"L'estany, com un debil ancià, tenia als seus braços freds el cel llunyà i fosc, cobrint les estrelles de foc de petons de gel." Més per raons de feina que per senzilles raons de plaer, rellegeixo a Gògol: "La nit de maig", "Viy", "La terrible venjança". I penso: aquest món, jo no el conec. Jo no conec aquest estany, ni el cel cordat amb el cinturó de prats verds, el cel d'encanteri, el cel dels bruixots que surt del seu interior fluint màgicament. Ni he somniat els habitants d'aquesta terra incògnita que tenen cabells de boira, cossos de núvols, i giren, giren rodejant-te com una baldufa alegre. La meva àvia em va fer llegir "Les vetllades a prop de Dikanka" quan jo era encara bastant petita, alumna de primària, en la possiblement correcta convicció que un infant desitja que l'espantin les forces incontrolables de la màgia. Vaig gaudir dels monstres i vaig fer cas omís de les descripcions de la natura. Ja des de petita tenia reduïda capacitat per veure i processar el món exterior. Avui, només conec el cel perquè me'l mostra el meu home. Cada vegada que baixem en cotxe, em diu: "Mira quin cel!" I si ell no hi fos, no el veuria.
Quan vaig arribar a Andorra vaig deixar de llegir en rus. Vaig pensar que no tindria amb qui parlar-ne, dels llibres de Bulgàkov, o dels poemes de Mandelstam. Vaig fer l'anglès la meva llengua de lectura, encara més del que ho era anteriorment, i vaig limitar la meva existència en el món del ciríl.lic i les seves imatges a les necessitats purament funcionals. Només quan va nèixer la Laura vaig començar, a poc a poc, a llegir-li en rus cada dia llibres per a nens, i encara, cada dia, llegim juntes: "Perquè el pollet era petit i ho veia tot per primera vegada. És bo, ser petit. I és encara més bo, veure-ho tot per primera vegada." Gógol, en el seu èxtasi particular de la unió amb la naturalesa -quina naturalesa, aquesta! no s'uneix pas amb tu, et devora!-, ho veu tot per primera vegada. Quan l'artista no es limita a reproduir les coses copiant les percepcions dels altres, només així esdevé ell mateix, esdevé únic, només així esdevé artista. I quan ho veig, sempre penso el mateix que vaig dir a Jaume Riba quan vaig veure, ja fa molts anys, les seves fotos d'Andorra: "Jo no conec aquest món." És curiós que m'hagi de passar amb els fotògrafs. Són uns éssers estranys. Fan veure que còpien la natura, i en realitat creen un món a part, fantàstic, màgic, nou, diví. M'ha passat avui amb les fotos de l'exposició "L'esport a Andorra" de Reinaldo Márquez i Albert Martín, que s'acaba d'inaugurar just al costat de l'edicifi MoraBanc, a l'Avinguda Meritxell . Quins llocs, quins personatges, quins colors! N'estic orgullosa, sempre he estat orgullosa de viure aquí, però aquesta Andorra té una cara desconeguda que m'encanta. Encara no heu vist la Cathy O'Dowd escalant l'edifici del Morabanc? Ni l'Albert Llovera baixant les pistes de Soldeu en quad? Ni la Jèssica Rovira practicant taekwondo a Tristaina? No us ho perdeu.
(Publicat al BONDIA el 19 de desembre del 2012)
dilluns, 31 de desembre del 2012
diumenge, 30 de desembre del 2012
L'abundància dels platans
Com més temps passo en un lloc on ningú comparteix els records de la meva infància, més arribo a dubtar-ne. Certes coses semblen pur joc d'imaginació. Per exemple: les cartes al Pare Nadal eren un pur intent de comunicació amb les forces màgiques. S'hi incloïa una llista reduïda de coses òbvies: «Estimat Pare Nadal, porta'ns un arbre ben maco i regals. Ets el millor». Una llista de coses concretes era impensable. Potser podries dir «voldria una nina», o «un vestit nou», i amb una mica de sort tindries una nina o un vestit. Però quina nina i quin vestit, no ho podries escollir mai. I si no arribaven, no pensaves que t'havies portat malament, ni dubtaves l'existència de l'esperit de Nadal (a Rússia, de l'Any Nou) ni de les seves bones intencions: simplement, assumies que l'equivalent rus del Pare Nadal «no l'havia trobat». Volia portar-te una nina, però les nines s'havien acabat. T'ha portat un osset de peluix. Visca!
L'altra cosa era la fruita. La fruita, fora dels dos o tres mesos d'estiu, era un luxe més exquisit que les llaminadures. Un caramel o una tauleta de xocolata representaven un premi, però una taronja o una pinya eren impossiblement exòtics. Tothom esperava l'arribada hivernal de les mandarines, el seu aroma, el seu tacte i naturalment el seu gust, amb una alegria impacient. Es penjaven a l'arbre, amb fils, i es menjaven amb l'arribada de l'Any Nou. Quant als plàtans – no existien. Quan els conquistadors portuguesos van introduir el cultiu del plàtan al nou món, les terres russes van resultar massa fredes per a que se n'hi pogués gaudir.
De plàtans, n'hi havia a les il·lustracions dels llibres infantils que parlaven d'Àfrica. Als dibuixos animats on es tractava de països exòtics. Poques vegades, algun amic que viatjava portava una bosseta de plàtans secs, diminuts i deliciosos. Però una fruiteria, una verdureria situada a la capital dels Urals no en tenia, de plàtans, mai. Diuen que a l'Alemanya nazi, menjar plàtans es considerava poc patriòtic, ja que, naturalment, havien de ser d'importació. Els botiguers que en tenien estaven obligats a penjar un cartell explicatiu: «Un veritable patriota menja les pomes alemanyes». A casa nostra, crec que no era ben bé el mateix. El veritable patriota menjava pomes, perquè això era el que hi havia. I eren prou bones, les pomes dels Urals. Ja fa molts anys que no visito la terra on vaig néixer, i m'imagino que moltes coses hi deuen haver canviat. Quan m'endinso en l'univers d'internautes de parla russa, constato que s'ha arribat a tenir un contacte més proper amb la fruita exòtica. «Si heu decidit cultivar plàtans a casa vostra» –diu l'Enciclopèdia Femenina Lady M– «penseu-vos-ho bé. Aquesta planta herbàcia pot arribar a sis metres d'alçada». I dóna instruccions per als qui tenen sostres més alts de sis metres i poden mantenir la humitat atmosfèrica constant de 70%, útils per als excèntrics sobrats de recursos. Per als excèntrics de mitjans més humils, l'accés als plàtans resulta encara més vital. Així, podran seguir els passos necessaris per atreure diners, descrits a la web de màgia pràctica banan online. Es necessiten una palangana i un plàtan. La palangana s'omple d'aigua, i s'hi renta la pela del plàtan. S'ha de fer tant d'esforç com es pugui. Després es tira l'aigua, es llença la pela de plàtan, i se suposa que els diners no trigaran en arribar. Es recomana lluir un gran somriure durant tot el procés. Potser que m'hi dedicaré, passat les festes. Malgrat la crisi, que no ens falti el bon humor. Amics, que tingueu unes festes plenes d'alegria. Bon Nadal.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de desembre del 2012)
Texxt: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.
Texxt: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.
diumenge, 23 de desembre del 2012
¡Pareu esment als baobabs!
El baobab, arbre sagrat dels africans, sovint apareix als mites fundacionals dels pobles, ciutats i regnes. Sembla que estigui coronat amb arrels en lloc de branques, i gràcies a elles, treu la seva força del cel.
Les explicacions que es donen de la seva forma inusual són diverses. Una llegenda diu que quan els animals es van posar a plantar arbres, la hiena va arribar tard, i l'últim arbre que li quedava era el baobab. Enfurismada, el va plantar al revés. Diuen també que el baobab creixia al jardí dels déus i el dimoni, mogut per l'odi, el va arrencar i el va tirar al terra.
El baobab, l'arbre de la vitalitat i perseverança, es va agafar al sòl sec amb les seves branques i va continuar creixent. L'altra llegenda diu que quan Tore, el déu dels boscos que apareix en forma de lleopard, va plantar el baobab, l'arbre es va posar a créixer incontroladament. Astorat per la velocitat del desenvolupament de la vida vegetal, el va capgirar i el va plantar cap avall, per a què l'arbre capgirat seguís creixent amb més moderació. Tot i així, l'alçada dels baobabs pot anar de 5,30 metres fins a 47 metres d'alçada. A l'època de les pluges, els baobabs acumulen grans reserves d'aigua en el tronc molt gruixut, fins a 15 metres de diàmetre. Si dues o tres de les seves llavors caiguessin a casa meva i creixessin, acabaria com una còpia exacta del gandul del famós dibuix de Saint-Exupéry.
Per als africans, el tronc d'adansonia sovint serveix de lloc de sepultura o habitatge, o d'una mena de graner on es guarda el menjar i l'aigua. A Sudàfrica, al tronc del baobab Sunland, un dels arbres més vells del món (uns 6000 anys) hi ha un bar-restaurant i un celler de vins. A dins d'un altre baobab, hi ha una parada de camions. A la pel·lícula musical animada El Rei Lleó, Rafiki, el vell i savi mandril, conseller important i defensor d'en Simba, viu en el tronc d'un baobab. Segons ens relata al seu llibre el periodista català Xavier Moret, aquell qui ha dormit a l'ombra d'un baobab un dia tornarà a l'Àfrica. També es diu l'arbre del pa de simi , boaboa, tabaldi, l'arbre ampolla. Són comestibles els seus fruits, les llavors, les fulles i l'escorça. De diverses parts del baobab es produeixen collarets, medicines, teles, sabó, cola adhesiva, goma i milers d'altres coses útils. En un dels blocs en llengua catalana – Centpeus –he llegit una multitud de fets curiosos sobre aquest arbre malgirbat.
Per exemple, s'hi explica que per protegir-te dels atacs dels cocodrils, has de beure l'aigua en la qual s'han mullat llavors de baobab, i que hi ha una creença que diu que qualsevol que arrenqui una flor de baobab acabarà devorat per un lleó. Hi ha vuit espècies de baobabs, una de les quals, Adansonia digitata, creix a les regions àrides i seques de l'Àfrica, l'altra, Adansonia gibosa, al nord d'Austràlia, i la resta, a Madagascar. Apareix als escuts de Senegal i de la República Centreafricana.
L'any 2002, a Sudàfrica es va establir l'Orde del Baobab, pels ciutadans que destaquen en les seves aportacions en diferents camps de la ciència, negocis i servei a la comunitat. La classe superior de l'Orde del Baobab, atorgada pels serveis excepcionals, és la del Conseller Suprem. El baobab és un símbol de la tolerància, i l'estabilitat, i un tradicional lloc de trobada. El desembre, els baobabs floreixen. Les seves grans flors blanques són pol·linitzades per un ratpenat que es diu ratpenat frugívor pallós.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 10 de desembre del 2012).
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.
"Visc entre l'elegia i la genciana..."
El nom científic de la genciana deriva del nom de Gentius que als anys 180-167 aC va ser rei d'Il·líria: regne situat a la costa oriental de la mar Adriàtica. La informació que en tenim ve d'autors romans, naturalment esbiaixats contra un representant apoderat d'un territori conquerit: així, el coneixem com un pirata despietat. A més a més, Polibi el descrivia com a un gran borratxo. És un context en el qual no és fàcil imaginar com va poder descobrir les propietats curatives de la genciana. De fet, no sabem ni tan sols de quins poders curatius es tractava. Algunes fonts asseguren que utilitzava les arrels de genciana com a antídot contra els verins. N'hi ha d'altres segons les quals feia servir les arrels de genciana per curar la pesta. Potser es tractava de l'acció aperitiva d'aquestes arrels, i els va aprendre a usar per obrir la gana i facilitar la digestió. Potser les trobava útils per regular els mals d'estomac. Potser el que més li plaïa era el contingut alcohòlic del seu extracte fluid. En tot cas, la planta amarga va heretar el nom del rei.
A les muntanyes d'Andorra, trobem diverses varietats de gencianàcies: hi és la genciana pirinenca, amb flors de color violeta, genciana cruciada, genciana nival, genciana de primavera i la més coneguda de totes, genciana groga. Michel Baracetti, a la Guia de plantes d'Andorra, cita una frase enigmàtica que correspon al significat de la genciana al llenguatge de les flors: «No vols que et cuidi». Els andorrans i altres habitants de les regions muntanyenques durant molts segles han fet servir la genciana en màgia, «per reforçar els efectes d'un complex de plantes», per protegir-se de malediccions i altres encanteris, i també en la medicina popular, gràcies a les seves propietats depuratives, antireumàtiques, digestives i de tònic amarg. La genciana augmenta el nombre de glòbuls blancs i actua sobre l'esfera digestiva i indirectament, sobre l'estat general i de la salut de les persones. S'ha de tenir en compte, però, la presència d'un agent tòxic, la genciamina, en la genciana lutea. Per això, no se'n recomana l'ús durant l'embaràs i la lactància. Però això té raó Màrius Torres quan, conjuntament amb l'elegia –poema d'assumpte planyívol– la qualifica de verí, quan diu: «Visc entre l'elegia i la genciana / sense que em mati cap dels dos verins».
El Màrius Torres que més coneixem és aquell que exclamava, sempre amic de la paradoxa, «I gairebé donaria, per morir ara /–morir per sempre--, una ànima immortal». Però el poeta que escrivia La Torrissea encara tenia salut. Era un jove metge afable a qui li agradava riure, «alternant aixarops i serafins, / els sonets i l'extret de valeriana». De tant en tant, s'asseia al piano i tocava una masurca de Chopin. «La meva vida resisteix, ufana, / bacils i rodolins», deia, somrient. Margarida Prats Ripoll, a Màrius Torres: la poesia com a destí, ho cita com a exemple de la percepció de l'absurditat de la vida, comparable amb la que tenia Carner, a Cançoneta incerta. Potser la vida, per a ell, era absurda... no crec que ho fos. Qualsevol que hagi hagut de compaginar una activitat professional prosaica amb l'addicció a la poesia, encara que no somiés «serps i dents corcades, / ni tot allò que Freud sap què vol dir», s'acaba acostumant al malabarisme irònic de viure entre la responsabilitat diària pels altres i la maledicció de rimar-ho tot: l'eterna memòria de la ciutat d'ideals que s'enfonsa i una estranya alegria «de l'instant que el sol es pon», el vol de les orenetes als cels clars de la seva ment i el futur sembrat de sal que presencien les hores fosques.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 3 de desembre del 2012)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.
dimecres, 5 de desembre del 2012
De l'amor i l'esperança
Catalans, escriviu!!! No defalliu, creant. Llibres, revistes, diaris, blocs. Fins i tot m’omple d’orgull que tinguem una Viquipèdia en català tan completa, i que sigui un idioma tan present a les xarxes socials. Feu traduccions de totes les llengües del món, obriu multituds de petites –i no tan petites– editorials. Sigueu poetes, novel·listes, columnistes, crítics, filòsofs, investigadors. Editors, redactors, correctors, si cal. Allò que sempre ens ha salvat, al cap i a la fi, són les paraules. I ¿qui sabria mantenir les conviccions fermes si no se’ls donés forma?... Amb les paraules, es desperten els cors i els pobles. Amb les paraules, es mouen universos. ¿No és un miracle, no és una meravella, pensar, somniar i lluitar en una llengua tan dolça i sonora, tan tossuda i invencible, que pensa i arregla el món de manera tan diferent de totes les altres, perquè pugui florir i prosperar, i, construint-se a si mateixa, arribi a dir les seves paraules més eternes?...
Ja sé que us deu semblar ben estrany que ho digui jo. Vaig créixer lluny d’aquí. Em vaig educar per exercir l’ofici i el negoci de l’ensenyament de les llengües estrangeres. És més: seria incapaç de definir en quin idioma penso quan estic a soles amb mi mateixa. El cèlebre passatge d’Aribau “si, quan em trobo sol, parl’ amb mon esperit, en llemosí li parl’, que altra llengua no sent...” em fa patir: fa anys que no tinc un idioma de preferència ni per a pregàries, ni per a la reflexió privada. No existeixo fora del lector, o oient, o alguna mena d’hipotètic receptor dels meus pensaments, encara que fos –això mateix– hipotètic, imaginari. El meu ús de la meva llengua materna a l’àmbit privat és bàsicament receptiu. No produeixo res, en rus, des de fa anys: uns quinze anys, per ser exactes. Però amb tot això, no he deixat d’estimar la llengua dels meus pares. Escric en català en la feliç certesa que la llengua dels meus jocs infantils, la llengua russa, sense mi, està la mar de bé. I sé que si mai es posés en perill, faria les mil meravelles per salvar-la, per protegir-la, per conservar-la. I sento el mateix per la llengua en què prefereix parlar la meva filla, la llengua de la meva pàtria adoptiva. Em preocupa el seu destí, aquí i arreu.
El futur de la llengua catalana a Catalunya de cop i volta ha esdevingut incert, i sembla que les bases del món simbòlic i cultural que crea i descriu trontollen com no han trontollat des del temps del franquisme. No m’ho vull creure. Lluitem pel català: pel seu present i pel seu futur. Perquè, com totes les llengües, representa un món únic. Perquè és viva i respira. No permetem que ningú, amb cap decret, amb cap cop de taló, la pugui arribar a danyar o destruir.
(Publicat al BONDIA el 5 de desembre del 2012)
dijous, 29 de novembre del 2012
Blat de les Índies
'Zea mays everta'
Zea prové de la paraula grega zeo, que significa «viure», i era el pa de la vida i la planta sagrada per a les civilitzacions precolombines de Mesoamèrica. A l'arrel de la història del cultiu del blat de les Índies es troben moltes llegendes. Una d'elles relata que els déus van crear als homes a partir de la seva sang barrejada amb la farina de panís, després d'haver intentat fer-ho amb altres materials que no els van servir. L'altra està estretament lligada amb Quetzalcóatl, el guardià de la cultura dels asteques: déu de la fertilitat de la terra i de la fertilitat de la ment.
Era la cinquena vegada que els deus tornaven a la creació. Els quatre cops que havien construït el món, havia acabat en ruïnes, destrossat pels éssers que hi eren orgànicament lligats. Ja no calia omnisciència per assegurar-se, per via experimental, que els esperits inseparables dels seus cossos físics aconseguirien tornar a destruir-ho tot i desaparèixer amb la resta de les coses. Per això, el Cinquè Món, un univers nou de trinca, estava buit d'éssers humans. Els ossos dels seus difunts es guardaven al Món dels Morts (Inframón o Mictlán). Probablement mai no tornaria a haver-hi cap ésser humà si no fos perquè Quetzalcóatl, el príncep dels nahuals, es va oferir per baixar a Mictlán, i rescatar els ossos dels difunts per fer-ne la nova humanitat.
La llegenda ens diu que amb l'ajuda dels cucs i de les abelles, aconsellat pel seu nahual (una mena d'alter ego o consciència, esperit interior), Quetzalcóatl va desafiar l'astúcia de Mictlantecuhtli, el guardià dels inferns, per pujar els ossos trencats i molts dels nostres avantpassats allà on el sol enllumenava els cels acabats de forjar, per revifar-los amb la seva pròpia sang. Però el prodigi resultant necessitava aliment, i les arrels que podien trobar eren escassos. Quetzalcóatl va demanar consell a una formiga vermella, i ella li va revelar que darrera de les enormes muntanyes s'amagava allò que els humans necessitaven per sobreviure: el blat de les Índies, el panís. Els déus més antics que també estimaven als homes van intentar separar les muntanyes amb un esforç immens, però no ho van aconseguir. Així, Quetzalcóatl es va convertir en una formiga negra, i acompanyat de la formiga vermella, es va endinsar a les muntanyes. Al cap d'un llarg camí ple de dificultats, van trobar el panís que buscaven. Quetzalcóatl va agafar un gra madur amb les seves mandíbules i el va portar als indígenes famolencs. Els asteques van plantar la llavor que va esdevenir l'alegria, l'alè i el moviment pel pobre recent nascut. Des d'aleshores, sembrar i collir aquell cereal no es podia separar de la necessitat de venerar el generós Quetzalcóatl, déu amic dels homes que els va donar la vida i aliment. El panís no ha deixat d'alimentar la humanitat durant més de deu mil anys, i gràcies a la seva introducció a Europa al segle XVII, el coneixem i el mengem en panotxa i en forma de crispetes (acabo de llegir, i m'ha fet gràcia, que es tracta dels grans de la varietat anomenada «blat de moro esclafidor»), en amanides i com a guarnició per a diversos plats, com a part de la maizena, purés, pastissos, gelats i diverses begudes.
El significat del nom de Quetzalcóatl té diferents versions. La més popular ens el tradueix com a Serp Emplomallada, i representa la dualitat de la condició humana: la serp és el cos físic, amb tot el que ens lliga a la terra, i les plomes, plomes de quetzal, l'indomable esperit.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 26 de novembre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor
dimecres, 28 de novembre del 2012
"Julivert meu, ¿què t'ha passat?.."
L'any passat el Servei de Protecció de Drets dels Consumidors de la Federació Russa va sorprendre la massa dels ciutadans incloent el julivert (petroselinum crispum) en la llista de les plantes que contenen substàncies narcòtiques i verinoses. La variant russa de la xarxa de seguida es va omplir de comentaris d'aficionats a la jardineria, preocupats i segurs de que faltava ben poc per a que els agents de la policia apareguessin a les portes dels seus horts. El julivert és un dels condiments tradicionals tant de la cuina mediterrània com de la cuina russa, i és tragicòmic, imaginar unes forces especials d'ordre públic destrossant les quatres branques de julivert que creixien als balcons i als jardinets dels meus antics veïns. Cosa que fa recordar, sense que hi hagi connexió aparent, la cançoneta popular catalana de les nenes maques que al dematí «s'alcen i reguen el seu jardí»:
Julivert meu, ¿què t'ha passat?
Sense cap fulla, sense cap fulla,
julivert meu, ¿què t'ha passat?
Sense cap fulla i el cap per ‘vall.
No sé com va acabar la història dels amants del julivert. És cert que com moltes altres plantes considerades inofensives, el julivert és lleugerament tòxic consumit en grans quantitats. En tot cas, sembla que tot va començar perquè s'havien descobert, en algun lloc de la Federació Russa, unes plantacions enormes de julivert, situades al costat de les destil·leries i destinades a la producció de drogues perilloses. M'imagino el desconcert de les autoritats en adonar-se de l'existència d'una preciosa fàbrica de verins, fins a la data del seu descobriment perfectament legal.
S'ha de reconèixer que els russos, des dels temps immemorials, han considerat que el julivert era una planta indispensable en la màgia negra que protegia als bruixots i a les bruixes dels monstres que ells mateixos havien creat. Se suposava que també podia protegir a la gent corrent de la dolenteria sobrenatural dels fantasmes i morts vivents: en cas de caure víctima d'un atac de fantasmes, s'aconsellava preguntar als atacants si portaven julivert: l'atacant, en sentir la pregunta, es dissoldria a l'aire (en canvi, de cara a les dones d'aigua només funcionava la referència al donzell amarg; el julivert les extasiava i corries el risc d'acabar sota l'aigua per sempre). A Roma Antiga, també existia la tradició de portar una branqueta de julivert enganxada a la roba, per protegir-se dels esperits malignes. Quant als grecs, solien adornar els caps dels atletes guanyadors dels jocs panhel·lènics.
Als fragments que s'han conservat dels escrits d'Hipònax, ciutadà d'Efes, trobem els cants dels jocs infantils d'origen ritual on es menciona aquesta planta:
–On tinc les roses, on les violetes, o el julivert?
–Aquí estan les roses, aquí les violetes, aquí el bell julivert.
Les propietats medicinals del julivert són conegudes; se'n extreuen els components per a diversos medicaments, incloent-hi agents antidepressius. Sabem que ja el gran metge Galè de Pèrgam (129 – 216 AD) curava ferides amb les fulles del julivert que feia portar de Macedònia.
De la poesia catalana, a banda de la cançó de les nenes maques, recordarem el julivert de la Maria Mercè Marçal («De parar i desparar taula», al llibre «Terra de mai») que es refeia màgicament, esperant l'estimat:
Amor saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?)
I l'estimat –com es costum dels estimats a la literatura– mai no apareixia.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 5 de novembre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor
diumenge, 18 de novembre del 2012
"La ginesta floreix"
'Spartium junceum'
En el meu pas per Catalunya interior, país serè i ponderat, miro els balcons amb senyeres, i em venen a la ment els econòmics, sobris versos de Salvador Espriu: «Ara digueu: La ginesta floreix,/ arreu als camps hi ha vermell de roselles». Símbol del rejoveniment, de la primavera espiritual i eterna, de la calor, la ginesta floreix als mesos de maig i juny, però de vegades, en certs llocs, torna a florir a la tardor. La ginesta és la flor de l'alegria, «l'enamorada» de Joan Maragall, que es regira «furiosa al sol rient». És la flor de l'esperança, en la qual «Catalunya ha parlat» al poeta manacorí Jaume Vidal Alcover. És la flor de la llibertat que té la grogor d'una candela encesa, d'una foguera sagrada, i «de l'aire en fa el nostre aire/ que és tan bo de respirar», com deia, amb enyorança, Ventura Gassol, preocupat pel futur de la terra («Catalunya! Catalunya!/ bé tardes prou d'arribar», exclamava al mateix poema).
Aquells qui vau néixer a prop del Mediterrani probablement integreu la ginesta en el vostre univers de tal manera que eternament forma part de la vida i de la mort. La deveu recordar com la va recordar Serrat (Mediterraneo) quan demanava una bona vista de cara al mar per a quan es morís: «Mi cuerpo será camino, / le daré verde a los pinos/ y amarillo a la genista». (La va recordar, i va donar l'ocasió d'aprendre una nova paraula a força gent, ja que la majoria dels espanyols coneixia –i coneix– la ginesta pel seu nom castellà més comú, immortalitzat pels grandíssims poetes: «la retama».) Per a vosaltres, –no tan sols el dia de Corpus, quan els carrers i les places es troben sembrats de les seves flors, sinó sempre i arreu–, la ginesta deu ser una presència constant, una memòria del cor. Jo, en canvi, no tinc cap imatge d'aquest curiós arbust de tiges verdes que em vingui de la infantesa. Vaig néixer lluny de tots els mars del món.
Vaig veure la ginesta per primera vegada quan viatjava per França, i em va semblar extraordinàriament bella. Vaig demanar el seu nom els meus amics francesos. Em van comunicar que es deia «genêt»: un nom amb història. Segons expliquen, l'any 1128, Geoffroy V «el Bell», comte d'Anjou i de Maine, va sortir a fer un tomb pels camps florits de ginesta a la vora de la ciutat de Mans, quan li va aparèixer un unicorn amb rostre de dona, vestit de robes d'or. Des del dia de la miraculosa aparició, el comte va professar una extraordinària fascinació per la ginesta. La va convertir en el seu emblema, i va ordenar que la plantessin a totes les seves terres. Mai més va sortir de casa seva sense que una branqueta de ginesta decorés el seu barret. Per aquesta raó, la gent que sempre ha sigut aficionada a ficar sobrenoms als poderosos, als famosos i als rics (tot i que un cert instint igualitari la impulsa a oferir el mateix tracte als pallassos i als altres pobres una mica particulars) el va rebatejar com a «Plantagenêt». Aquest nom va ser l'origen de la dinastia principesca medieval particularment important, els membres de la qual van ser comtes d'Anjou i de Maine, i després, per matrimoni, reis d'Inglaterra, ducs de Normandia i finalment, ducs d'Aquitania.
A Rússia, la ginesta es coneix principalment com a una planta del sud que s'utilitza en la producció de cistelles i cordes, teles i escombres, i representa un interès considerable per l'apicultura: les abelles que atreu produeixen una mel de característiques excel·lents.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 12 de novembre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor
dijous, 15 de novembre del 2012
Parlar en públic
M’agrada pensar que no tinc por de res, perquè així nego les evidències. Segur que ja us he repetit aquella frase que deia jo al meu pare, de petita: “No sóc covarda però tinc por”. És tot un lema de la meva vida. Si fos una mena de cavaller (“cavallera”?) de trista figura, ho posaria al meu escut. Quan vivia a Rússia, tenia por de la ciutat nocturna, de qualsevol ciutat. Era un terror definit, arrelat i conegut: gairebé cada dia tornava a casa molt tard, caminant. Ara bé, quan vaig arribar a Andorra, de seguida vaig descobrir que aquí no em feia gens de por, caminar de nit. Me’n vaig alegrar, immensament. Després d’acabar les classes (plegava de treballar a les 22:00, i ja no hi havia autobusos per tornar a Santa Coloma on vivia), menjava un entrepà als Dos Caçadors i tranquil·lament tornava cap a casa. No hi havia ningú als carrers, i potser tenia tot el sentit continuar tement les amenaces que amagava la foscor, però – oh! – ja no m’atemorien. Un gust. Però encara queden moltes coses que posen a prova el meu coratge. Tinc por de tota mena d’animals, començant per les aranyes, passant pels hàmsters i acabant amb els elefants. De lluny, els puc mirar. De prop, m’incomoden. Tinc por de tota mena de patiment i malalties. Però sempre em dic que en certes coses, almenys en certes àrees de vida, hauria de tenir facilitat, lleugeresa, genialitat. No l’he trobat encara, i se m’escapa... però l’hauria de trobar.
Per exemple: no té cap sentit que tingui por de parlar en públic. Sóc professora, i el meu ofici m’apassiona. Però a l’hora de la veritat, en tinc un xic de pànic, o per ser més exactes, es tracta d’una combinació d’un pànic de fracàs amb l’ardent desig de trobar-me davant d’un munt d’oients. La nit abans d’enfrontar-me a una sala que està a punt d’omplir-se de cares desconegudes, dormo poc i malament: “Déu meu, ningú em vindrà a veure.” I el fet de que l’auditori estigui ple de bat a bat em dóna una certa tranquil·litat: això significa que no he perdut la batalla abans de lluitar. (L’endemà, tindré el Malson número Dos (el Retorn del Malson): “Ja t’han vist i no tornaran mai més”. Però pas a pas. Pam a pam.) El pas següent és controlar – o intentar controlar - la velocitat. Sé que davant de les persones que no conec tinc dues tendències contraries: la de tartamudejar i la d’embalar-me. I l’esfereïdora sospita de que un dia es doni l’opció catastròfica de fer les dues coses a la vegada.
Quan feia música, em costava encara més. Mans fredes, peus freds, gairebé tremolant, sortia a l’escenari. Una inclinació del cap – i endavant. Tocava el piano. No era pas dolenta – però mai vaig arribar a tocar tan bé en una sala de concerts com ho feia als assajos, a soles amb la professora. És tan difícil, conservar l’harmonia!.. És tan difícil, ser obert a tot. La majoria dels experts comparen la por de parlar en públic amb la por que tenien els nostres avantpassats quan corrien perseguits pels depredadors. No sé qui ho ha descobert. M’agradaria veure com ho ha comprovat. ¿En què s’assemblen un simi que s’escapa d’un lleó i una homo sapiens que surt a un escenari?.. Si jo hagués de córrer perseguida per un depredador, no aguantaria ni trenta metres. Se’m cruspiria al metre vint-i-u.
(Publicat al BONDIA el 7 de novembre del 2012)
dimecres, 14 de novembre del 2012
La salamandra, la salamandra
a la Ceci
De vegades, els animals protagonistes dels mites i dels contes són –o semblen– més vius i més reals que els animals que es poden trobar a les granges i als boscos. La salamandra, de taques grogues o taronges en un fons negre intens, és un animal de moviments lents, actiu durant la foscor, que es refugia sota les pedres en temps de calor i en temps de sequera. Un dia de pluja desenvolupa la mateixa activitat que un dia assolellat, i per això els ucraïnesos en diuen “llangardaix d’aigua”. S’alimenta d’insectes i de granotes i pot viure de vint a cinquanta anys.
No sabem com va néixer la creença que la salamandra naix i viu en el foc. N’hi ha que diuen que els homes prehistòrics se sorprenien del fet de tirar un tronc lleugerament mullat al foc i veure com el foc s’apagava i del tronc en sortia una salamandra viva. És una explicació possible, tot i que dubto de la ingenuïtat de la gent prehistòrica: més aviat suposaria que tenien una capacitat extraordinària de crear metàfores i “encantar el món”, fent que la seva cara oculta es mostrés a través de les ocurrències més mundanes.
N’hi ha d’altres que diuen que les sa- lamandres veritablement poden suportar temperatures molt altes perquè el seu cos és extraordinàriament fred. Potser és cert, però això tampoc explicaria diverses qua- litats fantàstiques que s’han atribuït a les salamandres –l’element del foc a l’alquímia– al llarg dels segles.
Per als cristians, la salamandra s’ha convertit en un símbol de la immortalitat de l’ànima. Per als supersticiosos, les sa- lamandres són les bruixes. Segons una de les creences curioses, s’ha d’anar amb molt de compte de no orinar al bosc al costat d’una salamandra, ja que això pot portar unes conseqüències terribles i irreparables. Antigament, les salamandres dels bestiaris es representaven com si fos una mena de gos amb potes curtes, rodejat de foc, i més endavant se n’han arribat a fer representacions que es podrien qualificar com a més realistes.
Molts nobles i moltes ciutats n’han fet el seu emblema. La idea de ser indestructible va bé a tothom. Així, la salamandra apareix a l’escut de Massoteres, de la província de Lleida, situat al nord de la comarca de la Segarra, i també d’unes quantes ciutats de França, entre les quals podem esmentar, per exemple, Le Havre i la ciutat medieval de Sarlat-la-Canéda. Grans poetes han dedicat els seus versos a les salamandres. Per Octavio Paz eren les “estrelles caigudes”, “ponts de sang freda” i “dards solars”.
Hi ha fantasies que t’obren el cor. Existeixen dibuixos que donen vida als somnis que fan que la vida sigui més meravellosa. Potser en realitat no existim encara: només som un esbós d’allò que hem de ser. I tal vegada els nostres pensaments seran més reals que nosaltres mateixes. Potser un dia ens convertirem en salamandres, i viurem eternament, tal com s’ha de viure. Molt lentament, avançarem fins a l’eternitat. Ja ho saps, amiga, germana: “Quan travessis el foc, la flama no et cremarà.”
(Publicat al BONDIA el 14 de novembre del 2012)
De vegades, els animals protagonistes dels mites i dels contes són –o semblen– més vius i més reals que els animals que es poden trobar a les granges i als boscos. La salamandra, de taques grogues o taronges en un fons negre intens, és un animal de moviments lents, actiu durant la foscor, que es refugia sota les pedres en temps de calor i en temps de sequera. Un dia de pluja desenvolupa la mateixa activitat que un dia assolellat, i per això els ucraïnesos en diuen “llangardaix d’aigua”. S’alimenta d’insectes i de granotes i pot viure de vint a cinquanta anys.
No sabem com va néixer la creença que la salamandra naix i viu en el foc. N’hi ha que diuen que els homes prehistòrics se sorprenien del fet de tirar un tronc lleugerament mullat al foc i veure com el foc s’apagava i del tronc en sortia una salamandra viva. És una explicació possible, tot i que dubto de la ingenuïtat de la gent prehistòrica: més aviat suposaria que tenien una capacitat extraordinària de crear metàfores i “encantar el món”, fent que la seva cara oculta es mostrés a través de les ocurrències més mundanes.
N’hi ha d’altres que diuen que les sa- lamandres veritablement poden suportar temperatures molt altes perquè el seu cos és extraordinàriament fred. Potser és cert, però això tampoc explicaria diverses qua- litats fantàstiques que s’han atribuït a les salamandres –l’element del foc a l’alquímia– al llarg dels segles.
Per als cristians, la salamandra s’ha convertit en un símbol de la immortalitat de l’ànima. Per als supersticiosos, les sa- lamandres són les bruixes. Segons una de les creences curioses, s’ha d’anar amb molt de compte de no orinar al bosc al costat d’una salamandra, ja que això pot portar unes conseqüències terribles i irreparables. Antigament, les salamandres dels bestiaris es representaven com si fos una mena de gos amb potes curtes, rodejat de foc, i més endavant se n’han arribat a fer representacions que es podrien qualificar com a més realistes.
Molts nobles i moltes ciutats n’han fet el seu emblema. La idea de ser indestructible va bé a tothom. Així, la salamandra apareix a l’escut de Massoteres, de la província de Lleida, situat al nord de la comarca de la Segarra, i també d’unes quantes ciutats de França, entre les quals podem esmentar, per exemple, Le Havre i la ciutat medieval de Sarlat-la-Canéda. Grans poetes han dedicat els seus versos a les salamandres. Per Octavio Paz eren les “estrelles caigudes”, “ponts de sang freda” i “dards solars”.
Hi ha fantasies que t’obren el cor. Existeixen dibuixos que donen vida als somnis que fan que la vida sigui més meravellosa. Potser en realitat no existim encara: només som un esbós d’allò que hem de ser. I tal vegada els nostres pensaments seran més reals que nosaltres mateixes. Potser un dia ens convertirem en salamandres, i viurem eternament, tal com s’ha de viure. Molt lentament, avançarem fins a l’eternitat. Ja ho saps, amiga, germana: “Quan travessis el foc, la flama no et cremarà.”
(Publicat al BONDIA el 14 de novembre del 2012)
diumenge, 4 de novembre del 2012
"Amo l'aroma d'aquest brot de menta..."
«Menta? –diu el meu home. La poso al gintònic». «Gintònic?» «Sí. I als mojitos». Mirant el dibuix preciós d'una senyora grega entre dues columnes, amb branques de menta, que ha fet Jordi Casamajor, em pregunto si els grecs també posaven menta a les begudes.
Els àrabs la barrejaven amb el té verd: una combinació perfecta per calmar la set. A casa meva, també es feien tes amb menta. Sempre bevíem té negre, i afegíem menta fresca del jardí directament a la tetera. La cuina s'omplia d'olor de menta. Ara mateix, si em concentro, puc sentir el seu aroma que ve de vint-i-cinc anys enrere, l'aroma de la calma. I això que sempre penso que no m'hi fixo gaire, en les olors: no em molesten. Fer-me feliç sí: sí que em fan feliç. Recordeu com ho deia el gran Josep Carner, al seu poema Fidelitat?
M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
casa de cada un dels tres flequers…
SÍ, és tremenda, la importància de les olors. Amo els aromes. Sí, jo també, com Joan Salvat-Papasseit, «amo l'aroma d'aquest brot de menta/ que duus lligada dintre el teu somrís...» No em fan patir, les aromes, però sí que les recordo, de dia i als somnis, i sí, l'entenc, la set d'un brot de menta: «Perquè vindria de la boca teva/ la posaria al mossec de les dents». Fes-me'n penyora, de l'aroma de l'amor...
El nom de la menta pebrera, com els noms de moltes plantes, ve del nom d'una nimfa. Cada vegada que m'apropo a la mitologia grega, em sorprenc pels estranyíssims lligams amorosos que unien i separaven els éssers sobrenaturals que habitaven els seus mons. Sembla que el lloc més precari era el de les nimfes: éssers perillosament bonics i indefensos. La Mintha va ser convertida en un brot de menta per Persèfone, esposa del seu amant i filla de Zeus: déu del qual la pobre estava fatalment enamorada. La nimfa desafortunada, de pell blanca i de cabells negres, estimava la llum del sol i l'aigua dels rius. Per la subtil ironia de les llegendes, va esdevenir l'amant del rei dels inferns, de la terra dels morts. «Mes ai! Cada mortal canta sa pena,/ i cadascú desitja el que no té», en deia Josep-Sebastià Pons. Naturalment, a molt poc temps de començar l'amor inversemblant, va caure víctima de la gelosia de la deessa que s'identificava amb la llavor que penetra en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum. La reina dels camps d'asfòdels, del lloc de repòs etern d'herois i bona gent, va convertir la rival en una planta aromàtica, en menta forta, una planta afrodisíaca si es pren en grans dosis: «la menta, –diuen–, fa anar calenta». El seu oli essencial deixa un gust de fred a la boca. Prosèrpina sempre m'ha inspirat el més profund respecte.
Si no vols adormir-te, olora l'aroma de fulles picades de menta. El seu olor et donarà una sensació d'equilibri espiritual i moral, millorarà la teva memòria i capacitat d'estudi. Els grecs perfumaven les seves cases amb l'aroma de menta, creant un ambient d'harmonia i bon humor. Per purificar la casa durant l'hivern, a l'antiguitat es cremaven fulles seques de menta pebrera.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 29 d'octubre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor
De profundis clamavi ad te
No m'estimo. No, no m'estimo, en absolut. Necessito que m'estimin per allò que sóc, però jo, personalment, no ho faig: no m'estimo per res. M'hi nego. Ja sé que és prudent i saludable ser un mateix, perquè si no t'arrestarien per robatori d'identitat d'algú altre, però des del primer dia que em vaig fixar en mi mateixa (devia tenir uns 11 anys, abans tant me feia com era) no em faig cap gràcia. No sé ni per què. Són coses del cor, ¿oi? D'aquelles que són incomprensibles per la raó. I no, no és que em pensi que no tinc res d'especial: sóc especial fins a la medul·la, massa especial, si vols, de cap a peus plena d'especificitat. Però - ¿ho saps, oi? - hi ha éssers humans (i llocs, ciutats, països) que en un cert moment de la seva vida arriben a obrir-se com una poncella: en francès, se'n diu "épanouie", i és una paraula extraordinàriament gràfica, perquè significa que es tracta d'una persona, d'una personalitat ben adaptada, plena de llum i, literalment, "en flor". Doncs jo no hi he arribat mai. No he arribat a florir, i si he florit en algun moment o altre de distracció no me n'he adonat. I sempre penso que podria ser millor: no en un moment de futur distant, quan em torni més sàvia, més llesta i més bona, sinó ara mateix. "Hic et nunc", sóc pitjor del que hauria de ser. Ara mateix, en tota justícia, jo hauria d'existir en una versió millorada. I no. I sóc com sóc, i sóc on sóc, i punt. Per això, quan algú m'estima, arribo a sospitar que necessita ulleres noves o bé que es troba malament del cap.
És clar que em necessito a mi mateixa per viure, i em faria un gran favor si conservés bona salut fins que no m'arribés l'hora de morir i desaparèixer. No em vull cap mal: senzillament, si em trobés a mi mateixa pel carrer, m'hauria d'esforçar per no fer-me mala cara. Perquè m'irrito, em desespero i no sé aguantar-me, i no sé quina millora m'aplicaria perquè em pogués acceptar. I sí que sé que tot podria ser pitjor, i molt pitjor: no sé com millorar-me però puc inventar i detallar centenars de formes d'empitjorar. Sé que he d'estar agraïda de trobar-me sencera, vestida, educada, acompanyada i ocupada. Per si el cas dono les gràcies: si encara estic viva, segur que és a costa d'Algú que fa un gran esforç. Diu Lluís Duch, al llibre Un extraño en nuestra casa (Herder, 2007) que una de les diferències principals entre la pràctica de la gnosis i el cristianisme és que per als cristians hi ha Déu personal, mentre que els gnòstics no solien distingir entre Déu i la seva pròpia consciència... Sí que estaven en pau amb si mateixos els gnòstics, il.luminats pensadors de "l'orient de l'occident cristià". Quina alegria, i quin ensurt, poder trobar a Déu en un mateix!.. Però sóc molt diferent. I si hi ha força que em pot fer millor, no seré jo mateixa. Si hi ha esperança per a mi, no sóc jo, sinó l'amor aliè. Tinc la certesa que res no millora, de cap manera, si no és en la interacció, comprensió i diàleg amb algú que no és un mateix, sinó totalment Altre. Per això t'escric. És improbable que em trobi a mi mateixa, passejant pels carrers d'Andorra, però tu, si m'hi trobes, somriu-me. Jo no m'aguanto, però tu, recorda'm. No m'estimo, però no m'importa: pensaré en aquells que estimo. I et faré un bon lloc al divan de la meva memòria. I totes les cares de l'amor s'assemblaran a tu.
(Publicat al BONDIA el 31 d'octubre del 2012)
|
diumenge, 28 d’octubre del 2012
I a les mans, ortigues
Dolça Elisa! Com me l'estimava, a ella i als seus germans cignes que la transportaven en un niu construït amb l'escorça flexible del salze! L'entenia, sabia que jo també els salvaria, els hauria teixit camisoles per molt que em costés. Però ai las, jo no en tenia, de germans, ni convertits en cignes, ni de la varietat menys exòtica: vaig ser filla única fins als onze anys, que és quan va néixer la Caterina. El que tenia jo, per aquella època, era un hort amb un racó d'ortigues.
De fet, els racons d'ortigues eren múltiples. Aquesta planta es podia trobar pertot arreu, i sobretot, tenia una predisposició especial a aparèixer molt a prop dels gerds. Els gerds creixien per tota la llargada dels 1800 metres quadrats del nostre jardí. A l'interior de la gerdera i al seu costat, t'aguaitaven les ortigues amb un súper poder urticant, amb pèls defensius enormes a les tiges i a les fulles.
El conte «Els cignes salvatges» deia que les ortigues dels cementiris picaven molt més que totes les altres. Això no era cert per les del cementiri del nostre poble, on anàvem a «visitar» les difuntes velletes veïnes. Jo no tenia por de les ortigues, no m'importava que em piquessin: això, com els mosquits i altres bèsties voladores, formava part de la vida del camp, i jo, des de petita, tinc un llindar de dolor molt alt. A més a més, la meva àvia deia que les seves picades eren bones per la salut. «L'ortiga em picà que la sang netejant anà». Però l'Elisa les collia al cementiri de les bruixes, i jo, de cementiris de les bruixes, mai no n'he vist cap. A casa nostra, també hi havia ortigues més petites, més joves, més indefenses. L'àvia en feia sopes, boníssimes, de color verd semblant al dels espinacs.
Quan era nena, jo tenia molt temps per pensar. ¿Com es podien teixir d'ortigues, les camisoles? La meva àvia també teixia coses, de llana d'ovella. ¿Però com es teixia amb les ortigues? ¿Què s'utilitzava, la tija o les fulles? ¿O potser tot? La tija es podia trencar. Les fulles tampoc eren un material idoni. Suposava que «en realitat», les instruccions màgiques que seguia l'Elisa devien ser més detallades quant a la confecció d'allò que havia de trencar el malefici de la malvada madrastra. Ella anava teixint: com tots els herois i sobretot heroïnes d'Andersen, amb una barreja de submissió i enorme coratge, d'amor i desesperació, de dolor i paciència. Les ortigues feien butllofes; ella no deia res.
Tinc trenta-vuit anys, i en tota la meva vida encara no he fet res que transformés el destí dels altres. No puc mostrar-vos, amb les mans vermelles, res més que peces inacabades, fetes a base d'estranyes matèries primes. Com deia Miquel Martí i Pol a «Pas de dansa», –un poema ple d'anàfores que creen una bonica angoixa–, «tinc un gust d'arrels/ a dins la boca, i a les mans, ortigues». Qualsevol pensaria que ell ja era vell quan ho deia, i no, no ho era pas: acabava de complir quaranta-vuit anys.
Jo sempre he volgut poder arribar a vella. Sempre he pensat que estudiaria el fenomen de la vellesa en mi mateixa, amb «una boira fina al fons dels ulls». Amb la sort que tinc, serà just aleshores que em fascinaré amb la joventut. La joventut idealista, sempre a punt de fer-se malbé el cor i les mans. Sempre preparada a passar les nits collint aquelles herbes que, als països catalans, també es diuen estrígol, herba de cec, picamans, ‘picamoros', urdigues, xordiga i estrigal.
(Publicat a "El Periòdic d'Andorra" el 22 d'octubre del 2012).
Il·lustració: Jordi Casamajor.
El bolet matamosques
'Amanita muscaria'
El reig de fageda és vermell i blanc, una mena de Père Noël entre els bolets del bosc. Entre els nostres pins negres i avets dels Urals, n'hi havia uns quants, i la meva àvia deia: «Allà on es troba un reig bord, s'amaga un cep». Es considerava bo pels animals del bosc – em deien que els eriçons, per exemple, o els ants (els cérvols més grans del món) – el menjaven per curar-se de les malalties. Per a les mosques, era letal: quan volien beure l'aigua acumulada al seu barret, es paralitzaven i es morien... jo, de nena, passava els estius en una casa de pagès amb porcs, gallines i conills: sentir llàstima per les mosques m'era impossible.
Per als humans, és indigest i tòxic, causa deliri, excitació, al·lucinacions i confusió mental, acceleració de pols i trastorns digestius, però no és mortal, almenys si s'asseca abans de menjar-se. En tot cas, tal i com deia Paracels, «tot és verí, res és sense verí; només la dosis fa el verí». Un dels seus efectes descrits és que et veus a tu mateix i els demés objectes créixer i empetitir de manera desmesurada: una història que sembla treta dels racons encantats del País de les meravelles, el món d'Alícia. A les il·lustracions dels llibres infantils de la meva infància, apareixia als camins que portaven a la casa de Baba Yaga, la guardiana del món dels morts. Per als antics xamans de la regió de Sibèria, la ingestió d'amanita muscària era el primer pas del camí cap a les experiències transcendentals i la visió dels secrets de l'Univers.
La relació simbiòtica entre el reig de fageda i els arrels dels arbres sota els quals creix feia –en addició als efectes psicodèlics que s'observaven en conseqüència del seu consum–, que l'amanita muscaria es considerés un bolet màgic.
Geogriy Ivanov, un dels poetes més prominents de la immigració russa, escrivia, a París, una mena d'oda a l'amanita muscària, dient, en la nostàlgia de la seva Pàtria llunyana, que als boscos de França mai es veia aquesta espècie... No sé, la veritat, quins llocs freqüentava exactament, perquè el poema començava dient que als boscos de França florien les roses i fins i tot creixien palmeres: per a nosaltres, acostumats més aviat als paisatges de l'Arieja, es tracta d'una descripció molt particular de la naturalesa del país veí... He dit, ara mateix, «la seva Pàtria llunyana». Recordo que al començament de la meva estada aquí, quan veia com els andorrans escrivien la paraula «País» en majúscula – «el nostre País»– m'estranyava, fins el dia que em vaig adonar que els russos no dèiem «País», però sí que dèiem «Pàtria». Amb majúscula. «La meva Pàtria». Ens ho havien ensenyat a escriure així a l'escola primària. De fet, en teníem moltes, de paraules amb majúscules: la Pàtria, la Victòria (el dia 9 de maig, el 9 i no el 8 com a França), la Revolució, el Partit. Avui en dia, tot això se'm fa llunyà, però és veritat. I no podem canviar els fets de la nostra infància. I tornant al poeta que associava els bolets rojos i blancs amb la Pàtria llunyana esgarrifada per la guerra civil –simbolitzada, per a ell, per la sang humana al barret d'un bolet torçat, la sang dels Blancs o la sang dels Rojos... Si no n'havia vist cap, de reig foll, a França, doncs no n'havia vist, però també hi devia créixer. En francès, té el mateix nom que en rus: «tue-mouches», matamosques. Antigament, el barrejaven amb llet i sucre per atreure les mosques, i per matar-les.
(Publicat a "El Periòdic d'Andorra" el 15 d'octubre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor
Donzell amarg
Artemisia absinthium
«Jo sóc aquell donzell amarg que us deia trèmulament, sense acabar de dir-vos». Avui –ben entrats a l'octubre, i l'endemà del dia de la Mare de Déu del Roser–, faig meves aquestes paraules de Vicent Andrés Estellés. Sense context. Sense evocar L'espill de Jaume Roig: el llibre medieval (un clàssic) on l'autor intentava fer-nos entendre, de forma divertida i didàctica, que una dona, per a un home, és una calamitat. No pot ser dolça, –deia–, com ho són «bresca i canyamel», sinó que és una fel, amarg, desagradable producte natural que, per a ell, representàvem totes. Totes, tret de la Mare de Déu. Dit sigui de passada, seria molt curiós –si encara no s'ha fet–, escriure L'espill a la inversa, un llibre on la narradora protagonista es planyés dels dolorosos atzars que havia patit a conseqüència de la malvestat dels homes per als quals «no hi ha prou mots que a dir basten verins que pasten», etc., en l'esperit de l'autor català medieval.
«Jo sóc aquell donzell amarg que us deia trèmulament, sense acabar de dir-vos». Avui –ben entrats a l'octubre, i l'endemà del dia de la Mare de Déu del Roser–, faig meves aquestes paraules de Vicent Andrés Estellés. Sense context. Sense evocar L'espill de Jaume Roig: el llibre medieval (un clàssic) on l'autor intentava fer-nos entendre, de forma divertida i didàctica, que una dona, per a un home, és una calamitat. No pot ser dolça, –deia–, com ho són «bresca i canyamel», sinó que és una fel, amarg, desagradable producte natural que, per a ell, representàvem totes. Totes, tret de la Mare de Déu. Dit sigui de passada, seria molt curiós –si encara no s'ha fet–, escriure L'espill a la inversa, un llibre on la narradora protagonista es planyés dels dolorosos atzars que havia patit a conseqüència de la malvestat dels homes per als quals «no hi ha prou mots que a dir basten verins que pasten», etc., en l'esperit de l'autor català medieval.
És clar que les propietats tòxiques que certs éssers humans comparteixen amb l'artemísia (utilitzada a grans quantitats) no són característiques d'un sol sexe. Tant mascles com femelles poden produir vertigen i tremolors en els desafortunats addictes a la seva constant presència i companyia. Tant els humans d'ambdós generes com les plantes podem representar una influència beneficiosa en petites dosis i resultar perjudicials quan la nostra presència a les vides i als organismes dels altres sobrepassa els límits de la prudència. I el gust –i el regust– amarg pot ser dolent i pot ser curatiu. «Fel i donzell» trobava a la carta de l'estimadíssim Abelard la tendra Heloïsa: descrivia la seva narració com a «felle et absinthio plena». Fel i donzell es troben tantes vegades a les lletres dels nostres éssers més estimats: no hi han aparegut, per l'art de màgia, a l'actual situació de crisi. Antany, a les èpoques de la sorda abundància, ja s'hi trobaven.
El donzell serveix per preparar medicaments, estimulants i espècies culinàries. No sé fins a quin punt em seria possible servir de medicina o d'estimulant. No sé si puc ni si podria –en prosa o en vers– servir de base per fer un licor de l'oblit, aquella famosa beguda que es deia «fada verda» o el «diable verd». Aquest licor –l'absenta– es destil·lava a partir del donzell, l'anís verd i el fonoll, molt popular entre els artistes bohemis i escriptors parisencs de les darreries del segle XIX i el començament del XX. També es considerava popular entre els comtes romans amb fortes tendències vampíriques i les seves agosarades víctimes. Potser per això –i perquè se sospitava que els seus efectes a llarg termini equivalien als efectes d'una droga psicoactiva– va estar prohibit en diversos països durant molts anys (a França, des del 1915). Més endavant, es va considerar que els seus efectes no eren més tòxics que els dels altres tipus d'alcohol fort, i es va tornar a produir. A més a més, el donzell serveix per tenyir les teles d'un to verdós que associem amb l'esperança. Així que avui m'identifico –a l'igual que el gran poeta valencià– amb una branca d'artemísia, la planta coneguda pel seu gust fort i singular –de fet, la planta més amarga de la flora russa–, planta medicinal i aromàtica, herba decorativa de color platejat. Avui sóc fruit dels prats dels dos països de la meva vida: «Donzell amarg com una rama tendra que es pot vinclar, però no es trenca mai». Donzell, també conegut com l'herba santa o absenta. Absenta - absinthium - és la paraula que en llatí, vol dir «sense dolçor».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 8 d'octubre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor
La murtra suau
'Myrtus communis'
(Publicat a El Peròdic d'Andorra l'1 d'octubre del 2012)
Hi ha una llegenda antiga que diu que el primer home, en deixar enrere el paradís dels primers dies de la seva felicitat, va demanar a Déu que li deixés emportar-se'n una planta. Déu li va concedir el seu desig. Li va donar la murtra, per a que pogués plantar-la a la Terra pecaminosa. I l'home la va plantar en sòls eixuts, en climes càlids. Va fer vi i licors aromàtics – i també melmelades– dels seus fruits. Va fer corones de les seves branques, per coronar campions i generals victoriosos. Va explotar les seves propietats medicinals, descobrint que amb la infusió de les seves fulles es poden curar ferides, i el seu oli essencial és particularment bo per tractar infeccions respiratòries.
Va aprendre a gaudir del seu perfum intens. I a més a més, la murtra es va convertir en un símbol d'aquella cosa inexplicable i mal entesa: l'amor.
Tinc una gran dificultat en parlar de l'amor, per l'ambigüitat inicial del terme. Les tres Gràcies, nues deesses de la bellesa i l'alegria de la vida que sempre van descalces i abraçades, simbolitzen l'amor sensual: sexe feliç, per entendre'ns. Porten branques de murtra com a afrodisíac potent. La murtra es pot entendre com l'atribut del desig nascut, patit i satisfet. Per a Hölderlin, però, tant la murtra com l'amor s'associaven amb el goig de la virtut, «senzilla d'ésser i de sentiment», amb la perfecció dels estels que «tenen la rapidesa dels ocells, floreixen amb foc i són purs com els infants».
¿Com descriuré l'amor? De juny a octubre, la murtra floreix en eterna promesa de la plenitud celestial, en símbol d'una immortal esperança. Al Llibre d'Amic e Amat, de Ramon Llull, l'estimat pregunta a aquell qui l'estima: «¿Guardes el record d'alguna cosa que t'hagi donat («membrança de nulla cosa que t'haja guardonat») per la qual m'estimes?»– I l'ànima enamorada contesta: «Sí: «entre los treballs e els plaers que em dones, no en faç diferència». L'amor, patiment i plaer, malaltia i cura alhora, és un camí, un repte, una ascensió.
A Blanes, al Jardí Botànic de Mar i Murtra (un lloc privilegiat de la Costa Brava gironina), hi ha una Plaça Goethe, un racó de poesia i de descans. Naturalment que no podia faltar una Plaça Goethe en un Jardí Botànic fundat per un senyor que es deia Faust de cognom: sí, Carles Faust. Allà, llegim aquest poema del poeta alemany, en traducció catalana de Joan Maragall:
Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur brilla el fruit d'or.
Allí es fa el lloré altiu, la murtra suau
Gronxats pel dolç aureig sota el cel blau.
No saps on és?... Allí.
Volguessis mon aimat, anar-hi amb mi.
No és cap país real, físic o geogràfic, aquell refugi de les ànimes enamorades. No s'amaga enlloc, tot i que es pot trobar a tot arreu. El dia 1 d'octubre, gris, fred i muntanyenc, penso en el país dels tarongers en flor. Potser existeix, potser només a nosaltres, ara i aquí, ens sembla tan llunyà com els somnis de dos anys enrere.
Dit sigui de passada, quin nom tan apropiat per un jardí botànic ple de vegetació mediterrània, «Mar i Murtra»! Els romans creien que la murtra havia cobert a la deessa Venus de les mirades indiscretes, quan per primera vegada va sortir del mar.
(Publicat a El Peròdic d'Andorra l'1 d'octubre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor.
El cor del vi
La vinya –cep o parra– és l'única espècie apta per fer el vi. Segons la llegenda, aquesta liana enfiladissa va ser regalada a la humanitat per Bacus, déu pervers, al qual li deia Baudelaire, amb tanta raó: «Ô Bacchus, endormeur des remords anciens!» (en traducció catalana de Xavier Benguerel: «Oh Bacus que mitigues remordiments remots!»). Un déu de caràcter subversiu, supervivent, marginat, desfet i refet. Déu venjador que provoca resistència i més endavant, la trenca.
El passat familiar, l'existència a la panxa de la mare durant l'embaràs i naturalment, la infància condiciona la vida dels humans i dels deus de l'antiguitat. No sé si Freud es va arribar a reunir amb Bacus en el curs de la seva carrera professional. Va psicoanalitzar a Leonardo da Vinci i Moisès, però possiblement estava massa entusiasmat pels efectes terapèutics de la cocaïna per fer-li cas a Dionís. En tot cas, si s'hi hagués trobat, en trauria conclusions fructíferes. Me'l imagino durant la sessió analítica, molt pensatiu, rellegint les anotacions.
«Bacus, Acratòforos, Dionís. Déu conegut per aquests tres noms, i també com a «l'home-arbre», fill d'una mortal –cosa insòlita i gairebé ridícula entre els déus olímpics. La teva mare, Sèmele, va morir d'horror durant l'embaràs, en veure la veritable essència del seu amant, el teu pare, Zeus. El pare et va salvar a tu però no va moure un dit per ella mentre la consumia el foc del seu llamp, i anys més tard, tu mateix la vas haver de rescatar dels inferns». (Monòleg acompanyat per un glop d'un vi de Médoc). «Quan va morir, tu, fruit d'adulteri i de desigualtat, vas viure amagat a la cuixa del pare. En arribar-te el moment de néixer, et van vestir de nena, per amagar-te». (Interessant). «Però tot en và. Vas ser brutalment perseguit per la reial madrastra, que ordenà als seus servents gegants a destrossar el teu cos i ficar-lo a cuinar, cosa que van complir eficientment». (Més endavant, les mènades van començar a esquarterar els animals de la mateixa manera: bous i bocs. També persones, com el desafortunat Peneu, de fet, el cosí de Bacus, fill de la germana de la seva mare que es negava a creure que el pare del seu nebot podia ser Zeus). «Encara guardes totes aquelles deformitats que es van quedar després de que l'àvia hagués tornat els membres destrossats del teu cos al lloc on es devien trobar inicialment, donant-te forma aproximadament igual a aquella que anteriorment havies tingut».
A Jordi Casamajor, a la il·lustració, Bacus li ha sortit gairebé entranyable: potser l'ha vist, per retratar-lo, a les llunyanes terres de Frígia, en el procés de descobrir la vinya per fer-ne vi: abans de portar-la als homes, abans de convertir-se definitivament en un déu extàtic d'alliberament, de la disbauxa – sobretot, de les dones–, que formava part habitual del seu culte, abans de convertir-se en un déu que castiga aquells que refusen a acceptar-lo. El va dibuixar envoltat de colors de vespre, quan des de la seva presó de vidre, li cantava com a un home, com a un fill de dona humana que era, el cor del vi.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de setembre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor
El castell de paper d'arròs
Hi havia una vegada un home que es va fer un castell de pedra. I van venir els huracans, els tornados i els terratrèmols, i el castell va caure amb molt soroll. L'home va arramassar les pedres, i es va fer un nou castell. Li ajudaven els amics, els bons amics que creien en ell, en els fonaments com cal, en els murs edificats a consciència. I van venir els rossegadors que intentaven afeblir els fonaments, però no van poder. I van venir les pluges llargues, i les inundacions, i el fred, i la pedra: el castell aguantava. Però més endavant, van tornar els huracans, els tornados i els terratrèmols, i el castell va caure amb més soroll que abans. Pedra per pedra, se'l va tornar a construir. I sempre era el mateix. Estava ben pensat. I sempre queia, per condicions atmosfèriques adverses, per la maldat humana imprevista: són tan injustes, les raons per les que cauen els castells ben fets! I cada vegada el vèiem mirar cap endavant, agafar la primera pedra i recomençar de nou. De fet, encara l'hi veiem. Com me l'admiro, amb la seva tossuderia eterna! Amb el seu edifici perfecte que tantes vegades s'ha fet i s'ha desfet que sembla el sudari de Penèlope.
I hi havia una vegada una nena que s'havia fet un castell de paper d'arros. Quines finestretes més maques de cinta de adhesiva que tenia, quins colorins de parets tan fins! La torre, vermella i groga, portava una bandera que s'aguantava amb un escuradents, una bandera blava com el cel i com el mar. Hi havia cors de color rosa i de color verd dibuixats als costats. El va començar per la teulada, i mai no el va acabar del tot, perquè hi havia altres jocs que l'esperaven, i perquè les fines parets de paper d'arros, en mitja hora, ja s'arrugaven. Com me l'estimo, aquesta nena! Quina alegria m'ha donat el seu castell efímer de colors alegres! N'he fet una imatge per no oblidar-lo i la guardo al meu cor. A tots aquells que s'atreveixen a convertir pensaments en formes, el meu més gran respecte. A totes aquelles que tenen uns somnis lleugers i dolços, el meu amor sincer. Somnieu en pedra gruixuda, en marbre, en fusta, en cartró. Doneu vida a bocins de paper de colors. No us desespereu, no desistiu, sou divins.
(Publicat al BONDIA el 3 d'octubre del 2012)
|
dimecres, 24 d’octubre del 2012
Tres raons per aprendre el català
La setmana passada, vaig ser convidada a la tertúlia del programa
"Estira la llengua" de la Radio Nacional d'Andorra: una experiència
grata i enriquidora, de les que fan pensar. En excel.lent companyia -
amb la Maria Cucurull i en Pere Vilarrubla, - hi vam parlar, entre
d'altres coses, de les raons d'aprendre el català... i per enèsima
vegada m'adono de que em queda un llarguíssim i pedregós camí per
millorar la meva traça quant a les tertúlies radiofòniques. Avui,
llegint el resum que ha tingut l'amabilitat de fer l'amic Agustí Mas,
m'he adonat de que jo, a diferència dels meus cotertulians, no em vaig
saber expressar amb claredat. I per això, amb el vostre permís he
intentat tornar a formular les meves idees i fer-vos una petita llista
de raons per aprendre el
català, tal i com les entenc. És una tasca empresa purament per l'amor a
l'art (i per la llengua). Aquí les teniu:
Apreciat nouvingut,
Tens, com a mínim, tres raons per intentar aprendre l'idioma del país on vius.
Raó primera: et sentiràs acollit. Ho sentiràs en totes les coses, des de les més trivials fins a les més importants. Sabràs llegir els cartells i et serà més difícil perdre't. Entendràs el missatge de tots els contestadors automàtics: els d'Andorra Telecom, de l'Hospital, del Govern, dels museus, dels bancs. Si entres en un ascensor que parla, distingiràs entre "pujant" i "baixant". Si mires la televisió andorrana, no t'hauràs d'imaginar de què tractava la notícia. Si obres els diaris locals, podràs arribar més enllà de les meres imatges. Si segueixes les sessions del Consell General i dels Comúns, sabràs de primera mà com es gestiona el país.
Raó segona: et sentiràs comprès. Per participar a la vida pública en la seva plenitud, amb comentaris, amb articles d'opinió, amb la participació a les reunions de pares, veïns, lectors, treballadors, comerciants, alumnes i -¿ per què no? - als programes de ràdio i televisió, no necessitaràs cap traductor, cap ajudant: podràs fer-te valer per tu mateix, plenament i amb tota la llibertat.
Raó tercera: et sentiràs estimat. No et tractarem diferentment, però ens serà més fàcil fer-te saber que ets benvingut a tot arreu. Intentarem ajudar-te en tots els moments del teu camí d'aprenentatge. En aquest camí, descobriràs meravellosos escriptors i grans poetes, cançons entranyables i eternes... Descobriràs una rica cultura, singular i irrepetible. Tenim una llengua que obre les portes a totes i tots. Tenim un present i un futur comú. Tenim bons professors i classes gratuïtes. Aprèn el català.
(Publicat al BONDIA el 24 d'octubre del 2012)
Apreciat nouvingut,
Tens, com a mínim, tres raons per intentar aprendre l'idioma del país on vius.
Raó primera: et sentiràs acollit. Ho sentiràs en totes les coses, des de les més trivials fins a les més importants. Sabràs llegir els cartells i et serà més difícil perdre't. Entendràs el missatge de tots els contestadors automàtics: els d'Andorra Telecom, de l'Hospital, del Govern, dels museus, dels bancs. Si entres en un ascensor que parla, distingiràs entre "pujant" i "baixant". Si mires la televisió andorrana, no t'hauràs d'imaginar de què tractava la notícia. Si obres els diaris locals, podràs arribar més enllà de les meres imatges. Si segueixes les sessions del Consell General i dels Comúns, sabràs de primera mà com es gestiona el país.
Raó segona: et sentiràs comprès. Per participar a la vida pública en la seva plenitud, amb comentaris, amb articles d'opinió, amb la participació a les reunions de pares, veïns, lectors, treballadors, comerciants, alumnes i -¿ per què no? - als programes de ràdio i televisió, no necessitaràs cap traductor, cap ajudant: podràs fer-te valer per tu mateix, plenament i amb tota la llibertat.
Raó tercera: et sentiràs estimat. No et tractarem diferentment, però ens serà més fàcil fer-te saber que ets benvingut a tot arreu. Intentarem ajudar-te en tots els moments del teu camí d'aprenentatge. En aquest camí, descobriràs meravellosos escriptors i grans poetes, cançons entranyables i eternes... Descobriràs una rica cultura, singular i irrepetible. Tenim una llengua que obre les portes a totes i tots. Tenim un present i un futur comú. Tenim bons professors i classes gratuïtes. Aprèn el català.
(Publicat al BONDIA el 24 d'octubre del 2012)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)