La Casa del Manyà i altres deliris

Quan vaig arribar a Andorra, m’estranyaven moltes coses. Encara m’impressiona la gradual entrada al regne de les muntanyes que s’esdevé quan véns de Barcelona. A poc a poc fas via endins del món a l’inrevés on les roques s’han elevat per ser més altes, molt més altes que tu. Penetres a les entranyes dels Pirineus, allà on la majoria dels metres quadrats del territori habitat poden resultar propensos a aixafar-te si un dia els ve de gust una mica de moviment. Qualsevol mariner experimentat pot confirmar la semblança entre les muntanyes i les ones de l’oceà. Els Pirineus són ones gegants de terra i roca. Existeixen perquè en algun moment de la història la terra es va moure com un mar. Sempre he pensat que apropar-se al cor de les muntanyes és com passar a través de l’espill.


Les coses, a l’interior d’Andorra, no sempre tenen el mateix sentit que a Catalunya o a França. Uns dies de lectura comparada de la premsa d’aquí i d’allà ho fan evident. Si potser qualsevol país és un país de silencis, dels processos paral·lels del pensament i de la parla que no han de creuar-se per força, el nostre ho és més. Mai he sabut entendre l’ànima d’An­dorra. Sense entendre, però, l’he estimat. Estimo un país que en cap circumstància, mai, no se t’obre del tot. Estimo un país tan obsessionat amb la riquesa que hom diria que va ser fundat per goblins, follets petits, desconfiats i llestos dedicats a amassar fortunes. Estimo l’aigua gelada dels llacs situats a tal altitud que l’has de conquerir per veure’ls, l’aigua dolça que baixa per mil riuets. Estimo les pedres llises i rugoses, estimo les mirades de la gent que, després de tant sojorn, ja invariablement em coneix. Cada moment d’experiència de la seva realitat ha sigut per a mi, des de sempre, una aventura. “A través del mirall i allò que l’Alexandra va trobar a l’altra banda”, dividit en disset anys. Disset volums de poesia invertida, amb camps de flors que et parlen i de vegades arriben a vestir-se de consellers, com a la il·lustració de Sergi Mas que tant m’agrada. La Dama Blanca que sembla que està bastant absent i acaba transformant-se en una ovella (és clar que per a Lewis Caroll era la Reina Blanca). Els boscos amb branques tan expressives que aparenten tenir més vida que jo.


No em vaig estalviar les anècdotes pròpies d’un foraster provinent d’un altre univers lingüístic. Quan acabava d’arribar, totes les coses semblaven tenir un sentit ocult. Llegia el nom de la pastisseria Vives Molins com Molins Vius, i em preguntava sobre la vida desconeguda d’aquelles màquines de moldre perdudes per Andorra, que m’imaginava com vells molins de vent. El pic de Casamanya, a part de l’òbvia idea d’una Casa Aragonesa, era una Casa del Manyà que fabricava claus a l’altitud de 2.740 metres. El mateix nom del país semblava venir del francès en dehors, cap enfora, un viatge més enllà del sentit comú i de la vida. Allà on alçava els ulls, hi havia muntanyes, i recitava, mentalment, el salm 120 en rus, herència del meu temps d’intensa conversió religiosa: “Alço els ulls a les muntanyes, d’on em vindrà la salvació... El senyor et guarda la vida.” La diferència de clima entre la meva ciutat natal i el país dels Pirineus feia que a voltes arribés a identificar Andorra amb el “país de l’eterna primavera” que prometia al gran poeta rus Baratynski el seu pare difunt. La terra de l’eterna primavera... La terra de les floretes grogues al voltant de casa en ple desembre.

(Publicat al BONDIA el dia 30 de juliol de 2014)