La roca de l’Home Dret és, en les paraules de Claude Benet, un lloc mític i únic. És una formació geològica peculiar que s’eleva sobre la vall de Ransol com una enorme calavera a la mà de la muntanya –“pobre Yorick!”– i, tal com apunta Jordi Casamajor al seu blog dedicat a l’estudi de gravats rupestres, Esteve Albert, l’insigne historiador, somniador i poeta, hi va voler veure la mà de l’home primitiu. És un dels racons d’Andorra que, sense voler, arribes a estimar profundament.
A les èpoques passades i llunyanes, a totes les Valls hi regnava un ambient de misteri. Amb el pas dels anys, s’ha anat esborrant per complet. Un observador casual de la textura de l’univers diria que en algun racó invisible però agudament perceptible de l’existència els esperits de les muntanyes es van quedar empresonats i torturats sota l’asfalt de les carreteres, aixafats amb les pilones, atordits amb els sorolls. No tenen ni un instant de pau sota un cel trencat pel trànsit constant d’avions. Tanmateix, són vius, pateixen i respiren, per molt que no ens adonem gairebé mai de la seva presència. Fem veure que no hi són, i sobretot, els pocs instants de comunió amb ells que arribem a tenir no els compartim amb ningú.
Sempre hem sigut un lloc de pas per a moltes persones que després van fer vida a altres indrets del món, però anys enrere érem una llar on un andorrà, qualsevol andorrà, desitjava tornar per contemplar-la, mirar-la, odiar-la, canviar-la, adorar-la perquè era seva. Ara, Andorra es percep com un lloc de frenètica activitat que no es visita simplement per admirar-lo sense deixar-hi res més que el cor.
Al segle passat, al centre d’Andorra, per la Rotonda, els turistes es trobaven amb una multitud de jeeps amb guies preparats per portar-los a la muntanya, als llacs i als pics. Són coses d’un passat llunyà: fa vint anys, ja no hi eren. No es tracta d’una carència a nivell de serveis del Govern o dels comuns: és a nivell particular que semblem tenir una resiliència profunda a demostrar el nostre amor pel país de cara als visitants. No els el sabem explicar.
No ens dediquem a decorar els nostres balcons, terrasses i jardins amb flors, banderes i llums “perquè sí”, per amor a l’art i perquè faci bonic. Som més propensos a fer-nos una caseta bonica a qualsevol altre lloc dels Pirineus (o a la platja) que a decorar el balcó a Andorra. Els nostres petits comerços i hotels, a l’ombra dels grans centres comercials i cadenes hoteleres, són tan discrets que passen desapercebuts. Tot sembla massificat i orientat al consum a gran escala. No tot és perdut, però els tresors que tenim, els tenim amagats, poc freqüentats, els ocultem gelosament i en parlem en veu baixa. Que ningú els descobreixi. Que ningú ens hi tregui la solitud.
(Publicat al BONDIA l'11 de gener de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada