dilluns, 31 de desembre del 2012

Veniu, veniu

"L'estany, com un debil ancià, tenia als seus braços freds el cel llunyà i fosc, cobrint les estrelles de foc de petons de gel." Més per raons de feina que per senzilles raons de plaer, rellegeixo a Gògol: "La nit de maig", "Viy", "La terrible venjança". I penso: aquest món, jo no el conec. Jo no conec aquest estany, ni el cel cordat amb el cinturó de prats verds, el cel d'encanteri, el cel dels bruixots que surt del seu interior fluint màgicament. Ni he somniat els habitants d'aquesta terra incògnita que tenen cabells de boira, cossos de núvols, i giren, giren rodejant-te com una baldufa alegre. La meva àvia em va fer llegir "Les vetllades a prop de Dikanka" quan jo era encara bastant petita, alumna de primària, en la possiblement correcta convicció que un infant desitja que l'espantin les forces incontrolables de la màgia. Vaig gaudir dels monstres i vaig fer cas omís de les descripcions de la natura. Ja des de petita tenia reduïda capacitat per veure i processar el món exterior. Avui, només conec el cel perquè me'l mostra el meu home. Cada vegada que baixem en cotxe, em diu: "Mira quin cel!" I si ell no hi fos, no el veuria. 

Quan vaig arribar a Andorra vaig deixar de llegir en rus. Vaig pensar que no tindria amb qui parlar-ne, dels llibres de Bulgàkov, o dels poemes de Mandelstam. Vaig fer l'anglès la meva llengua de lectura, encara més del que ho era anteriorment, i vaig limitar la meva existència en el món del ciríl.lic i les seves imatges a les necessitats purament funcionals. Només quan va nèixer la Laura vaig començar, a poc a poc, a llegir-li en rus cada dia llibres per a nens, i encara, cada dia, llegim juntes: "Perquè el pollet era petit i ho veia tot per primera vegada. És bo, ser petit. I és encara més bo, veure-ho tot per primera vegada." Gógol, en el seu èxtasi particular de la unió amb la naturalesa -quina naturalesa, aquesta! no s'uneix pas amb tu, et devora!-, ho veu tot per primera vegada. Quan l'artista no es limita a reproduir les coses copiant les percepcions dels altres, només així esdevé ell mateix, esdevé únic, només així esdevé artista. I quan ho veig, sempre penso el mateix que vaig dir a Jaume Riba quan vaig veure, ja fa molts anys, les seves fotos d'Andorra: "Jo no conec aquest món." És curiós que m'hagi de passar amb els fotògrafs. Són uns éssers estranys. Fan veure que còpien la natura, i en realitat creen un món a part, fantàstic, màgic, nou, diví. M'ha passat avui amb les fotos de l'exposició "L'esport a Andorra" de Reinaldo Márquez i Albert Martín, que s'acaba d'inaugurar just al costat de l'edicifi MoraBanc, a l'Avinguda Meritxell . Quins llocs, quins personatges, quins colors! N'estic orgullosa, sempre he estat orgullosa de viure aquí, però aquesta Andorra té una cara desconeguda que m'encanta. Encara no heu vist la Cathy O'Dowd escalant l'edifici del Morabanc? Ni l'Albert Llovera baixant les pistes de Soldeu en quad? Ni la Jèssica Rovira practicant taekwondo a Tristaina? No us ho perdeu.

(Publicat al BONDIA el 19 de desembre del 2012)

diumenge, 30 de desembre del 2012

L'abundància dels platans


Com més temps passo en un lloc on ningú comparteix els records de la meva infància, més arribo a dubtar-ne. Certes coses semblen pur joc d'imaginació. Per exemple: les cartes al Pare Nadal eren un pur intent de comunicació amb les forces màgiques. S'hi incloïa una llista reduïda de coses òbvies: «Estimat Pare Nadal, porta'ns un arbre ben maco i regals. Ets el millor». Una llista de coses concretes era impensable. Potser podries dir «voldria una nina», o «un vestit nou», i amb una mica de sort tindries una nina o un vestit. Però quina nina i quin vestit, no ho podries escollir mai. I si no arribaven, no pensaves que t'havies portat malament, ni dubtaves l'existència de l'esperit de Nadal (a Rússia, de l'Any Nou) ni de les seves bones intencions: simplement, assumies que l'equivalent rus del Pare Nadal «no l'havia trobat». Volia portar-te una nina, però les nines s'havien acabat. T'ha portat un osset de peluix. Visca!
L'altra cosa era la fruita. La fruita, fora dels dos o tres mesos d'estiu, era un luxe més exquisit que les llaminadures. Un caramel o una tauleta de xocolata representaven un premi, però una taronja o una pinya eren impossiblement exòtics. Tothom esperava l'arribada hivernal de les mandarines, el seu aroma, el seu tacte i naturalment el seu gust, amb una alegria impacient. Es penjaven a l'arbre, amb fils, i es menjaven amb l'arribada de l'Any Nou. Quant als plàtans – no existien. Quan els conquistadors portuguesos van introduir el cultiu del plàtan al nou món, les terres russes van resultar massa fredes per a que se n'hi pogués gaudir. 

De plàtans, n'hi havia a les il·lustracions dels llibres infantils que parlaven d'Àfrica. Als dibuixos animats on es tractava de països exòtics. Poques vegades, algun amic que viatjava portava una bosseta de plàtans secs, diminuts i deliciosos. Però una fruiteria, una verdureria situada a la capital dels Urals no en tenia, de plàtans, mai. Diuen que a l'Alemanya nazi, menjar plàtans es considerava poc patriòtic, ja que, naturalment, havien de ser d'importació. Els botiguers que en tenien estaven obligats a penjar un cartell explicatiu: «Un veritable patriota menja les pomes alemanyes». A casa nostra, crec que no era ben bé el mateix. El veritable patriota menjava pomes, perquè això era el que hi havia. I eren prou bones, les pomes dels Urals. Ja fa molts anys que no visito la terra on vaig néixer, i m'imagino que moltes coses hi deuen haver canviat. Quan m'endinso en l'univers d'internautes de parla russa, constato que s'ha arribat a tenir un contacte més proper amb la fruita exòtica. «Si heu decidit cultivar plàtans a casa vostra» –diu l'Enciclopèdia Femenina Lady M– «penseu-vos-ho bé. Aquesta planta herbàcia pot arribar a sis metres d'alçada». I dóna instruccions per als qui tenen sostres més alts de sis metres i poden mantenir la humitat atmosfèrica constant de 70%, útils per als excèntrics sobrats de recursos. Per als excèntrics de mitjans més humils, l'accés als plàtans resulta encara més vital. Així, podran seguir els passos necessaris per atreure diners, descrits a la web de màgia pràctica banan online. Es necessiten una palangana i un plàtan. La palangana s'omple d'aigua, i s'hi renta la pela del plàtan. S'ha de fer tant d'esforç com es pugui. Després es tira l'aigua, es llença la pela de plàtan, i se suposa que els diners no trigaran en arribar. Es recomana lluir un gran somriure durant tot el procés. Potser que m'hi dedicaré, passat les festes. Malgrat la crisi, que no ens falti el bon humor. Amics, que tingueu unes festes plenes d'alegria. Bon Nadal.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de desembre del 2012)

Texxt: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

diumenge, 23 de desembre del 2012

¡Pareu esment als baobabs!


El baobab, arbre sagrat dels africans, sovint apareix als mites fundacionals dels pobles, ciutats i regnes. Sembla que estigui coronat amb arrels en lloc de branques, i gràcies a elles, treu la seva força del cel. 

Les explicacions que es donen de la seva forma inusual són diverses. Una llegenda diu que quan els animals es van posar a plantar arbres, la hiena va arribar tard, i l'últim arbre que li quedava era el baobab. Enfurismada, el va plantar al revés. Diuen també que el baobab creixia al jardí dels déus i el dimoni, mogut per l'odi, el va arrencar i el va tirar al terra.
El baobab, l'arbre de la vitalitat i perseverança, es va agafar al sòl sec amb les seves branques i va continuar creixent. L'altra llegenda diu que quan Tore, el déu dels boscos que apareix en forma de lleopard, va plantar el baobab, l'arbre es va posar a créixer incontroladament. Astorat per la velocitat del desenvolupament de la vida vegetal, el va capgirar i el va plantar cap avall, per a què l'arbre capgirat seguís creixent amb més moderació. Tot i així, l'alçada dels baobabs pot anar de 5,30 metres fins a 47 metres d'alçada. A l'època de les pluges, els baobabs acumulen grans reserves d'aigua en el tronc molt gruixut, fins a 15 metres de diàmetre. Si dues o tres de les seves llavors caiguessin a casa meva i creixessin, acabaria com una còpia exacta del gandul del famós dibuix de Saint-Exupéry.
Per als africans, el tronc d'adansonia sovint serveix de lloc de sepultura o habitatge, o d'una mena de graner on es guarda el menjar i l'aigua. A Sudàfrica, al tronc del baobab Sunland, un dels arbres més vells del món (uns 6000 anys) hi ha un bar-restaurant i un celler de vins. A dins d'un altre baobab, hi ha una parada de camions. A la pel·lícula musical animada El Rei Lleó, Rafiki, el vell i savi mandril, conseller important i defensor d'en Simba, viu en el tronc d'un baobab. Segons ens relata al seu llibre el periodista català Xavier Moret, aquell qui ha dormit a l'ombra d'un baobab un dia tornarà a l'Àfrica. També es diu l'arbre del pa de simi , boaboa, tabaldi, l'arbre ampolla. Són comestibles els seus fruits, les llavors, les fulles i l'escorça. De diverses parts del baobab es produeixen collarets, medicines, teles, sabó, cola adhesiva, goma i milers d'altres coses útils. En un dels blocs en llengua catalana – Centpeus –he llegit una multitud de fets curiosos sobre aquest arbre malgirbat.
Per exemple, s'hi explica que per protegir-te dels atacs dels cocodrils, has de beure l'aigua en la qual s'han mullat llavors de baobab, i que hi ha una creença que diu que qualsevol que arrenqui una flor de baobab acabarà devorat per un lleó. Hi ha vuit espècies de baobabs, una de les quals, Adansonia digitata, creix a les regions àrides i seques de l'Àfrica, l'altra, Adansonia gibosa, al nord d'Austràlia, i la resta, a Madagascar. Apareix als escuts de Senegal i de la República Centreafricana.
L'any 2002, a Sudàfrica es va establir l'Orde del Baobab, pels ciutadans que destaquen en les seves aportacions en diferents camps de la ciència, negocis i servei a la comunitat. La classe superior de l'Orde del Baobab, atorgada pels serveis excepcionals, és la del Conseller Suprem. El baobab és un símbol de la tolerància, i l'estabilitat, i un tradicional lloc de trobada. El desembre, els baobabs floreixen. Les seves grans flors blanques són pol·linitzades per un ratpenat que es diu ratpenat frugívor pallós.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 10 de desembre del 2012).
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor. 

"Visc entre l'elegia i la genciana..."


El nom científic de la genciana deriva del nom de Gentius que als anys 180-167 aC va ser rei d'Il·líria: regne situat a la costa oriental de la mar Adriàtica. La informació que en tenim ve d'autors romans, naturalment esbiaixats contra un representant apoderat d'un territori conquerit: així, el coneixem com un pirata despietat. A més a més, Polibi el descrivia com a un gran borratxo. És un context en el qual no és fàcil imaginar com va poder descobrir les propietats curatives de la genciana. De fet, no sabem ni tan sols de quins poders curatius es tractava. Algunes fonts asseguren que utilitzava les arrels de genciana com a antídot contra els verins. N'hi ha d'altres segons les quals feia servir les arrels de genciana per curar la pesta. Potser es tractava de l'acció aperitiva d'aquestes arrels, i els va aprendre a usar per obrir la gana i facilitar la digestió. Potser les trobava útils per regular els mals d'estomac. Potser el que més li plaïa era el contingut alcohòlic del seu extracte fluid. En tot cas, la planta amarga va heretar el nom del rei.
A les muntanyes d'Andorra, trobem diverses varietats de gencianàcies: hi és la genciana pirinenca, amb flors de color violeta, genciana cruciada, genciana nival, genciana de primavera i la més coneguda de totes, genciana groga. Michel Baracetti, a la Guia de plantes d'Andorra, cita una frase enigmàtica que correspon al significat de la genciana al llenguatge de les flors: «No vols que et cuidi». Els andorrans i altres habitants de les regions muntanyenques durant molts segles han fet servir la genciana en màgia, «per reforçar els efectes d'un complex de plantes», per protegir-se de malediccions i altres encanteris, i també en la medicina popular, gràcies a les seves propietats depuratives, antireumàtiques, digestives i de tònic amarg. La genciana augmenta el nombre de glòbuls blancs i actua sobre l'esfera digestiva i indirectament, sobre l'estat general i de la salut de les persones. S'ha de tenir en compte, però, la presència d'un agent tòxic, la genciamina, en la genciana lutea. Per això, no se'n recomana l'ús durant l'embaràs i la lactància. Però això té raó Màrius Torres quan, conjuntament amb l'elegia –poema d'assumpte planyívol– la qualifica de verí, quan diu: «Visc entre l'elegia i la genciana / sense que em mati cap dels dos verins».

El Màrius Torres que més coneixem és aquell que exclamava, sempre amic de la paradoxa, «I gairebé donaria, per morir ara /–morir per sempre--, una ànima immortal». Però el poeta que escrivia La Torrissea encara tenia salut. Era un jove metge afable a qui li agradava riure, «alternant aixarops i serafins, / els sonets i l'extret de valeriana». De tant en tant, s'asseia al piano i tocava una masurca de Chopin. «La meva vida resisteix, ufana, / bacils i rodolins», deia, somrient. Margarida Prats Ripoll, a Màrius Torres: la poesia com a destí, ho cita com a exemple de la percepció de l'absurditat de la vida, comparable amb la que tenia Carner, a Cançoneta incerta. Potser la vida, per a ell, era absurda... no crec que ho fos. Qualsevol que hagi hagut de compaginar una activitat professional prosaica amb l'addicció a la poesia, encara que no somiés «serps i dents corcades, / ni tot allò que Freud sap què vol dir», s'acaba acostumant al malabarisme irònic de viure entre la responsabilitat diària pels altres i la maledicció de rimar-ho tot: l'eterna memòria de la ciutat d'ideals que s'enfonsa i una estranya alegria «de l'instant que el sol es pon», el vol de les orenetes als cels clars de la seva ment i el futur sembrat de sal que presencien les hores fosques.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 3 de desembre del 2012)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

dimecres, 5 de desembre del 2012

De l'amor i l'esperança


Catalans, escriviu!!! No defalliu, creant. Llibres, revistes, diaris, blocs. Fins i tot m’omple d’orgull que tinguem una Viquipèdia en català tan completa, i que sigui un idioma tan present a les xarxes socials. Feu traduccions de totes les llengües del món, obriu multituds de petites –i no tan petites– editorials. Sigueu poetes, novel·listes, columnistes, crítics, filòsofs, investigadors. Editors, redactors, correctors, si cal. Allò que sempre ens ha salvat, al cap i a la fi, són les paraules. I ¿qui sabria mantenir les conviccions fermes si no se’ls donés forma?... Amb les paraules, es desperten els cors i els pobles. Amb les paraules, es mouen universos. ¿No és un miracle, no és una meravella, pensar, somniar i lluitar en una llengua tan dolça i sonora, tan tossuda i invencible, que pensa i arregla el món de manera tan diferent de totes les altres, perquè pugui florir i prosperar, i, construint-se a si mateixa, arribi a dir les seves paraules més eternes?...

Ja sé que us deu semblar ben estrany que ho digui jo. Vaig créixer lluny d’aquí. Em vaig educar per exercir l’ofici i el negoci de l’ensenyament de les llengües estrangeres. És més: seria incapaç de definir en quin idioma penso quan estic a soles amb mi mateixa. El cèlebre passatge d’Aribau “si, quan em trobo sol, parl’ amb mon esperit, en llemosí li parl’, que altra llengua no sent...” em fa patir: fa anys que no tinc un idioma de preferència ni per a pregàries, ni per a la reflexió privada. No existeixo fora del lector, o oient, o alguna mena d’hipotètic receptor dels meus pensaments, encara que fos –això mateix– hipotètic, imaginari. El meu ús de la meva llengua materna a l’àmbit privat és bàsicament receptiu. No produeixo res, en rus, des de fa anys: uns quinze anys, per ser exactes. Però amb tot això, no he deixat d’estimar la llengua dels meus pares. Escric en català en la feliç certesa que la llengua dels meus jocs infantils, la llengua russa, sense mi, està la mar de bé. I sé que si mai es posés en perill, faria les mil meravelles per salvar-la, per protegir-la, per conservar-la. I sento el mateix per la llengua en què prefereix parlar la meva filla, la llengua de la meva pàtria adoptiva. Em preocupa el seu destí, aquí i arreu.

El futur de la llengua catalana a Catalunya de cop i volta ha esdevingut incert, i sembla que les bases del món simbòlic i cultural que crea i descriu trontollen com no han trontollat des del temps del franquisme. No m’ho vull creure. Lluitem pel català: pel seu present i pel seu futur. Perquè, com totes les llengües, representa un món únic. Perquè és viva i respira. No permetem que ningú, amb cap decret, amb cap cop de taló, la pugui arribar a danyar o destruir. 

(Publicat al BONDIA el 5 de desembre del 2012)