Felicitat, somni esmunyedís

El títol Massa felicitat em va semblar adequat i entranyable. A dins, hi havia d’haver felicitat, un ambient de tendresa i esperança en diferents disfresses. Com l’amor, com la calma, com l’alegria. Els primers assassinats em van agafar desprevinguda. També adulteri, enganys, mutilació, mendicitat, malaltia i mort. Als relats d’Alice Munro, no saps què passarà fins que no ha passat tot. Com a la vida.

Totes les coses que importen als personatges que hi trobem són “les coses excèntriques, irracionals, difícils de controlar”. Si senten alguna cosa, és el ressentiment o les ganes que els deixin en pau. Darrere de la bellesa de les frases impecablement formulades, la relació entre els homes i les dones és d’una tensió comparable a la dels israelians i els palestins a Jerusalem. Semblen pertànyer a dues races totalment distintes, com si es tractés dels Romulans i dels Ferengi de l’Star Trek. Les dones són una raça oprimida, amb un historial multigeneracional d’esclavitud; els homes, una raça en declivi que ha perdut dominis colonials, una raça espantada i arraconada, a la defensiva. L’única cosa visible que els dos gèneres tenen en comú és el desig de tenir control sobre les altres persones, tant del sexe oposat com del seu. Si perdonen els altres, si treuen ferro als detalls sense importància, no ho sabem: veiem la part més obstinada, més manipuladora, més castigada, més trencada de les seves vides. En un paisatge del Canadà rural que reconec amb delit, hi regna el ressentiment i l’apatia. L’únic que els permet una estona de satisfacció és la capacitat de controlar i manipular vides humanes. N’hi ha qui ho disfressa de bones causes. Hi ha personatges més desgraciats que només poden exercir el control sobre les voluntats de les altres persones si les estrangulen, o si es mutilen. Hi ha personatges entremig que et fan treure la roba i utilitzen l’art com l’artifici de seducció. Les pessigolles són una arma de dominació psicològica. La reacció del teu cos a la voluntat de l’altre és una forma de submissió subtil. Hi és en els detalls més petits, com quan el pare d’una nena de sis mesos desitja que la mare no l’alleti, o quan la dona s’entesta a continuar la relació amb un home que no l’estima. El tema principal de Massa felicitat no és la felicitat, és la manipulació: l’única cosa que fa plaer tant a les víctimes aparents com als botxins. L’ànsia d’apoderar-se de l’ànima d’algú, o la frustració de ser espiritualment violentat per una altra persona, o la indiferència més profunda. 

Massa felicitat, un món on un intent frustrat de ser un déu sempre acaba amb la vida d’algú. Quasi totes les morts són el resultat directe de desitjos frustrats de ser amo i senyor de l’ànima d’altri. Així mata els seus fills en Lloyd, una mena de Medea que sap del cert que no podrà retenir la persona estimada, un fracassat abans del fracàs, un boig sense excusa. Així mata els seus pares i la seva germana el protagonista de Radicals lliures, i les dues amigues de campament ofeguen la nena amb síndrome de Down a Joc de nenes. No se’ns ofereix cap sortida, no se’ns proposa cap moralitat, excepte tal vegada “no facis nosa”. La majoria de les agressions són contra les persones que fan nosa a qui les acaba agredint. O potser sí que hi ha una altra moralitat, una mica més tranquil·litzadora: “Sigues humil.” Ja ho deia T.S. Eliot (ho sé perquè Anna Akhmatova ho repetia sovint): “L’única saviesa que podem pretendre assolir és la saviesa de la humilitat: la humilitat és inesgotable.”

(Publicat al BONDIA el 28 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).