"Visc entre l'elegia i la genciana..."

El nom científic de la genciana deriva del nom de Gentius que als anys 180-167 aC va ser rei d'Il·líria: regne situat a la costa oriental de la mar Adriàtica. La informació que en tenim ve d'autors romans, naturalment esbiaixats contra un representant apoderat d'un territori conquerit: així, el coneixem com un pirata despietat. A més a més, Polibi el descrivia com a un gran borratxo. És un context en el qual no és fàcil imaginar com va poder descobrir les propietats curatives de la genciana. De fet, no sabem ni tan sols de quins poders curatius es tractava. Algunes fonts asseguren que utilitzava les arrels de genciana com a antídot contra els verins. N'hi ha d'altres segons les quals feia servir les arrels de genciana per curar la pesta. Potser es tractava de l'acció aperitiva d'aquestes arrels, i els va aprendre a usar per obrir la gana i facilitar la digestió. Potser les trobava útils per regular els mals d'estomac. Potser el que més li plaïa era el contingut alcohòlic del seu extracte fluid. En tot cas, la planta amarga va heretar el nom del rei.

A les muntanyes d'Andorra, trobem diverses varietats de gencianàcies: hi és la genciana pirinenca, amb flors de color violeta, genciana cruciada, genciana nival, genciana de primavera i la més coneguda de totes, genciana groga. Michel Baracetti, a la Guia de plantes d'Andorra, cita una frase enigmàtica que correspon al significat de la genciana al llenguatge de les flors: «No vols que et cuidi». Els andorrans i altres habitants de les regions muntanyenques durant molts segles han fet servir la genciana en màgia, «per reforçar els efectes d'un complex de plantes», per protegir-se de malediccions i altres encanteris, i també en la medicina popular, gràcies a les seves propietats depuratives, antireumàtiques, digestives i de tònic amarg. La genciana augmenta el nombre de glòbuls blancs i actua sobre l'esfera digestiva i indirectament, sobre l'estat general i de la salut de les persones. S'ha de tenir en compte, però, la presència d'un agent tòxic, la genciamina, en la genciana lutea. Per això, no se'n recomana l'ús durant l'embaràs i la lactància. Però això té raó Màrius Torres quan, conjuntament amb l'elegia –poema d'assumpte planyívol– la qualifica de verí, quan diu: «Visc entre l'elegia i la genciana / sense que em mati cap dels dos verins».

El Màrius Torres que més coneixem és aquell que exclamava, sempre amic de la paradoxa, «I gairebé donaria, per morir ara /–morir per sempre--, una ànima immortal». Però el poeta que escrivia La Torrissea encara tenia salut. Era un jove metge afable a qui li agradava riure, «alternant aixarops i serafins, / els sonets i l'extret de valeriana». De tant en tant, s'asseia al piano i tocava una masurca de Chopin. «La meva vida resisteix, ufana, / bacils i rodolins», deia, somrient. Margarida Prats Ripoll, a Màrius Torres: la poesia com a destí, ho cita com a exemple de la percepció de l'absurditat de la vida, comparable amb la que tenia Carner, a Cançoneta incerta. Potser la vida, per a ell, era absurda... no crec que ho fos. Qualsevol que hagi hagut de compaginar una activitat professional prosaica amb l'addicció a la poesia, encara que no somiés «serps i dents corcades, / ni tot allò que Freud sap què vol dir», s'acaba acostumant al malabarisme irònic de viure entre la responsabilitat diària pels altres i la maledicció de rimar-ho tot: l'eterna memòria de la ciutat d'ideals que s'enfonsa i una estranya alegria «de l'instant que el sol es pon», el vol de les orenetes als cels clars de la seva ment i el futur sembrat de sal que presencien les hores fosques.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 3 de desembre del 2012)

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.