dimecres, 30 de setembre del 2015

Tot ombra i argent

Visc en un pou. Visc dins de l’aigua, brillant i negra, d’una lluminositat tan fantasmagòrica com ho és la superfície del riu Valira de nit, sota els fanals. Pocs metres més enllà del meu cap, a dalt, el sol banya els rajos a les capes superiors del meu regne. El meu món, tot ombra i argent, color d’arracades antigues, ple de silenci misteriós, tot meu. No sé si és habitat per alguna altra criatura o màquina o sèrie d’objectes, però si hi són, no en tinc por. Sé que no són capaços d’espantar-me. Sóc la mestressa i el senyor del pou.    


M’han dit que els éssers vius s’ofeguen a l’aigua freda. Si hi respiro, m’han raonat, és que sóc morta. No sé ni què vol dir, ser viva. Si ja ha passat tot el que havia de passar, si ja és etern, el meu amagatall, no me’n vull moure, no desitjo que ningú me’n tregui. Hi visc. El pou és el mar, és una vall, i és la meva habitació de les profunditats de la infància perduda. No hi percebo cap presència humana. La solitud m’ha adoptat i m’ha fet seva, m’ha envoltat i m’hi bressola. Sóc part dels meus dominis, per petits que siguin. Per fi, sóc jo i no tinc por de la soledat.


De cop, s’apropen, des del costat del sol, les cares d’una nena estimada i del seu pare que em miren, em miren a mi, i em poso a plorar perquè m’esperen allà on es respira l’aire sec i ingràvid, al lloc on es camina i no es flota, i sé que els he fallat deixant enrere els dies i les obligacions, sé que els he fallat baixant amb els remolins a la ciutat d’ensomni. Ja saben que passo mig any sota terra i mig any entre els vius. Em dec a la llum però pertanyo al món de les ombres. Si ploro, és perquè no sóc del tot viva. Sóc mig peix, meitat monstre marí, i no sé si el pou és d’aigua salada o dolça. No, són les llàgrimes les que l’han fet salada. Visc en un pou d’aigua dolça. Mig fantasia mig dona, m’hi trobo a gust, a la terra dels somnis. Fa anys que hi visc, la conec, hi respiro: i no em vull moure, no, no me’n vull moure.

(Publicat al BONDIA el 30 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes

dimarts, 29 de setembre del 2015

¿On ets, estiu?



Encara no me n’he sortit, de l’oceà profund de l’estiu que em fa mirar la terra des del mar, amb els camins costers, penya-segats i fars, tan llunyans i misteriosos com el far on es volia dirigir el nen a la novel·la de Virginia Woolf, tan arrelats a la terra dels desitjos incomplerts com aquell on no vam poder arribar, per manca de temps i la diversitat de distraccions, des del port de Holyhead, Anglesea, a Gal·les. L’estiu em té presa, no em deixa i no m’allibera, com una novel·la inoportuna i plena d’intriga que et cau a les mans en un moment de molta feina, com un somni feliç de quarts de set del matí. Encara m’hi trobo submergida, entre els peixos de colors, amb una estrella de mar que se m’amaga a la mà, amb uns cabells rebels i un flotador festiu, per molt que s’hagi passat ja la diada de Nostra Senyora de Meritxell.

Hi hem pujat a peu, com sempre: des de les Bons d’Encamp. No és una proesa gens significativa, però el detall és important i el camí, alegre. Amb una exageració pròpia d’una família mig russa, hem comprat tantes espelmes que entre tres no hi havia prou mans per dur-les còmodament al lloc on tradicionalment s’agrupen, enceses, a prop de la imatge venerada. Diu la meva filla que la Mare de Déu de Meritxell cada any és més bonica, tot i que de seguida afegeix que ja era bonica quan la va veure per primera vegada. Li va sortir a demanar, en el curs de la missa jove, que tots els nens del món puguin gaudir dels campaments d’estiu: li va tocar un paper adequat per a una ainista veterana. Vam dedicar la tarda a acabar d’etiquetar el material escolar, una vella tradició d’aquestes que marquen el començament d’un nou any d’estudi. Quan era petita, dèiem que el nou any escolar és com Any Nou, només que escolar, per la qual raó havíem de celebrar la seva vigília amb brindis i pastissos i regals (a Rússia, hi ha la tradició de fer regals per celebrar l’any nou). Suposo que per adaptar la tradició a aquestes contrades hauria de dir que a les dotze de la nit del dia anterior a la tornada al col·le ens tocaria menjar raïm al so de les dotze campanades que marquen el final de les vacances. Amb cada campanada, els nens demanarien un desig per al nou any escolar, uns companys de classe que siguin amics, uns mestres comprensius, unes noves experiències i coneixements, i que el temps passi de pressa i que les noves vacances que ja arriben, que ja estan a punt de venir, siguin tan espectaculars, o més si és possible, com aquelles que acabem de viure. ¿On ets, estiu? ¿On t’has amagat?

(Publicat al BONDIA el 9 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes