Somnis

Què has somiat? – pregunta la meva filla cada dia, i jo mai no me’n recordo. Així que li explico tot allò que hauria d’haver somiat. Les excursions de muntanya, les flors i les papallones, els cels nocturns i les seves estrelles, el meu poble quan era petita i tots els animals que teníem a casa (porquets, conills, gallines), la meva àvia Olga, el nen de la meva germana que està gairebé a punt de néixer, el mar i el castell de Cotlliure, amb les seves platges de pedra i cases de color taronja i groc. Més ciutats... Florència quan la vaig veure per primera vegada, Venècia que mai he vist, Itàlia en general, i mira que gairebé no la conec, mai no he tingut cap equivalent d’unes “vacances a Roma”. Tampoc no he vist la pel•lícula de “Les vacances a Roma”, només tinc la consciència de que es tracta de les pel•lícules d’Audrey Hepburn on està tan maca com la meva mare de jove... Audrey Hepburn, aquella que deia que per a tenir llavis bonics calia dir coses bones, per a tenir ulls bonics, calia veure la bellesa dels altres, i per a caminar amb dignitat, recordar que mai no camines sol.

Sí, jo hauria d’haver somiat coses bones. Se m’hauria haver obert la bellesa del món. Hauria d’haver-me despertat amb la consciència que mai no caminaré sola. Però els únics somnis que recordo de les últimes setmanes és una versió (que em va semblar prou bona) de la tercera pel•lícula del Indiana Jones (aquella on Sean Connery, vull dir doctor Jones el pare, li fa comptar fins a vint en grec abans de començar a parlar, i on s’explica la mania que té per les serps), i el somni on un autobús ple de polítics de relativa rellevància internacional entrà al meu pis, per la porta. La veritat és que visc al primer, i tècnicament la nostra porta d’entrada no està preparada pel pas d’autobusos ple de gent, però no van trencar res. Van baixar de l’autobús i es van muntar una festa amb còctels i canapès. La veritat és que no era gens desagradable, però estaven fent la seva festa, i a mi no em feien ni cas. No sé on estava la meva família, però considerant que es tractava d’un somni, dic jo que continuaven dormint, mentre jo em vaig despertar indignadíssima per la poca consideració que els personatges públics de l’autobús havien demostrat pels sentiments del ciutadà humil (o sigui, jo), entrant al seu pis en transport públic. Em va costar cinc minuts ben bons resituar-me en la realitat. Mentida: en fa cinc dies, i encara no els ho perdono. Especialment a Barack Obama. D’aquest sí que no esperava aquesta mena d’actuacions.

Com és, la realitat? Fins a quin punt ens la inventem? Fins a quin punt la influencien els nostres somnis, les pel•lícules que hem vist, les històries de la nostra infància, i simplement les coses que ens havíem inventat, per fer bonic, per espantar-nos a nosaltres mateixos, o per fer feliç a algú que estimem?.. Com construïm el nostre món real, i fins a quin punt ens és permès viure en un món fictici, teixit amb fils de fantasia?.. En rus, per dir “bona nit”, es desitja una nit tranquil•la. Que siguin tranquil•les totes les nits. I que tingueu bonics somnis.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra el 7 d'octubre del 2010)

Tot va bé

Una canonada rebentada, un autobús avariat enmig de la carretera, un furt, un intent de suïcidi són notícies. Aquest fet, fins a un cert punt, és indicatiu de l’estabilitat de la nostra societat. Si les canonades es rebentessin cada dia, si les carreteres estiguessin habitualment plenes d’autobusos avariats, si els furts fossin una ocurrència habitual i els suïcidis tan freqüents que ningú en volgués saber res, tot això no seria notícia. En tindríem altres, de notícies. O potser no. Les tindríem allà, les mateixes, sempre les mateixes però moltes, i les llegiríem igualment.

Agafem un exemple de manual. Els diferents grups parlamentaris no es posen d’acord. És notícia des del principi de la legislatura, i la seguim llegint d’edició en edició, i ens indigna com si fos el primer dia. Ja sé que és una desgràcia, però no és cap novetat. No és cap novetat, però segueix sent notícia. De vegades algú suggereix que potser s’arribaran a posar d’acord, però al cap de poc, tornem-hi: que no. I ho tornem a posar a les portades. De fet, els detalls de l’anàlisi política semblen ser els mateixos des de fa dies, setmanes i mesos. La possibilitat que Antoni Martí, algun dia, lideri alguna formació al nivell nacional i arribi a cap de Govern, s’ha previst tantes vegades que ja podria sortir a la categoria de coneixements generals sobre Andorra” en algun concurs televisiu. “Un polític escaldenc que probablement arribarà a liderar el Govern andorrà d’aquí un temps”. Bingo. I així continuaríem. “Un polític lauredià que sempre ha volgut ser un número dos i mai el número u”. Ai, perdoneu, pot haver-n’hi més d’un. Volia que escollíssiu l’opció més coneguda. Va, una de fàcil: “Un polític amb un caràcter difícil, una capacitat de treball formidable i un ample grup de col•laboradors que el defensen a mort.” Cap problema (¿o no?). Un altre. “El “follonero” de la política andorrana”. Crec que no és difícil d’endevinar. I així passaríem una estona.

Les velles notícies omplen els diaris, disfressades de noves. Hi ha com a mínim una formació política que té un visible problema: no tenen pla d’acció. (Grosso modo, en tenen un: volen guanyar les eleccions. Els falta precisar els petits detalls d’orientació ideològica.) Els residents espanyols s’indignen per la discriminació. Els grups de dones demanen la legalització de l’avortament en casos extrems i particulars. L’atur creix. Vénen pocs turistes. La crisi - tota mena de crisi – també és una qüestió recurrent, i no hi ha ningú que se’n cansi. L’obra pública costa molts diners. Importem molt, i no exportem res. Els bancs treballen per millorar (el sistema informàtic, per exemple). Hi ha qüestions recurrents que s’utilitzen cada vegada que no hi ha notícies.

Sí, hi ha unes qüestions que es repeteixen molt, i després n’hi ha d’altres que mai no es mencionen. El tancament dels diumenges a la tarda ha fet córrer més tinta que l’apropament a Europa. No ho dic com cap hipèrbole ni comparació inventada. És així. És clar que és una qüestió més fàcil d’abordar, però que jo hagi vist a la premsa hi ha hagut molt poc debat sobre la qüestió d’Andorra i la Unió Europea. No veig que es parli gaire sobre la gestió més adequada que s’hauria de fer de la vall del Madriu. La creació d’uns espais sense fum ha sigut considerada per poca gent, i no ha estat adoptada per cap dels grups parlamentaris. En canvi, el recent jurament d’un nou conseller ha tingut una cobertura espectacular, no tan sols de part dels diaris sinó també, de part dels columnistes d’opinió.

Som lliures de decidir sobre què expressem les opinions, però em costa, em segueix costant, trobar-hi un sentit d’equilibri.

(Publicat al BONDIA el 29 de setembre del 2010)