dijous, 26 de maig del 2011

Les cendres dels estels

Quan era petita, em van explicar que estava feta de les cendres dels estels. Algun estel s’ha mort per recrear-se, com l’au Fènix, en mi. Quan mori, tornaré a les cendres, a la semblança de l’estel que fou el meu començament. Els estels i les llavors moren per a donar començament a una nova vida. Sempre he entès el moviment constant del Cosmos com a l’analogia de l’ànima humana, tota una promesa, tota la perfecció en potència i en desenvolupament.

La noció de l’infinit és un concepte íntimament religiós. L’espai infinit no espanta tant com el possible fi de l’espai. Si la hipòtesi de l’espai infinit de moment és científicament acceptada, qui m’impedeix aferrar-me a la hipòtesi de la vida infinita?.. L’eternitat és tota una aventura. L’acabament del temps no té futur. El temps i l’espai deuen anar estretament lligats: és impossible imaginar la noció de l’espai en expansió constant sense la noció del temps. L’expansió no és possible si no té lloc en el temps. L’eternitat, avui en dia, és una hipòtesi viable.

El que fa l’infinit, naturalment, és oferir un camp d’investigació il·limitat. Com més vast se’ns presenta, amb més pertinència se’ns posa la pregunta del perquè de tota la investigació. L’exploració del món, fins a la data d’avui, sembla haver-lo espatllat molt més del que ens ha servit per millorar-lo. El cel d’estels que se’ns obra cada nit està de més a més poblat de “deixalles espacials” – falses estrelles que tremolen en una mena de limbe on les han deixat. La hipòtesi que la Il·lustració produí l’escissió entre la lògica mecànica i instrumental i el sentit profund i últim de les coses sembla estar-se confirmant. No veig gaires fets que pugui utilitzar per falsejar-la.

La lliure i pròpia voluntat de l’ésser humà – un ésser curiós fins a l’estupidesa i genial en la seva capacitat a adaptar-se als nous descobriments (i adaptar els nous descobriments a sí mateix) – aquella lliure i pròpia voluntat sembla ser indiscutible. Vivim en un món que ens hem creat amb les nostres pròpies mans i amb les nostres pròpies ments: un món de més a més perillós i cruel que ens ofereix tots els paranys de la falsa seguretat que tan curosament hem construït nosaltres mateixos. Vivim en un món mecànic; els nostres llums ens tapen els estels; l’asfalt ens tapa la terra, i l’aire que respirem fa olor a oli i gasolina. Però aquella mateixa curiositat és la única via que tenim per realitzar el nostre potencial com a substància pensant, com a l’únic ésser de l’univers que dubta de l’existència del qual no dubtem.

Serem un accident bonic o una creació d'un creador del cel i de la terra?.. No ho sabem del cert, però és curiós que ens ho demanem. Potser és veritat – com diuen alguns – que la tècnica no és una cosa merament humana, que els humans només alliberem la potencialitat de l’existència ja continguda en totes les coses. Si és així, cada descobriment nostre no és més que un “desvetllar” d’una cadena d’esdeveniments adormida. L’espai s’expandeix amb el temps. Hi naixen els nous estels. De les cendres dels estels que es moren apareixen combinacions noves, inesperades, dotades d’un sentit que sobrepassa tot el que ha participat, de forma més planera o més indirecta, en el procés de la seva formació.

(Publicat a la revista Àgora Cultural)

Sons, tristeses, camins

A Marc Vila Amigó

Corren temps difícils per escriure odes, i t’escric una carta. A través de les cartes, ens reconstruïm en la nostra essència, tal com som quan ens somnien els déus. Em llegeixes avui i és dimecres, però quan estava teclejant aquesta frase, al rellotge del meu portàtil era la una de la matinada del dimarts dia disset. Feia una hora que havíem deixat enrere el primer dia de la vostra nova era. Era el dia del nou començament del camí pedregós de la política activa: no hi ha vies polítiques més actives que les vies de l’autoritat.

Els últims dies, per a mi, s’havien desenvolupat al voltant de les notícies del Síndic, de les informacions de la caiguda perillosa, el casc trencat, la bicicleta corbada i el Síndic ingressat a la UCI primer, amb un pronòstic encara incert, i després en planta, amb punts a la cara, tres costelles trencades i aire al pulmó, en observació i amb calmants, i tot això no obstant, amb ganes de tornar al Consell el més aviat possible... Els dos el vam anar a veure, en instants diferents: el Síndic de la bicicleta és el Vicenç, a qui tots desitgem una prompta recuperació i molta força, i ànims. El Sr Síndic dels primers discursos sentits i sincers. Just en sortir de l’hospital, vaig anar al Govern a veure’t jurar com a Ministre. Mentre tu prometies guardar el secret de les deliberacions del Govern, et seguia – a través de la multitud – amb ulls alegres.

Marc, poca gent recorda que el meu sobrenom de Russa Optimista era, de fet, creació teva. Pocs saben que vas ser el primer qui em va publicar. Poc després va arribar Carles Naudi d’Areny-Plandolit, amb la proposta d’escriure al BONDIA on em llegeixes ara mateix, després Jaume Ramisa amb la idea de la creació del Fòrum.ad, i ja més endavant, les col·laboracions a El Periòdic d’Andorra, conjuntes amb el brillant Iago Andreu... Ara bé, el Diari d’Andorra va ser el meu primer lloc de publicació, i hi vaig ser amb la teva ajuda. Fa tres o quatre anys, anava a veure’t al despatx, llegies els meus primers textos – la majoria van ser publicats, més endavant, com a columnes, en un o l’altre lloc, - i et veia somniador, agosarat i noble, i m’imaginava que no hi havia ningú al món sencer que no t’estimés profundament. Potser fumaves massa – a part d’això, eres perfecte. Em feies un cafè i em parlaves de Vincent Cespedes i la felicitat, de Rawls, de iusnaturalisme, dels traïdors, dels dons, de la legislatura postconstituent, del mossèn Ballarín, de Sant Francesc que havia vingut a Andorra, i de la pel·lícula dels gira-sols: ¿ho recordes?..

La meva idea de la Justícia com a ministeri per administrar es limita a la informació que hom pot treure d’un any de carrera de Dret. En sé molt poc, i sé que no és fàcil. Havent tocat el tema de l’imperi de la Llei, confesso de passada que a l’oficina tinc mig prestatge ple de llibres que t’he robat – però sempre amb el teu consentiment i amb ànims de tornar-los: d’això se’n diu agafar-los en préstec. Encara em costa parlar-te com a un Molt Il·lustre. Fa un no-res, escrivíem poemes a quatre mans, dels oceans i dels tambors, de sons, tristeses i camins. Ara t’esperen decisions crucials, i et desitjo sort. Sort i salut, perspicàcia, sobrietat i molta calma. Idees: bones. Col·laboradors: hàbils. Enemics: ineptes. Amics: vertaders. Per tot allò que pugui valdre el suport d’una russa optimista – te’l dono amb aquestes paraules, i en dono fe. T’espera molta feina. Que siguis tu mateix, i que tinguis cap clar, mirada freda, esperit de confiança i cor sincer.

(Publicat al BONDIA el 18 de maig del 2011)

dijous, 12 de maig del 2011

El retrat de Paul Éluard

George Orwell deia que Salvador Dalí era un bon dibuixant i un ésser humà repugnant, i que la segona cosa no anul·lava i no modificava la primera. Es referia a la coqueteria de l’artista amb dictadors i dictadures, però quan la liquida realitat del geni empordanès, corrompuda per formigues i poblada d’elefants absurds, sempre a punt de dissoldre’s en un no-res o en un crit, va entrar per primera vegada als meus malsons, jo no ho sabia. Al·la Drozdova, dissenyadora de moda i amiga de la meva mare, era una addicta als móns del nou Prometeu de Portlligat. Amb ell, estudiava la vida com un alquímic estudia els verins. La dissecció del temps com a substància corrosiva, digna d’exploració immediata, l’obsessionava.

Jo tenia catorze anys, i tots vivíem en una ciutat quasi permanentment gelada, amb les albes liles més boniques que he vist mai, probablement degudes a la densa contaminació atmosfèrica del nostre barri industrial. Recordo aquelles albes, vistes diàriament a les vuit del matí dels hiverns des de la quarta planta de l’escola secundària anglesa: als hiverns, es feia de dia molt tard, i el cel uniformement fosc de sobte adquiria matisos d’aquell color violeta predominant, barrejat amb rosa i taronja.

L’escola pictòrica predominant de la nostra regió era el realisme socialista, l’objectiu principal del qual semblava ser el gaudi del treball físic fet per persones asexuades amb cossos de campions olímpics. La força moral dominava els defectes del cos. El suposat bé públic – el bé “del poble” – s’alçava sobre el bé privat, pràcticament inexistent. Les funcions corporals, incloent-hi la generació d’éssers humans, teòricament estaven dominades per la severa disciplina de l’esperit. La inexistència d’una persona privada, dissolta en una nació guanyadora, portava a la idea de la trivialitat del temps i de l’espai.

La bandera roja damunt de tots els edificis cridava a oblidar els perills de la vida, i enunciava la falsa conquesta del temps. També proclamava el triomf de la classe obrera, però nosaltres – i els nostres amics – érem qualsevol cosa menys proletaris. Jo, una nena puritana amb obsessió perfeccionista, em desesperava veient com unes senyores burgeses, elegants i altament convencionals podien admirar “El joc lúgubre” o “El gran masturbador”, o fins i tot l’estranyíssim retrat de Paul Éluard... Em deien que el retrat devia representar la continuïtat de l’amor del poeta per a la seva dona russa, Elena Diakonova, que tots coneixem com a Gala.

El retrat d’un poeta surrealista, que semblava un militar guardonat amb una mà esquelètica i ferit amb un plàtan, s’acompanyava de la història de la seva tumultuosa relació amb l’esposa que en el mateix moment de realització del retrat, estava deixant el marit retratat per l’artista que el retratava, per tornar a tenir relacions amb l’ex-marit un cop s’hagi casat amb l’artista... El mutilat braç dret del poeta era un peix rosat que es convertia en una cara que vomitava formigues. Darrera seu, al cel ben blau que en la part de baix del quadre es convertia en un color semblant al de les meves albes natives, hi havia un peix lleó que es burlava de l’espectador en companyia d’un cap obert sense gaire cervell a la descoberta.

Una mena de musa, de màscara de la tragicomèdia o d’un molt embriagat bust romà acaronava la galta esquerra del lletraferit surrealista, i un altre lleó, sota seu, es treia la llengua, i el mateix poeta era un bust, amb dues mans entrellaçades allà on els bustos tenen la base o l’hipotètica cintura, i sota seu, tot era mar o terra, amb dues petites figures amb un triangle foradat i ombres vives, que caminaven per mar o per terra, volent-se escapar del malson d’uns cabells fossilitzats i larves gegants entre les quals el pintor els condemnava a viure. Lluny, lluny enllà, hi havia una altra figura... o dos.

És un retrat aterrador. El torno a mirar. El temps ha passat, i fa molt que no veig la ciutat de les albes liles que, en un moment donat, va substituir les banderes vermelles per àligues bicèfals. El temps ha rigut de nosaltres, dels nostres amors, de les nostres creences, ha envaït els nostres somnis, ha penetrat els nostres teixits. Ulls buits, mans primes, orelles plenes de formigues, em desperto entre mar i terra. Ja no sóc ni jove ni gran, ni amant ni poeta, ja no sóc jo mateixa. En un atac de bogeria, celebro el gran plaer de ser Salvador Dalí.

(Publicat al BONDIA el 12 de maig del 2005)

dimecres, 4 de maig del 2011

El somni d'una nit d'estiu

Començo el dia llegint les declaracions de l’encara director general de Grandvalira, José Blanco, que la recaptació que es fa durant tota la temporada estiuenca equival a la d’un cap de setmana d’hivern. Clar i concís. Vivim de la neu. Si totes les prediccions, tant optimistes com pessimistes, es compleixen, un cop més estem a punt de convertir-nos en un país fantasma que s’adorm al mes de maig i es desperta a l’octubre. De fet, ja ens hi hem convertit. Com una mena d’os confós que passa l’estiu somniant amb l’alegria d’hivern, una cigala mutant que canta durant els mesos de fred i es mor de gana quan arriba la calor, estiuejarem, hivernarem, en fi : farem el que podrem fins que tot es torni a gelar i ens vinguin a visitar els estrangers, ocells migrants de benestar i esperança.

És una negra nit i, com sempre, t’escric. Si visquéssim al bell mig d’un conte de fades, o si forméssim part d’una pel·lícula feta a la plana de Califòrnia seria el moment perfecte per canviar el destí del protagonista. Seria lògic imaginar-nos Antoni Martí que va a la muntanya i es troba la Dama Blanca rodejada de menairons i tamarros (mig desacreditats per un bloc batejat amb el seu nom, però igualment existents), que li regalen superpoders concentrats en forma de Narcissus poeticus o, si ho preferiu, astrància, la flor amb pètals punxeguts. ¿Com ens salvarem de la desesperança, al mig del nostre somni peculiar de la interminable nit d’estiu? ¿Quin esforç d’imaginació ens cal per fer-ho? Miro la llista de ministres i em pregunto quin seria el més idoni per vendre l’ànima a la Mestressa de la Muntanya a canvi d’un miracle. El cap de Govern hi guanya.

N’espero miracles... Suposo que, fins a un cert punt, tothom n’espera. Representa una rara avis, un exemple quasi desconegut de polític gairebé universalment estimat. Tanmateix, confesso haver esperat miracles de tots els caps de Govern successius des del primer moment del meu interès per Andorra. Començant per Òscar Ribas, qui encara ara, als seus setanta-quatre anys i retirat de la política, m’intriga, amb la seva filosofia vital barreja de Lao zi i Sèneca, caràcter coratjós, estudiós i distant i la necessitat intrínseca de veure més enllà de l’horitzó; Marc Forné, obert, proper, simpàtic, el Marc Forné del projecte d’una Andorra del metro aeri, casinos, clubs de golf i motos de neu; Albert Pintat, elegant i irònic, amb la seva educació suïssa, contactes internacionals i cortesia a l’antiga; i naturalment, Jaume Bartumeu, des del bon principi semblant a un personatge de Thomas Hardy, personalitat forta, segur del seu destí i de la seva desconfiança en el món i, naturalment, enemic de si mateix, home de claredat d’idees i perseverança envejable... En l’ocasió improbable de poder influenciar l’elecció dels ministres, jo no dubtaria a fer-lo ministre del nou Govern. Ja que no podem tenir Imma Tor i hem desplaçat Marc Vila cap a la cartera de l’Interior, definitivament faria Jaume Bartumeu ministre d’Exteriors, i així donaria Economia i Turisme a Gilbert Saboya...

I ara ve Antoni Martí, una font d’inspiració i admiració per a la majoria dels joves (fins als quaranta aproximadament) que conec, i un gran misteri per a mi. ¿Com voldrà veure l’Andorra del futur? ¿Com estructurarà els seus projectes? Veig una persona tan rodejada d’amics i admiradors com el nou cap de Govern, i m’és difícil decidir qui són les seves persones de més absoluta confiança. Tothom li dóna suport, els dretes i els esquerres, i naturalment el centre menys defi nit... ¿Quin camí escollirà? ¿quines prioritats tindrà? Un gran misteri... un gran misteri. N’espero miracles; tots n’esperem.

(Publicat al BONDIA el 4 de maig del 2011)

El triomf de la joventut

Vaig anul·lar tots els compromisos de dijous, anunciant a la família que anava a veure el jurament dels nous consellers. «No m’ho puc perdre: Vicenç Mateu inicia la seva primera legislatura com a Síndic». «Mama, què és un síndic?», va preguntar la meva filla, intrigada. «El síndic és el president del Parlament d’Andorra», vaig explicar-li. «Molt bé!», i va aplaudir. De veritat, li va semblar molt bé, i a part d’això, és molt positiva i té sis anys. «Mama, aplaudiràs fort?», va seguir. «Sí, quan toqui aplaudir, aplaudiré fort». «I si aplaudeixes quan no toca?». «Doncs em faran fora». «Molt bé!» Així vaig prendre la ferma resolució d’aplaudir només quan tocava.

Per alguna idiosincràsia personal, em costa arribar puntual als esdeveniments públics, però per a la sessió del Consell General ja em tenien avisada: «Vés-hi d’hora, hi haurà molta gent». Així que a les 11:30 allà em tenien, en un banc de fusta, rodejada d’amics i familiars dels nous consellers. La majoria de les cares m’eren conegudes; les altres, les intuïa. «Felicitats», deien els uns als altres. «Ara, que ho facin bé», contestaven aquells als quals es felicitava, «que no és fàcil». «No és fàcil», els donaven la raó els primers, «que l’època és molt difícil». I afegien una frase per a mi enigmàtica: «Abans s’espardenyaven per a les eleccions; ara, els esclops, que siguin vigatans...» L’avantatge de viure en un món tan petit com és Andorra consisteix en tenir-nos a tots molt a prop. A les 11:40 a gent es començava a posar neguitosa: «Comencen ja?»

«Falten vint minuts», explicava Simó Duró a aquells qui eren al seu costat, «fins que no toquin la campana, s’espera. Llavors, quan toquin la campana, ja començaran les coses. Uns passen per aquí, i els altres, per allà. Jo m’estimaria més que tots passessin per aquí, com abans; sóc tradicionalista; conservador». A l’espera del començament de la sessió del Consell, em vaig assabentar que a la sala on hi ha síndics ara, abans, cap als anys cinquanta del segle passat, hi havia un col·legi francès, i un cop, «un presoner, pum, pum, pum, i va sortir per la sala del col·legi [...] Sí, una part era cort, i l’altra, era presó, i aquí sota, hi havia la cúria dels batlles». «Quins anys eren! Els anys de pau, de tranquil·litat...». «I tant, i tant».

Cap a les 12:00: «I ara, ¿què fan?». «Ara surten el conseller de més edat de Canillo i el més jove dels consellers. Comença el jurament, i després es fan els síndics». I va sonar la campana. «Puntuals, ¿eh?». «Clar, clar; és el conseller de més edat de Canillo qui l’ha de tocar». «Ara es col·loquen tots». «Sí, ara van entrant, avui per ordre alfabètic, i després es posaran per grups parlamentaris». Els periodistes ens tapaven la vista. «Ho veurem més bé a les notícies». «Sí, ells ho enfoquen bé, però des d’aquí, el sentiment és diferent; ser-hi és més interessant».

Martí Salvans, com a conseller de més edat de la parròquia de Canillo i, per tant, president, va obrir la sessió: «El Consell General, com a successor del primitiu Consell de la Terra, aviat complirà 600 anys...». Salvans parlava, i jo mirava les cares dels nous consellers, aquelles que podia veure, i potser ja em faig gran, però els veia a tots tan joves, tan plens d’il·lusió que semblaven universitaris celebrant la graduació. I aquesta sensació, la vaig tenir encara més forta quan es van posar els hàbits i els tricornis. Es van fer les votacions, i vam aplaudir molt fort i quan tocava –per al síndic, quan vam deixar d’aplaudir nosaltres, encara van continuar una estona els que eren a la sala dels passos perduts– i vaig pensar que aquest Consell d’entrada sembla ser un triomf de la joventut. El Consell s’ha rejovenit considerablement i tots els qui eren joves fa 18 anys –aquells sis consellers que havien estat consellers en la primera legislatura constitucional– ara són «els grans».

El públic al meu costat no parava de comentar. «Jo a les senyores, els posaria una ploma al tricorni», proposava un senyor gran. «Ja fas diferències!», li contestava la seva veïna, «els homes, una cosa, les dones, una altra». «És que hi ha diferències!» es defensava l’home, «i s’han de respectar...», però la seva interlocutora ja no l’escoltava i deia, admirant les noves conselleres: «Mira què xules!». Jo també les trobava guapíssimes. L’hàbit de conseller escau a tothom. Quant a Vicenç Mateu i Mònica Bonell, crec que tothom em donarà la raó que semblen haver nascut per fer de síndic i subsíndica, amb els bicornis inclosos. El contingut del discurs del síndic –conciliador, elegant, centrat en obrir els nous camins i no malmetre mai la dignitat de les persones, era immillorable.

L’època és difícil, els esperen decisions importants, però donen una imatge positiva: recordem que formen un Consell paritari i representatiu de la població i de totes les parròquies. Desitgem-los a tots molta sort i molts encerts en el nou camí. Seguint el discurs del Síndic, sigueu flexibles i capaços, savis i prudents, fidels a la societat i a la Constitució. Si així ho feu, bons andorrans sereu.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 29 d'abril del 2011)