Un dia em prohibiré llegir novel·les. Posaré un post-it a la nevera: “Res de novel·les”, i ho seguiré al peu de la lletra. Viuré tranquil·la i llegiré llibres de dret, de sociologia, pedagogia, economia, de qualsevol mena que no m’encoratgin a rumiar sobre l’arrel de la traïció, la irracionalitat del perdó i del càstig, la cara fosca de l’enamorament. Estudiaré volums que no m’incitin a preguntar-me per què, quan estimem, pensem que ens hagi de correspondre aquell que hem assenyalat amb una mà tremolosa el dia que ens hem sentit enlluernats per ell. ¿Per què aquell i no cap altre? Escolliré edicions que no em xiuxiuegin a cau d’orella: “Res de petons. Res de carícies”.
Aquest estiu he llegit Así empieza lo malo de Javier Marías. L’he llegit furtivament, desentenent-me de tota mena d’obligacions immediates i d’alta prioritat, d’objectius fets a curt i llarg termini. M’hi he capbussat amb un sentiment de culpabilitat que només ens donen els plaers més prohibits. La història d’una família de Madrid –que no m’hauria de trasbalsar, entre altres coses, perquè no són gent de carn i ossos, són de mentida, inventats, són personatges i no persones– ha ocupat tots els meus pensaments. A les nits em despertava a les dues de la matinada per llegir sense parar fins la sortida del sol i adormir-me just abans que es llevés la família, per fer careta de bella dorment tan feliç que no gosessin despertar-me.
La vida d’un director de cine borni i de la seva dona grassa s’havia apoderat del meu dia a dia. Em llevava tard, tot i havent dormit tan poc que semblava una somnàmbula, una ànima en pena. Ja empassant-me el cafè amb llet, tornava a reviure les pàgines llegides, em preguntava desesperadament per què, per què aquell qui és dolent, dolent de mena, dolent fins a la medul·la, a l’hora de la veritat va i et salva la vida. I mentrestant, aquell qui és bo, boníssim, un àngel delicat baixat del cel, el dia menys pensat et destrueix sense adonar-se’n, sense parar-ne esment, per mer caprici. Aquell qui mata allò que estima, pateix, i es mata a si mateix, sense trobar remei al seu crim involuntari.
Em destrossava la consciència el fet que la víctima pogués desviure’s pel seu botxí, i el botxí ser víctima d’algú que se n’havia oblidat del tot. Em recava la lògica de la venjança, sempre injusta, sempre confeccionada a destemps, per molt que la idea de l’arbitrarietat de la justícia fos un lloc comú. Em feia mal que el desig mai no era correspost, a aquella novel·la que s’assimilava tant a la vida somniada que es feia més forta que la vida dels desperts.
No, no llegiu mai, mai, cap novel·la, i si n’agafeu una, feu-vos aconsellar i procureu que no sigui gaire bona, que no s’hi acumuli la força d’apoderar-se de la vostra quotidianitat preuada, que no us tregui la seguretat que us mereixeu tots els petons i totes les carícies que el capriciós destí us hagi portat. Res de petons, amics. Res de carícies. I no, no, res de paraules.
Aquest estiu he llegit Así empieza lo malo de Javier Marías. L’he llegit furtivament, desentenent-me de tota mena d’obligacions immediates i d’alta prioritat, d’objectius fets a curt i llarg termini. M’hi he capbussat amb un sentiment de culpabilitat que només ens donen els plaers més prohibits. La història d’una família de Madrid –que no m’hauria de trasbalsar, entre altres coses, perquè no són gent de carn i ossos, són de mentida, inventats, són personatges i no persones– ha ocupat tots els meus pensaments. A les nits em despertava a les dues de la matinada per llegir sense parar fins la sortida del sol i adormir-me just abans que es llevés la família, per fer careta de bella dorment tan feliç que no gosessin despertar-me.
La vida d’un director de cine borni i de la seva dona grassa s’havia apoderat del meu dia a dia. Em llevava tard, tot i havent dormit tan poc que semblava una somnàmbula, una ànima en pena. Ja empassant-me el cafè amb llet, tornava a reviure les pàgines llegides, em preguntava desesperadament per què, per què aquell qui és dolent, dolent de mena, dolent fins a la medul·la, a l’hora de la veritat va i et salva la vida. I mentrestant, aquell qui és bo, boníssim, un àngel delicat baixat del cel, el dia menys pensat et destrueix sense adonar-se’n, sense parar-ne esment, per mer caprici. Aquell qui mata allò que estima, pateix, i es mata a si mateix, sense trobar remei al seu crim involuntari.
Em destrossava la consciència el fet que la víctima pogués desviure’s pel seu botxí, i el botxí ser víctima d’algú que se n’havia oblidat del tot. Em recava la lògica de la venjança, sempre injusta, sempre confeccionada a destemps, per molt que la idea de l’arbitrarietat de la justícia fos un lloc comú. Em feia mal que el desig mai no era correspost, a aquella novel·la que s’assimilava tant a la vida somniada que es feia més forta que la vida dels desperts.
No, no llegiu mai, mai, cap novel·la, i si n’agafeu una, feu-vos aconsellar i procureu que no sigui gaire bona, que no s’hi acumuli la força d’apoderar-se de la vostra quotidianitat preuada, que no us tregui la seguretat que us mereixeu tots els petons i totes les carícies que el capriciós destí us hagi portat. Res de petons, amics. Res de carícies. I no, no, res de paraules.
(Publicat al BONDIA el 16 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada