Viu, gentil arç blanc
Crataegus
monogyna
Quan vaig
començar a aprendre el castellà, tenia setze anys i vivia a l’apartament de la
cosina de la meva àvia. Era un pis d’una sola habitació, o de dues peces, com
deien i crec que segueixen dient a Rússia: a banda del bany i la cuina, tenia
una mena de despatx on vivia, llegia i dormia la cosina de la meva àvia, i un
gran menjador amb una gran taula, un moble i dos llits. En un dels llits, hi
jeia la mare de la meva amfitriona, a la qual li dèiem la tieta Nina: feia anys
que no reconeixia a ningú i li deia “mama” a la seva filla. No sé quina dolença
devia haver destrossat la seva memòria d’anciana, convertint una senyora
elegant i enjoiada que jo recordava dels anys anteriors en una malalta confosa
i atemorida que a les nits maleïa als malefactors despietats que, al seu parer,
l’havien ficat en aquell lloc per a ella completament desconegut. No tenia noció de que es tractava de l’indret
on havia viscut quasi tota la vida, on va morir el seu home: de vegades resava,
de vegades plorava, i naturalment no tenia ni idea de qui era jo. Jo vivia i
dormia al racó oposat del saló. Ignoro per què, però sense dubte amb les
millors intencions del món, els meus pares havien insistit d’instal·lar-m’hi en
lloc de deixar-me viure a l’alberg estudiantil amb la resta dels meus companys.
En tot cas, hi vaig passar uns mesos esgarrifadors, intentant treure’m del mig
i no destorbar a les pobres senyores, sense cap èxit. Quan s’acabaven les
classes, anava a l’enorme Biblioteca de la Literatura Estrangera, situada a
prop de l’estació de metro Taganka, i aprenia el castellà. Tenia una
predilecció especial pels cursos fonètics, que consistien en repetir frases
senceres que no entenia per millorar la pronunciació, i per cançons del “romancero
popular español”. Del curs fonètic, se’m van quedar a la memòria dues frases:
“Era una vaca que había vivido mucho” i “Roma era un proyecto de organitzación
universal”. Al a mesura que vaig aprendre a distingir les paraules del “romancero”, vaig descobrir
que tothom s’hi moria, o s’estava morint, o estava mort o com a mínim, es
trobava en parador desconegut. Aquesta situació estava en harmonia perfecta amb
el meu estat d’ànim general, i vaig aprendre a cantar i tocar les cançons que
sentia, només per descobrir, anys més tard, que a ningú dels espanyols que he
pogut arribar a conèixer els interessaven els romanços castellans dels segles
XVI i XVII. El romanç del “conde Olivos”, o “conde Niño”, en altres versions,
parlava de dos amants que no van poder ser mai junts i van morir, una mica com
Romeo i Julieta. El que ens interessa aquí, però, és la continuació de la
història: “A ella, como hija de reyes,/ la entierran en el altar,/ y a él, como
hijo de conde,/ cuatro pasos más atrás.” Bé, coses de desigualtat a
l’aristocràcia medieval. L’amor, però, ho venç tot: “De ella nació un rosal
blanco, / de él nació un espino albar,/ crece el uno, crece el otro,/ los dos
se van a juntar.” L’arç blanc, cirerer de pastor, espinalb, albespí, es va
entrellaçar amb un roser silvestre. La mare reina, enutjada, va donar l’ordre
de tallar-los. Les ànimes dels joves es
van convertir en dos bonics ocells. ¿Què passa, però, amb l’ànima de l’arbre?
Diguem-li doncs, en les paraules del “príncep dels poetes”: «Or vis, gentil aubépin,/ Vis sans
fin,/ Vis sans que jamais tonnerre,/ Ou la cognée, ou les vents,/ Ou les temps/
Te puissent ruer par terre.».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada