dimecres, 30 de juny del 2010

La Mestressa de la Muntanya de Coure (I)

La meva infància russa passà en una clara consciència de la presència de la Mestressa de la Muntanya de Coure. Sóc de la capital de la muntanyenca regió dels Urals, però la meva ciutat natal és més plana que Barcelona. Tot i així, sempre he tingut la consciència de ser “de la muntanya”. El meu pare deia que era una cosa genètica, que ho portàvem a la sang, i ho justificava amb un besavi georgià (un avi seu) adoptat per uns pagesos russos just al començament del segle XX.

La llegenda familiar diu que a principis del segle passat, en un poble rus de la profunditat de les províncies un dia hi van aparèixer uns georgians que buscaven una família d’acollida per un nen d’uns cinc anys d’edat, a canvi d’una elevada suma de diners. Venien en cavalls negres, cosa mai vista en aquelles contrades, i portaven uns alts barrets de pell de corder, unes capes que es movien amb el vent i unes dagues llargues, molt afilades i ornamentades.

El Nico era un nen georgià amb els cabells de color carrota que no sabia ni una paraula de rus; al coll duia una creu d’or i diamants. En un dels conflictes sanguinaris entre les famílies nobles de Geòrgia, tota la seva casa havia quedat exterminada. Era l’únic supervivent d’un vell llinatge – aquí el narrador afegia que pràcticament totes les cases a Geòrgia eren velles i nobles, i estaven en una guerra cruel i constant amb altres cases nobles i velles – i venia acompanyat pels servents o amics fidels als seus morts. El va agafar una família de pagesos molt pobres i el va pujar com un dels seus fills. Li van canviar de nom i li van posar Efim.

Durant els primers anys suposaven que els forasters exòtics tornarien, però amb el pas dels anys el nen va oblidar l’idioma de la seva infantesa i es va casar amb una noia del poble. Els seus pares adoptius van enterrar la creu de diamants a l’hort de la seva casa, i no van voler saber-ne res més. L’or i les pedres precioses que venien amb una clara evidència de la sang vessada i per vessar no interessaven; no tenia sentit dur-los al coll temptant el destí, i no es podia vendre al mercat del poble. Després arribà la Revolució d’Octubre: per tots els seus elements de conspiració política, tenia múltiples vessants d’una revolta dels pobres contra els rics. Si eres ric, et mataven els teus propis conciutadans, i ser pobre esdevingué clau per a la supervivència. La història ja mig oblidada es cobrí d’un vel de silenci, i no es va investigar més fins a la mort de tots els seus protagonistes.

Les filles d’Efim eren ambdues unes comunistes empedreïdes, amb ulls d’un verd esmaragda, una pell molt blanca i cabells de color carrota. Fins a morir, a una edat molt avançada, llegien tot el que trobaven al seu camí, començant per les instruccions d’ús dels aparells elèctrics i acabant per les enciclopèdies, i donant una preferència especial a tot tipus d’informació política. Es deien Caterina i Maria; la meva àvia Maria és aquella àvia lectora que no sabia cuinar i devorava els llibres de la qual segurament ja us he parlat.

No he esbrinat mai com és Geòrgia veritablement, i si la vella història podia tenir fonaments fàctics. Suposo que seria tan estrany que no en tingués i que s’inventés simplement, que és més lògic acceptar la seva probable veracitat. El meu pare des de petita m’ha dit que ens sentim bé a la muntanya, perquè en venien els nostres avantpassats. Jo no en veia gaires, de muntanyes, però creixia en la consciència de tenir un lligam familiar amb elles i amb la regió de Megrèlia, un poble de pastors i guerrers que cultivaven vinyes i cantaven amb una mena de guitarra que es deia xonguri. El meu pare sempre diu que és georgià; jo no he estat mai a Geòrgia, no sé ni com es donen les gràcies, en georgià. La meva idea de Geòrgia és una idea llegendària. És una de les llegendes de la meva infància; l’altra és la llegenda de la Mestressa de la Muntanya de Coure que us explicaré la setmana que ve.

(Publicat al BONDIA el 30 de juny del 2010)

diumenge, 27 de juny del 2010

Baixar als inferns


Foto: Reinaldo Márquez

Un dia prens la decisió de convidar els teus amics i família a un viatge allà on se celebrarà un esdeveniment esportiu on participes. Et sembla una idea meravellosa. Després prens una decisió trivial, escollint un seient en un avió sense targetes d’embarcament. Acabes assegut a la fila 9, i és irrellevant, fins que no es produeix l’accident, i a partir de la fila 10 no hi ha avió, i et trobes al mig de la serralada gelada menjant un cacauet al dia i esperant el rescat. Els teus familiars i amics que havies convidat a viatjar amb tu, en un viatge de plaer, ara ja claríssimament, totalment, criminalment innecessari, es moren al teu costat. D’entrada, sempre hi ha dos camins: el camí de l’autodestrucció és el més fàcil i el més plaent. Però trobes les forces en els teus companys i en els pensaments dedicats a aquells que s’han quedat en el món exterior, i sobrevius durant dues setmanes inhumanes, al mig d’un desert gelat, menjant la neu i orinant a les mans per escalfar-te. Una de les coses que et donen suport és el fet de poder escoltar les notícies a la ràdio, cada matí. Un matí, abraçats, escolteu les notícies, i una diu que les víctimes de la catàstrofe aèria a les serralades andines són oficialment donades per mortes, i les operacions de rescat s’han suspès. I t’hi mors, t’aïlles de tot i després de setmanes de lluita coratjosa et dónes la culpa i lentament, silenciosament, tornes a morir.

El món injust i cruel i salvatge. Tota la teva fe s’ha trobat brutalment arrasada per una sèrie d’esdeveniments imprevisibles. Has tingut la sort de sortir-te d’una caiguda que era impossible de sobreviure, la sort de tenir el suport dels companys que t’han acompanyat, la sort de creure i esperar, per il·lustrar una broma pesada del joc de probabilitats. Totes les teves apostes només han servit per enfonsar-te. Totes les teves inversions han resultat en la destrucció més imminent de tu mateix i de tot el que hi havia de bo al teu món. T’hi mors, i tot s’acaba. I en aquest moment, quan estàs a punt de morir, es produeix l’imprevisible. Cau l’allau i mata la meitat dels que encara seguien amb vida. I tu, disposat a morir però viu, segueixes al costat dels seus cossos immòbils, preparat a baixar als nous inferns, extingint-te ràpidament i inútilment, com una cigarreta mig encesa, però viu, encara viu. I la negror del teu futur és comparable amb la negror del teu present, però serà pitjor. El teu pas endavant és un moviment incessant cap a una mort encara més cruel, després d’un malson de vida que vius perquè no tens els ànims per morir.

Cada època té els seus herois i, tal com va comentar Nando Parrado a la conferència recent que tingué lloc al Centre de Congressos d’Andorra la Vella, la nostra sembla tenir una debilitat especial pels supervivents de les grans catàstrofes. Va haver-hi un temps que no se’n parlava gaire. Després les històries del tipus Titànic van tornar a fascinar tothom. Va per èpoques. En un dels vídeos mostrats en el curs de la conferència, ell mateix, el protagonista, que va creuar setanta quilòmetres de desert gelat amb el seu company Roberto per poder salvar-se a si mateixos i als seus 14 companys que es van quedar al lloc on es va estavellar l’avió que els portava, diu: “Dieu que sóc un heroi. No sé si sóc un heroi. Jo no volia que això em passés. Jo no volia que s’estavellés l’avió. Jo no volia perdre la meva mare i la meva germana. Jo no volia ser un heroi. Jo només volia sortir d’allà. Si això em fa un heroi, sóc un heroi. Però jo no volia ser-ho”.

Benaurats aquells que mai hagin hagut de baixar als inferns. Per pròpia elecció ningú no hi baixaria. Hi ha tota una gamma d’inferns que no haurien d’existir: siguin els inferns objectius de guerra, tortura, malaltia i mort, siguin inferns més relatius, però malgrat tot reals, de calumnia, traïció i la descoratjadora evidència de la maldat humana –pròpia o aliena– o inferns totalment subjectius de l’obscuritat de la pròpia ànima. Nando Parrado, després de tornar a casa i trobar-se sense amics ni família, per viure sol i separadament del seu pare, que ja tenia una nova parella, se n’ha sortit i, a poc a poc, s’ha convertit, per a milers de persones, en una inspiració per continuar vivint, desafiant els inferns.

(Publicat al Fòrum.ad el 27 de juny del 2010)

dimecres, 23 de juny del 2010

La plenitud de la vida

Dissabte passat, dia 19 de juny, vam dir l’adéu a Julia Alcalde. Plovisquejava; feia un dia mig gris de la primavera tardana. Àvia dels nostres amics i besàvia de quatre besnéts, va viure noranta anys, una gran part dels quals passaren a Andorra. Era alegre. A l’església d’Escaldes, el mossèn va parlar de la plenitud de la vida. La plenitud de la vida és allà on arribes quan has viscut sense por, amb la il•lusió de gaudir de cada ball i cada feina, cada matí i cada tarda, i deixes el teu record a aquests que t’han estimat i respectat. Filla del poble de Cervera del Río Alhama, feia que els carrers d’Andorra s’il•luminessin amb els seus passos decisius. Encara no ens ho creiem, perquè, com tanta bona gent, semblava eterna, semblava per sempre; ho era; ho és. Estimava els ametllers en flor, collir gerds, i plantava groselles al balcó de la seva casa. Cuinava patates a la riojana. Tenia una manera preferida de posar-se els mocadors, amb un nus elegant. Cantava – jo sempre recordaré com cantava les cançons del Pessebre Vivent d’Escaldes-Engordany, d’Esteve Albert. Quan es feia el Pessebre Vivent, anava a veure les representacions sempre que podia, i anys més tard, se’n recordava de totes les cançons. A la boda de Raül i Alícia va ser una de les persones que més varen ballar.

La placeta Santa Anna mai no serà la mateixa. L’hi recordarem. Sempre us he dit que no crec en la mort, veritablement no hi crec. Quan tots els vaixells arribin a port, un dia tots ens tornarem a trobar, tota la gent de bona voluntat ens entendrem i ens perdonarem. No hi haurà ni rics ni pobres, ni malalties ni patiments. Tots tindrem l’edat que més ens escau, i parlarem el mateix idioma. Però tots sabem que això no passarà ni ara ni aquí, i el que ens queda és la fe i l’esperança, ens queda deixar els éssers estimats tots sols amb rams de flors blanques, i donar les gràcies per la felicitat que ens han donat les seves vides. Els àrabs diuen que quan es va fer el temps, se’n va fer molt. No sabem si se’ns en donarà molt o poc, però gaudim-lo junts. Totes les tardes assolellades, totes les branques dels arbres bonics, totes les arracades de colors. Cada amic, cada plat de mongetes, cada carrer tranquil i ple de pau. Fem-nos forts, i arribem alegres a la plenitud de la vida, amb un cor alegre, cor jove, cor sincer.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 23 de juny del 2010)

diumenge, 20 de juny del 2010

L'esport i la televisió


Foto: Reinaldo Márquez

Un dia –concretament el 5 de juny– una companya de classe dels Domadors de la meva filla Laura, Anna Machado, estava mirant la televisió amb el seu pare. De sobte es van sentir uns plors desesperats. La mare va venir corrent: “Què hi passa, aquí?” “El Rossi;” deia la nena. “El Rossi s’ha fet mal a la cama i no podrà córrer més.” Només es va calmar quan li van assegurar que el llegendari pilot de motociclisme es curaria aviat i tornaria a les pistes. La fractura de la tíbia que va patir el número quaranta-sis va causar les llàgrimes de molts i molts televidents, la majoria d’ells més grans dels cinc anys. Va plorar la nostra amiga Tània, que des de petita anava a veure com competia Valentino Rossi al circuit d’Estoril, acompanyada del seu pare, quan encara vivia a Lisboa, i que sempre que pot va a Montmeló. A tots els fans el patiment del seu ídol els va afectar com si fos un dolor propi.

En els moments que estic escrivint, per tots els móns virtuals que freqüento s’està comentant la derrota d’Espanya en el partit amb Suïssa al Mundial de Sud-àfrica. Els suïssos que conec són escassos, però curiosament hi ha catalans que es solidaritzen amb els suïssos, tot i la gran quantitat de jugadors del Barça a l’equip d’Espanya.
Un dels enigmes que em superen és l’enigma de l’estreta relació del sentiment nacional amb el sentiment futbolístic, tenint en compte la quantitat de persones de procedència forana que solen jugar a la majoria d’equips de futbol europeus. L’estratègia de l’equip futbolístic s’identifica, o es confon, amb el caràcter nacional.

Si ara mateix preguntem a qualsevol fan futbolístic del món, probablement identificarà la fe en una victòria segura i la falta d’un pla B en la situació de crisi com a trets particularment espanyols. Hi ha una opinió que, si Andorra tingués un equip de futbol esporàdicament guanyador en algun context, el sentiment nacional popular estaria força més present, o bé més vist, i no es posaria mai en dubte. Naturalment, hi ha persones apassionades per l’esquí, el ciclisme o el patinatge artístic sobre gel, però la connexió entre l’orgull nacional i l’orgull futbolístic és la més estreta, la més evident. La rellevància del bàsquet no s’hi pot comparar, però fins a un cert punt també s’hi aproxima: la generació nascuda a principis dels setanta recorda nostàlgicament els anys gloriosos dels triomfs passats del bàsquet andorrà.

Tothom està d’acord que normalment és molt millor anar a veure els esports en directe que no pas veure’ls a la televisió. No sempre és el cas, i sembla que la Fórmula 1 és força més divertida des del sofà, amb la possibilitat que es té de veure els millors moments, que no pas en viu i en directe. No sé si és cert; no he estat mai en un circuit de Fórmula 1 personalment. Però en qualsevol cas, excepte que es tracti del cas d’uns milionaris especialment ociosos (els pocs milionaris que he arribat a conèixer personalment no semblen tenir el temps d’assistir a gaires esdeveniments esportius, excepte que hi participi la família), tots mirem els esports que ens agraden a la tele, tots ens identifiquem amb els triomfs i els fracassos d’unes persones que, en la gran majoria dels casos, ens són desconegudes personalment.

S’ha parlat molt dels efectes negatius de la televisió. Sovint considerem que ens separa dels nostres amics i de les nostres famílies, amb qui, en no tenir televisió, segurament parlaríem més. No obstant això, hi ha una sèrie d’autors que des de fa anys assenyalen el paper aglutinador que exerceix la televisió, unint les persones altrament separades per punts de mira diferents. Salvador Cardús, en els seus llibres “El desconcert de l’educació” i “Ben educats”, descriu la teleaddicció com a símptoma de carències educatives.

Al mateix temps, però, ressalta el paper de bàlsam i consol que la televisió exerceix en les situacions de soledat i avorriment, per a les persones que tenen dificultats de comunicació. Jo mateixa recordo com, durant les meves primeres vacances de Nadal passades a Andorra, TV3 em feia companyia i m’ensenyava català.
En un país que ha acollit tants immigrants com el nostre, en el país que sol dubtar del sentiment de pertinença de la seva gent, hi ha dos arts, dues passions que no reben prou atenció i s’haurien de cultivar especialment: l’esport i la televisió.

(Publicat al Fòrum.ad el 20 de juny del 2010)

dilluns, 14 de juny del 2010

Efímer món flotant


Foto: Reinaldo Márquez

Tots els amants de la bellesa delicada la destruïm despietadament. Les flors que formen part dels arranjaments florals ens alegren el dia i duren poc. Pensem que estan fetes per a nosaltres, perquè si no és així ¿per a qui han nascut? Poques vegades utilitzem les flors artificials en la decoració: tallem flors vives. Una flor viva, efímera, és la que ens dóna plaer.

El delicat equilibri entre la naturalitat i l’artifici és el secret de la bellesa. Fa més d’un segle – gairebé dos – Charles Baudelaire es rebel•lava contra la idea de la senzillesa i naturalitat com a gran virtut, idea nascuda al segle XVIII. “La virtut és artificial, sobrenatural,” declarava el poeta al seu assaig “El pintor de la vida moderna”, concretament al capítol onzè, “Elogi del maquillatge”. “El mal es fa sense esforç, naturalment, per fatalitat; el bé és sempre producte d’un art.”

La natura, per a Baudelaire, és una mala consellera en la matèria de moral i en la matèria de la bellesa. L’adorn, per a ell, és un dels signes de la bellesa primitiva de l’ànima humana. L’espiritualitat de l’adorn és la demostració de la immortalitat. I continua: “La dona té tot el dret, i fins i tot compleix una mena de deure quan s’aplica a semblar màgica i sobrenatural; cal que sorprengui, que encisi; és un ídol i cal que es dauri per ser adorada”. Per mal que em pesi, hi estic d’acord. Som egoistes amb les nostres coses adorades; som exigents amb els nostres ídols, fins a un punt de fer-los patir. He dit que destruïm la bellesa amb el nostre amor per ella, però de fet és tot el contrari: en exigir-ne una perfecta harmonia, una virtuositat de representació, la construïm. “S’ha d’observar que l’artifici no embelleix la lletgesa i només pot ser útil a la bellesa”, conclou el capítol, en expressar l’admiració de l’autor per les dones que es desitgen il•luminar totes senceres amb aquell foc sagrat.

El que m’he fet pensar en totes aquestes coses és la visita a l’exposició “Geisha i samurai”. “Art i fragilitat, delicadesa i seducció, abundància i majestuositat” són les paraules que dediquen els autors del catàleg a les dones immortalitzades pels mestres del temps ukiyo-e. Aquests últims dies, abans que l’exposició – per cert, gratuïta - s’acabi el dia 20 de juny, feu una visita al Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria, i gaudiu de la deliciosa artificialitat del luxe japonès antic. “Viure només en el present, dirigir tota l’atenció als capricis de la lluna, a la neu, al cirerer florit, a les fulles del nesprer, cantar, beure vi, sentir plaer de flotar, flotar sense preocupar-se ni tan sols de la misèria que se li veu a la cara, i negar deixar-se desanimar. Ser com una carbassa que flota enmig del riu. Això és el que nosaltres anomenem el món flotant...”, escrivia Asay Ryoi a Kyoto, l’any 1661, i amb aquestes paraules de Ukiyo Monogatari, narració del món flotant, s’obre el catàleg de l’exposició.

El significat original de la paraula Ukiyo, que equivalia a l’expressió “aquest món de dolor”, a partir del segle XVII va perdre el seu sentit religiós, budista, per passar a descriure el món del plaer. És un plaer fundat en llàgrimes i sang, i els autors de l’exposició ens ho recorden. Però tant l’art de la guerra que es torna icònic com l’amor ritualitzat, canonitzat, amollat als requisits del qui paga per les seves delícies deixen l’espectador amb una sensació d’un avergonyit plaer, un sentit d’un exquisit equilibri i dolça harmonia. Aquells quimonos tan difícils de posar, que ressaltaven els moviments de les dones belles, aquelles sabates que semblen tamborets lligats als peus, els pentinats en forma de papallona, els gestos teatrals de les cortesanes, i fins i tot la part dels samurais, la increïble lletjor dels guerrers i les seves ferides produeixen, en un espectador ociós, la sensació d’una tremenda i deliciosa tranquil•litat.

La impressió que sempre tinc en sortir de qualsevol de les exposicions del Museu del Tabac és la d’haver estat ben lluny d’Andorra. La nostra Andorra que ens representa les passions humanes en la seva naturalitat, en un estat de poca harmonia, poc art i poca guerra. No ens imaginem la crueltat d’un món que transforma tots els seus objectes en obres mestres de poesia. Enamoreu-vos de Japó antic mentre hi som a temps. Cada fragment dels seus ventalls, cada plec dels seus quimonos, us enlluernarà per un moment efímer, i us farà eterns.

(Publicat al Fòrum.ad el 14 de juny del 2010)

diumenge, 6 de juny del 2010

Un bon menjar


Foto: Reinaldo Márquez

“Dis-moi ce que tu manges, je te dirai ce que tu es;” proclamava Brillat-Savarin fa un parell de segles. Aquesta afirmació es pot extrapolar: també som el que llegim, el que sentim i el que portem. Però físicament, tangiblement, som allò que mengem. A Andorra, en general, hi ha una preferència per una cuina més aviat tradicional i costumista; els exemples de la “nouvelle cuisine” són pocs; jo ho celebro. El gust s’educa quan som petits, i recordo que els plats de la meva àvia, senzills i contundents, per a mi, tenien poders curatius. Per poca semblança que es pugui trobar entre la cuina pirinenca i els plats típics dels Urals, m’agrada la cuina tradicional: una combinació de bons ingredients, posada a prova per moltes generacions. Sóc una gran amant de la senzillesa. Un bon plat de sopa em satisfà profundament. Un grapat d’escuma artísticament presentada i adornada amb herbes aromàtiques no fa gaire més que entristir-me. El camí al meu cor passa per un estómac ple i ben cuidat.

Naturalment, hi ha pocs cuiners de geni, i entenc que, de cuiners aptes, aplicats i tradicionals, deu haver-n’hi a tot arreu. De cuiners creatius i caòtics que pensen que la inspiració pot substituir un mètode rigorós, també. Entre les dues coses, tant en el camp de la cuina com en el camp de la literatura, sempre és preferible la primera. Tot bon cuiner i tot bon escriptor parteix d’una estructura simple, sòlida i fiable. Un cop la domines, pots deixar de prestar-hi atenció conscient. Hi ha genis que semblen nàixer amb el sentit de l’estructura ja desenvolupat. L’apliquen sense pensar-hi. Però ni la sopa ni la novel·la no surten d’un ofuscament de sentits. Diuen que a l’escola de Plató, l’acadèmia, hi havia sobre l’entrada el lema que deia: “que ningú entri aquí que no sàpiga geometria”. Per molt que em pesi no saber geometria, entenc la precaució dels filòsofs. Les matemàtiques estan en la base de totes les coses. La música, l’arquitectura i el disseny es regeixen per un càlcul rigorós. Com qualsevol art, la cuina només té sentit quan la regeix el principi formal de l’ordre còsmic. Tot mestre del seu art contribueix a l’harmonia del món.

Hem establert que l’únic coneixement vàlid és el coneixement exacte, i les matemàtiques –o sigui, les proporcions– són fonamentals. És el que més valoro i busco, en totes les coses de la vida: una bona combinació d’ingredients, ajuntats amb
un sentit de la mesura i de la proporció. La imaginació és un bonus, però per a mi, no és indispensable. La imaginació només té sentit quan regna l’harmonia. Si us he de recomanar un restaurant a Andorra amb una combinació idònia de bons ingredients, “savoir faire” i imaginació, pensaria en Can Manel. Uns bons plats de muntanya, civets i pollastre de pagès amb bolets, uns cargols a la llauna que crec que són els millors del país –i també uns plats frescs i imaginatius. Fan uns canelons d’escalivada boníssims. És un d’aquells restaurants que serveixen un menjar que et fa feliç.

Menjar és un plaer. Brillat-Savarin, aquell advocat i gurmand francès que citàvem al principi, fins i tot deia que el destí de les nacions depenia de la manera que s’alimentaven. Quant a mi, quan jo era petita, de fet tenia dues àvies: a una d’elles l’entusiasmava a la cuina, l’altra estava lliurada a la lectura. La meva àvia lectora s’alimentava de les paraules; als seus àpats hi abundaven plats cremats o crus. L’àvia cuinera treia plaer de tots els quefers domèstics. De l’àvia cuinera, he heretat els ulls de color blau, color de flors silvestres. De l’àvia lectora, la resta dels atributs. La meva passió per la cuina és comparable amb la meva passió per la poesia: tant els sonets com els arrossos de la meva pròpia fabricació són una pàl·lida ombra de l’obra dels veritables mestres. No els sé produir, però els sé assaborir. No és pas una capacitat excepcional, però a falta de capacitats de més gran mèrit, en gaudeixo tant com puc.

Benaurats els bons cuiners, portadors d’alegria. Benaurats els que mengen: tindran energia per fer el bé. Benaurats aquells qui asseguren que tots aquells que tenen fam estiguin ben alimentats. Abans d’acomiadar-me, vull desitjar-vos a tots que sempre tingueu la possibilitat i el temps de gaudir dels vostres plats preferits. El temps de menjar. De pensar. De viure. El temps de sentir.

(Publicat al Fòrum.ad el 7 de juny del 2010)