¿Sabeu com hi ha matins d'aquests - per ser del tot clàssics, haurien de ser matins del dilluns, però pot passar qualsevol dia - quan tots els semàfors conspiren per posar-se en vermell just davant nostre? I penses immediatament: "tinc un mal dia". Si ho rumies una mica més, entens que el fet de trobar quatre semàfors en vermell no és, en si, dolent. El dolent seria que una de les rodes davanteres del teu cotxe sortís disparada i aixafés la pota d'un gos de presa. El dolent seria l'haver discutit amb la parella, tenir mal de queixals i el compte al descobert. Ara que hi penso, tot això tampoc seria tan desesperadament difícil d'arreglar. Es poden imaginar milers de desgràcies més pertinents que una càries combinada amb mal rotllo familiar i falta de diners. Però en tot cas, no t'ha passat res de l'estil. Només són els semàfors. I et tornen boig. Arribes a la reunió amb un retràs de dos minuts i una mala bava impressionant.

A Andorra, avui en dia, estem igual. Quan venen els russos, se sorprenen de la idea que estem en crisi. Per a ells, una societat que té mitjans per donar menjar i lloc per viure a tots els seus ciutadans no pot estar en crisi. Una societat on es pot viure dignament - encara que hagis de canviar d'especialitat, o aprendre un nou ofici, - no pot estar en crisi. Això, és clar, ho diuen les persones que venen d'un país amb un altíssim nivell de crim, problemes socials i pobresa (tot i que a nivell individual, poden ser més o menys benestants). Per a ells, el fet d'haver-hi pa per a tots ja és excepcional. Nosaltres, però, sabem que estem en crisi. A Andorra, avui en dia, tots tenim por, fins i tot aquells a qui no ens falta feina. Tots, fins i tot aquells qui treballem més de l'habitual, no podem reconèixer que hàgim tingut un any bo. Tenim la sensació que tot de sobte, se'ns han començat a posar els semàfors en vermell.

En tot aixo, no hi ha res de nou, pero us ho explico perquè acabo de llegir que avui mateix, al Centre de Congressos d'Andorra la Vella, es fa una conferència:"Com s'ha de gestionar la il.lusio en temps de canvi". Ja us podeu imaginar que el tema principal no és tant el de gestionar la il.lusió, com el de gestionar la sena absència. Conec al ponent, l'Emili Duró, a través dels vídeos de Youtube, i tinc una gran curiositat per veure'l en viu i en directe. En primer lloc, considero que és un geni de la comèdia amb un màster d'ESADE - quan parla, té més gràcia que el Polònia, i dir això és dir molt. Té gràcia - encara que no hi estiguis d'acord amb les afirmacions del tipus "el que té una cara de tonto és tonto, i no us ho dic en broma", - i quan hi estàs d'acord (allò de "hem fet del mal humor una professió", per exemple), en té més. En un dels blocs dels seus fans vaig llegir una descripció seva que establia que "sembla que hagi caigut en una marmita de cocaïna de petit, i el més sorprenent és que la seva vitalitat i energia sigui completament natural". Allà mateix explicaven que és una persona amb una historia de depressió clínica a la família que ha dedicat la seva vida a la lluita amb una de les possibles causes de la depressió: la falta d'optimisme.

La il.lusió, o la felicitat, avui en dia és el tresor més cercat. Sí, la il.lusió o la felicitat. Segons les teories més modernes, sembla que aquestes dues coses són dos sinònims del mateix estat anímic. Si tens illusió, ets feliç: és així, i punt. Si res no et fa il.lusió, estàs acabat. Des d'aquest punt de vista, és essencialment indiferent si la il.lusió que es té és lícita i digna o, al contrari, purament il.legal. Deuen haver-hi lladres esplèndidament il.lusionats amb la feina de lladre (tots els hem vist, a les pel.lícules: "Ocean's eleven", per exemple? O "Qué más puede pasar", "What's the worst that could happen?") i, per compensar-ho, venedors de salxitxes, o desesperadament amargats. Però - per molt que sigui vital el fet de ser una persona legal i decent i correcta - no podem discutir la importància de veure el futur de forma més brillant possible, siguis qui siguis. Diu l'Emili Duró que quan la NASA escull a les persones per fer un viatge a l'espai obert, un dels factors indispensables que mesura és el coeficient d'optimisme. Esperem que amb la seva ajuda - i amb el propi esforç - el nostre coeficient d'optimisme pugi, ni que fos una mica. En fi: la conferència és avui, al Centre de Congressos, oberta per a tots i gratuïta. Si tot va bé, ens hi veurem. 

(Publicat al BONDIA el 25 de gener del 2012)