dimarts, 8 de maig del 2018

Estany Esbalçat: estany caigut per un marge

Una excursió agradable i fàcil per la vall d’Ordino

Estany Esbalçat, estany caigut per un marge… Fa gairebé un quart de segle que parlo català, fa més d’una dècada que s’ha convertit en la meva llengua de treball i expressió principal, però encara no tinc prou intuïció com per apreciar el sentit ocult dels noms. Tal vegada una quarta part de la vida és poc, i les experiències lingüístiques de la infantesa hi tenen més pes que les recerques més recents. Només així s’explica que tan sols quan vaig començar a escriure aquest petit assaig, mirant i remirant les fotos de l’estany Esbalçat a la immensa plana del Google, em vaig adonar -amb l’ajuda d’una divertida, unida i poètica comunitat de blocaires muntanyencs- que la raó del nom de l’estany rau en el fet que està situat en un replà entre dos marges prou drets, prou pendents perquè puguem pensar: aquest estany petitó i de fàcil accés que es troba al cor de la vall d’Ordino, a tocar de la frontera nord-oest entre Andorra i França, a la zona de Tristaina, s’ha esbalçat. Perquè una esbalçada és el mateix que una estimbada. És un nom ben bonic, i no descarto la possible existència d’una llegenda que hi aprofundeix, però no l’he sabut trobar; els als paratges pirinencs en fan jocs de paraules (“ben esbalçat en l'esguard d'Andorra”, “és que la muntanya sempre enamora, i ens esbalça en la seva majestuositat, almenys a mi”…). Enmig de les gelades de finals de març, n’escric des de les profunditats d’un carrer cèntric de la parròquia d’Escaldes, i penso: ara encara no hi anem, que hi deu haver molta neu, s’hi hauria de pujar amb raquetes. Traço les rutes muntanyenques i em limito a pensar-ne, i les escric cartes d’amor de lluny, des del bullici de les cues, llums dels semàfors, embolics de les rotondes. Alço els ulls a les muntanyes: d'on em vindrà l'ajuda?
L’excursió a l’estany Esbalçat és fàcil (el desnivell no arriba als 450 metres), ofereix vistes esplèndides i no és gaire llarga: en total, l’anada i tornada són uns set quilòmetres que es fan una mica menys de tres hores. Quan hi vam fer una passejada -a l’estiu- vam dir que la propera vegada aniríem més lluny i, reprenent un nou camí a la punta de l’estany, pujaríem al pic de la Font Blanca, un dels cinc pics més alts d’Andorra, de 2.903 metres d’alçada (un indret solitari amb magnífiques vistes sobre la vall de Sorteny i la veïna França), però encara ho tenim pendent.
Vam començar l’excursió a la banda dreta del riu de Tristaina: vam deixar el cotxe al pont del Castellar, que es troba a 1.867 metres d’altitud, a peu de carretera general 3 i molt a prop de les cabanes del Castellar. Seguint el camí direcció el pic de Font Blanca, Portella de Rialb i Besalí, marcat amb punts grocs, vam arribar a Comís Vell, i pel camí direcció oest, vam pujar una pendent més pronunciada fins l’estany. Porteu aigua: a la pujada ho agraireu. Quan la meva filla era petita, sempre es divertia comptant els punts grocs que marcaven les rutes: per a ella eren “solets”, i pujava les muntanyes “de sol a sol”. L’alternativa al començament del camí marcat pels punts grocs que s’endinsa dins del bosc és seguir el caminet paral·lel al riu, i després trencar cap a l’esquerra per reprendre el “camí dels sols”. L'estany Esbalçat, situat a l’altitud de 2.280 metres, és un racó d'alta muntanya àrid i solitari, assetjat per pendents inclinades a tots dos costats. Vam tornar al punt de sortida seguint la carretera antiga. Espero que us agradi la proposta: penseu, però, que si feu aquest camí ara, el nivell de dificultat, amb la neu, serà força més elevat, i sobretot porteu un bon calçat de muntanya i pals. Bons camins, i bona primavera.
(Publicat a l'Ara.ad el 29 de març de 2018)

dissabte, 5 de maig del 2018

Des d’Arinsal fins a l’Estany de les Truites, l’Estany Negre i el Pic del Comapedrosa

Memòries de la visita al sostre d’Andorra

Al bell mig de l’hivern, als dies de fred de febrer, quan els amics muntanyencs expliquen que hi ha més allaus que mai i tots tenim massa feina per treure el nas del despatx, segueixo descrivint-vos les nostres excursions d’estiu. És clar que hi ha intrèpids que fan via cap a l’Estany Negre i més enllà també a l’hivern, portant grampons i piolet. Tanmateix, ja us imagineu que no formo part d’algun fantàstic grup de superhumans que ara mateix està practicant escalada en gel a l’espectacular salt d’aigua de Comapedrosa.
La última vegada que vam passejar pel Parc Natural de les Valls de Comapedrosa tot ple d’abarsets i de rierols, era al mes de juliol. A més a més, just quan estàvem a punt de coronar el desitjat i preciós cim, el més alt d’Andorra, es va cobrir de boira fins al glaciar a la vora de l’Estany Negre. Exactament el mateix ens va passar a Noruega, a Preikestolen: la ruta de senderisme més famosa del nord d’Europa: just érem a punt d’arribar al “Púlpit rock” quan ens vam veure envoltats de teranyines fredes i grises, de trossos de núvols gens transparents. A la part superior del penya-segat, hi havia una cua de gent que tremolava de fred humit fent-se fotos a la boira. La foto que m’he emportat del cim del Comapedrosa (2.942 m) reflecteix el mateix concepte: la meva figura mig congelada es divisa al centre d’un enorme núvol blanc. Per tant, em vaig perdre les vistes de la vall Ferrera i el massís de la Pica d’Estats, del Forat dels Malhiverns i la serra del Cadí, de l’Aneto, de la Maladeta i de tot Andorra. En contrapartida, la última cresta, la més difícil, no em va semblar cap repte per pura inconsciència: si mirava cap avall, no veia res.  A més a més, ens hi vam creuar amb una família de turistes, semblantment britànics, en sandàlies i amb nens petits, tan inconscients de qualsevol perill com jo mateixa però força més mal equipats. Era un dia perfecte per no tenir por de res. Llàstima que això suposava una pobre perspectiva des d’un del més cèlebres miradors dels Pirineus.
El camí cap al pic de Comapedrosa està molt ben senyalitzat: vam deixar el cotxe passat el poble d’Arinsal, després d’un túnel i al començament d’una pista forestal, i vam seguir les indicacions al refugi de Comapedrosa i al port de Baiau, les marques blanques i vermelles de GR-11. Vam fer la ruta, d’uns 14 quilòmetres i 1.513 metres de desnivell, en dos dies. Vam fer els primers 700 metres de desnivell el dissabte a la tarda i vam arribar al refugi a temps per passejar a la vora de l’estany de les Truites i per sopar. És un refugi guardat, prou bonic i força còmode. Hi vam passar la nit, així que el diumenge ens quedava ben poc per arribar al cim, caminant entre núvols, i signar el llibre guardat a la capsa metàl·lica. Vam trigar unes 4 hores en arribar al lloc on teníem el cotxe, i els últims metres de baixada em van semblar interminables, més llargs que els 27 km de Cervera a Florejacs fets en un matí d’entrenament per la Marxa dels Castells. Quan t’acostumes a caminar per Andorra, qualsevol trajecte de la plana sembla fàcil; diuen que nadant també ho notes; per això els nostres esportistes tenen tan bons resultats en natació, perquè entrenen a la muntanya. Desitgem-los molta sort als campionats de Catalunya de la setmana que ve... i a tots vosaltres, bon hivern, bones rutes i nous descobriments.
(Publicat a l'Ara.ad el 18 de febrer de 2018)
Foto: L’Estany Negre del Comapedrosa (Jordi Santañes Molina).