Vent, para de bufar

L'Alt Empordà, terra encisadora, terra estimada per tothom que l'ha visitat, ni que sigui una sola vegada. Ara mateix no podem pensar en res més que el foc a l'Alt Empordà, el foc més gros dels últims quaranta anys... 13.800 hectàrees afectades (el 10 % del territori de la comarca), de les quals 9.500 hectàrees cremades.  La xarxa s'omple de missatges "jo plantaré un arbre". Jo en plantaria uns quants. Es recomana plantar alzines, especialment alzines sureres, ja que són una espècie autòctona i a més a més aguanten millor el foc, i després d'un foc es regeneren. Em fan tanta pena, els arbres cremats! En primer lloc, hem de pensar en la gent, la gent que ho ha perdut tot - els cultius, les cases, el bestiar, - és el moment de ser solidaris, però per molt que el més important siguin les persones, els arbres també els planyo. He llegit que els focs de la Jonquera i Portbou van ser originats per burilles, enceses o mal apagades. Per burilles! Com sigui, com es pugui, - probablement, amb una reforma del Codi Penal, però també amb campanyes de conscienciació - hem d'aconseguir que els fumadors deixin de posar els boscos en perill. Que es multin més severament als qui s'hi troben fumant. Ara diuen que "s'investigarà, fins i tot genèticament, la punta de la cigarreta que va provocar el foc". Però ¿s'hi pot trobar un tros prou gros de la punta de la cigarreta en qüestió? És més, ¿cal buscar-la, per a poder acusar el desgraciat inconscient d'homicidi?.. Suposo que sí... Suposo que sí. ¿O voleu dir que hi ha pogut haver una persona prou cruel per voler cremar el bosc, els camps, les cases de la gent? El que sí que és cert és que ni que sigui per imprudència, ara per ara ha esdevingut una imprudència criminal. Quatre persones mortes, sis ferits greus, i tants danys, tants danys. La xarxa s'omple de missatges de solidaritat, de dolor, de l'explicació de les experiències d'infern. Mai no s'estima tant una terra com quan es troba en perill. Tots, tots esperen que es controli el foc, tots donen gràcies als bombers, treballadors heroics. Els nens, que ho saben tot, juguen a fer de bombers per apagar el foc. I sé del cert que hi ha una nena a Begur que canta una cançó a la tramuntana perquè pari de bufar. I tots ho implorem, més ho menys conscientment: vent, para de bufar. Terra, cura't. Persones, sigueu amics. Sigueu tan bons com pugueu, en aquest moment tant difícils. Sigueu solidaris. Empordanesos, des d'Andorra us enviem el nostre suport. Ànims i força. Hi tornarà la vida. Desitjo que al moment en què es publiqui aquest article ja hagi passat tot el perill, que tot estigui controlat. Tots ho esperem. Per tot el que necessiteu, ens tindreu al vostre costat. És un món molt petit, on tots estem a prop, els uns dels altres. Avui el nostre cor plora per la terra cremada. Avui, tots som de l'Empordà.  (Publicat al BONDIA el 25 de juliol del 2012)

La comunicació és vida

«Totes les formes de violència, mort i destrucció resulten de la incomunicació» (Lluís Duch)

No sabia que mai diria una cosa així, però on més bé m'ho he passat aquest estiu és al 9è seminari de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d'Urgell. Ha sigut un plaer molt grat descobrir que a Sant Julià de Lòria, a l'Auditori Claror, s'organitza una Càtedra de Pensament. La sala estava plena a tres quarts, i m'he arribat a preguntar per què no hi havia més gent. El tema era pertinent: la diversitat cultural, el do i la tasca. Us recomano que seguiu la web del Bisbat d'Urgell per no perdre-us la pròxima edició. Val la pena.

Hi havia tres ponents, a part de la Inauguració i la Cloenda per part del Sr. Arquebisbe d'Urgell i Copríncep d'Andorra. Lluís Duch, doctor en antropologia i teologia, monjo de Montserrat i Creu de Sant Jordi de l'any 2011, va parlar de les possibilitats de diàleg entre les cultures: tant les possibilitats reals com fictícies. En presentar-lo, Francesc Torralba va comentar: «No estem davant d'un autor sincrètic, estem davant d'un pensador». El discurs de Lluís Duch, de vegades científic i complex, intermitentment s'il·lumina amb veritables guspires de genialitat. El seguia la ponència de Vicenç Villatoro, el director de l'Institut Ramon Llull de Barcelona, un gran comunicador, un escriptor aclamat, un encant d'home i, sense cap mena de dubte, el més mediàtic de tots tres. Parlava sense cap paper i crec que hauria preferit fer-ho a viva veu, sense micròfon. Havia demanat si podia utilitzar pissarra per il·lustrar la seva conferència i, mentre parlava, hi dibuixava figures geomètriques, predominantment rectangles. L'auditori, que no semblava acostumat a tanta diversió en persona estava mesmeritzat, –i a mi mateixa, se'm va oblidar prendre notes. El títol de la seva ponència –«La plaça és de tots. Conviure en la diversitat»– és un resum perfecte de la seva posició quant a la situació del present. Tal i com era lògic, va dedicar una part important de les seves reflexions al futur de la catalanitat. «¿Com mantenir la nostra identitat?» –es preguntava, retòricament, i es contestava: «Fent que ens solucioni els problemes del present. No hem d'entendre la tradició com una motxilla pesada que hem de passar al nostre fill perquè ens la va donar el nostre pare. La catalanitat té joc i valors del present com per mantenir-se». Francesc Torralba, doctor en filosofia i en teologia i catedràtic de la Universitat Ramon Llull, potser el més «ortodox» de tots però clar, entenedor i tan lúcid i honest com es pot ser humanament, va parlar a la tarda, analitzant les formes d'interacció entre identitats al moment de l'esmicolament de la societat, en temps de la crisi de la paraula i la crisi de la confiança, des de les posicions de dignitat, llibertat i fraternitat com a criteris ètics. «Cada identitat, quan surt a la plaça pública –ressaltava– ha de poder expressar-se legítimament».

En aquest camp tan autobiogràfic que són les ciències humanes, no sóc res més que una eterna estrangera encaminada a una pàtria mai definida del tot, i per a mi, ha resultat particularment valuosa la intervenció de Lluís Duch. Prestem-hi doncs una atenció una mica més detallada. Va començar postulant que hem de tenir molt clar la diferència entre la identitat i els processos d'identificació: «El pensament reaccionari –afirmava– acostuma a presentar una identitat com un «a priori», com alguna cosa donada per endavant, que és anterior a l'espai i al temps, una entitat supratemporal i supraespacial. Jo crec que és una malíssima manera de presentar la qüestió. Jo prefereixo parlar de processos d'identificació, ja que els éssers humans mantenim la continuïtat en el canvi i canvi en la continuïtat. Des del naixement a la mort, ens agradi o no, els éssers humans anem esdevenint sempre, i les nostres vides es transformen segons el context biogràfic».

La percepció de l'ésser humà com un ésser històric, ésser mòbil, però al mateix temps com un ésser tradicional, que té necessitat d'identificar-se, de copsar-se en les seves arrels més íntimes, és recurrent en el pensament de Lluís Duch. Deia: «Els éssers humans constantment ens estem fent la pregunta antropològica fonamental: «Qui som nosaltres? Qui sóc jo?» Aquesta pregunta no es planteja d'una vegada per sempre, sinó que l'ésser humà se la planteja del naixement a la mort. Perquè –com postulava Rilke, un poeta txec que escrivia en alemany– nosaltres, els humans, contínuament estem acomiadant-nos. Però en aquest acomiadament, no tornem mai a començar de zero. No som una tabula rasa. Sempre portem alguna cosa de la nostra tradició.» No es tracta de sucumbir al tradicionalisme, que representa un intent de rebre la tradició sense contextualitzar-la. És una tasca important, potser indispensable, «harmonitzar el canvi i la permanència». Ens l'hem d'afrontar amb una màxima humilitat, sempre tenint en compte que tots els problemes socials no podran mai tenir una solució definitiva. Quan la humanitat segueix el mite del paradís perdut, s'aboca a la nostàlgia; el mite del paradís cercat ens introdueix a la utopia. Però hi ha un mite particularment perillós, la màscara de tots els totalitarismes, ja siguin religiosos, polítics o socials: el mite d'un paradís retrobat. Mai no devem entendre'ns a nosaltres mateixos, la nostra societat, veritat o cultura des d'un punt de vista absolutista: som finits, limitats. «Tota llengua i tota cultura –deia Lluís Duch– té una especialització, una contextualització, i per això no es pot dir que una llengua és superior a una altra, perquè totes tenen les seves limitacions».

La tasca més important que tenim és salvar allò que som. Entendre allò que s'és, i dir-ho. Francesc Torralba, al final de la seva intervenció, va citar Salvador Espriu: «Hem de salvar els mots». Perquè el desgast de la paraula –deia– fa molt difícil l'obertura cordial a l'altre.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de juliol del 2012)