dilluns, 20 de febrer del 2012

"Cor i arrels d'avellaner"



Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor
Corylus avellana
El títol de la contraportada d'avui no són paraules citades d'un poema, sinó el nom d'una escultura del català Salvador Juanpere, pintor, escultor, gravador i dibuixant que ha excel·lit en conciliar la natura i l'artifici a la seva original, complexa i lúcida obra. Es una escultura de l'any 1987: arrels de bronze encerclen més de tres quarts del perímetre del cor de l'arbre, fent-lo semblar una joia gegant. És un cor d'alabastre, tot encongit, com una avellana envellida, una avellana aplanada i rugosa. Cor blanc abraçat pels arrels negres.
Som molts els qui hem buscat un punt mitjà entre la veritat i la narrativa, la naturalesa i la cultura, el misteri i l'art, expressar les coses apreses a través de la veu i el gest heretat, encastar els impulsos salvatges dins del marc de les convencions alienes. L'avellaner, que significa el coneixement i la inspiració, ens mostra un camí idoni per trobar el preuat equilibri. Si necessites trobar un indret tranquil per posar l'ordre en la teva ànima, asseu-te sota un avellaner: el seu fort caràcter t'ajudarà a veure el costat racional dels fets. És l'arbre de la justícia i dels justos, el símbol de la lògica i el seny. Els celtes el consideraven l'arbre de la saviesa, i deien que menjant avellanes augmentaves els teus coneixements. Els grecs curaven el mal de cap amb les avellanes, i pensaven que els nens que en menjaven regularment, creixien més grans.
De fusta d'avellaner, es feien estris màgics, vares i bastons. Podem llegir sobre les varetes màgiques fetes d'avellaner a les antigues fonts egípcies. A Escandinàvia, s'utilitzava per fer la limitació de camps de cultiu i camps de batalla. La fusta d'avellaner assegurava que ningú de fora, amb la màgia, hi pogués influenciar el transcurs natural dels esdeveniments. A Andorra, amb la vara d'avellaner es feien les vares de saurí per trobar aigua.
L'avellaner, a través dels segles, ha protagonitzat diverses llegendes que il·lustren el seu poder. Diuen que en marxar del Paradís, Adam es va emportar una branca d'avellaner. Noé va agafar aquesta mateixa branca en pujar a l'arca, i així va passar de generació en generació, fins a que no va esdevenir la vara de Moisés. Segons la tradició grecoromana, Apol·lo va lliurar a Mercuri una vara d'avellaner per a que li ajudi a distribuir les virtuts entre els humans. Els irlandesos expliquen que Sant Patrick va expulsar a totes les serps d'Irlanda amb l'ajuda d'una vara feta de fusta d'avellaner. És cert que avui en dia, a la terra irlandesa no hi viu cap serp. N'hi ha qui afirma que mai no n'hi havia hagut, n'hi ha qui sembla que recordi l'èxode de les serps, sota la mirada colpidora del sant, vençudes pels poders màgics de la seva fe i la seva vara.
A Gales, es creu que si portes una corona de fulles d'avellaner, tots els teus desitjos es faran realitat. Si et fa vergonya portar-la en públic, al descobert, però necessites urgentment que els teus somnis es compleixin, la pots portar amagada sota un barret. L'altra alternativa seria simplement portar una branqueta d'avellaner com a amulet o talismà.
A la poesia catalana, Marià Manent va fer menció d'avellanes i avellaners als últims versos del seu himne a la tardor, A mitjan setembre, versos tan macos que els citaré sencers: «I les aglans madures, pel camí,/ es desprenen del calze. L'avellana/ dringa pels sacs. La poma fa venir/ el gaig a la solana./ I si l'avellaner duu el fruit vinent/ en verdes arrecades, és vermella/ la pinassa, i les flors, vora el torrent,/ es parlen a l'orella».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 20 de febrer del 2012 i a Amics Arbres · Arbres Amics el 26 de febrer del 2012)

"Jove auró d'Agde, tendre arbre vençut..."


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.
Acer campestre
A les portes de Carnaval, la meva filla ha agafat l'afició de mirar dibuixos animats dedicats a Halloween. Principalment, els Simpsons. En rus. Ha heretat la fascinació amb els Simpsons – una addicció momentània, hipnòtica i incomprensible – del seu pare, que li fa companyia mirant dibuixos al costat. Quant a Halloween, entenc la seva lògica: és oportú. A la cultura nordamericana – que a casa nostra es podria resumir com a la cultura dels Simpsons – Halloween s'aproxima als nostres carnavals, que consisteixen en múltiples festes de disfresses amb l'assassinat de personatges de diversa importància: es mata l'ossa, es crema el Carnestoltes, s'enterra la sardina, i fins i tot els contrabandistes tiren algun tret. Estem a l'època de l'any quan una se sent còmoda vestida de bruixa. En resum, porto setmanes rodejada de monstres, calaveres i zombis: la lluita de les persones encara mortals amb morts vivents gairebé indestructibles.
Com a norma, se suposa que les forces naturals es posen al costat dels humans: dels éssers vius de ple dret, dels més desprotegits. La tasca de la natura és la de conservar la seva fràgil harmonia: això implica l'absència d'homes llops, fantasmes i vampirs. Sabem del cert que l'estaca feta de fusta d'auró – d'un arbre destinat a restaurar i mantenir l'equilibri espiritual de l'univers, – va acabar amb l'existència de tota una plèiade d'éssers malignes i supernaturals. Els va donar, amb la mort, la llibertat i la calma. El cos de l'arbre, d'un vençut ésser tendre, retornava pau a l'ànima perduda. A l'imaginació dels grecs antics, les vores de l'Acheront, Aceruntia, el Riu del Dol, a través del qual el vell Caró transportava les ànimes dels morts, estaven cobertes d'aurons. A la poesia catalana, Carles Lapont, a la seva elegia a l'Agustí Bartra, «Jove auró d'Agde», parla d'un auró com a símbol d'un home privat de la llibertat, «un auró tot roig», «estelat amb sang, de dos-centes mil / branques certes»: «Crist. Home. Llar de l'ombra». I, després d'aquesta descripció, va una línia preciosa: «S'esfullaven cors: la tardor dels llops».
La fusta d'auró s'utilitzava en comptades ocasions, la majoria d'elles rituals i plenes d'importància suprema. Segons les llegendes eslaves – dels eslaus de l'est i de l'oest – l'auró és descendent de l'home. No es podia utilitzar la seva fusta ni per fer foc, ni per fabricar-ne taüts: és un pecat, deien, fer que es podreixi un home viu a la terra. Per a ells, era un home viu, l'auró. Simbolitzava la tardor, l'amor i la bellesa de la vida. A les llegendes, els aurons descendents dels homes eren fills i filles desobedients maleïts per la seva mare. La maledicció d'una mare era capaç de convertir al fill o filla en un auró. Els violins, fets de fusta d'auró pels músics peregrins, es lamentaven explicant la culpa de les autores dels maleficis.
La fulla d'auró –reproduïda a l'escut i a la bandera del Canadà– recorda els cinc dits d'una mà humana, d'una mà oberta: els cinc dits i els cinc sentits. Si guardes una d'aquestes fulles, t'ajudarà que s'obrin els teus sentits, preparats per contemplar la bellesa. Diuen també que si, un dia de tardor, trobes una fulla d'auró vermella –ha de ser completament vermella, sense taques grogues ni línies verdes–, has de pensar en la persona estimada, fent petons a les cinc puntes de la fulla. El teu amor durarà com a mínim un any. No ho he provat; no sé si funciona. El tronc d'auró dividit en dos simbolitza la lluita de la persona pel seu propi «jo», en la recerca eterna de la pau interior.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de febrer del 2012)

diumenge, 12 de febrer del 2012

"Sota els cedres sagrats"


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor
La majoria dels entorns urbans, avui en dia, presenten una barreja d'arbres autòctons i importats. Aquest procés no sempre segueix la mateixa lògica clara. No crec que hi hagi cap cedre deodara a Andorra. Ara bé, sí que hi ha cedres de l'Himàlaia a Barcelona (n'hi ha 23 als jardins del Palau de Pedralbes); n'hi ha, també, al parc del Retiro de Madrid. És un dels arbres ornamentals que es troba més freqüentment a la ciutat russa de Sotxi, situada a la vora del mar Negre. Diuen també que un cedre d'Himàlaia es va plantar al territori del Kremlin de Moscou, en commemoració de la fraternitat eterna entre els pobles de l'Índia i de Rússia. M'estranyaria, però, que es trobés bé en un clima hivernal de la capital de la meva terra. La majoria de les varietats del cedre de l'Himàlaia no sobreviuen les temperatures més baixes de -25 graus.
No és un arbre, però, que associï amb barris alts de Barcelona o amb el centre de Madrid; tampoc em recorda els passejos marítims de la regió de Krasnodar. Hi penso en relació amb Nepal, el país que tinc promès visitar abans que em mori, o més precisament, quan em jubili: promesa que compliré sens falta d'aquí 17 anys. Penso en cedres d'Himàlaia en connexió amb les muntanyes plenes d'irrepetibles silencis: muntanyes que m'esperen. Allà, a unes altituds de 1.500-3.200 m, hi són els boscos Darukavana, on vivien molts savis hindús i les seves famílies, devots del déu hindú Shiva. Per complaure el déu, hi portaven a terme meditacions molt complexes. Els textos hindús antics èpics i la poesia xivaïta mencionen aquests boscos com a llocs sagrats. A Ramayana de Valmiki llegim que Ravana, el rei de Lanka, el rei dimoni, hi va portar a Sita, la dona de Rama, a la qual va capturar.
El nom llatí de l'arbre ve del sànscrit devadãru, «arbre dels déus», composat de deva (déus, diví, divinitat) i dãru (arbre, druida, veritat, fusta). Diu el déu Brahma (al Ramayana) que Ravana havia meditat durant milers d'anys. Després de cada mil anys, es tallava un dels seus deu caps i el sacrificava als déus. Els déus, preocupats per tal persistència, van suggerir a Brahma que baixés i li concedís el que ell volia, per aturar la seva bogeria. Brahma va descendir a la terra. Va retornar a Ravana els nou caps que ell s'havia tallat en símbol de sacrifici, i a més a més, va concedir tornar-lo immune a totes les amenaces del cel i de l'infern. Aleshores, Ravana va començar a conquerir els déus i a esclavitzar-los. A poc a poc, va arribar a creure que era invencible. Per aturar-lo, un avatar de Vishnu, Rama, va néixer a la terra, sense saber qui era en realitat, ni quina era la missió que l'esperava. Un dia, Ravana va segrestar la dona de Rama, Sita, i la va portar als Darukavana, «sota els cedres sagrats», com diria Salvat-Papasseit. Tot i així, no va respondre als seus desitjos. Mentrestant, Rama, després d'una gran batalla entre miríades de dimonis i un exercit d'animals, va aconseguir alliberar-la, en travessar el diminut cor de Ravana dotze vegades amb la mateixa fletxa. Entrava al cor de Ravana, sortia per l'esquena, donava la volta al món i hi tornava a entrar.
Això és el que recordo quan penso en els cedres deodara. Les fulles, les agulles, de l'arbre dels déus són d'un verd blavós, n'hi ha qui les veu blaves. No solen ser gaire llargues. Estan situades tan a prop l'una de l'altra que és fàcil veure l'estructura de l'arbre, les branques i el tronc.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 4 de febrer del 2012 i a Amics Arbres · Arbres Amics el 15 de febrer del 2012)

dissabte, 4 de febrer del 2012

Freixe de flor, freixe lluminós


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.
Els déus dels grecs antics eren homes per excel·lència. Es dedicaven, amb passió, a fer l'amor i a potenciar la guerra, a les intrigues i a les festes, a la ira i a la venjança. Podrien dir, si se'ls hagués fet una entrevista sobre les seves eternes vides: «No som humans, però res humà no ens és aliè». Els animals i plantes que els simbolitzaven encarnaven una part de la seva potència il·limitada. L'irascible Posidó, el déu de l'oceà, que es traslladava en una quadriga impulsada pels dofins, acompanyat de miríades de peixos, hipocamps i nimfes marítimes, es representava amb un cavall – tot harmonia imparable–, i una freixera, l'arbre prou fort per suportar el cel del món. Els amulets fabricats amb la seva fusta apaivagaven el cor immortal de l'amo de les aigües: els mariners antics creien que aquell qui portava un amulet de freixe, mai no s'ofegaria, ni moriria d'una picada d'una serp verinosa.
Els grecs anomenaven la substància sucrosa que exsuden certes especies de freixe, «méli»: mel. Deien que les nimfes del freixe, que en conseqüència es deien Melíades, o Melies, s'havien originat de la sang d'Urà que va caure sobre Gea després de la seva mutilació. Hi havia qui les considerava les nimfes més antigues. De la mateixa sang, havien nascut les Fúries: es deia, per això, que les Melíades són les mateixes deesses del destí inexorable (Fatum), en una disfressa més amable. A aquell qui les evocava, li permetien veure l'avenir, si era sincer en el seu desig de conèixer-lo. Van ser cuidadores de l'infant Zeus en una cova a la illa de Creta, i el van alimentar de mel de freixe, de dolç suc de l'arbre de l'ambició, de la potència i de la magnitud, per a que creixés invencible: cosa que van aconseguir. Sempre apareixien en conjunt. Els seus noms individuals no tenien pes ni importància.
El freixe, a més a més d'útil, és estimat pels humans i pels déus. És quasi del tot cert que en un moment donat, un cop es va crear la terra, els germans d'Odin, Wili i We, van trobar un material idoni per convertir en humans: dos arbres. Del vern, van sortir les dones; del freixe, els homes. Del mateix freixe, es va fabricar la llança sagrada d'Odin. Els germànics creien que qualsevol arma amb l'asta de fusta de freixe era màgica per analogia amb la llança del déu de la Llum. El freixe, per a ells, simbolitzava la unitat del món interior amb el món exterior. Les runes fetes de la seva fusta predeien el futur amb més exactitud que totes les altres. Un foc fet amb llenya de freixe tenia poders curatius. Tots els bastons de fusta de freixe –tant els bastons dels mags com els bastons dels pastors – es reputaven de la millor qualitat. A Andorra, també se'n feien bastons per caminar i – segons el llibre Dones d'Andorra d'Adelaida Garcia i Montserrat Ronchera – es fabricaven els esquis de manera artesanal.
En llengua russa, el nom de freixe procedeix de la paraula «lluminós», «clar», i deuen haver-hi milers de poemes que li són dedicats, però el més conegut, esdevingut una cançó popular, és aquell on un amant desconsolat demana als núvols, a la pluja, a la lluna: «On és el meu amor?». Cap d'ells vol parlar, tots saben la resposta. Aleshores es dirigeix al freixe, la seva darrera esperança, i per últim cop, pregunta: «Freixe de flor, freixe lluminós, tu que ets el meu amic i germà, freixe, tu que ho saps tot i no t'amagaràs, confessa'm on és el meu amor...».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 28 de gener del 2012)