L'amour, toujours l'amour, forever and ever and ever

Foto: Reinaldo Márquez

Aquest estiu, el Museu del Tabac (a Sant Julià de Lòria) i el Museu del Perfum (a Escaldes-Engordany) ens ofereixen una mostra de l’art de Niki de Saint Phalle, una petita finestra al seu món irònic i fantàstic, esfereïdor i joiós. No us espanteu amb les serps i els dimonis: la seva creadora ha viscut molts anys plens de felicitat. No us deixeu enganyar amb els colors alegres: és un cant d’amor i de la vida nascut com una Venus tremolosa sortida de les ones de l’Oceà, fruit de la seva fecundació accidental i brutal.

Com neix un esperit lliure? Com arribem a ser allò que voldríem ser, com superem l’etapa d’un horror mut, i ens presentem al món, primer com a patidors eterns que necessiten explicar-se, fent-se paraula, fent-se art, i poc després, com a nosaltres mateixos, en tota la nostra realitat despullada, salvatge i ingènuament bonica? Aquells dragons dels nostres somnis, i totes les bestioles verdes de boques obertes, es converteixen en símbols de sort, atrapats en els suports que utilitzem per materialitzar-los (paper, argila, rajola).

Les catedrals gòtiques es decoraven de gargulles, per espantar els esperits malignes. Molts pobles, moltes tribus adopten la imatge de l’animal, ocell o peix que més perill representa per a ells com a talismà, escut o tòtem, per a la seva protecció, la seva bona sort. Cada guerrer sap que per no tenir por d’un lleó, has de pensar com un lleó, i Niki de Saint Phalle és una guerrera innata, intuïtiva. La història de les seves creacions artístiques és la història de Moby Dick, des del començament, quan crea les seves “pintures disparades” que, segons el comissari de l’exposició Stefano Cecchetto, representen una etapa especialment original de la seva trajectòria artística, “una invenció genial”. “De la mateixa manera que Miquel Àngel arremet amb el martell contra l’escultura de Moisès per incitar-lo a parlar”, continua l’historiador, “Niki dispara per difondre la pintura, per fer “cantar” l’obra”. Niki de Saint Phalle comença la seva creació del món per via de la destrucció dels seus fonaments existents, i descobreix, en si mateixa, una capacitat d’invenció pràcticament il·limitada.

Val la pena llegir sobre Niki de Saint Phalle: tot i sent una vida tristament marcada per una sèrie d’experiències tràgiques, és una vida d’una somniadora i guanyadora. Entre d’altres detalls curiosos, estem parlant de l’alumna expulsada d’una escola privada per haver pintat les fulles de guix que cobrien certes parts de les estàtues del jardí de l’escola de color vermell, d’una directora de cine que ha representat la guerra on les armes són òrgans masculins gegants (en forma de diverses armes de guerra, recreades d’una manera molt viva) que disparen i exploten i maten les persones a les quals estan enganxades (en podeu veure fragments a la pel·lícula que forma part de l’exposició al Museu del Tabac). Estem parlant de l’artista que realitzà, l’any 1966 i en col·laboració amb Jean Tinguely i Per Olof Ulvedt, una instal·lació gegant de 28 metres de llarg per 6 metres d’alt, en forma d’una dona embarassada de cames obertes, amb un forat adaptat pel pas del públic visitant, col·locat al lloc corresponent a la vagina. Els interessats en el mecanisme, compreu-vos el catàleg de l’exposició del Museu del Tabac, la foto de l’escultura a la sala del Museu d’Art Modern d’Estocolm, a la pàgina 8, no té pèrdua. Al catàleg, llegim que l’escultura fou realitzada a partir de Gustave Coubert i de la seva pintura més provocadora, “L’origine du monde”.

Des del primer dia de la seva vida artística, Niki de Saint Phalle es disfressa de monstres que habiten la seva genial i torturada ment, per espantar-los, per confondre’ls, per fer-los dubtar, i tal com diu ella mateixa a la pel·lícula titulada “Who is the monster, you or me?”, que es projecta a l’exposició al Museu del Tabac, per preguntar-los: “Qui és el monstre, tu o jo?” Mireu aquesta pel·lícula, feta amb la participació de l’artista i el seu marit Jean Tinguely: ofereix una deliciosa manera de comprendre les motivacions de Niki de Saint Phalle en diferents etapes de la seva vida d’artista. Segons Stefano Cecchetto, la passió per l’art “la duu a la recerca i a la posterior descoberta d’una identitat”, que tindrà “la remor i la ràbia d’una ideologia camuflada en forma de divertiment”.

La sexualitat es troba just a l’encreuament d’allò sagrat i d’allò profà que més revela sobre l’ànima humana. Però a part de les glorioses imatges encaminades a “épater le bourgeois”, hi són l’amor i la mort, la paròdia i la imaginació imparable, il·limitada. Les reaccions que pot produir l’obra de Niki de Saint Phalle són diverses.

El meu home no hi veu res de fosc, i percep el món de Niki de Saint Phalle com a lluminós i divertit. La meva filla de cinc anys està fascinada amb les escultures del Jardí del Tarot, ha reproduït la litografia de l’any 1991 a base d’enganxines, i aquests dies que estem de vacances cada dia em diu, referint-se al catàleg: “Mama, per què no mirem aquelles escultures estranyes?”. Els cors senzills, sincers i purs només hi troben alegria. Sigui com sigui, l’exposició es diu “Joia de viure”: la joia de viure és el que desitjo que hi trobeu. “Les Nanas” són obra de pura tendresa. Trobem els principis d’aquesta tendresa a les serigrafies dels finals dels anys seixanta i els setanta.

“Ahir a la nit vaig somniar que jo era una flor i tu eres una serp, i jo et pertanyia a tu i tu em pertanyies a mi”. Aquest és el text que trobem escrit per sobre de dues muntanyes de sorra amb una nítida lletra de col·legiala característica de Niki de Saint Phalle, a la part de baix de la serigrafia sobre paper Balkis blanc, de l’any 1968.

La serigrafia, que es diu “My love we won’t” (per entendre’ns al context, podríem traduir el títol com a “Amor meu, no ho farem”), es troba a la sala “Love” de la petita i preciosa exposició de l’artista al Museu del Tabac, oberta des de fa dues setmanes i fins al mes d’octubre. Aquesta sala està dedicada al seu marit i amor de la seva vida, Jean Tinguely, coautor d’una sèrie d’obres entre les quals jo ressaltaria “La fontaine Stravinsky” de la plaça del Centre Pompidou, a París. “Niki i Jean”, diu Stefano Cecchetto, “van ser la parella explosiva que va revolucionar l’art del segle XX”.

No us comento res de les escultures en petit format que podeu veure a les fotografies: parlen per si mateixes. Val la pena apropar-se al món creat per Niki de Saint Phalle: potser us farà conèixer a vosaltres mateixos una mica millor del que us coneixíeu abans. Bona sort!

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de juliol del 2010)

Efímer món flotant

Foto: Reinaldo Márquez

Tots els amants de la bellesa delicada la destruïm despietadament. Les flors que formen part dels arranjaments florals ens alegren el dia i duren poc. Pensem que estan fetes per a nosaltres, perquè si no és així ¿per a qui han nascut? Poques vegades utilitzem les flors artificials en la decoració: tallem flors vives. Una flor viva, efímera, és la que ens dóna plaer.

El delicat equilibri entre la naturalitat i l’artifici és el secret de la bellesa. Fa més d’un segle – gairebé dos – Charles Baudelaire es rebel•lava contra la idea de la senzillesa i naturalitat com a gran virtut, idea nascuda al segle XVIII. “La virtut és artificial, sobrenatural,” declarava el poeta al seu assaig “El pintor de la vida moderna”, concretament al capítol onzè, “Elogi del maquillatge”. “El mal es fa sense esforç, naturalment, per fatalitat; el bé és sempre producte d’un art.”

La natura, per a Baudelaire, és una mala consellera en la matèria de moral i en la matèria de la bellesa. L’adorn, per a ell, és un dels signes de la bellesa primitiva de l’ànima humana. L’espiritualitat de l’adorn és la demostració de la immortalitat. I continua: “La dona té tot el dret, i fins i tot compleix una mena de deure quan s’aplica a semblar màgica i sobrenatural; cal que sorprengui, que encisi; és un ídol i cal que es dauri per ser adorada”. Per mal que em pesi, hi estic d’acord. Som egoistes amb les nostres coses adorades; som exigents amb els nostres ídols, fins a un punt de fer-los patir. He dit que destruïm la bellesa amb el nostre amor per ella, però de fet és tot el contrari: en exigir-ne una perfecta harmonia, una virtuositat de representació, la construïm. “S’ha d’observar que l’artifici no embelleix la lletgesa i només pot ser útil a la bellesa”, conclou el capítol, en expressar l’admiració de l’autor per les dones que es desitgen il•luminar totes senceres amb aquell foc sagrat.

El que m’he fet pensar en totes aquestes coses és la visita a l’exposició “Geisha i samurai”. “Art i fragilitat, delicadesa i seducció, abundància i majestuositat” són les paraules que dediquen els autors del catàleg a les dones immortalitzades pels mestres del temps ukiyo-e. Aquests últims dies, abans que l’exposició – per cert, gratuïta - s’acabi el dia 20 de juny, feu una visita al Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria, i gaudiu de la deliciosa artificialitat del luxe japonès antic. “Viure només en el present, dirigir tota l’atenció als capricis de la lluna, a la neu, al cirerer florit, a les fulles del nesprer, cantar, beure vi, sentir plaer de flotar, flotar sense preocupar-se ni tan sols de la misèria que se li veu a la cara, i negar deixar-se desanimar. Ser com una carbassa que flota enmig del riu. Això és el que nosaltres anomenem el món flotant...”, escrivia Asay Ryoi a Kyoto, l’any 1661, i amb aquestes paraules de Ukiyo Monogatari, narració del món flotant, s’obre el catàleg de l’exposició.

El significat original de la paraula Ukiyo, que equivalia a l’expressió “aquest món de dolor”, a partir del segle XVII va perdre el seu sentit religiós, budista, per passar a descriure el món del plaer. És un plaer fundat en llàgrimes i sang, i els autors de l’exposició ens ho recorden. Però tant l’art de la guerra que es torna icònic com l’amor ritualitzat, canonitzat, amollat als requisits del qui paga per les seves delícies deixen l’espectador amb una sensació d’un avergonyit plaer, un sentit d’un exquisit equilibri i dolça harmonia. Aquells quimonos tan difícils de posar, que ressaltaven els moviments de les dones belles, aquelles sabates que semblen tamborets lligats als peus, els pentinats en forma de papallona, els gestos teatrals de les cortesanes, i fins i tot la part dels samurais, la increïble lletjor dels guerrers i les seves ferides produeixen, en un espectador ociós, la sensació d’una tremenda i deliciosa tranquil•litat.

La impressió que sempre tinc en sortir de qualsevol de les exposicions del Museu del Tabac és la d’haver estat ben lluny d’Andorra. La nostra Andorra que ens representa les passions humanes en la seva naturalitat, en un estat de poca harmonia, poc art i poca guerra. No ens imaginem la crueltat d’un món que transforma tots els seus objectes en obres mestres de poesia. Enamoreu-vos de Japó antic mentre hi som a temps. Cada fragment dels seus ventalls, cada plec dels seus quimonos, us enlluernarà per un moment efímer, i us farà eterns.

(Publicat al Fòrum.ad el 14 de juny del 2010)

El Museu del Tabac

Imagineu-vos que disposeu d’un espai. La vostra casa, un obrador antic, un edifici on vivien persones estimades o una fàbrica. I decidiu agafar aquest espai i transformar-lo, poblant-lo de memòries. A l’hora de seleccionar memòries que poblaran els nostres espais estimats, les mirarem i les remirarem, les investigarem a fons i en demanarem referències a gent digna i respectada. Són llogaters distints dels llogaters humans. Només les memòries més heroiques i fortes, les tendres i impactants, més dolces i boniques, hi trobaran la seva llar. Les examinarem de pe a pa, els farem entrevistes al nostre departament de recursos sobrehumans. L’autor del projecte museístic (com en el cas del Museu del Tabac) triarà les paraules que ens portaran les veus dels antics treballadors, col·locarà els objectes al lloc idoni, decidirà quines finestres s’hauran d’obrir i de tancar, i en quin moment.

L’antiga Fàbrica Reig no representa una reconstrucció exacta d’un lloc de producció industrial. És una fàbrica de somnis, amb una participació destacada de cigarreres i contrabandistes. Els somnis del passat, aquell passat quan l’herba era més verda, les ombres, més transparents, i la gent, més càlida i noble. La il·lusió d’estar en companyia de persones grans, que t’emporten al país de la seva joventut, és pràcticament total. L’autor del projecte juga amb les llums i els sorolls, la disposició de les màquines i de les pantalles de vídeo. No és tan sols la qüestió d’una recopilació de la memòria cultural col·lectiva – la dolça memòria dels padrins, sempre plena de sorpreses, als ulls dels néts! – sinó també de l’escenificació dels seus efectes.

La història del tabac a Andorra i al món hi està explicada per a tots els tipus de públic a nivells diferents. Vivim l’experiència de primera mà: entenem el procés de conreu, veiem com es fabriquen els cigars i les cigarretes. Les olors del tabac són enfortides amb essències. Escric i recordo les aromes. Podem tocar diferents tipus de picadura per fer-nos la idea de les textures. Les peces exposades són els diversos tipus de tabac, estris, ginys i màquines utilitzades a les fàbriques de tàbac durant la primera meitat del segle XX, mobiliari de l’època, llibres de comptabilitat, essències utilitzades en l’elaboració del tabac, el producte final que s’elaborava, etc. També hi podem sumar els cartells publicitaris i tipus d’envoltori de l’època, així com anuncis publicitaris del tabac i antitabac dels anys més recents.

Els diferents espais del museu estan il·luminats de manera diferent: amb tipus diversos de bombetes, amb projectors, amb la intensitat de llum que varia segons l’efecte que es vol aconseguir. Els guies et deixen al principi d’una part del recorregut i et vénen a buscar al seu final. Quan passes d’un espai a l’altre, les portes es tanquen, automàticament o amb l’ajuda de la guia acompanyant, i tens la sensació de deixar enrere un capítol de la història i entrar en un altre. És una aventura situada al mig d’un espai llegendari, d’un univers poètic on el temps no passa. En el país de la memòria, les coses quotidianes adquireixen matisos heroics, un treball monòton i esgotador esdevé exòtic i els empresaris semblen mariners embarcats en un viatge de descobriment i aventura, amb il·lusió, empenta i una clara visió del futur.

No hi ha recorregut lliure: s’ha d’agafar hora per un recorregut guiat acompanyat amb audiovisual, i s’ofereix en català, castellà, anglès i francès. El nombre de visitants durant cada hora està limitat a grups reduïts.

Hi ha gent que veu qualsevol museu com un temple als esperits dels avantpassats. Jo no aniria tan lluny, però l’estudi de la memòria col·lectiva té un costat místic. Qui oblidaria les fotos gegants al costat de les escales? A part de ser el testimoni més visible del desenvolupament econòmic de la parròquia de Sant Julià en els anys 1930-40, el primer exemple històric d’un edifici destinat a la producció industrial a les Valls d’Andorra i un compendi de testimonis documentals dels antics treballadors, l’antiga Fàbrica Reig, coneguda com a Cal Rafeló, forma part de l’imaginari andorrà com a lloc llegendari.

El museu no rep subvencions per part de les administracions públiques i potencia la recerca etno- gràfica i històrica. Tots els ingressos per visites s’inverteixen en el seu manteniment, la recerca relacionada amb la història del tabac a Andorra i la compra de noves fonts documentals.

L’entrada i els serveis complementaris del museu, així com l’ascensor i escales, s’ubiquen en un edifici de nova planta construït amb la finalitat de respectar al màxim l’espai antic.

(Publicat al Fòrum.ad el 31 de gener del 2010)

Sorolla

L’altre dia estàvem jugant a un joc de taula. No teníem daus, així que vam agafar sis trossos de paper i hi vam escriure números del 1 al 6. No teníem peces, així que vam agafar dues monedes, de cinc i deu cèntims. Escollint un paper a l’atzar i movent les monedes, passàvem d’una casella a l’altra, i es tractava d’explicar un somni, un projecte o una memòria de quan tenies l’edat determinada per la casella on paraves. També hi havia preguntes, i em va tocar contestar què volia ser de gran quan tenia 10 anys. Vaig dir que volia ser enginyera agrònoma, perquè aquesta era la professió que em tenia escollida l’avi Miquel. Li dèiem Mikhaïl, és clar: tots els meus avis eren russos.

Vaig dir allò de l’agrònoma sense pensar perquè en realitat no me’n vaig recordar del veritable somni de la meva infància: fer de vigilant en un museu de belles arts. No pas un senyor de seguretat d’aquests que miren els visitants amb cara de militar; una d’aquelles àvies assegudes a les cadires de cada sala de l’Hermitage de St Peterburg que coneixien tots els raconets del museu. Sempre he tingut clar que de gran vull ser vella i estar rodejada de coses boniques, sense cap necessitat de ser-ne propietària: en tinc prou en contemplar-les.

Me’n vaig recordar en entrar a l’exposició de Sorolla i els seus contemporanis; de seguida vaig entendre que desitjaria viure al Museu del Tabac fins al dia 11 d’octubre, hi passaria hores i hores, mirant i remirant. És una exposició perfecta, prou petita per recordar tots els quadres un cop has sortit, prou gran per ser una joia i una benedicció de Déu.

N’escriuré un text més endavant, i de moment només us dic això: feu-me cas, aneu-hi tots, no us ho podeu perdre. Tres euros. Si creieu que hi ha massa crisi per aquests gastos, estalvieu com pugueu, però això s’ha de veure. De dimarts a dissabte, de 10 a 18.30 h (tanquen a les 20h), els diumenges de 10 h a 13h (tanquen a les 14.30 h). Sacrifiqueu un matí de festa. No importa si us agrada l’art. És una illa de llum, és un regal dels més bonics. Feu-me cas: visiteu l'exposició.

El 20 de juny del 2009