Rússia en flor

Mai no havia volgut tenir un iot, ni molt menys un veler. No sóc del mar, sóc d’aquell bosc que s’apodera de les ciutats, d’una mena de selva russa que no sé si existeix per aquestes contrades. Tinc la sensació que les plantes d’Andorra creixen prudentment. A poc a poc, es fan un lloc entre les pedres. Allà d’on vinc, les plantes tenen més passió desenfrenada que traïdoria. Si les deixes de tallar, de treure, de modelar, no les pot contenir cap mena de ciment, cap carretera, cap construcció humana.

La llarga, plujosa, tempestuosa tardor castiga la regió des del setembre fins als finals de novembre, hi plou cada dia fins a que no comenci a nevar, i a l’hivern, tot es cobreix de neu, amb torb i gel, amb un cel que sembla fet de capes i capes de gris. Al començament del mes de març, comencen a cridar els pardals, els pardals que havien passat tot l’hivern en silenci, i ja se sap que ha arribat la primavera. Ja esdevé perillós travessar a peu, per sobre del gel, el riu Iset, el gel ja es pot trencar: però encara tot és blanc.

Com celebràvem les primeres fulles, les fràgils herbetes, al mes d’abril! I a la primavera i a l’estiu, malgrat la calamarsa i les tempestes, la naturalesa recuperava el temps perdut amb un creixement desesperat i histèric.

Fa poc, vaig veure un documental sobre les fotos i postals que feia a Rússia al començament del segle XX un pioner de la fotografia en color, Prokudin-Gorsky. En rus, es deia La flor de la nació, i el títol s’havia traduït a l’anglès com a Rússia en flor, Russia in blossom. Els realitzadors de la pel·lícula comparaven els paisatges a les fotografies de Prokudin-Gorsky, de fa cent anys i escaig, amb el que es veu des del mateix lloc avui en dia.

El missatge de la pel·lícula era trist: la pèssima conservació dels monuments arquitectònics al territori de la Federació Russa, en comparació amb el que podem observar al territori de Geòrgia i Uzbekistan (on també havia viatjat el nostre prodigiós fotògraf, ja que en aquell moment formaven part de l’Imperi Rus). I tanmateix, el meu sentiment, de fora estant, no es limitava a la tristor per les esglésies convertides en magatzems i palaus destruïts. Mirava els pobles mig morts de la província russa (allà on un lloc no turístic no té ni botigues ni bars, no té res, i això vol dir res) i fins a un cert punt, no podia deixar de celebrar la força amb la qual la naturalesa russa s’apodera de totes les invencions humanes.

No trobareu cap arbre decoratiu als carrers que jo hi conec: els arbres, si hi sobreviuen, s’hi arrelen a consciència, i no pots distingir els autòctons dels forans, si hi sobreviuen, repeteixo, que no és poc. Es clar que hi ha perill d’incendis i que s’ha d’actuar contra aquests arbres desmesurats, però quina força, quina bellesa presenten.

Quan vaig començar a escriure sobre les plantes, el que volia era trobar semblances entre la naturalesa pirinenca i la naturalesa que em va veure néixer. Encara no he sabut fer-ho, no del tot, i viatjaré pels mars per tornar a rumiar-ho abans de tornar-vos a escriure el 15 de setembre. Us deixo amb la imatge de cigonya, el símbol de la fidelitat i de l’amor filial, i d’un gerani sanguini, el fruit allargat del qual s’assembla al bec d’aquest ocell.

És una flor que comparteixen el jardí dels meus avis i les muntanyes de la pàtria de la meva filla. Bon agost, estimats. Ens veiem quan comenci l’escola.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 28 de juliol de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).