dimecres, 29 de juny del 2011

La mirada càndida

Fa més o menys dues setmanes de la relativament inesperada i probablement temporal desaparició de Càndid Arouet de l’escena social andorrana. Tinc entès que ha tornat a Londres. No m’ha trucat per avisar-me si ha tingut un bon viatge o no. Tal com és el seu costum, però, m’ha deixat múltiples missatges mig amagats que em troben un per un, a través dels amics que tenim en comú, notablement el vell company de ploma Iago Andreu. A força de descriure les aventures del Càndid a les contraportades de El Periòdic d’Andorra dels dimarts durant uns nou mesos, sospito que el Iago el troba a faltar com ningú: si fa o no fa, cada dia s’hi assembla més. Hi ha dies en què juraria que són la mateixa persona. Naturalment, és ridícul pensar-ho: físicament són força diferents, tot i que són gairebé de la mateixa alçada.

No em feu cas en això, però, ja que jo solc confondre les persones, i no tan sols em passa amb la gent que conec poc. Em tanco dins del món dels meus pensaments, i sense voler, sense malícia de la que fos conscient, no m’adono d’aquells que tinc just al costat. Diu en Josep, l’informàtic de El Periòdic, que em saluda pel carrer i mai no el contesto – i tinc tota la bona voluntat de saludar-lo. Segur que hi ha més gent amb qui em passa el mateix. Amb el Càndid, però, era encara més greu. Diverses vegades estàvem treballant al Plaza amb el Iago, transcrivint les contraportades dels divendres, i quan algú ens venia a saludar, el periodista s’excusava per l’absència del Càndid que, segons ell, tot just havia marxat – i de cop, m’adonava que no havia sigut conscient de la seva presència. Probablement, ni el saludava ni m’acomiadava la meitat de les vegades.

Tot i així, amb mi mai no havia perdut l’equanimitat de l’esperit i el bon humor. Em tractava d’espia – Déu sabrà per què, - i deia que sóc coetània de Thomas Hardy, però em tenia en certa consideració, parlava molt de mi, i fi ns i tot, segons el Iago, em tenia enveja. És poc probable que sigui cert. Tenia idees... estranyes. ¿Com ha pogut deixar l’Andorra on somniava amb tenir la reina d’Anglaterra de coprincesa, en lloc del copríncep francès, i el bisbe de Tarragona en lloc del bisbe d’Urgell (per posar-vos només un exemple)? ¿Què li ha fet marxar del país on reclamava la igualtat del síndic i el subsíndic al Consell, i els cònsols major i menor al nivell comunal? ¿Què l’ha propulsat a deixar de construir les barricades el dia 1 de maig? ¿Què se’n farà, a Londres? No crec que hi treballi – és home de fortuna independent – però, tot i tenint més diners dels que necessita, ¿com hi podrà viure, sense nosaltres? ¿Qui el voldrà descriure – i fer-lo viure – a les pàgines de la premsa londinenca? Al cap de poc, ¿no s’hi perdrà, entre la gent diversa?

Jo vull que torni. No puc pas dir que ens haguéssim conegut tan bé com es coneix la gent propera, però vull saber-ne més. Que parli de les coses que ningú més no sap veure, i si no són certes, que en parli igualment.

Tot i que Càndid Arouet es va fer molt famós a Andorra, entenc que pot haver-hi lectors que s’acaben d’assabentar del seu pas triomfant per Les Valls. En aquest cas, han de visitar la web de El Periòdic d’Andorra, secció Contraportades, apartat La mirada càndida. Allà s’explica tot.

(Publicat al BONDIA el 29 de juny del 2011)

dimecres, 22 de juny del 2011

De congressos i línies programàtiques

Acaba de passar el Congrés del PS, i cap al moment de la publicació d’aquest article també haurà passat el Congrés fundacional del DA, del qual encara no sé res de concret. M’ho impedeix la distància temporal entre aquell qui escriu els articles i els seus lectors: per a vosaltres, dimarts a la nit és “ahir”; per a mi, ara mateix, és “demà”, i confesso que, de cara a demà, m’agradaria que DA es consolidés com a partit polític, en lloc de seguir sent un plataforma que uneix una multitud de punts de vista relativament dispars. Voldria poder associar Demòcrates per Andorra amb una ideologia definida i recognoscible, encara que això signifiqui que es tractaria d’un col·lectiu menys multitudinari que la inicial “onada taronja”.

Avui en dia, de cara a les eleccions comunals de finals de l’any, tenim la sensació d’estar davant de dos interlocutors poc definits (encara no sabem a quines parròquies es presentaran les llistes dels Verds d’Andorra, però en tot cas es tracta d’un partit minoritari amb poques possibilitats de guanyar, i per tant em concentraré en la dicotomia DA-PS). DA té molts punts d’avantatge. La vella herència dels liberals, el fet de ser considerats “de dretes”, ho és, perquè per caprici de la història, la paraula “dreta”, al món actual, sona bé. Fes-te “de dretes” i et sentiràs més pròsper. Fes-te “d’esquerres” i et retrauran tot el que tens. El segon avantatge, molt més important que el primer, és la “marca” que s’ha creat durant les eleccions, la sensació d’un sòlid equip en lloc d’una piràmide jeràrquica inamovible, d’un respecte a la diversitat i la ferma convicció que cap home no és més que un altre home. Esperem que aquest esperit d’equip i de democràcia hi continuï regnant. Els altres avantatges són el fet d’haver guanyat al nivell nacional, el do de gents de la majoria de les figures clau de la formació, les expectatives de canvi i de bon ambient que s’han creat. Tot i així, espero veure – si no en aquest mateix Congrés fundacional, molt aviat – unes línies programàtiques clares, una opció ideològica a la qual la gent es pugui unir si la comparteix.

Les meves expectatives quant a PS, en aquest aspecte, eren força semblants. És cert que un debat ideològic de refundació del PS proposat per la cònsol major d’Andorra la Vella Rosa Ferrer hauria pogut arribar a la dissolució total del partit existent, i tal com va comentar l’ara president del partit Victor Naudi, influir en el resultat de les eleccions comunals que s’apropen. Tanmateix considero que s’ha perdut l’oportunitat de crear una cosa nova, un nou començament, una nova il·lusió, un corrent ideològic més coherent i conseqüent que el PS existent. Tot demostra que als integrants del partit els faria falta una nova empenta per poder lluitar pels seus ideals, i una clara definició, o redifinició, dels ideals comuns. Només 103 dels 417 afiliats van ser presents al congrés: la nova executiva necessitarà un gran esforç per atreure gent nova i noves idees al vell partit. Per a que un partit funcioni, és necessari – i ho dic tant de cara al PS com de cara a DA – que hi hagi claredat, estructura i llibertat d’expressió.

La fragmentació de la societat andorrana és proverbial i no necessitaríem trenta partits petits. Però dins de les nostres possibilitats, tenir els partits ben estructurats, ideològicament definits, i sobretot, democràtics i altament respectuosos amb l’esperit d’igualtat entre els seus afiliats, seria positiu per a tots. Necessitem unir les nostres forces; però per fer-ho, necessitem saber qui som, amb qui estem, i què ens fa estar junts. Per començar a canviar el nostre petit món, hem de saber com el volem canviar exactament; per això, tenir clar les línies programàtiques i ideològiques de tots els partits és especialment important.

(Publicat al BONDIA el 22 de juny del 2011)


dimecres, 15 de juny del 2011

Cent dies de glòria, o el ministre invisible

“No parlaré de política. No parlaré de política. No parlaré de política.” M’ho dic, i semblo Bart Simpson que copia les frases a la pissarra de la seva classe: “No ballaré sobre la tomba de ningú”. Encara no s’han acabat els cent dies de gràcia – o, com diu una personalitat política popular, “cent dies de glòria”. La majoria de les decisions del nou Govern, fins i tot aquelles que han provocat més controvèrsia (naturalment, els nomenaments, i no pas els horaris comercials, com hom podria pensar), tenen com a mínim alguns, i fervents, partidaris. La relació entre el Govern i el Consell no està, en absolut, pitjor que la típica picabaralla Govern – Consell del temps dels liberals. Amb l’ajuda de la Mare de Déu de Canòlich, els 22 del Ladislau Baró segueixen sent 22, i esperem que continuïn sent-ho.

Tot i que el cap de Govern s’ha quedat, temporalment, la cartera de ministre de Cultura, tothom entén que no la vol per sempre. Les apostes per si l’Ester Fenoll acabarà entrant al Consell o pas segueixen en força. Ara bé, ningú té clar si el misteriós ministre en potència, si és que s’amaga entre els consellers actuals, pertanyeria a la candidatura nacional o bé a la parroquial. Tal com estan les perspectives, no veig per què no hi tornen a posar a Susanna Vela, que trobo que ho feia molt bé. I si, per una raó o l’altra, la veuen massa pro-PS, sempre es podria proposar la cartera a Roser Bastida o Meritxell Mateu: tenen molta experiència política, i massa pro-PS, no ho són. També s’ha de tenir en compte l’equilibri parroquial. La rumorologia popular apunta que s’ha vist a Dani Armengol passejar per La Massana amb un aire pensatiu en busca d’un adequat ministre de Cultura – i hi ha apostes a veure qui hi troba. Encamp tampoc té ministre, però a ells (vull dir, a Ester Paris), com a mínim, s’ho han proposat.

Parlant d’Encamp – acabo de llegir que Josep Dallerès encara no sap si acceptarà el càrrec d’ambaixador davant el Consell d’Europa... És ben curiós com hi ha nomenaments que primer es fan públics i després resulta que el mateix nomenat encara no sap si accepta. A més a més, ja feia un parell de mesos que se’n parlava en un to de veu mig incrèdul, com si no ens ho acabéssim de creure per raons purament polítiques: perquè és militant del PS. Segons ens informa la premsa, ell mateix diu que si acceptés el càrrec, no creu que hagi de deixar de ser-ne militant. Això afegiria encara més varietat entre els càrrecs de confiança – de gent propera al PS, ja n’hi havia, però crec que seria el primer que en forma part, i que sempre hi ha ocupat un lloc destacat. Ara bé, no entenc per què diu que no es tracta d’un càrrec polític... I tant que ho és: si no ho fos, s’hi accediria per edicte. Tanmateix, coses de partits a part i tenint en compte que sí que és un càrrec de confiança, per fer-ho, Josep Dallerès és la millor opció que coneixem.

...I l’últim comentari d’avui: a l’entrevista amb el Diari d’Andorra, el 14 de juny, Jordi Alcobé diu una cosa que no m’agrada gens però és una veritat com una catedral. “Per poder conciliar la vida laboral i familiar has de tenir vida laboral, si no, no la concilies. I un gran problema és que hi ha molta gent a la qual la vida laboral se li està acabant.” Esperem que ens vagi millor amb aquestes 84 hores setmanals d’obertura. Sincerament, i gairebé desesperadament, esperem que ens vagi millor.

(Publicat al BONDIA el 15 de juny del 2011)

dimarts, 7 de juny del 2011

Julià Reig is on Facebook

Diuen els anglesos que "curiosity killed a cat". Llegint el llibre de Nemesi Marqués sobre les institucions andorranes –lectura obligatòria per a l'assignatura "Constitució i altres fonts de dret d'Andorra" de la UdA– vaig sentir curiositat per l'algú que portava el lacònic nom de Síndic. Era el síndic que s'escrivia llargues cartes amb els delegats permanents dels dos coprínceps durant els relativament turbulents anys immediatament anteriors a la reforma de les institucions andorranes (que quinze anys més endavant, va encaminar el país cap al procés constituent). Ja us he explicat que Nemesi Marqués no n'esmenta el nom, li diu senzillament «el Síndic», i unes pàgines més tard, ja no em quedava més paciència i vaig llençar al Twitter la pregunta del milió: «¿Qui era el Síndic l'any 1975, quan el Decret dels Delegats Permanents sobre la regulació del contracte de treball?». En pocs minuts, Antònia Escoda i Sergi Mas em contestaven, gairebé a l'uníson: «Julià Reig».

Deixant de banda el fet que la meva ingènua pregunta fressava els límits del ridícul (amb l'ajuda del Google, podia haver esbrinat els noms de tots els síndics amb relativa rapidesa), ara sabia com es deia el síndic. Just aleshores començava a entendre que tot i tenint el seu nom, no en sabia gairebé res... Rectifico: no és cert. En sabia allò que explica la gent gran. ¿Gran? Quan dic gran, vull dir passada dels quaranta: jo mateixa em veig d'aquí mitja dècada rememorant els síndics que he conegut. Sóc definitivament pro-Reig i pro-Pintat, pro-DA, pro-PS, pro-Verds d'Andorra, pro-Martí i pro-Bartumeu, pro-gairebé-tothom-que-conec, i en conseqüència, em sé anècdotes de tothom. Tot i així, la informació comunicada en un to confidencial i davant d'una tassa de te, la informació no contrastada i normalment no enregistrada, et deixa al domini de la llegenda muntanyenca. ¿Què en sabia, en breu? Fragments contradictoris, inconnexos. La fama d'estalviador («a cal Reig, menjaràs, però no t'engreixaràs»; la frase que, per a qui coneixia l'afició dels dos germans al bon menjar i a fer-hi participar els amics i veïns, probablement no descriu un programa dietètic, però rima i tot, com una bona dita), d'una gran formalitat d'hàbits i de presència, dels ulls intensament blaus, d'una gran complicitat i amistat amb el seu germà... No en sabia res. Rumors. Elogis. Pors. Records afectuosos o distants.

Posant el seu nom al Google, vaig veure que la informació que se'n podia treure era més aviat escassa. Un petit paràgraf a la pàgina web del Museu del Tabac (en vaig aprendre que el Museu té un arxiu dedicat a l'activitat política de Julià Reig Ribó, i vaig llegir que «va promoure la seguretat social al Principat, el sufragi universal i que va posar les bases de l'administració andorrana. També fou clau en la creació del cos de bombers, va decretar la igualtat de drets jurídics entre homes i dones, va fer construir escoles a totes les parròquies i va limitar el mandat dels Síndics a una sola reelecció»; no hi vaig trobar més detalls), la pàgina de Vikipèdia (6 línies en català i 3 línies en anglès), uns pocs articles de premsa amb la menció del polític... res més. Ara bé, abundaven les pàgines que proposaven proporcionar-me el telèfon, correu electrònic i altres dades de –suposadament– algun altre Julià Reig que estava present al Facebook, al Twitter i a tota una sèrie d'altres xarxes socials.

Quan a les penúltimes eleccions es demanava als candidats que anomenessin un polític andorrà, la majoria deia «Julià Reig» (o també alguns, «Francesc Cairat»). Tenint-ho en compte, sorprèn que n'hi hagi tan poca informació a la xarxa. I tinc la sensació que es tracta d'un gran buit informatiu, en xarxa i fora de la xarxa. Manca una font que ho expliqui clarament: ¿com va promoure la seguretat social, com –i per què– va decidir crear el Cos de Bombers, com va posar les bases de l'administració andorrana? La web de la fundació que porta el seu nom assegura que l'arxiu del qual disposen permet l'anàlisi de la seva trajectòria política... però, encara que sigui un arxiu obert al públic –que no sé si ho és– ¿com és que no tenim cap llibre que expliqui aquesta història d'una manera entenedora i clara? ¿O possiblement hi és, i no el sé buscar?

Últimament tinc la sensació que ens falta estudiar, descriure i entendre la majoria dels personatges clau de la història andorrana, recent i no tan recent. L'únic dels alts mandataris del segle XX a qui es van dedicar dos volums, fruit de la labor de Ricard Poy, és Òscar Ribas Reig. No són ben bé memòries ni un treball exhaustiu, però és un bon treball. Ara bé, no tenim res sobre Francesc Cairat (si el busqueu al Google, sense la paraula síndic, només sortirà l'avinguda, i si hi afegiu la paraula síndic, un article de Toni Solanelles i una entrevista amb Claude Benet, i gairebé res més: tanmateix va ser síndic durant 23 anys, incloent-hi els anys de la Segona Guerra Mundial), de... anava a posar més noms, però de fet, l'únic síndic de la història d'Andorra de qui s'han escrit llibres és Guillem d'Areny-Plandolit. És un homenatge totalment merescut, però no sabem gairebé res de tots els altres, siguin síndics, siguin caps de Govern de l'època posterior a la reforma institucional (¿no ho trobeu incomprensible, per exemple, que no s'hagi escrit res sobre els 11 anys de Marc Forné al poder?), siguin –simplement– personatges importants de la història del país.

Les Valls d'Andorra són unes valls de cultura catalana, però un dels fets diferencials més negatius que podem trobar entre Andorra i Catalunya rau en la facilitat d'oblit que semblem tenir de cara a les persones. És un país molt petit, i probablement tenim la impressió que, com que tot se sap, res no s'oblida. I no és cert.

Publicat a El Periòdic d'Andorra el 7 de juny del 2011