dijous, 26 de febrer del 2015

Mots encreuats i aparells diabòlics d’Iñaki Rubio


Andorra és un país de miralls. Vagis on vagis trobes on reflectir-te, sigui als aparadors o als bassals, als llacs o als edificis. Ara aquest fenomen ha trobat el seu bard oficial, el seu poeta, en la persona d’Iñaki Rubio. Els quinze relats del recull L’altre costat del mirall (Pagès editors, 2014) que es presentarà el 19 de març a l’hotel Plaza, tenen una estructura impecable i en la seva gran majoria sorprenen amb un gir argumental inesperat i sovint terrible. Iñaki Rubio mata els seus herois amb facilitat shakespeariana: els pocs que sobreviuen al curs de la narració se senten gairebé ofesos amb l’autor per no haver-los donat la importància suficient que els elevés a la categoria de dignes de morir abans que s’acabin les paraules.
Si l’autor deixa de parlar d’algú i aquest algú roman viu, es tracta habitualment d’una víctima d’amor inoblidable, un difunt simbòlic destrossat per les sagetes de Cupido. El món material s’apodera dels pobres diables fets de sentiments i de somnis, de les ànimes fràgils la funció principal de les quals és la de morir amb gràcia. La part curiosa és que la mort descrita per Iñaki Rubio no fa gens de por, gens ni mica. Els seus personatges estan més que feliços de morir d’un tret o de vergonya, trencats o convertits en alemanys o en ombres de si mateixos. El “lent i desvagat destí” ple “d’oci inconegut” no està fet per a ells: si mai s’hagués apoderat de la seva vida hauria de fer-ho d’amagat. Però la realitat narrativa és plena de llum, no té racons foscos, i els personatges literaris, pobres papallones, prenen vida només per servir el seu amo i senyor, l’autor que els ha omplert d’existència. Les poques pàgines de les seves malastrugances valen més que els anys que els mortals de carn i ossos passem inútilment. ¿Qui no donaria un any de la seva vida per convertir-se per un dia en un personatge d’un llibre fantàstic? ¿De què serveix tanta rutina, tanta addicció a la feina, a la política i als diaris? “Val més ésser esclafat i escorregut, la sang inútil trasmudant en vi”, ja ho deia el poeta.

Ja mai oblidarem que Andorra és un país on la realitat reflectida, la de l’altre costat del mirall, sempre amenaça d’imposar-se sobre allò que coneixem com a quotidià i habitual. Qualsevol intent de dominar-la, de la manera que sigui, s’acaba en un acte de venjança pintoresca. Les cares dels maniquins, des dels aparadors dels centres comercials, amaguen recel i impaciència. Els aparells electrònics ens governen i ens paren trampes mortals. Els nostres dobles que estan a l’aguait als miralls ens tenen por i desconfiança i equivalen als nostres propis sentiments vers ells. Els ulls que veiem davant nostre al bany, a primera hora del matí, són ulls perquè ens veuen. Tenen la seva idea del bé i del mal, la seva visió del món. Ho analitzen tot. Tenen un punt de vista. Des d’allà on estan situats, els monstres som nosaltres.

(Publicat al BONDIA el 25 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 18 de febrer del 2015

Que fàcil, viure amb ulls tancats


"Living is easy with eyes closed / Misunderstanding all you see”… Els qui vam prendre el primer biberó acompanyats de cançons dels Beatles mai no hem arribat a associar els “strawberry fields” on, incidentalment, “nothing is real”, amb les maduixes sinó amb el rock psicodèlic. Ara David Gàlvez ens regala amb una anàlisi detallada de la seva versió d’una comunitat que viu als grans camps de maduixers. I vet aquí que sí que hi ha maduixes a la vida dels seus herois. De fet, hi ha poca cosa més que les maduixes i les eines per cultivar-les i paper per escriure. A més a més, hi ha aigua subministrada intermitentment, emmetzinada després de cada període de manca d’aigua, i períodes d’estupor anomenats “becaina grossa”.

Quan llegeixes el llibre, els seus personatges se’t presenten en dues formes físiques simultàniament. Podríem dir, més o menys metafòricament, que els grans camps de maduixers són un camp de concentració muntat per unes aranyes emprenedores per criar papallones fresques de consum propi. Les (hipotètiques) papallones saben escriure, s’abracen, estimen els seus fills i cultiven les seves maduixes de cada dia. Fan servir aixetes i galledes, aixades i cubells. Són unes papallones molt humanes. A “els qui les vigilen” no els veuen mai.

S’ha arribat a dir que Cartes mortes i Res no és real, les dues novel·les de David Gàlvez, no tenien res en comú entre elles. No hi estic d’acord: crec que es podrien assenyalar bastants punts de rencontre. En primer lloc, la solitud d’aquell qui narra en primera persona. A Res no és real, els noms de les persones es revelen quasi simultàniament amb la notícia de la seva desaparició. El narrador no ens revela com es diuen els seus éssers estimats encara vius i rients. Només sabem els noms dels que es perden per sempre i el de qui els esmenta. David Gàlvez sempre s’aplica amb cura a l’elaboració dels noms dels seus personatges –ara bé, Quartverd Campverd i companyia guanyen bastant en estranyesa en comparació amb els més mundans Dr. Whitetoe i Roberto de la Nuez–. L’altra cosa que tenen en comú les dues novel·les és la por de perdre el control. A Cartes mortes, és “el temor atroç que em provoca la idea de la demència en termes absoluts, la imatge de la pèrdua total i permanent de la capacitat de reflexió i autocontrol”. A Res no és real és la consciència que la vida i la desaparició, “un buit de matèria i d’explicació” dels teus éssers més propers són controlats i decidits per “els qui ens vigilen”, el que resta durant “l’horror”.

És fàcil, viure amb ulls tancats, malentenent tot el que veus. Pocs autors superaran David Gàlvez en el que és el retrat d’una infinita, quasi llatinoamericana, tristesa d’un ésser humà que opta per salvar les paraules perquè la resta de la vida resulta insalvable, una tristesa tan nua i real que ha d’aparèixer disfressada amb curiositats literàries i antropològiques. Arriba quan els coneixements i les llegendes, els pensaments i els records se’ls emporta el vent. Quan algú desapareix sense haver-se mort.

(Publicat al BONDIA el 18 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dijous, 5 de febrer del 2015

El misteri de l'elefant perdut


Tot va començar amb la donya Carolina Plandolit i Pelati, baronessa de Senaller, i el sentiment viu de venjança que la va empènyer a fer portar a coll de vuit mossos i una rècula de quatre mules el pesat taüt de zenc amb les despulles de Don Guillem, el seu espòs i cosí germà, pels camins del port d’Envalira, a través de tempestes de neu. “Volia que la presència esborronadora de Don Guillem al panteó familiar mortifiqués per sempre més les autoritats andorranes que l’havien enviat a l’ostracisme polític quan, a causa de les disputes per la construcció d’un establiment de jocs d’atzar a les valls d’An­dorra, van esclatar conflictes fratricides mai vistos en aquell país minúscul, regit, segons deia ella amb amargor, per homes ingrats i institucions d’opereta.” Em va colpir.


Vaig perseguir Joan Peruga per l’edifici del CAEE on el Jacinto Tarongí, diplomàtic de la República espanyola, va participar en un concurs de tangos per guanyar-se els diners necessaris per passar la nit a l’hotel Mirador: l’edifici del Cinema Teatre Andorrà, el local de les estrenes de cinema i de les vetllades de boxa. Li vaig demanar: “¿És veritat, això de la venjança?” Joan Peruga, rialler i sempre cordial, ho va negar amb el cap, o així ho vaig entendre: al cap i a la fi, érem al mig de la gentada que va acudir a la inauguració de l’exposició antològica de Sergi Mas, l’autor de les magnífiques il·lustracions a la nova edició d’El museu de l’elefant.


El museu de l’elefant està poblat de vells coneguts meus. Reconec el discurs del Benefactor Altruista al sopar organitzat per celebrar el lliurament de l’obra de les carreteres. Em sona l’home que sap de detonants i es fa dir Mariano Valira. Conec la Ferineta. Estic acostumada a les dèries del jove Ramon, aficionat a l’esperanto. Pau-Xavier d’Areny-Plandolit és l’home que sempre he somniat trobar per aquestes terres, algú que hagi decidit construir una obra faraònica amb els seus propis diners per la glòria del seu poble. Un altruista de la mida del fabricant Tretyakov de Moscou, una mena d’Eusebi Güell decidit a canviar Ordino.


A Andorra, he conegut persones d’extensa cultura i alta volada: sempre més moderades, però. Això sí, la realitat del Pau-Xavier d’Areny-Plandolit real i històric va ser menys estrambòtica que la del seu àlter ego literari, el protagonista de la novel·la. Un Museu de Ciències Naturals sí, però ni elefants, ni girafes, ni arcs de triomf, ni anarquistes que l’acompanyessin tot arreu. Conec homes i dones que podrien servir de prototip de Pau-Xavier d’Areny-Plandolit. A la novel·la, però, tota la seva vida és més màgica, el seu afany de glòria és més desesperat i més esplèndid. És com si Juli Minoves hagués arribat a construir un Museu de la Identitat Nacional i comprar frescos romànics de col·leccions particulars amb els seus propis mitjans. Tots els projectes del protagonista de la novel·la són dignes d’admiració i de desmai, tots destinats a un fracàs estrepitós. Com una bona russa, entenc els desitjos del seu cor. La gent d’aquí, la de veritat, no es mor pels somnis, no ho perden tot en ells. S’hi impliquen però es dosifiquen sàviament, creieu-me, ho sé. Amb tot el meu sentit pràctic, prefereixo la realitat a la novel·la. De fet, preferiria que la realitat fos molt més pràctica del que és (així no hauríem acumulat tant deute públic). Però si algú entrés al meu cap i remenés el que s’hi cou, sabria que, filla del meu pare, perdono la deixadesa dels homes disposats a mentir sobre els compromisos laborals i marxar cap a Mèxic amb un teatre de varietats. Sabria que admiro les gestes inútils. I ja no us dic res més sobre l’elefant perdut.

(Publicat al BONDIA el 4 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).