Encara no me n’he sortit, de l’oceà profund de l’estiu que em fa mirar la terra des del mar, amb els camins costers, penya-segats i fars, tan llunyans i misteriosos com el far on es volia dirigir el nen a la novel·la de Virginia Woolf, tan arrelats a la terra dels desitjos incomplerts com aquell on no vam poder arribar, per manca de temps i la diversitat de distraccions, des del port de Holyhead, Anglesea, a Gal·les. L’estiu em té presa, no em deixa i no m’allibera, com una novel·la inoportuna i plena d’intriga que et cau a les mans en un moment de molta feina, com un somni feliç de quarts de set del matí. Encara m’hi trobo submergida, entre els peixos de colors, amb una estrella de mar que se m’amaga a la mà, amb uns cabells rebels i un flotador festiu, per molt que s’hagi passat ja la diada de Nostra Senyora de Meritxell.
Hi hem pujat a peu, com sempre: des de les Bons d’Encamp. No és una proesa gens significativa, però el detall és important i el camí, alegre. Amb una exageració pròpia d’una família mig russa, hem comprat tantes espelmes que entre tres no hi havia prou mans per dur-les còmodament al lloc on tradicionalment s’agrupen, enceses, a prop de la imatge venerada. Diu la meva filla que la Mare de Déu de Meritxell cada any és més bonica, tot i que de seguida afegeix que ja era bonica quan la va veure per primera vegada. Li va sortir a demanar, en el curs de la missa jove, que tots els nens del món puguin gaudir dels campaments d’estiu: li va tocar un paper adequat per a una ainista veterana. Vam dedicar la tarda a acabar d’etiquetar el material escolar, una vella tradició d’aquestes que marquen el començament d’un nou any d’estudi. Quan era petita, dèiem que el nou any escolar és com Any Nou, només que escolar, per la qual raó havíem de celebrar la seva vigília amb brindis i pastissos i regals (a Rússia, hi ha la tradició de fer regals per celebrar l’any nou). Suposo que per adaptar la tradició a aquestes contrades hauria de dir que a les dotze de la nit del dia anterior a la tornada al col·le ens tocaria menjar raïm al so de les dotze campanades que marquen el final de les vacances. Amb cada campanada, els nens demanarien un desig per al nou any escolar, uns companys de classe que siguin amics, uns mestres comprensius, unes noves experiències i coneixements, i que el temps passi de pressa i que les noves vacances que ja arriben, que ja estan a punt de venir, siguin tan espectaculars, o més si és possible, com aquelles que acabem de viure. ¿On ets, estiu? ¿On t’has amagat?
(Publicat al BONDIA el 9 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada