Somnis

Què has somiat? – pregunta la meva filla cada dia, i jo mai no me’n recordo. Així que li explico tot allò que hauria d’haver somiat. Les excursions de muntanya, les flors i les papallones, els cels nocturns i les seves estrelles, el meu poble quan era petita i tots els animals que teníem a casa (porquets, conills, gallines), la meva àvia Olga, el nen de la meva germana que està gairebé a punt de néixer, el mar i el castell de Cotlliure, amb les seves platges de pedra i cases de color taronja i groc. Més ciutats... Florència quan la vaig veure per primera vegada, Venècia que mai he vist, Itàlia en general, i mira que gairebé no la conec, mai no he tingut cap equivalent d’unes “vacances a Roma”. Tampoc no he vist la pel•lícula de “Les vacances a Roma”, només tinc la consciència de que es tracta de les pel•lícules d’Audrey Hepburn on està tan maca com la meva mare de jove... Audrey Hepburn, aquella que deia que per a tenir llavis bonics calia dir coses bones, per a tenir ulls bonics, calia veure la bellesa dels altres, i per a caminar amb dignitat, recordar que mai no camines sol.

Sí, jo hauria d’haver somiat coses bones. Se m’hauria haver obert la bellesa del món. Hauria d’haver-me despertat amb la consciència que mai no caminaré sola. Però els únics somnis que recordo de les últimes setmanes és una versió (que em va semblar prou bona) de la tercera pel•lícula del Indiana Jones (aquella on Sean Connery, vull dir doctor Jones el pare, li fa comptar fins a vint en grec abans de començar a parlar, i on s’explica la mania que té per les serps), i el somni on un autobús ple de polítics de relativa rellevància internacional entrà al meu pis, per la porta. La veritat és que visc al primer, i tècnicament la nostra porta d’entrada no està preparada pel pas d’autobusos ple de gent, però no van trencar res. Van baixar de l’autobús i es van muntar una festa amb còctels i canapès. La veritat és que no era gens desagradable, però estaven fent la seva festa, i a mi no em feien ni cas. No sé on estava la meva família, però considerant que es tractava d’un somni, dic jo que continuaven dormint, mentre jo em vaig despertar indignadíssima per la poca consideració que els personatges públics de l’autobús havien demostrat pels sentiments del ciutadà humil (o sigui, jo), entrant al seu pis en transport públic. Em va costar cinc minuts ben bons resituar-me en la realitat. Mentida: en fa cinc dies, i encara no els ho perdono. Especialment a Barack Obama. D’aquest sí que no esperava aquesta mena d’actuacions.

Com és, la realitat? Fins a quin punt ens la inventem? Fins a quin punt la influencien els nostres somnis, les pel•lícules que hem vist, les històries de la nostra infància, i simplement les coses que ens havíem inventat, per fer bonic, per espantar-nos a nosaltres mateixos, o per fer feliç a algú que estimem?.. Com construïm el nostre món real, i fins a quin punt ens és permès viure en un món fictici, teixit amb fils de fantasia?.. En rus, per dir “bona nit”, es desitja una nit tranquil•la. Que siguin tranquil•les totes les nits. I que tingueu bonics somnis.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra el 7 d'octubre del 2010)