesc Torralba (com, per exemple, "Els mestres de la sospita", de Fragmenta, o "Amb Déu o sense", aquell llibre seu conjunt amb Vicenç Villatoro que em va agradar tant) em feien pressentir que es tractaria d'un llibre erudit, entretingut i apaivagador. Ho vaig encertar gairebé tot. Erudit, naturalment. Entretingut, i tant. Però d'apaivagador, res. Vaig patir, molt. A les platges enormes de Normandia, rodejada d'éssers estimats, petxines interessants i sorra molla, vaig estar patint fins a l'última pàgina. I encara no se m'ha passat.
"Escriu l'amant," - comença l'últim capítol. I escriu el següent: "Renuncio a l'eternitat, a la bellesa del rostre de Déu, als cors angelicals i a tots els sants i santes que vetllen per mi. Renuncio a ser-hi eternament, per ser amb tu, per poder viure amb tu..." Això, en breu, resumeix el contingut, el sentit de la paraula "amor" que es troba dins del llibre. És un sentit que trobo molt profund, immensament respectable i infinitament trist. Cada cop que hi penso, m'envolta la tristor. De cop i volta, m'imagino el desconcert de tots aquells sants i santes que vetllen per "l'amant" en qüestió i saben que seguiran vetllant per ell malgrat ser renunciats i renunciades. Vull dir, no sé si existeixen, però si suposem que tenen prou realitat com per ser renunciats per escrit, és una renúncia que deu fer mal, siguis un sant o un pecador. De cop i volta, els cors angelicals deixen de ser una simple metàfora d'un silenci de plenitud i de plaer: són veus humanes que canten malgrat el dolor, i empassant-se les llàgrimes, canten i canten la seva simfonia eterna, impecable i inútil les pobres ànimes perfectes, els pobres àngels renunciats. I si hi ha Déu prou personal com perquè es pugui parlar de la bellesa del seu rostre, quina pena ser Déu si la bellesa del teu hipotètic rostre es pugui renunciar -com si fos "a canvi" d'una altra mena de cel!... Potser no sóc prou humana com per entendre la força real de l'amor veritable, l'amor d'un pes enorme, l'amor que és discreta bogeria, l'amor que ve de dins, però tampoc sóc un robot ni una màquina calculadora, i miro les pàgines del llibre que vaig llegir ja fa dues o tres setmanes, i m'esforço per no plorar perquè em sap greu per Déu, pels àngels, per santes i sants. Vull dir que si no existeixen, o si existeixen en una forma que no els permet sentir el dolor de ser renunciats, no passa res. Però ¿i si existeixen?.. "El cel, - diu l'amant, - és allà on ets tu." Però si és cert que el cel es troba allà on va la seva estimada, ¿com és que ho viu tan tràgicament? ¿Per què no pot, diguem-ne, estar al mateix temps amb l'estimada i amb els àngels? ¿En què l'hauran molestat els hipotètics sants i santes per a que necessiti renunciar-los formalment?.. ¿Per què només s'accepta com a veritable aquell amor "punxant com les espines", els fruits dels quals són "ànsies, sospirs, treballs, turmentes i cansaments"? I el que és menys punxant i menys cansat, ¿no és amor?.. Recordo el final de la novel.la de Bulgakov "Mestre i Margarita", on el protagonista, el Mestre, es mor i es troba al llit, en una habitació assollellada amb una finestra oberta al jardí, i al costat de l'estimada. El Déu i el dimoni els miren i es diuen, l'un a l'altre: "No ha merescut la llum. Ha merescut la pau". De cara a l'eternitat (si suposem la seva existència), vull desitjar a tots aquells amants desesperats per als quals el comiat de l'estimada és impossible, que els acompanyi la pau. Que els acompanyi l'estimada. I, de manera discreta, inofensiva, que els acompanyi la llum.
(Publicat al BONDIA el 29 d'agost del 2012)
|
dimecres, 29 d’agost del 2012
Amor diví, amor humà
dissabte, 25 d’agost del 2012
Editorial El Toll: Les bicicletes no es mengen, Alexandra Grebennikova
Es publica el meu llibre, recull d'articles publicats a la premsa andorrana. Amb les il.lustracions - i la portada - de Jordi Casamajor, genials com sempre. Amb una introducció amable i divertida del M.I. Síndic General de les Valls d'Andorra, Vicenç Mateu: un gran amic i tot un mestre.
Em fa moltíssima il.lusió.
Mil gràcies a tots els qui ho heu fet possible.
En trobareu la informació al següent enllaç:
Editorial El Toll: Les bicicletes no es mengen, Alexandra Grebennikova
Una abraçada a totes i tots.
Alexandra
PD Ah! Per a la informació complementària, podeu contactar editorialeltoll@gmail.com
Feliç agost.
Em fa moltíssima il.lusió.
Mil gràcies a tots els qui ho heu fet possible.
En trobareu la informació al següent enllaç:
Editorial El Toll: Les bicicletes no es mengen, Alexandra Grebennikova
Una abraçada a totes i tots.
Alexandra
PD Ah! Per a la informació complementària, podeu contactar editorialeltoll@gmail.com
Feliç agost.
dimecres, 1 d’agost del 2012
A Canillo hi ha una casa per tothom
No crec que us arribi a dir res de nou si
us explico que mossèn Ramon de Canillo és tot un clàssic. Un clàssic d’il·lusió,
constància i treball incansable. De devoció a la Mare de Déu de Meritxell i
de dedicació pedagògica als monitors
i nens d’AINA. Tot això és tan evident,
públic i notori que ho dius i et sents tan
poc original com aquell que acaba de
descobrir que Andorra té muntanyes.
Però sempre fa il·lusió constatar les coses maques que hi ha al món. Visca Andorra, el País dels Pirineus. I Meritxell,
la gran mare. I totes les persones que
es dediquen, totalment i desinteressadament, a un gran projecte que cada
any, des de fa quasi tants anys com tinc jo, fa feliços centenars de nens. Un nen
feliç és el més bonic que hi pot haver. I
quan a l’alegria s’hi afegeix una sòlida
educació en valors culturals, paisatgístics, lingüístics, ja no es pot desitjar
gran cosa més. Valors culturals: per
diverses raons i, entre d’altres coses, perquè s’hi fa, per a molts nens petits
i no iniciats, la primera aproximació a
la tradició de la fe catòlica. Valors paisatgístics: per la introducció al món de
l’excursionisme. Valors lingüístics: per
l’ús de la llengua catalana.
Diuen –i em sembla correcte, i de sentit comú– que totes les persones, en totes les circumstàncies, poden anar per dues vies, que s’exclouen mútuament: donen amor o no donen amor. Així de fàcil. I tinc la impressió –i tinc un testimoni important a casa meva que m’ho confirma– que totes les persones que per les circumstàncies de la seva vida s’han trobat relacionades amb AINA donen amor. No es tracta d’una mena d’amor sentimental i ploramiques, sinó d’un amor que es demostra, acompanya, educa i fa créixer. I és d’agrair.
Diuen –i em sembla correcte, i de sentit comú– que totes les persones, en totes les circumstàncies, poden anar per dues vies, que s’exclouen mútuament: donen amor o no donen amor. Així de fàcil. I tinc la impressió –i tinc un testimoni important a casa meva que m’ho confirma– que totes les persones que per les circumstàncies de la seva vida s’han trobat relacionades amb AINA donen amor. No es tracta d’una mena d’amor sentimental i ploramiques, sinó d’un amor que es demostra, acompanya, educa i fa créixer. I és d’agrair.
“Vine a la granja!”, canta la meva filla des que en va tornar. Era el seu primer any, el primer torn del primer any,
i era una de les més petites. M’ha demanat que us expliqui que els nens han
salvat la granja d’AINA de la malvada
Quela, a la qual li han fet canviar. M’ha
demanat també que no m’oblidi de
mencionar que hi tenen un ruquet que
es diu Fajita, gallines, conills, un gat i
un gos. I ànecs. I cabretes. I el cançoner –ai, quin cançoner!– No ens n’hem
separat en dues setmanes. Una mà de
cançons divertides que hem après amb
ella els pares. Un cançoner amb dedicatòries precioses de les companyes
d’habitació (totes tenien sis i set anys):
“¿Tornaràs l’any que ve? Jo, sí!” Guarda el fulard d’AINA com un tresor, i
constantment ens demana quan hi anirem amb la seva joguina preferida –el
ruquet que es diu Còrsic (procedent de
l’illa de Còrsega)– perquè conegui tots
els animals de la granja, i Fajita en particular... De part de tota la família, gràcies a la Cristina Llorens, a la Digna, a
mossèn Ramon –se’m faria tan llarga la
llista si hi posés tots els noms que ho
dic d’una altra manera–, gràcies a tots
els monitors, ajudants i directius que
fan possible aquesta experiència tan
enriquidora. Enhorabona, i per molts
anys.
(Publicat al BONDIA l'1 d'agost del 2012)
(Publicat al BONDIA l'1 d'agost del 2012)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)