Orchis militaris
Ja hi tornem. Bon dilluns, estimats. Ja començo a explicar-vos les meves
dèries, els meus amors, els meus desamors si es dóna el cas que com a norma mai
no es dóna, sóc molt constant en els meus amors, ja ho sabeu. Ara bé, aquesta
vegada, quan vaig arribar de vacances, no volia tornar. ¡No en volia tornar! –
us ho confesso en tota confiança, sabent que no ho direu a ningú. Estic en
plena crisi dels quaranta, aquella típica crisi quan se suposa que els homes
que s’ho poden permetre es compren Ferraris i es busquen amants de vint anys, i
les dones que escriuen articles a les contraportades de la premsa s’adonen de
que és possible que ja no se’n vagin mai a viure a Roma, i comencen a entendre
que si no es posen a viatjar molt i sovint ara, ara que encara que són
relativament joves, ja entraran per sempre en la categoria d’aquelles persones
amb una ment tancada i uns horitzons estrets que no han viatjat molt perquè no
han volgut. Perquè han prioritzat un vestit nou abans d’un cap de setmana a
Praga. Perquè han volgut treballar massa, i descansar poc.
Les orquídies que creixen a Andorra es diuen orquídies militars, degut a
una mena de casc d’un guerrer que formen els sèpals, cobrint la columna.
Presenten una densa floració amb flors petites, i a part d’Andorra, són
típiques d’Ucraïna i Sibèria, Mongòlia i Iran. Van ser descrites per Carl von
Linné, Carolus Linnaeus, un botànic suec considerat un dels pares de l’ecologia
moderna, reconegut i apreciat per Jean-Jacques Rousseau i Wolfgang Goethe,
creador de la classificació dels éssers vius.

(Publicat a En Periòdic d'Andorra el 15 de setembre de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova.
Dibuix: Jordi Casamajor
Fotos: Adolf Cucala (http://www.panoramio.com/photo/90646604) i http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e3/Orchis_militaris_plant.jpg