dimecres, 13 de desembre del 2017

El Rec del Solà

Una ruta senzilla que permet gaudir de magnífiques vistes d’Andorra la Vella
Ja se’ns apropa el final de la tardor, ja deu fer fred a la vora dels llacs. Avui us proposo fer una ruta urbana. És una passejada molt bonica que no té cap dificultat, especialment si s’agafa des de l’aparcament del col·legi Sant Ermengol i en direcció a Santa Coloma (cap al sud), ja que en aquest cas no té pràcticament res de desnivell: és horitzontal al llarg de tot el recorregut de 4,4 km. És el camí del Rec del Solà, una de les dues vessants de l’Anella Verda d’Andorra la Vella (l’altra vessant és el Rec de l’Obac) i lloc de passeig predilecte de molts habitants d’Andorra.
Si necessito solitud i silenci, calma i ombra, em dirigeixo cap a la dreta del rec, en direcció nord, en paral·lel al Camí Ral de la Massana (si porto botes de muntanya i pals, prefereixo agafar el mateix Camí Ral, més salvatge i autèntic, que du al mateix lloc). Vaig cap allà on el riu Valira del Nord passa engorjat entre altes parets de pedra i densa vegetació de ribera, allà on els traginers d’antany paraven per pregar al seu patró, Sant Antoni Abat. És l’oratori de Sant Antoni de la Grella, originalment romànic i restaurat als anys quaranta quan es van fer els túnels de la carretera general. El 17 de gener s’hi fa la missa solemne seguida pels Encants i repartiment de l’escudella: antigament s’hi portaven a beneir els animals domèstics amb el corretjam guarnit de cintes de colors. S’hi pot veure la captació de l’aigua del rec i el pont romànic de Sant Antoni.
El recorregut que us ofereixo avui, però, és aquell que trio quan necessito veure el sol, berenar als miradors, saludar gent pel camí. Per tant, ens hem de dirigir cap a l’esquerra, on el rec s’orienta vers la Vall d’Andorra la Vella, on canta el gall i creixen els enciams. És un camí empedrat i planer, fàcil i agradable, que tots els blocaires de la web recomanen a les famílies, tot i que jo hi aniria amb compte amb els nens que tenen una tendència de caure als canals de regatge (ja que el canal, tot i ser petit i de poca profunditat, hi és des del 1880 i dóna nom al camí) o tenen por de gossos que, en certs moments del dia, s’hi troben a dotzenes a cada pas. Els qui volen aprendre coses noves sobre el passat i el present del país, hi trobaran panels explicatius de tres itineraris interpretatius: la transformació agrícola de la vall, el creixement i la urbanització de la vall i l’ésser humà i la seva adaptació als riscos naturals. S’hi pot accedir o bé des del col·legi de Sant Ermengol, tal com ja he indicat, o bé pujar-hi per una de les forts pendents que hi duen des del centre d’Andorra la Vella: en aquest últim cas, és més que recomanable portar calçat adequat.
Rec del Solà representa tantes coses que és difícil decidir per on començar a descriure’l. És un refugi dels solitaris, pista d’entrenament dels corredors, lloc de descans dels homes de negocis que hi passegen amb un aire distret, tots solemnes amb la seva corbata i sabates de menjar macarrons. Rec del Solà és on vaig quan necessito estar a l’alçada dels arbres vius, de roures, pollancres, bedolls i alzines, tan diferents dels esquifits arbres decoratius dels carrers comercials i carrers dormitori. És on puc seure als bancs i tocar les roques, tocar l’herba groguenca i fulles seques. És uns dels pocs camins urbans on el ciment i el ferro, el plàstic i el vidre s’han integrat a l’entorn natural com si fossin una extensió natural de la muntanya habitada. L’efecte que ens produeix aquest amalgama de berenadors i hivernacles, patis interiors de cases privades i tarteres amb (o sense) un cartellet “propietat privada”, arbres fruiters i camps de cultiu, cants d’ocellets i el bullici etern de la capital que, des de dal, es veu petita i bonica, és entendridor i curatiu.
A la nit, el camí està il·luminat, així que es pot fer pràcticament a qualsevol hora. No és gaire llarg: d’anada, quan arribo al rètol que indica el final del camí del Rec i el començament del camí del Solà cap al cementiri de Santa Coloma, em sol semblar que me l’havien escurçat des de la última vegada que havia vingut. Això fa que pensi que faré el camí de tornada en 15 minuts, cosa que tampoc resulta certa si no vas corrent, així que de tornada, tot al contrari, em sembla que me l’hagin allargat. En realitat, solc fer el recorregut en 1h 30 minuts aproximadament, a pas lent, incloent-hi el temps que passo asseguda als bancs, berenant o fent fotos.
És un camí amb un angle de vista des del qual l’Andorra urbana es fa estimar. Si, com és el meu cas, l’agafeu des del Pont dels Escalls, pujant per les escales que estan per darrera de l’aparcament del Falgueró, compteu amb un desnivell d’uns 75 metres i una pujada que pot resultar difícil per a persones amb greus deficiències cardíaques i respiratòries i – sobretot de baixada i si ha plogut – a les senyores que portin talons massa alts i estrets (això ho dic per experiència pròpia). Si teniu pensat anar-hi amb algú que correspon a aquestes característiques, porteu-los en cotxe fins al final del carrer de les Canals. A partir d’allí, és fàcil per a tots.
(Publicat a l'Ara.ad el 26 de novembre de 2017)

divendres, 17 de novembre del 2017

‘Quan lo novembre esfulladís s’acosta...’

“Ma dolça Catalunya”, ploraven els esperits foragitats de les cimes, quan els sobris guerrers van voler substituir la frivolitat juganera i perillosa de les goges per la sòbria pregària dels monjos, amants de la veritat. És al començament del cor de Les fades, partint: “Quan lo novembre esfulladís s’acosta,/ s’apleguen en la costa/ les aurenetes per passar la mar;/ aixís de tu, ma dolça Catalunya,/ lo nostre vol s’allunya,/ girant-se sols per veure’t i plorar”. Ja té raó mossèn Ramon de Canillo: el Canigó sempre serveix per meditar. Al fons de la vall, per a unes coses europea i per a les altres no-europea, tan propera a les lluites i desacords dels pobles veïns i a la vegada tan llunyana d’ells, tan aliena a tots ells, en un país sense exèrcit ni armes, país vulnerable i fràgil, el Canigó, com la Bíblia, és la nostra actualitat atemporal, un petit encenall a què agafar-nos quan a les portes del gelat novembre em va semblar per un moment que s’obria un mar immens entre la nostra diminuta illa i la frontera del sud. Ma dolça Catalunya. No sé què esperaries de nosaltres, però no et som ni capa ni escut. Et som germans; us som veïns; no som valents; només volem la pau.
Deia Arthur Terry que Canigó, exemple diàfan de la pervivència del romanticisme a la poesia catalana de finals del XIX, demostra “la insistència romàntica en l’harmonia, en l’esforç per reconciliar el subjecte i l’objecte, l’Home i la Natura, la consciència i l’inconscient”. El llenguatge de Verdaguer, ple d’imaginació i moviment, reconcilia l’amor i la fe, les arrels geogràfiques i les arrels històriques, l’encantament i la lluita. I la tristor, en recitar “lo vol de nostres il·lusions s’esbulla/ com un esbart de papallons al vent” es torna esperança. ¿Esperança de què? Qui ho sap. Per mi –que tot vagi, d’alguna manera, bé. Que tot s’arregli. De bon veïnatge. D’entendre’ns, perdonar-nos i estimar-nos, sense més ni més. Tots. Vius i morts, víctimes i venjadors, esperits i sants, “enmig d’eix caos de revolta roca”.
Canigó, l’etern poema català dedicat “als catalans de França”, és una obra de gran importància per a lectors andorrans, tant per les múltiples referències als nostres estanys i cims que hi són presents com perquè és aquí, a les valls pirinenques, on, fa dotze segles, es forjava la llengua i la identitat recuperats pel poeta de la Renaixença. Tot i no haver format mai part dels mateixos estats històrics que Catalunya (¿quantes vegades hem de dir que no som ni serem ni França, ni Espanya, ni Catalunya, ni Portugal, ni res de res que no sigui Andorra?), també busquem una “pàtria ideal, on regna idealment l’harmonia, on la conciliació del bé i del mal s’imposa sobre la discòrdia”, pàtria celestial de la qual puguem dir, amb orgull i malenconia: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,/ Mes resta sempre el monument de Déu,/ I la tempesta, el torb, l’odi i la guerra/ [...]/ No esbrancaran l’altívol Pirineu.”
(Publicat al BONDIA el 15/11/2017. Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova)

diumenge, 24 de setembre del 2017

Coll d’Ordino – el pic del Casamanya – coll d’Ordino


L'experiència i algunes recomanacions per pujar un dels pics més transitats del país 
Com més camino per la muntanya, més constato que m’avancen tots: els jubilats solitaris, les famílies nombroses amb nens petits, els típics grups d’amics que invariablement inclouen un parell de persones que bufen i es queixen, i diuen que s’hi moriran i penses que no arribaran mai allà on sigui que els portin els seus companys més esportistes i més eixerits. Tota aquesta gent fa les mateixes rutes que jo a més velocitat. No crec que sigui, per a mi, una cosa especialment dolenta: sóc una típica excursionista que avança cent metres, fa vuit mil fotos, para a esmorzar, camina tres passos més, compon un poema, contempla una papallona i aleshores avança cent metres més. Només us ho dic perquè ho tingueu en compte si agafeu els meus temps com a referència. Amb tota probabilitat, els més olímpics entre els lectors podran permetre’s el luxe de fer la mateixa ruta que jo tres vegades si disposen de les mateixes hores que jo. A mi, tota la ruta, entre la pujada i la baixada, amb un desnivell de 758 metres, tant de baixada com de pujada, em pren 5 hores justes. Ara bé, tot sigui dit, aquell qui avança a 1,5 quilometres per hora (com jo) gairebé no es cansa i s’ho passa bé.
Avui he pensat: “Pugem al Casamanya, a veure l’estripagecs”. Per si encara queda algú que s’ha perdut parlo de l’esplèndida iniciativa del comú d’Ordino, que es tracta de la rèplica d’un dels cinc braços de l’Estripagecs monumental de Pere Moles que es troba a Sorteny des de l’any 2015, s’ha instal·lat aquest estiu al Casamanya. Les altres rèpliques s’han col·locat als pics de l’Estanyó (2.915 m), la Font Blanca (2.903 m), la Serrera (2.913 m), Tristaina (2.886 m) i Cataperdis (2.806 m). El Casamanya, amb els seus 2740 m, és el menys alt i el més fàcil de tots. També és el primer pic que vaig pujar a Andorra, i el pic que, a través dels anys, he pujat més vegades, amb pals i sense pals, amb botes de ciutat i bossa de l’ordinador a l’esquena, en bona companyia del meu marit i sola. De fet, encara he pujat molt pocs pics dels alts. A banda del Casamanya, només he ‘coronat’ el Comapedrosa, la Serrera i el Pic Alt de la Capa (al pic de Coma de Varilles i al pic de l’Estanyó, hi vaig anar però no vaig fer el cim), i en aquestes pàgines, encara no hem parlat de cap pic. Per tant, cap al Casamanya hi falta gent.
Tot i això, de gent no n’hi falta (pel meu gust més aviat n’hi sobra, però tinc certes tendències misantròpiques que, estic segura, la majoria dels excursionistes no comparteixen). La pujada al pic del Casamanya des del coll d’Ordino és un dels itineraris més transitat de les muntanyes andorranes, possiblement comparable només amb la pujada als estanys de Juclà (la nostra excursió del mes passat) i amb la dels estanys de Tristaina. N’hi ha qui em diu que no li agrada la pujada al Casamanya perquè el bosc s’acaba massa ràpid i després el que hi ha és una muntanya pelada, sense aigua ni arbres, però el cert és que si voleu fer un pic de veritat a Andorra, i encara no n’heu fet cap, aquest és el més idoni. La ruta és fàcil, sobretot si no teniu pressa (res a veure amb l’últim tram del Comapedrosa, per exemple), no presenta cap perill, sobretot si preneu les precaucions elementals de portar aigua, crema solar i calçat adequat. No té pèrdua, fet que no sempre es compleix: al camí del pic de Coma de Varilles, per exemple, em vaig perdre un parell de vegades i finalment no vaig ser capaç de localitzar el cim.
Però el Casamanya té cobertura telefònica i 4G durant tota la ruta (tot i que les muntanyes andorranes estan molt ben connectades al món, no és així a tot arreu, ja que quan puges als estanys de l’Estanyó, les dues coses es perden quasi de seguida), i en cas d’un quasi improbable accident, l’ajuda, en un camí tan transitat, arribarà a l’instant. El bosquet que has de travessar abans d’arribar a la pujada, interminable i indeterminada, té arbres morts que semblen esperits vinguts del cel, i un cop arribes al cim, les vistes són magnífiques.  Cada cop que hi pujo, veig àligues volant. La part dolenta és aquella de pujar-hi amb amics benintencionats, aquells qui et diuen, cada cop que penses que estàs a punt d’arribar al pic: “Està just darrere d’aquesta muntanya”. No us cregueu res, n’haureu de pujar unes quantes, de muntanyetes, fins a arribar al pic. El cim del Casamanya s’amaga darrere de dotze turons, i es troba al cap d’unes quantes petites muntanyes, prepareu-vos a pujar-les totes. Malauradament, un cop ho vaig pujar, no vaig trobar cap bolígraf per escriure les meves paraules d’agraïment al llibre del pic, només hi havia un llapis sense punta. No me’n faig pas mala sang, ja hi tornaré a pujar un altre dia. Em faig un ‘selfie’ amb l’estripagecs i baixo, pel costat del senyal que apunta cap a la Vall de Mereig, deixant enrere el cel immens ple de núvols blancs i grisos, roques marrons, herba verda, muntanyes blaves... el paradís terrenal.
(Publicat a l'Ara.ad el 14 d'agost de 2017)

dissabte, 23 de setembre del 2017

Noruega, país d’ensomni


Noruega és un paradís sorgit en unes terres tradicionalment rurals i pobres, amb un passat llunyà medieval i un passat recent marcat per l’emigració dels ciutadans més talentosos i la immigració de treballadors rasos, un país en el qual és més lògic que els teus fills creixin esportistes o caçadors que no pas cantants d’òpera o poetes. És la llar de fiords tranquils que semblen llacs immensos, de casetes de postal d’on han fugit les noves generacions, poblets habitats per uns pocs vells i uns quants guies turístics de procedència estrangera.
A Noruega, els negocis més lucratius, com l’extracció de petroli i gas, estan subjectes a un impost altíssim, d’un 78%. Tots els diners que se’n recapten s’han invertit en un fons nacional gegantesc, el valor del qual avui es calcula en 800.000 milions de dòlars, fons propietari d’un 1% de totes les accions del món sencer. Només un 4% del seu excedent s’inverteix en projectes públics; la resta s’estalvia per assegurar l’esdevenir de les futures generacions.
El sistema sanitari noruec s’assembla força amb el que tenim amb la CASS, amb els mateixos problemes de falta de personal especialitzat i els avantatges com l’assistència de salut i tractaments mèdics totalment o parcialment coberts per l’assegurança mínima obligatòria. Tota l’educació, incloent-hi la universitària, és gratuïta. Ara bé, per rebre un permís de residència estudiantil un estranger ha de fer un dipòsit d’uns 12.000 euros en un banc noruec, per demostrar que té diners suficients per subsistir-hi durant l’any es­colar.
A Noruega, la Constitució garanteix a tots els ciutadans el dret de caminar per la natura. Pots acampar a tot arreu sense restricció, o bé passar la nit en un refugi de muntanya. Generalment no són refugis guardats tal com entenem el terme. Quan hi arribes, hi trobes menjar i beure, roba d’abric, llanternes i impermeables, conjuntament amb una llista de preus. És una mena de “minibar” sense alcohol en combinació amb una “minicantina” i “minibotiga”. Si et fa falta alguna cosa, l’agafes i deixes apuntat el teu número de targeta de crèdit en un formulari per autoritzar el municipi a fer el càrrec al teu compte corrent. Els guardes passen pels refugis regularment, hi fan una mica de neteja, cobren el que deuen els passants i tornen a omplir els rebosts de tota mena d’articles necessaris per a un excursionista. Sembla estrany, però el sistema funciona sense presentar més casos de vandalisme i mala fe que qualsevol botiga tradicional.
Saps? Sempre que viatges a un país llunyà l’idealitzes, el fas teu, penses que en pots aprendre i el compares amb el lloc on vius. Un viatge sempre queda curt i no s’acaba mai. Et recordem, Noruega, terra de rius ràpids, de roques grises, de boires denses, d’éssers màgics sortits de sota les pedres: trols i orcs.
(Publicat al BONDIA el dia 20 de setembre de 2017).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

dimarts, 1 d’agost del 2017

Els habitants del cel

No hi ha una manera més idònia d’obrir Andorra al món, de fer-la descobrir, que concentrar-hi l’excel·lència artística. A l’estiu del 2017 hem estat de sort gràcies a unes fantàstiques edicions de land art, del Festival de jazz d’Escaldes i de Scalada Stelar. Aquest diumenge direm adeu a tots els artistes i a la companyia d’organització d’esdeveniments del Cirque du Soleil, Événements 45 Degrees, amb gratitud i nostàlgia. Darrere de cada espectacle hi ha un treball immens de coordinació, llargs dies d’entrenament, de nervis, d’il·lusió, d’insomni.
A quarts de nou, ens unim a les multituds que es dirigeixen a l’entrada del circ. Ens saluden els voluntaris, la valuosa i indispensable ajuda a l’organització. La carpa per a cinc mil persones ja és plena de bat a bat. Ens fan companyia els núvols: per als espectadors de peu dret, són figures que caminen sobre xanques i duen barrets en forma de nuvolots i capes fosques, però per als qui estan asseguts a dalt de tot són veritables núvols itinerants.
Amb els primers acords de la música de Félix-Antoine Couturier, ens preparem per acompanyar la protagonista, la viatgera dorment, a l’estratosfera. Ja hi és, arrenca el vol... i es desperta envoltada pel bullici de la vida urbana on tot és recte, quadrat, angular. De cop i volta, el món s’omple de “ciutadans”, urbanites que per les seves capes recorden vagament els consellers, tot i que són consellers canviats, amb cares tapades, vinguts d’un malson. No l’aturaran: amb l’ajuda de poderosos éssers màgics la Somniadora arribarà al cim de les muntanyes. Li donaran la benvinguda un malabarista que es balanceja en cent cadires, un porc espí que passeja per la corda fluixa, uns esperits dansant amb tambors, un gegant imponent i, és clar, les princeses de l’aire que desafien les lleis de la gravetat: les habitants del cel.
Sempre les miro amb l’ai al cor: hi tinc una predilecció especial. Són russes, les fades ingràvides dels vestits llarguíssims que salten d’una plataforma que es gronxa amb les empentes de les seves companyes, fan salts mortals a l’aire i aterren sobre l’altre gronxador en moviment. Es tracta de seqüències d’altíssim risc, i Russian Swings, d’Aleksandr Skokov (en rus, Vstrechnyiekacheli), és l’únic col·lectiu femení del món que s’hi especialitza.La Somniadora les admira, s’hi inspira, hi troba noves forces i es dirigeix als mons on l’esperit desafia la gravetat i els girs de la roda de la mort.
Feu via: us queden cinc dies per gaudir de les últimes representacions de Scalada Stelar del Cirque du Soleil, un final meravellós dels cinc anys d’espectacles fets a mida, cinc temporades de creacions de grans professionals basades en diferents visions d’Andorra: roques i llacs, llums i ombres, terra i paradís.
(Publicat al BONDIA el 26 de juliol de 2017)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dilluns, 17 de juliol del 2017

La vall glacial de Montaup

El camí de Coll d’Arenes, fins a la cresta de l’Estanyó

No fa ni vint dies que el vent i la pluja penetrant ens acompanyaven a la pujada a l’estany de Cabana Sorda, l’estany on la capa de gel encara no s’havia fos del tot, amb gruixudes pales de neu a les vores.
Avui pujarem fins a la cresta de l’Estanyó, per la vall de Montaup. Des de Canillo agafarem la carretera del Coll d’Ordino (CS-240, Canillo-Ordino), i aparcarem entre els quilòmetres 4 i 5 d’aquesta carretera, abans d’arribar al mirador del Roc del Quer: hi ha un petit espai d’aparcament a prop de la Borda de Janramon i a pocs metres del començament del camí que sembla especialment preparat per al nostre jeep. Hem escollit un diumenge d’una concentració de ciclistes (n'hi ha tants que ens ha costat arribar a Canillo des d’Encamp, ja són dos quarts de dotze), i acabem de tancar el cotxe quan un ciclista para al costat nostre demanant “senyors, ¿per anar a Caldea...?” Estic a punt de començar a explicar-li-ho quan m’adono que és broma i que es tracta d’un excompany de feina del meu home que ha parat per saludar-nos i per dir-nos que s’acaba de trobar amb unes bèsties robòtiques en bicicleta que han recorregut tot Andorra en un tres i no res i se’n vanten davant dels pobres mortals. Ens n’acomiadem i enfilem el camí de punts grocs marcat “Coll d’Arenes” cap al nord-est, seguint el riu, entre les flors violetes, grogues i blaves. Aquí no hi ha grandalles.
El camí de la vall de Montaup està molt ben senyalitzat (com veurem de baixada) però de seguida el perdem havent-nos encantat amb les vistes, les vaques que hi pasturen, les cimentacions de ferro a vora el riu, els bonics salts d’aigua i un turista francès que fa fotos amb una càmera antiga. El seguim com si fos el flautista d’Hamelí, sempre en direcció correcta cap al nord-est i cap al Coll d’Arenes, però sense ruta, per unes molleres, tot preguntant-nos si les grans pedres que hi ha pel camí les ha deixat un gegant per marcar-lo. A partir de la Costa de la Roca Negra retrobem el sender, i fem la part més pronunciada de la pujada per on toca, i arribem al Coll d’Arenes (un munt de pedres amb dues fletxes una de les quals apunta a la dreta i diu Arans, i l’altra, a l’esquerra, i diu Canillo). En aquest moment, portem aproximadament 2 hores caminant. Un cop allí, decidim pujar per la tartera a la cresta de l’Estanyó. Camí d’anada, no fa por (camí de tornada, sí, perquè la muntanya es queda a l’esquerra i sembla que sigui més fàcil caure). Just abans de la collada, hi ha una immensa plana plena de flors petites i blanques. Des de la collada, es veu el Casamanya a l’esquerra, l’estany d’Estanyó avall i tota la vall de Montaup per l’altra banda, amb uns cavalls que hi pasturen, i pales de neu, sota el sol. Mengem l’entrepà a dalt, sota el sol inclement i en companyia de les mosques. Ja ho havia notat, fa un segle i escaig, el gran poeta rus Maximilian Voloixin durant la seva petita i confusa visita al País dels Pirineus: “cosa estranya”, deia, “l’aire és fred però el sol et crema” (si teniu temps, llegiu-lo al número 6 de la col·lecció 'L’Andorra dels viatgers', publicada pel Ministeri d’Exteriors).
Cada cop que m’aventuro a escriure sobre les valls poc habitades del meu país predilecte, tinc una sensació d’entrar en un univers lingüístic inexplorat. La tradició poètica relacionada amb Montaup, Comapedrosa, Claror, és escassa i poc coneguda, tot i que no són menys plenes d’harmonies, de somnis i misteri “als raigs que hi deixa caure l’hemisferi, a la serena de qui cova el món” que les d’Ordino i Incles que sort n’han tingut del mossèn Cinto. Tal vegada l'única persona que ha sabut descriure la seva bellesa amb mitjans artístics és Jaume Riba, fotògraf, recentment premiat, molt merescudament, amb el guardó de l’Àgora Cultural. Curiosament, també és l’únic que ha aconseguit captar, al 'Temps d’hereus', la bellesa de les cares dels nostres vells. S’ha dit molt, molt de l’Andorra visible als turistes, l’Andorra que ven els seus productes a milions de visitants, l’Andorra de les botigues, les estacions d’esquí i el termalisme, però a l’hora de parlar dels indrets que, a grans trets, han romàs intocables des del segle dinou, no sabem què dir-ne, a no ser que siguem geòlegs, botànics o ornitòlegs. Així, tendim a parlar de les roques plegades, superfícies de poliment glacial, milans negres, àligues marcenques, corniol hirsut i julivert d’isard. Tot i així, per difícil que ens sigui descriure el contrast entre els blaus i els verds, les calcàries i pissarres negres, el ferro i l’aigua, les àligues i les marmotes, ho hem d’intentar si estimem la muntanya màgica mai prou descrita. La ruta completa d’anada i tornada, comptant-hi la pausa per dinar i el fet que de tornada ens vam tornar a trobar amb el mateix turista francès d’abans i ens vam tornar a desviar del camí recte, ens va prendre unes 5 hores, i va suposar uns 1000 metres de desnivell (des de 1800 metres fins a 2800).
(Publicat a l'Ara.ad el 26 de juny de 2017)

dissabte, 3 de juny del 2017

Stepanova, hostessa del Valira


Entre els hostes il·lustres de l’hostal Valira que hi sojornaran fins l’any vinent, em plauria destacar una presència que corre el perill de passar desapercebuda. Vet aquí la pintora vestida d’allò que em sembla una barreja de roba d’obrera i barnús oriental, de teles de ratlles, mig marinera solcant oceans del temps, mig presonera del seu propi esguard racionalista.
Us presento la Varvara Stepanova, una representant destacada del constructivisme soviètic, esposa del geni de la fotografia artística Aleksandr Ródtxenko, decoradora teatral, dissenyadora d’uniformes esportius i de cartells publicitaris, poeta “transracional”, segons la seva pròpia expressió, i –breument– companya de pis moscovita de Vassili Kandinski. El tros de la seva ànima que ens esguarda des d’una de les parets de l’ara museu Thyssen és un quadre de l’any 1920 anomenat Jugadors de billar: de l’època de la seva vida en què es dedicava especialment a l’anàlisi mecànica i geomètrica del rostre humà.
És l’any 1920, l’apogeu de la guerra civil i intervenció estrangera a Rússia. A la ciutat de Moscou, Aleksandr Ródtxenko, Varvara Stepanova i Liubov Popova passen gana i somnien en un nou món. Estan a punt de fundar el Taller del Constructivisme. Conjuntament amb Alexandra Exter i Alexandr Vesnin, preparen l’exposició avantguardista 5x5=25, a la qual Ródtxenko presentarà tres teles monocromàtiques de colors incidentalment coincidents amb els colors de la bandera andorrana. Tots discuteixen amb Kandinski, que postula que l’art abstracte obeeix a les lleis concretes d’un món còsmic distintes de les de la realitat quotidiana. Es creuen utilitaris, pràctics, eficients; inventors, més que descobridors, de les noves realitats. Malgrat que els mateixos artistes estaven convençuts que els separaven unes diferències conceptuals irreconciliables, avui, transcorregut un segle des de l’època de les seves disputes aferrissades, se’ns fa palès que aquests dos grups dels representants de l’art abstracte rus tenien més punts en comú que divergències.
Fixem-nos en l’obra de la nostra protagonista d’avui que forma part de l’exposició Escenaris. En un país esgarrat per un interminable conflicte bèl·lic, uns éssers nous, alegres, gaudeixen del joc en un local ben il·luminat. Semblen notes sincopades de jazz, escapades de la partitura. Els de l’esquerra parlen, els de la dreta, la parelleta, s’abracen; n’hi ha un que celebra el cop de sort, l’altre que es prepara el contraatac, i el tercer espera, impacient. Jugadors de billar és un quadre de colors optimistes, dinàmic, ple de moviment. “Un humà no pot viure sense un miracle,” declarava Stepanova, i dedicava la seva vida a l’única realitat real, enigmàtica i miraculosa: l’art.
El gran poeta Maiakovski, el seu coetani i amic, la definia com a “Stepanova, l’apassionada”.
(Publicat al BONDIA el 31 de maig).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

dimecres, 10 de maig del 2017

El Roc de la Cauba

Una passejada per un pinar esplèndid de La Massana


La relació amb la muntanya que tenim és distinta de la que es té amb el mar: el mar t’atreu, per molt que sigui perillós, per molt que no en sàpigues res, i en canvi, vivint al fons de la vall, t’allunyes dels pics, els oblides. Crec que entre els qui hi coexistim, hi ha dos grups de persones: existeix una mena de separació invisible entre els qui coneixen la muntanya per sobre els 1800 i els qui mai no hi arriben.
Fa uns pocs dies, vaig parlar amb una professora i escriptora australiana que treballa a Andorra des de fa un any i va a la muntanya regularment i sola malgrat que pateix de vertigen. Asseguda a la cafeteria del Prat del Roure, amb una cervesa i unes patates fregides, m’explicava com havia aconseguit arribar a l’estany de Juclar, tot i que certes parts de camí les va haver de fer a quatre grapes, i va haver de parar mil vegades per la por de tenia de continuar. “I com és que hi vas, si tens vertigen?” – li vaig demanar, perplexa. “Si vull fer una cosa, mai de la vida he deixat que m’aturi la por.” Estàvem davant d’un parc infantil i l’agulla punyent de Caldea, bevent les nostres canyes i arreglant el món, i ella em deia: “No és el lloc més bonic del món, aquest?” I jo no ho veia... Ara bé, en una cosa estàvem d’acord: aquell qui es queda a la vall, no coneix Andorra en tota la seva esplendor.
La meva amiga australiana no és la única que conec dels qui han desafiat les seves pors per descobrir l’alta muntanya. Conec més gent, que mereixen tot el meu respecte i admiració, que van arribar a desafiar les seves pors i descobrir les meravelles de l’alta muntanya andorrana malgrat els impediments físics. Nosaltres, però, aquells qui no tenim cap impediment físic per gaudir de l’alta muntanya a banda d’una càrrega de treball descomunal i una mandra típica humana, no disposem ni d’excuses per no fer-ho. Avui parlem d'una passejada per un pinar esplèndid de la Massana, d'uns 500 metres de desnivell, per veure si ens hi animem i ampliem els nostres horitzons.
El material que hi hem d'agafar no té res de descomunal, de fet, és l'habitual: l'aigua, la crema pel sol, barret i calçat adequat amb subjecció de turmell. La ruta, en poc més d'una hora (són 5 km), ens portarà a un mirador magnífic a 1866 m (us dono l'alçada que hem agafat nosaltres, tot i que les fonts diferents donen alçades distintes), un gran balcó sobre la Massana.
El camí es diu Camí del Jou. Comença i acaba a uns 300 m del poble d'Erts, a la mateixa carretera d'Erts: això és una mica abans d'arribar-hi des de la Massana, a peu del riu de Picons, al costat d'uns edificis solitaris. Estem a l'est de la Vall d'Ordino, on el pic del Casamanya, el primer que vaig pujar, ens sobrepassa en més de mil metres.
Les pedres que trobarem al camí són uns calcaris grisos blavencs i dolomites. Des del principi ens endinsarem en un sotabosc nodrit de fruits salvatges, que fa ziga-zagues entre bedolls i faigs i un pinar roig. El camí està ben senyalitzat amb punts grocs: l'haurem de seguir fins al Coll de Jou, que ens dona l'ocasió d’admirar i explorar la cresta a l'est la vall d'Ordino, i per sobre del Casamanya. Aleshores girarem a la dreta cap al Coll de la Cauba: hi trobareu un paisatge calcari, sense vegetació. No té pèrdua: les paraules "Roc de la Cauba" estan pintades directament sobre la roca, amb pintura groga, de la mateixa manera que a aquella pedra que diu "Estanys Esbalçats" que trobem camí als estanys Esbalçats. A partir d'allà continuem per un sender no massa definit, però bastant intuïtiu. Passem per sobre dels impressionants escarpats que ens donen l'ocasió d'admirar la bellesa de la vall, allà on els arbres ens ho permeten.
Segons la Gran enciclopèdia catalana, el Roc de la Cauba és el cim d'Andorra més meridional de l’esquenall delimitat a l’est per la ribera d’Ordino i a l’oest pel riu d’Arinsal. Queda a prop del Bosc se les Llongues, Bosc de la Cauba i el Solà del Piu. Les altres localitats geogràfiques que queden a prop del Roc de la Cauba són Canya de l'Ossa, Serrat del Pouet i Roc del Grailer. Les vistes que se’ns hi obren ens permeten observar tant Pal-Arinsal com també el Comapedrosa. És una excursió de baixa dificultat, que qualsevol persona mitjanament sana pot fer sense cap problema, tot i que quan arribes al final, has d'anar amb compte, sobretot si fa molt vent i si vas amb nens, perquè us hi trobeu totalment en descobert i el penya-segat és molt alt. En total, per anar i tornar, comptem amb unes tres hores.
(Publicat al Ara.ad el 7 de maig de 2017)

dimarts, 9 de maig del 2017

L’artesà de Ransol

Una de les conseqüències delicioses de ser amiga de Sergi Mas –n’hi ha tantes que no seria fàcil escollir-ne una de més pes, però aquesta n’és una– és un amor per la producció artesanal pirinenca que acabes desenvolupant sense voler, com si formés part de la teva vida des de sempre, com si s’hagués fet lloc al teu tortuós i incomprensible arbre de família des de fa generacions. Amb el guiatge discret i respectuós del mestre, les arts populars esdevenen properes i diàfanes, i a poc a poc entens que són el súmmum de tota la saviesa de la humanitat. Són la sal de la terra. I el meu estri preferit són els salers: salers de pastor fets per donar sal als animals i per guardar sal per a les llargues travesses humanes per les muntanyes boiroses, salers de cuir i d’escorça entrellaçada, de carbassa, de pell de bedoll, de suro, de banya d’isard i de palla, en forma de barca, de cap d’animal i de tronc excavat, però sobretot aquells salers de fusta del Pallars Sobirà que dibuixava Violant i Simorra i que s’assemblen tant als salers andorrans de tota la vida.
Per això vam anar a casa d’Antoni Gonzàlez Manresa, originari precisament del Pallars Sobirà, de Sorpe, del nord de la vall del riu de la Bonaigua, de casa Redó, i instal·lat des de fa lustres a Ransol, pallarès de naixement i canillenc d’adopció, amb dona canillenca i fills canillencs: per veure els salers de fusta que fa i els cistells que fabrica amb vímet, les figuretes d’isards que enginya i les famílies abraçades en una sardana màgica que apareixen de les seves mans, fetes de fang.
Havia començat a treballar el fang amb els professors de la fundació de l’ONCE, i un dels treballs en fang que més em colpeix és un pessebre en forma de bolet gegant, guanyador d’un concurs andorrà de pessebres creatius, amb la mula i el bou que treuen el cap del darrere del bolet, amb una certa timidesa. Ens fa una demostració de com treballa la fusta: un estri de metall substitueix la seva mà bona, l’esquerra, que li manca, i la utilitza per picar la part de dalt de la gúbia, que aguanta amb la mà dreta. Darrere de les ulleres fosques, s’endevina una mirada penetrant: mai no diries que no hi veu, sí que hi veu, potser amb l’ajuda dels altres sentits que tenim més dorments.
Segueix la tècnica tradicional de la fabricació dels salers: de la part de dalt d’un tronc, talla la part que serà la tapa, i buida la part restant a mà, sense l’ajuda de les màquines modernes, encara que es tracti de les varietats de fusta més dures. Una particularitat seva és que de vegades fa la nansa del saler del mateix tronc de fusta, perquè tot quedi una sola peça. Els té de noguer i de freixe, de vern i fins i tot d’eben: els decora amb ornaments de grandalles i llaços, amb una harmonia encantadora, perfecta. La vella tradició perviu. Llarga vida a la vella tradició.
(Publicat al BONDIA el 5 d'abril de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dilluns, 8 de maig del 2017

L’Home Dret i la seva roca

La roca de l’Home Dret és, en les paraules de Claude Benet, un lloc mític i únic. És una formació geològica peculiar que s’eleva sobre la vall de Ransol com una enorme calavera a la mà de la muntanya –“pobre Yorick!”– i, tal com apunta Jordi Casamajor al seu blog dedicat a l’estudi de gravats rupestres, Esteve Albert, l’insigne historiador, somniador i poeta, hi va voler veure la mà de l’home primitiu. És un dels racons d’Andorra que, sense voler, arribes a estimar profundament.
A les èpoques passades i llunyanes, a totes les Valls hi regnava un ambient de misteri. Amb el pas dels anys, s’ha anat esborrant per complet. Un observador casual de la textura de l’univers diria que en algun racó invisible però agudament perceptible de l’existència els esperits de les muntanyes es van quedar empresonats i torturats sota l’asfalt de les carreteres, aixafats amb les pilones, atordits amb els sorolls. No tenen ni un instant de pau sota un cel trencat pel trànsit constant d’avions. Tanmateix, són vius, pateixen i respiren, per molt que no ens adonem gairebé mai de la seva presència. Fem veure que no hi són, i sobretot, els pocs instants de comunió amb ells que arribem a tenir no els compartim amb ningú.
Sempre hem sigut un lloc de pas per a moltes persones que després van fer vida a altres indrets del món, però anys enrere érem una llar on un andorrà, qualsevol andorrà, desitjava tornar per contemplar-la, mirar-la, odiar-la, canviar-la, adorar-la perquè era seva. Ara, Andorra es percep com un lloc de frenètica activitat que no es visita simplement per admirar-lo sense deixar-hi res més que el cor.
Al segle passat, al centre d’Andorra, per la Rotonda, els turistes es trobaven amb una multitud de jeeps amb guies preparats per portar-los a la muntanya, als llacs i als pics. Són coses d’un passat llunyà: fa vint anys, ja no hi eren. No es tracta d’una carència a nivell de serveis del Govern o dels comuns: és a nivell particular que semblem tenir una resiliència profunda a demostrar el nostre amor pel país de cara als visitants. No els el sabem ex­plicar.
No ens dediquem a decorar els nostres balcons, terrasses i jardins amb flors, banderes i llums “perquè sí”, per amor a l’art i perquè faci bonic. Som més propensos a fer-nos una caseta bonica a qualsevol altre lloc dels Pirineus (o a la platja) que a decorar el balcó a Andorra. Els nostres petits comerços i hotels, a l’ombra dels grans centres comercials i cadenes hoteleres, són tan discrets que passen desapercebuts. Tot sembla massificat i orientat al consum a gran escala. No tot és perdut, però els tresors que tenim, els tenim amagats, poc freqüentats, els ocultem gelosament i en parlem en veu baixa. Que ningú els descobreixi. Que ningú ens hi tregui la solitud.
(Publicat al BONDIA l'11 de gener de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 3 de maig del 2017

Chanel, Picasso i Dalí al CAEE

“És difícil de dir d’algú que es coneix que és un geni”, deia Gabrielle Bonheur –Coco Chanel– sobre Pablo Picasso, “però estic segura que forma part d’aquesta cadena invisible que va unint, a través dels segles, uns genis amb els altres”.
Avui, a la segona planta del CAEE escaldenc, contemplem una escultura (Nina) i diverses litografies de Picasso (Cap de noia, Françoise Guillot, Dona en el seient, Jacqueline amb mocador negre), gravats (La festa i Retrat de Dora Maar), ben a prop dels vestits, sabates, bosses i flascons de perfum dissenyats per Chanel. Són dissenys tan profundament arrelats al nostre sentit de moda i elegància que sembla que haguessin existit des d’un temps immemorial, que no hi va haver ningú qui els produís per primera vegada. Al fons, petites estàtues de Dalí (Dona nua pujant escala, pujant pels costats d’un cargol de mar; Madonna de Port Lligat, Ànima del Quixot, oberta a tots els vents) i d’Apel·les Fenosa (Arpista, Violinista i Dues flautistes), fragments de decoració de Josep Maria Sert, dibuixos de Cocteau: petites joies, preuats vestigis de l’època de grandeur que admirem sense pensar i jutgem sense clemència.
L’exposició comença per la fotografia clàssica de Man Ray –Chanel vestida de negre, amb un cigarret prim i llarg–. A la vora, les mans de Chanel, amb un llapis i sobre tela blanca, fotografiades per André Kertesz. Cecil Beaton retrata la dissenyadora vestida de nit, amb un barret petit i alt de flors, esplèndida i resplendent, i penso: és l’any 1937; Chanel té 54 anys, ans sembla que en tingui 20. Llegendes barrejades amb enigmes, lligams estranys, amors. Al racó, la dreta, la jove amant del marit de la seva gran amiga Misia Sert: la pseudoprincesa georgiana Roussy, vestida de Chanel. A l’esquerra, factures de les estades extravagants de Coco Chanel i Apel·les Fenosa a l’hotel Ritz, l’any 1939.
Sempre s’ha dit de Chanel que “s’envoltava d’artistes”, que sovint es veia acompanyada de Stravinski, Cocteau, Reverdy i Sert: se’ns fa difícil entendre que no és que se n’envoltés, que simplement i purament era una d’ells, en el seu propi dret, per mèrit propi. Ens resistim a reconèixer que aquesta visionària que, talment com Picasso, Matisse i Gontxarova, havia dissenyat vestits de ballet per a la companyia de Diàguilev Les Ballets Russes, la dona que ideava els models directament, en “3D”, tal com havien de ser portats per les maniquins, sense haver-los de dibuixar prèviament, també formava part de la cadena invisible que uneix uns genis amb els altres. Retratada per grans fotògrafs, ens mira com si ella mateixa fos una creació artística: en això, i en el costum de recrear i reinventar el seu propi passat, s’assembla a Dalí. L’exposició ens encoratja a descobrir la seva vida i obra amb més detall. Aquí la tenim: al CAEE escaldenc fins al 27 de maig.
(Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)
Publicat al BONDIA el 3 de maig de 2017.