Et sents feliç

Arriba el fred, i tot sembla més net. L’aire, els carrers i fins i tot els pensaments. Cada octubre, cada octubre comença el món. Les fulles perden el seu color de pau, de salut, de joventut, per a tornar-se més variades, més admirades, més adorades. Úniques totes elles, malaltes, fràgils, irrepetibles, juntes formen paisatges que percebem com a malenconiosos, per molta bellesa que puguin tenir.

Quan les recollim, les acaronem, mirem les seves línies de prop, quan en formem composicions, cadascuna d’elles aporta una guspira de llum i d’alegria a les cases i als llocs de treball, i cadascuna sembla que ens demani: et sents feliç?.. I mai no sabem què dir-les. Si les diem que no, les ofendrem en tota la seva esplendor del vespre de l’any, els deurem una explicació: quin dret tenim de no seguir els nostres somnis, no recordar-los, no convertir-nos en una petita joia de la tardor, com elles, aquelles que saben que no són eternes? Quin dret tenim de menysprear la vida que se’ns regala? Nosaltres, que tot ho tenim per davant, quin dret tenim de dubtar-ne davant d’elles, d’aquelles que es troben – magnifiques – ja al final d’una vida?.. I si les diem que som felices, hi hem de correspondre, perquè fins i tot els miralls de mercuri indiquen que amb la cara que portem no ho semblem.

Un dia ho aconseguirem. Semblar alegres i ser alegres. Sembrar llavors de la pau, collir bons fruits. Fruits de plaers interminables, d’amors inacabables. Callar. Cantar. Fins i tot cosir. Ser llum sense fer mal als ulls. Ser fortes, flexibles i fabuloses.

Faré un ram de fulles de la tardor. El posaré al mig de la taula llarga, per celebrar tots els aniversaris i tots els sants que hem de celebrar. Seré feliç, per vocació, per dret, per deure i per complaure. Faré servir la llar de foc, havent-ne retirat tots els objectes que no hi haurien de pertànyer. Faré una festa amb pastissets de carbassa i castanyes torrades. El cafè serà negre, i el te serà bo, i per sentir-me estimada seré tal com em voleu. Cuinaré, serviré, netejaré i jugaré. Estalviaré. Tornaré a tocar el piano. Restituiré tots els llibres i totes les pel•lícules que dec als seus propietaris legítims. Trucaré a la família, recordaré les cares i les dates, repartiré el que tinc, us entendré a tots a la primera. Tindré cura de les plantes, les regaré i els parlaré. Respectaré la muntanya. Escoltaré més Händel. Coneixeré la saviesa i la tristor, i a la vista dels meus amics, dels seus trets meravellosos i efusius, em trobaré a mi mateixa, i així sabré parlar amb ells, parlar-hi sincerament, pausadament, en veu baixa, dolça i tranquil•la.

(Publicat al BONDIA el 20 d'octubre del 2010)