Una canonada rebentada, un autobús avariat enmig de la carretera, un furt, un intent de suïcidi són notícies. Aquest fet, fins a un cert punt, és indicatiu de l’estabilitat de la nostra societat. Si les canonades es rebentessin cada dia, si les carreteres estiguessin habitualment plenes d’autobusos avariats, si els furts fossin una ocurrència habitual i els suïcidis tan freqüents que ningú en volgués saber res, tot això no seria notícia. En tindríem altres, de notícies. O potser no. Les tindríem allà, les mateixes, sempre les mateixes però moltes, i les llegiríem igualment.
Agafem un exemple de manual. Els diferents grups parlamentaris no es posen d’acord. És notícia des del principi de la legislatura, i la seguim llegint d’edició en edició, i ens indigna com si fos el primer dia. Ja sé que és una desgràcia, però no és cap novetat. No és cap novetat, però segueix sent notícia. De vegades algú suggereix que potser s’arribaran a posar d’acord, però al cap de poc, tornem-hi: que no. I ho tornem a posar a les portades. De fet, els detalls de l’anàlisi política semblen ser els mateixos des de fa dies, setmanes i mesos. La possibilitat que Antoni Martí, algun dia, lideri alguna formació al nivell nacional i arribi a cap de Govern, s’ha previst tantes vegades que ja podria sortir a la categoria de coneixements generals sobre Andorra” en algun concurs televisiu. “Un polític escaldenc que probablement arribarà a liderar el Govern andorrà d’aquí un temps”. Bingo. I així continuaríem. “Un polític lauredià que sempre ha volgut ser un número dos i mai el número u”. Ai, perdoneu, pot haver-n’hi més d’un. Volia que escollíssiu l’opció més coneguda. Va, una de fàcil: “Un polític amb un caràcter difícil, una capacitat de treball formidable i un ample grup de col•laboradors que el defensen a mort.” Cap problema (¿o no?). Un altre. “El “follonero” de la política andorrana”. Crec que no és difícil d’endevinar. I així passaríem una estona.
Les velles notícies omplen els diaris, disfressades de noves. Hi ha com a mínim una formació política que té un visible problema: no tenen pla d’acció. (Grosso modo, en tenen un: volen guanyar les eleccions. Els falta precisar els petits detalls d’orientació ideològica.) Els residents espanyols s’indignen per la discriminació. Els grups de dones demanen la legalització de l’avortament en casos extrems i particulars. L’atur creix. Vénen pocs turistes. La crisi - tota mena de crisi – també és una qüestió recurrent, i no hi ha ningú que se’n cansi. L’obra pública costa molts diners. Importem molt, i no exportem res. Els bancs treballen per millorar (el sistema informàtic, per exemple). Hi ha qüestions recurrents que s’utilitzen cada vegada que no hi ha notícies.
Sí, hi ha unes qüestions que es repeteixen molt, i després n’hi ha d’altres que mai no es mencionen. El tancament dels diumenges a la tarda ha fet córrer més tinta que l’apropament a Europa. No ho dic com cap hipèrbole ni comparació inventada. És així. És clar que és una qüestió més fàcil d’abordar, però que jo hagi vist a la premsa hi ha hagut molt poc debat sobre la qüestió d’Andorra i la Unió Europea. No veig que es parli gaire sobre la gestió més adequada que s’hauria de fer de la vall del Madriu. La creació d’uns espais sense fum ha sigut considerada per poca gent, i no ha estat adoptada per cap dels grups parlamentaris. En canvi, el recent jurament d’un nou conseller ha tingut una cobertura espectacular, no tan sols de part dels diaris sinó també, de part dels columnistes d’opinió.
Som lliures de decidir sobre què expressem les opinions, però em costa, em segueix costant, trobar-hi un sentit d’equilibri.
(Publicat al BONDIA el 29 de setembre del 2010)
dimecres, 29 de setembre del 2010
dissabte, 25 de setembre del 2010
Entre les ombres i la llum
Foto: Reinaldo Márquez
Uns lliris taronges floreixen darrere de les reixes. Semblen princeses, tresors del castell encantat. La llum elèctrica i blanca encercla el seu espai, com una serp que les guarda. Els murs impenetrables ens desafien. El nostre sentit comú remarca que les coses solen ser allò que semblen. I es contradiu, tot afegint que les aparences enganyen.
Quan érem més joves, pensàvem que se’ns devia la felicitat. Ja no érem verges, ni res, però seguíem sent aquelles dones encara incompletes, a qui les faltava arribar a una mena de terra promesa. Ho teníem ben clar, algú ens l’havia promès. Hauríem dit que era un àngel. Podia haver sigut un dimoni. L’un o l’altre, s’havia emportat la nostra ànima a canvi de la felicitat. No et dic que penséssim que ens l’havia ofert o descrit cap persona de carn i ossos. Però es tractava d’una certesa geogràfica, la certesa de l’existència real del seu dolç país, del món perfecte. Sense haver-hi arribat encara, ja ens en crèiem ciutadanes i, de tot cor, obeíem les seves lleis. La felicitat era la nostra terra. La sentíem a les nostres venes, a les nostres arrels, com els fills d’emigrants de vegades arriben a sentir el país de procedència dels pares.
La felicitat era el nostre dret, deliri i obligació, i ens consideràvem les seves filles escollides. No representava un, més o menys llarg, moment de satisfacció, i no tenia res a veure amb la suma dels bons records del passat: era el lloc on arribaríem tard o d’hora. També suposàvem que hi portaríem altres persones, perquè érem generoses. Vèiem l’opció de desviar-nos del camí com una desgràcia impensable, improbable. Per molt que hagués sigut –en teoria– possible, era un malson independent de l’existència objectiva del regne promès. No importaven els obstacles que ens en separaven, perquè es podia conjurar, trobar sense voler, o bé guanyar-se a base de sacrificis. No hi posàvem nom, hi crèiem, vidents, pelegrines, heroïnes del nostre futur.
Els somnis penetren el teixit de la vida, paralitzant-la. S’han emportat els nostres anys que se solen qualificar com a millors. Potser hi vam perdre, en la nostra creuada fantàstica, l’oportunitat de ser més pràctiques, més riques, més famoses, més influents? Com és que els homes volien guanyar, destacar, competir, i nosaltres només volíem ser fidels al nostre objectiu? I no necessitàvem res més que la felicitat. I ara que t’ho dic, hi penso: com ha passat que ja no la busquem? Si un dia ens vam despertar i ja no ens hi dirigíem, potser això significava que ja hi havíem arribat? Sí, és l’opció més plausible. Ja ens hi trobem, al regne encantat de les princeses que, tot sigui dit, comencen a semblar granotes, un regne fred i força verd, però el fred és bo per la salut i el verd, què vols que et digui, és ecològic. El temps, aquell se-nyor de “la barba trista i la mirada errant”, ens ha fet reines de la terra que somniàvem.
Som reines del regne dels somnis i, com a tals, ens toca el paper de les madrastres més o menys decents d’unes boniques aspirants a Ventafocs. T’hi has fixat quantes n’hi ha, últimament? Amb una sabata o amb una espardenya, però mai les dues coses a la vegada. Per mi, ni que caminin del tot descalces. Que tinguin sort. Mentrestant, nosaltres, després d’esmorzar, o fins i tot abans, agafem el mirall màgic, el de tota la vida, i emprenyades, preguntem: “Qui és, aquesta bruixa que hi veig?” I el mirall, amb tota cordialitat i afecte, ens contesta: “Tu mateixa, filleta.” I afegeix, tendre i respectuós: “Fes el favor de maquillar-te” i, és clar, li fem aquest favor. A ell, i a tot el món sencer. La cosa millora.
La bruixa segueix semblant allò que és, però una bruixa maquillada té personalitat, té... bé, caràcter. No és cap bruixa avorrida. És tot un ésser màgic amb poders de convicció. Per això ens comencem a ocupar de les lleis del món més físic i polític, del món sobre el qual estem molt menys d’acord que sobre aquell que pressentíem, que coneixíem per intuïció. Ja no ens escrivim aquelles cartes interminables, llargues, incomprensibles, plenes de pressentiments i d’il·lusions, perquè una bona bruixa no es dedica al gènere epistolar. Ella balla sola. O acompanyada, però ella balla. Crea les lleis del món que la rodeja. Les distorsiona. Atreu la llum, basteix els ferros. Si mai s’atura, es converteix en flor.
(Publicat al Fòrum.ad el 25 de setembre del 2010)
dimecres, 22 de setembre del 2010
La pedra
Jo tinc les meves creences religioses, però intento no parlar-ne gaire. Parla d’aquestes coses, i la gent pot pensar que et consideres una mena de Papa de Roma (i sense salvar les distàncies). És una idea popular que només les persones sense pecat, els irreprotxables per experiència i per convicció (o en certs casos, també els pecadors professionals) tenen el dret d’interessar-se per la moral. No ho sóc, ni l’una cosa (segurament), ni (de moment) l’altra. “Ergo”, el meu interès per l’ètica i per les normes és un interès de caràcter clandestí... També tinc les meves conviccions polítiques . No en parlo gairebé mai, perquè el fet de pertànyer a una ideologia ajuda a que un gran percentatge de gent t’associï amb els pitjors representants de la ideologia en qüestió. M’aniria millor ser cínica i riure de tot, però els cínics no em volen enmig d’ells, per la meva incapacitat innata de dir quatre paraulotes amb gràcia. M’acabo definint partint de tot allò que no sóc. No sóc budista. Ni anarquista. Què sóc? Una cosa amorfa que es mor de por de definir el que, de fet, és. Ja m’hem definit. Sóc covarda.
M’hem definit. Tornem, doncs, a la religió. He llegit l’Evangeli moltes vegades. El solia llegir al metro, i també, als estius, a la casa de camp dels meus pares. La vida d’universitària em deixava rebentada, i els últims anys de la carrera, cap als finals de juliol, em retirava a l’habitació petita, al costat de la de la meva àvia, i em dedicava a estudiar, i de vegades, a llegir l’Evangeli (que en la traducció que jo tenia, portava el títol de Bones Notícies – els traductors devien haver pensat que Bona Nova em sonaria a barri de Barcelona, i la paraula grega d’Evangeli no em sonaria a res), i per dormir. No m’ho invento. Els progenitors anaven a la platja i em consideraven ben boja perquè m’hi negava rotundament. En tot cas, em vaig arribar a aprendre tant les quatre biografies canonitzades de Jesús de Nazaret, com les cartes dels apòstols, prou bé. Llegia, després dormia, i de tant en tat somiava amb les versions més insòlites del text acabat de llegir.
Recordeu aquella part del vuitè capítol de la part escrita per sant Joan, on les autoritats religioses demanen l’opinió del Mestre sobre una norma jurídica vigent en aquella època i lloc? Sempre m’he meravellat de com s’acaba. Vull dir: sens dubte, és admirable la saviesa dels arguments de Jesús, però és encara més asombrós que la gent, segons sant Joan, els entengui. Imagineu una versió alternativa.
La persona culpable, un mal exemple per a la joventut i per a la gent més madura, està posada al davant de tots. La multitud, amb pedres, es prepara per fer, diguem-ne, justícia. Li pregunten al Mestre com s’ha de procedir. Ell, amb les ara famoses paraules, incita qualsevol que es consideri del tot innocent, a tirar la primera pedra. Passen uns segons, la gent reflexiona. I al cap d’uns instants, un ciutadà d’aquells no especialment virtuosos qui hi són presents, pensa: “Abans que es comenci a investigar per què no estic sense pecat – a fer punyetes!” I tira la pedra. I com que només era qüestió de qui tirava la primera, les pedres volen. El condemnat pateix les conseqüències del sistema jurídic del seu moment històric. El profeta – al qual li queden pocs dies abans de patir un destí encara més cruel - continua escrivint a terra amb el dit. No seria més lògic, això? Però no, al llibre de les bones notícies, la gent s’avergonyeix i es retira. Per què? Com és que en aquella multitud particular no va haver-hi ningú que, pel mer desig de semblar innocent, condemnés als culpables?..
Dec haver vist massa pel•lícules dels Monty Python.
(Publicat al BonDia el 22 de setembre del 2010)
M’hem definit. Tornem, doncs, a la religió. He llegit l’Evangeli moltes vegades. El solia llegir al metro, i també, als estius, a la casa de camp dels meus pares. La vida d’universitària em deixava rebentada, i els últims anys de la carrera, cap als finals de juliol, em retirava a l’habitació petita, al costat de la de la meva àvia, i em dedicava a estudiar, i de vegades, a llegir l’Evangeli (que en la traducció que jo tenia, portava el títol de Bones Notícies – els traductors devien haver pensat que Bona Nova em sonaria a barri de Barcelona, i la paraula grega d’Evangeli no em sonaria a res), i per dormir. No m’ho invento. Els progenitors anaven a la platja i em consideraven ben boja perquè m’hi negava rotundament. En tot cas, em vaig arribar a aprendre tant les quatre biografies canonitzades de Jesús de Nazaret, com les cartes dels apòstols, prou bé. Llegia, després dormia, i de tant en tat somiava amb les versions més insòlites del text acabat de llegir.
Recordeu aquella part del vuitè capítol de la part escrita per sant Joan, on les autoritats religioses demanen l’opinió del Mestre sobre una norma jurídica vigent en aquella època i lloc? Sempre m’he meravellat de com s’acaba. Vull dir: sens dubte, és admirable la saviesa dels arguments de Jesús, però és encara més asombrós que la gent, segons sant Joan, els entengui. Imagineu una versió alternativa.
La persona culpable, un mal exemple per a la joventut i per a la gent més madura, està posada al davant de tots. La multitud, amb pedres, es prepara per fer, diguem-ne, justícia. Li pregunten al Mestre com s’ha de procedir. Ell, amb les ara famoses paraules, incita qualsevol que es consideri del tot innocent, a tirar la primera pedra. Passen uns segons, la gent reflexiona. I al cap d’uns instants, un ciutadà d’aquells no especialment virtuosos qui hi són presents, pensa: “Abans que es comenci a investigar per què no estic sense pecat – a fer punyetes!” I tira la pedra. I com que només era qüestió de qui tirava la primera, les pedres volen. El condemnat pateix les conseqüències del sistema jurídic del seu moment històric. El profeta – al qual li queden pocs dies abans de patir un destí encara més cruel - continua escrivint a terra amb el dit. No seria més lògic, això? Però no, al llibre de les bones notícies, la gent s’avergonyeix i es retira. Per què? Com és que en aquella multitud particular no va haver-hi ningú que, pel mer desig de semblar innocent, condemnés als culpables?..
Dec haver vist massa pel•lícules dels Monty Python.
(Publicat al BonDia el 22 de setembre del 2010)
dissabte, 18 de setembre del 2010
L’evanescent regne de les olors
(Foto: Reinaldo Márquez)
Recordeu aquell llibre de Patrick Süskind? “El perfum.” L’evanescent regne de les olors. La idea de reunir l’essència de l’atracció en un flascó és deliciosament creïble. Tots, en algun moment de les nostres vides, hem quedat fascinats per algú (ni que fos per un sol instant) per una raó inexplicable. Podem suposar que és la seva ànima, però què en sabem, de l’ànima d’un desconegut? No seria més lògic explicar el poder de la seducció que algunes persones tenen, i les altres desitgen i perceben, però no arriben a tenir, per una cosa molt més física, tangible, i per això possible de dissenyar, d’imitar, de compondre? Sabem que la primera impressió no és produïda per les paraules. Potser les persones ens entren per la vista? Potser, en part. Però hi ha gent que té una aparença harmoniosa i no ens provoca aquella impressió inequívoca. Escoltem les paraules, veiem com els nostres interlocutors es mouen, però el que percebem no es limita a la vista ni a l’oïda, sentim una altra cosa.
Definitivament, podria ser la fragància de les persones. Sí, podria ser la seva olor. I de la mateixa manera que la bellesa física consisteix, en una gran part, dels “afegits”, del pentinat, del maquillatge, de l’estil i els teixits de la roba que portem, la nostra bellesa sensual deu dependre del disseny de les nostres fragàncies, de la seva composició, de la relació de la nostra olor natural amb les aromes que ens envolten. Per això els nobles dels temps passats tenien els seus propis perfumistes que preparaven combinacions d’aromes que eren només per a ells, que els complaïen i corresponien a l’estat del seu ànim.
No sóc ningú que pugui donar cap classe de seducció. L’únic home que afirma haver-se quedat instantàniament fascinat per mi és el meu marit; devem ser compatibles. Les multituds de persones que trobo cada dia no tenen cap tendència a enamorar-se de mi. Això es podria explicar pel fet que jo distingeixo poques olors, poques essències bàsiques. Si es tractés de sons, se’m consideraria sorda, però en tractar-se d’aromes, crec que no hi ha paraula que descrigui el meu olfacte desentrenat. De la mateixa manera que sóc incapaç d’identificar més de dues veus en una peça musical polifònica, sóc incapaç de distingir les fragàncies d’un perfum. Les seves notes altes, designades per atreure, les notes mitjanes, el cor del perfum i el seu esperit, les notes baixes, que hi donen una harmonia, són totes un misteri per a mi. No elegeixo un perfum a base de les seves notes; altres sentits em guien, precedint l’olfacte. Primer de tot, miro el nom de la casa. Després ve el nom de la fragància. Afegiu-hi l’impacte visual causat per la publicitat, la forma del flascó, i les característiques que suposadament té el perfum a escollir. N’hi ha que es venen com a salvatges, sensuals, dolços, frescs, i ho assumeixo abans d’olorar-los. L’aroma ve després, un cop aplacades la vista i la oïda, la memòria i la vanitat. En el món del perfum, com en una gran part del nostre món, m’influeixen els creadors d’imatge.
L’educació del sentit d’olfacte és tan, o més, rellevant com l’educació dels altres sentits. La secció del Museu del Perfum de la Fundació Júlia Bonet que gaudeix d’un èxit més gran entre el seu públic jove i adult és l’Àmbit Zero, o l’estació olfactiva. La possibilitat de convertir-se, per uns pocs instants, en el teu propi perfumista, en un nas privilegiat capaç de produir una màgica combinació d’olors, és atractiva per a tothom menys per als al•lèrgics al pol•len. Després de passar una estona familiaritzant-nos amb les aromes bàsiques, aspirant essències de mandarina, llimona, canyella i roses, jo també em vaig fer el meu propi perfum, i la meva filla de cinc anys, el seu. La seva versió final em va semblar més agradable que la meva; com a perfumista, la nena té més futur que jo.
La creació immediata dels nostres perfums fou possible gràcies a la màquina construïda especialment per al Museu del Perfum d’Andorra pel Rosendo Mateu, nas de Puig. Diverses escoles, principalment les de Barcelona i Badalona, acostumen a portar els seus alumnes a visitar aquest museu, ja que ofereix una bona manera de desenvolupar la cultura de l’olfacte des de petits. La composició d’olors s’assembla a una composició musical: has de recordar les aromes essencials que t’interessen, experimentar-hi per aconseguir la proporció correcta, i comprovar el resultat.
El museu està situat a l’Avinguda Carlemany, 115, 1a planta, Escaldes-Engordany.
(Publicat el 18 de setembre del 2010 al Fòrum.ad)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
cultura,
Museu del Perfum,
museus
dimecres, 15 de setembre del 2010
La truita de patates
Tinc un amic que escriu molt sobre els petons. Fins i tot em fa enveja i cada dos per tres m’entren ganes de fer columnes amb petons. Petons de dia, petons de nit. Petons de mel, de sucre i de xocolata. Abans que se m’indigni en Jordi (en Jordi és el meu home), us dic ràpidament que amb l’autor mencionat no ens hem fet mai cap petó (a part dels dos petons de salutació, a les galtes), ni tenim absolutament cap projecte de fer-ho com a mínim en els pròxims cinquanta anys. Cent anys. Posem-ne cent cinquanta. Tot i que és un bon home i té una veu perfecta per fer ràdio, no el veig com a candidat a esdevenir el meu amor clandestí. Però trobo que escriu molt bé.
Es tracta de columnes “estil faula”, com les d’Isop o La Fontaine, una tècnica poc usual en el camp de periodisme d’opinió. Són, diguem-ne, relats que il•lustren una idea concreta, que es fa evident a la conclusió. A la primera part de la faula els protagonistes són la gent del carrer, i a la conclusió són gairebé sempre els polítics. Així veiem a les persones “normals” (o, si voleu, “ordinàries”) i els fets de la seva vida quotidiana, com a coses eternes, divertides i entranyables, mentre els poderosos (o els rics, o els famosos, o els mateixos periodistes; en fi, persones poc anònimes, fàcilment recognoscibles) són criticats en la seva funció de constructors de l’actualitat. L’actualitat que, més sovint que no, resulta lletja.
Per exemple: per començar, explica una història d’amor de personatges inventats o “generalitzats” (vull dir que moltíssima gent es pot imaginar al lloc dels protagonistes), i acaba amb un comentari sobre una decisió política que els podria repercutir. Al començament de la lectura no saps gairebé mai com s’acabarà. De la mateixa manera que als faules dels clàssics, es tracta d’un exemple de la literatura moralista (hi ha els bons, els dolents, i els bons haurien de guanyar mentre que els dolents sempre descobreixen la seva estupidesa), i la lliçó ètica, estètica o didàctica se salva de ser avorrida per un mitjà clàssic: la comèdia. En Gabi té el rècord de les columnes amb què més he plorat de riure. Tot i que es tracta del riure que naix, com deia el clàssic, de les llàgrimes que pel món resulten invisibles (una imatge molt poètica i força rebuscada, però ja m’enteneu, és un riure que naix de la consciència que la realitat és cruel), és divertidíssim. Sovint no estic d’acord amb el que opina, però sempre fa pensar. Considerant que vivim en un moment històric quan, com en qualsevol moment històric que he arribat a estudiar, no es pensa gaire, és un luxe. Diu les coses clares. Quan no estàs d’acord amb ell, entens exactament per què.
Suposo que us comenceu a demanar el per què del títol de l’article. Doncs bé, és perquè va anomenar el seu llibre, publicat per Edicions del Diari d’Andorra/ Premsa Andorrana, “Veu, vot i truita de patates”. La truita, busqueu-la al llibre. Jo l’he comprat i val la pena. Encara estic rient d’alguns dels fragments. I naturalment, llegiu les columnes setmanals del seu autor, Gabriel Fernàndez, cada divendres a la última pàgina del Diari d’Andorra.
(Publicat al BONDIA el 15 de setembre del 2010)
Es tracta de columnes “estil faula”, com les d’Isop o La Fontaine, una tècnica poc usual en el camp de periodisme d’opinió. Són, diguem-ne, relats que il•lustren una idea concreta, que es fa evident a la conclusió. A la primera part de la faula els protagonistes són la gent del carrer, i a la conclusió són gairebé sempre els polítics. Així veiem a les persones “normals” (o, si voleu, “ordinàries”) i els fets de la seva vida quotidiana, com a coses eternes, divertides i entranyables, mentre els poderosos (o els rics, o els famosos, o els mateixos periodistes; en fi, persones poc anònimes, fàcilment recognoscibles) són criticats en la seva funció de constructors de l’actualitat. L’actualitat que, més sovint que no, resulta lletja.
Per exemple: per començar, explica una història d’amor de personatges inventats o “generalitzats” (vull dir que moltíssima gent es pot imaginar al lloc dels protagonistes), i acaba amb un comentari sobre una decisió política que els podria repercutir. Al començament de la lectura no saps gairebé mai com s’acabarà. De la mateixa manera que als faules dels clàssics, es tracta d’un exemple de la literatura moralista (hi ha els bons, els dolents, i els bons haurien de guanyar mentre que els dolents sempre descobreixen la seva estupidesa), i la lliçó ètica, estètica o didàctica se salva de ser avorrida per un mitjà clàssic: la comèdia. En Gabi té el rècord de les columnes amb què més he plorat de riure. Tot i que es tracta del riure que naix, com deia el clàssic, de les llàgrimes que pel món resulten invisibles (una imatge molt poètica i força rebuscada, però ja m’enteneu, és un riure que naix de la consciència que la realitat és cruel), és divertidíssim. Sovint no estic d’acord amb el que opina, però sempre fa pensar. Considerant que vivim en un moment històric quan, com en qualsevol moment històric que he arribat a estudiar, no es pensa gaire, és un luxe. Diu les coses clares. Quan no estàs d’acord amb ell, entens exactament per què.
Suposo que us comenceu a demanar el per què del títol de l’article. Doncs bé, és perquè va anomenar el seu llibre, publicat per Edicions del Diari d’Andorra/ Premsa Andorrana, “Veu, vot i truita de patates”. La truita, busqueu-la al llibre. Jo l’he comprat i val la pena. Encara estic rient d’alguns dels fragments. I naturalment, llegiu les columnes setmanals del seu autor, Gabriel Fernàndez, cada divendres a la última pàgina del Diari d’Andorra.
(Publicat al BONDIA el 15 de setembre del 2010)
Etiquetes de comentaris:
Diari d'Andorra,
Gabi Fernàndez,
Gabriel Fernàndez,
truita de patates
diumenge, 12 de setembre del 2010
Els suïssos
Els suïssos són, per a nosaltres, el que Tiffany deu haver sigut per a Tous: la barreja d’una inspiració aprofitable i una fita eternament llunyana. En una gran part de la història dels nostres èxits econòmics hem fet publicitat de les coses disponibles a Andorra com a les “de bon preu”, mentre els suïssos venien les coses suïsses com a cares i “d’alta qualitat”.
Els suïssos són mestres de posicionament al mercat. Tots els productes suïssos es consideren bons. Què coneixem, per posar-vos un exemple, de noruec, o, diguem, d’hongarès?.. Deu ser que en coneixem ben poca cosa, perquè a mi, ara mateix, no se’m acut res de res. En canvi, de Suïssa, mil coses. Els xalets. Les navalles. El formatge. La xocolata calenta amb nata. I més xocolata. Els rellotges. Els bancs i els banquers: tanqueu els ulls i imagineu-vos un banquer suís. Se us presentarà com un senyor impecablement vestit, puntual, discret, amb l’aire d’autoritat i respectabilitat insuperable. La part interessant d’aquesta imatge, que em ve a la ment sense el més mínim esforç, és que no he vist un banquer suís “de veritat” mai de la vida. No sé per què me’ls imagino així. Potser els reprodueixo d’alguna pel•lícula de James Bond. Potser en realitat són diferents. Però ¿oi que esteu d’acord amb aquella imatge que us he descrit?.. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suec.” No acaba de convèncer. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suís”. Impressiona. A mi que m’expliquin com s’ho han fet, perquè és per prendre’n apunts.
“He estudiat a Dinamarca” no provoca admiració especial. Ja pot tenir els 37.000 estudiants la Universitat de Copenhagen: la idea de fer-hi la carrera es percebria, com a màxim, com una exòtica manera de fugir d’un sistema educatiu per nosaltres més tradicional. Ara bé, “he estudiat a Suïssa” és completament un altra cosa. Sigui pastisseria, sigui economia, sigui filosofia política, tenim la sensació que “els suïssos sí que en saben”. Les seves muntanyes i els seus llacs, la seva bandera i les seves ciutats, els seus caramels i els seus trens, tot és emblemàtic. Un congrés a Suïssa sona a un afer seriós. Una organització amb la seu a Suïssa s’aproxima a les Nacions Unides, la Creu Roja i l’Organització Mundial de Comerç. L’uniforme de la Guàrdia Suïssa del Vaticà recorda, diuen, l’esplendor de les antigues corts. Fins i tot les vaques semblen millors si són suïsses.
El Pacte Federal data de 1291, però els suïssos són multilingües i eclèctics; si mai canten, encara no he descobert el què. No és que tinguin un idioma suís, un immortal teatre suís o una gran literatura suïssa (jo sempre havia pensat que Rousseau era francès). No tenen la “Suïssa, una, gran i lliure”, tot i que suposadament són “un per a tots i tots per a un” (Unus pro omnibus, omnes pro uno), una mica com els mosqueters de Dumas. No moren per “la mare Suïssa”: com a mínim des de fa uns dos-cents anys. Tenen pocs fills i reben molts immigrants. No van donar dret de vot a la dona al nivell federal fins el 1971; no han volgut ser membres de la Unió Europea. Tenen un cap d’Estat col•lectiu que és un consell de set membres elegit cada quatre anys, i des de fa un temps s’han aficionat als referèndums. Però una de les coses que han pogut aconseguir, dins de les nostres ments que els visualitzen, és ser veritablement suïssos, sense copiar a ningú ni assemblar-se a ningú.
(Publicat al BONDIA el 25 d'agost del 2010)
Els suïssos són mestres de posicionament al mercat. Tots els productes suïssos es consideren bons. Què coneixem, per posar-vos un exemple, de noruec, o, diguem, d’hongarès?.. Deu ser que en coneixem ben poca cosa, perquè a mi, ara mateix, no se’m acut res de res. En canvi, de Suïssa, mil coses. Els xalets. Les navalles. El formatge. La xocolata calenta amb nata. I més xocolata. Els rellotges. Els bancs i els banquers: tanqueu els ulls i imagineu-vos un banquer suís. Se us presentarà com un senyor impecablement vestit, puntual, discret, amb l’aire d’autoritat i respectabilitat insuperable. La part interessant d’aquesta imatge, que em ve a la ment sense el més mínim esforç, és que no he vist un banquer suís “de veritat” mai de la vida. No sé per què me’ls imagino així. Potser els reprodueixo d’alguna pel•lícula de James Bond. Potser en realitat són diferents. Però ¿oi que esteu d’acord amb aquella imatge que us he descrit?.. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suec.” No acaba de convèncer. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suís”. Impressiona. A mi que m’expliquin com s’ho han fet, perquè és per prendre’n apunts.
“He estudiat a Dinamarca” no provoca admiració especial. Ja pot tenir els 37.000 estudiants la Universitat de Copenhagen: la idea de fer-hi la carrera es percebria, com a màxim, com una exòtica manera de fugir d’un sistema educatiu per nosaltres més tradicional. Ara bé, “he estudiat a Suïssa” és completament un altra cosa. Sigui pastisseria, sigui economia, sigui filosofia política, tenim la sensació que “els suïssos sí que en saben”. Les seves muntanyes i els seus llacs, la seva bandera i les seves ciutats, els seus caramels i els seus trens, tot és emblemàtic. Un congrés a Suïssa sona a un afer seriós. Una organització amb la seu a Suïssa s’aproxima a les Nacions Unides, la Creu Roja i l’Organització Mundial de Comerç. L’uniforme de la Guàrdia Suïssa del Vaticà recorda, diuen, l’esplendor de les antigues corts. Fins i tot les vaques semblen millors si són suïsses.
El Pacte Federal data de 1291, però els suïssos són multilingües i eclèctics; si mai canten, encara no he descobert el què. No és que tinguin un idioma suís, un immortal teatre suís o una gran literatura suïssa (jo sempre havia pensat que Rousseau era francès). No tenen la “Suïssa, una, gran i lliure”, tot i que suposadament són “un per a tots i tots per a un” (Unus pro omnibus, omnes pro uno), una mica com els mosqueters de Dumas. No moren per “la mare Suïssa”: com a mínim des de fa uns dos-cents anys. Tenen pocs fills i reben molts immigrants. No van donar dret de vot a la dona al nivell federal fins el 1971; no han volgut ser membres de la Unió Europea. Tenen un cap d’Estat col•lectiu que és un consell de set membres elegit cada quatre anys, i des de fa un temps s’han aficionat als referèndums. Però una de les coses que han pogut aconseguir, dins de les nostres ments que els visualitzen, és ser veritablement suïssos, sense copiar a ningú ni assemblar-se a ningú.
(Publicat al BONDIA el 25 d'agost del 2010)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
andorranitat,
andorrans,
bancs,
suïssos
dimecres, 1 de setembre del 2010
Tu ja m'entens
Hi ha un típic somriure maliciós que et treu de polleguera cada vegada que se’n dóna el cas. “He anat de vacances a Cuba.” Vet aquí el somriure maliciós. Potser hi feies un curs de jazz, a Cuba: és igual. La noció de “vacances a Cuba” implica una connotació de turisme sexual per a la grandíssima part de la població. “La meva dona és russa”. Somriure maliciós equiparable amb l’exemple de les vacances cubanes. Ja pots explicar que l’has conegut a Andorra: només et servirà per rebre el segon somriure. “Guaita què bé: i què hi feia, a Andorra?” – “Treballar”. Un somriure molt comprensiu: - “Quina casualitat. Treballar de què?” - “De professora d’idiomes.” (poso el meu propi exemple) – “Mira quines coses. Una professora de llengües russa a Andorra.” I no et desfàs de somriures maliciosos en tota una dècada. Això et passa quan la teva vida presenta un encreuament accidental amb els tòpics
existents. Si haguessis anat de vacances a Viena i t’haguessis casat amb una finlandesa, no et passaria res de l’estil. Que no hi havies pensat? Doncs ets una presa fàcil. Aguanta’t i somriu amablement.
- I a mi, - em dirà l’amable lector, - què m’importa aquesta història?.. És fàcil i senzill: hi ha un tercer maliciós somriure. Imagineu-vos una colla de milionaris al seu iot al mig del Carib. “I tu, on tens els teus diners?” “A Andorra.” Vet aquí el somriure maliciós. “Guaita què bé: diners a Andorra.” Ja pots explicar als cotertulians que tens una relació excel•lent amb la hisenda, tots els documents en regla, i has escollit la teva banca andorrana perquè et dóna les millors condicions i el millor servei. No et desfaràs dels somriures comprensius: “Ja t’entenc, ja t’entenc: les millors condicions.”
Com es canvia d’imatge, sense deixar de ser qui ets? Com gaudir de les avantatges que t’ofereixen els tòpics, havent après a viure amb el seu costat dolent? No en tinc ni idea. Probablement val la pena. Jo sé de què us estic parlant: el meu home està casat amb una russa. També s’ha de dir que ha anat de vacances a Cuba. Dues vegades.
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra l'1 de setembre del 2010)
existents. Si haguessis anat de vacances a Viena i t’haguessis casat amb una finlandesa, no et passaria res de l’estil. Que no hi havies pensat? Doncs ets una presa fàcil. Aguanta’t i somriu amablement.
- I a mi, - em dirà l’amable lector, - què m’importa aquesta història?.. És fàcil i senzill: hi ha un tercer maliciós somriure. Imagineu-vos una colla de milionaris al seu iot al mig del Carib. “I tu, on tens els teus diners?” “A Andorra.” Vet aquí el somriure maliciós. “Guaita què bé: diners a Andorra.” Ja pots explicar als cotertulians que tens una relació excel•lent amb la hisenda, tots els documents en regla, i has escollit la teva banca andorrana perquè et dóna les millors condicions i el millor servei. No et desfaràs dels somriures comprensius: “Ja t’entenc, ja t’entenc: les millors condicions.”
Com es canvia d’imatge, sense deixar de ser qui ets? Com gaudir de les avantatges que t’ofereixen els tòpics, havent après a viure amb el seu costat dolent? No en tinc ni idea. Probablement val la pena. Jo sé de què us estic parlant: el meu home està casat amb una russa. També s’ha de dir que ha anat de vacances a Cuba. Dues vegades.
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra l'1 de setembre del 2010)
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
Cuba,
Diari d'Andorra,
russa,
vacances
Subscriure's a:
Missatges (Atom)