dijous, 31 de desembre del 2015

Feliç any 2016


Déu meu! Ja estem a punt de sentir les dotze campanades. No, encara ens queden hores. Els qui em seguiu, ja sabeu que, per als russos, els regals de l’Avi Gel arriben amb el nou any, a les dotze de la nit, perquè és el moment que sentim que som eterns i vencem les forces del mal. Ja ho sé, que la civilització soviètica era una aberració construïda sobre la sang i els ossos dels meus propis conciutadans, de naixement, però sóc un producte d’aquesta civilització, hi vaig néixer, i crec en les coses que m’han inculcat des de petita. En la Nena de Neu raptada per la Baba Iagà i l’Ossut Immortal, que sempre serà alliberada perquè el temps no es congeli per sempre. En els desitjos que es fan realitat tant sí com no quan es demanen a les dotze de la nit del 31 de desembre. Estic atrapada en la mitologia dels meus anys de joventut. Tothom, sigui qui sigui i faci el que faci, creu en els mites de la seva infantesa. Qui no hi cregui, que em tiri la primera pedra. ¿Que no n’arriba cap? Doncs de moment us explicaré com ho veig pel nou 2016 per a tots vosaltres. Si em paro al mig de la línia, serà que la pedra ja m’ha immobilitzat. I de moment seguim amb les profecies.

Un cop hàgim menjat els dotze grans de raïm, begut el xampany, celebrat la festa, l’any que ve, l’any 2016, canviarà les nostres vides. Perquè serà un any insòlit, totalment diferent de la resta, quan farem tantes coses que d’aquí dotze mesos no hi haurà prou línies a la columna perquè es puguin descriure. Perquè l’any que ve, pujarem a dalt dels cims que mai no ens havíem imaginat. I amb el cor alegre, no ho dubteu: no hi ha cims que valguin sense un cor que celebri l’ascensió a les grans altures. Escoltarem música, la que vulguem, la més estranya que es trobi. Anirem a tots els museus que ens vingui de gust, encara que la resta de la família se’n rigui. Pesarem el que hem de pesar per sentir-nos perfectes. I només beurem les coses bones, i quan ens ve de gust, i mai beurem per tristesa (per matar la tristesa, el vi que va més bé és el Formiga del Priorat, però que no ens faci falta, no per aquesta raó).  Farem esport: tant esport com sigui necessari perquè ens faci feliços i exclusivament aquell que més ens agrada. Passarem hores precioses amb els fills, tant educant-los com jugant i divertint-nos. No els exigirem que compleixin els somnis que se’ns han escapat a nosaltres. I tindrem tants diners com puguem necessitar per donar-ne a tots els que ens en demanen: tant per a la família com per als amics com també per als desconeguts. Perquè la gent mai no demana per demanar, sempre vol dir que necessita atenció, amor, tendresa o diners per sobreviure.

Publicarem nous treballs i no serem famosos, però els quatre amics que valen ens donaran el seu inestimable vistiplau. I mai, mai més ens enamorarem d’algú que no valgui la pena. Ens seguirem enamorant: esbojarradament. Estimarem. Farem l’amor. Decorarem pastissos. Farem escalada. Crearem. Llegirem. Anirem a la muntanya, que n’hi ha tanta que ens crida. Passejarem per la platja, si se’n presenta l’ocasió. Mai, si es pot, mai deixarem de viure. Viatjarem. Volarem a tot arreu amb tanta fascinació com es pugui. Viatjarem al passat i a l’altra punta del món, i molt a prop de casa. I sempre, sempre, serem feliços, de cap a peus, des de les puntes dels dits de les mans fins a les puntes dels dits dels peus. I espero que, com aquest any, les cartes que us escric puguin venir acompanyades pels fantàstics dibuixos de Jordi Casamajor. Feliç 2016, amics.

(Publicat al BONDIA el 30 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimarts, 29 de desembre del 2015

Per Nadal cantarem nadales


Quan jo era petita, el Nadal era una cosa llunyana. Hi havia només una església que funcionava a la ciutat de Sverdlovsk, ara Ekaterinburg, durant l’època soviètica. L’església del cementiri on el meu avi Ivan estava enterrat sota una estrella roja. No es posaven creus a les tombes dels coronels de la KGB, i no era creient. La seva mare li va donar una estampeta que va dur per tota la guerra, i tenia rastres de bales, però al cos viu no el van tocar. Venia d’un poble de la vora de Tambov, on ara, segons els cercadors d’Internet, no hi viu ningú, d’una família de moltes germanes, i era l’únic fill, el petit. Va morir quan tenia la meva edat, es deia Ivan, una variant russa de Joan, i estava enterrat al cementiri de Sant Joan, Ivanovskoie, al costat de la catedral de Sant Joan, i jo pensava que el cementiri es deia Ivanovskoie en honor al meu avi, el que va morir jove. Les esglésies no m’agradaven, hi feia l’olor de prohibició i de mort, ambient de cementiri. I el Nadal era una festa de l’Església, una festa d’aquell món alternatiu on anaven les velles abans de morir, on anaven aquells que no tenien res a perdre, ni personalment ni col·lectivament, com a família. La meva àvia, la vídua de l’avi Ivan, sí que hi anava, però amb l’excusa de no tenir estudis, de no ser membre del Partit, d’haver estat treballadora tota la vida i de pesar cent quilos a les èpoques de bonança. Sempre anava a veure els morts, i si ens feia mal alguna cosa, recitava unes pregàries que no tenien ni cap ni peus. Si li preguntaves què hi havia després de la mort, però, et contestava convençuda que no hi havia res.

El que sí que celebràvem era l’any nou. I per Nadal, no cantàvem nadales. Anys més tard, a París, la família en el pis de la qual jo tenia llogada una habitació em va preguntar com eren les nadales russes. Jo, aleshores membre esporàdic de la coral de l’església dels sants Cosme i Damià, vaig arrencar a cantar-los a cappella un cant gregorià. Em van mirar amb espant, i vaig entendre que per a ells una nadala no era un cant de Nadal de l’Església ortodoxa, de cap Església, sinó una cançoneta “de Cap d’Any”: d’aquestes, en teníem moltes. L’avet petit, L’avet va néixer al bosc, totes semblaven tenir l’avet, l’arbre de Nadal, com a protagonista.

Aquells qui no van viure la falta absoluta de Nadal durant la seva infància no entendran ni la nostra absència de depressió prenadalenca ni la nostra incomprensió de la necessitat d’explicar històries incongruents sobre el Pare Nadal als més petits. Sí, amb el pas dels anys se m’ha traspassat una mica de tristesa dels meus amics andorrans. Però no hi és tota, no és tanta ni tan autèntica com la seva. I he arribat a tenir una filla que als 10 anys té prou tacte per no retreure la incertesa de l’existència dels Reis als seus propis progenitors. Canta Jingle bell rock i En la Puerta del Sol al concert nadalenc de l’escola, amb els seus companys, i els pares s’animen amb la del Mecano. Encara somnia a fer d’àngel al Pessebre Vivent, com ho feia anys enrere la seva iaia. I dibuixa ninots de neu, un de calb amb corbata que és el papa, un altre amb cabells llargs, un llibre i una jaqueta delicada que és la mama, i un altre amb una samarreta d’estiu que és ella.

Hi ha màgia, al Nadal. Tot i que sempre m’ha fet molta pena, la vida de Jesucrist. Pobret, va morir tan jove. Ja ho sé que era Déu, però no l’haurien d’haver matat. Bon Nadal, bells amics, tristos, alegres, esperançats. Bones festes i bons pro­pòsits.

(Publicat al BONDIA el 23 de desembre de 2015. Text. Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

dijous, 3 de desembre del 2015

Estanys de les Salamandres


Les meves muntanyes semblen dracs adormits, dracs d’escames rugoses i dures com una roca plena de ferro. El pèl que els creix entre les orelles és verd, groc i taronja, i els humans confiats situen cases entre les seves vèrtebres, clavant els fonaments a la cuirassa d’un animal mandrós que els ignora, perforant les escames, tallant-les a trossos. Hi deixen rastres negligibles de ciment i quitrà.

El temps dels dracs es compta per mil·lennis. Un segle els és imperceptible. Per això pensem que els dracs descansen sempre, al torb d’hivern i enmig de les turmentes del nostre enganyós estiu, a l’or de la tardor i a la dolçor de les grandalles, els lliris blancs de la primavera.

Dormen de nit i de dia. Als espais gelats de la seva cresta s’amaguen els circs glacials, hi fa fred, hi fa vent. Entre els avets i els pins negres, s’han fet camins i caminets, i un ésser tan petit i desorientat com un humà s’hi pot arribar a perdre; al bosc, també hi viuen éssers més petits però menys perduts. Els porcs senglars coneixen els seus senders, els talps hi troben el cau a les fosques i els isards per instint saben on creix el liquen sota la neu. Dins dels estanys alimentats per aigües subterrànies, la ruta és clara tant per als tritons palmats com per a les granotes roges.

Quant als humans, sovint no tenen clar on van, no saben mai què volen, volent ser àngels, fan la bèstia, ferits per la insuportable set de l’eternitat. I ni tan sols pujant del poble de Ransol cap a Entor, ni deixant a la dreta els cavalls que pasturen a la majestuosa vall d’Incles, ni arribant al calmat i ovalat estany de Querol, amb el seu pi de quatre troncs i pedra enorme per seure-hi i observar-lo, no deixen de buscar les coses que no hi són. Pugen a les tres petites basses a la recerca d’una dèria: de les salamandres. La més petita del grup d’humans és prou educada per acomiadar-se del venerable estany de Querol, el pare del riu Aixec que s’omple de petites fonts i en arribar a l’alçada del Funicamp, presenta un cos d’aigua prou substancial per un riuet de muntanya. Ni el sol esplèndid i inexplicable de mitjans de novembre, ni els pics nevats a la llunyania, i ni tan sols dos núvols blancs tan netament dibuixats al cel que fan sospitar que la seva presència és fruit intencionat d’un esforç creatiu d’un geni benvolent, els arriben a distreure de la recerca de les salamandres. I no n’hi troben.

El salamàndrid que viu als estanys de les Salamandres no és, de fet, la salamandra, el pobre animal eternitzat per Mercè Rodoreda en la fascinant i tristíssima història d’una noia enamorada, cremada com una bruixa i transformada en un amfibi. L’urodel que hi viu és un tritó palmat. La seva presència ens indica que es tracta d’unes basses d’aigua neta que s’han salvat de la invasió de les truites, que significarien una mort segura per a tritons tan poc comuns a l’alta muntanya. Tanmateix, no hi és tot l’any. Cos prim, les potes curtes, i la cua llarga, el tritó palmat viu a l’aigua de forma intermitent, s’hi instal·la durant l’estiu per tenir-hi fills i se’n va quan arriba la tardor.

El sol ens il·lumina. A les esquerdes de la pell de drac, som petits i indefensos. Els dracs rodegen una estreta ratlla de terra, tot protegint-la, tot amenaçant-la. Si no els entens, si no els estimes, si no hi confies, t’ofeguen, inconscientment, amb la pura voluntat dels seus somnis. Per dins del meu cap, resto immòbil i els parlo, faig una pregària indistinta, un gest d’amor.

(Publicat al BONDIA el 18 de novembre de 2015)

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Felicitat, somni esmunyedís


El títol Massa felicitat em va semblar adequat i entranyable. A dins, hi havia d’haver felicitat, un ambient de tendresa i esperança en diferents disfresses. Com l’amor, com la calma, com l’alegria. Els primers assassinats em van agafar desprevinguda. També adulteri, enganys, mutilació, mendicitat, malaltia i mort. Als relats d’Alice Munro, no saps què passarà fins que no ha passat tot. Com a la vida.

Totes les coses que importen als personatges que hi trobem són “les coses excèntriques, irracionals, difícils de controlar”. Si senten alguna cosa, és el ressentiment o les ganes que els deixin en pau. Darrere de la bellesa de les frases impecablement formulades, la relació entre els homes i les dones és d’una tensió comparable a la dels israelians i els palestins a Jerusalem. Semblen pertànyer a dues races totalment distintes, com si es tractés dels Romulans i dels Ferengi de l’Star Trek. Les dones són una raça oprimida, amb un historial multigeneracional d’esclavitud; els homes, una raça en declivi que ha perdut dominis colonials, una raça espantada i arraconada, a la defensiva. L’única cosa visible que els dos gèneres tenen en comú és el desig de tenir control sobre les altres persones, tant del sexe oposat com del seu. Si perdonen els altres, si treuen ferro als detalls sense importància, no ho sabem: veiem la part més obstinada, més manipuladora, més castigada, més trencada de les seves vides. En un paisatge del Canadà rural que reconec amb delit, hi regna el ressentiment i l’apatia. L’únic que els permet una estona de satisfacció és la capacitat de controlar i manipular vides humanes. N’hi ha qui ho disfressa de bones causes. Hi ha personatges més desgraciats que només poden exercir el control sobre les voluntats de les altres persones si les estrangulen, o si es mutilen. Hi ha personatges entremig que et fan treure la roba i utilitzen l’art com l’artifici de seducció. Les pessigolles són una arma de dominació psicològica. La reacció del teu cos a la voluntat de l’altre és una forma de submissió subtil. Hi és en els detalls més petits, com quan el pare d’una nena de sis mesos desitja que la mare no l’alleti, o quan la dona s’entesta a continuar la relació amb un home que no l’estima. El tema principal de Massa felicitat no és la felicitat, és la manipulació: l’única cosa que fa plaer tant a les víctimes aparents com als botxins. L’ànsia d’apoderar-se de l’ànima d’algú, o la frustració de ser espiritualment violentat per una altra persona, o la indiferència més profunda. 

Massa felicitat, un món on un intent frustrat de ser un déu sempre acaba amb la vida d’algú. Quasi totes les morts són el resultat directe de desitjos frustrats de ser amo i senyor de l’ànima d’altri. Així mata els seus fills en Lloyd, una mena de Medea que sap del cert que no podrà retenir la persona estimada, un fracassat abans del fracàs, un boig sense excusa. Així mata els seus pares i la seva germana el protagonista de Radicals lliures, i les dues amigues de campament ofeguen la nena amb síndrome de Down a Joc de nenes. No se’ns ofereix cap sortida, no se’ns proposa cap moralitat, excepte tal vegada “no facis nosa”. La majoria de les agressions són contra les persones que fan nosa a qui les acaba agredint. O potser sí que hi ha una altra moralitat, una mica més tranquil·litzadora: “Sigues humil.” Ja ho deia T.S. Eliot (ho sé perquè Anna Akhmatova ho repetia sovint): “L’única saviesa que podem pretendre assolir és la saviesa de la humilitat: la humilitat és inesgotable.”

(Publicat al BONDIA el 28 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).


dimecres, 21 d’octubre del 2015

El quintet de la mort



Entre les formes de fugir de la realitat, el cine vell és la més efectiva, la comèdia negra, la més divertida, i El quintet de la mort, titulat Ladykillers en la versió original i produït pels Estudis Ealing, insuperable.

Al Londres de la postguerra, una ciutat encara no del tot recuperada de l’absurd del món embogit, de la possible invasió hitleriana i el consegüent keep calm and carry on en potència, hi viu una supervivent del segle anterior, en companyia de tres lloros. Així és Katie Johnson, que als 76 anys donà vida a la imatge de la senyora Louisa Alexandra Wilberforce i s’emportà el premi a la millor actriu britànica. Viu a la ciutat de les racions, els trens de vapor i els carros portats pels cavalls, envoltada de tòpics adorables de la normalitat britànica com cabines telefòniques vermelles, temps canviable i policies amables, en una casa torçada on tots els quadres pengen de costat. No li sobren ni diners ni companyia, per la qual raó té un anunci posat a la botiga del barri sobre les dues habitacions a casa seva que estan preparades per ser llogades. I vet aquí que una ombra vil cau sobre la innocent vida de la confiada velleta: una banda criminal escull casa seva com a centre d’operacions en plena preparació d’un robatori a l’estació de tren veïna. Alec Guinness, que es fa dir professor Marcus, lloga les dues habitacions a la vídua Wilberforce i li demana si ell i els seus amics, un diletant quintet de corda, hi podrien practicar el minuet en E-major del compositor italià Luigi Boccherini. La vídua, lleugerament avorrida amb la monòtona existència, ho accepta encantada. Els lladres fan veure que assagen el minuet mentre, en realitat, assagen el robatori amb l’acompanyament del tocadiscos i pauses freqüents per berenar amb la velleta. La senyora Wilberforce té un martell especial per colpejar les canonades de la cuina perquè baixi l’aigua freda, un cop ben fort i ja en tenim prou per preparar el te als gàngsters. Amb un convertidor de la moneda estrangera i una calculadora d’inflació des de l’any 1955 fins a l’any 2015, arribo a la conclusió que el botí representaria uns 720.000 euros, o 144.000 euros per cap entre els sis participants. Ni molt ni poc. Massa diners per deixar-ho córrer, poc capital per morir per ell. El robatori es porta a terme, però la Sra. Wilberforce s’hi troba implicada i insisteix a avisar la policia. Aleshores els nostres lladres decideixen matar la velleta. I no en són capaços. Un per un, es maten entre si o es moren, fins deixar la vídua perplexa amb l’equivalent contemporani de mig milió de lliures esterlines, en la desaparició del qual la policia no està interessada en absolut.


L’ingredient indispensable de la comèdia és la bona intenció del qui surt victoriós de tots els embolics que li ofereix la vida. No cal que sigui ni intel·ligent, ni maco, ni heroic, ni ric, ni hàbil, ni obedient, ni fill de casa bona. Ho pot ser tot, o bé pot no ser res. El protagonista ha de tenir el cap posat a fer allò que toca i no fer el que no toca, amb la condició que hi hagi manera de trobar-li remei. La Sra. Wilberforce  (Katie Johnson) ho fa de forma admirable. En cap moment té por d’haver estat còmplice del robatori: s’indigna per la immoralitat del crim. La seva reprimenda convenç uns quants gàngsters de la colla: se’n senten genuïnament avergonyits. Si ets així, ja t’és igual guanyar o perdre, fer el ridícul o patir. Llarga vida a les velletes coratjoses, per molts que siguin els defectes que les acompanyin.

(Publicat al BONDIA el 21 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor).

dijous, 1 d’octubre del 2015

Res de paraules


Un dia em prohibiré llegir novel·les. Posaré un post-it a la nevera: “Res de novel·les”, i ho seguiré al peu de la lletra. Viuré tranquil·la i llegiré llibres de dret, de sociologia, pedagogia, economia, de qualsevol mena que no m’encoratgin a rumiar sobre l’arrel de la traïció, la irracionalitat del perdó i del càstig, la cara fosca de l’enamorament. Estudiaré volums que no m’incitin a preguntar-me per què, quan estimem, pensem que ens hagi de correspondre aquell que hem assenyalat amb una mà tremolosa el dia que ens hem sentit enlluernats per ell. ¿Per què aquell i no cap altre? Escolliré edicions que no em xiuxiuegin a cau d’orella: “Res de petons. Res de carícies”.
Aquest estiu he llegit Así empieza lo malo de Javier Marías. L’he llegit furtivament, desentenent-me de tota mena d’obligacions immediates i d’alta prioritat, d’objectius fets a curt i llarg termini. M’hi he capbussat amb un sentiment de culpabilitat que només ens donen els plaers més prohibits. La història d’una família de Madrid –que no m’hauria de trasbalsar, entre altres coses, perquè no són gent de carn i ossos, són de mentida, inventats, són personatges i no persones– ha ocupat tots els meus pensaments. A les nits em despertava a les dues de la matinada per llegir sense parar fins la sortida del sol i adormir-me just abans que es llevés la família, per fer careta de bella dorment tan feliç que no gosessin despertar-me.
La vida d’un director de cine borni i de la seva dona grassa s’havia apoderat del meu dia a dia. Em llevava tard, tot i havent dormit tan poc que semblava una somnàmbula, una ànima en pena. Ja empassant-me el cafè amb llet, tornava a reviure les pàgines llegides, em preguntava desesperadament per què, per què aquell qui és dolent, dolent de mena, dolent fins a la medul·la, a l’hora de la veritat va i et salva la vida. I mentrestant, aquell qui és bo, boníssim, un àngel delicat baixat del cel, el dia menys pensat et destrueix sense adonar-se’n, sense parar-ne esment, per mer caprici. Aquell qui mata allò que estima, pateix, i es mata a si mateix, sense trobar remei al seu crim involuntari.
Em destrossava la consciència el fet que la víctima pogués desviure’s pel seu botxí, i el botxí ser víctima d’algú que se n’havia oblidat del tot. Em recava la lògica de la venjança, sempre injusta, sempre confeccionada a destemps, per molt que la idea de l’arbitrarietat de la justícia fos un lloc comú. Em feia mal que el desig mai no era correspost, a aquella novel·la que s’assimilava tant a la vida somniada que es feia més forta que la vida dels desperts.
No, no llegiu mai, mai, cap novel·la, i si n’agafeu una, feu-vos aconsellar i procureu que no sigui gaire bona, que no s’hi acumuli la força d’apoderar-se de la vostra quotidianitat preuada, que no us tregui la seguretat que us mereixeu tots els petons i totes les carícies que el capriciós destí us hagi portat. Res de petons, amics. Res de carícies. I no, no, res de paraules.
(Publicat al BONDIA el 16 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes

dimecres, 30 de setembre del 2015

Tot ombra i argent

Visc en un pou. Visc dins de l’aigua, brillant i negra, d’una lluminositat tan fantasmagòrica com ho és la superfície del riu Valira de nit, sota els fanals. Pocs metres més enllà del meu cap, a dalt, el sol banya els rajos a les capes superiors del meu regne. El meu món, tot ombra i argent, color d’arracades antigues, ple de silenci misteriós, tot meu. No sé si és habitat per alguna altra criatura o màquina o sèrie d’objectes, però si hi són, no en tinc por. Sé que no són capaços d’espantar-me. Sóc la mestressa i el senyor del pou.    


M’han dit que els éssers vius s’ofeguen a l’aigua freda. Si hi respiro, m’han raonat, és que sóc morta. No sé ni què vol dir, ser viva. Si ja ha passat tot el que havia de passar, si ja és etern, el meu amagatall, no me’n vull moure, no desitjo que ningú me’n tregui. Hi visc. El pou és el mar, és una vall, i és la meva habitació de les profunditats de la infància perduda. No hi percebo cap presència humana. La solitud m’ha adoptat i m’ha fet seva, m’ha envoltat i m’hi bressola. Sóc part dels meus dominis, per petits que siguin. Per fi, sóc jo i no tinc por de la soledat.


De cop, s’apropen, des del costat del sol, les cares d’una nena estimada i del seu pare que em miren, em miren a mi, i em poso a plorar perquè m’esperen allà on es respira l’aire sec i ingràvid, al lloc on es camina i no es flota, i sé que els he fallat deixant enrere els dies i les obligacions, sé que els he fallat baixant amb els remolins a la ciutat d’ensomni. Ja saben que passo mig any sota terra i mig any entre els vius. Em dec a la llum però pertanyo al món de les ombres. Si ploro, és perquè no sóc del tot viva. Sóc mig peix, meitat monstre marí, i no sé si el pou és d’aigua salada o dolça. No, són les llàgrimes les que l’han fet salada. Visc en un pou d’aigua dolça. Mig fantasia mig dona, m’hi trobo a gust, a la terra dels somnis. Fa anys que hi visc, la conec, hi respiro: i no em vull moure, no, no me’n vull moure.

(Publicat al BONDIA el 30 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes

dimarts, 29 de setembre del 2015

¿On ets, estiu?



Encara no me n’he sortit, de l’oceà profund de l’estiu que em fa mirar la terra des del mar, amb els camins costers, penya-segats i fars, tan llunyans i misteriosos com el far on es volia dirigir el nen a la novel·la de Virginia Woolf, tan arrelats a la terra dels desitjos incomplerts com aquell on no vam poder arribar, per manca de temps i la diversitat de distraccions, des del port de Holyhead, Anglesea, a Gal·les. L’estiu em té presa, no em deixa i no m’allibera, com una novel·la inoportuna i plena d’intriga que et cau a les mans en un moment de molta feina, com un somni feliç de quarts de set del matí. Encara m’hi trobo submergida, entre els peixos de colors, amb una estrella de mar que se m’amaga a la mà, amb uns cabells rebels i un flotador festiu, per molt que s’hagi passat ja la diada de Nostra Senyora de Meritxell.

Hi hem pujat a peu, com sempre: des de les Bons d’Encamp. No és una proesa gens significativa, però el detall és important i el camí, alegre. Amb una exageració pròpia d’una família mig russa, hem comprat tantes espelmes que entre tres no hi havia prou mans per dur-les còmodament al lloc on tradicionalment s’agrupen, enceses, a prop de la imatge venerada. Diu la meva filla que la Mare de Déu de Meritxell cada any és més bonica, tot i que de seguida afegeix que ja era bonica quan la va veure per primera vegada. Li va sortir a demanar, en el curs de la missa jove, que tots els nens del món puguin gaudir dels campaments d’estiu: li va tocar un paper adequat per a una ainista veterana. Vam dedicar la tarda a acabar d’etiquetar el material escolar, una vella tradició d’aquestes que marquen el començament d’un nou any d’estudi. Quan era petita, dèiem que el nou any escolar és com Any Nou, només que escolar, per la qual raó havíem de celebrar la seva vigília amb brindis i pastissos i regals (a Rússia, hi ha la tradició de fer regals per celebrar l’any nou). Suposo que per adaptar la tradició a aquestes contrades hauria de dir que a les dotze de la nit del dia anterior a la tornada al col·le ens tocaria menjar raïm al so de les dotze campanades que marquen el final de les vacances. Amb cada campanada, els nens demanarien un desig per al nou any escolar, uns companys de classe que siguin amics, uns mestres comprensius, unes noves experiències i coneixements, i que el temps passi de pressa i que les noves vacances que ja arriben, que ja estan a punt de venir, siguin tan espectaculars, o més si és possible, com aquelles que acabem de viure. ¿On ets, estiu? ¿On t’has amagat?

(Publicat al BONDIA el 9 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes

dijous, 30 de juliol del 2015

La memòria i l'oblit



“El cos humà” –deien Lluís Duch i Joan-Carles Mèlich a Escenaris de la corporeïtat– “és la mateixa condició de possibilitat de la presència de l’ésser humà en el seu món.” La nostra existència sempre s’inscriu dins dels límits d’una cultura concreta, dins de les seves possibilitats. Ja ens han dit, des de petits, que som pols de la terra, i en pols, per això, ens havíem de tornar. És una evidència que és difícil, o bé ridícul, discutir. Tots hem hagut de dir adéu a aquells qui fa no res ens explicaven com era la vida d’abans (adéu, Àngela, adéu de nou; que maca estaves, que maca estàs, a la teva foto del casament). “Alegra’t del temps etern, i no lamentis el teu fat final: així és com la Fortuna havia decretat que passessis la vida; tots els mortals som presoners de la mateixa sort”, llegim al llibre Perennia. Poesia epigràfica llatina (Godall Edicions, 2015), de Mònica Miró Vinaixa. 


Jo ja m’alegro del temps etern. Tinc una por supersticiosa de la meva futura mort imminent, por barrejada amb la convicció que en realitat no n’hi pot haver, de mort definitiva, que no seria just que jo, tan viva i real, deixés de ser. Deixant les pors de banda, tinc una fascinació per les làpides dels vells cementiris, per les pedres que ens expliquen les històries de les vides passades, per aquelles fotos on el rebesavi pot arribar a semblar més jove que el nét. Éssers finits i contingents, no som ningú sense la consciència, la importància del passat, sense una referència implícita o explícita al lloc d’on venim, aquell absent passat que forma part de la nostra forma de ser, que ens ha construït tal com som. Perquè ja se sap que no som bons o dolents de per si; la nostra bondat i la nostra maldat depenen de les relacions que tenim amb els altres, vius o morts. La poesia epigràfica llatina, a l’estudi de la qual la meva professora del màster universitari d’humanitats Mònica Miró Vinaixa es dedica des de fa mitja vida, ens porta les veus de les pedres que parlen, parlen sobretot perquè des de fa uns mil·lennis serveixen de suport imperible a unes inscripcions. Les inscripcions que ens vénen d’un temps en què les pedres eren transmissores de memòria i feien acte de presència a la vora dels camins, allà on ara només hi veiem la publicitat dels cigarrets que ens avisen que ens maten i altres foteses, hi havia missatges dels morts que ens deien que tard o d’hora ens unirem a ells. Deia Ernst Bloch que, sempre, en el passat hi ha present. Ai, quines condicions meteorològiques més dures i adverses que ens vam trobar al 19è Mercat romà de Iesso (Guissona) quan vam anar a la presentació que feia la Mònica Miró Vinaixa de Perennia. Trossets de palla ens venien volant a la cara enmig d’uns petits tornados que no ens deixaven trobar la plaça de Sant Felip Neri. Però va valer la pena, i tant que va valer la pena sentir la seva veu, que ens explicava com eren, aquells romans que gaudien de la vida tot posant èmfasi en la necessitat de fixar en el temps allò que pot ser oblidat. Tal com resa la inscripció anomenada “Tempus fugit”,  “Viu feliç, tu que vius. La vida és un regal petit: tan bon punt ha nascut, imperceptiblement s’envigoreix, després imperceptiblement s’esgota”.



El llibre de Lluís Duch i Joan-Carles Mèlich Ambigüitats de l’amor ens recorda que “la nostra memòria és la que correspon a uns éssers finits, [...] constantment subjectes a les imprevisibilitats de la contingència”. Tots morirem, i no sabem quan. I tal com deia la meva adorada Mònica Miró, a la presentació de Perennia al 19è Mercat romà de Guissona, “precisament perquè es valora la vida es volen deixar ben preparades les coses per a la mort”. Les pedres que estudia parlen de la terra com a mare al ventre de la qual tots tornem. La terra com a cendra que som o serem. La terra com una deessa que no està pas morta. Fa néixer les noves flors i les noves plantes: la vinya, pintada amb penjolls purpuris de raïm, el blat i la canyella, la mirra ben perfumada i l’amom. Els seus romans tenen una lògica impecable: “Com millor siguin els meus elogis, més temps romandràs viva en els meus versos”, llegim en una de les inscripcions. I en una altra: “Vaig fer moltes coses pròpies de la joventut, perquè estic destinat a morir.” Hi ha una certa frescor en el fet d’acceptar la inevitable naturalesa de la  mort, posar en paraules que tots descansarem a la sina profunda de la terra mare. I mentrestant, cal recordar que “els banys, els vins, Venus corrompen els nostres cossos, però fan la vida els banys, els vins, Venus”. “Un darrer prec” ens envia un missatge de benedicció i al mateix temps de preavís: “Viviu feliços i feu libacions per als nostres Manes i recordeu que vosaltres també sereu amb nosaltres.”

Els romans, com nosaltres, imaginaven els seus éssers estimats als temples il·luminats del cel. “Amic inoblidable, ¿per què et queixes que m’hagin conduït fins als estels del cel?”, es preguntaven. En altres inscripcions, donaven més detalls de la vida imaginària després de la mort: “Ara, però, posseeixo els estatges infernals, vora les aigües de l’Aqueront, i els funestos estels del Tàrtar. M’he deslliurat d’una vida arrogant. Esperança i Fortuna, adéu-siau! No tinc res a veure amb vosaltres: rieu-vos d’altres persones, us ho demano! Aquesta casa és eterna. Aquí estic enterrat. Aquí hi seré sempre.” N’hi havia d’altres on els morts s’aprofitaven de queixar-se dels vius i als vius, com un Guerrer innominat: “Qui va vèncer en la guerra els perses en els camps de Marató, entre ciutadans ingrats i en una pàtria ingrata va morir.” En tot cas, us puc prometre que no hi havia ningú més atent i sensible per traduir les paraules dels morts que desitjaven ésser recordats que Mònica Miró, aquella que si tornés a néixer desitjaria ser ocell de bon averany, o el mateix que és ara, igual però diferent.

(Publicat al BONDIA el 29 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova
Dibuix: Cecília Santañes

Foto: Iolanda Miró Vinaixa 

dijous, 23 de juliol del 2015

Un cigne d'ales daurades



En la novel·la La veu melodiosa, de Montserrat Roig, Letícia-Dolors, just abans de morir, broda un cigne d’ales daurades: un símbol de l’esperança, de llum, de la mort, de la metamorfosi i de la purificació.

Bajo tus blancas alas la nueva Poesía
Concibe en una gloria de luz y de armonía.


Heinrich Böll entenia el sentit de l’existència dels éssers humans com la “recerca d’una llengua habitable en un país habitable”. Una llengua, “einer Sprache”, no necessàriament es limita al llenguatge verbal: és tot un sistema de significats i sentits, tant ètics com estètics. Clifford Geertz ens recorda que no és el mateix contreure la parpella com a conseqüència d’un tic involuntari que picar l’ullet, tot i que els dos moviments, com a moviments, són idèntics i, vistos des d’una càmera fotogràfica, no es podrien distingir. La cultura és una “trobada entre llenguatge i cos”. Ens permet discernir el sentit de les ocurrències quotidianes sense fer cap esforç conscient. Un ésser humà pot ser un enigma per a un altre: tanmateix, no som illes en un mar immens. Estem lligats els uns amb els altres a través de la realitat que compartim i construïm. Cada reencontre que vivim ens canvia imperceptiblement, ens fa part d’una xarxa d’interaccions interminables.

En el procés d’adaptació ens trobem a nosaltres mateixos. Així, a La veu melodiosa, un nen fruit d’incest educat en un entorn experimental de laboratori de puresa estètica inexistent al món real, nodrit d’històries antigues i privat de miralls, esdevé l’Espardenya després del contacte dolorós amb el món real, esdevé poeta i, per tant, capaç de canviar la societat que li ha donat el nom que ara li pertany. La societat, per viure i per prosperar, necessita la contribució de tots i cadascun dels seus membres.
En el poema Los cisnes, el qual he citat al començament, Rubén Darío llança una pregunta retòrica que sens dubte se’ns aplica: ¿Callaremos ahora para llorar después? Si la nostra fita és  aconseguir la normalització de la societat com un ens harmònic, en la seva globalitat, és vital que la realitat de la nostra comunitat s’expressi en forma literària. Esperem i confiem que la realització d’aquest objectiu sigui possible, que hi hagi esperança per a la nostra societat, hereva soferta d’una cultura mil·lenària.

…Y un Cisne negro dijo: “La noche anuncia el día.”   
Y uno blanco: “¡La aurora es inmortal, la aurora
es inmortal!” ¡Oh tierras de sol y de armonía,
aun guarda la Esperanza la caja de Pan­dora!


(Publicat al BONDIA el 15 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes

dijous, 9 de juliol del 2015

La veu ferida


“Obro un clot amb les mans, i deixo dins la terra la meva veu ferida, veu de semença i clau”, deia Agustí Bartra a Sant Julià de Lòria, a mitjans de l’any 1981. Deixem, però, els versos d’amor als cims i de pareatges astrals per al mes de setembre, quan recomençarem l’any escolar parlant de Haikus d’Arinsal i Estances de Lòria, i farem esment tant d’Agustí Bartra com d’altres veus de la literatura catalana lligades per sempre amb la terra d’Andorra. Avui, tinc previst parlar de la política en la seva projecció històrica recent. Per tant, he fet una visita a la Biblioteca Nacional per consultar les memòries dels excaps de Govern. No n’he trobat cap. Els volums amb la fotografia del primer cap de Govern, Òscar Ribas Reig, no són ben bé memòries. Ricard Poy diu al pròleg d’El Repte: “L’autor no tenia la més mínima intenció de redactar un llibre que recollís estrictament un període de la història d’Andorra i tampoc les memòries d’Òscar Ribas Reig, que algun dia ja s’escriuran.” Les converses d’Antoni Morell amb Albert Pintat Santolària Andorra, avui i demà, com tots els treballs de l’escriptor, ofereixen una visió personal de l’entrevistat, però es tracta d’una publicació que es va fer abans que el senyor Pintat hagués estat cap de Govern d’Andorra. No sembla haver-hi res escrit sobre Josep Pintat Solans, ni s’han publicat memòries de Marc Forné i Molné, que segurament tindrà guardades al calaix, ni tampoc hi ha cap volum dedicat a Jaume Bartumeu Cassany. Ignoro si aquest forat informatiu es deu a la falta de curiositat dels periodistes que es podrien encarregar de recrear les pàgines de la història recent, o bé a la manca de consentiment dels interessats. El Repte, al qual dedicarem la nostra atenció avui, sembla una llarga entrevista de la qual s’han extret les preguntes i s’han deixat tan sols les respostes, algunes entre cometes i d’altres, intercalades entre explicacions en tercera persona. 

El llibre comença el 8 de gener de 1982: un temps relativament recent però ja tan llunyà en què la gent s’escrivia cartes formals de felicitació i les enviava de Sant Julià de Lòria a Sant Julià de Lòria. Ens porta fins al 30 d’abril de 1984, i així cobreix els 28 mesos d’activitat del primer executiu de la història d’Andorra, la “prova pilot” esdevinguda quan les competències del Govern encara no estaven tan clarament definides com avui en dia. La tapa pesa: no és un llibre que et puguis emportar per llegir a la platja. Les pàgines, gruixudes, amples i llargues, són plenes de text i tenen el format d’un àlbum vell i l’esperit d’un informe de tancament comptable. El protagonista, sec i sobri, no s’hi presta a elucubracions metafísiques i sentencia: “Les coses són com són i no com ens agradaria que fossin.” Ni els múltiples detalls biogràfics, ni les fotos d’infantesa d’Òscar Ribas Reig arriben a crear un ambient distès: es tracta d’un dossier, no pas d’una xerrada en confiança. La intenció del volum sembla ser més informar sobre les motivacions, les intencions i els projectes que no es van poder realitzar que engrescar el potencial lector a endinsar-se més i més als laberints de la política andorrana. Deixa constància de l’oposició aferrissada amb la qual van topar els suggeriments de creació de noves fonts impositives i l’augment de la pressió fiscal del 8 al 10 per cent, de l’intent d’introducció d’un impost generalitzat sobre els serveis per garantir suficientment els ingressos del Govern, de la proposta d’institucionalitzar amb garanties jurídiques un veritable registre mercantil. Parla de l’intent fallit de la possible diversificació sectorial de l’economia. 

Recomanaria la lectura atenta d’El Repte a qualsevol idealista andorrà (si és que existeix tal oxímoron) que es vulgui dedicar a la política i necessiti la injecció d’una dosi terapèutica d’experiència real. És un document altament valuós la lectura ininterrompuda del qual requereix una gran disciplina mental i una vocació per aprendre més sobre la política i la història del nostre país i de la parròquia de Sant Julià de Lòria. Quin món, Laurèdia. Diu el meu home que la Mare de Déu de Canòlic, quan la comences a mirar, sembla seriosa i distant, però si et quedes immòbil mirant-la durant uns minuts, et somriu. Els lauredians, tots els lauredians, tenen per mi una semblança filial amb ella: són de la Mare de Déu de Canòlic.

(Publicat al BONDIA el 8 de juliol de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

divendres, 3 de juliol del 2015

Especificitats de codificació en diferents contextos internacionals


Dinovenes Jornades de la Societat Andorrana de Ciències
Dret Andorrà, entre els usos i costums i el codi

Avui, les discussions sobre la conservació o la pèrdua de les identitats nacionals i culturals són més freqüents que mai. En conseqüència, la dicotomia entre el costum i la llei sovint significa molt més que la simple ponderació de la relativa utilitat d’una opció o l’altra. Vinc d’un país on, malgrat la immensitat del seu territori o potser a causa d’això, la crisi identitària és el nostre pa de cada dia, un estat d’ànim col·lectiu permanent. Potser és per això que sempre m’ha interessat el tema de la definició i fortificació de la identitat nacional, vist des del punt de mira de les humanitats: el meu camp d’estudi des de fa molts anys. Espero que aquest enfocament identitari pugui aportar una perspectiva lleugerament diferent al nostre debat sobre la necessitat de codificació en el dret privat d’Andorra, malgrat el fet, ben obvi, que la meva formació jurídica és escassa en comparació amb la de la resta dels participants d’aquestes jornades.
La identitat nacional sovint es defineix com a “constatació de la diferència”, el fet que hi hagi un nosaltres i un ells. Se suposa que la identitat nacional en el pla individual no depèn de la ciutadania, del passaport que té una persona, però el paper del dret en el sistema de valors d’un país, en el seu autoretrat identitari, és immens. Manllevant les paraules del Sr. Òscar Ribas Reig, excap de Govern d’Andorra, podríem dir que “la identitat andorrana com a quelcom diferenciador amb el nostre entorn comença amb la història i el dret”. Al llarg dels últims segles, molts autors europeus, començant pel fundador de l’escola històrica de dret alemanya i el més famós opositor a la codificació que va haver-hi a Europa, Friedrich Karl von Savigny, han identificat el dret com a element de cohesió de la nació, tan important per als pobles que la història de les nacions sovint es confon amb la història del seu dret. En el cas de Savigny i els seus seguidors, es prestava una atenció especial a la importància del costum com a quinta essència de l’esperit del poble.
Al Principat d’Andorra, a l’hora de modificar l’status quo sempre s’ha intentat conservar l‘“íntima interacció entre dret, home i terra” que, segons afirmava Josep Maria Porcioles i Colomer, ha sigut característica de la realitat andorrana des de temps immemorials i que consisteix en elfet que “el Principat, com gairebé tots els països pirinencs, adoptà un sistema polític dels anomenats no tancats, en què el costum té un valor prevalent.” Tal com ho definia Eric J. Hobsbawm, el costum, en les societats tradicionals, té la doble funció de motor i d’engranatge. No exclou canvi ni innovació fins a un cert punt, tot i que, evidentment, el requisit que sembli compatible o, fins i tot, idèntic amb el precedent li imposa limitacions substancials. El que fa és donar a qualsevol canvi social –o resistència a la innovació– la sanció del precedent, de la continuïtat social i de la llei natural tal com s’expressen en la història. O bé, en les paraules de Karl Marx: “Els homes fan la seva pròpia història, però no la fan arbitràriament, en les condicions escollides per ells, sinó en les condicions directament donades i heretades del passat.”
La majoria dels estudiosos del dret andorrà indiquen la necessitat urgent de millorar la seguretat jurídica, garantida per la Constitució. El sistema normatiu de dret civil d’Andorra avui en dia presenta importants defectes tant des del punt de vista de la consistència, com també plenitud i independència, i no sempre resulta fàcil identificar quina és la resposta que el sistema estableix per a un cas genèric. La vigència del ius commune, el dret canònic conjuntament amb la recepció del dret romà, contingut al Codi de Justinià, és la raó per la qual les compilacions medievals, com per exemple el Liber extra o les Decretals de Gregori ix, encara avui s’invoquen davant dels tribunals andorrans. La jurisprudència, que tècnicament no es considera font de dret, serveix com a font de dret de facto. Antoni López, Bibiana Rossa, Miquel Àngel Canturri, Jaume Bartumeu i molts altres han assenyalat que caldria procedir a l’elaboració tecnojurídica d’un codi civil mitjançant un debat polític i tècnic d’una pluralitat de representants de totes les branques de la disciplina jurídica.
La posició dels partidaris de la codificació del dret civil a Andorra es podria descriure amb les paraules d’un clàssic de la teoria política americana James Madison: “El poble traurà poc profit del fet que les lleis es facin per les persones que ha escollit lliurement si resulta que les lleis són tan voluminoses que no poden ser llegides, o tan incoherents que no s’entenen. La llei es pot definir com a la pauta per actuar: però ¿com ho pot ser una llei que és poc coneguda i difícil de trobar?” En efecte, el problema principal amb el dret romà aplicable a Andorra consisteix en el fet de no disposar d’una definició clara de quins cossos normatius es consideren vigents, ja que el dret romà de diferents èpoques i de diferents compilacions freqüentment conté disposicions que es contradiuen entre si, cosa que crea una càrrega extraordinària de treball per a la Batllia i afegeix un element important d’imprevisibilitat tant per als ciutadans que no són experts en la llei com, de fet, també per als advocats que els representen. A més a més, el fet que l’accés al dret romà i al dret canònic en la seva versió catalana pot resultar molt dificultós per a un ciutadà del carrer, es podria considerar que la seva aplicació contradiu l’article 3.2 de la Constitució del Principat d’Andorra, que proclama el principi de publicitat de les normes jurídiques. El mateix es pot afirmar sobre el dret català anterior al Decret de la Nova Planta.
D’altra banda, diversos juristes i pensadors andorrans ressalten la longevitat i “la vigoria del costum com a primera font del dret del Principat” de la qual parlava Marc Vila i Riba en el prò- leg a l’edició del Politar andorrà feta el 1982. Potser el qui millor va definir aquesta posició és Antoni Pol i Solé, quan va afirmar que “renunciar al usos i costums com a font de dret gratuïtament és una amputació de part de la identitat dels andorrans com a nació, és a dir del seu futur com a poble”. Al seu article El dret humanitzat ens recorda que disposem de la informaciósobre els usos i costums d’Andorra que data del segle xV i que va recollir, al començament del segle xx, Jean-Auguste Brutails al llibre La coutume d’Andorre. Ara bé, sembla que la possible codificació del dret privat no és gens incompatible amb el reconeixement del costum com a font de dret supletori, ja que els problemes que pateix actualment la justícia andorrana no provenen de l’aplicació del costum que, segons la sentència del Tribunal Superior d’Andorra de 23 de setembre del 2004, “ha desplaçat en diferents ocasions l’aplicació del dret comú” (el dret canònic i el dret romà). La part problemàtica no sembla el costum, entès com els actes que es realitzen de manera general, uniforme, duradora i constant, sinó l’aplicació del dret comú (específicament, el dret romà) i de les lleis pròpies o pàtries (entre les quals actualment no tan sols es compten les normes emanades d’un òrgan legislatiu andorrà, sinó també el dret català anterior al Decret de Nova Planta, integrat fonamentalment per les Constitucions i altres drets de Catalunya de 1704).
De la mateixa manera que l’ésser humà, en les paraules de Lluís Duch, és un ésser fronterer i incomplet que està sempre encaminat a algun lloc, una societat és un organisme viu sempre in fieri, sempre fent camí. “Sabem què som, però no sabem què podem arribar a ser,” deia Shakespeare amb els llavis d’Ofèlia, embogida per la mort del seu pare i la multitud dels canvis que van esdevenir al seu voltant. Una societat que deixa de canviar desapareix, però també és cert que la societat, com un ésser humà, és un ésser interrogatiu, que sempre es qüestiona a si mateixa. El fet de parlar d’allò que encara no som, de representar en paraules la imatge del que percebem com a nostre futur, és un indicador de la salut de la societat i de la democràcia. Si hi ha una cosa en la qual crec que estan d’acord tant els partidaris de la codificació com els parti- daris de la compilació, i també, conjuntament amb ells, els partidaris de deixar-ho tot tal com està, és la necessitat d’un debat i una reflexió col·lectiva.
Avui en dia, la pràctica totalitat d’ordenaments europeus d’àmbit continental han optat, en un moment històric o un altre, per la codificació del dret privat. Només hi ha dos estats de l’Europa continental que no tenen codi civil: Andorra i San Marino, i sembla que aquí també, com gaire- bé a tot arreu, “existeix un anhel natural de codificació”, manllevant les paraules que va utilitzar el mestre Rafael Altamira en referir-se a la legislació d’Índies. Tanmateix, la nostra situació, a l’hora de decidir-nos, i fins i tot a l’hora d’opinar a favor o en contra de la promulgació d’un codi civil, és ben distinta de la dels governs francesos i alemanys quan van prendre la seva decisió sobre això, no tan sols pel fet de situar-nos 200 anys més lluny en la història de la humanitat, i més particularment, en la història d’Europa. Cal recordar, per exemple, que la codificació del dret civil a França es va proposar en el seu origen la unificació de regles d’una regió a l’altra: el Codi de 1804 va obeir la necessitat d’unificar els dos sistemes jurídics vigents a França en aquell moment, el sistema romà del sud i el sistema germànic del nord. A Alemanya, el que més desitjaven els partidaris de la codificació era assegurar que les lleis corresponguessin a les profundes transformacions socials del seu temps, tot i que els seus detractors, com el ja esmentat Karl von Savigny, ja advertien que el sistema d’ús i costum s’adequava més als principis de la justícia, mentre que la codificació ajustada al dret deixava un poder de decisió massa gran a les mans d’un legislador omnipotent. Les dues posicions van ser defensades amb arguments clars i pertinents. La posició de Thibaut, a favor de la codificació, estava fonamentada tant en raons pràctiques i polítiques com també en raons teòriques d’exigència lògica i doctrinal, i finalment, va triomfar. Ara bé, mésendavant, i sobretot un segle i escaig més tard, amb l’arribada de diversos dictadors al poder a Europa (els nazis, per donar-vos-en un exemple), de nou es van fer palesos els desavantatges de la llei, que es pot modificar d’un dia per l’altre, de cara al costum que costa molt de canviar i que va evolucionant a poc a poc per si mateix, d’acord amb la necessitat dels temps.
Savigny, i de fet tota l’escola històrica de dret alemanya, insistia amb raó en la identificació del costum amb l’esperit del poble i en la seva conformitat més gran al principi de seguretat jurídica. Tanmateix, tal com afirmava Eric J. Hobsbawm al llibre La invenció de la tradició, la mateixa aparició de moviments per la defensa o el ressorgiment de la tradició indica que hi ha hagut una interrupció, i que no es tracta tan sols de donar la sanció del precedent, de la continuïtat social i de la llei natural als canvis desitjats, sinó de trobar resposta a situacions noves amb o sense referència a situacions velles. Allà on les maneres antigues són vives no cal ressorgir ni inventar la tradició. Ara bé, el costum no es pot permetre ser invariable, perquè fins i tot en les societats tradicionals la vida no ho és.
Jeremy Bentham, a la introducció als principis de la moral i la legislació, publicada l’any 1789, i al seu tractat de legislació civil i penal de l’any 1802, declarava que una legislació per ser justa ha d’adherir-se al màxim possible a la realitat social. Una de les qüestions que hauríem de ponderar a l’hora de decidir quin sistema s’adequa més a la nostra realitat social és si veritablement estem més propers en el nostre procediment al sistema acusatori del common law, en el qual el precedent té un paper més important que les normes i els estatuts legals i on els jutges tenen un rol clau que els permet aplicar el principi d’equitat segons les circumstàncies del cas i els litigants, o bé si estem més a prop del sistema inquisitiu dels països veïns, en els quals l’actuació dels jutges està clarament determinada pels codis i els dóna la possibilitat d’actuar (i de fet, els obliga a actuar) de manera més uniforme.
Sigui quina sigui l’opció finalment escollida, no s’ha de perdre de vista el fet que actualment la pràctica totalitat dels nostres advocats i jutges es formen en el si dels sistemes educatius de França i Espanya i que a l’hora de començar a treballar a Andorra s’han de familiaritzar amb una realitat molt distinta. Naturalment això no vol dir que s’hagi de tractar de copiar i enganxar els codis civils espanyol o francès, o qualsevol altre. Si es fes un codi civil andorrà, s’hi podrien incloure, i de fet potser s’hi haurien d’incloure, totes les disposicions vigents al dret civil andorrà avui que no es contradiguin entre si i que s’han seguit aplicant o s’haurien de seguir aplicant segons el criteri de la comissió responsable de codificació, i s’hauria de tractar d’una llei expressada en un llenguatge precís, de forma sistemàtica i articulada, una llei de contingut homogeni. D’altra banda, si es decideix l’elaboració d’un codi civil, s’ha de ponderar que el seu cost pot resultar força elevat, tant en el pla monetari com també pel que fa a la pèrdua d’un tret identitari important si la ciutadania i els especialistes multidisciplinaris del país per alguna raó es troben exclosos del procés d’elaboració i es veuen forçats a adaptar-se a un text elaborat per un jurista estranger. Perquè, si arriba el moment que es pugui dir que el nostre dret ens ha estat imposat de fora..., què ens farà sentir que som andorrans?

Alexandra Grebennikova i Vólkova
bàtxelor en dret i llicenciada en humanitats 
https://www.creditandorragroup.com/sites/default/files/pdf/llibre_dret_andorra_complet.pdf, p. 19