Veniu, veniu

"L'estany, com un debil ancià, tenia als seus braços freds el cel llunyà i fosc, cobrint les estrelles de foc de petons de gel." Més per raons de feina que per senzilles raons de plaer, rellegeixo a Gògol: "La nit de maig", "Viy", "La terrible venjança". I penso: aquest món, jo no el conec. Jo no conec aquest estany, ni el cel cordat amb el cinturó de prats verds, el cel d'encanteri, el cel dels bruixots que surt del seu interior fluint màgicament. Ni he somniat els habitants d'aquesta terra incògnita que tenen cabells de boira, cossos de núvols, i giren, giren rodejant-te com una baldufa alegre. La meva àvia em va fer llegir "Les vetllades a prop de Dikanka" quan jo era encara bastant petita, alumna de primària, en la possiblement correcta convicció que un infant desitja que l'espantin les forces incontrolables de la màgia. Vaig gaudir dels monstres i vaig fer cas omís de les descripcions de la natura. Ja des de petita tenia reduïda capacitat per veure i processar el món exterior. Avui, només conec el cel perquè me'l mostra el meu home. Cada vegada que baixem en cotxe, em diu: "Mira quin cel!" I si ell no hi fos, no el veuria. 

Quan vaig arribar a Andorra vaig deixar de llegir en rus. Vaig pensar que no tindria amb qui parlar-ne, dels llibres de Bulgàkov, o dels poemes de Mandelstam. Vaig fer l'anglès la meva llengua de lectura, encara més del que ho era anteriorment, i vaig limitar la meva existència en el món del ciríl.lic i les seves imatges a les necessitats purament funcionals. Només quan va nèixer la Laura vaig començar, a poc a poc, a llegir-li en rus cada dia llibres per a nens, i encara, cada dia, llegim juntes: "Perquè el pollet era petit i ho veia tot per primera vegada. És bo, ser petit. I és encara més bo, veure-ho tot per primera vegada." Gógol, en el seu èxtasi particular de la unió amb la naturalesa -quina naturalesa, aquesta! no s'uneix pas amb tu, et devora!-, ho veu tot per primera vegada. Quan l'artista no es limita a reproduir les coses copiant les percepcions dels altres, només així esdevé ell mateix, esdevé únic, només així esdevé artista. I quan ho veig, sempre penso el mateix que vaig dir a Jaume Riba quan vaig veure, ja fa molts anys, les seves fotos d'Andorra: "Jo no conec aquest món." És curiós que m'hagi de passar amb els fotògrafs. Són uns éssers estranys. Fan veure que còpien la natura, i en realitat creen un món a part, fantàstic, màgic, nou, diví. M'ha passat avui amb les fotos de l'exposició "L'esport a Andorra" de Reinaldo Márquez i Albert Martín, que s'acaba d'inaugurar just al costat de l'edicifi MoraBanc, a l'Avinguda Meritxell . Quins llocs, quins personatges, quins colors! N'estic orgullosa, sempre he estat orgullosa de viure aquí, però aquesta Andorra té una cara desconeguda que m'encanta. Encara no heu vist la Cathy O'Dowd escalant l'edifici del Morabanc? Ni l'Albert Llovera baixant les pistes de Soldeu en quad? Ni la Jèssica Rovira practicant taekwondo a Tristaina? No us ho perdeu.

(Publicat al BONDIA el 19 de desembre del 2012)