dimarts, 16 de setembre del 2014

Botons de gos

Orchis militaris

Ja hi tornem. Bon dilluns, estimats. Ja començo a explicar-vos les meves dèries, els meus amors, els meus desamors si es dóna el cas que com a norma mai no es dóna, sóc molt constant en els meus amors, ja ho sabeu. Ara bé, aquesta vegada, quan vaig arribar de vacances, no volia tornar. ¡No en volia tornar! – us ho confesso en tota confiança, sabent que no ho direu a ningú. Estic en plena crisi dels quaranta, aquella típica crisi quan se suposa que els homes que s’ho poden permetre es compren Ferraris i es busquen amants de vint anys, i les dones que escriuen articles a les contraportades de la premsa s’adonen de que és possible que ja no se’n vagin mai a viure a Roma, i comencen a entendre que si no es posen a viatjar molt i sovint ara, ara que encara que són relativament joves, ja entraran per sempre en la categoria d’aquelles persones amb una ment tancada i uns horitzons estrets que no han viatjat molt perquè no han volgut. Perquè han prioritzat un vestit nou abans d’un cap de setmana a Praga. Perquè han volgut treballar massa, i descansar poc.



El meu home, que encara té 39 anys i per aquesta raó ha conservat una mica de seny del que em falta, s’ha dedicat a portar-me a la muntanya els pocs caps de setmana que portem a Andorra. He pujat a Soldeu i a Pal, a Funicamp també, gaudint les vistes privilegiades des de les telecabines,  intentant recordar que la flora del país que m’ha adoptat pot competir amb els millors monuments creats pels genis humans, intentant tornar a entendre que una orquídia, si fos invent humà, tindria els seu lloc d’honor als museus vaticans amb el mateix dret que les quatre sales de Rafael, i multituds humanes farien cua per fer-li un homenatge ben merescut. De moment, la podem veure en prats o terrenys a la llum solar directa i mitja ombra, i a les col·leccions humanes, es limita a ocupar un lloc d’honor a la col·lecció de sobrets de sucre “Flors d’Andorra”.


Les orquídies que creixen a Andorra es diuen orquídies militars, degut a una mena de casc d’un guerrer que formen els sèpals, cobrint la columna. Presenten una densa floració amb flors petites, i a part d’Andorra, són típiques d’Ucraïna i Sibèria, Mongòlia i Iran. Van ser descrites per Carl von Linné, Carolus Linnaeus, un botànic suec considerat un dels pares de l’ecologia moderna, reconegut i apreciat per Jean-Jacques Rousseau i Wolfgang Goethe, creador de la classificació dels éssers vius. 

El nom grec de les orquídies όρχις "orchis", utilitzada pel primer cop pel disciple d’Aristòtil Teofrast al llibre “De historia plantarum”, significa “testicle”, i es deu a l’aparença dels tubèrculs subterranis en algunes espècies terrestres.  Si em permeteu el comentari, és molt difícil trobar un nom menys romàntic per a una flor bonica, però així són els homes, poc poètics a l’hora d’elaborar taxonomies. Ara bé, aquells mateixos tubèrculs, dels quals ve el nom de la planta, tenen usos medicinals. Se n’elabora una farina que es diu salep, molt nutritiva, rica en mucílag, demulcent i aromàtica, i s’usa en dietes especials de convalescents i de nens. Aquesta farina serveix de base d’una beguda calenta amb sucre típica de Turquia que es beu en els dies freds d’hivern, i se serveix amb canella. També s’usa per preparar un gelat turc tradicional amb una textura elàstica i un sabor particular.  Aquell tubercle es recol·lecta quan la planta ha acabat de florir i ha soltat les llavors.

(Publicat a En Periòdic d'Andorra el 15 de setembre de 2014)

Text: Alexandra Grebennikova. 
Dibuix: Jordi Casamajor
Fotos: Adolf Cucala (http://www.panoramio.com/photo/90646604) i http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e3/Orchis_militaris_plant.jpg 

dijous, 4 de setembre del 2014

Els coloms de Sant Marc



I tot, com sempre, ha sigut la culpa de la poesia. D’això, i d’escriure articles basats en somnis impossibles. “Mai no navegarem pel mar atzur. No ens espera ni el Corn d’Or, ni els coloms que volen per la plaça de Sant Marc.” El meu home, ànima pràctica i sensible, en llegir l’article en qüestió el passat mes d’abril, no va trobar cap altra resposta a oferir que no fos reservar el viatge que incloïa tant Venècia com Istanbul, tant Roma com Atenes, tot un curull de destinacions somniades ajuntades en tres setmanes d’agost.


Ja n’he tornat: com sempre em passa, amb imants per a neveres dels amics, postals, clauers, ouzo, braçalets i oli i sabó artesanal. He vist vaixells de vela a la llum de l’alba, i he viscut un percentatge més que raonable de navegació en vaixell, barca, barqueta i miniferri, i fins i tot una volta en gòndola acompanyats per la sonora veu d’un turista desconegut que havia decidit representar O sole mio en un lloc perfectament idoni. Pel pur caprici de la fortuna, l’hotel que vam trobar a Venècia a través del Booking.com se situava a la plaça de Sant Marc. Per una possible raó d’overbooking d’última hora, ens va tocar, sense cap modificació d’aquell preu habitual que es paga per una habitació d’un tres estrelles, una enorme suite amb un jacuzzi: la delícia de la nena, que va passar una hora fantàstica en una mena de merengue de sabó, una muntanya d’escuma blanca. Això t’ho explico perquè em va fer gràcia, però no ve al cas. El que sí que ve al cas és que a banda del luxe asiàtic amb elements rústics, la joia de la corona de la suite eren les vistes a la plaça i a la part esquerra de la façana de la Basilica di San Marco.  En treure el cap de la finestra, em vaig quedar cara a cara amb la famosa porta de San Alipio amb el mosaic del segle XIII que representa la mateixa basílica de l’època, suficientment allunyada per poder-la observar tranquil·lament. I com si fos per assegurar una posada en escena perfecta per fer-hi desenes de fotos, a la paret del nostre edifici hi havia enganxat un fanal apagat o més aviat una mena de branca de ferro colat que s’acabava en un fanal. Aquesta branca servia de perxa a dos coloms, els coloms de la plaça de Sant Marc que tenien la cara d’haver-m’hi estat esperant quasi tota la vida. Poques vegades a la meva vida havia tingut, amb claredat semblant, la sensació d’haver rebut exactament allò que demanava, sense saber-ho. Després de veure Roma i Atenes, Istanbul i l’illa de Delos, les cases blanques i blaves de Santorini i les ruïnes d’Efes a Kusadasi, després de Pompeii i de Florència, havia arribat a la meva destinació. Encara ens quedaven els 1.300 quilòmetres en cotxe de viatge de tornada, el poble de Crèmia als Alps italians, a la vora del llac Como, els Alps francesos, però la ruta alegre del meu destí ja estava feta.

No, no m’hi quedaria, a Venècia. De totes les ciutats que he vist, el lloc on viurà, a partir d’ara, la meva ombra, el meu doppelgänger, el meu bessó viatger, és Roma. A l’acte paranormal d’estar en dos, o uns quants, llocs al mateix temps (bilocació, se’n diu, si no vaig errada), hi he deixat una altra Alexandra. Ara mateix, deu estar caminant per la via dels Fòrums imperials (carrer per a vianants tancat al trànsit per una decisió de l’alcaldia més discutida i contestada que la de l’avinguda Carlemany a casa nostra) en direcció al Coliseu. ¿De què hi viurà? Ma per favore! – és un fantasma, és capaç de viure de l’aire, no menja gaire i, a més a més, segur que parla l’italià.

(Publicat al BONDIA el 27 d'agost de 2014)

dimarts, 2 de setembre del 2014

La Casa del Manyà i altres deliris


Quan vaig arribar a Andorra, m’estranyaven moltes coses. Encara m’impressiona la gradual entrada al regne de les muntanyes que s’esdevé quan véns de Barcelona. A poc a poc fas via endins del món a l’inrevés on les roques s’han elevat per ser més altes, molt més altes que tu. Penetres a les entranyes dels Pirineus, allà on la majoria dels metres quadrats del territori habitat poden resultar propensos a aixafar-te si un dia els ve de gust una mica de moviment. Qualsevol mariner experimentat pot confirmar la semblança entre les muntanyes i les ones de l’oceà. Els Pirineus són ones gegants de terra i roca. Existeixen perquè en algun moment de la història la terra es va moure com un mar. Sempre he pensat que apropar-se al cor de les muntanyes és com passar a través de l’espill.


Les coses, a l’interior d’Andorra, no sempre tenen el mateix sentit que a Catalunya o a França. Uns dies de lectura comparada de la premsa d’aquí i d’allà ho fan evident. Si potser qualsevol país és un país de silencis, dels processos paral·lels del pensament i de la parla que no han de creuar-se per força, el nostre ho és més. Mai he sabut entendre l’ànima d’An­dorra. Sense entendre, però, l’he estimat. Estimo un país que en cap circumstància, mai, no se t’obre del tot. Estimo un país tan obsessionat amb la riquesa que hom diria que va ser fundat per goblins, follets petits, desconfiats i llestos dedicats a amassar fortunes. Estimo l’aigua gelada dels llacs situats a tal altitud que l’has de conquerir per veure’ls, l’aigua dolça que baixa per mil riuets. Estimo les pedres llises i rugoses, estimo les mirades de la gent que, després de tant sojorn, ja invariablement em coneix. Cada moment d’experiència de la seva realitat ha sigut per a mi, des de sempre, una aventura. “A través del mirall i allò que l’Alexandra va trobar a l’altra banda”, dividit en disset anys. Disset volums de poesia invertida, amb camps de flors que et parlen i de vegades arriben a vestir-se de consellers, com a la il·lustració de Sergi Mas que tant m’agrada. La Dama Blanca que sembla que està bastant absent i acaba transformant-se en una ovella (és clar que per a Lewis Caroll era la Reina Blanca). Els boscos amb branques tan expressives que aparenten tenir més vida que jo.


No em vaig estalviar les anècdotes pròpies d’un foraster provinent d’un altre univers lingüístic. Quan acabava d’arribar, totes les coses semblaven tenir un sentit ocult. Llegia el nom de la pastisseria Vives Molins com Molins Vius, i em preguntava sobre la vida desconeguda d’aquelles màquines de moldre perdudes per Andorra, que m’imaginava com vells molins de vent. El pic de Casamanya, a part de l’òbvia idea d’una Casa Aragonesa, era una Casa del Manyà que fabricava claus a l’altitud de 2.740 metres. El mateix nom del país semblava venir del francès en dehors, cap enfora, un viatge més enllà del sentit comú i de la vida. Allà on alçava els ulls, hi havia muntanyes, i recitava, mentalment, el salm 120 en rus, herència del meu temps d’intensa conversió religiosa: “Alço els ulls a les muntanyes, d’on em vindrà la salvació... El senyor et guarda la vida.” La diferència de clima entre la meva ciutat natal i el país dels Pirineus feia que a voltes arribés a identificar Andorra amb el “país de l’eterna primavera” que prometia al gran poeta rus Baratynski el seu pare difunt. La terra de l’eterna primavera... La terra de les floretes grogues al voltant de casa en ple desembre.

(Publicat al BONDIA el dia 30 de juliol de 2014)